10

Aquella setmana, els dies van ser encara més calorosos, fins que fins i tot jo me’n vaig cansar, de la calor. Tot Londres desitjava un canvi de temps, i dijous a la nit, quan va arribar, la gent va prendre els carrers de la ciutat, alleujada.

També jo vaig sortir. Durant gairebé dos dies m’havia quedat a casa sumida en una mena d’estupor, bevent una tassa de llimonada rere l’altra amb la senyora Milne i la Gracie en el seu menjador enfosquit, o bé dormitant, despullada sobre el llit, amb la finestra oberta de bat a bat i les cortines tancades. La promesa d’una nit fresca de llibertat als carrers bulliciosos del West End m’atreia com un imant. Tenia el moneder gairebé buit i recordava el sopar que havia ofert a la Florence l’endemà a la nit. De manera que havia de cridar una mica l’atenció: em vaig rentar, em vaig pentinar els cabells ben llisos i m’hi vaig posar oli de macassar. A l’hora de vestir-me, vaig escollir el meu vestit preferit, l’uniforme de guarda reial, amb els seus botons daurats i els rivets, la jaqueta de color escarlata i el capellet.

Gairebé mai no duia aquest vestit. Els rivets militars i les sivelles no em deien res, però tenia un cert temor que algun soldat de debò els pogués reconèixer i em reclamés per al seu regiment; o bé que hi hagués alguna emergència, com ara que algú assaltés la reina mentre jo em passejava per Buckingham Palace, per exemple, i que em cridessin per dur a terme una tasca impossible. El vestit, però, també em duia sort. M’havia portat aquell atrevit senyor de Burlington Arcade, a qui havia resultat fatal besar i havia fet inclinar la balança a favor meu durant la primera entrevista amb la senyora Milne. Aquella nit, pensava que ja m’estaria bé si em servia per obtenir una lliura.

Aquella nit, la ciutat tenia una certa qualitat que la feia adir-se amb el meu vestit. L’aire era fresc i anormalment clar, de manera que els colors —el vermell d’uns llavis pintats, el blau dels cartells d’un home anunci, el violeta, el verd i el groc de la safata d’una florista— semblaven sortir del no-res. Era com si la ciutat fora una enorme catifa i un gegant l’hagués sacsejada, per tal de fer-la brillar un altre cop. La gent, infectada per l’atmosfera que jo havia copsat fins i tot des de la meva cambra de Green Street, s’havia mudat, com jo. Les noies duien vestits alegres i es passejaven en llargues fileres que intimidaven, o bé besaven els seus xicots amb bombí als esglaons, o als bancs. Els nois bevien, dempeus, a la porta dels bars, amb els cabells repentinats que brillaven, sota els llums, com la seda. La lluna era baixa sobre els taulats del Soho, rosada, brillant i plena, com un fanalet xinès. Al seu costat, un parell d’estels titil·laven, ferotgement.

I jo em passejava enmig d’aquest paisatge, amb el meu vestit vermell; tot i així, a les onze de la nit, quan els carrers començaven a buidar-se, encara no havia tingut sort. Un parell de senyors s’havien interessat per mi, i un altre que semblava més dur em va seguir, des de Piccadilly fins a Seven Dials, i de tornada. Els dos senyors se’n van anar amb altres nois, i el tipus dur no m’interessava. Me’n vaig escapolir en un lavabo que tenia dues sortides.

També hi havia hagut una quasi trobada més tard, mentre m’estava al costat d’un fanal a la plaça de St. James. Un carruatge va passar-me a prop, lentament, es va aturar i, després, va continuar. Ningú no n’havia sortit, ningú no hi havia entrat. El cotxer duia el coll alt, que li ombrejava la cara, i no havia apartat la vista del cavall. Hi havia hagut, però, una lleugera obertura de les cortines a les finestres fosques del cotxe, que m’indicaven que algú m’observava detingudament, des de dins.

Vaig passejar una mica i vaig encendre un cigarret. Per motius evidents, no feia treballs en carruatges. Sabia, pels meus amics de Leicester Square, que els senyors sobre rodes podien ser molt exigents. Pagaven bé, però s’esperaven a canvi grans favors: treballs anals i de llit, fins i tot nits en hotel. Tot i així, em convenia deixar-me veure una mica; potser el senyor que hi havia dins em recordaria en una altra ocasió si anava a peu. Vaig passejar encara uns deu minuts per la plaça, m’anava col·locant bé la bragueta de tant en tant, ja que m’havia vestit amb un humor exuberant i m’havia posat una corbata de seda enrotllada dins els calçons; el material, però, relliscava i em queia per sobre la cuixa. Em semblava, però, que aquest gest tampoc no semblaria desagradable a un senyor interessat…

El carruatge, amb el seu cotxer taciturn i el seu tímid acompanyant, havia desaparegut finalment. Des d’aleshores, els meus admiradors semblaven anar amb tanta cura com aquest últim; m’havia adonat d’algunes mirades interessades dirigides en la meva direcció, però no havia aconseguit de pescar-les amb la meva, obertament més inquisitiva. Ja s’havia fet de nit i feia fresca. Era hora de començar a anar cap a casa. Em sentia decebuda, no de la meva actuació, sinó de la nit, que havia començat amb tantes promeses i acabava amb aquell fracàs. No m’havia guanyat ni tan sols una moneda de tres penics i hauria de demanar diners a la senyora Milne i passar més hores al carrer durant la propera setmana, i ésser més decidida i menys exigent fins que no tornés la meva bona sort. Aquesta idea no em va animar gens: fer el carrer, que m’havia semblat tan fàcil al principi, em cansava, últimament.

Era, doncs, amb aquest ànim que tornava a Green Street, evitant els carrers més bulliciosos on m’havia passejat abans per divertir-me i escollint carrerons menys transitats: Old Compton Street, Arthur Street, Great Russel Street, que em va dur a prop de la massa pàl·lida i silenciosa del Museu Britànic, i finalment Guilford Street, que em faria passar al voltant de Foundling Hospital i d’allà a Gray’s Inn Road.

