2

Havia estat darrere l’escenari del Palace amb en Tony un parell de cops, però només de dia, quan la sala era fosca i deserta. Ara, però, els passadissos per on caminàvem eren plens de llum i de soroll. Vam passar una porta que sabia que conduïa a l’escenari: vaig entreveure escales, cordes i tubs penjant del sostre, nois amb gorra i davantal, cistells i llums per a maniobres. Vaig tenir aleshores la mateixa sensació que tindria tots aquells anys després cada cop que anava darrere l’escenari: que havia entrat a l’engranatge d’un rellotge gegant, que havia travessat l’elegant esfera per endinsar-me a la polsegosa, greixosa i inquieta maquinària que s’hi amaga darrere.

En Tony em va dur per un passadís que portava a una escala metàl·lica, on es va aturar per deixar passar tres homes. Duien barret, abric i bossa, tenien la cara groguenca i no gaire bon aspecte i un cert aire de fatxenderia. Em va semblar que eren comerciants que duien mostres. No va ser fins que no els vam passar, i els vaig sentir xerrar amb el porter de l’escenari, que no em vaig adonar que eren els acròbates que ja marxaven i que a les bosses hi duen els vestits de lluentons. De sobte, m’esfereïa pensar que potser la Kitty Butler era com ells: simple, o insulsa; potser ni tan sols s’assemblava a la preciosa noia que havia vist moure’s sota els focus. Vaig estar a punt de cridar en Tony per fer-lo tornar enrere, però ja havia començat a baixar l’escala, i quan vaig arribar a la seva alçada, ell ja era davant una porta i girava el pany.

La porta era una qualsevol d’entre totes les que hi havia al passadís, no es distingia de les altres si no era per un set de llautó, molt vell i rascat, que hi havia collat a l’alçada dels ulls al plafó central, i una targeta escrita a mà que hi havia enganxada a sota. «Senyoreta Kitty Butler», hi deia.

La vaig trobar asseguda en una taula petita, davant el mirall; s’havia girat, suposo que per respondre als cops d’en Tony en picar a la porta, però en veure’m es va alçar per estrènyer-me la mà. Era una mica més baixa que jo, fins i tot amb talons, i més jove que no pas m’havia imaginat, potser tenia l’edat de la meva germana, vint-i-un, o vint-i-dos.

—Ah! —va dir, quan en Tony va haver marxat. Encara se li notava a la veu l’entonació teatral—. La meva admiradora misteriosa! Estava convençuda que venia a veure en Gully, però algú em va dir que mai no es queda després de la mitja part. Per mi, que ve al teatre? Mai no havia tingut cap admiradora!

Mentre parlava, s’estava repenjada còmodament a la taula, que era plena, ara ho veia, de pots de crema i maquillatge, cartes i tasses brutes de te; tenia les cames creuades a l’alçada dels turmells i els braços creuats. Encara duia la cara molt empolvorada, els llavis vermells i les pestanyes i parpelles negres. Vestia els pantalons i les sabates que havia fet servir per l’espectacle, però s’havia tret la jaqueta, l’armilla i, evidentment, el barret. Els tirants li cenyien la camisa emmidonada al pit, però duia el coll obert, ja que s’havia tret la corbata. Sota la camisa li vaig veure un tros de blonda de color crema. Vaig apartar la mirada.

—M’agrada el seu espectacle —vaig dir.

—Ja m’ho penso, si hi ve tan sovint!

Vaig somriure.

—Bé, en Tony em deixa entrar sense pagar… —això la va fer riure. En contrast amb els llavis pintats, la llengua semblava molt rosada i les dents extraordinàriament blanques. Em vaig sentir enrojolar—. El que volia dir —vaig continuar— és que en Tony em deixa asseure’m a la llotja. Però si ho hagués de fer, pagaria i m’asseuria a l’amfiteatre, ja que el seu espectacle m’agrada molt, senyoreta Butler.

Ara no va riure, sinó que va inclinar el cap una mica.

—De debò? —va preguntar, suaument.

—Oh, sí.

—I digui’m, què és el que tant li agrada?

