4

El teatre Star, quan hi vam arribar l’endemà, va resultar no ser tan elegant com aquelles meravelles del West End on havíem somiat, amb el senyor Bliss, el triomf de la Kitty; tot i així, però, era alarmantment bonic i gran. El representant, en aquella època, era un tal senyor Ling, que ens va venir a trobar a la porta de l’escenari i ens va dur a la seva oficina, on va llegir en veu alta les clàusules del contracte de la Kitty i l’hi va fer signar. Després, però, es va alçar, ens va estrènyer la mà i va cridar el mosso, que ens va dur a l’escenari. Aquí, tímidament i estranya, vaig esperar mentre la Kitty parlava amb el director i assajava les seves cançons amb l’orquestra. Se’m va acostar un home que duia una escombra a l’espatlla i em va preguntar, no massa educadament, qui era i què hi feia, allà.

—Estic esperant la senyoreta Butler —li vaig dir, amb un fil de veu.

—Ah, sí? Doncs s’haurà d’esperar en un altre lloc, bonica, ja que haig d’escombrar i està al mig. Au, marxi.

Em vaig enretirar, enrojolant-me, i em vaig quedar en un passadís per on passaven nois amb cistells i escales, o bé amb cubells de sorra que em maleïen quan els entorpia el pas.

La següent visita, però, al vespre, va ser més fàcil, ja que vam anar directament al camerino i aquí ja sabia una mica millor el que havia de fer. Tot i així, quan vam entrar a l’habitació em vaig desanimar, ja que no s’assemblava gens a la còmoda cambra del Canterbury Palace que la Kitty tenia per a ella sola i que jo mantenia sempre tan neta i polida. Aquesta era fosca i polsegosa, amb bancs i penja-robes per a una dotzena d’artistes, i un rentamans greixós a compartir; la porta s’havia d’apuntalar per poder-se tancar o bé es deixava mig oberta, de manera que permetia les mirades de qualsevol tramoista o visitant que s’estigués al passadís. Vam arribar tard i la majoria dels penja-robes ja estaven ocupats; als bancs hi havia noies i dones en les diferents etapes del procés de desvestir-se. Ens van mirar quan vam entrar i van somriure. Quan la Kitty va treure el paquet de Weights i els llumins, algú va cridar:

—Oh, gràcies a Déu, una dona amb cigarretes! Que me’n dóna una, tresor? Estic sense un xíling fins al dia de pagament!

La Kitty havia de començar aquella nit, durant la primera meitat de l’espectacle. Mentre l’ajudava amb el coll, la corbata i la rosa em sentia prou segura; però quan vam anar cap a l’escenari per esperar que comencés el seu espectacle, i vaig veure, des de les ombres, aquell teatre desconegut i el públic nombrós i despreocupat, em vaig sentir tremolar. Vaig mirar la Kitty. Tenia la cara blanca, sota el maquillatge, tot i que no vaig saber distingir si de por o d’ambició ferotge. Amb cap altre motiu, ho juro, que per consolar-la, conscient com era de la meva nova resolució de ser la seva germana i prou, li vaig agafar la mà i l’hi vaig estrènyer.

Quan el director d’escena ens va fer el senyal, vaig apartar la vista. Aquí no hi havia cap presentador que posés ordre i l’espectacle que hi havia hagut abans de la Kitty era molt popular: un comediant a qui el públic havia demanat un bis quatre cops, i que va haver-los de suplicar que el deixessin marxar. Ho van fer a contracor, i ara, mentre l’orquestra arrencava amb els primers acords de la cançó d’obertura de la Kitty, estaven decebuts i distrets. Quan va aparèixer davant dels focus i es va treure el barret per cridar el seu «Bona nit!», no hi va haver resposta des de l’amfiteatre, només uns aplaudiments poc entusiastes a les llotges i al pati de butaques, admirant, suposava, el seu vestit. Finalment, em vaig obligar a mirar cap a la sala i vaig veure que el públic estava inquiet: alguns s’havien alçat i anaven cap al bar o al lavabo; els nois s’estaven repenjats a la barana de l’amfiteatre, d’esquenes a nosaltres, les noies parlaven amb d’altres assegudes tres fileres més lluny, o xerraven amb les veïnes, mirant cap a tot arreu menys cap a l’escenari, on la Kitty, la meravellosa i hàbil Kitty, cantava, es passejava i suava.

A poc a poc, però, l’ambient de la sala va canviar, potser no dramàticament, però suficient. Quan va haver acabat la primera cançó, un home va sortir i va cridar:

—Au, va, crida en Nibs, que torni!

En Nibs Fuller era el comediant a qui la Kitty havia substituït. No va parpellejar i, mentre l’orquestra tocava l’entrada de la peça següent, es va treure el barret i li va contestar:

—Per què? Que potser et deu diners?

El públic va riure, va escoltar-se una mica més la cançó següent i va aplaudir un xic més en acabar. Una mica més tard, un altre home va demanar en Nibs, però els seus veïns el van fer callar. Quan va arribar el moment de la balada i la rosa, la Kitty ja s’havia ficat el públic a la butxaca i estaven atents i apreciatius.

Des del lateral de l’escenari, me la mirava, amb admiració. Quan va arribar, cansada i amb les galtes vermelles, i la va substituir un cantant còmic, li vaig posar la mà sobre el braç i l’hi vaig estrènyer. El senyor Bliss va aparèixer amb el senyor Ling, el representant. Havien vist l’espectacle des de la sala i semblaven força satisfets. El senyor Bliss va prendre la mà de la Kitty entre les seves i l’estrenyia, cridant:

—Un triomf, senyoreta Butler! Un triomf, li ho dic jo.

El senyor Ling va ser més moderat. Va fer un gest amb el cap i va dir:

—Molt bé, estimada. Era un públic difícil i se l’ha manegat admirablement. Quan l’orquestra haurà agafat el ritme de les cançons i del ball, serà esplèndida.

La Kitty va arrugar el front. Jo havia portat una tovallola del vestidor, la va agafar i es va eixugar la cara. Després es va treure la jaqueta, me la va donar i es va desfer el nus de la corbata.

—No ha anat tan bé com hauria volgut —va dir, finalment—. No hi ha hagut bombolles, ni espurnes…

El senyor Bliss va rebufar i va estendre els braços. —Però, estimada, és la primera nit a la capital! El teatre més gran on ha treballat mai! El públic l’acabarà coneixent, s’estendrà el rumor. Ha de ser pacient; ben aviat compraran entrades només per veure-la a vostè! —vaig veure el representant, que se’l mirava, aclucant els ulls; la Kitty, finalment, va deixar anar un somriure—. Això està millor —va continuar el senyor Bliss—. I ara, senyores, si m’ho permeten, crec que ens aniria bé un sopar lleuger i, potser, una copa amb alguna beguda amb bombolles, senyoreta Butler, ja que sembla que li agraden tant!

El restaurant on ens va dur era per a gent del teatre, no gaire lluny, i era ple d’homes amb armilles luxoses, com la seva, i noies i nois com la Kitty, amb restes de maquillatge als punys i engrunes d’alcofoll als ulls. Semblava tenir un amic a cada taula, que el saludava quan hi passava a prop, però no es va aturar a xerrar amb ningú, sinó que va saludar en general amb el barret. Ens va dur a un reservat buit i va cridar un cambrer perquè ens recités el menú. Quan ho va fer i vam haver escollit, va fer un senyal al noi perquè s’acostés i li va mormolar alguna cosa. El cambrer es va enretirar i va tornar uns minuts més tard amb una ampolla de cava, que el senyor Bliss va destapar ostentosament. Hi va haver una aclamació a les altres taules i una dona va començar a cantar, entre rialles i aplaudiments:

«No demanaré xerès, ni tampoc cervesa; no demanaré cava, doncs seria una raresa».

Vaig pensar en la postal que escriuria en arribar a casa: «He sopat en un restaurant teatral. La Kitty a debutat al teatre Star, i diuen que ha estat un èxit…».

Mentrestant, el senyor Bliss i la Kitty xerraven, i quan em vaig tornar a concentrar en la seva conversa, em vaig adonar que era força seriosa.

—Miri —deia el senyor Bliss—, ara li demanaré de fer una cosa, que, si fos un altre tipus de senyor i no pas un representant de teatre, m’avergonyiria de demanar-li. Li prego que es passegi per la ciutat, i vostè l’haurà d’acompanyar, senyoreta Astley —va afegir, en veure que els mirava—, s’han de passejar per la ciutat i estudiar els homes!