Fins i tot en aquests carrers més tranquils, però, el trànsit semblava força dens. Era estrany i desconcertant, ja que tot i que no em passaven gaires carruatges ni cotxes, el so de les rodes i dels cascs acompanyava contínuament les meves passes. Finalment, en entrar en un carreró ombrívol i silenciós, vaig entendre’n el perquè. M’havia aturat a lligar-me el cordó de la sabata i, en alçar-me, vaig mirar com si res darrere meu. Hi havia un carruatge que venia lentament cap a mi, en la foscor; un carruatge particular amb un so particular, ben greixat, que reconeixia, ja que era el mateix que m’havia perseguit des del Soho, i un cotxer encorbat i ben tapat que també vaig reconèixer. Era el cotxe que s’havia aturat al meu costat a la plaça de St. James. El seu tímid ocupant, que m’havia observat mentre posava sota un fanal i em passejava per la vorera amb la mà a la bragueta, semblava que volia tornar-me a veure.

Quan em vaig haver lligat el cordó, em vaig alçar, però em vaig quedar al meu lloc. El cotxe va minorar la marxa, el seu interior fosc encara s’amagava darrere les cortines i em va passar de llarg. Una mica més enllà, però, es va aturar. Jo vaig començar a caminar cap allà, indecisa.

El cotxer, com abans, era passiu i tranquil. Només li podia veure la corba de les espatlles i la punta del barret; de fet, mentre m’apropava al vehicle, va desaparèixer completament del meu camp visual. En la foscor, el cotxe m’havia semblat negre, però ara, allà on s’il·luminava amb el fanal del carrer, brillava de color carmesí, amb tocs de color daurat aquí i allà. L’amo, vaig pensar, havia de ser força ric.

Molt em temia, però, que acabaria decebut: m’havia seguit per a res. Vaig accelerar el pas i vaig fer per passar de llarg, amb el cap cot.

Però mentre m’acostava a la roda del darrere, vaig sentir el cop suau d’un pestell i la porta es va obrir en silenci, barrant-me el pas. De les ombres que hi havia més enllà del marc de la porta s’alçava un núvol de fum blau de cigarreta. Vaig sentir una respiració, un cruixit. Ara havia de desfer el camí i passar per darrere del cotxe, o intentar esmunyir-me entre la porta i la paret que tenia a l’esquerra, i copsar, potser, el misteriós ocupant. Haig de confessar que em sentia intrigada. Un senyor que pogués aportar tant de dramatisme a l’escena d’una trobada que, altrament, es pot arranjar de manera ben poc espectacular, amb una paraula, un gest amb el cap o una caiguda d’ulls alcofollats, era, del cert, ben especial. Sincerament, m’afalagava i això em feia sentir més generosa. Com que s’havia hagut de conformar durant tanta estona a mirar-me el cul des de lluny, vaig pensar que seria just de deixar que el veiés de més a prop, tot i que, evidentment, només podria mirar.

Vaig avançar una mica cap a la porta oberta. A l’interior, tot era fosc. Només vaig veure el contorn borrós d’una espatlla, un braç, un genoll, contra l’altra finestra. Breument, però, la punta d’una cigarreta va brillar en la foscor i la llum vermella va il·luminar una mà dins un guant pàl·lid, i una cara. La mà era esvelta i duia anells; la cara, empolvorada: era la cara d’una dona.

Estava massa sorpresa com per riure, massa sobresaltada com per fer altra cosa que quedar-me palplantada davant la poca llum que semblava sortir del cotxe i mirar-la; i en aquell moment va parlar.

—Que et puc portar a algun lloc?

La seva veu era forta i altiva, i un xic fascinant. Em va fer quequejar.

—És… és molt amable, senyora —semblava un vailet de botiga refusant una propina—, però sóc a menys de cinc minuts de casa i hi arribaré més ràpid si em deixa dir-li bona nit i continuar el meu camí.

Vaig inclinar el barret cap a la foscor d’on venia la veu i, amb un petit somriure, vaig fer la intenció de marxar.

La senyora va tornar a parlar.

—És força tard per estar-se tot sol en carrers com aquests —va dir. Va fer una xuclada a la cigarreta, la punta va tornar a brillar en l’ombra—. Per què no deixes que t’acompanyi? Tinc un bon cotxer.

Vaig pensar que segur que el tenia: l’home encara estava encorbat al seu seient, d’esquena a mi, perdut en els seus propis pensaments. De sobte, em vaig sentir avorrida. Havia sentit històries, al Soho, de senyores com aquesta; senyores que es passejaven pels carrers amb els seus servents ben pagats i que buscaven homes o nois com jo que les fessin gaudir pel preu d’un sopar. Eren senyores riques sense marit, o amb marits absents, o fins i tot (o això deia la dolça Alice), amb marits que les esperaven a casa escalfant el llit, amb qui compartien les seves preses esporuguides. Mai no havia sabut si creure-m’ho, però ara en tenia una davant meu, altiva, perfumada i amb ganes de gresca.

Oh, com s’havia equivocat, aquest cop!

Vaig posar la mà a la porta del carruatge i vaig fer el gest de tancar-la. Però va tornar a parlar.

—Si no vols que et porti a casa —va dir—, potser podries fer-me el favor de passejar amb mi una estona. Com pots veure, estic sola i aquesta nit desitjo companyia.

Li tremolava la veu, tot i que no hauria pogut dir si de malenconia, d’anticipació o de riure.

—Miri, senyora —vaig dir, en la penombra—, va mal encaminada. Deixi’m marxar i demani al cotxer que la porti a fer una altra volta per Piccadilly —vaig riure—. Cregui’m, no sóc el que busca.

El cotxe va grinyolar, la punta vermella de la cigarreta es va encendre i va brillar, il·luminant, un altre cop, una galta, un front, un llavi. El llavi es va arrufar.

—Oh, no, t’equivoques, jove. Ets exactament el que busco.