Vaig dubtar un moment.

—M’agrada el seu vestit —vaig dir, finalment—. També les cançons i com les canta. M’agrada com parla amb en Tricky. I m’agraden… els seus cabells.

Aquí em vaig ennuegar i ara va ser ella qui semblava que s’enrojola-va. Hi va haver un moment de silenci incòmode i, de sobte, va arribar el so de la música, el toc d’una corneta i el ritme d’un tambor, seguits del so d’una ovació, com el vent dins un cargol de mar. Vaig fer un salt i vaig mirar al meu voltant; ella va riure.

—És la segona part —va dir.

L’ovació es va esmorteir, però la música va seguir colpejant com un gran cor.

Es va aixecar de la taula i em va preguntar si em feia res si fumava. Vaig fer que no amb el cap, i també ho vaig fer quan va agafar un paquet de cigarretes que hi havia entre les tasses brutes i les cartes, i me’n va oferir. A la paret hi havia una petita llum de gas protegida amb una tela metàl·lica i s’hi va apropar per encendre’s la cigarreta. Així, amb la cigarreta penjant dels llavis i els ulls aclucats sota la flama, tornava a semblar un noi, però quan va agafar la cigarreta entre els dits, la punta era tota tacada de carmesí. En veure-ho, va fer una ganyota.

—Oh, miri, si encara duc tot el maquillatge! Que li faria res asseure’s aquí amb mi mentre em rento la cara? Ja sé que no és gaire cortès, però haig d’enllestir ràpid, ja que hi ha una altra noia que necessitarà el camerino més tard.

Vaig fer tal com em demanava, em vaig asseure i mirava com s’untava les galtes amb crema i s’hi aplicava un tros de roba. Ho feia ràpidament i amb compte, però de manera distreta: mentre es fregava la cara, em fixava pel mirall. Va veure el meu barret nou i va dir:

—Oh, quin bonet més bonic!

Aleshores em va preguntar com és que coneixia en Tony, i si per cas era el meu promès.

—Oh, no! Fa la cort a la meva germana.

Va riure, i em va preguntar on vivia i de què treballava.

—Treballo en una ostreria.

—Una ostreria!

La idea li va fer gràcia, i mentre es fregava la cara va començar a taral·lejar, i després, a cantar en veu baixa.

«A Bishopgate Street vaig anar a passejar i una ostrera vaig trobar».

Va fregar-se el carmesí dels llavis i l’alcofoll de les pestanyes.

«Vaig mirar dins el seu cistell per veure si hi duia ostres».

Va continuar cantant; va obrir un ull i es va apropar al mirall per treure’s una engruna de negre d’ulls, la boca oberta en consonància amb l’ull; amb l’alè entelava el mirall. Durant un moment, semblava que m’havia oblidat. Em vaig fixar en la pell de la cara i el coll que havia emergit de la màscara de pólvores i maquillatge. Era de color crema, el mateix color de la blonda de la seva camisa, però l’enfosquien, al nas i a les galtes, i fins i tot als extrems dels llavis, unes pigues d’un color tan marró com els seus cabells. No m’ho havia pensat pas, que tindria pigues, i em van semblar meravelloses i inexplicablement pertorbadores.

Va netejar el mirall entelat, em va picar l’ullet i em va fer més preguntes sobre mi, i com que trobava més fàcil parlar amb el seu reflex que amb ella, finalment vaig començar a xerrar més lliurement. Al principi, em semblava que ella parlava com ho feien les actrius, tranquil·lament, amb certa coqueteria, i reia si jo m’enrojolava o deia alguna ximpleria. A poc a poc, però, com si també es tragués el maquillatge de la veu, el seu to es va fer més suau, menys descarat i insistent. Va badallar i es va fregar els ulls amb els artells; la seva veu, finalment, era com la de qualsevol noia: melodiosa, forta i clara, però la veu d’una noia de Kent, com la meva.

De la mateixa manera que les pigues, no la feia vulgar, com m’havia temut, sinó meravellosa i dolorosament real. En sentir-la, em vaig adonar de la meva torbació dels últims set dies. Vaig pensar que era molt estrany, alhora que ben normal: «M’he enamorat de vós».