Vaig mirar la Kitty i vaig parpellejar, ella em va somriure, vacil·lant.

—Estudiar els homes? —va preguntar.

—Examinar-los, més ben dit! —va respondre el senyor Bliss, mentre tallava un tros de costella—. Copsar el seu caràcter, els petits costums, els gestos, la manera de caminar. Quines són les seves històries? I els seus secrets? Tenen ambicions? Esperances, somnis? Han perdut la seva estimada? O potser només els fan mal els peus i tenen la panxa buida? —va agitar la forquilla—. Els ha de conèixer, i els ha de copiar, i fer que el públic també els conegui.

—Vol dir —vaig preguntar, sense comprendre— que s’ha de canviar l’actuació de la Kitty?

—Vull dir, senyoreta Astley, que es podria ampliar el repertori de la Kitty. El galant és un tipus molt refinat, però no es pot pas passejar sota l’arcada de Burlington amb els seus guants de color lavanda per sempre —va mirar la Kitty, es va eixugar la boca amb el tovalló i va començar a parlar amb un to més confiat—. Què en pensa, d’una jaqueta de policia? O d’una camisa de mariner? Què li semblarien, uns pantalons de confecció o un abric nacrat? —es va girar cap a mi—. Imagini’s, senyoreta Astley, totes les fantàstiques peces de vestir d’home que s’amunteguen, en aquest mateix moment, en el cistell d’algun sastre, esperant, simplement esperant, que la Kitty Butler les trobi i els porti vida! Pensi només en aquells teixits fantàstics, en els estams de color marfil, o en les sedes arrissades, els velluts de color carmesí i el punt escarlata. Imagini’s el so de les tisorades del sastre, les puntades de la cosidora; pensi en l’èxit que tindria, vestida de soldat, o de mariner, o de príncep…

Finalment va fer una pausa i la Kitty va somriure.

—Senyor Bliss, crec que, de la manera com parla, podria convèncer un home manc de fer un número de malabarisme.

Ell va deixar anar una rialla i va fer un cop de puny a la taula fent saltar tots els coberts; doncs sí que tenia un malabarista manc com a client, i l’anunciava, amb gran èxit, com «el segon Cinquevalli^[2]: la meitat de capacitat, el doble d’habilitat».

Tot es va fer com ell havia promès i planejat. Ens va enviar a un sastre i va fer que la Kitty s’emprovés dotzenes de vestits d’home, i quan vam tenir els vestits fets ens va enviar als fotògrafs perquè la retratessin amb un xiulet de policia als llavis, o bé amb un fusell o una corda de mariner a l’espatlla. Va trobar cançons que s’adeien amb els vestits i les portava a Ginevra Road; les tocava al terrible i vell piano de la senyora Dendy i la Kitty les provava, mentre la resta escoltàvem i les consideràvem. El més important, però, és que va tancar contractes amb sales d’Hoxton, Poplar, Kilburn i Bow. En qüestió de dues setmanes, la carrera londinenca de la Kitty estava en marxa. Ara, en acabar l’acte al teatre Star, la Kitty no es tornava a posar els seus vestits de noia, sinó que jo l’esperava amb el bagul i l’abric a punt i, quan baixava de l’escenari corríem cap a la porta, on ens esperava el nostre cupè, que ens havia de dur, per entre el trànsit de la ciutat, al teatre següent. Ara, en comptes de dur un sol vestit durant tota l’actuació, se’n posava tres o quatre i jo feia la meva feina seriosament, ajudant-la a desfer botons i llaços mentre l’orquestra tocava i el públic esperava, expectant i impacient, la seva reaparició.

Els nostres horaris eren força estranys, ja que mentre la Kitty continuava treballant en dos, tres o quatre teatres cada nit, arribàvem a Ginevra Road a dos quarts d’una, o la una, adolorides i cansades, atordides i acalorades encara d’haver creuat la ciutat a la llum de la lluna, d’haver esperat ansiosament en els vestuaris i a les portes dels escenaris. A la cuina de la senyora Dendy hi trobàvem en Sims, en Percy, la Tootsie i els seus amics i amigues, tan desperts, animats i alegres com nosaltres, fent-se te o xocolata, torrades amb formatge o creps. Aleshores apareixia la senyora Dendy, que havia tingut tants llogaters del món del teatre que havia acabat tenint els seus mateixos horaris, i suggeria un joc de cartes, o una cançó, o un ball. En aquella casa, no vaig poder amagar que m’agradava cantar i que tenia una veu bonica, i de vegades cantava una o dues tornades, amb la Kitty. Mai no me n’anava a dormir abans de les tres i mai no em llevava abans de les nou o les deu: havia oblidat ràpidament i completa els meus antics costums d’ostrera.

Evidentment, no havia pas oblidat la meva família i casa meva. Els enviava postals, com ja he dit, amb notícies dels espectacles de la Kitty i tafaneries del teatre. Ells m’escrivien cartes i m’enviaven paquets i barrils d’ostres, que jo donava a la senyora Dendy perquè ens les fes per sopar. A poc a poc, però, les meves cartes es van fer menys freqüents i les meves respostes a les seves postals i paquets eren cada cop més espaiades i breus. «Quan ens vindràs a veure?», deien al final de les cartes. «Quan vindràs a casa, a Whitstable?». «Aviat, aviat», els responia, o bé, «quan la Kitty pugui passar sense mi».

Però la Kitty no passava mai sense mi. Van passar les setmanes i van canviar les estacions; les nits es van fer més llargues, fosques i fredes. No és que Whitstable es tornés més borrosa, en la meva memòria, sinó que estava eclipsada. No és que no hi pensés, en el pare, la mare, l’Alice i en Davy i els meus cosins, sinó que pensava més en la Kitty i en la meva nova vida.

I és que hi havia moltes coses a pensar. Era l’ajudant de la Kitty, però també la seva amiga, la seva consellera, la seva companya en tot. Quan ella aprenia una cançó, jo li sostenia el full i l’apuntava si vacil·lava. Quan els sastres la vestien, jo mirava i assentia, o bé negava amb el cap si el tall no era correcte. Quan ella es deixava guiar per l’intel·ligent senyor Bliss, o Walter, que era així com li dèiem ara, de la mateixa manera que nosaltres érem només «Kitty» o «Nan», per a ell; quan passava hores, tal com ell havia aconsellat, en botigues, places i estacions per tal d’estudiar els homes, jo era amb ella i vam aprendre juntes la parsimònia de l’agent de policia, el pas arrogant del venedor ambulant, el trot elegant del soldat fora de servei.

D’aquesta manera, vam aprendre també l’estil i els costums d’aquella ciutat indisciplinada, i, finalment, em vaig sentir tan còmoda a Londres com amb la Kitty, còmoda i eternament fascinada i captivada. Visitàvem els parcs, aquells grans parcs i jardins tan estranyament verds enmig de tanta pols que conservaven, alhora, un xic de la velocitat dels carrers. Passejàvem pel West End, ens assèiem i miràvem els llocs d’interès, però no només els més grans i celebrats de Londres, els palaus i monuments, i les galeries d’art, sinó també els petits drames: un carruatge que tombava, una anguila que s’esmunyia del carro del venedor, algú que pispava, o que estirava una bossa.

Vam anar a veure el riu, des del London Bridge, i també des del Battersea Bridge i des de tots els ponts entre l’un i l’altre, per meravellar-nos del seu alè pudent. Era el Tàmesi, que s’eixamplava en el seu estuari per formar el mar amable, clar i productor d’ostres on havia crescut. Mentre mirava les barques que passaven per sota el Lambeth Bridge vaig tenir una mena de calfred en pensar que havia viatjat contracorrent, que havia fet el trajecte de la palpitant metròpoli a la dolça i senzilla Whitstable a l’inrevés. En veure les barcasses que duien peix de Kent, només vaig somriure, però no em vaig sentir nostàlgica. I quan els mariners van girar cua per fer el viatge cap a casa, no els vaig envejar pas.

I mentre passejàvem i miràvem i ens agermanàvem encara més, l’any tocava a la fi; vam continuar treballant l’espectacle de la Kitty, que havia començat a tenir força èxit. Ara, cada contracte que en Walter trobava era més llarg i generós que l’anterior; ben aviat va haver de començar a rebutjar ofertes. Tenia admiradors: homes que li enviaven flors i invitacions a sopar (i que ella, apartava, per a alleujament meu, rient); nois que li demanaven una fotografia i noies que s’apilaven a la porta del camerino per dir-li com n’era, de bonica; noies a les que no sabia si havia de compadir, tractar amb condescendència o témer, ja que fàcilment haurien pogut tenir el meu paper i jo el seu.

