15

Deveu pensar que, ara que havia caigut tan baix, ja no hauria d’haver dubtat a picar a la porta que tot just m’havien tancat, o fins i tot intentar pujar la tanca, per suplicar a la meva antiga amant des d’allà dalt. Potser vaig considerar aquest tipus d’opcions mentre era allà dreta, bocabadada i ploriquejant, en aquell camí fosc i solitari. Però havia vist la mirada de la Diana quan es va girar, una mirada mancada de foc, amabilitat o luxúria. Molt pitjor, havia vist la cara que feien els seus amics. Com podria tornar a anar amb ells, o esperar poder tornar a passar-hi pel davant, maca i orgullosa?

Aquell pensament em va fer plorar encara més fort. Segurament, vaig estar allà asseguda, somiquejant davant de la porta, potser fins que es va fer fosc. Però després d’uns moments vaig notar un moviment al meu costat, i en alçar la mirada vaig veure la Zena allà dreta, amb els braços creuats sobre el pit i la cara molt pàl·lida. En la meva agonia, me n’havia oblidat. Aleshores vaig dir:

—Oh, Zena! Quin final, per a tot això! I ara què farem?

—Què farem? —va contestar, i no sonava gens com si fos ella—. Què farem? Només sé què hauria de fer jo. Hauria de deixar-la aquí i esperar que vingués aquella dona a recollir-la i tractar-la malament. És tot el que es mereix!

—Però no vindrà a recollir-me, oi?

—No, és clar que no, ni a vós ni a mi. Miri com ens han deixat, totes les seves paraules tendres! Aquí, en la foscor, la nit més freda de tot gener, amb ni tan sols un barret o uns pantalons, ni una bufanda! Com m’agradaria ser a la presó. M’ha fet perdre el nord i el meu caràcter. Fins i tot els meus sous de set lliures que guardava per a les colònies! Ostres, vaig ser tan ximple, de deixar que em fes aquell petó! I vostè encara ho va ser més, per suposar que la senyoreta no ho faria! És que voldria colpejar-la!

—Doncs pega’m! —vaig cridar, encara somiquejant—. Fes-me un altre blau a l’ull, me’l mereixo! —Però només va abaixar el cap, creuant els braços encara més fort, i em va donar l’esquena.

Vaig netejar-me els ulls amb la màniga mentre mirava de calmar-me. Només era mitjanit quan vaig entrar des del vestidor trontollant, vestida encara d’Antinoo. Suposava que ja eren dos quarts, una hora terrible, perquè volia dir que encara ens quedaven per passar les hores més llargues i fredes, abans de la matinada. Amb tota la humilitat que vaig poder, vaig dir:

—Què faré ara, Zena? Què faré?

Em va mirar pel damunt de les espatlles.

—Suposo que haurà d’anar amb els seus amics. Té amics, no? Té algun conegut?

—Ara no tinc ningú…

Em vaig tapar la cara amb la mà un altre cop. Es va girar i va començar a mossegar-se els llavis.

—Si realment no té ningú —va dir finalment—, llavors som força semblants, perquè jo tampoc no tinc ningú: tota la meva família em rebutja, a mi, i el meu assumpte amb l’Agnes i la policia —mirava la meva bossa de mariner i l’empenyia suaument amb la bota—. No té ni unes monedes enlloc? Què hi ha, aquí dins?

—Tota la meva roba —li vaig respondre—. Tota la roba de noi amb què venia a veure la Diana.

—I és bona?

—Això em pensava —vaig alçar el cap—. Vols dir per dur-la i fer-nos passar per homes…?

Havia donat un cop a la bossa i se la mirava de reüll.

—Vull dir per vendre-la.

—Vendre-la? Vendre el meu uniforme de vigilant i les meves bosses d’Oxford? No ho sé…

Es va posar les mans sobre la boca per tirar-se el baf als dits.

—Pot vendre-la, senyoreta. O pot quedar-se dreta al costat d’un fanal fins que algú li ofereixi una moneda…

La vam vendre a un venedor de roba vella que tenia una parada al mercat, a prop de Kilburn Road. Ja estava plegant les seves bosses quan la Zena el va trobar. El mercat havia estat obert fins a mitjanit, més o menys, però quan hi vam arribar els carretons ja eren gairebé buits, el carrer era ple de deixalles i estaven apagant els llums de nafta i llençant l’aigua de les galledes a les clavegueres. L’home ens va veure venir i de seguida va dir:

—Feu tard, ja no venc res.