Ni tan sols així vaig esbrinar res. Només pensava «caram, és insistent!». Vaig fer un cop d’ull al meu voltant. Alguns cotxes s’afanyaven per Gray’s Inn Road, i dos o tres vianants van passar ràpidament darrere seu. Un carruatge s’havia aturat al final del nostre carreró i els passatgers en baixaven. Aquests van desaparèixer dins un portal, el carruatge també va desaparèixer i tot va tornar a romandre tranquil un altre cop. Vaig respirar profundament i em vaig abocar al fosc interior del cotxe.

—Senyora —vaig mormolar—, jo no sóc pas un noi. Sóc…

Vaig dubtar. La punta de la cigarreta va desaparèixer, l’havia llençada per la finestra. La vaig sentir fer un sospir d’impaciència i, de sobte, ho vaig entendre.

—Au, ximple, puja.

Bé, i què havia de fer? M’havia semblat avorrit, però ara ja no m’ho semblava. Havia estat decebuda en esvair-se les meves expectatives per a aquella nit, però amb aquesta invitació que no havia buscat, el glamour de la nit tornava a estar intacte. És cert que era molt tard i que jo estava sola; aquesta senyora era una estranya de gustos enigmàtics i secrets. Però la seva veu i la seva actitud eren persuasives. I era rica. I jo tenia el moneder buit. Vaig dubtar un moment; ella va treure la mà i, allà on queia la llum del fanal, vaig poder veure unes pedres ben grosses. Va ser allò, en aquell moment, el que em va fer decidir. Vaig agafar-li la mà i vaig pujar al cotxe.

Vam seure juntes en la foscor. El carruatge es va moure amb un grinyol sord i va emprendre el seu camí sense problemes, tranquil i car. A través de la cortina, els carrers semblaven canviats, gairebé insubstancials. Em vaig adonar que així era com els rics veien sempre la ciutat.

Vaig mirar-me la dona que tenia al costat. Duia un vestit o un abric d’un material gruixut i fosc, indistingible de la tapisseria de la butaca. La cara, i les mans enguantades, il·luminades pel reflex regular dels fanals que passaven, oferien una superfície llisa com el marbre gràcies a l’ombra de les cortines, i semblaven flotar, pàl·lides com els lliris, en un llac de foscor. Era, pel que podia veure, bonica i força jove, potser deu anys més gran que jo.

Durant mig minut, cap de les dues no va parlar, aleshores ella va girar el cap i em va mirar de dalt a baix.

—Que potser tornaves a casa d’un ball de disfresses? —la seva veu tenia una tonalitat nova, arrogant.

—Un ball? —vaig respondre. Per a sorpresa meva, la meva veu era aguda, tremolosa.

—He pensat… bé, l’uniforme… —va assenyalar el meu vestit.

També semblava que el vestit havia perdut la fatxenderia. El color carmesí semblava perdre’s dins les ombres del cotxe. Em va fer l’efecte que l’estava decebent. Vaig respondre ben fresca, com al teatre.

—Oh, l’uniforme és el meu vestit de carrer, no pas de festa. A una noia amb faldilles, sola a la ciutat, se la mira d’una manera no gaire agradable.

Va assentir.

—Ja ho entenc. I no t’agrada, que et mirin? No ho hauria dit mai.

—Bé, suposo que depèn de qui miri.

Finalment, m’estava entonant i podia notar que també ella s’escalfava. Vaig sentir per un moment allò que no havia sentit durant el que em semblaven cent anys: l’emoció d’actuar amb un bon company, algú que coneix les cançons, les passes, el posat… El record em va dur un dolor antic i apagat, que es presentava, però, cobert d’un plaer expectant i interessant. Era aquí, amb aquesta senyora, de camí cap a una cosa desconeguda, jugant a la puta i el client, tan bé que semblava que recitéssim un guió! Això em va atordir.

Va alçar el dit per tocar els galons del coll de la jaqueta.

—Petita impostora! —va dir, suaument—. Deus tenir un germà a la Guàrdia, suposo. Un germà, o potser un xicot?

Els seus dits tremolaven lleugerament i vaig sentir la fredor del murmuri del safir i l’or sobre la gola.

—Treballo en una bugaderia —vaig respondre—, i un soldat em va portar això. Vaig pensar que no li faria res si l’agafava prestat —em vaig acariciar les costures de la bragueta, on encara tenia la corbata de seda—. M’agrada el tall dels pantalons —vaig afegir.

Després d’una breu pausa, la seva mà, tal com suposava, va baixar cap al meu genoll i després a la cuixa, on la va deixar reposar. El seu palmell era extraordinàriament calent. Feia una eternitat que ningú no em tocava així; de fet, vigilava tant el meu entrecuix últimament que vaig haver de frenar l’impuls de fer-li retirar els dits.

Potser es va adonar de com m’enrigidia, ja que va ser ella qui va enretirar la mà.

—Oh, em temo que ets ben provocadora.

—Oh —vaig dir, recuperant-me—, puc provocar-te bé, si això és el que vols dir.

—Ah.

—A més —vaig afegir, descaradament—, ets tu, la provocadora. T’he vist a St James, mirant-me. Com és que no m’has aturat allà, si realment volies companyia?

—I espatllar-ho tot per les presses? Esperar ha estat la meitat del plaer!

En dir-ho va alçar els dits de l’altra mà, l’esquerra, cap a la meva galta. Els guants eren força humits a les puntes i eren perfumats amb una essència que em va fer retrocedir, confosa i sorpresa. Va riure.

—Oh, sí que t’has tornat tímida! No eres pas així, amb els senyors del Soho, n’estic segura.

Hi havia complicitat a la seva mirada.

—Aleshores m’havies observat abans, abans d’aquesta nit!

