13

Crec que el cercle d’amistats més ampli de la Diana pensava que la nostra era una unió fantàstica. De vegades veia que ens miraven, després sentia els seus murmuris, em deien «el caprici de la Diana», com si jo fos l’entusiasme per un plat meravellós, del qual un paladar sensible se’n cansaria. La Diana, però, un cop em va haver trobat, només semblava cada cop més reticent a deixar-me marxar. Amb aquella breu visita al Cavendish havia donat un impuls a la meva nova carrera com a acompanyant permanent seva. Van venir més excursions, més visites, més viatges i més vestits per fer-ho. Jo n’estava satisfeta. Abans em deixava caure a la cadira del seu saló, esperant que m’enviés a casa amb una lliura. Ara, quan les dones xiuxiuejaven sobre «aquell personatge estrany de la Diana Lethaby», em raspallava els pèls de la màniga de l’abric, treia el meu mocador d’un sol to de la butxaca i somreia. Quan la tardor del 1892 va esdevenir hivern, després la primavera del 93, i encara mantenia el meu lloc de favorita al costat de la Diana, el xiuxiueig de les dones es va esvair. Si més no, ja no era el caprici de la Diana, sinó simplement el seu xicot.

—Vingui a sopar, Diana.

—Vingui a esmorzar, Diana.

—Vingui a les nou, Diana; i porti el nano.

Perquè sempre anava amb ella com un xicot, ara, fins i tot quan ens endinsàvem en el món públic, el món normal més enllà del cercle de les safistes de Cavendish, el món de les botigues, els restaurants i els passeigs pel parc. A qualsevol que li preguntés per mi, em presentava amb gosadia com «el meu vigilant, en Neville King». Crec que moltes dones amb filles en edat de casar-se li demanaven que em presentés i les rebutjava dient:

—És anglocatòlic, senyora, i està destinat a l’església. És l’última temporada abans de fer els seus vots…

Va ser amb la Diana amb qui vaig tornar al teatre, desitjant que em portés a un seient al costat dels llums de l’escenari i estremint-me quan els canelobres s’apagaven. Però els teatres que ella preferia eren terriblement majestuosos. Estaven il·luminats amb electricitat, més que amb gas i el públic seia en silenci. Jo no hi veia la diversió. Les obres m’agradaven força, però tot sovint desviava la mirada cap al públic i sempre hi havia un munt d’ulls i d’ulleres, és clar, que no estaven fits en l’escenari sinó en mi. Veia moltes cares que coneixia dels dies de prostitució. Un cop estava rentant-me les mans al lavabo d’un teatre i vaig sentir com un home em mirava de dalt a baix, ell no sabia que ja li havia posat els llavis a sobre, en una avinguda de Jermyn Street, més tard el vaig veure al públic, amb la seva dona. Un cop, també, vaig veure la dolça Alice, el marieta que havia estat tan amable amb mi a Leicester Square. També seia allà i, quan em va reconèixer, em va bufar un petó. Estava amb dos homes: vaig alçar les celles i va abaixar la mirada. Després va veure amb qui seia, la Diana i la Maria, i ens va mirar sorprès. Em vaig arronsar d’espatlles, em va mirar pensarós, després va acotar el cap un altre cop, com dient «Quin pla!».

Anava a tots aquests llocs, com ja he dit, vestida com un noi, de fet, l’única ocasió que vestia de noia era per a les nostres visites al Cavendish. Era l’únic punt a tota la ciutat on la Diana em podia haver posat pantalons sense que li fes res qui ho sabés, però després de les queixes de la senyoreta Bruce va introduir una nova norma i fins i tot un cop m’hi va haver portat amb faldilles, la Diana havia encarregat que em fessin alguna cosa, ara no recordo el tall ni el color. Al club seia, bevia, fumava i em deixava conquistar per la Maria, i mirar per altres dones, mentre la Diana es trobava amb amigues o escrivia cartes. Ho feia molt sovint, ja que era coneguda com a filantròpica, suposo que podria haver-ho endevinat d’alguna manera, i les senyores li demanaven projectes. Donava diners a alguns actes de beneficència, enviava llibres a les noies de la presó. Estava implicada en la producció d’una revista per al sufragi, que es deia Eixos. Atenia tot això, amb mi al seu costat. Si m’inclinava per agafar un paper o una llista i el llegia sense adonar-me’n, em treia el full, com si observar amb massa atenció massa paraules em pogués cansar. Al final, m’ocupava amb els dibuixos de Força.

Aquestes, doncs, eren les meves aparicions públiques. No n’hi havia gaires, ara estic descrivint un període que va durar un any. La majoria del temps la Diana em tenia tancada i m’exposava a casa. Li agradava limitar el nombre de persones que em miraven, deia que li feia por que no m’esvaís com una fotografia, de tant grapejar-la.

Quan dic exposar, és clar, vull dir exactament això: era part del misteri de la Diana, fer reals les paraules que d’altres deien com una metàfora o una broma. Havia posat per a la Maria, la Dickie i l’Evelyn amb els pantalons amb la marca del cigarret i la roba interior de seda. Quan van venir per segon cop, amb una altra dona, la Diana em va fer posar per a elles amb un altre vestit. Després d’això, es va convertir en una mena d’esport per a ella, posar-me un vestit nou i fer-me caminar davant dels seus convidats, o entre ells, omplint els gots, encenent cigarrets. Un cop em va vestir de lacai, amb malles i una perruca decorada. Era, més o menys, el vestit que havia dut per a Ventafocs, tot i que les malles que portava al Brit no eren tan cenyides ni tan amples a l’entrecuix.