De seguida va acabar de netejar-se la cara i de fumar-se la cigarreta, aleshores es va aixecar i es va passar els dits pels cabells.

—M’hauria de canviar —va dir, gairebé tímidament.

Vaig copsar la indirecta i vaig dir que havia de marxar, ella em va acompanyar a la porta.

—Moltes gràcies, senyoreta Astley —havia demanat el meu nom a en Tony—, per venir-me a veure.

Va allargar la mà cap a mi i jo vaig alçar la meva; aleshores vaig recordar el guant, el meu guant amb els llaços de color lavanda en conjunt amb el meu bonet. Me’l vaig treure ràpidament i li vaig oferir els dits nus. De sobte, tornava a ser el noi galant de l’escenari. Va estirar l’esquena, em va fer una petita reverència i es va dur els meus artells als llavis.

Em vaig estremir de plaer, fins que vaig veure que arronsava els narius, i vaig adonar-me de què era el que olorava: una flaire repugnant de mar, de carn i suc d’ostres, de cranc i cargols marins, que havia acompanyat els meus dits i els de la meva família durant tants anys que ja ni tan sols la notàvem. I ara, l’havia clavada al nas de la Kitty Butler! Em sentia a punt de morir de vergonya. Immediatament, vaig fer el gest d’enretirar la mà, però ella la va agafar ben fort entre els seus dits, encara contra els seus llavis, i em va somriure per sobre els artells. Tenia una mirada que no vaig saber interpretar.

—Fa olor de… —va començar a dir, lentament, sorpresa.

—D’arenga —vaig contestar, amargament.

Tenia les galtes calentes i vermelles, gairebé tenia llàgrimes als ulls. Crec que es va adonar de la meva confusió i li va saber greu.

—No, no pas d’arenga —va dir suaument—. Jo diria que més aviat de sirena.

Em va besar els dits i aquest cop m’hi vaig deixar; em va baixar la vermellor de la cara i, finalment, vaig somriure.

Em vaig tornar a posar el guant, em semblava que els dits em tremolaven contra la roba.

—Que vindrà a veure’m un altre dia, senyoreta sirena? —em va preguntar.

Ho va dir lleugerament, però, tot i que semblava increïble, ho deia de debò.

—Oh, i tant, m’agradaria molt —vaig dir.

Ella va assentir amb el cap, amb un gest gairebé de satisfacció. Em va fer una altra reverència i ens vam acomiadar; va tancar la porta i va desaparèixer.

Em vaig quedar quieta, de peu, davant del petit set i de la targeta escrita a mà que deia «Senyoreta Kitty Butler». Em sentia incapaç de moure’m d’allà, tan incapaç com si realment fos una sirena i no tingués cames per caminar, sinó una cua. Vaig parpellejar; havia suat, i la suor, juntament amb el fum de la seva cigarreta, havien fos l’oli de ricí que duia a les pestanyes i em feien picar els ulls. M’hi vaig acostar la mà, la mateixa mà que m’havia besat, i vaig apropar-me els dits al nas; vaig olorar a través de la roba allò mateix que ella havia olorat i em vaig enrojolar.

Al camerino, tot era silenci. Després, suaument, em va arribar el so de la seva veu. Estava cantant un altre cop la cançó de l’ostrera i el seu cistell. La veu, ara, era irregular, i em vaig adonar que potser cantava mentre s’ajupia per deslligar-se les sabates, o mentre tornava a posar-se dreta per a treure’s els tirants, o potser mentre es treia els pantalons… I, a tot això, només hi havia una simple porta entre el seu cos i els meus ulls plorosos.

Va ser aquest pensament el que em va fer reaccionar i, finalment, marxar.