—Bé, és meravellós el que es pot veure des del carruatge si s’és ràpid, agut i pacient. Es pot seguir la presa com un gos segueix una guineu, i la guineu ni tan sols se n’adona, que la segueixen; fins i tot arriba a creure que va a la seva, remenant la cua, arquejant les celles, llepant-se els llavis… Et podria haver tingut, bonica, molts altres cops, però com ja he dit, per què havia d’espatllar la cacera? Què és el que m’ha fet decidir, aquesta nit? Potser l’uniforme, potser la lluna…

Va girar la cara cap a la finestra, des d’on es veia la lluna, més alta i llunyana que abans, però rosada, encara, com si s’avergonyís de mirar el malvat món que havia d’il·luminar.

També jo em vaig enrojolar en sentir les paraules de la senyora. Allò que havia dit era estrany i sorprenent i, tot i així, vaig pensar, podria ser veritat. En el bullici dels carrers on duia a terme el meu ofici clandestí, un carruatge aturat podia passar desapercebut, especialment a mi, que m’interessava més el trànsit sobre les voreres que el del carrer. Em feia sentir terriblement incòmoda pensar que m’havia observat altres cops… Però no era precisament un públic, allò que jo anhelava? Que potser no havia remugat un cop rere l’altre que les meves noves actuacions nocturnes succeïen en la foscor, anònimes i amagades? Vaig pensar en totes les parts que havia remenat, tots els senyors davant de qui m’havia agenollat i totes les tranques que havia mamat. Ho havia fet tot, tan tranquil·la, i la idea que ella m’havia estat observant va anar directament a la meva bragueta i em vaig sentir molla.

No sabia què dir.

—De debò sóc tan… especial?

—Ja ho veurem, això —va respondre.

Després, no vam parlar més.

Em va dur a casa seva, a St John’s Wood. La casa, com m’havia suposat, era gran: una vila pàl·lida i alta en una plaça ben arreglada, amb una porta ampla i finestres de marcs alts i molts plafons de vidre. En una d’aquestes finestres es veia un llum; les cases veïnes, però, oferien finestres fosques, tancades, i el so del nostre cotxe em va semblar atroç en la foscor. Aleshores no estava avesada al silenci total i sobrenatural que omple els carrers i les cases dels rics quan dormen.

Em va dur a la porta, sense dir res. Ens va venir a obrir una minyona de cara adusta, que va recollir l’abric de la seva mestressa, em va mirar un sol cop amb els ulls mig aclucats i després va mantenir la mirada baixa. La senyora es va aturar per llegir les cartes que hi havia sobre la taula, i jo, tímidament, vaig mirar al meu voltant. Érem en una sala espaiosa, al peu d’unes escales amples que duien als pisos superiors i foscos. Hi havia portes tancades a la nostra esquerra, i a la dreta. El terra era de marbre, de quadrats negres i roses. Les parets, a joc, eren d’un color rosa intens, que era encara més fosc allà on l’escala es corbava i pujava, com l’interior d’una closca de petxina.

Vaig sentir que la senyora deia:

—Això és tot, senyora Hooper.

La minyona, després de fer una reverència, va marxar. La senyora va agafar el llum que hi havia al meu costat, sobre la taula, i, sense dirigir-me la paraula, va començar a pujar les escales. La vaig seguir. Vam pujar un pis i després un altre. A cada esglaó la casa es feia més fosca, fins que al final només hi havia el dèbil raig de llum procedent de la mà de la meva guia per encaminar les meves passes incertes en la penombra. Em va dur per un passadís fins a davant una porta tancada i s’hi va aturar, amb una mà sobre els plafons i l’altra a l’alçada de la cuixa, amb el llum. Recordava una mica el quadre de La llum del món que hi havia a casa de la senyora Milne. Aquest era el tercer llindar que creuava per ella aquella nit i també el més alarmant. Vaig sentir una punxada, no de desig, sinó de por. La seva cara, il·luminada des de sota pel llum fumejant, em va semblar de sobte macabra, grotesca. Em vaig preguntar quins serien els seus gustos i com adornarien l’habitació que s’amagava darrere d’aquella silenciosa porta, en aquella silenciosa casa, amb aquells servents curiosos i discrets. Potser hi havia cordes, potser ganivets. Potser hi havia un munt de noies amb vestits d’home, amb els cabells perfectament pentinats i amb els colls plens de sang.

La senyora va somriure i es va girar. La porta es va obrir i m’hi va fer entrar.

Era una mena de vestíbul, després de tot. Un foc s’havia acabat de consumir a la xemeneia, i sobre la lleixa hi havia un bol amb pètals especiats que feien l’aire més dens i desprenien un perfum embriagador. La finestra era alta i enfosquida per cortines de vellut. A l’altra paret hi havia dues butaques sense braç, de respatller alt. Al costat de la llar de foc hi havia una porta que portava a una altra habitació, estava ajustada, però no veia què hi havia al darrere.

Entre les cadires hi havia un escriptori i la senyora s’hi va acostar. Es va servir un got de vi, va agafar una cigarreta amb la punta de color rosa i la va encendre.

Ja havia vist que era més gran i menys bonica, però més fascinant que no m’havia pensat al principi. Tenia el front ample i pàl·lid, i encara ho semblava més ja que l’emmarcaven uns cabells ondulats i negres, i unes celles fosques i abundants. El nas era recte, la boca molsuda, tot i que ho havia estat més. Els ulls eren d’un color avellana fosc, i, en la poca llum que hi havia, semblaven tenir només pupil·la. Quan els aclucava, cosa que feia ara per observar-me millor entre el fum blau del tabac, se li notaven les arrugues fines, i no tan fines, que els envoltaven.

A l’habitació feia una calor terrible. Em vaig descordar el botó del coll, em vaig treure el barret i em vaig passar els dits pels cabells; després em vaig fregar el palmell als pantalons, per netejar-me’n l’oli. Ella m’observava, tota l’estona.

—Oh, et deus pensar que sóc mal educada —va dir.

—Mal educada?

—Bé, per portar-te fins aquí i ni tan sols demanar-te com et dius.

—Sóc la senyoreta Nancy King —vaig dir, sense dubtar—, i crec que, com a mínim, em podries oferir una cigarreta.