El personatge de les malles la va inspirar encara més. Es va cansar dels vestits d’home, va començar a exposar-me disfressada, em feia canviar darrere d’una cortineta de vellut a la sala d’estar. Això passava un cop per setmana. Les dones venien a sopar i jo menjava amb elles, amb pantalons, però mentre s’entretenien amb el cafè i fent pipades als cigarrets jo les deixava, m’escapolia a la meva habitació i em canviava la roba. Quan anaven cap a la sala d’estar, jo era darrere la cortina, intentant trobar una postura, i, quan estava preparada, la Diana tirava d’una corda amb borles per descobrir-me.

Podia ser Perseu, amb una espasa corba, un cap de Medusa i sandàlies amb tires que es lligaven al genoll. O podia ser Cupido, amb ales i un arc. Un cop vaig ser Sant Sebastià, lligat a un pal, recordo que em va portar molta feina ajustar les fletxes per tal que no caiguessin.

Una altra nit vaig ser una amazona. Portava l’arc d’en Cupido, però aquest cop duia un pit descobert, la Diana em va posar color al mugró. La setmana següent va dir que, ja que n’havia ensenyat un, podia ensenyar-los tots dos, i vaig ser la Marianne francesa, amb un barret de Frígia i una bandera. L’altra setmana era Salomé: portava un altre cop el cap de Medusa, però en un plat i amb una barba enganxada; i mentre les dones picaven de mans jo ballava fins que em quedava en pantalons interiors.

I l’altra, bé, aquella setmana era Hermafrodita. Duia una corona de llorer, una capa pintada de plata i res més, llevat del «Monsieur Consolador» de la Diana lligat als malucs. Les dones van fer un crit ofegat en veure’l.

Allò les va fer tremolar.

I mentre la tremolor feia la seva feina amb mi, pensava en la Kitty. Em preguntava si encara portava vestits i un barret, si encara cantava cançons com Dones i esposes. Aleshores va venir la Diana, em va posar un cigarret rosa entre els llavis i em va portar entre les dones per tal que em poguessin acariciar la pell. No puc dir si llavors pensava en la Kitty, o en la mateixa Diana. Crec que em pensava que tornava a ser una prostituta, a Picadilly, o no una prostituta, sinó l’home que va amb elles. Perquè quan em movia i cridava es veien somriures a l’ombra, i quan em venien calfreds i plors, se sentien rialles.

No podia fer-hi res. Tot era cosa de la Diana. Era tan atrevida, tan apassionada, tan endimoniada i llesta. Era com una reina, amb la seva cort extravagant, ho vaig veure en aquelles festes. Li portaven regals, «per a la seva col·lecció», es parlava de la seva col·lecció i l’envejaven! Quan feia un gest, elles aixecaven el cap per captar-lo. Quan parlava, escoltaven. Era la seva veu, el que les atrapava, aquells tons baixos i musicals, que un cop em van portar dels passeigs sense destí a mitjanit fins al cor del seu món obscur. Vaig sentir un cop darrere l’altre com s’enfonsaven raonaments per un crit o un murmuri de boca de la Diana; sempre les converses escampades per una habitació a vessar es debilitaven i morien, quan, una darrere l’altre, totes les persones que parlaven renunciaven als fils prims d’una anècdota per gaudir escoltant les cadències més convincents de la Diana.

El seu atreviment era contagiós. Les dones se li apropaven i s’atabalaven. Era com una cantant, que feia tremolar els gots. Era com un càncer, com la molsa, com l’heroïna d’un dels seus romanços grollers, podies fer-la seure en una habitació amb una institutriu o una monja, en una hora s’haurien arrencat els cabells per provar una fuetada.

Sembla que n’estigués farta, d’ella. Aleshores no ho estava, com podria estar-ho? Érem com una mena de doble acte perfecte. Era lasciva i atrevida, però qui feia que aquell atreviment fos visible? Qui podia fer de testimoni de la seva passió, del seu poder empàtic, de l’atmosfera estranya i encisadora de casa seva a Felicity Place, on les formes i normes més usuals semblaven suspendre’s i on regnava la disbauxa gratuïta? Qui, sinó jo?

Jo era la prova de tots els seus plaers. Era la taca que deixava la seva luxúria, m’havia de mantenir o ho perdia tot.

I jo havia de mantenir-la, o ho perdia tot. No podia imaginar una vida més enllà de les seves ordres. Havia despertat instints molt particulars en mi, i on més, pensava, si no era amb la Diana, en companyia de les safistes, es podia sadollar aquella gana estranya?

Ja he parlat de la qualitat atemporal de la meva nova vida, de què m’havia apartat del transcurs normal de les hores, els dies i les setmanes. La Diana i jo fèiem l’amor sovint fins al vespre i esmorzàvem quan es ponia el sol; o ens llevàvem a una hora normal, però ens quedàvem al llit amb les mantes a sobre i dinàvem amb la llum d’una espelma. Un cop vam cridar la Blake i va venir amb la camisa de dormir: eren dos quarts de quatre, l’havia fet llevar-se. Un dia em va despertar el cant d’un ocell: vaig tancar els ulls davant de les línies de llum que venien de la finestra i em vaig adonar que no havia vist el sol durant una setmana. En una casa que sempre es mantenia càlida amb l’ajuda del servei i amb un cotxer que ens recollia i ens deixava allà on volíem, fins i tot les estacions perdien el seu significat o en guanyaven un altre. Vaig saber que havia arribat l’hivern només quan els vestits de passeig de la Diana van canviar de la seda a la pana, les capes de color magrana al negre, i quan el meu armari queia pel pes de l’astracan, el pèl de camell i la roba de tweed.