Però quan va veure que la Zena obria la bossa i treia els vestits, va inclinar el cap per olorar una mica.

—Les porqueries de soldat no val la pena ni que les guardi a la meva parada —va dir, estenent la jaqueta pel seu braç—, però les agafaré, si més no pel teixit, la sarja, que pot servir per a una armilla elegant. L’abric i els pantalons són força macos, igual que les sabates. Me’ls quedaré, per una guinea.

—Una guinea! —vaig dir.

—Una guinea és el millor preu que aconseguireu aquesta nit —va ensumar un altre cop—. Jo diria que són força calents.

—Doncs no ho són gens —va dir la Zena—. Però ja farem amb una guinea. I si ens deixes uns detallets per a noies i un parell de barrets amb llaços, farà una lliura.

Els pantalons i les mitges que ens va donar eren grocs de vells, els barrets horribles i totes dues, és clar, necessitàvem encara un lloc per dormir. Però la Zena, si més no, semblava satisfeta amb el tracte. Va guardar els diners a la butxaca, després em va portar a una parada de patates al forn i en vam menjar una cadascuna i un te entre totes dues. Les patates tenien gust de fang i el te era, en realitat, aigua tintada, però a la parada hi havia un braser i això ens escalfava.

La Zena, com ja he dit, semblava molt canviada des que ens van fer fora de la casa. No tremolava, ara era jo qui tenia tremolors, i hi havia una aurèola de saviesa i autoritat al seu voltant, una manera de passar pels carrers, com si se sentís molt relaxada. Abans jo també m’hi havia sentit molt tranquil·la. Ara penso que, si m’hagués deixat agafar-li la mà, ho hauria fet. Però en aquella situació només podia ensopegar amb els seus talons i dir desconsolada: «i ara què farem, Zena?», i «Ostres, Zena, quin fred que fa!», o fins i tot «Tu què creus que fan ara, a Felicity Place? T’ho pots creure, que m’hagi fet fora de la seva vida?».

Al final em va dir:

—Senyoreta, no s’ho prengui malament, però si no calla, em veuré obligada a colpejar-la.

—Em sap greu, Zena —vaig dir.

Al final va començar una conversa amb una noia alegre que també havia vingut a estar-se al costat del braser. Li va donar els detalls d’una pensió per allà a prop, on deien que agafaven gent durant tota la nit. Va resultar que era un lloc horrorós, amb una sala per a dones i una per a homes, i tots els qui hi dormien estossegaven. La Zena i jo dormíem totes dues en un llit, ella portava posat el seu vestit, per mantenir l’escalfor, i jo, que estava inquieta per les arrugues del meu, el vaig posar a sota els peus del matalàs amb l’esperança que marxessin durant la nit.

Estàvem allà estirades, juntes, molt rectes i encarcarades, amb el cap sobre el mateix capçal que punxava, però ella estava d’esquenes i va tancar els ulls de seguida. La tos dels altres estadants, el dolor a la galta, la meva desgràcia general i el pànic em van fer romandre desperta. Quan la Zena tenia calfreds, li posava la mà a sobre i, quan no l’apartava, m’hi apropava una mica. Vaig dir, molt fluix:

—Zena, no puc dormir, de tant pensar en tot això!

—Ja m’ho suposo.

Em va venir una tremolor.

—M’odies, Zena?

No contestava.

—Tu no en tens la culpa, si m’odies. Però saps fins a quin punt em sap greu?

Una dona al llit del costat ens va fer un crit, crec que era una borratxa, ens va fer saltar a totes dues i vam apropar encara més les nostres cares. Tenia els ulls ben tancats, però jo sabia que m’escoltava. Pensava que havíem estat juntes al llit només unes hores abans, quan tot era molt diferent. La meva tristesa des de llavors m’havia tret el foc de dins. Però com que cap de les dues no ho havia dit i jo pensava que ho havia de fer, vaig xiuxiuejar:

—Si la Diana no hagués vingut en aquell moment! Era divertit, oi? Abans que la Diana vingués i ho aturés…

Va obrir els ulls.

—Era divertit —va dir, trista—. Sempre és divertit abans que t’enxampin —llavors em va mirar i va empassar-se la saliva.

