1

Heu tastat mai una ostra de Whitstable? De segur que us en recordaríeu. Hi ha alguna peculiaritat de la costa de Kent que fa que les ostres autòctones de Whitstable siguin les més grans i sucoses, les més saboroses i delicades de tot Anglaterra. Sens dubte, les ostres de Whitstable són famoses. Els francesos, amb el seu reconegut paladar, travessen regularment el canal per tastar-les; i fins i tot es transporten, en cubells de gel, a les taules dels restaurants d’Hamburg i de Berlín. Es diu que el rei en persona viatja de tant en tant fins a Whitstable per tal de sopar ostres en un hotel privat, i la vella reina, diuen, prenia una ostra per sopar cada nit, fins al dia que va morir.

Heu viatjat, doncs, a Whitstable, i n’heu vist les ostreries? El meu pare en tenia una, jo hi vaig néixer. No recordeu pas una casa estreta de fusta, amb la pintura blava tota bufada, a mig camí entre High Street i el port? I recordeu, potser, un cartell protuberant que deia que allà trobaríeu les Ostres d’Astley, les millors de Kent? Potser, fins i tot, vau empènyer aquella porta i vau entrar en una sala fosca i fragant, de sostre baix; i potser conserveu a la memòria les taules amb les estovalles de quadres, el menú escrit en una pissarra, els quinqués o els trossos oliosos de mantega. Que us va servir una noia de galtes rosades, maneres descarades i rínxols? Era la meva germana, l’Alice. O potser ho va fer un home, més aviat alt i encorbat, amb un davantal blanc nuat a la corbata que li penjava fins al llaç de les botes? Era el meu pare. Que vau veure, potser, a través de la porta de la cuina, una senyora que arrugava el front entre els núvols de vapor que pujaven d’una cassola de sopa d’ostres bullint o d’una planxa calenta? Era la mare.

Que hi tenia, potser, al costat, una noia espigada, de cara blanca i faccions ben comunes, amb les mànigues del vestit arromangades fins als colzes, els cabells llisos i sense color que li queien sobre els ulls i els llavis que es movien contínuament taral·lejant alguna cançó popular o d’algun musical?

Aquesta era jo.

Com la Molly Malone en aquella vella balada, era peixatera, perquè els meus pares també ho eren. Tenien el restaurant i les habitacions que hi havia a dalt. Em van criar com a ostrera i em van ensenyar l’ofici fil per randa. Les meves primeres passes van ser entre ostreres i barrils de gel; molt abans que em donessin un tros de guix i una pissarra ja m’havien donat un ganivet ostrer i el sabia fer anar; mentre amb prou feines balbotejava l’alfabet sobre els genolls del mestre, ja podia anomenar tots els estris que hi havia a la cuina d’un ostrer, i fins i tot era capaç de distingir el peix amb els ulls embenats. Whitstable era el meu món, l’ostreria Astley el meu país, i el suc de les ostres, el meu hàbitat. Feia temps que no em creia la història de la mare, que explicava que m’havien trobat dins d’una closca d’ostra, i que un client golafre se’m volia menjar; però durant divuit anys mai no vaig dubtar dels meus orígens ostrers, i mai no vaig mirar més enllà de la cuina del meu pare, ni per buscar ocupació ni amor.

La meva era una vida força curiosa, fins i tot per als costums de Whitstable, però no era ni desagradable ni massa dura. La nostra jornada començava a les set i acabava dotze hores després, i durant aquestes dotze hores les meves tasques eren les mateixes. Mentre la mare cuinava i l’Alice i el pare servien, jo seia en un tamboret alt al costat de les ostreres i fregava i esbandia les ostres, fent anar el meu ganivet. Hi ha gent que prefereix les ostres crues i que et fan la feina més fàcil: només cal escollir una dotzena d’ostres del cubell, esbandir-ne la salmorra i col·locar-les, amb unes fulletes de julivert o créixens, en una plata. També hi ha a qui li agraden les ostres guisades, o a la planxa, o fins i tot al forn, en filets, o en pastís, i era en aquests casos que les meves tasques havien de ser més delicades. Calia obrir cada ostra, netejar-la i passar-la a la cassola de la mare amb tota la seva saborosa carn intacta i sense vessar ni contaminar-ne el suc. Tenint en compte que en una plata hi caben dotze ostres, que les ostreries són relativament barates i que el nostre era un restaurant molt freqüentat, on hi podia haver fins a cinquanta clients, podreu calcular la gran quantitat d’ostres que passaven, cada dia, pel meu ganivet; i podreu imaginar, també, la vermellor, dolor i les restes de sal dels meus dits en acabar la tarda. Fins i tot ara, que fa més de dues dècades que vaig deixar de banda el ganivet i la cuina del meu pare per sempre més, encara sento una punxada lleu i fidel al canell i les articulacions dels dits en veure un cubell de peixater, o en sentir els crits d’un ostrer. De vegades, encara em sembla captar l’essència del suc i la salmorra sota l’ungla del polze i a les línies de la mà.

He dit que a la meva vida, quan era jove, no hi havia res més que ostres, però no és del tot cert. Tenia amics i cosines, com qualsevol altra noia que hagi crescut en una ciutat petita, en una família gran. Tenia l’Alice, la meva germana, la meva amiga més estimada, amb qui compartia habitació i llit; li explicava tots els meus secrets i coneixia els seus. Tenia, fins i tot, una mena de promès, en Freddy, que treballava en un vaixell de pesca amb el meu germà Davy i el meu oncle Joe, a Whitstable Bay.

I, per últim, tenia una afecció, més ben dit, una passió pel teatre de varietats i, en concret, per les cançons de musical i per cantar-les. Si mai heu visitat Whitstable, sabríeu que aquesta era una passió ben poc escaient, ja que a la ciutat no hi havia cap teatre ni saló; només un fanal solitari davant l’hotel del Duc de Cumberland, on cantaven grups de joglars de tant en tant, i on, a l’agost, s’hi posava un titellaire. Whitstable era només a quinze minuts en tren de Canterbury, i allà sí que hi havia un teatre, el Canterbury Palace, on els espectacles duraven tres hores i les entrades costaven sis penics, i les funcions eren les millors que es podien veure a tot Kent.

El Palace era un teatre petit i, imagino, força fet malbé, però quan hi penso encara el veig amb els meus ulls d’ostrera, i veig el mirall que cobria les parets, el feltre vermell de les butaques, els cupidos de guix, pintats de daurat, que penjaven del teló. De la mateixa manera que la nostra ostreria, el Palace tenia la seva olor particular, l’olor, ara ho sé, de tots els teatres d’arreu, l’olor de fusta i maquillatge, de cervesa vessada, de gas i tabac, i d’oli per als cabells, tot barrejat. Era una olor que, de jove, estimava cegament; més endavant vaig sentir que directors i artistes la descrivien com l’olor del riure, l’aroma de l’aplaudiment. Anys després, vaig descobrir que no era l’olor del plaer, sinó del dolor.