Però hi havia un aniversari de la meva antiga vida normal que, fins i tot a l’atmosfera encantada de Felicity Place, envoltada de tanta luxúria narcòtica, no podia oblidar. Un dia, quan ja havia estat l’amant de la Diana durant gairebé un any, em va despertar el cruixit de fulls de diari. La meva mestressa era al meu costat amb el diari matinal i un titular em va fer obrir els ulls. «Home Rule Bill», deia; «Manifestació irlandesa el 3 de juny». Vaig fer un crit. No van ser les paraules el que em va deixar glaçada, no em deien res. La data, però, m’era tan familiar com el meu nom. El tres de juny era el meu aniversari, en una setmana tindria vint-i-tres anys.

—Vint-i-tres! —va dir la Diana quan li vaig dir, amb una mena de plaer—. És una edat realment gloriosa! Amb la joventut encara calenta, com un amant en roba interior, i el temps amb la cara darrere la cortina, observant —podia parlar així, encara que fos primera hora del matí, jo només badallava. Però llavors va dir que ho havíem de celebrar i, en sentir-ho, jo semblava més viva—. Què podem fer que no haguem fet abans? On et podem portar…?

Vam acabar a l’Òpera.

A mi la idea em sonava terrible, tot i que no m’agradava exterioritzar-ho, encara no havia fet morros amb ella, com vaig fer més tard. Però era massa nena com per no il·lusionar-me amb el meu aniversari, quan finalment va arribar; i, és clar, hi havia regals i els regals mai no perden el seu encant.

Me’ls van donar a l’hora de l’esmorzar, en dos paquets daurats. El primer era gran i contenia una capa, una d’adient per anar a l’òpera, molt elegant; però ja me l’esperava i gairebé no la considerava un regal. El segon paquet, però, va ser molt més meravellós. Era petit i lleuger: vaig saber de seguida que era alguna peça de joieria, potser un parell de botons de puny, o un cercle per a les meves corbates, o un anell. La Dickie portava un anell al dit petit de la mà esquerra i tot sovint l’admirava, sí, n’estava segura, era un anell, com el de la Dickie.

Però no era un anell. Era un rellotge, de plata, amb una corretja fina de pell. Tenia dues agulles fosques per indicar els minuts i les hores i una de més ràpida per comptar els segons. A la cara superior, hi havia vidre: les cordes es movien amb una maneta. El vaig girar a les mans i la Diana somreia mentre ho feia.

—És per al teu canell —va dir finalment.

La vaig mirar estranyada, la gent mai no portava aquells rellotges llavors, era meravellosament exòtic i nou i després vaig provar de cordar-me’l al braç. No vaig poder, és clar: com tantes de les coses a Felicity Place, realment necessitaves una minyona per fer-ho bé. Al final, la Diana me’l va posar i aleshores totes dues vam seure per veure-li la careta de vidre, la maneta que es movia i sentir el tic-tac.

—Diana, és la cosa més increïble que he vist mai! —es va posar vermella i semblava satisfeta: era una meuca però també era humana.

Més tard va venir la Maria de visita, li vaig ensenyar el rellotge i va somriure i fer gestos amb el cap, acariciant-me el canell per sota la pell de la corretja. Després va riure.

—Reina, portes l’hora malament! L’has posat a les set i només és un quart de cinc!

Vaig mirar el cercle un altre cop i vaig fer una ganyota de sorpresa. L’havia portat només com una mena de braçalet: no se m’havia acudit de veure-hi l’hora. Vaig moure les agulles del 4 al 3, per la Maria, però en realitat no hi havia cap necessitat, és clar, de donar-li corda.

El rellotge era el millor regal, però també n’hi havia un de la Maria: un bastó de passeig, de banús, amb una borla a la punta i un detall de plata. Combinava molt bé amb la roba de l’òpera, de fet, fèiem una parella ben sorprenent aquella nit, la Diana i jo, perquè el seu vestit era blanc, negre i platejat, per combinar amb el meu. Era del Worth: vaig pensar que devia semblar que tot just havíem sortit de les pàgines d’una revista de moda. Mentre caminava, m’assegurava de portar el braç esquerre ben recte, per tal d’ensenyar el rellotge.

Vam sopar en un restaurant al Solferino, amb la Dickie i la Maria, que va portar en Setí, el seu llebrer anglès, i li donava exquisideses d’un plat. Els havien dit als cambrers que era el meu aniversari, ballaven al meu voltant, oferint-me vi.

—Quants anys fa el jovenet avui? —li van preguntar a la Diana, i per la manera de preguntar es veia que pensaven que era més jove. Suposo que devien pensar que la Diana era la meva mare, i, per diverses raons, aquesta idea no era gaire agradable. Un cop, però, em vaig parar en un enllustrador mentre la Diana i les seves amigues es quedaven a prop per veure-ho, i l’home, en veure la Dickie i interpretar la virilitat com una semblança de família, em va preguntar si ella, la Dickie, era la meva tieta que em treia a passejar, i va pagar la pena que em confongués amb un nen d’escola, només per veure-li la cara a ella. Un parell de vegades havia provat de fer-me la competència, amb això dels vestits. La nit del meu aniversari, per exemple, portava una camisa amb botons de puny i, sobre la faldilla, una capa curta d’home. Al coll, però, duia una ruixa, jo mai no hauria portat res de tan efeminat. Ella no ho sabia, s’hauria esgarrifat de saber-ho, però no semblava més que una vella marieta, una d’aquelles que veus de vegades flirtejant a Picadilly amb nois més joves: fa tant de temps que van amb nois del carrer que se’ls coneix com a reines.

