14

L’endemà del meu aniversari vaig dormir fins tard i, quan em vaig despertar i vaig cridar la Blake perquè em portés cafè, vaig veure que la Diana havia sortit mentre jo dormia.

—Ha sortit? —vaig dir—. Cap a on? Amb qui?

La Blake em va fer una reverència i va dir que no ho sabia. Em vaig reclinar al coixí i li vaig agafar la tassa.

—Què duia posat? —vaig preguntar llavors.

—Portava el seu vestit verd, senyoreta, i la seva bossa.

—La seva bossa. Llavors potser anava al Club Cavendish. No va dir si anava al club? No va dir quan tornaria?

—Si us plau, senyoreta, no m’ha dit res. Ella mai no em diu res d’aquestes coses. Hauria de preguntar a la senyora Hooper…

Potser sí, però la senyora Hooper tenia una manera de mirar-me mentre era al llit que em treia les ganes.

—No, no em fa res —vaig dir.

Llavors, mentre la Blake s’acotxava a esteranyinar la xemeneia i encenia el foc, vaig fer un sospir. Pensava en els petons rudes de la Diana la nit anterior, com m’havien remenat i enrabiat, quan el meu cor encara estava ressentit després de la Kitty. Vaig remugar i, quan la Blake va mirar vaig dir, amb certa desgana:

—No et canses, Blake, de servir la senyora Lethaby?

La pregunta va fer-li tornar les galtes de color rosa. Es va girar cap a la llar de foc i llavors va dir:

—Hauria de cansar-me’n, senyoreta, de qualsevol mestressa.

Li vaig respondre que suposava que sí. Llavors, perquè era nou parlar amb ella i perquè la Diana havia marxat sense despertar-me i estava malhumorada i avorrida, vaig dir:

—Així que no creus que la senyora Lethaby sigui difícil?

Ella es va enrojolar una altra vegada.

—Totes són difícils, senyoreta. Si no, com podrien ser mestresses?

—Bé, però t’agrada ser aquí? T’agrada fer de minyona aquí?

—Tinc una habitació per a mi sola, que és més del que la majoria de minyones tenen. A més —es va posar dempeus i es va netejar les mans al davantal—, la senyora Lethaby no paga malament.

Vaig pensar com portava el cafè cada matí, i cada nit les gerres d’aigua per a les conques.

—No pensis que sóc grollera, però, quan t’ho gastes? —vaig dir.

—Ho estic estalviant, senyoreta! —va dir—. Vull emigrar. La meva amiga diu que, a les colònies, una noia amb vint lliures pot establir-se com a senyora d’una pensió, amb les seves pròpies noies.

—Ah, sí? —ella va assentir amb el cap—. I t’agradaria portar una pensió?

—Oh, sí! Sempre es necessita una pensió a les colònies, sap?, per a la gent que hi va.

—Bé, és veritat… I quant has estalviat?

Una altra vegada va enrojolar-se.

—Set lliures, senyoreta.

Vaig assentir amb el cap. Llavors vaig pensar i vaig dir:

—Però les colònies, Blake! Podràs suportar el viatge? Hauries de viure en un vaixell, imagina que hi ha tempestes!

Ella va agafar el cubell del carbó.

—Oh, no em fa res això, senyoreta!

Vaig riure i ella també. Mai abans havíem parlat tan lliurement. M’havia acostumat a dir-li només Blake com feia la Diana, a les seves reverències, que em veiés com estava ara: amb els ulls i els llavis inflats, despullada al llit amb un llençol als pits i amb les marques dels petons de la Diana al coll. M’havia acostumat a no mirar-la, a no veure-la. Ara, mentre ella reia, em vaig trobar mirant-la per fi, mirant les seves galtes rosades i les seves pestanyes, que eren fosques, i pensant «Oh!», perquè era força bonica.

I, mentre ho pensava, va aparèixer allò entre nosaltres. Va alçar una mica el cubell del carbó i va agafar la meva safata.

—Vol alguna cosa més? —em va preguntar.

Li vaig dir que em preparés un bany i em va fer una reverència.

I quan m’estava remullant al bany vaig sentir el cop de la porta del carrer. Era la Diana. Va venir a trobar-me. Havia estat al Cavendish, però només per portar una carta que havia de signar una altra senyora.

—No volia despertar-te —va dir, ficant la mà a l’aigua.

Llavors em vaig oblidar de la Blake i de com n’era, de bonica.

Em vaig oblidar de la Blake, de fet, durant un mes o més. La Diana feia sopars, i jo hi posava portant disfresses. Anàvem al club, i a casa de la Maria a Hampstead. Tot anava com sempre. De vegades jo estava múrria, però, com el dia que vam anar a l’òpera, ella trobava la manera d’aprofitar-se luxuriosament del meu emmurriament; al final, jo no sabia si realment estava empipada o simplement fingia estar-ho per satisfer els seus anhels libidinosos. Un parell de vegades vaig voler que ella m’empipés: cardar amb ella en un moment de ràbia, com vaig comprovar, podia ser, en el moment precís, més emocionant que cardar estant de bones.

De totes maneres, vam continuar així. Llavors una nit vam discutir arran d’un vestit. Ens estàvem vestint per a un sopar a casa la Maria, i jo no volia portar el que ella havia escollit per a mi.

—Molt bé —va dir—, pots portar el que vulguis!

I va agafar el carruatge i va marxar a Hampstead sense mi. Vaig llençar una tassa contra la paret i després vaig cridar la Blake perquè ho recollís. I quan ella va entrar, em vaig recordar de com havia estat d’agradable, aquella conversa. Vaig fer que segués amb mi i que m’expliqués més sobre els seus plans.

I després d’això, ella venia i s’estava uns minuts amb mi quan la Diana era fora, i era més oberta, i jo més lliure. Al final li vaig dir:

—Déu, Blake, has buidat el meu orinal durant més d’un any i no sé ni quin és el teu nom de pila!

Va somriure i tornava a estar preciosa.

Es deia Zena.

Es deia Zena i la seva història era una de les tristes. Me la va explicar un matí la tardor d’aquell any, que jo era al llit de la Diana i ella va entrar, com de costum, a portar l’esmorzar i a encarregar-se del foc. La Diana s’havia aixecat aviat i havia marxat. Quan em vaig despertar la Zena estava agenollada davant de la llar, arreglant el carbó sense fer soroll per no molestar-me. Em vaig moure sota els llençols, mandrosa com una anguila. El meu cony, tan espavilat com el que més, encara estava mullat de la passió de la nit anterior.

Estava estirada observant-la. Va aixecar una mà per gratar-se el front i quan la va abaixar va deixar-hi una taca de sutge. La seva cara, en contrast amb la taca, semblava molt pàl·lida i força lànguida.

—Zena.

I ella es va sobresaltar.

—Sí, senyoreta?

Vaig dubtar.

—Zena —vaig tornar—, espero que no et faci res que et pregunti una cosa, però no puc parar de pensar-hi. La Diana em va dir una vegada, bé, que et va treure d’una presó. És cert?

Ella es va girar cap a la llar i va continuar apilant carbó sobre el foc, però vaig veure com les orelles se li posaven vermelles.

—Li diuen reformatori. No era una garjola.

—Un reformatori, bé. Però és veritat que t’hi estaves en un.

Ella no va respondre.

—No em fa res —vaig afegir ràpidament.

Va sacsejar el cap i va dir:

—No, no em fa res, ara…

Si li hagués dit això, en aquell to, a la Diana, crec que l’hauria etzibat. De fet, em va mirar una mica temorosa, però vaig fer una ganyota.