—Zena, no estarà tan malament, no? Ets l’única persona que conec a Londres, ara, i com que estàs sola, he pensat de tirar-ho endavant, no? Podríem trobar una habitació a una pensió. Podries trobar una feina, com a cosidora o dona de fer feines. Em compraré un altre vestit i quan tingui la cara ja cicatritzada, bé, conec un parell de trucs per fer diners. En un mes haurem recuperat les teves set lliures. D’aquí no res ja en tindrem vint. I després podràs fer el teu viatge a les colònies. I jo —vaig respirar—, jo podria venir amb tu. Vas dir que allà sempre necessiten mestresses. De ben segur que necessiten meuques per als senyors, també, fins i tot a Austràlia.

Em mirava mentre jo mormolava, sense dir res. Després va abaixar el cap i em va fer un petó, molt suau, als llavis. Llavors es va a girar un altre cop i finalment vaig dormir.

Quan em vaig despertar ja era de dia. Podia sentir la fressa de les dones que estossegaven i escopien i discutien, molt fluix, amb veus desagradables, les nits que havien passat i els dies que havien d’afrontar ara. Em vaig quedar allà estirada amb els ulls tancats i les mans davant de la cara: no volia mirar-les, ni tampoc cap part del món miserable que em veia obligada a compartir amb elles. Vaig pensar en la Zena i en el pla que li havia proposat, i pensava que seria molt dur, terriblement dur, però la Zena em protegiria de la pitjor de les dificultats. Sí, sense la Zena seria molt dur…

Finalment, vaig apartar les mans de la cara per mirar cap a l’altre costat del llit, i era buit. La Zena ja no hi era. Els diners ja no hi eren. S’havia aixecat de matinada, amb el seu vestit de minyona, i m’havia deixat, dormint profundament, sense res.

És curiós, però quan finalment ho vaig entendre em vaig quedar en blanc: crec que ja estava prou estabornida com per atabalar-me més, ja era prou desgraciada com per endinsar-me més en les profunditats. Em vaig aixecar per estirar el vestit de sota el matalàs, que estava més arrugat que mai, i me’l vaig posar. La borratxa del llit del costat s’havia gastat mig penic en un bol d’aigua tèbia i em va deixar utilitzar-la, després d’haver-hi ficat els peus i haver-se rentat, per poder netejar-me les últimes restes de sang de les galtes i per arreglar-me els cabells. La cara, quan me la vaig mirar a l’estella de mirall enganxada a la paret, semblava de cera, com si estigués massa a prop d’un llum. Els peus, quan em vaig posar dreta, semblava que cridaven, les sabates eren les que utilitzava per a la feina, però o m’havien crescut els peus des de llavors, o m’havia acostumat massa a la pell suau. M’havien sortit butllofes de camí a Kilburn Road i ara començaven a fregar amb sabata de manera salvatge, eren humides i les mitges s’esfilegaven.

No ens era permès de quedar-nos a l’habitació de la pensió tot el matí: a les onze en punt va venir una dona i ens va obligar a afanyar-nos amb una escombra. Vaig caminar una mica amb la borratxa. Quan ens vam separar, a la part més alta de Maida Vale, va treure una miqueta de tabac per fer dues cigarretes molt primes i me’n va donar una, mentre deia que el tabac era la millor cura per als blaus. Vaig seure en un banc i vaig fumar fins que els dits se’m van socarrimar, i després vaig reflexionar sobre les meves difícils circumstàncies.

Al cap i a la fi, la meva situació ja m’era familiar, era ridícul: ja havia tingut tant de fred i m’havia sentit tan malalta i desesperada com ara fa quatre anys, després del meu vol des de Stamford Hill. Llavors, malgrat tot, almenys tenia diners i roba bonica, menjar i cigarretes, i tot el que em calia per mantenir-me no feliç, però sí espavilada. Ara no tenia res. Em venien nàusees de gana i dels efectes del vi, i per aconseguir només un penic per a una paperina d’anguiles hauria de demanar-lo, o fer allò que la Zena m’havia recomanat i provar sort com a meuca, dreta, recolzada en alguna paret que regalimés. La idea de demanar em semblava odiosa, no podia suportar el pensament d’intentar extreure pena i monedes del tipus d’homes que, dues setmanes abans, havien admirat el tall del meu vestit o la carn dels bessons mentre passava entre ells al costat de la Diana. La idea d’anar al llit amb un d’ells, però, com a noia, era encara pitjor.