Tot i així, no es va convertir en allò que volia, en allò que en Walter li havia promès: una estrella. Les sales on treballava eren sempre les dels suburbis, o bé les del East End. Fins i tot, algun cop, sales no tan agradables, com Foresters, o Sebright, on el públic llençava botes i deixalles als artistes que no els agradaven. El seu nom mai no va ser gaire gran ni va aparèixer en tots els teatres, les seves cançons no es taral·lejaven ni xiulaven pels carrers. El problema, segons en Walter, no era la Kitty, sinó el tipus d’actuació que feia. Tenia massa rivals: la imitació masculina, que abans havia estat un gènere gairebé tan especialitzat com el malabar, s’havia convertit sobtadament i inexplicable, en un número cruelment esgotat.

—Com és que totes les senyoretes que volen fer alguna cosa sobre un escenari ho volen fer duent pantalons? —ens va preguntar, exasperat, quan una altra artista va debutar al circuit londinenc—. Com és que totes les comediants respectables i serioses canvien de cop el seu número per posar-se pantalons acampanats i ballar com els mariners? Kitty, tu estàs feta per representar un noi, qualsevol ho pot veure, si fossis una actriu en un escenari de veritat series la Rosalind, o la Viola, o la Portia. Però aquestes imitadores de pacotilla, la Fannie Leslie, la Fanny Robina, la Bessie Bonehill o la Millie Hyleton, es veuen tan poc naturals amb les seves jaquetes com jo amb un vestit de crinolina i un polissó —era assegut en el nostre vestíbul i va fer un cop a la butaca, de manera que les costures van deixar anar un núvol de pols i pèl—. M’empipa veure noies que no tenen ni una desena part del teu talent i aconsegueixen contractes que haurien de ser teus; encara pitjor, la fama! —es va alçar i va posar les mans sobre les espatlles de la Kitty—. Estàs a punt d’arribar a l’estrellat —li va dir, empenyent-la una mica cap endavant, de manera que ella es va haver d’agafar als seus braços per tal de no caure—. Hi ha d’haver quelcom, alguna cosa, que puguem fer per tal d’impulsar el teu èxit, alguna cosa que puguem afegir al teu número per tal de diferenciar-lo del d’aquestes noietes!

Però, malgrat tota la feina que hi posava, no ho trobava, i mentrestant la Kitty seguia en els teatres de segona, en els districtes més humils (Islington, Marylebone, Battersea, Peckham, Hackney), passant al voltant de Leicester Square i travessant el West End només en els seus viatges nocturns cap a una altra sala, però sense entrar mai en els palaus dels seus somnis i dels d’en Walter: l’Alhambra i l’Empire.

Sincerament, no m’importava gaire. Em sabia greu, per la Kitty, que la seva nova carrera a Londres no fos tan gran com ella hauria volgut, però, secretament, em sentia alleujada. Sabia com n’era d’intel·ligent, captivadora i bonica, però mentre que una part de mi volia, com en Walter, compartir-ho amb la resta del món, una altra part, més gran, només volia guardar-s’ho i mantenir-ho en secret i segur. Estava convençuda que quan fos realment famosa, la perdria. No m’agradava quan els admiradors li enviaven flors, o clamaven a la porta del camerino per obtenir fotografies, o petons. Més fama portaria més flors i més petons, i no creia que ella continuaria rient de les invitacions dels senyors, o que potser, un dia, entre totes les noies que l’admiraven, no trobaria una que li agradaria més que jo.

Si es feia famosa, a més, seria més rica. Potser es compraria una casa i hauríem de deixar Ginevra Road i tots els nous amics que hi teníem; hauríem de deixar el nostre petit vestíbul i el nostre llit, i dormir en habitacions separades. No podia suportar pensar-hi. M’havia acostumat, finalment, a dormir amb la Kitty al costat. Ja no tremolava, ni m’enrigidia, ni em sentia estranya quan em tocava, sinó que havia après a acceptar les seves abraçades i els seus petons, castament i despreocupada, i fins i tot, de vegades, a retornar-los-hi. M’havia avesat a veure-la adormida, o desvestida. Ja no aguantava la respiració en obrir els ulls i trobar la seva cara, tranquil·la i plena d’ombres, en la llum grisa de l’alba. L’havia vista despullar-se per rentar-se, o per canviar-se la camisa de dormir. El seu cos em resultava ara tan conegut com el meu, o potser més encara, ja que el seu cap, el coll, els canells, l’esquena, les extremitats (que eren tan llises, arrodonides i pigades com les seves galtes), la seva pell (que duia amb una gràcia meravellosa, com si fos un altre bonic vestit fet a mida i agradable de portar) eren molt més atractius i fascinants que els meus, o, si més no, així m’ho semblava.

No, no volia que hi hagués cap canvi, ni tan sols quan em vaig assabentar d’una cosa sobre en Walter força desconcertant.

Inevitablement, havíem passat tantes hores amb en Walter, treballant les cançons amb el piano de la senyora Dendy, o sopant amb ell després dels espectacles, que l’havíem començat a veure menys com un agent i més com un amic de totes dues. En poc temps ja no només passàvem amb ell els dies laborables, sinó també els diumenges. De fet, els diumenges amb en Walter van començar a ser la norma en comptes de l’excepció, i vam començar a esperar el so del seu carruatge a Ginevra Road, els cops de les seves botes a les escales, el cop a la porta del vestíbul, les seves salutacions ximples i extravagants. Sempre tenia notícies i tafaneries, ens portava a la ciutat, o als afores; passejàvem junts, la Kitty penjada d’un braç i jo de l’altre, i en Walter com si fos l’oncle fanfarró, cridaner, animat i amable.

Jo no en pensava res, de tot això, excepte que era agradable, fins un matí, en què esmorzava amb la Kitty, en Sims, en Percy i la Tootsie. Era un diumenge i la Kitty i jo fèiem tard. Quan en Sims va saber per qui teníem pressa, va fer una exclamació:

—Carai, Kitty, en Walter es deu esperar meravelles, de vostè! Mai no l’havia vist passar tant de temps amb una artista. Qualsevol diria que és el seu promès!

Semblava que ho deia sense malícia, però vaig veure la Tootsie que somreia i es mirava en Percy, i, encara pitjor, vaig veure la Kitty que s’enrojolava i girava la cara. De sobte vaig entendre allò que tots sabien, i em vaig maleir per no haver-ho vist abans. Mitja hora més tard, quan en Walter es va presentar a la porta del vestíbul, parant la seva galta brillant a la Kitty i cridant «Besa’m, Kate!», no vaig somriure, sinó que em vaig mossegar el llavi, astorada.

Potser n’estava una mica enamorat, potser, fins i tot molt més que una mica. Ara ho veia, veia la intensitat de les mirades que, de vegades, li llençava, i la feixuguesa de les que no li llençava. Veia com aprofitava qualsevol oportunitat de besar-li la mà, o d’estirar-li la màniga, o de passar-li el braç, pesat i ple de desig, sobre les seves esveltes espatlles. Sentia com se li enganxava la veu, de vegades, o se li tornava més densa, en parlar-hi. Ara ho veia i ho sentia tot, ja que, i aquesta era la raó per la qual havia estat cega i sorda fins ara, la seva passió era la meva i feia temps que em semblava normal i correcta.

Gairebé em feia pena, gairebé l’estimava. No l’odiava o, si ho feia, era de la mateixa manera com detestem el nostre reflex al mirall, que ens mostra les nostres formes imperfectes amb una claredat estricta i cruel. Tampoc no em molestava ara la seva presència en aquelles passejades i visites que altrament hauria fet sola amb la Kitty. Podria dir que era el meu rival, però d’alguna manera era més fàcil estimar-la amb ell que sense ell. La seva presència em permetia ser agosarada, alegre i sentimental, com ell, i podia fer veure que l’adorava, que era gairebé tan important com poder-la adorar realment.

I, tot i que encara la desitjava, temia aferrar-m’hi; el fet que en Walter sentís el mateix només demostrava que la meva reticència i el meu amor eren naturals i apropiats. Era una estrella, la meva estrella particular, i creia que podria ser feliç, com en Walter, girant al seu voltant en una òrbita fixa i distant, infrangible, per sempre.

No podia imaginar que ben aviat col·lidiríem dramàticament.