—Em sap greu —vaig dir—. Penses que sóc matussera? És només, bé, és el que va dir la Diana sobre per què t’hi tenien, allà. És cert el que va dir? O només és una de les seves histories? És veritat que eres allà, perquè… havies besat una altra noia?

Ella va deixar caure els braços a la seva falda, es va recolzar en els talons i va mirar cap a la xemeneia fosca. Llavors es va girar i va sospirar.

—Feia un any que era al reformatori —va dir—, quan tenia disset anys. El lloc ja era prou cruel, suposo, però no tant com altres garjoles de les quals he sentit parlar; la seva mestressa és una senyora que la senyora Lethaby coneix del seu club i així és com em va trobar. Em van enviar al reformatori pel testimoni d’una noia que era amiga meva en una casa de Kentish Town. Érem minyones allà, les dues.

—Eres minyona abans de venir aquí?

—Em van posar a servir quan tenia deu anys: el meu pare era força pobre. Va ser en una casa a Paddington. Quan tenia catorze vaig anar al lloc de Kentish Town. Tot plegat era un lloc millor. Jo era minyona, llavors; i em vaig fer molt amiga d’una altra noia, l’Agnes. L’Agnes tenia un xicot i el va deixar per mi, senyoreta. Així d’amigues érem…

Va mirar tristament les seves mans a la falda, l’habitació es va quedar muda, i em vaig afligir.

—I va ser l’Agnes qui va explicar la història que et va enviar al reformatori?

—Oh, no! —va negar amb el cap—. L’Agnes va perdre el seu lloc, perquè a la senyora no l’importava gens. Va anar a una casa a Dulwich, que, com deu saber, està molt lluny de Kentish Town, però no tan lluny com per no poder trobar-nos un diumenge, o enviar-nos notes i paquets per correu. Però llavors, bé, va arribar una altra noia. No era tan maca com l’Agnes, però jo li queia bé. Crec que era una mica tova, senyoreta. Va tafanejar les meves coses i, és clar, va trobar les meves cartes. Volia que la besés! I quan li vaig dir que no ho faria per l’Agnes, bé, va anar a la senyora i li va explicar que jo l’havia obligada a fer-me un petó; i que l’havia tocada d’una manera estranya. Quan sempre era ella, només ella! I com la senyora no estava segura de si creure-la o no, la va portar a la meva capsa de cartes i les hi va ensenyar.

—Oh! —vaig dir—, la molt puta!

Ella va assentir amb el cap.

—Una puta, això és el que era; no volia dir-ho abans.

—I va ser la senyora, llavors, qui et va enviar al reformatori?

—Va ser ella, sota càrrec de manipulació i corrupció. I es va assegurar que l’Agnes perdés el seu lloc, també; i l’haurien enviada a la presó amb mi si no hagués estat que va començar a festejar amb un noi una altra vegada, la molt llesta. I ara està casada amb ell i he sentit que ell no la tracta bé.

Va sacsejar el cap i jo també.

—Sembla que les dones t’han ben apallissat!

—I tant!

Li vaig picar l’ullet.

—Vine aquí i fem un cigarret.

Es va apropar al llit i jo vaig agafar un parell de cigarretes. Durant una estona vam fumar juntes, assegudes en silenci, fent algun sospir de tant en tant i queixant-nos i encara movent el cap.

Després la vaig veure mirar-me fixament. Quan els nostres ulls es van creuar, es va enrojolar i va apartar la mirada.

—Què passa? —vaig dir.

—No és res, senyoreta.

—No, sí que hi ha alguna cosa —vaig dir somrient—. Què penses?

Ella va fer una calada, igual que veus els homes durs al carrer, envoltant la cigarreta amb tots els dits, amb la punta de la cigarreta gairebé cremant-li la palma.

—Bé, pensarà que sóc més agosarada del que hauria de ser —va dir.

—Sí?

—Sí. Però em moria de ganes de dir-li, des que la vaig veure el primer dia —va respirar—. Vostè treballava al teatre, amb la Kitty Butler, fent-se dir Nan King. El cor em va fer un salt, quan la vaig veure per primera vegada! Mai havia treballat per a ningú famós.

Vaig estudiar la punta de la meva cigarreta i no vaig contestar. Les seves paraules m’havien remogut una mica: no eren el que havia esperat en absolut. Llavors vaig dir, rient:

—Bé, ara ja no sóc tan famosa. Ja fa molt de temps, de tot això.

—No en fa tant —va dir—. Me’n recordo de veure-la a Camden Town, i una altra vegada al Peckham Palace. Allò va ser amb l’Agnes; com vam riure! —la seva veu va tremolar una mica—. Va ser just llavors, quan els meus problemes van començar…

Recordava molt bé el Peckham Palace, encara que la Kitty i jo només hi vam actuar una vegada. Va ser el desembre anterior que comencéssim al Brit, o sigui que bastant a prop de l’inici dels meus problemes, també.

—Pensar que eres allà, amb l’Agnes al teu costat; i jo a l’escenari, amb la Kitty Butler…

Ella va captar alguna cosa en el meu to de veu, perquè va pujar els ulls cap als meus i va dir:

—I encara veu la senyoreta Butler…?

I quan vaig negar amb el cap, semblava que ho sabia.

—Bé —va dir llavors—, ja és alguna cosa, oi que sí, haver estat una estrella?

—Suposo que sí —vaig sospirar—. Però —se’m va acudir una altra cosa—, que la senyora Lethaby no et senti dir això. A ella no l’interessa gens el musical.

—Ja ho sé —va assentir.

Llavors el rellotge de la xemeneia va tocar l’hora i, en sentir-ho, es va aixecar, va apagar la cigarreta i va agitar la mà davant la boca per treure’s l’olor del fum.

—Déu meu! —es va queixar—. La senyora Hooper m’hauria de vigilar —va agafar la tassa de cafè buida, la seva safata i va anar cap al cubell del carbó. Llavors es va girar i, enrojolada una altra vegada, va dir:

—Vol alguna cosa més, senyoreta?

Ens vam mirar durant un parell de batecs de cor. Ella encara tenia la taca de pols al front. Em vaig moure sota els llençols i vaig sentir un altre cop el punt llefiscós al mig de les meves coses; només que ara estava més llefiscós que mai. Havia cardat amb la Diana cada nit, durant quasi un any i mig. Cardar havia arribat a ser com donar la mà, que ho fas per cortesia, amb qualsevol. Però la Zena hauria vingut al llit i m’hauria deixat besar-la, si l’hagués cridat?

No ho sabia. No ho vaig fer. Només vaig dir:

—Gràcies, Zena; res més per ara.

Ella va agafar el cubell i va marxar. Jo encara tenia algun recel sobre aquest tema. I la Diana s’hauria posat furiosa.

Això, com he dit, va ser en algun moment de la tardor d’aquell any. Recordo molt bé aquell temps i els dos o tres mesos següents, perquè van ser atrafegats de debò: com si la meva estada amb la Diana arribés a una espècie d’intensitat hèctica, com es diu d’algunes persones malaltes, mentre galopava cap a la seva fi. La Maria, per exemple, va fer una festa a casa seva. La Dickie, en va fer una en un vaixell, llogat per navegar des de Charing Cross a Richmond. Vam ballar fins a les quatre de la matinada, al so d’una banda de només dones. El Nadal el vam passar a Kettner, menjant oca en una sala privada; el cap d’any al club Cavendish: la nostra taula era tan sorollosa i procaç que la senyoreta Bruce va venir a cridar-nos l’atenció.