Va somriure, se’m va acostar i em va posar la seva cigarreta, que era a mig fumar i molla de la punta, entre els llavis. Vaig sentir-ne l’olor al seu alè, amb la del vi especiat que s’acabava de prendre.

—Si fossis el rei del plaer —va dir—, i jo la reina del dolor… —després, va canviar de to—. Ets molt bonica, senyoreta King.

Vaig fer una bona xuclada al cigarret, em va deixar atordida, com si fos un got de cava.

—Sí, ja ho sé —vaig dir.

Ella va alçar les mans cap a la meva jaqueta. Encara duia els guants, amb els anells, i va fer córrer els dits sobre meu, delicadament i lentament, sospirant en fer-ho. Sota la llana de l’uniforme, els mugrons se’m van disparar, rígids com petits sergents; els meus pits, que s’havien acostumat a ésser aixafats per la cotilla i la camisa, van semblar alçar-se en notar el seu tacte, i inflar-se, tensos, sota els seus embolcalls. Em sentia com un home que es transformava en dona a mans d’una bruixa. La cigarreta es va apagar als meus llavis, oblidada.

Les seves mans es van moure més avall i es van aturar al meu entrecuix, que ara, com abans, va començar a bategar i a escalfar-se. La corbata de seda encara era allà i, mentre l’acariciava, em vaig enrojolar.

—Oh, un altre cop ets tímida! —va dir.

Va començar a descordar-me els botons. En un moment va tenir la mà dins els calçons, va agafar la corbata i la va estirar. La seda es va desenroscar i va lliscar fora dels meus pantalons, com una anguila.

Semblava, absurdament, un mag que treu un mocador o una cadena de draps de colors d’un puny, o d’una orella, o del moneder d’alguna senyora. Ella, a més, era massa intel·ligent com per no adonar-se’n: va arquejar una cella fosca, va arrufar el llavi irònicament i va mormolar «Presto!»; la corbata va sortir a la llum. Aleshores, la seva mirada va canviar. Es va endur la seda als llavis i em va mirar per sobre.

—Totes les teves promeses s’han esvaït, ja veus —va dir.

Va riure, es va enretirar i em va assenyalar els pantalons, més ben dit, la bragueta.

—Treu-te’ls.

Ho vaig fer de seguida, barallant-me amb les sabates i les mitges. Em va caure la cendra de la cigarreta i la vaig llençar a la xemeneia.

—També els calçons —va continuar—, però deixa’t la jaqueta posada, així està bé.

Tenia una muntanya de roba als peus. La jaqueta m’arribava fins als malucs i les cames, en la pàl·lida llum, semblaven molt blanques, i el triangle de pèl entre totes dues molt fosc. Ella m’havia observat tota l’estona i no va fer cap gest per tocar-me un altre cop. Quan vaig haver acabat, va obrir un dels calaixos de l’escriptori i, en tornar, duia una cosa a la mà. Era una clau.

—A la meva habitació —va dir, assenyalant l’altra porta—, trobaràs un bagul, obre’l amb aquesta clau.

Me la va donar. La vaig notar freda, sobre el meu palmell ardent, i durant un moment me la vaig quedar mirant, com una estúpida. Ella va picar de mans.

—Presto! —va tornar a dir. Aquest cop, però, no somreia i la seva veu era densa.

L’habitació del costat era més petita que el vestíbul, però igual de sumptuosa, també tenia poca llum i hi feia calor. En un costat hi havia una cortina i un bací al darrere, a l’altre, un armari de tipus japonès, de superfície dura, negre i brillant, com el cos d’un escarabat. Als peus del llit hi havia, com havia promès, un bagul: un cofre bonic i antic, fet d’alguna fusta dissecada i perfumada, com ara el palissandre, amb potes en forma d’urpes i cantonades de llautó, amb gravats delicats als costats i a la tapa als quals la brillantor pàl·lida del foc semblava donar més relleu. M’hi vaig agenollar davant, vaig posar la clau al pany i vaig sentir, en girar-la, com alguna molla de l’interior cedia.

Un moviment a l’altre costat de l’habitació em va fer girar el cap. Hi havia un mirall de peu i m’hi vaig veure reflectida: pàl·lida, amb els ulls ben oberts, sense alè i curiosa, però tot i així una Pandora improbable, amb la meva jaqueta escarlata i el capellet, els meus cabells curts i el meu cul nu. A l’altra habitació, tot era silenci. Em vaig girar un altre cop cap al bagul i vaig alçar la tapa. A dintre hi havia un batibull d’ampolles i mocadors, de cordes, paquets i llibres amb les tapes groguenques. No em vaig aturar a mirar aquests objectes, ni gairebé no els vaig registrar, ja que a sobre d’aquests, a sobre d’un tros de vellut, hi havia la cosa més estranya i lasciva que havia vist mai.

Era una mena d’arnès de cuir; tenia forma de cinturó, però no ho era. Tenia una corretja ampla amb sivella, i unes altres dues, més estretes i curtes, que també tenien sivelles i estaven lligades a aquesta. Durant un alarmant segon vaig pensar que potser era una brida de cavall, però de seguida vaig veure què aguantaven les corretges i les sivelles. Era un cilindre de cuir, força més llarg que la meva mà i tan gruixut com podia agafar-lo. Una de les puntes era arrodonida i un xic més gruixuda, l’altra estava fixada a una base, i a aquesta, subjectes amb gafets de llautó, s’hi lligava el cinturó i les corretges petites.

Era, sense més, un olisbe^[3]. Mai no n’havia vist cap, abans, ni tan sols sabia que existien, o que tenien nom. Per mi, podia ben bé ser una cosa original ideada per aquella senyora.

Potser Eva va pensar el mateix en veure la primera poma.

I, a més, a ella no la va aturar el fet de saber per a què servia, la poma.

Per si de cas encara dubtava, la dona va parlar.

—Posa-te’l —va dir, devia haver sentit la tapa del bagul quan s’obria—, posa-te’l i vine.