Era desembre, un desembre fred, en concordança amb l’agost sufocant, tan fred que la claraboia que hi havia a l’escala de casa de la senyora Dendy estava coberta de gel, de vegades durant dies sencers. Tan fred que, en llevar-nos al matí, el nostre alè era gris com el fum, i havíem de portar-nos els enagos al llit i vestir-nos sota els llençols.

A Whitstable odiàvem el fred, perquè la feina dels pescadors es tornava molt més dura. Recordo el meu germà Davy assegut davant el foc a les nits de gener, plorant, simplement plorant de dolor en recobrar la vida a les mans congelades i esquerdades, als peus plens de penellons. Recordo el dolor dels meus dits en netejar ostres d’hivern cubell rere cubell i en passar el peix, constantment, de l’aigua congelada del mar a la cassola de brou bullent.

A casa de la senyora Dendy, en canvi, els mesos d’hivern agradaven a tothom, i com més freds, deien, millor. Les gelades i els vents freds omplien els teatres. Per a molts londinencs, una entrada al teatre era més econòmica que un cubell de carbó, o, si més no, més divertida. Per què estar-se miserablement a casa, picant de mans i peus per fer passar el fred, si es pot visitar el teatre Star o el Paragon, i picar de mans i peus amb els veïns, acompanyats de la Marie Lloyd? En les nits més fredes, els teatres estan plens d’infants ploraners: les mares els porten als espectacles abans de deixar-los dormir, potser fins i tot morir, en els seus bressols humits i gelats.

A casa de la senyora Dendy aquell hivern, però, no ens preocupàvem gaire dels nadons congelats, simplement ens sentíem alegres i tranquils perquè la venda d’entrades era més alta i tots teníem feina i érem una miqueta més rics que abans. A principis de desembre la Kitty va aconseguir un número en una sala de Marylebone, i hi actuava dos cops cada nit, durant tot el mes. Era agradable asseure’s al camerino entre cada actuació, sabent que no havíem de travessar una Londres nevada. La resta d’artistes (un grup de malabaristes, un prestidigitador, dos o tres cantants còmics i una parella, marit i muller, de nans) eren tan satisfets com nosaltres, i molt bona companyia.

L’espectacle va acabar al Nadal. Sabia que potser hauria d’haver passat les vacances a Whitstable, i que probablement els pares se sentirien decebuts de no tenir-m’hi. Però també sabia com seria el sopar de Nadal: hi hauria vint cosins asseguts a taula, parlant alhora i prenent-se el gall dindi dels plats. Hi hauria tant de xivarri que de segur no em trobarien a faltar, però sabia que la Kitty sí que ho faria, si la deixava per ells i jo, a més, també l’enyoraria terriblement i faria que la vetllada fos trista per tothom. Així que la vam passar juntes, amb en Walter, com sempre, a la taula de la senyora Dendy, menjant oca i brindant un cop rere l’altre per l’any nou, amb cava i cervesa.

També hi va haver regals. La mare va enviar un paquet amb una nota seca que no vaig permetre que m’entristís; regals d’en Walter, un fermall per a la Kitty i una agulla de barret per a mi. Jo vaig enviar un paquet a Whitstable i també vaig fer regals a casa de la senyora Dendy. Per a la Kitty vaig comprar la cosa més bonica que vaig poder trobar: una perla perfecta, muntada en plata i penjant d’una cadena. Em va costar deu cops més que cap regal que havia fet mai, i, mentre l’hi donava, tremolava. La senyora Dendy, en veure-la, va arrugar el front.

—Les perles duen llàgrimes —va dir, sacsejant el cap. Era molt supersticiosa.

La Kitty, però, la va trobar preciosa i em va demanar que la hi lligués al voltant del coll de seguida, i que li portés un mirall per veure-la penjant un centímetre per sota de les clavícules.

—Mai no me la trauré —va dir, i no ho va fer; des d’aquell moment la va dur sempre, fins i tot a l’escenari, sota la camisa i la corbata.

Ella també em va fer un regal. Era dins una capsa amb un llaç, embolicat amb paper de seda. Era un vestit: el més bonic que mai no havia tingut, un vestit de nit llarg i fi, de color blau intens, amb un cinyell de setí de color crema i un llaç gran sobre el pit i a la vora. Quan el vaig haver tret de l’embolcall i em vaig mirar al mirall sostenint-lo davant meu, vaig negar amb el cap, afectada.

—És molt bonic —vaig dir a la Kitty—. Però no me’l puc pas quedar. És massa elegant. L’has de tornar, Kitty, és massa car.

Però la Kitty, que m’havia observat mentre me’l mirava amb els ulls brillants, va riure en veure’m tan preocupada.

—Ximpleries! —va espetegar—. Ja és hora que comencis a dur vestits com cal, en comptes d’aquells terribles hàbits d’escolar que vas portar de casa. Jo tinc un bon vestuari i també tu l’hauries de tenir. A més, no el puc pas tornar: està fet a la teva mida, com la sabata de la Ventafocs, i és una talla massa especial com perquè vagi bé a ningú altre.

Fet a mida! Això era encara pitjor!

—Kitty, de veritat que no puc. No m’hi trobaria mai còmoda…

—I tant que sí —va respondre—. I a més —va dir, tocant-se la perla que acabava de posar-li al coll—, ara em va molt bé. No puc deixar que la meva ajudant vagi amb la roba heretada de la seva germana per sempre més. No és lògic, no?

Ho va dir suaument, però de sobte vaig veure que tenia raó. Jo tenia els meus propis ingressos, ara; de fet havia gastat el sou de les dues últimes setmanes en la seva perla i la cadena, però conservava encara costums de Whitstable i em sabia greu gastar-me diners en mi mateixa. Ara em vaig enrojolar de pensar que la Kitty m’havia trobat poc elegant.

De manera que vaig conservar el vestit, per complaure-la, i me’l vaig posar per primer cop unes nits més tard, per anar a una festa de fi de temporada al teatre Marylebone, on havíem passat un mes molt feliç. Es tractava d’un gran esdeveniment. La Kitty també duia un nou vestit fet especialment per a l’ocasió, un vestit de seda xinesa preciós, de coll baix i mànigues curtes, de color rosat com una poncella. L’hi vaig sostenir perquè se’l pogués posar i la vaig ajudar a lligar-se’l. La mirava posar-se els guants, i la seva bellesa em causava dolor: el to rosat del vestit feia que els seus llavis fossin encara més vermells, el coll més blanc i els ulls i els cabells més marrons i intensos. No duia joies, només la perla que li havia regalat i el fermall d’en Walter. No combinaven gaire bé, el fermall era d’ambre; però la Kitty s’hauria pogut posar qualsevol cosa, com un collar fet de taps d’ampolla, i semblar una reina.

Com que vaig haver d’ajudar la Kitty amb els seus botons, em vaig endarrerir vestint-me i li vaig dir que baixés sense mi. Quan va marxar, em vaig posar el vestit que m’havia regalat i em vaig mirar al mirall, estudiant-me. El que vaig veure em va fer arrugar el front. El vestit em transformava tant que semblava una disfressa. En la penombra, era fosc com la nit; els meus ulls apareixien més blaus que no pas eren i els meus cabells més clars, la faldilla i el cinyell em feien semblar més alta i prima que mai. No m’assemblava gens a la Kitty, amb el seu vestit rosa, més aviat era com un noi que s’hagués posat el vestit de la seva germana per fer el ximple. Em vaig desfer la trena i em vaig raspallar els cabells, i com que no tenia temps de tornar-me’l a lligar i arrissar, me’l vaig recollir al clatell amb una pinta. El monyo em ressaltava les línies de la mandíbula i dels pòmuls i feia que les meves espatlles es veiessin encara més amples. Vaig tornar a arrugar el front i vaig apartar la mirada. Hauria de ser suficient, i, si més no, tindria el mèrit de fer que la Kitty semblés molt més delicada, al meu costat.

Vaig baixar a buscar-la. Quan vaig obrir la porta del vestíbul la vaig trobar xerrant amb la resta, tots ells encara sopaven. La Tootsie va ser la primera en veure’m i va fer un cop de colze a en Percy, que va alçar la mirada del plat i, en veure’m, va llençar un xiulet. En Sims també es va girar cap a mi, em mirava com si mai no m’hagués vist, amb una forquilla a mig camí cap a la seva boca oberta. La senyora Dendy va seguir la seva mirada i va deixar anar una estossegada tremenda.

—Oh, Nancy —va dir—, miri’s bé! S’ha convertit en una bonica senyora, i davant dels nostres nassos!