El sopar va ser molt agradable, i quan va acabar, la Diana va enviar un cambrer a demanar un cotxer. Com ja he dit, el seu pla no em semblava gaire emocionant, però, així i tot, no podia evitar exaltar-me quan el nostre cotxe de cavalls es va afegir a la filera de cotxes que hi havia a la porta de l’Òpera Reial, i nosaltres, la Diana, la Maria, la Dickie i jo, vam entrar amb la munió d’homes i dones al rebedor. Mai no hi havia estat, mai, durant un any d’acompanyant intermitent, no havia estat part d’una gent tant rica i maca, els homes, com jo, tots amb capa i barret de seda i ulleres; les dones amb diamants, guants tan alts que podrien substituir-los si endinsessin els braços, fins a l’axil·la, en cubells de llet.

Ens vam estar uns moments a empentes al rebedor, la Diana intercanviava gestos amb el cap amb algunes dones que coneixia, la Maria sostenia el Setí al pit, fora del perill dels talons, les cues i les capes que s’arrossegaven. La Dickie va dir que ens portaria una plata amb begudes i va sortir a buscar-la.

—Treu-te l’abric, Neville, vols? —va dir la Diana fent un gest cap a dos homes drets al costat d’una barra, amb uniforme, que rebien les capes. Es va girar per tal que li tragués l’abric, la Maria va fer el mateix i em vaig obrir pas pel rebedor amb ells, després em vaig parar a treure’m la capa, pensant tota l’estona, només, en aquella reunió tan elegant, la bona pinta que feia jo allà, i assegurant-me que els abrics que portava no queien damunt el canell, amagant el rellotge. Al mostrador hi havia mentre esperava mirava despreocupada els homes que treballaven agafant els abrics dels senyors i donant-los un tiquet. Un era prim, amb la cara groguenca, devia ser italià. L’altre era negre. Quan vaig arribar-hi finalment i va decantar el cap a les penyores que li donava, vaig veure que era en Billy-Boy, el meu antic company de cigarret del Brit.

Al principi, només observava; en realitat crec que pensava en la millor manera d’escapar abans que no em veiés. Però aleshores, quan va agafar els abrics i no els vaig deixar anar, va alçar la mirada i vaig saber que no m’havia reconegut pas, només es preguntava per què dubtava jo i això em va saber molt de greu. Vaig dir:

—Bill —i em va mirar amb més atenció.

—Senyor?

Em vaig empassar la saliva. Vaig dir un altre cop:

—Bill, que no em recordes? —em vaig inclinar i vaig abaixar el to de veu—. Sóc la Nan, la Nan King —li va canviar la cara.

—Déu meu!

Darrere meu, la cua s’havia fet més llarga i es va sentir un crit:

—Per què s’endarrereix, això?

En Bill em va agafar els abrics, va caminar ràpid cap a un ganxo amb ells i em va donar un tiquet. Després va fer un pas a un costat, deixant el seu amic lluitant sol amb les capes, un minut. Jo també em vaig moure, fora dels senyors que s’empenyien, i ens vam quedar mirant-nos l’un a l’altre a través del mostrador, movent el cap. Li brillava el front de la suor. El seu uniforme era una jaqueta rònega blanca i un llaç barat, vermell.

—Déu meu, Nan, m’has ben espantat! Em pensava que eres algun home a qui devia diners —em va mirar els pantalons, la jaqueta, els cabells—. Què fas aquí, així? —es va netejar el front, després va mirar al seu voltant—. Ets aquí amb un agent? No ets a l’espectacle, Nan, oi?

Vaig negar-ho amb el cap i vaig dir, molt tranquil·la:

—Ara no m’hauries de dir Nan, Bill. De fet… —de fet no havia pensat què dir-li. Vaig dubtar, però era impossible dir-li una mentida—. Bill, ara visc com un noi.

—Com un noi? —va dir molt fort i es va dur una mà a la boca. Així i tot, un parell d’homes que rondinaven a la cua van girar el cap. M’hi vaig enretirar una mica més—. Visc com un noi, amb una dona que em cuida… —en sentir-ho, finalment, semblava una mica més conscient i assentia amb el cap.

Darrere seu, li va caure un barret d’home a l’italià i l’home es va queixar. En Bill va dir:

—Pots esperar? —i va anar a ajudar el seu company agafant un altre parell de capes. Després va tornar cap a mi. L’italià semblava molest.

Vaig mirar cap a la Diana i la Maria. El rebedor s’havia buidat una mica i m’esperaven. La Maria havia deixat el Setí al terra i li gratava el llom. La Diana es va girar per veure’m. Vaig mirar en Bill.

—Com estàs, doncs?

Semblava compungit i va alçar la mà: hi duia una aliança de casat.

—Bé, per començar ara sóc casat!

—Casat! Oh, Bill, me n’alegro per tu! Qui és la noia? No és la Flora? La Flora, la nostra antiga ajudant de camerino? —va assentir amb el cap, per dir que sí que l’era.