I llavors, al gener, la Diana va fer quaranta anys; i la van convèncer per celebrar-ho, al mateix Felicity Place, amb un ball de gala.

Li vam dir ball, però no era tan magnífic com un ball. Només hi havia una dona tocant el piano, i el ball —al menjador, amb la catifa enrotllada— era una mica ensopit. Però ningú no va venir per ballar un vals. Van venir per la reputació de la Diana, i per la meva. Van venir pel vi i pel menjar i per les cigarretes de punta rosa. Van venir pel xafardeig. Van venir i es van meravellar.

Per començar, havíem deixat la casa esplèndida. Vam penjar vellut a les parets, i del sostre, lluentons; i vam apagar tots els llums i vam il·luminar totes les cambres amb espelmes. Vam treure tots els mobles del saló, deixant només la catifa turca, on hi vam posar coixins. Al terra de marbre del vestíbul hi vam escampar roses —vam posar roses també, a fumar a sobre dels focs: en acabar la nit ja n’estaves una mica fart d’això. Hi havia cava per beure, i conyac i vi amb espècies: la Diana l’havia escalfat en una conca de coure a sobre de la llàntia d’alcohol. Tot el menjar l’havia encarregat a Solferino. Li van preparar un rostit fred com ho feien els romans, oca farcida d’indiot amb pollastre farcit de guatlla —la guatlla, em penso, amb una tòfona. També hi havia ostres, que eren a la taula en un cubell amb l’etiqueta de Whitstable; però una dona, desconeixent el secret de les closques, va tractar d’obrir-la amb un ganivet per a cigars. La fulla va relliscar i li va tallar gairebé fins a l’os; i després de sagnar sobre el gel, ningú no es va interessar gaire per elles. La Diana se les va emportar.

La meitat del club Cavendish era a la festa, i, a més d’elles, més dones, dones de França i d’Alemanya i, fins i tot, una de Capri. Era com si la Diana hagués enviat una invitació general a tots els cercles adinerats del món —marcada, per suposat, amb Només Safistes. Aquest era el seu requeriment principal; el segon era que vinguessin vestides de gala.

El resultat va ser una mica de tot. Moltes senyores van veure la nit només com una oportunitat de deixar l’abric de muntar a casa i posar-se pantalons. La Dickie n’era una d’elles: va venir amb un vestit de dia, amb un ramellet de liles a la solapa, fent-se dir Dorian Grey. Altres vestits, d’altra banda, eren més imponents. La Maria Jex es va acolorir la cara i es va pintar bigotis, i va venir disfressada com un paixà turc. L’amiga de la Diana, l’Evelyn, va arribar com Maria Antonieta —encara que més tard va arribar una altra Maria Antonieta, i després, encara una altra. Això, per suposat, va ser un dels destrets de la nit: vaig comptar cinc Safos, portant lires; i hi havia sis senyores de Llangollen— no n’havia ni sentit a parlar de les senyores de Llangollen abans de conèixer la Diana. D’altra banda, les senyores més agosarades a l’hora de triar vestit s’arriscaven a no ser reconegudes. «Sóc la reina Anna», vaig sentir dir a una senyora empipada, quan la Maria no va encertar a identificar-la —i quan la Maria es va dirigir a una altra senyora amb una corona amb el mateix títol, aquesta es va empipar encara més. Va resultar que era la reina Cristina, de Suècia.

La Diana, aquella nit, estava més maca que mai. Anava de la seva homònima grega, amb una toga, amb sandàlies que mostraven el seu llarg segon dit del peu, i els cabells recollits ben amunt, amb una mitja lluna; i a l’espatlla portava un buirac amb fletxes i un arc. Deia que les fletxes eren per disparar els senyors, encara que després li vaig sentir dir que eren per travessar el cor de noietes.

El meu vestit el vaig guardar en secret i no l’ensenyava a ningú: el meu pla era aparèixer quan tots els convidats haguessin arribat i retre homenatge a la meva amant. No era un vestit gaire atrevit; però pensava que era terriblement adient, perquè tenia relació amb el regal que havia comprat a la Diana pel seu aniversari. Per aquell esdeveniment, l’any anterior, li havia pregat que em donés els diners per a un regal i li vaig comprar un fermall: crec que li va agradar. Per aquell any, sentia que m’havia superat. Li havia comprat, per correu i en secret, un bust de marbre del patge romà Antinoo. Havia tret la seva història d’un diari al Cavendish i vaig somriure en llegir-la, perquè —tret del detall que Antinoo era tan míser, que al final es va llençar al Nil— recordava la meva. Li havia donat a la Diana a l’esmorzar i li va encantar, el va posar en un pedestal al saló.

—Qui hauria dit que el nano fos tan intel·ligent! —va dir una mica més tard—. Maria, l’has escollit tu per ell, veritat?

Ara, mentre les senyores s’aplegaven a la festa a baix, jo era de peu a l’habitació, tremolant davant el mirall, vestint-me com el mateix Antinoo. Portava una reduïda toga que m’arribava als genolls, amb un cinturó romà envoltant-la. M’havia posat coloret a les galtes per fer-les més lànguides, i alcofoll als ulls per fer-los més foscos. El meu cabell estava cobert per una perruca de pèl de marta que ondulava fins a les espatlles. Al voltant del coll portava una garlanda de flor de lotus —i us puc assegurar que va ser el més difícil de trobar, a Londres, al gener.

Tenia una altra garlanda per a la Diana: també me la vaig posar al coll. Llavors vaig anar a escoltar a la porta i, com em va semblar el moment oportú, vaig córrer a l’armari de la Diana i vaig treure una capa, me la vaig posar, ben cenyida, i també la caputxa. I després vaig anar cap a baix.

Allà, al vestíbul, vaig trobar la Maria.

—Nancy, estimat nano! —va xisclar.

Els seus llavis es veien molt vermells i humits per les escletxes dels seus bigotis de paixà.

—La Diana m’ha enviat a trobar-te. El saló està ple a vessar de dones que sospiren per veure’t en la teva pose plastiquel.

Vaig somriure: una audiència nombrosa era precisament el que volia; vaig deixar que em conduís al saló, encara amb la capa envoltant-me, i em deixés darrere de la cortina de vellut. Llavors, quan vaig despullar el vestit i vaig fer la posa, li vaig xiuxiuejar i ella va estirar la corda de borles, i el vellut es va retirar i em va mostrar. Mentre caminava entre les convidades, totes van callar i miraven, i la Diana, dempeus just on m’hauria agradat que fos, al costat del bust d’Antinoo al seu pedestal, va arrufar una cella. Ara, en veure’m en la toga i el cinturó, les senyores van sospirar i xiuxiuejar.

Els vaig donar un moment, llavors em vaig dirigir cap a la Diana, vaig agafar la garlanda de més que portava al coll i la hi vaig posar al seu. Em vaig agenollar davant seu, li vaig agafar la mà i la hi vaig besar. Ella va somriure; les senyores van murmurar de nou i llavors van començar, complagudes, a aplaudir. La Maria es va apropar i va posar una mà a la toga.

—Quina joia que tenim aquí aquesta nit, veritat, Diana? Com l’admiraria el meu marit! Sembla treta d’algun joc per a marietes!

La Diana va riure i va dir que era cert. Llavors es va apropar i em va posar els dits a la barbeta i em va besar tan fort que vaig sentir les seves dents a la tendra carn dels meus llavis.

I després la música va començar a sonar a l’habitació al costat del vestíbul. La Maria em va portar un got de vi calent i, per acompanyar, una cigarreta especial de la caixa de la Diana. Una de les Maria Antonieta va creuar saludant la multitud i em va agafar la mà i la va besar.