Això, però, és avançar-me a la meva història.

Estava molt més familiaritzada amb els colors i les olors del Canterbury Palace que la majoria de noies, si més no en aquella època, l’últim estiu a casa dels pares, quan vaig fer els divuit anys. L’Alice tenia un promès, en Tony Reeves, que hi treballava i que ens aconseguia seients a preu de ganga, fins i tot de franc. En Tony era el nebot del director del Palace, el famós Tricky Reeves, i per tant un bon partit per a l’Alice. Els pares no se’n refiaven, al principi, creien que era una mica massa eixerit perquè treballava en un teatre, portava cigars darrere l’orella i parlava sobre contractes, Londres i cava. Ningú, però, no podia resistir-s’hi per gaire temps, a en Tony, de tan bon cor com tenia, i com tots els altres nois que rondaven la meva germana, l’adorava i era molt amable amb nosaltres per tal de satisfer-la.

I era habitual trobar-nos així, a mi i a l’Alice, al Canterbury Palace dissabte a la nit, arreglant-nos les faldilles que queien per sota les butaques i cantant les tornades de les cançons més alegres dels espectacles més populars. Com la resta de públic, érem exigents. Teníem els nostres números preferits, artistes que vèiem i aclamàvem, cançons que demanàvem que ens cantessin una vegada rere l’altra, fins que l’artista es quedava sense veu i la pobra (normalment eren les cantants, les que més ens agradaven a mi i a l’Alice) no podia continuar cantant i havia de somriure i saludar.

I quan acabava l’espectacle, i després d’haver saludat en Tony a la seva petita oficina darrere la taquilla, marxàvem, amb les cançons al cor, i les cantàvem al tren de camí a Whitstable; de vegades, altres passatgers que tornaven del mateix espectacle les cantaven, feliços, amb nosaltres. Després, al llit, les xiuxiuejàvem en la foscor i els nostres somnis tenien el ritme de les seves estrofes. Al matí, en llevar-nos, encara les taral·lejàvem. I, durant el dia, servíem un xic de glamour de musical amb els plats de peix; l’Alice xiulava en portar les plates, i feia somriure els clients que la sentien, i jo, sobre el meu tamboret alt, al costat del cubell de salmorra, cantava a les ostres que fregava, esbandia i netejava. La mare deia que hauria de pujar a un escenari.

Quan ho deia, però, reia i jo també ho feia. Les noies que havia vist sota els focus, que cantaven les cançons que tant m’agradava escoltar i cantar, no eren com jo. S’assemblaven més a la meva germana: tenien els llavis ben vermells i rínxols que els queien fins a les espatlles, una bona pitrera, colzes abrinats i turmells, quan es veien, tan prims i esvelts com una ampolla de cervesa. Jo, en canvi, era alta i força prima. Tenia el pit pla, els cabells llisos i sense color, els ulls tristos i d’un blau indefinit. La cara, això sí, molt suau i pàl·lida, i les dents ben blanques, tot i que això, si més no a la nostra família, no era res especial, ja que ens passàvem el dia en un miasma de salmorra bullint, i érem tan descolorits i llisos com una sípia.

No, les noies com l’Alice sí que estaven fetes per pujar a ballar sobre un escenari daurat amb cortines de setí i envoltat de cupidos, i les noies com jo ens assèiem en un amfiteatre fosc i anònim i les miràvem.

O això, si més no, era el que creia aleshores.

La rutina que he descrit d’esbandir, netejar, cuinar i servir, i visitar el teatre els dissabtes a la nit, és la que més recordo de la meva joventut; però parlo, és clar, d’allò que fèiem a l’hivern. Del maig a l’agost, que és quan s’han de deixar pondre les ostres, les barques amainen veles o bé surten a buscar altres captures; i les ostreries de tot Anglaterra es veuen obligades a canviar el menú, o bé a tancar portes. El negoci que feia el pare entre la tardor i la primavera, tot i ser excel·lent, no ens permetia de tancar durant l’estiu i fer vacances; però, com les de tantes famílies de Whitstable que depenien del mar i de la seva benevolència, les nostres tasques durant els mesos d’estiu eren més lleugeres i prenien un caire més lent, lliure i alegre. El restaurant no era tan ple; en comptes d’ostres servíem cranc, palaia, rèmol i arenga, i fer-ne filets era una feina molt més agradable que no pas l’etern fregar i espellofar dels mesos d’hivern. Deixàvem les finestres i la porta de la cuina obertes de bat a bat, no patíem ni el vapor bullent de les cassoles ni se’ns quedaven els dits adormits i gelats pels cubells d’ostres amb gel, com a l’hivern, sinó que sentíem la brisa fresca i el so suau de veles i politges al vent, que arribava des de la badia de Whitstable.

L’estiu en què vaig fer els divuit anys va ser càlid, i a mesura que passaven les setmanes feia encara més calor. El pare va muntar una paradeta d’escopinyes i cargols, i deixava l’ostreria a càrrec de la mare, de vegades durant dies sencers. L’Alice i jo érem lliures d’anar al Canterbury Palace tan sovint com volíem; però de la mateixa manera que ningú, aquell juliol, no volia menjar peix fregit ni sopa de llagosta al nostre restaurant, també nosaltres, només de pensar a passar una o dues hores amb guants i bonet sota els quinqués brillants del teatre d’en Tricky Reeves, sospiràvem, ens marcíem i ens entraven totes les picors.

Hi ha moltes més similituds entre el negoci d’un peixater i el d’un director de teatre que no us penseu. Quan el pare va canviar el menú per tal de satisfer els paladars ensopits i ardents dels seus clients, també ho va fer en Tricky. Va despatxar la meitat dels artistes i en va fer venir una colla de nous dels teatres de Chatham, Margate i Dover; a més, com que era ben enginyós, va lligar un contracte d’una setmana amb un artista famós de Londres: en Gully Sutherland, un dels millors cantants còmics del moment, que de ben segur ompliria la sala, fins i tot en l’estiu més càlid de la història de Kent.

L’Alice i jo vam anar al Palace la primera nit de la setmana d’en Gully Sutherland. Ja teníem un acord amb la senyora de la taquilla: li fèiem un gest amb el cap i un somriure en arribar, passàvem per davant de la finestra i escollíem el seient que més ens agradava de tot el teatre. Normalment, triàvem un lloc a l’amfiteatre. Mai no vaig entendre la passió pels seients de platea, em semblava poc natural, asseure’s per sota de l’escenari, i haver de mirar els artistes des de l’altura dels seus turmells, entre la llum esmorteïda dels focus. L’última fila de la platea oferia una vista millor, però l’amfiteatre, malgrat ésser més lluny, era el lloc ideal, i hi havia dos seients en concret, a primera fila, just al centre, que l’Alice i jo preferíem. Aquí, no només semblava que estiguessis veient un espectacle, sinó que et senties al teatre: es veia la forma de l’escenari i la corba de les files de seients, i et meravellaves de la cara dels qui seien al costat, i sabies que la teva era igual, mig il·luminada pels focus, amb els llavis humits i un somriure com el que faria un dimoni en una sàtira.