—És gràcies a la Flora, que treballo aquí. Té una feina aquí a la cantonada del costat, al Middlesex. Encara, ja saps… —tot d’una semblava força incòmode—, encara vesteix la Kitty…

Me’l vaig quedar mirant. Se sentien més murmuris des de la cua d’homes, i l’italià continuava llançant mirades de disgust, va fer un pas enrere per ajudar amb les capes, els barrets i els tiquets. Em vaig dur una mà al cap per passar-me els dits entre els cabells i vaig intentar entendre el que m’havia dit. Estava casat amb la Flora i la Flora encara treballava amb la Kitty, i la Kitty tenia un espectacle al teatre musical de Middlesex. I estava a tres carrers d’on era jo llavors.

I la Kitty, és clar, era casada amb en Walter.

«Són feliços?», li volia demanar a en Bill. «Parla de mi, de vegades? Pensa en mi? Em troba a faltar?». Però aleshores va tornar, encara més atabalat i amb el front mullat, i només vaig dir:

—Com va… com va l’espectacle, Bill?

—L’espectacle? No és tan bo, crec. No pas tan bo com abans…

Ens vam mirar l’un a l’altre. Vaig mirar-lo amb més intensitat a la cara i vaig veure que havia guanyat una mica de pes sota la barbeta, i que la carn del contorn dels ulls era més fosca de com la recordava. Aleshores l’italià va cridar:

—Bill, que vindràs?

I en Bill va dir que havia de marxar.

Vaig fer un gest amb el cap i li vaig parar la mà. Mentre l’agafava, semblava que tornava a dubtar. Després va dir, molt ràpid:

—Saps? A tots ens va saber molt de greu, quan ho vas deixar així, el Brit —vaig arronsar les espatlles—. I la Kitty —va continuar—, bé, a la Kitty li va saber més greu que a ningú. Va posar avisos, amb en Walter, a L’Era i al Ref, una setmana darrere l’altra. Mai no els vas veure, Nan, els avisos?

—No, Bill, mai.

Va fer un gest amb el cap.

—I ara, ets aquí, vestida d’home! —però va fer una ullada dubtosa al meu vestit i va afegir—: Però n’estàs segura, que fas ben fet?

No li vaig contestar. Només vaig tornar a mirar la Diana. Movia el cap per veure’m, al seu costat eren la Maria, el Setí i la Dickie, que aguantava la nostra safata de begudes i s’havia posat el monocle a l’ull.

—El vi s’escalfarà, Diana —va dir amb una mena de veu repel·lent: el rebedor era buit de gent, la vaig sentir perfectament.

La Diana va moure el cap de nou.

—Però què fa el nano?

—Està parlant amb el negre, el de les capes! —va respondre la Maria.

Vaig sentir com les galtes se’m posaven vermelles i vaig mirar de seguida en Bill. M’havia seguit amb la mirada, però ara l’havia agafat un senyor amb un abric, estava deixant-lo a sobre la barra i va tornar a la filera de ganxos.

—A reveure, Bill —vaig dir, va fer un gest per damunt de les espatlles i em va fer un petit somriure trist de comiat. Vaig fer un pas i aleshores, tot d’una, vaig tornar al mostrador i li vaig posar la mà al braç—. Quan surt la Kitty al programa del Middlesex?

—Quan surt? —s’ho va pensar, agafant una altra capa—. No n’estic segur. La segona part, al començament, cap a dos quarts de deu…

Llavors es va sentir la veu de la Maria:

—Hi ha cap problema, Neville, amb la propina?

Sabia que si em quedava allà a prop una mica més esclataria alguna escena terrible. No el vaig tornar a mirar, vaig anar de seguida cap a la Diana i li vaig dir que no era res, que em sabia greu. Però quan va alçar una mà per aplanar els cabells que tenia descol·locats, em vaig esgarrifar, sentint els ulls d’en Bill fits en mi, quan em va agafar del braç i la Maria es va posar a l’altre costat per agafar-me l’altre, em va semblar que l’esquena em feia un salt, com si hi tingués una pistola apuntant.

Només mirava avorrida el rebedor, que era tan elegant i gloriós. No teníem una llotja, no havíem tingut temps de reservar-ne una, però teníem bons seients, al centre d’una de les fileres de davant de la platea. Havia fet que arribéssim tard, però, i la platea era gairebé plena: vam haver de trontollar entre vint parells de cames per arribar als nostres seients. La Dickie va vessar el vi i el Setí va mossegar una dona amb una pell de guineu al coll. La Diana, quan finalment va seure, estava seriosa i reflexiva: no era el tipus d’entrada que havia planejat per a nosaltres, en absolut.

I jo vaig seure, freda amb ella, i amb tot allò. Només podia pensar en la Kitty, que encara era als teatres, en el seu espectacle amb en Walter. Que en Bill la veia cada dia, la veuria més tard, després de l’espectacle, quan recollís la Flora. Que fins i tot ara, mentre els actors d’òpera que havíem vingut a veure es posaven el maquillatge, ella seia al seu camerino tres carrers més enllà, posant-se el seu.

Mentre pensava tot això, va aparèixer el director i el van aplaudir; els llums es van fer més dèbils i el públic es va quedar en silenci. Quan finalment va començar la música i es va alçar el teló, vaig mirar l’escenari amb una mena d’estupor. I quan van començar a cantar, em va venir una esgarrifança. L’òpera era Les noces de Fígaro.