—Enchantée —va dir. Aquesta era de veritat francesa—. Quin espectacle ens has preparat! Això no es pot veure als salons de París…

La nit sencera va ser encantadora; podria haver estat, veritablement, el punt més alt del meu triomf com el nano de la Diana. I encara, per tota la planificació, per tot l’èxit de la meva disfressa i el retaule, jo no n’havia tret cap plaer. La Diana mateixa, com era el seu aniversari, després de tot, semblava distant i preocupada amb d’altres coses. Només un parell de minuts després que li posés la garlanda al coll, se l’havia tret, dient que no s’adeia al seu vestit; la va penjar en una cantonada del pedestal, d’on va caure poc després; més tard vaig veure una senyora amb una de les flors a la solapa. No puc dir per què; Déu sap que havia sofert abusos més greus i només havia somrigut en sofrir-los, però la seva indiferència per la garlanda em va empipar. Llavors una altra vegada, l’habitació era terriblement calenta i terriblement perfumada; i la meva perruca em feia sentir més calor que ningú i coïa, però no me la podia treure per por d’espatllar la disfressa. Després de la Maria Antonieta, més senyores em van buscar per dir-me quant m’admiraven; però cadascuna estava més beguda i era més descarada que l’anterior i vaig començar a trobar-ho avorrit. Vaig beure un got darrere l’altre de vi i cava, en un esforç per fer-me tan insensible com elles; però el vi —o, més probablement, l’haixix que havia fumat— semblava fer-me cínica en comptes d’alegre. Quan una senyora va acariciar-me la cuixa en passar pel meu costat, la vaig apartar bruscament.

—La petita brute! —va xisclar, delectada.

Al final em vaig quedar dempeus mig amagada a les ombres, mirant, gratant-me les temples. La senyora Hooper era a la taula del vi calent, servint-lo; la vaig veure mirar en la meva direcció, fent una mena de somriure. A la Zena la feien anar entre les senyores portant exquisideses en una safata; però quan provava de trobar la meva mirada, jo l’apartava. Fins i tot d’ella em sentia distant aquella nit.

Així doncs, em va alegrar que, cap a les onze, el to de la festa canviés, quan la Dickie va demanar més llum, que la senyora del piano deixés de tocar i que les senyores de la sala s’apropessin i paressin atenció.

—Què és això? —va xisclar una senyora—. Com és que hi ha més llum?

—Anem a escoltar una història de la Dickie Reynolds, d’un llibre escrit per un metge —va dir l’Evelyn.

—Un metge? Que està malalta?

—És la seva vie sexuellel.

—La seva vie sexuellel.

—Estimada, ja me la conec, aquesta, és molt avorrida…

Això venia d’una dona que era al meu costat a l’ombra, abillada com un monjo; quan em vaig girar cap a ella, va badallar i es va esmunyir silenciosament de l’habitació en busca d’altra diversió. La resta de convidats, tanmateix, la miraven tan ansioses com la Dickie podia esperar-se. Ella era al costat de la Diana; el llibre que havia esmentat l’Evelyn el tenia la Diana a les mans: era petit i negre, amb molta lletra, sense cap il·lustració; no era, de cap manera, la mena de cosa que algú regalaria a la Diana, per al seu cofre. I ella no parava de passar pàgines amb fascinació. Una senyora va abaixar el cap per llegir el títol del llom i va dir:

—Però si el llibre és en llatí! Dickie, de què carai serveix una maleïda història luxuriosa si està escrita en llatí?

La Dickie va ser una mica pedant.

—És només el títol que és en llatí —va respondre—, i no és un llibre llicenciós, n’és un de magnífic. L’ha escrit un home, en un intent d’explicar la nostra espècie perquè el món ordinari ens pugui entendre.

Una senyora abillada com Safo es va treure el cigar de la boca i es va mirar la Dickie amb certa incredulitat.

—Aquest llibre ha de passar entre el públic —va dir—; i la seva història és al llibre? La història de la seva vida, com amant de dones? Però Dick, t’has tornat boja! Aquest home sembla un pornògraf dels pitjors!

—Ha pres un nom-de-guerre, per suposat —va dir l’Evelyn.

—Encara així, Dickie, és una bogeria!

—T’ho has entès malament —va dir la Dickie—. Això és completament nou. Aquest llibre ens ajudarà. Ens farà propaganda.

Una mena d’estremiment col·lectiu es va dispersar pel saló. La Safo amb el cigar va moure el cap.

—No he sentit mai res com això —va dir.

—Bé —va respondre la Dickie imponentment—, en sentiràs a parlar més, creu-me.

—Deixa’ns escoltar més ara! —va demanar la Maria.

—Sí, Diana, llegeix-nos-ho, va! —va cridar algú altre.

I així, van portar més espelmes i les van posar al costat de l’espatlla de la Diana. Les senyores es van acomodar i la lectura va començar.

Ara no puc recordar les paraules. Sé que, com la Dickie havia promès, no eren llicencioses en absolut; veritablement eren més aviat avorrides. I encara, la seva història desprenia una certa lascívia, també, pel to apagat de la prosa en què estava escrita. Mentre la Diana llegia, les senyores llençaven comentaris procaços. Quan la història de la Dickie va acabar, van llegir una altra, aquesta una mica més lasciva. Llavors van llegir una de molt descarada de la secció d’homes. Per fi l’aire va ser més espès i tòrrid que mai; fins i tot jo, amb el meu mal humor, vaig començar a sentir-me remoguda per les descripcions melindroses del doctor. El llibre va passar d’una senyora a una altra, mentre la Diana s’encenia una altra cigarreta. Llavors, una senyora va dir:

—Hauries de preguntar la Bo sobre això: ella va passar set anys amb els hindús.

I la Diana va dir:

—Què? Què hauria de preguntar?

—Estem llegint la història —va dir la senyora responent— d’una dona amb el clítoris tan gran com el penis d’un nen petit! Ella diu que va agafar la malaltia d’una criada índia. Jo vaig dir que si la Bo Holliday fos aquí, ens ho podria confirmar, perquè estava envoltada d’hindús als seus anys a l’Indostan.

—Això de les noies índies no és veritat —va dir llavors una altra senyora—. Però sí de les turques. Les crien així, que es poden masturbar al serrall.

—De veritat? —va dir la Maria, acariciant-se la barba.

—Sí, així és.

—Però també és veritat de les nostres pobres noies! —va dir algú altre—. Posen vint noies en un llit. Refregar-se constantment fa que els creixi el clítoris. Ho sé del cert.

—Quina ximpleria! —va dir la Safo amb el cigar.

—Li puc assegurar que no és una ximpleria —va respondre la primera senyora acaloradament—. I si tinguéssim una noia dels suburbis entre nosaltres, li abaixaria els pantalons i us ho demostraria!

Hi va haver una rialla entre les seves paraules i llavors el saló va quedar en silenci. Vaig mirar la Diana; i quan ho vaig fer, va girar el cap per mirar-me.

—Em pregunto… —va dir pensarosa, i una o dues senyores més van començar a estudiar-me, com ella. El meu estómac va fer un petit sotrac. Vaig pensar: «no ho farà». I tal com ho pensava, una altra senyora va dir:

—Però Diana, si té la criatura que necessitem! La seva criada era una d’elles, oi que sí? No la va recollir d’una presó o d’una casa? Ja sap el que fan les noies a la presó, oi? Jo diria que es deuen refregar fins que les seves parts tenen la mida de xampinyons!