Veure la senyoreta Butler actuar després d’haver-hi parlat, i que m’hagués somrigut i d’haver tingut els seus llavis sobre la mà, va ser una estranya experiència, alhora millor i pitjor que els altres cops que l’havia vista. La seva bonica veu, la seva elegància, el seu to arrogant: em sentia com si en conegués alguna cosa secreta, i m’enrojolava lleugerament cada cop que el públic l’aclamava o li demanava que tornés a l’escenari per fer el bis. No em va llançar cap altra rosa, totes van anar a parar, com els altres cops, a alguna noia bonica del pati de butaques. Però sabia que em veia, a la meva llotja, ja que notava la seva mirada mentre cantava; cada cop, en deixar l’escenari, saludava la sala amb el barret i feia un gest amb el cap, o picava l’ullet, o deixava entreveure un somriure, només per a mi.

Tot i que això em satisfeia, em sentia alhora decebuda. Ara que havia vist més enllà del maquillatge i l’aire arrogant, se’m feia molt difícil haver-me de seure entre el públic mentre cantava i no rebre d’ella res més que els altres. Em delia per tornar-la a veure, però també m’esgarrifava. M’havia convidat, però no m’havia dit quan i, en aquells temps, jo era terriblement tímida i insegura. Així, tot i que anava tan sovint com podia a la meva llotja del Palace, la mirava i l’aplaudia quan cantava, i rebia aquelles mirades i gests secrets, va passar tota una setmana fins que no vaig tornar a anar darrere l’escenari i em vaig presentar, pàl·lida, suada i vacil·lant, davant la porta del seu vestidor.

Quan ho vaig fer, però, em va rebre amb tanta amabilitat i em va renyar tan sincerament per no haver-la anada a trobar abans, i vam xerrar tan fàcilment sobre la seva vida al teatre i la meva vida com a ostrera, que tòts els meus dubte es van esvair. Finalment convençuda que li agradava, vaig tornar-la a visitar un altre cop, i després un altre, i un altre.

Aquell mes, no vaig anar enlloc més que al Palace, no veia ningú altre tret d’ella: ni en Freddy, ni els meus cosins, ni gairebé l’Alice. La mare havia començat a remugar, però quan vaig tornar a casa i els vaig explicar que la senyoreta Butler m’havia convidat a visitar-la al camerino i que m’havia tractat com a una amiga, va quedar impressionada. Treballava com mai a la cuina, feia filets de peix, rentava patates, picava el julivert, abocava crancs i llagostes en cassoles d’aigua bullint i ho feia tan ràpidament que gairebé em quedava sense alè per cantar-los una cançó mentre llençaven els seus últims xiscles. L’Alice em deia, ressentida, que la meva obsessió per certa persona del Palace m’havia tornat avorrida, però durant aquells dies no hi parlava gaire, amb l’Alice. Ara, cada dia acabava canviant-me de roba ràpidament i fent un sopar ràpid abans de sortir a corre-cuita cap a l’estació de tren; i cada viatge a Canterbury acabava al camerino de la Kitty Butler. Passava més temps acompanyant-la que no pas veient-la actuar, i la veia més sovint sense maquillatge, sense el vestit i sense el seu posat teatral, que amb ells.

Com més amigues ens fèiem, més lliure se sentia i més segura.

—M’has de dir Kitty —em va dir un dia—, i jo et diré… com et podria dir? «Nancy»? No, així és com et diu tothom. Com et diuen, a casa teva, «Nance»? O «Nan»?

—«Nance» —vaig respondre.

—Aleshores, jo et diré «Nan», si m’ho permets.

Si li ho permetia! Vaig assentir i vaig somriure com una ximple. Pel simple fet que em cridés, m’hauria desfet alegrement del meu antic nom i n’hauria pres un altre, o fins i tot me n’hauria quedat sense.

Des d’aquell moment, doncs, sempre deia «Oh, Nan», això, o «Per Déu, Nan», això altre, i, cada cop més, «Nan, bonica, acosta’m les mitges». Encara era massa tímida com per canviar-se davant meu, però una nit, quan vaig arribar al camerino, vaig veure que havia posat una mampara. S’hi posava darrere mentre xerràvem i m’anava passant les peces del seu vestit i em demanava que li atansés el vestit de dona que havia penjat en un penja-robes abans de l’actuació. M’encantava poder-la servir d’aquesta manera. Li raspallava i doblegava el vestit amb dits tremolosos, i, secretament, premia els diferents materials (el fil de la camisa emmidonada, la seda de l’armilla i les mitges, la llana de la jaqueta i els pantalons) contra la meva galta. Cada peça duia encara la calor del seu cos i el seu aroma particular, cadascuna semblava dur la seva pròpia càrrega d’energia i vibrava, o brillava, a les meves mans, o això, almenys, em semblava.