Amb prou feines en recordo res. Només pensava en la Kitty. El seient em semblava molt estret i dur, em movia i em girava, fins que la Diana es va inclinar per dir-me que havia d’estar-me quieta. Pensava en totes les vegades que havia caminat per la ciutat, amb por de tombar la cantonada i veure la Kitty allà; pensava en com dissimulava, per tal d’evitar-la. De fet, evitar la Kitty s’havia convertit, durant els meus dies de prostitució, en una mena de segona vida per a mi, de manera que hi havia zones senceres de Londres per on automàticament no passava mai, carrers on no m’havia d’aturar a pensar, abans de girar i trobar-ne un altre. Era com un home amb un blau o una cama trencada, que aprèn a caminar entre molta gent sense que li toquin la ferida. Ara que sabia que la Kitty era tan a prop, era com si em veiés obligada a prémer la ferida, a recargolar la cama trencada, jo mateixa. La música va sonar més forta i em va començar a fer mal el cap, el seient semblava més estret que mai. Vaig mirar el rellotge, però els llums eren massa dèbils com per llegir-lo, vaig haver d’aixecar-lo per tal que la rodona captés el reflex de l’escenari, i tot fent-ho, vaig tocar la Diana amb el colze, la vaig fer sospirar de despit i em va mirar amb odi. El rellotge marcava les nou menys cinc, ara m’alegrava molt d’haver-lo mirat. L’òpera era just en aquell punt ridícul quan la comtessa i la minyona obliguen el noi protagonista a posar-se un vestit i el tanquen en un armari, i el cant i l’enrenou del voltant eren ja el pitjor de tot. Em vaig girar cap a la Diana i li vaig dir:

—No ho puc suportar. Us esperaré al rebedor —va treure una mà per agafar-me del braç, però la vaig apartar, em vaig aixecar i, tot dient «Oh, disculpi! Oh, disculpi!» a totes les senyores i senyors que es queixaven perquè ensopegava amb les cames o els trepitjava els peus, i vaig fer el meu camí dubtós per tota la filera fins a l’acomodador a la porta.

A fora, el rebedor estava meravellosament tranquil després de tot l’enrenou de l’escenari. Al mostrador dels abrics l’italià seia amb un diari. Quan hi vaig anar, va rebufar:

—No és aquí —va dir, quan li vaig preguntar per en Bill—. No es queda un cop ha començat l’espectacle. Volia la seva capa?

Vaig dir que no. Vaig sortir del teatre cap a la Drury Lane, molt conscient del meu vestit, la lluentor de les meves sabates i la flor de la solapa. Quan vaig arribar al Middlesex vaig trobar un grup de nois a fora estudiant el programa i comentant els espectacles. Vaig anar-hi per mirar per sobre les espatlles, buscant els noms que m’interessaven i un número.

Walter Wàters i Kitty, vaig veure finalment: em va deixar glaçada veure que la Kitty havia perdut el Butler, i estava treballant amb l’antic nom d’escenari d’en Walter. Eren, com havia dit en Bill, al principi de la segona part, a la posició número catorze de la llista, després d’un cantant i un prestidigitador xinès.

A la taquilla de dins seia una noia amb un vestit violeta. Vaig anar cap a la seva finestreta i vaig fer un gest cap al teatre.

—Qui hi ha a l’escenari? Per quin número van? —vaig preguntar. Va alçar els ulls i, quan va veure el meu vestit, va fer un riure ofegat.

—Em sembla que s’ha perdut, rei —va dir—. Vostè busca l’òpera, a la cantonada —em vaig mossegar el llavi, no vaig dir res, i el somriure es va esvair—. Molt bé, Senyor Alfred. És el número dotze, Belle Baxter, Cockney Chanteuse.

Vaig comprar una entrada de sis penics, va fer una ganyota en veure-ho, és clar.

—Crec que hauríem de treure la catifa vermella, com a mínim —la veritat era que no gosava apropar-me gaire a l’escenari. M’imaginava que en Billy-Boy havia vingut al teatre i li havia explicat a la Kitty que m’havia trobat i com anava vestida. Recordava com de proper podia semblar el públic, d’un escenari estant en un teatre petit, quan sorties de darrere el teló. I amb el meu abric i el llaç, és clar, cridava l’atenció. Seria terrible que la Kitty em veiés mentre la mirava, tenir els seus ulls fits en mi, mentre cantava a en Walter!

De manera que vaig pujar al galliner. Les escales eren estretes: quan vaig tombar la cantonada i vaig trobar una parella allà, fent-se petons, vaig haver de passar pel voltant, molt a prop. Com la noia de la taquilla, miraven el meu vestit i, com ella, reien d’amagat. Podia sentir els cops de l’orquestra que es feien més forts, em semblava que el cor picava contra el pit, al mateix ritme. Quan finalment vaig arribar al teatre, amb la mitja llum morbosa, l’escalfor, el fum i la pudor de la gent que cridava, de poc no caic.

A l’escenari hi havia una noia amb un vestit taronja foc que movia les faldilles per tal que es veiessin les mitges. Va acabar una cançó mentre m’estava allà dreta, recolzant-me en una columna per calmar-me, i en va començar una altra. Semblava que el públic se la sabia. Hi havia cops de mans i xiulets i, abans que s’apaguessin, em vaig obrir pas pel passadís fins a un seient buit. Va resultar que estava al final d’una filera de nois, una elecció dolenta perquè, és clar, quan em van veure amb el meu vestit d’òpera i la flor, es van donar cops de colze i van riure. Un va tossir a la mà, però va sonar com «Marieta!». Vaig girar el cap i vaig mirar amb deteniment l’escenari. Un moment més tard, vaig treure un cigarret i el vaig encendre. Mentre fregava el llumí, em tremolava la mà. Finalment el Cockney Chanteuse va acabar el seu espectacle. Va haver-hi xiscles, després una pausa breu, marcada per crits, moviment i sorolls, abans que l’orquestra comencés amb la introducció de l’espectacle següent: una dringadissa, una melodia xinesa, que va fer que un noi de la mateixa filera s’aixequés i cridés alguna cosa graciosa. Després es va alçar el teló i van aparèixer un mag i una noia, amb un armari japonès negre, molt semblant al de l’habitació de la Diana. Quan el mag va espetegar els dits, va haver-hi un esclat de llum, un so fort i un núvol de fum púrpura, i els nois es van posar els dits a la boca per xiular.