La Diana em va treure els ulls de sobre i va xuclar la cigarreta; i llavors va somriure.

—Senyora Hooper! —va cridar—. On és la Blake?

—És a la cuina, senyora —va respondre la majordoma des de la seva posició a la conca de vi—. Està omplint la safata.

—Vés i porta-la.

—Sí, senyora.

La senyora Hooper va sortir. Les senyores es van mirar entre si, i després a la Diana. Ella era dempeus, molt tranquil·la i quieta al costat del fred Antinoo; però quan va apropar el got als llavis, vaig veure com la mà li tremolava una mica. Jo vaig canviar el pes de peu, amb el meu desig encès desaparegut. En un moment, la senyora Hooper va tornar, amb la Zena. Quan la Diana la va cridar, ella va caminar parpellejant al centre de l’habitació. Les senyores s’apartaven per deixar-la passar i s’agrupaven de nou a la seva esquena.

—Ens estàvem preguntant sobre tu, Blake —va dir la Diana.

—Senyora? —la Zena va parpellejar una altra vegada.

—Ens preguntàvem sobre la teva estada al reformatori —la Zena va enrogir—. Ens preguntàvem com omplies les hores. Pensàvem que hi devia haver alguna ocupació, en la qual posaves els teus dits ociosos, a la teva cel·la solitària.

La Zena va dubtar i llavors va dir:

—Si us plau, senyora, vol dir la costura?

En sentir això, les senyores van esclatar a riure, cosa que va fer a la Zena estremir-se i enrojolar-se com no ho havia fet mai i posar-se la mà al coll. La Diana va dir a poc a poc:

—No, nena, no em referia a la costura. Volia dir que pensàvem que et deuries desesperar a la teva petita cel·la. Que et deuries fregar el cony fins a fer-te mal. Que et deuries fregar tan llarg i fort, que et va sortir una polla. Creiem que deus tenir una polla, dins les faldilles. Volem que t’aixequis la falda i ens la deixis veure!

Les senyores van riure de nou. La Zena se les va mirar, i després la Diana.

—Si us plau, senyora —va dir, començant a tremolar—, no entenc què vol dir!

La Diana se li va apropar.

—Jo crec que sí —va dir. Havia agafat el llibre que li havia donat la Dickie, el va obrir i li va posar a tocar de la cara a la Zena, que es va estremir de nou—. Hem estat llegint un llibre ple d’històries de noies com tu —va dir—. I ara, què insinues, que el metge que va escriure el llibre, aquest llibre que la senyoreta Reynolds m’ha regalat pel meu aniversari, diu una bajanada?

—No, senyora!

—Llavors. El metge diu que tens una polla. Au, aixecat la falda! Sigues bona noia, només volem fer-te una ullada!

Ella va posar la mà per sota la falda de la Zena i vaig veure les altres senyores, totes interessades, preparades per ajudar-la en la seva salvatgeria. La situació em va posar malalta. Vaig sortir de les ombres i vaig dir:

—Deixa-la, Diana! Per l’amor de Déu, deixa-la estar!

L’habitació va quedar muda de cop. La Zena em va mirar atemorida, la Diana es va girar i va parpellejar.

—Que te la vols aixecar tu, la falda? —va dir.

—M’agradaria que deixessis tranquil·la la Blake. Au, vés, Blake —vaig fer amb el cap—, torna a la cuina.

—Tu queda’t on ets! —va cridar la Diana—. I tu —em va clavar l’ull brillant i negre—, et creus que ets la mestressa, aquí, per donar ordres als meus servents? Què t’importa a tu si faig despullar la meva criada? Tu t’has despullat força sovint! Torna darrere la cortina de vellut! Potser quan acabem amb la Blake, farem torns amb l’Antinoo.

Les seves paraules semblaven estrènyer el meu cap dolorit i, llavors, com si estigués fet de vidre, va semblar que esclatava. Vaig posar la mà a la garlanda de flors gairebé pansides del meu coll i me la vaig treure. Llavors vaig fer el mateix amb la perruca de pèl de marta i la vaig llençar al terra. El meu cabell estava greixós i aplanat sobre el meu cap, les meves galtes vermelles de vi i fúria —devia tenir un aspecte terrible. Però no em sentia malament: em vaig sentir plena de poder i llum.

—No hauries de parlar-me d’aquesta manera. Com t’atreveixes a parlar-me així? —vaig dir.

Al costat de la Diana, la Dickie va posar els ulls en blanc.

—De veritat, Diana —va dir—, això és avorrit de debò!

—Avorrit? —m’hi vaig tornar—. Fes-te un cop d’ull, vaca vella, vestida amb una camisa de setí com un vailet de disset anys. Dorian Gray? Sembles més una maleïda còpia barata, després d’unes quantes reparacions.

La Dickie es va agitar i després va empal·lidir. Algunes senyores van riure, una de les quals era la Maria.

—El meu estimat nano —va començar.

—No m’estimis tant, meuca revellida! —li vaig dir llavors—. Tu ets tan dolenta com ella, amb els teus pantalons turcs. Què fas, buscant el teu harem? Sens dubte estan cardant tots uns amb altres amb les seves parts enormes, si tu ets la seva mestra. M’has tocat amb els teus dits per tot arreu durant un any i mig; però si una noia es descobrís un pit i te’l posés a la mà, hauries de cridar la teva criada, perquè t’ensenyés què fer amb ell!

—Ja n’hi ha prou! —aquesta era la Diana. M’estava mirant, amb la cara blanca i furiosa, però encara increïblement calmada. Es va tornar i va parlar al grup bocabadat de senyores—. La Nancy es pensa que és graciós, de vegades, ser així d’impacient; i de vegades ho és. Però no aquesta nit. Avui, em temo que és només pesat —em va mirar de nou, però va parlar, encara, com si parlés als convidats—. Marxarà cap a dalt —va dir tranquil·lament— fins que se’n penedeixi. Llavors demanarà perdó a les senyores que ha ofès. I llavors, pensaré en algun petit càstig per a ella —la seva mirada va repassar ràpidament el meu vestit—. Quelcom romà, potser.

—Romà? —vaig respondre—. Ho deus saber bé, això. Quants anys tens ara? Tu hi eres, oi, al palau d’Adrià?

Era un insult prou suau, després de tot el que havia dit. Però així que ho deia, es va sentir una rialla esmorteïda. Va ser una de petita, però si hi havia alguna persona que no suportava les rialletes, aquesta era la Diana. Crec que preferiria un tret al cap. Ara, sentint aquella rialla ofegada, va empal·lidir encara més. Va fer un pas cap a mi i va aixecar la mà. Ho va fer tan de pressa que només vaig poder veure la llampada de quelcom fosc al final del seu braç i després vaig sentir una petita explosió a la galta.

Encara tenia el llibre de la Dickie a la mà i m’havia tustat amb ell.

Vaig xisclar i em vaig quedar esbalaïda. Quan vaig tocar-me la cara, vaig sentir la sang, que sortia del nas i d’un trep a sota l’ull, on havia picat el cantó de pell del llom. Vaig provar de trobar una espatlla o un braç on recuperar-me, però totes les senyores s’allunyaven de mi i gairebé vaig ensopegar. Vaig mirar la Diana. Ella també havia trontollat, després de colpejar-me; però l’Evelyn era al seu costat rodejant-la amb el braç per la cintura. No em va dir res i jo no podia dir paraula. Crec que vaig tossir, o grunyir. Una gota de sang va tacar la catifa turca, cosa que va fer retrocedir encara més les senyores i fer unes ganyotes de sorpresa i disgust. Em vaig tombar i vaig trontollar fora de l’habitació.