Em vaig aixecar: feia massa fred per seure al banc tot el dia. Vaig recordar allò que la Zena m’havia dit el dia abans, que hauria d’anar amb els meus amics, que ells m’acollirien. Li havia dit que no en tenia, però ara pensava que potser, després de tot, quedava un lloc on podria provar. No pensava en la meva família real, a Whitstable: la nostra relació s’havia trencat per sempre, si més no llavors m’ho semblava. En canvi, pensava en una senyora que havia estat com una mare per a mi, i en la seva filla, que havia estat una mena de germana. Pensava en la senyora Milne, i la Gracie. Feia un any i mig que no tenia contacte amb elles. Havia promès visitar-les, però mai no podia fer-ho, mai no els havia enviat ni una nota dient que les trobava a faltar, o una targeta per l’aniversari de la Gracie. La veritat era que, després dels meus primers dies, pocs però estranys, a Felicity Place, no les havia trobades a faltar gens ni mica. Però ara recordava la seva amabilitat i em venien ganes de plorar. Entre la Diana i la Zena m’havien convertit en una marginada, però la senyora Milne, n’estava segura, m’acolliria.

De manera que vaig caminar, des de Maida Vale fins a Green Street, molt lentament, amb la meva misèria, la vergonya i les botes que punxaven, com si cada pas el fes sense sabates i sobre espases. La casa, quan finalment hi vaig arribar, semblava rònega i llavors vaig saber el que és marxar d’un lloc meravellós per tornar-hi i trobar-lo més humil de com el recordaves. No hi havia flors davant de la porta, ni el gat de tres potes, però era hivern i al carrer el fred era massa cru. Només podia pensar en la meva situació patètica, i quan vaig picar el timbre i ningú no va contestar, vaig pensar: «Bé, m’asseuré a l’escala, la senyora Milne no és mai fora gaire estona, i si em quedo encarcarada pel fred, ja m’anirà bé…».

Però aleshores vaig posar la cara contra el vidre al costat de la porta per mirar el rebedor que hi havia al darrere i vaig veure que les parets, de les quals abans penjaven els quadres de la Gracie, la Llum del món, l’ídol hindú i d’altres, eren buides, només hi havia les marques que havien deixat els quadres. En aquell moment em vaig posar a tremolar. Vaig agafar ben fort la balda i vaig començar a picar, amb una mena de pànic, mentre cridava per la bústia: «Senyora Milne! Senyora Milne!» i «Gracie! Gracie Milne!». Però la meva veu sonava ofegada i el rebedor continuava en la foscor.

Llavors, es va sentir un crit que venia de l’edifici del costat.

—Busca la senyora gran i la seva filla? Han marxat, reina, van marxar fa un mes.

Em vaig girar per mirar. Un home em parlava des del balcó que hi havia una mica més amunt del carrer, i assenyalava la casa amb el cap. Vaig sortir i me’l vaig mirar desconsolada.

—A on han marxat?

Va arronsar-se d’espatlles.

—A ca la seva germana, és el que he sentit. La senyora es va posar molt malalta a la tardor, i com que la noia és una beneita, ja ho sabia, oi?, doncs van pensar que no era gaire bona idea deixar-les a totes dues soles. S’han emportat tots els mobles, diria que posaran la casa a la venda… —va mirar-me la galta—. Un blau molt maco, aquest que té —va dir, com si jo no me n’hagués adonat—. Igual que a la cançó, no? Llevat que vostè només en té un!

Me’l vaig quedar mirant i tenia calfreds mentre reia. Una nena petita amb els cabells rossos havia aparegut al balcó, al costat d’ell, i es va agafar fort a la barana per posar els peus entre les barres. Vaig preguntar:

—On viu aquesta dona, la germana amb qui han marxat?

S’agafava l’orella i semblava pensatiu.

—Bé, ho sabia, però me n’he oblidat… Crec que era Bristol… o potser era Bath…

—Llavors no són a Londres?

—No, no, a Londres segur que no. No, era a Brighton…?

Em vaig girar per observar la casa de la senyora Milne, la finestra de la meva antiga habitació, i el balcó on m’agradava seure durant l’estiu. Quan vaig mirar un altre cop cap a l’home, tenia la nena als braços, el vent li havia remogut els cabells daurats i els agitava contra les galtes: i aleshores els vaig recordar, com el pare i la filla que havia vist aplaudint al ritme d’una mandolina, aquell vespre tan agradable de juny, la setmana que vaig conèixer la Diana. Havien perdut casa seva i els n’havien donat una altra, de nova. Els visitava aquella treballadora social amb un nom que sonava romàntic.

La Florence! No sabia que la recordava. Durant un any o més ni tan sols havia pensat en ella.