Al Canterbury Palace feia tanta calor com a l’infern mateix, aquella nit, tant era així que quan l’Alice i jo ens vam abocar a la barana per tal de veure el públic, ens vam topar amb una ràfega de fum de tabac i perfum que ens va fer recular i estossegar. El teatre, tal com havia pronosticat l’oncle d’en Tony, era a vessar; però hi havia un estrany silenci. La gent parlava en murmuris, o no parlava pas. Si miràvem des de l’amfiteatre a la platea, vèiem el batre de barrets i programes, que no es va aturar quan l’orquestra va començar a tocar els primers compassos de l’obertura, ni tampoc quan es van moderar els llums; en tot cas, era més lent i la gent seia una mica més dreta. El silenci del cansament es va convertir en el silenci de l’expectativa.

El Palace era un teatre a l’antiga i, com en tants d’altres dels voltants de 1880, encara hi treballava un presentador. Aquí, és clar, ho feia en Tricky mateix. S’asseia en una tauleta que hi havia entre la platea i l’orquestra i presentava els actes, o bé demanava ordre a la sala si el públic s’esvalotava gaire i convidava tothom a brindar per la reina. Duia un barret de copa alta i un martell (jo no n’he vist mai cap, de presentador, sense martell), i també duia una gerra de cervesa negra. A la seva tauleta hi havia una espelma, que mantenia encesa mentre hi havia actors sobre l’escenari i l’apagava durant els entreactes i quan acabava l’espectacle.

En Tricky era un home de cara ben senzilla, però amb una veu magnífica, una veu com el so d’un clarinet, neta i penetrant, i preciosa d’escoltar. La nit de la primera actuació d’en Sutherland ens va donar la benvinguda i ens va prometre un espectacle que mai no oblidaríem.

—Que teniu pulmons? —va preguntar—. Poseu-los a punt! Teniu peus i mans? Prepareu-vos a picar fort! I els vostres costats? Us faran mal! Llàgrimes? En vessareu a cubells! Ulls? Obriu-los bé, meravelleu-vos! Orquestra, si us plau! Il·luminadors, endavant! —Tot seguit va colpejar la taula amb el martell, clac, fent tremolar la flama de l’espelma—. Us presento les meravelloses, musicals i aleeegres… Randalls! —i clac, un altre cop a la taula.

El teló va tremolar, i després, va alçar-se. El decorat, al fons de l’escenari, representava la costa i hi havia sorra de veritat.

Damunt la sorra passejaven quatre alegres figures amb roba d’estiu: dues senyores, una rossa i l’altra bruna, amb para-sols, i dos senyors alts, un dels quals duia un ukelele penjat d’una corretja. Van cantar «Totes les noies són maques a la vora del mar», i ho van fer molt bé. Aleshores, el que duia l’ukelele va fer un solo i les senyores es van apujar les faldilles i van fer un número de claqué damunt la sorra. Per ser un primer acte, no havia estat malament. Els vam aplaudir, i en Tricky ens va donar les gràcies molt cerimoniosament.

El segon acte el va protagonitzar un còmic, i el tercer, una pitonissa. Era una senyora que duia un vestit de nit i guants, i que s’estava a l’escenari amb els ulls embenats mentre el seu marit es movia entre el públic amb una pissarra i un guix, i convidava la gent a escriure-hi noms i números per tal que ella els endevinés.

—Imagineu-vos que aquests números són de color vermell —va dir l’home, amb veu imponent—, i que floten per la sala fins a arribar a la meva senyora, i que li entren al cervell pel front.

Nosaltres arrugàvem el front i tancàvem els ulls.

—El poder és molt fort, aquesta nit —va dir ella—. Oh, el sento cremar!

Després va sortir un grup d’acròbates: tres homes amb vestits de lluentons que feien tombarelles passant per dins d’uns cèrcols i pujaven uns sobre les espatlles dels altres. El punt àlgid de l’actuació va ser quan van formar una mena de cercle humà i van començar a rodar per l’escenari seguint el ritme d’una peça de l’orquestra. Els vam aplaudir, però feia massa calor per a les acrobàcies i durant tot l’acte hi va haver sospirs i remor de caminar, ja que s’enviaven els mossos al bar i en tornaven amb ampolles, gots i gerres que s’havien de passar per entre les files, entre caps, faldes i mans. Vaig mirar l’Alice, s’havia tret el bonet i s’hi ventava, tenia les galtes ben vermelles. Jo em vaig tirar el meu bonet una mica enrere, vaig recolzar-me a la barana amb la barbeta sobre els artells i vaig tancar els ulls. Vaig sentir en Tricky que s’alçava i demanava silenci amb el martell.

—Senyores i senyors —va cridar—, i ara, una petita sorpresa per a vostès. Una mica d’elegància i d’estil de primera classe! Si teniu cava a les vostres copes —hi va haver una aclamació irònica—, alceu-les. Si hi teniu cervesa… bé té bombolles, la cervesa, oi que sí? Doncs alceu-les, també! Però, sobretot, alceu la veu, ja que arriba, directament del teatre Phoenix, de Dover, la nostra pròpia meravella de Kent, el nostre seductor de Faversham… la senyoreta Kitty —clac— Butler!

Hi va haver un fort aplaudiment i xivarri. L’orquestra va arrencar amb una peça molt alegre i vaig sentir el cruixit i el murmuri del teló que s’alçava. A contracor, vaig obrir els ulls i tot seguit els vaig obrir encara més i vaig alçar el cap. Havia oblidat la calor i el cansament. Un sol raig de llum rosada perforava les ombres de l’escenari nu i al centre hi havia una noia: la noia més meravellosa que mai havia vist, ho vaig saber a l’instant.

És clar que ja hi havia hagut actes de transvestisme al Palace, però el 1888, als teatres de província, no eren pas com avui dia. Feia sis mesos que la Nelly Power ens havia cantat l’últim dandi, però duia mitges i flocalls daurats, com les ballarines. Només tenia un bastó i un barret per tal de semblar més masculina. La Kitty Butler no duia pas mitges, ni lluentons. Era, tal com havia dit en Tricky, una meravella del West End. Duia un vestit d’home molt bonic, fet a la mida, amb els punys i la solapa folrats de seda brillant. Portava una rosa al trau i uns guants de color lavanda a la butxaca. Sota l’armilla brillava una camisa ben estirada, blanca com la neu i duia el coll aixecat. Al voltant del coll duia una corbata blanca i al cap un barret de copa. Quan es va treure el barret per saludar el públic amb un alegre «Bona nit!», se li veien els cabells ben curts.