A la porta era el llebrer anglès de la Maria, en Setí, i quan em va veure va bordar. La Maria l’havia deixat allà, amb un cap de gos de paper maixé lligat a cada banda del collar, per representar el gos que custodiava les portes de l’Hades.

El terra de marbre del vestíbul, com havia comentat, estava esquitxat de roses: va ser terriblement difícil de travessar, descalça, amb el cap atordit i la mà a la galta. Abans d’arribar a l’escala, vaig escoltar unes passes a l’esquena i un cop. Em vaig girar per trobar la Zena: la Diana l’havia enviat darrere meu i ens va tancar la porta als nassos. Ella em va mirar i em va posar la mà al braç:

—Oh, senyoreta…

I jo, que li havia estalviat la salvatgeria de la Diana, com em va semblar llavors, per rebre-la jo, li vaig apartar la mà.

—No em toquis! —vaig cridar.

Llavors vaig escapar d’ella, cap a la meva habitació i vaig tancar la porta.

I vaig seure allà, dissortada, en la foscor, cuidant-me la galta sangosa. A baix, després d’uns minuts de silenci, es va sentir el so del piano; i després rialles i després crits. Estaven gaudint d’allò més, sense mi! No m’ho podia creure. La diversió amb la Zena, els insults, la batzacada i el nas ensangonat, semblava que només havien fet la meravellosa festa encara més meravellosa i alegre.

Només si la Diana hagués fet marxar els convidats a casa. Si jo hagués posat el cap sota el coixí i els hagués oblidat. Si no m’hagués sentit miserable, empipada, venjativa, en escoltar el xivarri.

Només si la Zena no m’hagués perdonat la duresa del vestíbul, no s’hagués arrossegat fins a la meva porta, per preguntar-me si em feia mal i si podia fer alguna cosa per consolar-me.

Quan vaig sentir que picava a la porta, em vaig estremir: estava segura que seria la Diana, buscant-me per torturar-me o, qui sap, per acariciar-me. Quan vaig veure que era la Zena, me la vaig quedar mirant.

—Senyoreta —va dir. Portava una espelma a la mà i la flama s’agitava, enviant ombres que ballaven esbojarradament a les parets—. No podia anar a dalt, sabent que vostè estava aquí masegada i sagnant, i tot per culpa meva!

—Entra —vaig sospirar—, i tanca la porta —i quan ho va fer i es va apropar, em vaig posar les mans al cap i vaig grunyir—. Oh, Zena. Quina nit! Quina nit!

Ella va deixar l’espelma.

—Tinc un drap —va dir— amb una mica de gel. Si vostè em permet —vaig aixecar el cap, ella em va posar la roba a la galta i vaig fer una ganyota de dolor—. Quin tros d’ull se li posarà! —va dir. I llavors, en un to diferent—. Aquesta dona és un dimoni! —va començar a netejar la sang que s’havia endurit al voltant del nariu, acotxant-se sobre el llit, al meu costat, i posant la seva mà lliure a la meva espatlla per repenjar-se en mi.

A poc a poc, tanmateix, em vaig adonar que ella estava tremolant.

—És el fred, senyoreta —va dir—. Només el fred i, bé, una mica l’ensurt que he tingut a baix… —però en dir-ho la vaig sentir estremir-se encara més i va començar a somicar—. La veritat és —va dir amb llàgrimes— que no podia suportar la idea d’estar-me a l’habitació, mentre aquelles malvades senyores estan voletejant per la casa. Pensava que podien tornar a ficar-se amb mi…

—Au, va —vaig dir. Vaig agafar el drap i el vaig deixar al terra. Llavors vaig agafar el cobrellit i l’hi vaig posar a les espatlles—. Tu t’has de quedar aquí amb mi, on les senyores no et puguin arrambar… —la vaig envoltar amb el braç i el seu cap es va recolzar a la meva orella. Encara portava la còfia; li vaig treure les agulles, la hi vaig llevar i el cabell li va caure a les espatlles. Estava perfumat de roses i d’espècies del vi. En olorar-lo, amb la Zena càlida a la meva espatlla, em vaig sentir, de sobte, més embriagada que no havia estat en tota la nit. Potser només era que em girava el cap per la força del cop de la Diana.

Vaig empassar saliva. La Zena es va posar un mocador al nas i es va calmar una mica. Se sentia, del pis de sota, el soroll de corredisses, el bramar del piano i riallades.

—Les sents? —vaig dir, una mica agra—. De festa com si res! S’han oblidat completament de nosaltres, assegudes miserablement aquí…

—Oh, així ho espero!

—Per suposat que sí. Podríem fer qualsevol cosa, no els importaria res! Hauríem de fer la nostra pròpia festa —ella es va mocar el nas i va somriure. El meu cor es va remenar una mica—. Zena! Per què no hauríem de fer una festa, només nosaltres dues? Quantes ampolles de cava hi queden, a la cuina?

—N’hi ha un munt!

—Bé. Llavors corre i porta una.

Es va mossegar el llavi.

—No sé…

—Va, no et veurà ningú. Són totes al saló i pots anar per les escales del darrere. I si algú et pregunta, els pots dir que em portes una ampolla. Que és cert.

—Bé…

—Vés! Agafa l’espelma!

Em vaig llevar, li vaig agafar les mans i la vaig estirar per posar-la dempeus; i ella, contagiada de la meva imprudència, va somriure de nou i, tapant-se la boca, va sortir de puntetes de l’habitació. Mentre ella no hi era vaig encendre un llum, però el vaig deixar molt tènue. S’havia deixat la còfia al llit: la vaig agafar i me la vaig posar, i quan va tornar cinc minuts més tard i em va veure portant-la, va esclatar a riure.

Portava una ampolla escarxada i una copa.

—T’has creuat amb algú? —li vaig preguntar.

—He vist un parell de senyores, però no m’han vist. Eren a la porta de la recuina i, oh! s’estaven ficant la llengua fins a la campaneta!

Me la vaig imaginar observant-les d’amagat. M’hi vaig acostar, li vaig agafar l’ampolla i li vaig treure l’embolcall del coll.

—L’has sacsejat —vaig dir—. El tap esclatarà de debò!

Es va posar les mans a les orelles i va tancar els ulls. Vaig sentir com el suro es movia per un instant; llavors va escapar dels meus dits i vaig xisclar:

—Ràpid, ràpid! Porta una copa!

Una font cremosa d’escuma va sortir de l’ampolla i em va remullar els dits i les cames —jo anava encara amb la toga blanca. La Zena va agafar la copa de la safata i la va posar, rient, sota del raig de cava.

Vam seure al llit, la Zena amb la copa a la mà i jo, xarrupant de l’ampolla escumosa. Va beure i va tossir; però jo li vaig tornar a omplir la copa i li vaig dir:

—Beu! Com les vaques de baix.

I ella va beure i beure, fins que les galtes van ser vermelles. Em sentia rodar el cap amb cada xarrup i el pols a la cara inflada era més fort.

—Oh! Quin mal! —vaig dir al final.

I la Zena va deixar la copa per posar els dits, molt dolçament, a la meva galta. Després que ella els deixés allà un parell de segons, jo li vaig agafar la mà, em vaig apropar i la vaig besar.

Ella no es va enretirar fins que em vaig estirar al llit, portant-la amb mi. Llavors va dir:

—Oh! No ho podem fer! I si ve la senyora Lethaby?

—No vindrà. M’ha deixat aquí com a càstig —li vaig acariciar el genoll i després la cuixa per sobre de les faldilles.