Si pogués quedar amb ella, ara! Es dedicava a buscar cases als pobres, podria trobar-ne una per a mi. Sempre havia estat amable amb mi, no ho seria ara, si l’hi demanés, un altre cop? Vaig pensar en la seva cara bufona i els cabells arrissats. Havia perdut la Diana i la Zena, i ara la senyora Milne i la Gracie. Ella era el més semblant a un amic que jo tenia a tot Londres en aquell moment, i llavors allò que més desitjava tenir, per damunt de qualsevol altra cosa, era un amic.

Al balcó de sobre meu, l’home havia marxat. Ara era jo qui el cridava:

—Ei, senyor!

Vaig apropar-me a la paret de l’edifici i el vaig mirar: ell i la seva filla estaven recolzats a la barana del balcó, ella semblava un àngel al sostre d’una església.

—No em deveu conèixer, però jo abans vivia aquí, amb la senyora Milne. Estic buscant una noia que us visitava quan us vau mudar. Treballava per a la gent que us va trobar el pis.

—Una noia, diu? —va arrufar el nas.

—Una noia amb els cabells arrissats. Amb la cara una mica lletja, es deia Florence. No sap qui vull dir? No sap el nom de l’organització benèfica per a la qual treballava? La dirigia una senyora, que semblava molt intel·ligent. La senyora tocava la mandolina.

Continuava amb el front arrugat i es gratava el cap, però amb aquest últim detall es va despertar.

—Aquella dona? —va dir—, sí, la recordo. I aquella noia que l’ajudava era amiga seva, oi?

Vaig dir que sí que ho era.

—I l’organització? La recorda, sap on tenen el local?

—On tenen el local, deixi’m pensar… Hi vaig anar un cop… Però no ho sé, no puc recordar quin número era en concret. Sé que era un lloc més aviat a prop d’Àngel, Islington.

—A prop del Sam Collins? —vaig preguntar.

—Més enllà del Sam Collins, a Upper Street. Abans d’arribar a l’oficina de correus. Una entradeta al costat de l’esquerra, en algun lloc entre un bar i un sastre…

Això era tot el que podia recordar, vaig pensar que n’hi hauria prou. Li ho vaig agrair i em va somriure.

—Un blau a l’ull meravellós —va dir un altre cop, però aquesta vegada a la seva filla—. Igual que a la cançó, oi, Betty?

En aquells moments em sentia com si hagués caminat durant un mes. Sospitava que les botes s’havien desgastat fins a arribar a les mitges i havien començat amb la carn nua dels dits grossos, els talons i els turmells. Però no vaig parar en un altre banc, ni vaig descordar-me-les per descobrir-ho. Bufava una mica de vent, tot i que només eren les dues, i el cel era gris com el plom. No estava segura de quina hora tancaven les organitzacions benèfiques, ni de quanta estona trigaria a trobar-les, ni tan sols sabia si la Florence hi seria quan jo hi anés. De manera que vaig pujar ràpidament per Pentoville Hill i vaig deixar que els peus freguessin amb les sabates fins a quedar fets pols, mentre intentava planejar què li diria quan la trobés. Però això resultava difícil. Al cap i a la fi, gairebé no coneixia aquella noia, pitjor encara, no podia evitar recordar-ho, un cop havia quedat amb ella i la vaig deixar penjada. Em recordaria? En aquell passatge ombrívol d’Upper Street n’estava segura. Però cada cop que feia un pas ardent en dubtava més.

Va resultar que no vaig trigar gaire a trobar l’oficina correcta. L’home tenia bona memòria, i Upper Street no semblava gens canviada des que ell la va visitar per últim cop: el bar i la sastreria eren tal com els havia descrit, l’un al costat de l’altre a la part esquerra del carrer, just després del bar musical. Entre tots dos hi havia tres o quatre portes, que portaven a les oficines que hi havia a sobre, i damunt d’una de les portes hi havia penjada una placa d’esmalt, que deia: «Cases de Ponsoby. Directora senyoreta J. A. D. Derby». Llavors recordava molt bé que aquest era el nom de la senyora de la mandolina. Sota la placa hi havia una nota escrita a mà, esquitxada per la pluja, amb una fletxa que indicava una campaneta al costat de la porta. «Si us plau, toquin el timbre i entrin», deia. Amb una mica de por, vaig fer totes dues coses.

El passadís darrere de la porta era molt llarg i fosc. Portava a una finestra, que donava a una vista de totxanes i canonades que supuraven, i des d’allà només es podia continuar per un lloc, cap a dalt, per unes escales nues. La barana estava enganxosa, però m’hi vaig agafar per començar a pujar. Abans d’arribar al tercer o quart esglaó ja s’havia obert una porta al final de l’escala, havia sortit un cap al forat i la veu agradable d’una dona cridava:

—Hola allà baix! Es costerut, però val la pena l’esforç! Necessita un llum?