Els seus enagos i vestits eren freds i no vibraven, però també em feien enrojolar quan els hi atansava, ja que no podia evitar d’imaginar-me els llocs suaus i secrets que ben aviat havien de cobrir, o acariciar, escalfar i humitejar, quan se’ls hauria posats. Cada cop que sortia de darrere la mampara vestida com una noia petita, prima i de bonica figura, amb una trena falsa que amagava els seus preciosos cabells curts, tenia la mateixa sensació: una punxada de decepció i de penediment que es transformava immediatament en plaer i en un amor dolorós, en un desig de tocar-la, d’abraçar-la i d’acariciar-la tan fort que m’havia d’apartar o de creuar els braços per por que no sortissin volant cap a ella i l’estrenyessin fort.

Amb el temps em vaig tornar tan hàbil amb els seus vestits que em va suggerir que l’anés a trobar abans de sortir a escena, per tal d’ajudar-la a preparar-se per a l’espectacle, com una ajudant de camerino genuïna. Ho va dir de manera despreocupada, com si temés que jo no voldria. Suposo que no podia pas imaginar-se com em semblaven de monòtones les hores que havia de passar sense ella. Ben aviat ni tan sols trepitjava el pati de butaques, sinó que, cada nit, anava directament darrere l’escenari, mitja hora abans que hagués de sortir a escena, per ajudar-la a posar-se la camisa, l’armilla i els pantalons que l’havia ajudat a treure’s la nit anterior, a aguantar-li les pólvores mentre es cobria les pigues, a mullar el raspall que feia servir per allisar-se els rínxols dels cabells i a agafar-li la rosa al trau.

El primer cop que ho vaig fer, la vaig acompanyar a l’escenari i em vaig quedar entre els bastidors mentre actuava. Mirava, meravellada, els il·luminadors, que passaven, àgils com acròbates, sobre el pont de maniobres; no veia la sala, ni tampoc l’escenari, només un llistó polsegós i un noi amb la mà sobre la maneta que servia per girar la corda que feia caure el teló. Ella havia estat nerviosa, com tots els artistes, i m’havia contagiat el seu nerviosisme; quan va tornar, al final de l’actuació, seguida d’aplaudiments, crits i aclamacions, tenia les galtes vermelles i estava contenta i triomfant. A dir la veritat, no em va agradar gaire, en aquell moment. Se’m va agafar del braç, però no em veia. Era com si estigués sota els efectes d’alguna droga, o en l’arravatament de la primera abraçada, i jo em sentia ximple estant-me al seu costat, tranquil·la i sòbria, i gelosa de la multitud, que era ara la seva amant.

En endavant, vaig passar els vint minuts que ella era fora sola, al seu camerino. Escoltava el ritme de les seves cançons a través del sostre i de les parets, feliç de sentir els crits del públic des de la distància. Li feia el te, que li agradava cuit a la cassola amb llet condensada, fosc com una nou i espès com un xarop. Pels canvis de ritme de l’actuació, sabia quan posar la tetera al foc, per tal de tenir-li-ho llest quan tornava. Mentre l’aigua bullia, li netejava la tauleta i li buidava els cendrers, també li netejava el mirall i li ordenava la desgastada i descolorida capsa de cigars on tenia el maquillatge. Totes aquestes atencions eren actes d’amor, o de plaer, potser fins i tot de plaer propi, ja que dur-les a terme em feia sentir estranya, acalorada i gairebé avergonyida. Mentre rebia l’aclamació del públic, jo em passejava pel camerino i mirava les seves coses i les acariciava, o més ben dit, gairebé les acariciava: hi passava els dits a pocs centímetres de distància, com si també tinguessin una aura que podia acaronar. M’encantava tot el que ella deixava enrere: els enagos, els perfums, les perles que es posava a les orelles; fins i tot, els cabells dels raspalls, les pestanyes que s’enganxaven al maquillatge i la marca dels dits i els llavis a les burilles de les cigarretes. El món em semblava totalment transformat des que la Kitty Butler havia aparegut. Fins a la seva arribada, havia estat ben normal, però ara era ple d’estranys espais elèctrics que ella omplia amb la seva música o feia brillar.