Van ser els cabells, precisament, allò que més em va atraure. Si mai havia vist dones amb els cabells tan curts, era perquè havien estat a l’hospital, o a la presó, o bé perquè eren boges. Però mai no haurien pogut assemblar-se a la Kitty Butler. Els cabells li queien sobre el cap com si un hàbil barreter l’hi hagués cosit un petit birret. Diria que eren castanys, però aquesta és una paraula massa banal. Eren del color castany del qual es feien cançons, com el color de les avellanes, o un color vermellós. Eren, gairebé, del color de la xocolata, tot i que la xocolata no té llustre, i els seus cabells brillaven com tafetà, amb la llum dels focus. Els duia ondulats a l’altura de les temples i sobre les orelles, i quan va girar el cap per tornar-se a posar el barret, vaig veure una franja de pell pàl·lida al seu clatell, allà on acabava el coll de la camisa i començava l’arrel dels cabells, i, malgrat la calor de la sala, em vaig estremir.

Tenia l’aspecte, suposo, d’un noi molt maco, ja que la seva cara feia un oval perfecte i tenia els ulls grossos i les pestanyes fosques, els llavis eren vermells i molsuts. La seva figura també era prou masculina i esvelta, tot i que arrodonida, de manera quasi imperceptible però inequívoca, al pit, la panxa i els malucs, com la de cap noi no podia ser; les sabates, m’hi vaig fixar, tenien un taló d’uns cinc centímetres. Caminava com un noi, i, de peu sobre l’escenari, separava les cames, duia les mans a les butxaques i inclinava el cap de manera arrogant. Aleshores, va cantar i la seva veu era una veu de noi, dolça i terriblement sincera. L’efecte que va tenir sobre l’acalorada sala va ser meravellós. Com jo, els qui seien prop meu s’havien aixecat i la miraven amb els ulls brillants. Les cançons eren ben triades: peces com Beveu, nois! o Noies i esposes, que ja eren famoses gràcies a artistes com en G. H. McDermott i que, en conseqüència, tots coneixíem i ens hi podíem unir. Tot i així, resultava emocionant que ens les cantés una noia, una noia que a més duia pantalons i corbata. Entre cançó i cançó s’adreçava al públic de manera vanitosa i confiada, i bescanviava ximpleries amb en Tricky Reeves, que s’estava assegut a la seva taula. Quan parlava, la seva veu era com quan cantava, forta i saludable, i molt agradable d’escoltar. De vegades tenia l’accent cockney dels musicals, d’altres, la dicció refinada del teatre, i d’altres, el més pur accent de Kent.

El seu espectacle no va durar més dels habituals quinze minuts, però el públic va cridar fins que no va tornar a sortir a escena. La seva última cançó va ser lenta, una balada sobre roses i un amor perdut. Mentre cantava, es va treure el barret i se’l va subjectar contra el pit, va agafar la flor que duia al trau i se la va dur a la galta, semblava que plorava. El públic va deixar anar un sospir de llàstima col·lectiu i es mossegaven els llavis en sentir com aquella veu tan masculina, de sobte, es tornava tan tendra.

I vet aquí que va alçar els ulls i ens va mirar per sobre dels seus artells, i vam poder veure que no plorava pas, sinó que somreia, i va picar l’ullet, amb picardia. Ràpidament es va acostar a la part frontal de l’escenari i va buscar entre el pati de butaques la noia més maca. Quan la va haver trobada, va llançar la rosa entre la resplendor dels focus, sobre el forat de l’orquestra i va anar a parar a la falda de la noia.

Aleshores, vam embogir. Vam cridar i picar de peus, i ella, molt galant, es va treure el barret i, després de saludar-nos, va desaparèixer. La vam cridar, però ja no hi va haver cap més bis.

Vaig escrutar el pati de butaques per si trobava la noia que havia rebut la rosa. En aquell moment, pensava que res no podia ser més meravellós que rebre una rosa de la mà de la Kitty Butler.

Aquella nit, havia anat al Palace, com tothom, per veure en Gully Sutherland. Quan finalment va aparèixer, però, eixugant-se el front amb un gran mocador tacat, remugant sobre la calor de Canterbury i arrencant rialles al públic amb les seves cançons còmiques i prenent-li el pèl, em vaig adonar que, després de tot, no em feia el pes. Només volia que la senyoreta Butler tornés a sortir a escena, ens clavés la seva mirada elegant i plena d’arrogància, i cantés aquelles cançons sobre cava i curses de cavalls. Aquest pensament m’agitava. Finalment, l’Alice, que reia amb les ganyotes d’en Gully tan fort com tothom, em va dir a cau d’orella:

—Què tens?

—Tinc calor —vaig dir—. Crec que aniré cap a baix.

I, mentre ella s’estava asseguda durant la resta de l’acte, jo vaig baixar cap al vestíbul buit, i, dreta, amb la galta contra el vidre fred de la porta, vaig començar a cantar ben fluix Noies i esposes, la cançó de la senyoreta Butler.

Ben aviat es van sentir els crits i aplaudiments que indicaven que s’havia acabat l’actuació d’en Gully, i, un moment després, va aparèixer l’Alice, que encara es ventava amb el bonet, i bufava per tal d’apartar-se els rínxols humits que s’enganxaven a les seves galtes rosades. Em va picar l’ullet.

—Anem a veure en Tony.

La vaig seguir cap a la seva oficina i em vaig deixar caure a la cadira que hi havia darrere la taula, mentre ell estava de peu, amb el braç a la cintura de l’Alice. Vam xerrar una mica sobre el senyor Sutherland i el seu mocador tacat.

—I què me’n dieu, de la tal Kitty Butler, eh? —va dir en Tony—. Quin tros de dona! Si continua ficant-se el públic a la butxaca com ha fet aquesta nit, de ben segur que l’oncle li allargarà el contracte fins Nadal.

En aquell moment vaig deixar de jugar amb els meus cabells.

—És la millor actuació que he vist mai —vaig dir—, aquí i arreu. En Tricky seria ben ximple si la deixava marxar: digues-l’hi, de part meva.

En Tony va riure i em va dir que de ben segur ho faria, però mentre m’ho deia vaig veure que picava l’ullet a l’Alice i la va mirar de manera coqueta, gairebé ardent.

Vaig apartar la vista i vaig llançar un sospir. Tot seguit, vaig dir, innocentment:

—Oh, tant de bo pogués veure la senyora Butler un altre cop!

—I la veuràs —va dir l’Alice—, dissabte.

Havíem planejat de venir-hi tots, al Palace, el pare, la mare, en Davy, en Fred, tots, dissabte a la nit. Vaig pessigar-me el guant.