Vaig contestar que no i vaig afanyar-me a pujar. Al final, una mica ofegada, una dona em va portar a una sala minúscula que tenia un escriptori, un armari i un joc de cadires desaparellades. Quan va fer el gest, vaig seure. Ella es va repenjar a l’escriptori, amb els braços creuats. D’una habitació veïna venia el crac-crac-crac intermitent d’una màquina d’escriure.

—Bé, què podem fer per ajudar-la? Déu meu, quin blau que té! —va dir.

M’havia tret el barret, com si fos un home, i, mentre ella estudiava la meva galta, i després, amb més cautela, el meu cap pelat, jo joguinejava amb la cinta del barret, més aviat incòmoda. Va dir:

—Havia quedat amb nosaltres?

I jo vaig contestar que no havia vingut per buscar una casa, sinó una noia.

—Una noia?

—Bé, una dona. Es diu Florence i treballa aquí, per a l’organització.

Va arrufar el nas.

—Florence —va dir—, n’està segura? Aquí només hi ha la senyoreta Derby, jo mateixa i una altra senyora.

—La senyoreta Derby sap qui vull dir —vaig dir de seguida—. N’estic segura que treballava aquí, l’últim cop que la vaig veure em va dir, em va dir…

—Li va dir? —insistia la dona, més prudent que mai, perquè m’havia quedat bocabadada i la mà havia volat cap a la galta inflada, i llavors vaig començar a dir paraulotes, amb una mena de fúria desesperada i trista.

—Va dir que deixava la feina i que marxava a una altra. Miri que sóc ximple! Ho havia oblidat fins ara! Això significa que la Florence fa un any i mig, o més, que no treballa aquí.

La dona va fer un gest amb el cap.

—Bé, ja ho veu, això va ser abans que jo arribés. Però, com vostè diu, segur que la senyoreta Derby la recorda.

Si més no, allò era veritat. Vaig aixecar el cap.

—Llavors, puc veure-la?

—Pot, però no avui, ni demà, crec. Ja no tornarà fins divendres.

—Divendres! —allò era terrible—. Però haig de veure la Florence avui, de veritat, ho necessito! Segur que té una llista, o un llibre, o alguna cosa on diu on ha anat. De ben segur que algú d’aquí ho sap.

La dona semblava sorpresa.

—Bé —va dir lentament—, potser sí… Però la veritat és que no puc donar aquest tipus de detalls a desconeguts, ja m’entén —es va quedar pensarosa un moment—. No podria escriure-li una carta i nosaltres li enviem…?

Vaig assentir amb el cap i sentia que em picaven els ulls. Ella ho devia veure i no ho va entendre, perquè em va dir, suaument:

—Ah, potser no hi té gaire traça, amb un bolígraf…

Hauria admès el que fos per una paraula agradable. Vaig fer un altre gest amb el cap:

—No, no gaire.

Es va quedar en silenci un moment. Potser pensava que no podia haver-hi res de gaire sinistre en la meva petició, si ni tan sols no sabia llegir ni escriure. En qualsevol cas, finalment es va aixecar i va dir:

—Esperi’s aquí.

Va marxar de l’habitació per entrar en una altra, a l’altre costat del rebedor. Durant un segon, el so de la màquina d’escriure es va fer més fort, després va parar del tot i vaig sentir un murmuri de veus, el xiuxiueig prolongat de papers i per fi el cop d’un calaix d’armari.

La senyora va reaparèixer, amb un paper blanc a la mà, semblava una carta.

—Ja ho tenim! Gràcies a l’excel·lent sistema administratiu de la senyoreta Derby hem seguit la pista de la Florence, com a mínim, d’una Florence. Va deixar aquesta feina just abans que comencéssim la senyoreta Bennet i jo, el 1892. Malgrat tot —es va posar seriosa—, de veritat pensem que no li podem donar la seva adreça personal, però va deixar aquesta feina per treballar en una casa per a noies sense amics i li podem dir on és. El lloc es diu Casa Freemantle, a Stratford Road.

Una casa per a noies sense amics! Aquesta idea em va fer tremolar i sentir-me dèbil.