En sentir-la, la Kitty es va girar i em va mirar amb tanta sorpresa i confusió que per un moment semblava que fos ella, qui no m’havia vist mai. No sabria dir quines galtes eren més vermelles, si les meves o les seves. Aleshores va fer un somriure.

—Molt maca —va dir i va apartar la mirada, de manera que vaig pensar, entristida, que el vestit em quedava encara pitjor que no em pensava i em vaig preparar per a una festa apagada.

Però no ho era en absolut, d’apagada; era divertida, genial, hi havia molta cridòria i molta gent. El representant havia construït una plataforma sobre el pati de butaques per fer cabre tothom, i havia contractat una orquestra per tocar valsos i balls escocesos; als bastidors hi havia posat taules amb pastissets i gelatina, barrils de cervesa i bols de ponx, i fileres i fileres d’ampolles de vi.

Ens van afalagar molt, a mi i a la Kitty, pels nostres vestits nous; a mi, especialment, la gent em somreia i exclamava, movent els llavis de punta a punta de la sala: «Estàs preciosa!».

Una dona, l’assistent del prestidigitador, em va agafar la mà i em va dir:

—Estimada, sembla tan adulta, aquesta nit, que gairebé no l’havia reconeguda. Era just el que la senyora Dendy m’havia dit una hora abans.

Les seves paraules em van impressionar. La Kitty i jo vam estar juntes tota la nit, però una mica després de mitjanit es va alçar per reunir-se amb un grup que s’estava al voltant de les taules del cava. Jo em vaig quedar el meu lloc, pensarosa. No estava avesada a considerar-me una dona adulta, però ara, amb el meu vestit de color blau i crema, de setí i blonda, m’hi començava a sentir, finalment, i a adonar-me’n que sí que ho era: tenia divuit anys, havia marxat de casa dels pares potser per sempre més i em guanyava la vida i pagava el lloguer de la meva pròpia habitació a Londres. Vaig començar a observar-me com si ho fes des de fora: em veia bevent vi com si fos cervesa, xerrant i fent broma amb el tramoista, que tant m’havia espantat el primer dia; em vaig veure demanant una cigarreta a un dels nois de l’orquestra i encenent-la amb satisfacció. Quan havia començat a fumar? No ho recordava. M’havia acostumat a sostenir les cigarretes de la Kitty mentre es canviava i, gradualment, també vaig agafar l’hàbit. Ara fumava tan sovint, que la meitat dels meus dits, que quatre mesos abans havien estat tan rosats i arrugats de tan mullar-los al cubell de les ostres, tenien ara taques de color groc mostassa a les puntes.

El músic, que em sembla que tocava la corneta, va fer una petita passa insinuant cap a mi.

—Que és amiga del representant? Mai no l’havia vist aquí.

—Oh, i tant que sí —vaig respondre—. Sóc la Nancy, l’ajudant de la Kitty Butler.

Ell va arquejar les celles i es va enretirar per mirar-me de dalt a baix.

—Oh, i és clar! Em pensava que era més jove, però miri, l’havia pres per una actriu, o un ballarina.

Vaig somriure. Hi va haver una pausa, mentre ell bevia i s’eixugava els bigotis.

—Segur que balla de meravella, oi? —va dir—. Què li sembla? —va fer, assenyalant amb el cap les parelles que ballaven el vals a l’escenari.

—Oh, no —vaig respondre—, no podria. He begut massa cava.

—Doncs molt millor!

Va riure, va deixar el got, es va posar la cigarreta entre els llavis, em va prendre per la cintura i em va alçar. Vaig deixar anar un xisclet, ell va començar a girar i a ajupir-se, imitant com un pallasso els passos del vals. Com més reia i xisclava, més ràpid em feia girar. Una desena de persones ens miraven, somrient i aplaudint.

Finalment va ensopegar i de poc no cau, de manera que em va deixar a terra.

—I ara —va dir, sense alè—, digui’m que no sóc un ballarí excepcional.

—Oh, no, no ho és —vaig respondre—. M’ha fet marejar i, a més —em vaig palpar el vestit—, m’ha espatllat el cinyell!

—Oh, de seguida li ho arreglo —va dir, posant-me les mans a la cintura un altre cop. Vaig fer un altre crit i em vaig desfer d’ell.

—Oh, no, no ho farà! Ara deixi’m tranquil·la.

Em va agafar i em va fer pessigolles fins que vaig deixar anar una riallada. Les pessigolles sempre em fan riure, per poc que m’agradi la persona que me les fa, però pocs minuts després em va deixar i va tornar amb els seus companys d’orquestra.

Vaig tornar a passar-me les mans pel cinyell, temia que me l’hagués espatllat de debò, però no m’hi veia prou com per estar-ne segura. Vaig acabar-me el got, que deuria ser el sisè o el setè, d’un sol glop, i vaig baixar de l’escenari. Vaig anar al lavabo i després vaig baixar les escales que duien al vestidor, que l’havien obert perquè les senyores hi poguessin penjar els abrics; era fred, buit i gairebé a les fosques, però tenia un mirall i m’hi vaig posar davant per fer un cop d’ull al vestit i allisar-me’l.

No feia ni un minut que hi era quan es van sentir passes al passadís, i, després, silenci. Vaig girar el cap per veure qui hi havia: era la Kitty. Estava repenjada al marc de la porta, amb els braços creuats. No era la postura normal de qualsevol que s’està de peu, amb un vestit de nit. Era la postura que tenia a l’escenari, quan duia pantalons, de fatxenda. Havia girat la cara cap a mi, de manera que no li podia veure els cabells, ni la corba dels pits. Tenia les galtes molt pàl·lides i la faldilla tacada de cava, d’alguna copa que havia vessat.

—Anima’t, Kitty —vaig dir, però no em va somriure. Només m’observava, amb indiferència. Desconcertada, vaig tornar a mirar-me el mirall i a arreglar-me el vestit. Quan finalment va parlar, vaig copsar de seguida que havia begut massa.

—Que has vist res que t’agradi? —va preguntar. Em vaig tornar a girar cap a ella, sorpresa, i va fer un pas endavant—. Què?

—He dit que si has vist res que t’agradi, Nancy. La resta de gent sí que ho ha fet. Deuen haver vist alguna cosa que els ha cridat l’atenció.

Vaig empassar saliva, sense saber què li havia de respondre. Es va apropar més i es va aturar a unes passes de mi, fixant-me amb la mateixa mirada arrogant i indiferent.

—Has estat una mica atrevida, amb aquell músic, no et sembla?

Vaig parpellejar.

—Només estàvem fent el ximple.

—Fent el ximple? Però si no ha parat de posar-te les mans a sobre!

—Oh, Kitty, no és cert! —em tremolava la veu. Era horrible veure-la tan despietada. Durant les setmanes que havíem passat juntes ni tan sols m’havia alçat la veu amb impaciència.

—Oh, sí que és cert —va continuar—. Us estava mirant, bé, jo i la meitat de la gent. Ja saps com et diran, a partir d’ara? La «fresca».

Fresca! No sabia si riure o plorar.

—Com em pots dir això? —vaig preguntar-li.

—Doncs perquè és cert —ara tenia un to de ressentiment—. No t’hauria pas comprat un vestit tan elegant si sabia que l’havies de dur per coquetejar.

—Oh! —vaig fer un cop de peu, vacil·lant; suposo que havia begut tant com ella—. Oh! —em vaig posar els dits al coll del vestit i vaig començar a descordar-me com podia—. Em trauré el maleït vestit aquí mateix i te’l tornaré —vaig cridar—, si és això el que vols!

En sentir-me va fer una altra passa cap a mi i em va agafar el braç.

—No siguis ximple —va dir, amb un to més moderat.

Jo me’n vaig desempallegar i vaig continuar lluitant inútilment amb els botons del vestit; el vi, la ràbia i la sorpresa em feien maldestra. La Kitty em va tornar a subjectar, gairebé semblava una lluita.

—No permetré que em diguis fresca —vaig dir, mentre m’estirava—. Com m’ho has pogut dir? Oh, si sabies…

Em vaig posar la mà al clatell; els seus dits van seguir els meus, va apropar la cara. En veure-la, em vaig sentir, de cop, atordida. Creia que m’havia convertit en la seva germana, com ella volia. Creia que havia ofegat, refredat i castigat els meus estranys desitjos; ara, però, només sabia que tenia el seu braç al voltant del meu cos, la seva mà sobre la meva, el seu alè calent sobre la meva galta. La vaig agafar, no pas per apartar-la, sinó per acostar-me-la encara més. A poc a poc vam deixar de lluitar i vam romandre quietes, la nostra respiració irregular, els cors, bategant fort. Tenia els ulls rodons i foscos com l’atzabeja; vaig notar com els seus dits deixaven la meva mà per clavar-se’m al coll.