—Sí, ja ho sé —vaig dir—, però és que dissabte sembla tan lluny!

En Tony va tornar a riure.

—Bé, Nancy, i qui t’ho ha dit, que t’hagis d’esperar tant? Podies venir demà a la nit, o qualsevol altra nit. I si no queda cap seient a l’amfiteatre, doncs et farem seure en una llotja, a la vora de l’escenari, i podràs mirar la senyoreta Butler tant com vulguis, des d’allà!

Estic ben segura que ho va dir per impressionar la meva germana, però el cor em va fer un salt en sentir-lo.

—Oh, Tony, ho dius de debò? —vaig dir.

—I és clar!

—I a la llotja, de veritat?

—I per què no? Entre tu i jo, els únics clients que ocupen aquells seients són els Wood i els Plushes. Seu a la llotja i assegura’t que el públic et vegi. Potser així pensaran com si fossin de classe alta.

—Potser serà la Nancy, la que pensarà com si fos de classe alta —va dir l’Alice—, i això no ho podem permetre.

Va riure, i en Tony la va estrènyer més fort per la cintura i es va inclinar per besar-la.

De ben segur que no era gaire apropiat que les noies de ciutat anessin al teatre sense acompanyant, però aquí, a Whitstable, ningú no era gaire primmirat, en aquestes coses. La meva mare va arrugar el front i va fer espetegar la llengua quan, l’endemà, vaig comentar que volia tornar al Palace. L’Alice va riure i va dir que era boja, i que ella no pensava pas venir amb mi només per asseure’s entre la fumera i la calor del teatre a veure una noia que duia pantalons; una noia, a més, a qui ja havíem vist i escoltat les cançons no feia ni tan sols vint-i-quatre hores.

Em va sobtar la seva manca d’atenció, però secretament m’alegrava pensar que podria mirar la senyoreta Butler tota sola. Estava molt més emocionada que no em pensava amb la promesa d’en Tony que podria seure a la llotja. El dia abans, per anar al Palace, havia dut un vestit ben corrent; però avui, en canvi, que havia estat un dia poc mogut a l’ostreria, i el pare ens havia deixat marxar a casa a les sis, em vaig posar el meu vestit dels diumenges, el que normalment duia per sortir a caminar amb en Freddy. En Davy va xiular en veure’m, i hi va haver un parell de nois que van intentar cridar la meva atenció durant el viatge a Canterbury. Però jo me’n sentia ben diferent, almenys aquella nit. En arribar al Palace, vaig fer un gest amb el cap a la senyora de la taquilla, com de costum, però després vaig deixar el meu seient preferit de l’amfiteatre perquè hi segués algú altre, i em vaig dirigir cap a un dels laterals de l’escenari, cap a una butaca de vellut daurat i vermell. El seient quedava força arrecerat i fora de les mirades frívoles, curioses o plenes d’enveja de la resta de la sala; i aquí em vaig quedar mentre les Merry Randalls ballaven les mateixes cançons, el còmic deia els seus acudits, la pitonissa deixava el públic bocabadat i els acròbates feien el seu número.

Aleshores en Tricky va donar la benvinguda, de nou, al prodigi de Kent, i jo vaig aguantar la respiració.

Aquest cop, quan va dir «Bona nit!», el públic va respondre amb un bram fabulós; de ben segur que havia corregut la veu del seu èxit. Ara la veia gairebé de costat, i era un xic estrany, però quan va caminar cap a la part frontal de l’escenari em va semblar que les seves passes eren més lleugeres, com si l’admiració del públic li hagués donat ales. Em vaig inclinar cap a ella, amb els dits clavats sobre el vellut d’aquell seient tan poc conegut. Les llotges del Palace eren molt a prop de l’escenari, i mentre cantava, la tenia a poc més de mig metre. Vaig poder observar detingudament tots els elegants detalls del vestit, com ara la cadena del rellotge agafada als botons de l’armilla, o bé els botons de puny, de plata, que no havia pogut apreciar des del seient de l’amfiteatre.

També vaig poder veure’n les faccions més clarament. Les orelles eren petites i no estaven foradades. Els llavis, ara ho veia, no eren rosats per naturalesa, sinó que els duia pintats per a l’espectacle. Tenia les dents petites i d’un blanc cremós i els ulls d’un marró xocolata, com els cabells.

Com que ja sabia què esperar-ne, de la seva actuació, i com que vaig passar més temps mirant-me-la que no pas escoltant les seves cançons, em va semblar que s’acabava en un moment. El públic la va aplaudir fins que va sortir un altre cop, va fer dos bisos, i va acabar, igual que la nit anterior, amb la balada sentimental i el llançament de la rosa. Aquesta vegada sí que vaig veure qui l’havia agafada: era una noia de la tercera fila que duia un barret de palla amb plomes, i un vestit de setí groc sense mànigues que deixava les espatlles nues. Una noia molt bonica que jo no havia vist mai, però que en aquell moment hauria pogut menysprear profundament.

Vaig tornar a mirar la Kitty Butler. S’havia tret el barret i estava fent la salutació final. «Mira’m», vaig pensar. «Mira’m!». Vaig dibuixar mentalment les lletres de color vermell, com ens havia dit el marit de la pitonissa i les hi vaig enviar cremant com una teia. «Mira’m!».

Es va girar. Va mirar cap a la meva direcció potser només en adonar-se que la llotja, que havia estat buida la nit anterior, ara estava ocupada. Després, va desaparèixer darrere el teló vermell.

En Tricky va apagar l’espelma.

—I bé? —va dir l’Alice una mica més tard, quan vaig entrar a la sala, la de veritat, no l’ostreria—, com ha estat la Kitty Butler, aquesta nit?

—Doncs igual que ahir a la nit, ves per on —va dir el pare.

—Oh, no, en absolut —vaig dir, mentre em treia els guants—. Ha estat molt millor.

—Molt millor! Déu meu! Si continua així, imagina’t com serà dissabte!

L’Alice em va mirar, li tremolava el llavi.

—Creus que et podràs esperar, Nancy? —va preguntar.

—Sí que puc —vaig dir, despreocupadament—. Però no veig per què ho hauria de fer —em vaig girar cap a la mare, que cosia vora la xemeneia—. Mare, oi que no et fa res que hi torni demà una altra vegada? —vaig preguntar suaument.

—Una altra vegada? —van dir tots, divertits.

Jo només mirava la mare. Havia alçat el cap i ara em tornava la mirada, arrugant el front.

—No veig per què no. Però, Nancy, has de fer tot el camí per un sol acte? I, a més, sola! Que no t’hi podria acompanyar en Fred?

En Fred era l’última persona que volia tenir a la vora el proper cop que veiés la Kitty Butler.

—Però ell no voldrà pas venir, a veure un espectacle com aquest! No, hi aniré sola.