—Sí, deu ser ella —vaig dir—. Però a Stratford? Tan lluny? —vaig moure els peus sota la cadira i vaig sentir el cuir contra els meus talons sagnants. Les botes semblaven més grans pel fang i la meva faldilla tenia un serrell de ronya, de sis polzades de profunditat, a la vora. La pluja esquitxava la finestra—. Stradford —repetia, amb tanta tristesa que la dona es va apropar i em va posar la mà sobre el braç.

—No té diners per al bitllet? —va preguntar, amable. Vaig fer que no amb el cap.

—He perdut tots els meus diners! Ho he perdut tot!

Vaig posar una mà sobre els ulls, recolzada contra l’escriptori, totalment esgotada. Mentre ho feia, vaig veure el que hi havia a sobre. Era la carta. La dona l’havia deixada allà, cap per amunt, sabent, pensant, que no la podria llegir. Era molt breu, estava signada per la mateixa Florence, Florence Banner, vaig veure que era el seu nom complet i anava adreçada a la senyoreta Derby. «Si us plau, accepti aquesta notificació de la meva renúncia…» i seguia. No vaig llegir la resta. A dalt, a la cantonada de la dreta, hi havia una data i una adreça, no la de la Casa Freemantle, sinó, segurament, l’adreça personal que jo no podia veure. Un número i tot seguit el nom d’un carrer: Quilter Street, Bethnal Green, Londres E. La vaig memoritzar immediatament.

Entretant, la dona continuava parlant, molt agradable. Amb prou feines l’havia escoltada, però en aquell moment vaig aixecar el cap i vaig veure què feia. Havia tret una clau petita de la butxaca i havia obert un dels calaixos de l’escriptori. Anava dient:

—… no és que ho fem per costum, ni molt menys, però veig que està molt cansada. Si va amb un autobús d’aquí a Aldgate, en pot agafar un altre allà, crec, que la portarà per tot el carrer Mile End fins a Stradford —va treure la mà. Hi tenia tres penics—. I potser pot prendre una tassa de te pel camí.

Vaig agafar les monedes i vaig remugar unes paraules d’agraïment. Mentre ho feia va sonar una campaneta, molt a prop, i totes dues ens vam endur un bon ensurt. Va llençar una mirada al rellotge penjat de la paret.

—Els últims clients del dia —va dir.

Vaig captar la indirecta, em vaig aixecar i em vaig posar el barret. Se sentien passes al passadís de baix, i com algú ensopegava amb les escales. Em va portar a la sortida i va cridar als visitants:

—Pugin, és per aquí! És costerut, però val la pena l’esforç…

Un home jove, seguit d’una dona, va aparèixer de la penombra. Eren força morenos, italians, vaig suposar, o grecs, semblaven terriblement pobres i feien mala cara. Tots vam estar movent-nos al voltant de la porta d’entrada de l’oficina durant uns moments, somrient però incòmodes. Finalment, la senyora i la parella jove eren a dins de l’habitació i jo sola al principi de l’escala.

La senyora va treure el cap i em va dir:

—Bona sort! —va cridar, una mica distreta—. Espero que trobi la seva amiga.

Ara que no tenia cap intenció de viatjar fins a Stradford, no vaig agafar un autobús com m’havia recomanat la senyora. Tanmateix, sí que em vaig comprar una tassa de te, d’una parada que tenia un tendal a High Street. I quan li tornava la tassa a la noia, li vaig preguntar:

—Per on haig d’anar cap a Bethnal Green?

Jo no havia estat mai gaire més a l’est de Clerkenwell, sola i caminant. Aleshores, baixant coixa per City Road cap a Old Street, vaig sentir com començava un nou tipus de nerviosisme. S’havia fet fosc mentre era a l’oficina, l’ambient era humit i boirós. Els fanals del carrer eren encesos i cada carro tenia una llanterna penjant. Malgrat tot, City Road no era com el Soho, on la llum feia ones sobre el paviment des de milers de flames i finestres. Per cada deu passes il·luminades per un conjunt de llums de gas n’havia de fer vint més en total obscuritat.

La foscor s’aixecava una mica al mateix Old Street, perquè allà hi havia oficines, botigues i parades d’autobús plenes de gent. Mentre caminava cap a Hackney Road, semblava fer-se més profunda i els voltants més lletjos. Els encreuaments a Àngel eren força decents, aquí les carreteres eren força obstruïdes pels fems i, cada cop que passava un vehicle, jo rebia una dutxa de porqueria. Els meus companys vianants, que fins llavors eren gent treballadora i honesta, homes i dones amb abrics i barrets tan descolorits com el meu, també es tornaven més pobres. Els seus vestits no eren només bruts, sinó esparracats. Portaven botes, però no mitges. Els homes portaven bufandes, en comptes de colls, i gorres en comptes de barrets forts. Les dones portaven xal, i les noies, davantals bruts, o no en portaven. Tothom semblava tenir una mena de càrrega, un cistell, un farcell, o un nen als malucs. Plovia encara més fort.