Vaig forcejar un moment amb les corretges i les sivelles. El llautó fred em va mossegar la pell dels malucs, però el cuir era meravellosament suau i càlid. Vaig tornar a mirar-me al mirall. La base del fal·lus formava un tascó més fosc sobre el meu propi triangle de pèl, i la punta inferior em fregava de la manera més insinuant. Des de la base, la verga es disparava de manera obscena, no recta, sinó fent una corba, de manera que, en mirar cap avall, el primer que vaig veure va ser el cap bulbós, brillant en la claror vermella del foc i amb una costura gairebé invisible de puntades diminutes de color marfil.

En fer una passa, el cap va assentir.

—Vine —em va dir la senyora en veure’m a la porta.

En caminar cap a ella, el consolador botava encara més. Vaig alçar la mà per aturar-lo i, quan em va veure, va posar els seus dits sobre els meus i em va fer agafar l’asta i acariciar-la. Ara, els cops insinuants de la base es van fer més intensos i no vaig trigar a sentir com em tremolaven les cames. Ella, en adonar-se del meu plaer creixent, va començar a respirar més irregularment. Va enretirar les mans, es va girar i es va apartar els cabells del coll, i em va fer un senyal per tal que l’ajudés a desvestir-se.

Vaig trobar els gafets del vestit, els llaços de la cotilla. Vaig veure que a sota tenia taques vermelles dels milers d’arrugues diminutes de la camisa. Es va ajupir per treure’s els enagos, però es va deixar les calces, les mitges i les botes posades, i, també, els guants. Amb molt d’atreviment, ja que encara no l’havia tocada, vaig fer passar la mà per l’obertura de les seves calces i amb l’altra li vaig agafar el mugró i el veig prémer.

En aquell moment va posar la seva boca sobre la meva. El nostre bes era imperfecte, com els dels nous amants, i feia gust de tabac; tot i així, com tots els dels nous amants, aquesta mateixa raresa els feia encara més excitants. Com més li ficava els dits, més ferotgement em besava i més mullada estava jo sota la funda de cuir. Finalment, es va enretirar i em va agafar els canells.

—Encara no —va dir—, encara no, encara no!

Amb les mans encara agafades, em va dur a una de les cadires i em va fer seure; la beina encara sobre la meva falda, grollera i rígida com una bitlla. Vaig endevinar les seves intencions. Amb les mans sobre el meu cap i encamellada sobre meu, es va abaixar cap a mi. Aleshores va començar a pujar i baixar, pujar i baixar, cada cop més ràpid. Al principi li subjectava els malucs, per guiar-la, després vaig deixar una mà a les seves calces i vaig estirar els dits de l’altra sobre la cuixa, cap a les natges. Amb la boca li agafava ara un mugró, ara l’altre, de vegades sentia la seva pell salada, d’altres el cotó humit de la seva camisa.

De seguida, la seva respiració es va convertir en gemecs, després en crits; la meva veu es va unir a la seva, ja que el consolador que la satisfeia a ella em complaïa també a mi, i els seus moviments l’acostaven amb una pressió cada cop més ràpida i més dura a aquella part de mi que més apreciava la pressió. Vaig tenir un moment de timidesa en veure’m des de la distància, muntada per una estranya en una casa desconeguda, lligada dins aquell monstruós instrument, panteixant de plaer i suant de luxúria. Al moment següent, però, no podia pensar res, només estremir-me, i el plaer, el meu i el seu, va trobar el seu punt àlgid i dolorós, i es va apagar.

Uns segons després va desmuntar i se’m va asseure a la falda, i es va balancejar suaument, aturant-se de tant en tant, fins a quedar-se quieta. Els seus cabells, una mica esvalotats, estaven calents a la meva mandíbula.

Per fi va riure i va tornar a muntar sobre meu.

—Oh! Puteta exquisida —va dir.

Així doncs, ens vam abraçar, saciades i esgotades, les nostres cames penjant, poc elegantment, en aquella elegant cadira, i mentre passaven els minuts pensava com continuaria la nit. Vaig pensar: «M’ha fet follar-me-la, ara m’enviarà a casa. Si tinc sort, encara em trauré una lliura, per les molèsties». Era la idea de la lliura, de fet, la que m’havia fet arribar al seu vestíbul. Ara, però, hi havia alguna cosa indescriptiblement trista si pensava a apartar-me d’ella, a deixar la joguina que duia encara posada i a calmar els desitjos lèsbics que ella i la seva mestressa havien fet reviure tan sobtadament.

Va alçar el cap i va veure la meva mirada ombrívola.

—Oh, pobra nena —va dir—. Sempre et fa pena, quan acabes la feina?

Em va posar una mà a la barbeta i em va fer girar la cara cap al llum. Jo vaig agafar-li el canell i el vaig apartar. El capellet, que havia estat sobre el meu cap durant el nostre ferotge encontre, va caure. Ella va posar de seguida les mans sobre la meva cara i em va acariciar els cabells repentinats; aleshores va riure, es va alçar i va caminar cap a la seva habitació.

—Serveix-te una miqueta de vi —va cridar—, i encén-me una cigarreta, vols, reina?

Vaig sentir el xiulet d’aigua sobre porcellana i vaig suposar que feia servir el bací.

Em vaig apropar al mirall i em vaig observar. Tenia la cara gairebé tan vermella com la jaqueta, els cabells esvalotats, els llavis masegats i inflats. Vaig recordar l’olisbe, als malucs, i em vaig ajupir per descordar-lo. La seva brillantor estava ara entelada i les corretges inferiors estaven xopes i flàccides amb el meu flux. Tot i així, era tan indecentment rígid i dispost com abans: això mai no passava amb els senyors del Soho. Hi havia un mocador a la tauleta de davant del foc i el vaig fer servir per netejar-lo i per eixugar-me l’entrecuix. Vaig encendre dos cigarrets i en vaig deixar un cremant. Després em vaig servir una mica de vi, i, entre glop i glop, vaig agafar les mitges, els pantalons i les botes de la pila de roba que estava escampada sobre la catifa.