De sobte va arribar molt de xivarri del passadís i el so d’unes passes. La Kitty va sortir disparada dels meus braços com una pistola i es va apartar unes quantes passes, ràpidament. L’Esther, la dona del prestidigitador, va aparèixer a l’altre costat de la porta.

—Kitty, Nan, no us ho creureu pas —es va treure el mocador i se’l va dur a la boca—. Han vingut uns nois de l’hospital de Charing Cross.

Diuen que en Gully Sutherland és allà —era el cantant còmic que havia actuat amb la Kitty al Canterbury Palace—, diuen que en Gully ha begut i que s’ha disparat un tret!

Era cert. Tots vam saber, l’endemà, la terrible veritat. Jo mai no ho hauria sospitat, però des que havia arribat a Londres m’havia assabentat que en Gully era conegut per beure més del compte. Mai no acabava un espectacle sense passar per un bar de camí a casa i la nit de la festa havia estat bevent a Fulham. Allà, amagat en un tamboret que hi havia a la cantonada, va sentir un home que deia que en Gully Sutherland ja havia donat el millor de sí mateix i que hauria de deixar espai per a artistes més divertits; que havia vist l’últim espectacle d’en Gully i tots els números eren avorrits. El cambrer va explicar que, en sentir-lo, en Gully va anar cap a l’home i li va estrènyer la mà, el va convidar a una cervesa, a ell i a tota la clientela. En acabar, va marxar cap a casa, va prendre una pistola i es va disparar enmig del cor.

Aquella nit, però, a Marylebone, només sabíem que en Gully havia tingut un atac i s’havia tret la vida; la notícia va posar punt i final a la festa i ens va deixar a tots com a l’Esther, intranquils i seriosos. La Kitty i jo, en assabentar-nos, vam pujar cap a l’escenari; ella m’agafava la mà mentre pujàvem les escales, però més pel dolor que no pas per altra cosa. El representant havia fet encendre tots els llums i l’orquestra va deixar de tocar. Hi havia gent que plorava, el músic que m’havia fet pessigolles abraçava una noia tremolosa.

L’Esther va cridar:

—Oh, oi que és terrible? Veritat que és espantós?

Suposo que el vi feia que la notícia ens afectés encara més.

Jo, en canvi, no sabia què fer-ne. No podia pensar en Gully en absolut: pensava encara en la Kitty, en aquell moment al vestidor en què havia sentit la seva mà sobre meu i m’havia semblat copsar un cert enteniment entre nosaltres. Des d’aleshores, no m’havia tornat a mirar i ara havia anat a parlar amb un dels nois que havia dut la notícia del suïcidi d’en Gully. De seguida, però, la vaig veure fer un gest amb el cap i enretirar-se, semblava que em cercava. Quan em va veure que l’esperava, entre les ombres dels bastidors, va venir i va sospirar.

—Pobre Gully! Diuen que es va disparar al bell mig del cor…

—Oh, i pensar que va ser per en Gully que vaig anar per primer cop a Canterbury i et vaig veure!

Em va mirar i va tremolar; es va dur la mà a la galta, com si de sobte se sentís dèbil, de dolor. No vaig gosar apropar-me per consolar-la, simplement m’estava allà, de peu, trista i indecisa.

Li vaig dir que hauríem de marxar, ja que gairebé tothom se n’anava, i va assentir amb el cap. Vam baixar al vestidor a agafar els abrics; ara, però, tenia els ulls brillants i al vestidor hi havia dones amb la cara blanca amb mocadors als ulls. Em va semblar que trigàvem una eternitat. Vam sortir per la porta de l’escenari i vam esperar fins que el porter ens va trobar un taxi. Eren gairebé les dues, o potser més tard, quan vam emprendre el camí cap a casa. Ens vam asseure en seients separats, en silenci. La Kitty repetia, de tant en tant:

—Oh, pobre Gully! Mira que fer una cosa així!

I jo, èbria, atordida, desesperadament agitada i indecisa, encara.

Era una nit extremament freda i bonica, d’una quietud i tranquil·litat perfectes, un cop vam haver deixat enrere el xivarri de la festa. Els carrers eren plens de boira i gelats. De tant en tant, sentia relliscar les rodes del carruatge, o el so d’una passa vacil·lant del cavall i els renecs suaus del cotxer. Al costat nostre, el paviment brillava pel gebre i els fanals titil·laven amb el seu nimbe groguenc. Durant estones llargues, el nostre era l’únic vehicle en tot el carrer; el cavall, el cotxer, la Kitty i jo semblàvem les úniques criatures despertes en la ciutat de pedra, gel i son profund.

Finalment vam arribar a Lambeth Bridge, on només unes setmanes enrere la Kitty i jo havíem estat mirant les barques. Ara, amb la cara contra la finestra del carruatge, el vèiem transformat; les llums de l’Enbankment eren com un cinturó de gotes d’ambre dissoltes en la nit, la gran mola fosca i irregular de les cases del Parlament sorgia sobre el riu, i el Tàmesi, amb les seves barques amarrades i en silenci, l’aigua grisa, mansa i densa i estranya.

Va ser això el que va fer que la Kitty abaixés la finestra i cridar al cotxer, amb veu forta i emocionada, que parés. Aleshores va obrir la porta, em va fer anar cap a la barana de ferro del pont i em va estrènyer la mà.

—Mira! —em va dir.

Semblava haver oblidat tot el dolor. Per sota nostre, a l’aigua, hi havia grans trossos de gel de gairebé dos metres d’amplada, que es movien i giraven suaument a ritme del corrent, com si fossin alegres foques.

El Tàmesi s’estava gelant.

Vaig mirar del riu a la Kitty, i de la Kitty al pont on ens estàvem. No hi havia ningú més a part del cotxer, que s’havia apujat el coll de la capa fins a les orelles i estava atrafegat amb la pipa i la bossa de tabac. Vaig tornar a mirar el riu i la seva transformació ordinàriament extraordinària, la seva submissió als impulsos d’una llei natural, que era alhora estranya i inquietant.

Era un petit miracle, fet només per a la Kitty i per a mi.

—Ha de ser molt fred! —vaig dir, suaument—. Imagina’t que tot el riu s’hagués gelat, que estigués gelat d’aquí fins a Richmond. El travessaries a peu?

La Kitty es va estremir i va negar amb el cap.

—El gel es trencaria. Ens enfonsaríem i ens ofegaríem, o bé ens quedaríem encallades i moriríem de fred!

M’havia esperat que somrigués i no una resposta seriosa. Ens vaig imaginar flotant Tàmesi avall, cap al mar, potser fins i tot passaríem per davant de Whitstable, sobre un tros de gel no gaire més gran que una crep.

El cavall va fer una passa, fent sonar la brida; el cotxer va estossegar. Vam romandre allà, mirant el riu, en silenci i immòbils i serioses.

Finalment, la Kitty va xiuxiuejar:

—És ben estrany, veritat?

No vaig respondre, simplement mirava l’aigua que girava en petits remolins, densa i a contracor, al voltant de les columnes del pont. Però quan es va tornar a estremir em vaig moure cap a ella, i ella, en resposta, es va repenjar a mi. Feia un fred gelat, sobre el pont; hauríem d’haver-nos enretirat de la barana i buscar refugi al carruatge. Però ens resistíem a abandonar la visió del riu congelat, i també, potser, a deixar la calor del cos de l’altra, ara que l’havíem trobada.

Vaig agafar-li la mà; li notava els dits rígids i freds dins del guant. Me la vaig dur a la galta, però no escalfava prou. Sense deixar de mirar l’aigua, vaig desfer-li el botó del canell, li vaig treure el guant i vaig sostenir els seus dits davant els meus llavis, per escalfar-los-hi amb l’alè.

Vaig bufar suaument sobre els seus artells, després li vaig donar la volta i vaig deixar l’alè sobre el seu palmell. No se sentia res més que el xipolleig i el cruixit del riu gelat. Aleshores va dir, molt fluixet:

—Nan.

La vaig mirar, subjectant-li encara la mà davant la boca, amb l’alè humit sobre els seus dits. Havia alçat la cara cap a mi i la seva mirada era fosca, estranya i densa, com l’aigua sota nostre.