La noia del te m’havia dit que a Àngel havia de girar per anar pel Colúmbia Market. Ara, una mica mes enllà, a Hackney Road, de sobte em vaig trobar al límit del seu pati magnífic i ombrívol. Em van venir esgarrifances. L’enorme entrada de granit, les torres i la traceria tan elaborada com les de les catedrals gòtiques, tot era molt fosc i tranquil. Alguns homes amb aspecte bast, cigarretes i ampolles, s’arrepapaven als arcs, bufant-se les mans per treure’s el fred.

Un clam sobtat del rellotge de la torre em va fer saltar. El repic complicat de campanes, tan primmirat i inútil com l’enorme espai del mercat abandonat, anunciava l’hora: era un quart de cinc. Era massa aviat per visitar la casa de la Florence, si ella era a la feina tot el dia, de manera que em vaig quedar allà dreta durant una hora més, en un dels arcs del mercat on el vent no tallava tant i la pluja no era tan forta. Només quan les campanes van sonar per dos quarts de sis vaig entrar de nou al pati, i vaig mirar el meu voltant: estava totalment encarcarada. Hi havia una nena petita allà a prop, que portava una safata enorme sobre el coll, plena d’afixos de créixens. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar si Quilter Street quedava gaire lluny. I després, com que semblava tan trista, amb tant de fred i mullada, i també perquè tenia la idea equivocada que no podia anar a la porta de la Florence amb les mans buides, vaig comprar-li el ram de créixens més gran que tenia. Em va costar mig penic.

Amb això agafat amb el colze del braç balb vaig començar el camí curt que hi havia fins al carrer que jo buscava. Molt aviat em vaig trobar al final d’una terrassa àmplia de cases baixes i planes, no una terrassa escanyolida, ni molt menys, però tampoc massa elegant, perquè el vidre de molts dels fanals era trencat, o no en tenien, i el paviment era embussat, aquí i allà, per muntanyes de mobles trencats i per piles d’allò que a les novel·les anomenen amb educació cendres. Vaig mirar el número de la porta més propera: l’1. Vaig començar a baixar pel carrer. Número 5… número 9… número 11… em sentia més dèbil que mai… 15… 17… 19…

Allà vaig parar, ara podia veure la casa que buscava amb molta claredat. Les cortines es dibuixaven en la foscor i s’il·luminaven amb un llum. Quan les vaig veure, de sobte em vaig sentir malalta de por. Vaig posar una mà contra el mur per intentar calmar-me. Un noi va passar pel meu costat, xiulant, i em va picar l’ullet, vaig suposar que es pensava que havia begut. Quan ja havia passat de llarg vaig mirar les cases, que no m’eren familiars, amb una mena de pànic: recordava el propòsit que m’havia fet a Green Street, però em semblava una salvatjada, una cosa ridícula, li explicaria a la Florence i se’n riuria.

Però havia arribat molt lluny i no tenia on tornar. Vaig arrossegar-me fins a la finestra rosa, després fins a la porta i llavors vaig picar i vaig esperar. Em semblava que m’havia presentat a milers de llindars aquell dia, i que tots m’havien decebut d’una manera cruel o m’havien rebutjat. Si no rebia una paraula amable aquí, pensava, em moriria.

Finalment, va venir un murmuri i unes passes, i es va obrir la porta. Era la mateixa Florence, qui s’estava allà dreta, amb el mateix aspecte del primer cop que la vaig veure, mirant en la foscor, emmarcada en la llum i amb la mateixa aurèola gloriosa de cabells daurats. Vaig sospirar a la vegada que m’estremia, i després d’un moviment dels malucs, vaig veure què hi portava. Era un bebè. Vaig dirigir la mirada a l’habitació del darrere i allà hi havia una altra figura: un home, assegut en mànigues de camisa davant d’un foc que cremava, els ulls aixecats del diari que tenia sobre els genolls amb una mirada dolça i interrogant.

Vaig tornar a mirar la Florence.

—Sí? —va dir. Vaig veure que no em recordava gens. No em recordava i, encara pitjor, tenia un marit i un nen.

Vaig pensar que no ho aguantaria. El cap em ballava, vaig tancar els ulls i em vaig desmaiar a la porta.