Havia vist, o em sentia com si els hagués vist, milers d’espectacles semblants, i ara mirava aquest, amb el cigarret ben agafat entre els llavis, i em posava cada cop més tensa i neguitosa. Recordava seure a la llotja del Canterbury Palace, amb el cor a cent i els guants amb llaços: em semblava increïblement llunyà i estrany. Però, com feia sempre abans, m’agafava al vellut enganxós del seient i mirava cap a on, amb una insinuació d’una corda caient i les taules del terra plenes de pols, l’escenari donava als bastidors, i vaig pensar en la Kitty. Era allà, en algun lloc, just darrere el teló, potser lligant-se bé el vestit, el que fos, potser xerrant amb en Walter o la Flora, potser escoltant què li deia en Billy-Boy, de mi, potser somrient, o plorant, o només dient suaument: «Guaita això!» i després m’oblidaria…

Pensava en tot això quan el mag va fer el seu truc final. Va haver-hi més llum i més fum: el fum arribava fins al galliner i va deixar a tot el públic tossint, però xisclant darrere la tos. Va caure el teló, va haver-hi una altra pausa mentre canviaven el número i després una tremolor de blau, blanc i taronja, mentre els tramoistes canviaven el filtre de la biga. M’havia acabat el cigarret i ara en buscava un altre. Aquest cop, tots els nois de la filera em van veure fent-ho, així que els vaig oferir el paquet i cadascun en va agafar un: «És molt generós». Vaig pensar en la Diana. Suposava que l’òpera havia acabat i m’esperava, dient paraulotes, donant cops amb el programa contra la cuixa.

I si tornava a Felicity Place sense mi?

Però llavors es va sentir la música i el soroll del teló. Vaig mirar l’escenari i en Walter era allà.

Semblava més gran, molt més gran del que el recordava. Potser s’havia engreixat, potser el vestit era una mica enconxat. S’havia cardat els bigotis amb una pinta per aixecar-los de manera divertida. Portava uns pantalons escocesos i una jaqueta de vellut verda; al cap duia un barret i a la butxaca una pipa. Darrere seu hi havia una tela amb una escena que representava un saló i al seu costat una butaca que inclinava mentre cantava. Estava sol. Mai no l’havia vist amb un vestit i maquillat. No s’assemblava gaire al personatge que encara veia, en somnis, la figura amb una camisa que s’agitava, la barba humida, la mà a sobre la Kitty, per això mentre el mirava, arrufava el nas: el meu cor gairebé no s’havia immutat en veure’l allà.

La seva veu era de baríton suau i no del tot desagradable, va haver-hi un esclat d’aplaudiments amb la primera aparició, i ara hi havia una altra ronda d’aplaudiments satisfets i un parell de xiscles. La cançó, però, era molt estranya: parlava d’un fill que havia perdut, que es deia «Petit Jacky». Hi havia uns quants versos que acabaven amb la mateixa frase, alguna cosa com: «On, oh on, és en Petit Jacky ara?». Vaig pensar que era una mica extravagant veure’l allà, cantant una cançó així, tot sol. On era la Kitty? Jo agafava fort el cigarret. No podia imaginar com podia encaixar en aquesta rutina, amb un barret de seda, un llaç i una flor…

Tot d’una em va començar a venir una idea horrible al cap. En Walter havia tret un mocador de la butxaca i es fregava l’ull. La veu es va alçar sobre el cor i uns quants del teatre s’hi van afegir: «On, oh on, és en Petit Jacky ara?». Em vaig esgarrifar al seient. Vaig pensar: «No pot ser! Oh, si us plau, si us plau, que l’actuació no sigui així!».

Però sí que ho era. Mentre en Walter feia la seva pregunta planyívola, es va sentir un xiulet des del bastidor.

—Aquí és el teu Petit Jacky, Pare!

Una figura va entrar corrent a l’escenari, li va agafar la mà i la va besar. Era la Kitty. Duia un vestit de mariner, una camisa blanca baldera amb una faixa blava, uns pantalons bombatxos blancs, mitges i sabates planes marrons; també portava un barret de palla penjat a l’esquena, amb una cinta. Tenia els cabells força llargs i els havien pentinat en rínxols. La banda va fer sonar una altra melodia i va afegir la seva veu a la d’en Walter en un duet.

El públic la va aplaudir i somreia. Ella feia saltets, i en Walter s’inclinava i la renyava amb el dit, i reien. Els agradava aquesta part. Els agradava veure la Kitty, la meva estimada, insolent i arrogant Kitty, fer de nen, amb el seu marit, i mitges fins als genolls. No podien veure que em posava vermella i em recargolava al seient, tampoc no haurien entès per què ho feia, si m’haguessin vist. Amb prou feines ho sabia jo, només em sentia totalment avergonyida. No m’hauria sentit pitjor si l’haguessin esbroncat, o l’haguessin atacat amb ous. Però ella els agradava!