Vaig deixar caure la mà; ella va mantenir els dits sobre els meus llavis i després els va moure, lentament, cap a la galta, l’orella, el coll. Es va estremir i va xiuxiuejar:

—Nan, no ho diràs a ningú, veritat?

Crec que vaig deixar anar un sospir, ja que ara sabia del cert, finalment, que hi havia alguna cosa a amagar. Aleshores vaig enfonsar la meva cara en la seva i vaig tancar els ulls.

La seva boca era freda, al principi, i després molt calenta. Em semblava l’única cosa calenta de tota la ciutat gelada, i quan va enretirar els llavis, després d’un moment, per fer una ullada ràpida i preocupada al nostre encorbat cotxer, els meus eren molls, adolorits i nus en el fred gèlid de gener, com si el seu bes els hagués espellat.

Em va dur al recer del carruatge, on ningú no ens podia veure. Aquí ens vam besar un altre cop, la vaig envoltar amb els meus braços i vaig sentir les seves mans tremolant a la meva esquena. Dels llavis als turmells, i sota totes les capes d’abrics i vestits, vaig sentir el seu cos rígid contra el meu, el seu batec, ràpid, allà on s’ajuntaven els pits, el pols i la calor allà on s’unien els nostres malucs.

Vam estar així un minut, potser més; el carruatge va cruixir en moure’s el cotxer, i la Kitty es va apartar ràpidament. No podia treure-li les mans de sobre, però ella em va prendre pels canells, em va besar els dits i va fer un riure nerviós.

—Em mataràs a petons! —va mormolar.

Va entrar al carruatge, jo hi vaig pujar darrere, tremolosa, atordida i encegada d’agitació i de desig. Va tancar la porta, el cotxer va fer un crit al cavall i el cotxe va fer un sotrac abans de començar a lliscar. Vam deixar enrere el riu gelat, un no-res, comparat amb aquest nou miracle!

Ens vam asseure de costat. Em va posar les mans a la cara i em vaig estremir, de manera que les meves mandíbules van saltar entre els seus dits. Però no em va tornar a besar, sinó que es va repenjar sobre meu amb la cara contra el meu coll, de manera que la seva boca quedava fora del meu abast però la podia sentir, calenta, sobre la pell sota l’orella. Va posar la mà, que era encara nua i pàl·lida de fred, dins l’obertura del meu abric, el seu genoll descansava pesadament sobre el meu. A cada balandreig del cupè sentia els seus llavis, els dits, la cuixa, més pesats, més calents, més a prop, fins que gairebé vaig desitjar recargolar-me sota el seu pes i plorar. Però no em va dir cap paraula, ni em va fer cap bes, ni cap carícia i jo, en la meva innocència i esglai, em vaig asseure molt recta, tal com ella semblava voler. Aquell trajecte del Tàmesi a Brixton va ser, en conseqüència, el més meravellós i també el més terrible que mai no havia fet.

Finalment, vam notar que el carruatge girava, minorava la marxa i s’aturava; el cotxer va picar fort al sostre amb el fuet i ens va anunciar que érem a casa: estàvem tan quietes, que es deuria pensar que ens havíem adormit.

No recordo gaire bé l’entrada a casa de la senyora Dendy: com vam intentar obrir el pestell a les palpentes, com vam pujar les escales, com vam travessar la casa tranquil·la i adormida. Recordo que ens vam aturar al replà, sota la claraboia, on es veien els estels molt petits i brillants, i que en el silenci vaig posar els meus llavis sobre l’orella de la Kitty quan ella es va ajupir per obrir la porta. Recordo que ella s’hi va repenjar quan la va haver tancat darrere nostre, i em va atraure cap a ella. No em va deixar encendre un llum, sinó que ens va fer trobar el camí cap a l’habitació a les palpentes.

I recordo, clarament, tot el que hi va passar.

L’habitació era gèlida, tant, que semblava atroç treure’ns la roba i quedar-nos nues; però hauria estat un ultratge al nostre instint urgent deixar-nos-la posada. Al vestidor del teatre havia estat maldestra, però ara no. Ràpidament em vaig quedar en enagos i vaig sentir la Kitty maleint els botons del seu vestit. M’hi vaig acostar per ajudar-la; per un moment, els meus dits alliberant gafets i cintes, ella que es treia les agulles que li subjectaven la trena, semblava que estiguéssim entre bastidors, fent un canvi de vestuari entre números.

Finalment, era nua del tot, excepte per la perla i la cadena que duia al coll. Es va girar entre les meves mans, rígida i tremolosa pel fred, i vaig sentir el frec dels seus mugrons i del pèl d’entre les cuixes. Aleshores es va apartar i vaig sentir cruixir les molles del llit. No vaig esperar a treure’m la resta de roba, sinó que la vaig seguir cap al llit i la vaig trobar entre els llençols, tremolant. Ens vam besar més a poc a poc que abans, però també més ferotgement, fins que el fred va cessar, però no així la tremolor.

Un cop vaig sentir les seves cames nues, però, em vaig sentir, de sobte, avergonyida, torbada. Em vaig apartar una mica.

—De debò que puc… tocar-te? —vaig mormolar.

Va fer un riure nerviós i va inclinar el cap vers al coixí.

—Oh, Nan —va dir—. Crec que moriré si no ho fas!

Tímidament vaig alçar la mà i vaig enfonsar els dits en els seus cabells. Li vaig tocar la cara: el front, que es corbava gentilment, la galta pigada, el llavi, la barbeta, el coll, la clavícula, l’espatlla. Aquí, de nou em vaig torbar. Vaig deixar la mà quieta fins que ella, que encara tenia la cara girada cap al coixí i els ulls tancats, em va prendre del canell i va guiar suaument els meus dits sobre el seu pit. En acariciar-la, va sospirar i es va girar, i després d’un minut o dos va tornar a agafar el meu canell i em va portar la mà més avall.

Aquí era humida i suau com el vellut. Mai no havia tocat ningú així, excepte, de vegades, a mi mateixa. Ara, era com si m’estigués tocant, ja que la mà lliscosa que l’acariciava a ella semblava acariciar-me a mi també: vaig notar que les calces se’m tornaven humides i calentes i que els meus malucs es movien amb els seus. Vaig cessar les carícies i vaig començar a fregar-la més durament.

—Oh! —va mormolar, suaument.

Després, en acariciar-la més ràpidament, va tornar a deixar anar una descàrrega d’exclamacions suaus, ràpides i irregulars:

—Oh! —i un altre cop—. Oh, oh, oh!

Es va incorporar una mica, el llit va grinyolar; els seus dits ara envoltaven distretament les meves espatlles. Semblava que no existia cap altre moviment ni ritme al món que el que jo havia establert, entre les seves cuixes, amb un dit moll.

Finalment va ofegar un crit, es va enrigidir i em va enretirar la mà. Es va deixar caure pesadament i dèbil. La vaig estrènyer contra mi i durant un moment vam jaure juntes, quietes. Vaig sentir el batec ferotge del seu cor i, quan es va haver calmat, es va girar i es va dur una mà a la galta.

—M’has fet plorar —va mormolar.

Em vaig asseure.

—Oh, no, no és cert, oi, Kitty?

—I tant que sí.

Va fer un so que era entre una rialla i un sanglot, es va fregar els ulls i quan li vaig mirar els dits hi vaig veure les llàgrimes. La vaig estrènyer més fort, de sobte em sentia insegura.

—Que t’he fet mal? Què he fet malament? Oh, Kitty, t’he fet mal?

Va negar amb el cap, va ensumar i va riure, més lliurement.

—Fer-me mal? Oh, no, és que ha estat… tan dolç —va somriure—. I tu ets tan bona… I jo —va ensumar un altre cop i va posar la cara sobre el meu pit, de manera que no li podia veure els ulls—, oh, Nan, jo t’estimo, t’estimo tant!

Vaig jaure al seu costat i la vaig envoltar amb els braços. M’havia oblidat del meu propi desig i ella no va fer cap gest per fer-me’l recordar. Havia oblidat, també, en Gully Sutherland, que només feia tres hores s’havia disparat un tret al cor només perquè un home havia vist el seu número sense somriure. Simplement, jeia i ben aviat la Kitty es va adormir. Vaig observar la seva cara, allà on era pàl·lida, en la foscor, i pensava: «M’estima, m’estima!», com si fos un ximple amb una margarida, exclamant el mateix en veure l’últim pètal.

L’endemà al matí totes dues estàvem torbades, al principi, la Kitty era potser la que més s’avergonyia.