—No podem… —va repetir; però aquesta vegada la seva veu va ser més tova.

I quan li mirava de treure el vestit li vaig dir:

—Au, va, treu-te això, o t’hauré de trencar els botons?

Ella va fer un somriure embriagat.

—No ho faci! Ajudi’m a treure-m’ho.

Nua era molt prima i d’un color estrany: carmesí intens a les galtes, un vermell més tosc del colze als dits i blanc pàl·lid —gairebé blavós— al tors, la part alta dels braços i les cuixes. El cabell entre les cames —no les pots endevinar mai, aquestes coses— era força ataronjat.

Quan hi vaig endinsar els llavis, va xisclar.

—Oh! Què em fas!

Però un segon després, m’hi va aferrar el cap. No semblava preocupar-se gaire del meu nas inflat, en aquell moment. Només va dir:

—Tomba’t, tomba’t, que t’ho faré jo!

Després d’això, vaig estirar el cobrellit a sobre nostre i vam beure més cava, a torns, directament de l’ampolla. Li vaig recolzar la mà a sobre.

—T’ho feies sola al reformatori?

Em va donar un copet.

—Ets tan dolenta com les de baix! Gairebé em moro! —va apartar la manta i es va mirar el parrús—. Pensar que tenia una titola! Ves quines coses!

—Quines coses? Oh! Zena, m’encantaria veure’t amb una! Em tornaria boja —vaig seure—. Zena, em tornaria boja veure’t amb la verga de la Diana!

—Aquella cosa? T’ha fet tornar una porca! Em moriria de vergonya, no m’ho posaria mai! —va parpellejar.

—T’estàs posant vermella! Hi has pensat, oi? Has pensat en aquest tema —no em diguis que no!

—De veritat! Una noia com jo.

Però estava més vermella que mai i no em mirava. Li vaig agafar la mà i la vaig posar dempeus.

—Vine —vaig dir—, m’has posat ben calenta. La Diana no se n’assabentarà mai.

—Oh!

La vaig estirar fins a la porta i vaig mirar pel passadís. La música i les rialles de baix havien minvat, però eren encara prou sorolloses i febrils. La Zena va caure a sobre meu i es va agafar a la meva cintura; llavors vam serpentejar, mig despullades, amb les mans tapant-nos la boca per parar el riure, fins a l’habitació de la Diana.

Allà, va ser un treball ràpid obrir el calaix secret de l’escriptori, agafar la clau del cofre de palissandre i obrir-lo. La Zena hi va fer una ullada, mirant cada moment cap a la porta. Quan va veure l’artefacte, va tornar a enrogir, però semblava que no podia treure-li els ulls de sobre. Vaig sentir com em creixia l’orgull i el poder.

—Aixeca’t —semblava la Diana gairebé—, aixeca’t i corda’t la sivella.

Quan ho va fer, la vaig portar cap al mirall. Vaig tremolar en veure la meva cara tota vermella i inflada i encara amb restes de sang a les arrugues; però la visió de la Zena —mirant-se amb l’olisbe prominent, tocant-lo i empassant saliva en sentir el tacte del cuir— va resultar més distret. Al final la vaig girar, li vaig posar les mans a les espatlles i vaig guiar el consolador entre les meves cuixes. Si el meu cony hagués tingut llengua, no hauria pogut ser més eloqüent; i si el de la Zena n’hagués tingut una, li hagués llepat els llavis.

Ella va fer un xiscle. Vam trontollar fins al llit i vam caure, en diagonal, a sobre del setí. El cap em penjava —la sang va baixar a la galta, fent-la coure— però la Zena tenia la banya dins meu, i va començar a moure’s i empènyer, i em vaig veure obligada a aixecar la boca i besar-la.

Així que ho vaig fer, vaig sentir un soroll, força diferent, per sobre dels sotracs i els batecs del pols dins les orelles. Vaig deixar caure el cap i vaig obrir els ulls. La porta de l’habitació era oberta i plena de cares de senyores. I la cara, pàl·lida i furiosa, al bell mig de totes elles, era la de la Diana.

Per un segon em vaig quedar glaçada; veia el que ella devia veure —el bagul obert, l’embolic de membres a sobre del llit, les bursades, el cul amb cuir (la Zena, desgraciadament, tenia els ulls tancats i encara empenyia i gemegava, mentre la seva mestressa ultratjada ens mirava). Llavors vaig agafar la Zena per les espatlles i la vaig estrènyer fort. Ella va obrir els ulls, va veure el que va veure i va fer un crit d’esglai. Instintivament, va provar d’aixecar-se, inconscient de l’asta que unia els seus malucs suats als meus. Per un moment, vam forcejar no gaire elegantment; ella va deixar anar una rialla nerviosa, una mica més estrident que el crit de por.

Per fi es va retirar; es va sentir —escandalós en el silenci i horriblement comprometedor— una mena de xuclat, i vam quedar alliberades. Ella es va posar dempeus, amb el consolador bellugant-se davant seu. Una de les senyores al costat de la Diana va dir:

—Doncs sí que té una cigala!

I la Diana va respondre:

—La cigala és meva. Aquestes putetes me l’han robada!

La seva veu era pastosa per l’alcohol, potser, però també pel xoc. Vaig tornar a mirar l’ample bagul obert, del qual ella estava tan orgullosa i gelosa, i vaig sentir com es movia un cuquet de satisfacció dins meu.

I vaig recordar també una altra habitació, que havia oblidat expressament; una habitació on em vaig quedar bocabadada a la porta, mentre la meva estimada tremolava i enrojolia al costat del seu amant. Veure la Diana, al meu lloc, em va fer somriure.

Va ser aquest somriure, crec, el que la va fer sortir de polleguera.

—Maria —va dir, que era allà, junt amb la Dickie i l’Evelyn: potser havien tornat a l’habitació per agafar algun llibre porc—. Maria, crida la senyora Hooper. Vull les coses de la Nancy aquí: marxa. I un vestit per a la Blake. Tornen als suburbis, d’on les vaig treure —la seva veu era molt freda; però quan va fer una passa cap a mi es va escalfar una mica—. Tu, meuca! —va dir—. Meretriu! Bagassa! Donota! Puta!

Eren paraules que havia utilitzat unes altres vegades, en moments de luxúria o de passió; però llavors, dites amb odi, no portaven a engany.

Al meu costat, la Zena havia començat a tremolar. I així que ho feia, ho feia també el consolador; i quan la Diana es va adonar del moviment va rugir:

—Treu-te això dels malucs!

Al moment, la Zena va provar de deslligar-lo; les mans li tremolaven tant que no podia agafar la sivella i vaig anar a ajudar-la. Mentre ho feia, la Diana insultava la Zena sense parar: ella era una pallussa, una puta barata, una meuca vulgar. Les senyores a la porta miraven i reien. Una d’elles, potser l’Evelyn, va mirar cap al cofre i va dir:

—Pica-li amb les corretges, Diana! —la Diana va tòrcer la boca.

—Ja la lligaran al reformatori, quan hi torni —va dir.

En sentir això, la Zena se li va llençar als genolls i va començar a plorar. La Diana la va mirar despectivament i es va apartar no fos que les llàgrimes li caiguessin a les sandàlies. La Dickie, amb la corbata que portava fluixa al coll i la lila de la solapa esclafada i pansint-se, va dir:

—No podem veure-les cardar una altra vegada? Diana, fes que ho facin per a nosaltres!

Però la Diana va moure el cap; i la mirada que em va clavar va ser tan freda i morta com la llum d’una llanterna apagada. Va dir:

—Ja han cardat prou a casa meva. Ara que ho facin al carrer, com els gossos.