La senyora va tornar a aparèixer i va agafar la cigarreta. S’havia canviat de roba, duia un vestit de seda gruixuda verda, i anava descalça. Tenia el segon dit del peu com aquell que de vegades es veu a les estàtues gregues. S’havia deslligat els cabells, se’ls havia pentinats i s’havia fet una trena llarga i solta; finalment s’havia tret els guants blancs. Les seves mans eren gairebé igual de pàl·lides.

—Deixa-ho tot —va dir, assenyalant amb el cap els pantalons que duia als braços—. La minyona ho recollirà al matí —després va veure el consolador i el va agafar de la corretja—. Això sí que ho hauria de desar, però.

Em semblava que no l’havia sentida bé.

—Al matí? —vaig preguntar—. Vols dir que m’hauria de quedar?

—I tant! —semblava realment sorpresa—. Que potser no pots? Que t’espera algú?

De sobte, em vaig sentir alleujada. Li vaig dir que vivia amb una senyora que, tot i que se sorprendria de la meva absència, no se’n preocuparia. Després em va demanar si tenia algun cap, potser a la bugaderia que havia esmentat, que m’esperaria al matí per treballar. Vaig riure i vaig negar amb el cap.

—No, ningú no m’espera. Només haig de pensar en mi mateixa i fer el que em complagui.

Va començar a balancejar, la joguina que penjava al costat de la seva cuixa.

—Això era cert fins aquesta nit. Ara, però, em tens a mi…

Les seves paraules, la seva expressió, semblava que es burlaven dels meus esforços amb el mocador: tornava a estar ben molla per ella. Vaig llançar els meus pantalons sobre els seus enagos i vaig afegir la jaqueta al munt de roba. A l’habitació del costat, el cobrellit de seda estava enretirat i els llençols semblaven molt blancs i frescos. El bagul conservava el seu lloc enigmàtic als peus del llit. El rellotge que hi havia sobre la xemeneia marcava dos quarts d’una.

Eren les quatre, aproximadament, quan ens vam adormir i potser les onze quan em vaig despertar. Recordava que a alguna hora de la matinada havia anat a empentes i rodolons cap al bací, i vaig recordar la breu passió renovada que havia seguit a la meva tornada als seus braços. El meu son, però, des de llavors, havia estat pesat i sense somnis, i quan em vaig despertar estava sola al llit. Ella s’havia posat el vestit i s’estava davant la finestra entreoberta, fumant i mirant, pensarosa, enfora. Em vaig moure, ella es va girar i va somriure.

—Dorms com una criatura —va dir—. Fa mitja hora que m’he llevat, he fet un soroll terrible i tot i així has continuat dormint.

—Estava molt cansada —vaig badallar.

Aleshores vaig recordar què era el que m’havia fet estar tan cansada. Una certa incomoditat va semblar instal·lar-se entre nosaltres. La nit anterior, l’habitació havia estat tan irreal com un escenari: llum i ombres, colors i essències de brillantors impossibles i l’espai on se’ns havia permès de no ser nosaltres, o de ser més que nosaltres, com els actors. Ara, en la llum del migdia que entrava entre les cortines, veia que la cambra no en tenia res, de fantàstic, era molt elegant i força austera. Em vaig sentir, de sobte, completament fora de lloc. Com deixa una puta el seu client? No ho sabia, mai no ho havia hagut de fer.

La senyora encara em mirava.

—He esperat que et llevessis abans de demanar l’esmorzar —hi havia una campaneta a la paret, al costat de la xemeneia. Tampoc no l’havia vista la nit anterior—. Espero que tinguis gana.

En tenia, me n’adonava; de fet en tenia molta, però sentia nàusees. A més, tenia un gust terrible a la boca, esperava que no em tornés a besar. No ho va fer, sinó que va mantenir la distància. Aviat, encuriosida per aquesta nova actitud estranya i tímida, vaig començar a desitjar que, almenys, em besés la mà.

Algú va picar a la porta de l’altra habitació, respectuosament. Quan ella va donar permís, la porta es va obrir. Vaig sentir passes i el soroll de la porcellana. Per a sorpresa meva, el soroll es va fer més proper, com també les passes: la minyona, que jo creia que dipositaria la safata a l’habitació del costat i marxaria discretament, va aparèixer a la nostra porta. Em vaig apujar el llençol fins a la barbeta i vaig jaure ben quieta, però ni la mestressa ni la donzella semblaven desconcertades per la meva presència. Aquesta última no era la senyora pàl·lida que havia vist la nit anterior, sinó una noia un xic més jove que jo, va fer una reverència i, amb la mirada baixa, va fer espai sobre la taula per a la safata. Quan va haver acabat amb la porcellana, es va aturar, amb el cap cot i les mans encreuades sobre el davantal.

—Molt bé, Blake, això serà tot —va dir la senyora—. Però tingues un bany a punt per a la senyoreta King a dos quarts de dotze. I digues a la senyora Hooper que després hi parlaré sobre el dinar.

El seu to era educat, però insuls, havia sentit altres senyores i senyors emprant aquell to amb els cotxers, les dependentes i els mossos milers de cops.

La noia va tornar a assentir amb el cap, «sí, senyora», i es va retirar. En cap moment no havia, mirat cap al llit.

Amb les coses de l’esmorzar per entretenir-nos, els minuts van passar ràpidament. Em-vaig asseure, fent ganyotes, ja que el cos em feia tant de mal com si m’haguessin clavat una pallissa, o m’haguessin estirat sobre un poltre de tortura. La dona em donava cafè i panets calents amb mel i mantega. Ella només bevia i, després, fumava. Semblava que li agradava veure’m menjar, de la mateixa manera que la nit anterior havia gaudit en veure’m dempeus, nua, encenent-li la cigarreta. Tot i així, encara conservava aquell aire pensatiu i desconcertant, que em feia desitjar els seus petons honestos i cruels de la nit anterior.

Quan vam haver buidat la cafetera i jo em vaig haver acabat tots els panets, va parlar i la seva veu era encara més greu del que l’havia sentit fins aleshores.