—Oh, quant vam beure, ahir a la nit! —va dir, sense mirar-me.

Per un terrible segon vaig pensar que potser sí que havia estat el cava el que l’havia fet abraçar-me i dir-me que m’estimava. Mentre ho deia, però, es va enrojolar. Sense poder-me aturar, vaig dir:

—Si retires tot el que vas dir ahir a la nit, oh, Kitty, et juro que em moriré!

Això la va fer alçar els ulls cap a mi i em vaig adonar que simplement la preocupava que potser jo havia begut massa. Ens vam mirar, i per molt que ja l’havia vista milers de cops, ara em semblava que la veia per primer cop. Havíem viscut, dormit i treballat juntes durant mig any, però hi havia hagut una mena de tel entre nosaltres, un tel que els nostres crits i gemecs de la nit anterior havien esquinçat. Ara la veia amb més color, neta, com si hagués nascut de nou, de manera que no la podia estrènyer per por de marcar-la, i gairebé temia besar els seus llavis per por que em maquessin.

Els vaig besar, finalment, i vaig romandre ajaguda, amb mandra, i l’observava que es rentava la cara i els braços, es lligava els enagos i el vestit i es cordava les sabates. Mentre s’arreglava els cabells vaig encendre una cigarreta. Vaig rascar el llumí i el vaig deixar cremar gairebé fins als meus dits, mirant la flama que avançava, menjant-se la fusta.

—Quan et vaig conèixer —vaig dir—, sempre que pensava en tu creia que m’encenia com un llumí; em feia por que la gent ho pogués veure —va somriure. Vaig sacsejar el llumí—. Que no sabies —vaig continuar—, que no veies com t’estimava?

—No ho sé —va respondre i va fer un sospir—. No m’agradava pensar-hi.

—Per què no?

Va arronsar les espatlles.

—Em semblava que era més fàcil ser la teva amiga.

—Però Kitty, això és el que jo pensava! Oh, i era tan difícil! Però pensava que si sabies que et volia com a… amant… bé, jo no en sabia res de tot això, i tu?

Va tornar a anar cap al mirall per arreglar-se les agulles de la trena i, sense girar-se, va respondre:

—Mai no m’ha importat cap altra noia com tu.

En dir-ho, vaig veure que s’enrojolava, i jo, en conseqüència, em vaig sentir dèbil, acalorada, ximple. Però darrere les seves paraules vaig copsar una altra cosa.

—Aleshores ja t’havia passat abans —vaig dir.

Es va enrojolar més que mai, però no em va respondre; jo vaig romandre en silenci. Però l’estimava massa per preocupar-me de les altres noies que podia haver besat abans de mi.

—Quan vas començar a pensar-me com… quan vas començar a pensar que em podries estimar?

Es va girar i em va somriure.

—Recordo mil petits moments —va respondre—. Recordo com m’endreçaves el camerino i com t’enrojolaves quan et besava abans de marxar. També recordo quan em vas obrir l’ostra, a la taula de casa seva, però crec que aleshores ja t’estimava. De fet, tot i que m’avergonyeix dir-ho, crec que va ser en aquell moment, al Canterbury Palace, quan vaig notar l’olor d’ostres als teus dits, que vaig començar a pensar-te com… com no ho havia de fer.

—Oh!

—I encara m’avergonyeix més confessar —va continuar, en un to diferent— que no va ser fins ahir a la nit, quan et vaig veure fent el ximple amb aquell noi i em vaig sentir gelosa, que no em vaig adonar que…

—Oh, Kitty! —vaig empassar saliva—. Estic tan contenta que te n’hagis adonat, finalment!

Va apartar la mirada, va venir cap a mi, em va prendre la cigarreta i em va fer un petó ràpid.

—Jo també.

Es va ajupir per netejar-se les botes de cuir amb un drap; jo vaig badallar: estava cansada i un xic marejada del cava i les emocions de la nit anterior.

—De veritat que ens hem de llevar?

La Kitty va fer que sí amb el cap.

—Si, ja gairebé són les onze i en Walter arribarà d’un moment a un altre, no te’n recordes?

Era diumenge i en Walter, com de costum, venia per dur-nos a passejar. No me n’havia oblidat, però encara no havia tingut temps, ni ganes, de pensar en coses ordinàries. Ara, en sentir el nom d’en Walter, em vaig quedar pensarosa. Suposava que seria una mica dur, per a ell, ara que havia passat això.

Com si pogués endevinar els meus pensaments, la Kitty va dir:

—Nan, aniràs amb compte amb en Walter, veritat? —aleshores va repetir el que m’havia dit la nit anterior sobre el pont—. No li ho diràs a ningú, oi, Nan? Aniràs amb compte, veritat?

La vaig maleir en silenci per ser tan prudent, li vaig agafar la mà i l’hi vaig besar.

—He anat amb compte des del primer moment que et vaig veure. Sóc la reina de la discreció. Seré discreta per sempre més, si això és el que vols, si em permets ser una mica imprudent, de vegades, quan estem soles.

El seu somriure em va semblar un xic forçat.

—Al cap i a la fi —va dir— les coses no han canviat pas tant.

Però jo sabia que tot havia canviat, absolutament tot.

Finalment, jo també em vaig alçar i em vaig rentar, vestir i fer servir el bací mentre la Kitty baixava al vestíbul. Va tornar amb un safata amb te i torrades.

—Gairebé no podia mirar la senyora Dendy als ulls! —va dir, avergonyida i enrojolada un altre cop.

Vam esmorzar en el nostre propi vestíbul, davant del foc, traient-nos les molles de pa i la mantega dels llavis a petons.

Sota la finestra hi havia un cistell ple de vestits que ens havia enviat un sastre i encara no ens havíem mirat. Ara, mentre esperàvem en Walter, la Kitty va començar a endreçar-los per fer passar l’estona. Va treure un frac negre, molt elegant.

—Mira això! —va dir.

Se’l va posar per sobre del vestit i va fer unes passes de ball, després va començar a cantar suaument: «En una casa, en una plaça, en una cantonada —va cantar—, en un carrer, en un camí, en una drecera; gira a l’esquerra, i a la dreta veuràs la casa del meu amor».

Vaig somriure. Era una cançó antiga d’en George Leybourne que tothom taral·lejava als anys setanta. Jo, fins i tot, l’havia sentida cantar al mateix Leybourne al Canterbury Palace. Era una cançó ximple, sense gaire sentit, però contagiosa, i la Kitty la cantava d’una manera molt dolça i despreocupada.

«Hi vaig a fer la cort i a cantar al meu amor, com un colom. I a jurar-li, de genolls, que si mai deixava d’estimar creixerien caps de be als pomers, si mai deixava d’estimar».

Vaig escoltar-la una estona i després vaig alçar la veu per cantar amb ella la tornada:

Vam riure i vam cantar encara més fort. Vaig trobar un barret en un cistell i el vaig llençar a la Kitty, després vaig treure una jaqueta i un canotier per a mi i un bastó. La vaig agafar de bracet i vaig imitar les seves passes de ball. La cançó es va tornar encara més ximple.

Vam acabar amb una floritura i vaig intentar fer una volta, però em vaig quedar immòbil, gelada: la Kitty havia deixat la porta entreoberta, i allà era en Walter, que ens mirava amb els ulls ben oberts, com si hagués tingut un ensurt. La mirada de la Kitty va seguir la meva; em va agafar fort del braç i el va deixar anar de cop. Ràpidament, vaig intentar pensar en què havia pogut veure. Les paraules de la cançó eren ximples, però ens les havíem cantades l’una a l’altra, inequívocament, posant-hi el cor. Potser ens havíem besat, també, o potser havia tocat la Kitty on no ho havia de fer?

Mentre em preguntava tot això, en Walter va parlar:

—Oh, Déu meu! —em vaig mossegar els llavis. No va arrugar el front, com jo m’esperava, sinó que va fer un somriure gran i radiant, va picar de mans i va entrar a l’habitació per agafar-nos per les espatlles—. Oh, Déu meu, és això! És això! Com és que no me n’havia adonat abans? Això és el que buscàvem. Això, Kitty —va assenyalar les nostres jaquetes, els barrets, els nostres posats galants—, això ens farà famosos!

I d’aquesta manera, el dia en què em vaig convertir en amant de la Kitty va ser el mateix dia que vaig entrar a formar part del seu número, i vaig començar la meva carrera, la meva breu, inesperada i meravellosa carrera, al món dels musicals.