Una altra dona, molt borratxa, va dir que, llavors, almenys, haurien de poder aguaitar-nos mentre ho fèiem des d’una finestra. Però jo només mirava la Diana; i, per primera vegada, vaig començar a preocupar-me.

La Maria va tornar amb la senyora Hooper. Tenia els ulls vius i portava la meva bossa de mariner, que jo havia portat des de la casa de la senyora Milne i llençat al fons de l’armari, i un vestit negre vell i un parell de botes de sola gruixuda. Mentre les senyores s’ho miraven, la Diana va llençar el vestit i les botes a la Zena; llavors va ficar amb fàstic la mà a la bossa, va treure’n un vestit arrugat i unes sabates, i me les va tirar. El vestit era un que jo havia gaudit en la meva antiga vida. Però ara estava fred i humit i les costures envoltades de pols.

La Zena va començar a posar-se el depriment vestit negre i les botes. Però jo em vaig quedar allà, amb el vestit a les mans, vaig mirar la Diana i vaig empassar saliva.

—Això no m’ho posaré —vaig dir.

—T’ho hauràs de posar —va respondre de seguida—, o sortiràs nua a Felicity Place.

—Oh, engega-la nua! —va dir una dona darrere d’ella. Va ser una senyora de Llangollen, sense jaqueta.

—No m’ho posaré —hi vaig tornar.

La Diana va assentir amb el cap.

—Molt bé —va dir—, llavors te’l posaré jo.

I mentre jo encara estava glaçada com per aixecar el braç i defensar-me, ella ja havia creuat l’habitació, agafat el vestit i posat la basta per sobre del meu cap. Em vaig contòrcer, llavors, i vaig començar a camejar; ella em va empènyer a sobre del llit, em va agafar amb una mà, i amb l’altra, va continuar estirant els plecs del vestit. Vaig forcejar més enèrgicament; aviat una basta es va esquinçar.

En sentir-ho, la Diana va cridar:

—Voleu ajudar-me! Maria! Senyora Hooper! Tu, noia —volia dir la Zena—. Vols tornar al maleït reformatori?

En un moment, em van cobrir el que vaig sentir com cinquanta mans, estirant el vestit, pessigant-me, agafant-me les cames. Les vaig tenir a sobre una eternitat. Em vaig acalorar i desmaiar sota les capes de llana. El meu cap inflat estava tocat i va començar a bategar i fer mal. Algú va ficar el polze —ho recordo perfectament— a la part alta de les meves cames, al forat d’entre les engonals. Podia haver estat la Maria. O podia haver estat la senyora Hooper, la majordoma.

Vaig acabar esbufegant estirada sobre el llit, amb el vestit posat. Tenia les sabates posades i el llaç fet.

—Aixeca’t! —va dir la Diana.

I quan ho vaig fer em va agafar per les espatlles i em va llançar fora de l’habitació, travessant-la, al fosc vestíbul. Darrere meu, les senyores em van seguir, la senyora Hooper i la Maria portaven la Zena agafada entre elles. Quan dubtava una mica, la Diana m’esperonava cap endavant, tant que gairebé vaig ensopegar i caure.

Per fi vaig començar a ploriquejar.

—No ho pots fer de veritat, això! —vaig dir.

Però la seva mirada era freda. Em va agafar i pessigar, i em va fer alleugerir el pas. I vam baixar, exaltades, esbufegant i tan fantàstiques com anàvem vestides, pel centre d’aquella casa alta, en un grup irregular, com un retaule dels condemnats anant a l’infern. Vam passar al saló: encara hi havia algunes dones allà, dropejant sobre els coixins, i quan ens van veure van preguntar què fèiem. Una senyora del grup va respondre que la Diana havia enxampat el seu nano i la seva criada al seu propi llit, i que els estava fent fora, que de ben segur havien de venir i mirar-s’ho.

I així, com més baixàvem, més gran era la pressió de les senyores darrere meu i també les riallades i els crits procaços. Vam arribar a la planta baixa, on feia més fred; quan la Diana va obrir la porta de la cuina que donava al jardí del darrere, un cop de vent em va venir als ulls i vaig sentir com coïen.

—No ho pots fer! No ho pots fer!

El fred m’estava aclarint el cap. Em venien imatges de la meva habitació, el meu armari, el meu tocador, la meva roba de llit; la meva capsa de cigarretes, els meus botons, el meu bastó amb el puny d’argent; el meu vestit de lli color cru; les meves sabates de pell tan bonica i fina que un dia les vaig llepar. El meu rellotge, amb la corretja que es lligava al canell.

La Diana em va empènyer, i jo em vaig tornar i li vaig agafar el braç.

—No em facis fora, Diana! —vaig dir—. Deixa que em quedi! Seré bona! Deixa’m que em quedi i et complauré!

Però mentre li pregava, em feia continuar avançant, d’esquena; fins que al final vam arribar a la porta alta de fusta, al costat del garatge, al fons del jardí. Hi havia una porta petita i la Diana es va avançar un pas per obrir-la; més enllà hi havia la foscor absoluta. Va agafar la Zena pel coll.

—Si treus el nas per Felicity Place —va dir—, o si tinc notícies de la teva fastigosa i miserable existència, et prometo que et faré tornar a la garjola i faré que et quedis allà fins que t’hi podreixis. Enteses?

La Zena va assentir. I la va llençar cap a la foscor, que se la va empassar. Després es va girar cap a mi.

—El mateix serveix per a tu, meuca —em va empènyer cap a la porta, però m’hi vaig agafar al marc i li vaig pregar.

—Si us plau, Diana! Deixa’m només agafar les meves coses! —vaig mirar més enllà, la Dickie i la Maria: les seves mirades eren lívides i borroses, amb el vi i amb la cacera, i no tenien ni una espurna de compassió. Vaig mirar totes les senyores, que em menjàvem amb els ulls, en els seus vestits onejant al vent.

—Ajudeu-me! —vaig plorar—. Ajudeu-me, per l’amor de Déu! Quantes vegades m’heu aguaitat, desitjant-me! Quantes vegades heu vingut a dir-me com n’era de bonica i com envejàveu la Diana per tenir-me. Qualsevol de vosaltres em podria tenir, ara! Qualsevol de vosaltres! Només que no la deixéssiu posar-me al carrer, a la foscor, sense una moneda a sobre. Oh! Maleïdes sigueu, colla de putes, si li deixeu fer-me una cosa així!

I així vaig xisclar, plorant mentre parlava i netejant-me el nas regalimós amb la màniga del meu vestit barat. Sentia les galtes el doble de grans i el cabell on havia jagut embrollat i atapeït; i a la fi, les senyores es van tombar, com avorrides i vaig entendre que estava acabada. Les meves mans van lliscar per la porta, la Diana em va empènyer i vaig trontollar cap al carrer. Darrere meu va venir la bossa de mariner, que va aterrar a les llambordes als meus peus.

Vaig alçar els ulls per mirar una vegada més la casa de la Diana. Les finestres del saló eren rosades amb la llum i les senyores hi estaven tornant a través de la gespa. Vaig veure la senyora Hooper, la Dickie, fixant-se el monocle a l’ull plorós, la Maria i la Diana. Uns pocs cabells negres s’havien desfet de les agulles i el vent els feia fuetejar contra les galtes. La majordoma li va dir alguna cosa i va riure. Llavors va tancar la porta i va girar la clau; i per a mi, les llums i les rialles de Felicity Place es van perdre, per sempre.