Ho vaig dir amb prou fermesa, com si anar al Palace cada nit fos una tasca que m’havien encarregat de fer, i jo hagués decidit generosament de dur-la a terme sense molestar ningú.

Hi va haver uns segons d’un silenci incòmode.

—Ets ben estranya, Nancy —va dir el pare—. Tot el camí fins a Canterbury, amb aquesta calor sufocant, i ni tan sols t’esperes per veure en Gully Sutherland!

Aleshores, tothom va riure, la tensió de feia un moment va quedar enrere i la conversa va prendre un altre camí.

En arribar a casa després del meu tercer viatge al Palace, altre cop hi va haver mirades d’incredulitat i somriures quan vaig dir, tímidament, que hi tornaria una quarta vegada i una cinquena. Hi havia l’oncle Joe, de visita; s’estava abocant cervesa d’un ampolla en un got, però va alçar la vista en sentir les rialles.

—Què passa? —va preguntar.

—La Nancy està impressionada amb aquella Kitty Butler del Palace —va dir en Davy—. Què et sembla, oncle Joe, deixar-se seduir per un galant!

—Calla! —vaig dir.

—No, calli vostè, senyoreta —va dir la mare, seca.

L’oncle Joe va fer un glop de cervesa i es va passar la llengua pels bigotis per treure’n l’escuma.

—La Kitty Butler? És aquella que es vesteix com un noi, veritat? —va fer una ganyota—. Au, Nancy, que ja no saps el que és bo?

El pare se li va acostar.

—Això és el que ens diu, que va a veure la Kitty Butler —va dir—. Ara, jo crec —i aquí va picar l’ullet i es va fregar el nas— que hi deu haver algun jove, a l’orquestra, que li fa gràcia.

—Oh, vaja —va dir l’oncle—. Esperem que el pobre Frederick no se n’adoni.

Aleshores, tothom em va mirar i em vaig enrojolar, la qual cosa va semblar corroborar les paraules del meu pare. En Davy va esbufegar i la mare, que abans tenia el front arrugat, somreia. Vaig deixar que pensés, que tots pensessin el que volguessin, i no vaig dir res, i ben aviat, com feia una estona, la conversa va centrar-se en un altre tema.

Podia enganyar els meus pares i el meu germà amb el silenci, però a l’Alice no li podia amagar res.

—Que hi ha algú que t’agrada, al Palace? —em va preguntar més tard, quan la casa estava en silenci i adormida.

—I és clar que no —vaig dir, en veu baixa.

—Aleshores, només hi vas per veure la Kitty Butler?

—Sí.

Es va fer un silenci, trencat només pel soroll distant i sord de rodes i cascs de High Street, i la remor de les ones contra la platja, a la badia. Ja havíem apagat l’espelma, però havíem deixat els finestrons oberts. A la llum de les estrelles, vaig veure que l’Alice em mirava amb una expressió ambigua, que tant podia ser de complicitat com de reprovació.

—T’agrada molt, oi? —va dir.

Vaig apartar la mirada i no li vaig respondre de seguida. Quan finalment em vaig decidir, no era a ella, a qui parlava, sinó a la foscor.

—Quan la veig —vaig dir— és com si… no sé com què. És com si mai no hagués vist res de semblant. És com si m’omplís, com s’omple una copa de vi. Veig els actes que hi ha abans del seu i no són res, són com la pols. I quan ella surt a escena, és tan maca, i porta un vestit tan bonic, i té aquella veu tan dolça, que em fa venir ganes de riure i de plorar alhora. Em fa venir dolor aquí —em vaig posar la mà sobre el pit—. Mai no he vist cap noia com ella. Ni tan sols ho sabia, que hi havia noies com ella…

Aleshores la meva veu es va convertir en un sospir tremolós i ja no vaig poder dir res més.

Hi va haver un altre silenci. Vaig obrir els ulls i vaig mirar l’Alice, i em vaig adonar de seguida que no hauria hagut de parlar, que hauria d’haver estat amb ella tan callada i astuta com amb els altres. La seva mirada, ara, no era ambigua, era una mescla de xoc, nervis, torbament i vergonya. Havia parlat massa. Em sentia com si l’admiració per la Kitty Butler m’hagués encès una llum, a dins, i en obrir la boca l’havia deixada escapar, i ara il·luminava tota l’habitació.

Sí, havia parlat massa, però era això o res.

L’Alice va fixar els seus ulls en els meus durant un moment, aleshores va parpellejar i va tancar-los. No va dir res, simplement es va apartar de mi, fins que va quedar de cara a la paret.

El temps va continuar molt calorós, aquella setmana. El sol portava turistes a Whitstable i al nostre restaurant, però la calor els feia perdre l’apetit. Demanaven tant de te i llimonada com palaia i verat. De vegades, deixava la mare i l’Alice a l’ostreria i anava a la platja a servir escopinyes, cranc i cargols, i pa amb mantega, a la paradeta del pare. Era una novetat servir te a la platja, però era dur estar-se al sol, amb el vinagre de marinar el peix que em corria dels canells als colzes, i els ulls coents pel vapor que en pujava. El pare em donava mitja corona extra per cada tarda que hi treballava. Em vaig comprar un barret i una cinta de color lavanda per adornar-lo, però em vaig guardar la resta dels diners: me’ls gastaria, quan en tindria prou, en un abonament per al tren de Canterbury.

Durant tota aquella setmana hi vaig anar cada nit, m’asseia a la llotja i mirava la Kitty Butler mentre cantava, no me’n cansava mai. Era simplement meravellós, cada cop, asseure’m en aquella butaca vermella, mirar les fileres de seients, l’arc daurat sobre l’escenari, les cortines de vellut i les borles i els taulons de fusta amb aquella renglera de llums, que em semblaven closques de petxina obertes, allà on no trigaria a veure la Kitty caminar amb el seu aire arrogant i saludar amb el barret. Oh, i quan finalment sortia a escena, sentia que m’envaïa l’alegria, tan ràpidament i nítida, que m’aguantava la respiració per gaudir-ne abans no desaparegués.

Així eren les meves visites solitàries, però el dissabte també va venir la meva família, tal com havíem planejat i va ser molt diferent.

En total érem unes dotze persones, i encara més quan vam haver arribat al teatre i ens vam asseure, ja que vam trobar amics i veïns al tren i a la taquilla, i es van enganxar a la nostra alegre colla com paparres. No hi havia prou lloc per asseure’ns tots junts, de manera que ens vam haver de separar en grups de tres o quatre persones. Així, quan algú preguntava «Que voleu un dolç?», o bé «Que ha portat la seva aigua de colònia, la mare?», o fins i tot «Com és que en Millicent no ha vingut amb en Jim?», el missatge s’havia de passar, amb un crit o en xiuxiueigs, per tot l’amfiteatre, de cosí a cosí, de tia a germana, d’oncle a amic, destorbant totes les altres files.