—Ahir a la nit, al carrer, et vaig convidar a pujar al meu cotxe i vas dubtar. Per què?

—Tenia por —vaig respondre, honestament.

Va assentir amb el cap.

—I ara no en tens?

—No.

—Estàs contenta que et dugués aquí.

No era una pregunta, però en dir-ho va alçar la mà cap al meu coll i em va acariciar fins que em vaig enrojolar i vaig empassar, no vaig poder evitar respondre:

—Sí.

Aleshores, va enretirar la mà. Es va tornar a posar pensarosa i va somriure. En aquell moment, em va dir:

—Hi ha una història persa que llegia de petita, sobre una princesa, un captaire i un geni. El captaire allibera el geni d’una ampolla i li concedeix un desig. Però el desig, com tots, tenia les seves condicions. L’home podia viure amb les comoditats normals durant setanta anys, o podia viure en plaer, casar-se amb la princesa i tenir servents que el banyessin i barnussos d’or, durant cinc-cents dies —es va aturar i va continuar—. Si tu fossis el captaire, què escolliries?

Vaig dubtar.

—Aquestes històries són ben ximples —vaig dir, finalment—. A ningú no se li acut de preguntar…

—Què escolliries, la comoditat o el plaer?

Em va posar la mà a la galta.

—Suposo que el plaer.

Va assentir.

—És clar, i també això va escollir el captaire. M’hauria sentit decebuda, si haguessis respost una altra cosa.

—Per què?

—No t’ho imagines? —va tornar a somriure—. Dius que no tens ningú a qui donar explicacions. Que no tens cap amant?

Vaig negar amb el cap, i potser vaig semblar un xic ressentida, ja que va somriure, amb una certa satisfacció.

—Digue’m, doncs, et quedaràs amb mi, aquí, i et deixaràs complaure, i em complauràs?

Durant un segon només la vaig mirar, amb estupor.

—Quedar-me amb tu? —vaig preguntar—. Quedar-me, com? Com la teva convidada? Com a serventa?

—Seràs la meva puta.

—La teva puta! —vaig parpellejar. La meva veu es va fer més dura—. I digue’m, com em pagaràs? Espero que generosament…

—Bonica, ja t’ho he dit, et pagaré amb plaer! Viuràs amb mi aquí i gaudiràs dels meus privilegis. Menjaràs a la meva taula, viatjaràs amb el meu cotxe, portaràs els vestits que escolliré per a tu i te’ls trauràs quan t’ho demani. Seràs allò que la novel·la sensacionalista anomena una mantinguda.

La vaig mirar i després vaig apartar la vista, cap al cobrellit de seda, l’armari japonès, la campaneta, el bagul de palissandre…, vaig recordar la meva habitació a casa de la senyora Milne, on últimament m’havia sentit gairebé feliç, però vaig recordar també les meves obligacions amb ella, que m’havien fet sentir incòmoda més d’un cop. Potser seria més lliure, paradoxalment, lligada a aquesta senyora, lligada a la luxúria i al plaer.

Alhora, però, era força esgarrifós que em fes aquestes promeses tan fàcilment. Un altre cop amb la veu dura, li vaig dir:

—I no et fan por els escàndols? Sembles molt segura de mi, però no en saps res! No et preocupa que pugui organitzar una baralla, o explicar als diaris, o a la policia, el teu secret?

—I amb el meu, el teu? Oh, no, senyoreta King, no em fan por els escàndols. Al contrari, els busco! M’encanten els escàndols! I tu també —es va apropar i em va agafar un rínxol dels cabells—. Dius que no sé res sobre tu, però t’he vist al carrer, recorda. He vist com posaves i com caminaves i com coquetejaves. Et pensaves que podries jugar a ser Ganímedes per sempre? Et pensaves que si portaves una tita de seda voldria dir que mai no havies tingut un cony a la costura dels pantalons? —tenia la cara molt a prop de la meva, no em deixava apartar els ulls dels seus—. Ets com jo: ho has demostrat, i ho demostres ara! És del teu propi sexe, que tens gana! Havies pensat que podries reprimir els teus desitjos, però els has fet créixer encara més! I és per això que no provocaràs un escàndol, és per això que t’estaràs amb mi i seràs la meva puta, tal com jo desitjo —em va estirar dels cabells—. Per què no admets que és així?

—Ho és!

Perquè sí que ho era, ho era! El que m’havia dit era cert, havia esbrinat tots els meus secrets i me’ls havia mostrat. No només amb aquelles paraules ferotges, sinó amb tot, amb els petons, les carícies, el clau sobre la cadira, tot allò havia fet que me’ls mostrés, i jo estava contenta!

Havia estimat la Kitty, me l’estimaria sempre. Però amb ella havia viscut una vida estranyament a mitges, amagant-me del meu veritable ésser. Des d’aleshores havia evitat estimar i m’havia convertit, o així m’ho semblava, en una criatura més enllà de la passió, que duia els altres a fer-me confessions secretes i humiliants de la seva luxúria, però sense oferir mai la meva. Ara, aquesta dona me l’havia arrencada, m’havia despullat, tan segura com si m’hagués esquinçat la carn dels meus ossos blancs. Es va acostar encara més a mi i, en sentir el seu alè calent sobre la galta, vaig notar com el meu desig creixia en resposta al seu i em vaig saber esclava.

Després de tot, hi ha moments a la vida que ens canvien, que ens fan tallar amb el passat i ens ofereixen nous futurs. Aquella nit al Canterbury Palace, quan la Kitty em va llançar la rosa i va fer que la meva admiració per ella es convertís en amor, havia estat un d’aquells moments. Aquest n’era un altre, o potser ja havia passat; potser el segon mateix en què vaig penetrar la foscor d’un carruatge que s’esperava va ser l’inici de la meva nova vida. Sigui com vulgui, sabia que no podia tornar enrere, ara. El geni havia sortit de l’ampolla i jo havia escollit el plaer.

Mai no vaig pensar a preguntar què li passava al captaire de la història, un cop es van acabar els cinc-cents dies.