La vaig mirar amb més atenció. Aleshores vaig recordar les meves lents de l’òpera, les vaig treure de la butxaca, les vaig posar als ulls i la vaig veure més a prop, davant meu, tan a prop com en un somni. Els seus cabells, tot i que llargs, encara eren de color nou. Encara tenia les pestanyes llargues i era tan esvelta com un salze. S’havia tapat les pigues i les havia substituït per algunes taques divertides; però jo, que les havia resseguit amb els dits tants cops, pensava que podia veure’n la forma sota les pólvores. Encara tenia els llavis gruixuts i brillaven mentre cantava. Va aixecar la boca i va fer un petó, entre vers i vers, als bigotis d’en Walter…

En veure-ho, em van caure les lents, vaig veure com els nois de la filera les miraven amb enveja, així que els les vaig passar, crec que al final les van llançar a una noia al balcó. Quan vaig mirar un altre cop l’escenari, la Kitty i en Walter semblaven molt petits. Ell s’havia enfonsat a la cadira i s’havia posat la Kitty a sobre per tal que segués als genolls; ella tenia les mans agafades al pit i els peus, amb les sabates planes de noi, ballaven. Els nois van cridar alguna cosa, les paraules es van perdre. Vaig trontollar pel passadís fosc i vaig trobar la sortida.

Un cop vaig haver tornat a l’Òpera Reial vaig veure que els cantants encara es movien per l’escenari, amb els corns retrunyint. Però només els sentia a través de la porta: no podia afrontar el fet d’obrir-me pas per les fileres fins a arribar a la Diana i veure el seu disgust. Li vaig donar el meu tiquet a l’italià de les capes, després vaig seure al rebedor en una cadira de vellut, mirant com el carrer s’omplia de cotxes esperant, dones venent flors, prostitutes i nois que feien el carrer.

Finalment es van sentir els crits de «Bravo!» i els xiscles de la soprano. Es van obrir les portes de bat a bat, el rebedor es va omplir de gent xerrant, i la Diana, la Dickie i la Maria en van sortir alhora, em van veure esperant i van venir badallant, renyant-me i preguntant-me quin era el problema. Vaig dir que havia estat malalta al lavabo de senyors. La Diana em va posar una mà a la galta.

—Totes les emocions del dia han estat massa per a tu!

Però ho va dir freda, i durant tot el viatge fins a Felicity Place vam seure en silenci. Quan la senyoreta Hooper ens va deixar a dins i va tancar la porta darrere nostre, vaig caminar amb la Diana fins a la seva habitació, però llavors vaig continuar caminant, cap a la meva. Mentre ho feia, em va posar una mà al braç:

—On vas?

Em vaig desfer de la seva mà.

—Diana, estic molt cansada. Deixa’m sola.

Em va mirar un altre cop.

—Estàs molt cansada —va dir, amb menyspreu a la veu—. Creus que m’importa, com et sents? Passa a la meva habitació ara mateix, puteta, i treu-te la roba.

Vaig dubtar.

—No, Diana.

Es va apropar.

—Què?

Els rics tenen una manera pròpia de dir «Què?»: la paraula és esmolada i té un punt especial. Els surt de la boca com una destral d’una funda. Així va ser com ho va dir la Diana en aquell moment, en aquell passadís fosc. Vaig sentir com se’m clavava i em debilitava. Em vaig empassar la saliva.

Vaig dir:

—No, Diana —ja no era com un xiuxiueig. Però quan ho va sentir, em va agafar per la camisa, per fer-me caure—. Deixa’m estar, em fas mal! Deixa’m estar, deixa’m estar! Diana, faràs malbé la camisa!

—Què, aquesta camisa? —va respondre. I llavors, va posar els dits darrere els botons, va estirar fins que es van trencar i se’m van veure els pits a sota. Després va agafar la jaqueta i també me la va arrencar, tota l’estona gemegant mentre ho feia i amb les cuixes prement fort contra les meves. Vaig arribar trontollant fins a la paret, em vaig posar el braç sobre la cara, em pensava que em pegaria. Però quan la vaig mirar vaig veure que tenia la cara pàl·lida però no de fúria, sinó de desig. Em va agafar la mà i va posar els dits al coll del seu vestit i, de tan miserable que em sentia, quan vaig entendre què volia que fes, vaig sentir que se m’accelerava la respiració i la vagina em va fer un salt. Vaig estirar del llaç, vaig sentir com algunes puntades es trencaven i aquell soroll va fer el mateix efecte en mi que una fuetada sobre un cavall. Li vaig arrencar el vestit negre, blanc i platejat, que havia comprat al Worth per combinar amb el meu; i quan estava destrossat i trepitjat a la catifa, em va fer agenollar-m’hi a sobre i fer-li l’amor, fins que es va córrer un cop darrere l’altre.

Després em va enviar a la meva habitació, de totes maneres.

Estava estirada a la fosca i tremolava, em vaig posar les mans sobre la boca per tal de no plorar. Sobre l’armari al costat del llit, brillant on li donava la llum de la nit, hi havia el meu regal d’aniversari, el rellotge. El vaig agafar i el vaig sentir fred entre els dits, però quan me’l vaig posar a cau d’orella em vaig esgarrifar, perquè només deia: Kitty, Kitty, Kitty…

El vaig enretirar i em vaig posar el coixí sobre les orelles per no sentir-lo. No ploraria, no ploraria! Ni tan sols hi pensaria. Només em deixaria portar, per sempre més, per les rutines atemporals i buides de Felicity Place.

Així pensava llavors. Però els meus dies estaven comptats. I les manetes del meu rellotge preciós els anava escombrant a poc a poc.