O així, almenys, m’ho semblava a mi. Jo m’asseia entre en Fred i l’Alice, a la seva esquerra hi havia en Davy i la seva promesa, la Rhoda, i la mare i el pare seien darrere. La sala era plena i feia molta calor, encara que no tanta com aquell primer i sufocant dilluns. Després d’haver-me estat a la llotja durant una setmana, on arribava l’aire de l’escenari, em semblava que patia la calor més que ningú. No podia suportar la mà d’en Fred sobre la meva, ni sentir els seus llavis a la galta, eren com onades de vapor en comptes de carícies. Fins i tot la pressió de la màniga de l’Alice contra el meu braç, i l’escalfor de la cara del pare al meu coll quan s’acostava a preguntar-nos què en pensàvem, de l’espectacle, em feien estremir, suar i cargolar-me al meu seient.

Em sentia com si m’haguessin forçat a passar la vetllada entre estranys. La seva complaença en els detalls de l’espectacle, que jo ja havia vist, impacientment, altres cops, em semblava incomprensible, ximple. Mentre ells cantaven amb les Merry Randalls, o es trencaven de riure amb els acudits del còmic, o es miraven la pitonissa amb els ulls ben oberts o bé cridaven els acròbates perquè tornessin a fer el seu cercle humà, jo em mossegava les ungles. A mesura que l’aparició de la Kitty Butler es feia més imminent, jo em sentia més agitada i infeliç. Desitjava que sortís a escena, però, alhora, anhelava poder estar sola quan aparegués, sola a la meva llotja, amb la porta ben tancada, i no pas asseguda entre una multitud per a qui ella no significava res, i que creien que la meva passió per la Kitty era estranya o curiosa.

M’havien sentit cantar Noies i esposes milers de vegades, els havia explicat els detalls del seu vestit, els havia descrit els seus cabells i la seva veu. Durant tota la setmana havia esperat el moment en què ells la veurien i admetrien que era meravellosa. Ara que eren aquí, però, alegres, despreocupats, acalorats i fent enrenou, els menyspreava profundament. No podia suportar pensar que la mirarien, ni tampoc que em veurien a mi mirant-la. Vaig tornar a tenir la sensació que duia una llum dins meu. Estava convençuda que quan sortís a escena seria com apropar un llumí a un ble, i que m’encendria, em tornaria daurada i incandescent alhora que tímidament brillant, i que la meva família i el meu promès recularien, horroritzats.

Naturalment, quan va aparèixer sota els focus, res d’això no va passar. En Davy em va mirar i em va picar l’ullet, i vaig sentir el pare que xiuxiuejava:

—Aquí la tenim, finalment.

I quan vaig resplendir, i brillar, era evident que la resplendor em venia d’una flama obscura i secreta que ningú, tret potser de l’Alice, no va saber veure.

Tal com havia temut, aquella nit em vaig sentir molt lluny de la senyoreta Butler. La seva veu era igual de forta que sempre, i la seva cara igual de bonica, però jo m’havia avesat a sentir el seu respir entre els versos, a copsar el reflex dels llums sobre el seu llavi, l’ombra de les pestanyes sobre la seva galta empolvorada. Ara, en canvi, tenia la sensació de veure-la a través d’un vidre, o d’escoltar-la amb les orelles plenes de cera. Quan va acabar l’actuació, la meva família va aplaudir i en Fred picava de peus a terra i xiulava.

—Que em bombin si no és tan fantàstica com ens havia dit la Nancy! —va cridar en Davy. Es va inclinar sobre l’Alice per apropar-se’m i em va fer l’ullet—. Tot i que potser no tant com per gastar-se un xíling cada setmana en bitllets de tren per venir-la a veure.

No li vaig respondre. La Kitty Butler havia tornat a sortir per fer el bis i s’estava traient la rosa del trau, però jo no trobava consol pel fet que a la meva família li agradés, ben al contrari, encara em sentia més trista. Vaig tornar a mirar la figura de sota els focus, i, amargament, vaig pensar: «Series fantàstica, tant si jo era aquí com si no. Series fantàstica fins i tot sense la meva admiració. Tant et faria que m’hagués quedat a casa servint cranc en paperines».

I, mentre ho pensava, va succeir una cosa ben estranya. Ella havia arribat al final de la cançó, aquella part de la rosa i la noia bonica, i de sobte es va girar sobre els seus talons cap al lateral, i va mirar, de debò, va mirar cap a la cadira buida on jo normalment m’asseia, després va abaixar el cap i va continuar. Si hagués estat a la meva llotja, aquesta nit, ella m’hauria fitat amb els seus ulls. Si hagués estat a la meva llotja, en comptes d’aquí…

Vaig mirar en Davy i el pare, tots dos s’havien alçat per demanar un altre bis, però ara ja abaixaven la veu i començaven a estirar-se. A prop meu, en Freddy encara somreia a l’escenari. Tenia els cabells enganxats al front i el llavi se li enfosquia allà on hi deixava créixer bigoti, i, en una de les galtes vermelles, hi tenia un gra.

—Veritat que és un bombó? —em va dir.

Es va fregar els ulls i va cridar en Davy per prendre una cervesa. Darrere meu, la mare preguntava com s’ho havia fet la senyora que duia el vestit de nit per endevinar tots els números amb els ulls embenats.

Els aplaudiments ja se sufocaven, l’espelma d’en Tricky estava apagada, els quinqués brillaven i ens feien parpellejar. La Kitty Butler m’havia buscat amb la mirada, havia alçat el cap i m’havia buscat, i jo era perduda i asseguda entre estranys.

L’endemà, diumenge, el vaig passar a la paradeta de la platja, feia un dia fresc i, quan en Freddy em va demanar d’anar a passejar al vespre, li vaig dir que estava molt cansada. Dilluns el temps semblava haver canviat. El pare va tornar a estar-se al restaurant, i jo em vaig passar el dia a la cuina, netejant i tallant el peix a filets. Vam treballar fins gairebé les set, vaig tenir el temps just des que vam tancar el restaurant fins a la sortida del tren de Canterbury per canviar-me el vestit, posar-me les botes i seure amb el pare, la mare, l’Alice, en Davy i la Rhoda per a un sopar ràpid. Sabia que ho trobaven ben estrany, que volgués tornar al Palace un altre cop. Especialment la Rhoda, que semblava ben divertida amb la història del meu seductor.

—No li fa res que hi vagi, senyora Astley? —va preguntar—. La meva mare mai no em deixaria anar tan lluny tota sola, i això que sóc dos anys més gran que la Nancy. Però, és clar, la Nancy és una noia molt formal.

Sí que ho havia estat sempre, de formal. Normalment, era l’Alice, la insolent Alice, qui preocupava els pares. Les paraules de la Rhoda, però, van fer que la mare em mirés i semblés preocupada. M’havia posat el vestit dels diumenges i el barret nou amb la lavanda; també duia una cinta de color lavanda a la trena i un llaç de la mateixa tela cosit a cada un dels meus guants de fil blanc. Les botes negres eren ben brillants, m’havia posat unes gotes del perfum de l’Alice, eau de rose, darrere les orelles, i m’havia enfosquit les pestanyes amb oli de ricí de la cuina.

—Nancy, de debò creus que… —va dir la mare, però en aquell mateix moment el rellotge que hi havia sobre la xemeneia va tocar els tres quarts, i havia de marxar si no volia fer tard.

—Adéu, adéu! —vaig dir i vaig volar abans no em va poder dir res més.

Tot i així vaig perdre el tren i em vaig haver d’esperar a l’estació fins que no en va venir un altre. Quan vaig arribar al Palace, l’espectacle ja havia començat. Vaig seure quan els acròbates ja estaven formant el cercle, amb els seus lluentons i els vestits blancs plens de pols als genolls. Després dels aplaudiments, en Tricky es va alçar per dir allò que deia cada nit, el públic va somriure i va repetir amb ell: «D’aquests, no se’n troben cada dia!».

Aleshores, com si fos part de l’obertura del seu espectacle, com si ella no pogués treballar altrament, vaig agafar-me fort al meu seient i vaig aguantar la respiració mentre en Tricky aixecava el martell per anunciar la Kitty Butler. No puc dir que aquella nit va cantar com els àngels, ja que les cançons eren totes sobre sopars de gala i passeigs sota l’arcada de Burlington; potser, doncs, com un àngel caigut o, millor encara, com un àngel mentre cau, quan encara no ha deixat del tot enrere el cel i l’infern és encara incert. I, amb ella, també vaig cantar jo, però no en veu alta i de qualsevol manera, com la resta del públic, sinó suaument, gairebé en secret, com si em pogués sentir millor si xiuxiuejava en comptes de cridar.

I potser, fins i tot sí que em va sentir. Quan havia pujat a l’escenari, em va semblar que mirava cap a mi, com per comprovar que a la llotja hi tornava a haver algú. Ara, mentre girava per l’escenari, també m’ho semblava. Aquest pensament era fantàstic; cada cop que passava la mirada pel teatre era com si trobés la meva i s’hi entretingués més estona que no pas calia. Vaig deixar de cantar i em vaig dedicar a mirar-la fixament. Va sortir de l’escenari, un altre cop la seva mirada va trobar la meva i hi va tornar per fer el bis. Va cantar la balada i, com tots esperàvem, es va treure la rosa del trau i se la va acostar a la galta. Quan va acabar la cançó, però, no va buscar la noia més maca a platea com solia fer, sinó que va fer un pas a l’esquerra, cap a la llotja on m’estava. Després, en va fer un altre. En un no res va arribar a l’extrem de l’escenari, i estava de peu davant meu, la tenia tan a prop que podia veure la brillantor dels botons del coll de la camisa, el ritme del seu pols al coll, la vermellor dels seus llagrimals. Es va estar allà de peu durant el que em va semblar una petita eternitat, aleshores va allargar el braç, la rosa va brillar un segon sota els focus, i la meva mà, tremolosa, es va estirar per agafar-la. El públic va fer una gran ovació i va riure. Ella va aguantar la meva mirada nerviosa amb la seva, més serena i em va fer una petita reverència. Aleshores, sobtadament, va fer un pas enrere, va saludar la sala i va desaparèixer.

Vaig seure un moment, gairebé sense sentits; a la mà tenia la flor, aquella flor que just abans havia estat tan propera a la galta de la Kitty Butler. Me la volia acostar a la cara, però estava a punt de fer-ho quan la remor de la sala em va aturar, i, en mirar al meu voltant, vaig poder veure les mirades inquisidores o indulgents d’aquells que s’havien girat cap a mi, i les rialles, ullets i assentiments que em dirigien. Em vaig enrojolar i em vaig enfonsar dins les ombres de la llotja. Allà, d’esquena a mirades curioses, em vaig posar la rosa al cinturó del vestit i em vaig ajustar els guants.

El cor m’havia començat a batre fort mentre la senyoreta Butler creuava l’escenari en la meva direcció, i ara encara em colpejava amb força. Tan bon punt vaig deixar la llotja i em vaig encaminar cap al vestíbul atapeït i el carrer, em vaig sentir més lleugera i contenta, em venien ganes de somriure. Em vaig haver de posar la mà davant els llavis per no semblar ximple, somrient d’aquella manera.

Just quan estava a punt de sortir al carrer, vaig sentir que em cridaven. Em vaig girar, era en Tony, que creuava el vestíbul amb el braç alçat per tal que el veiés. Em vaig sentir alleujada de trobar un amic a qui poder somriure; finalment, em vaig treure la mà de davant els llavis i vaig ensenyar les dues fileres de dents.

—Ei! —va dir, sense alè, quan va arribar al meu costat—, mira que contenta que vas! I jo sé el perquè! Com és que les noies no s’alegren tant quan jo els dono una rosa?

Em vaig enrojolar un altre cop i em vaig tornar a posar la mà davant els llavis, però no vaig dir res. En Tony va fer un somriure.

—Tinc un missatge per a tu —em va dir—. Hi ha algú que et vol veure.

Vaig arquejar les celles, potser l’Alice o en Freddy m’havien vingut a trobar. En Tony va somriure encara més.

—La senyoreta Butler —va dir— voldria parlar amb tu.

El meu somriure va desaparèixer de cop.

—Parlar? La senyoreta Butler? Amb mi?

—Sí, sí, li ha preguntat a l’Ike, al de la porta, qui era la senyoreta que s’asseia cada nit a la llotja, sola, i l’Ike li ha dit que ets amiga meva i que m’ho demanés a mi. I així ho ha fet. I l’hi he dit. I, ara, et vol veure.

—I per què? Oh Tony, per què em deu voler veure? Què li has dit? —vaig agafar-lo ben fort pel braç.

—Res, res, només la veritat! —vaig estrènyer-li el braç. La veritat era terrible. No volia que ella en sabés res, dels calfreds, dels xiuxiueigs, de la flama, ni de la llum. En Tony es va alliberar dels meus dits i em va agafar la mà—. Només li he dit que t’agrada —va dir, senzillament—. Què, doncs, véns o no?

No sabia què dir, de manera que no vaig dir res, sinó que el vaig deixar que se m’endugués de la porta de vidre, amb la nit blava i freda de Canterbury a fora, i que em portés per sota l’arc que duia a la platea, cap a l’escala de l’amfiteatre, i d’aquí a una petita habitació que hi havia al final del vestíbul tancada amb una cortina i una corda, i un senyal que penjava de la porta i que deia «Privat».