Quan tornava al camerino, jo ja ho tenia tot net i endreçat. El te, com ja he dit, ja era llest, de vegades, fins i tot li tenia una cigarreta encesa. Ella es desfeia de la seva mirada ferotge i pertorbadora i era, simplement, alegre i amable.

—Quin públic, avui! —deia—. No em deixaven marxar!

O bé deia:

—Uf, avui no gaire bé, Nan, crec que a meitat de Visca, nois, visca ja s’havien adonat que era una noia!

Es treia la corbata i penjava la jaqueta i el barret, aleshores xarrupava el te i fumava la cigarreta. Actuar la feia més xerraire, així que em parlava, i jo me l’escoltava. D’aquesta manera, vaig conèixer una mica la seva història.

Havia nascut, explicava, a Rochester, en una família d’artistes. La mare (no va parlar del pare) havia mort quan ella encara era molt petita, no tenia germans ni germanes, ni tampoc recordava tenir cosins, l’havia pujada l’àvia. Havia fet les seves primeres salutacions sobre l’escenari als dotze anys, com «Kate Straw, la petita i meravellosa cantant», i havia tingut un cert èxit en teatres populars i bars, i també en sales petites.

—Però era una vida molt trista —deia—, i ben aviat vaig deixar de ser petita. Cada cop que hi havia alguna plaça, hi havia una pila de noies que feien cua a la porta de l’escenari i totes eren igual que jo, potser fins i tot més boniques, més descarades, o més voraces; no els feia res de besar el director per obtenir la promesa d’una feina per tota la temporada, o per una setmana, fins i tot només per una nit.

L’àvia havia mort i ella va unir-se a un grup de dansa que actuava a les ciutats costeres de Kent i a la costa sud, i feien l’espectacle al port tres cops cada nit. En explicar això arrugava el front i la seva veu es tornava amarga, o cansada; es posava la mà sota la barbeta i hi repenjava el cap, amb els ulls tancats.

—Era dur, molt dur —deia—. Mai no feies amics, perquè no et quedaves enlloc gaire temps. Tots els grans artistes es creien massa importants per parlar-te, o potser tenien por que els copiaries l’actuació. El públic era cruel i et feia plorar.

Només de pensar en la Kitty plorant em venien llàgrimes als ulls, i en veure’m tan afectada em somreia i em picava l’ullet, s’estirava i em deia, amb el seu accent més elegant:

—Però tot això ja ha quedat enrere i ara sóc al camí cap a la fama i la fortuna. Des que em vaig canviar el nom i en vaig convertir en un galant, el públic m’adora; en Tricky Reeves és qui més m’estima i em paga com a una reina, per demostrar-ho!

I aleshores rèiem juntes, ja que totes dues sabíem que si de debò fos una estrella el sou d’en Tricky no li arribaria ni per a comprar xampany. El meu somriure, però, desprenia també preocupació, ja que sabia que tenia contracte fins a finals d’agost i que després marxaria a algun altre teatre, potser a Margate, deia, o a Broadstairs, si la hi volien. Jo ni tan sols podia imaginar què faria quan hauria marxat.

No sabria dir ben bé què en pensava la meva família de la meva presència darrere l’escenari, ni tampoc de la meva fantàstica nova condició d’amiga i ajudant no oficial de la senyoreta Butler. Com ja he dit, estaven impressionats, però també afligits. Els tranquil·litzava pensar que es tractava d’una amistat sincera i no tan sols una passió d’adolescent, allò que em feia viatjar tan sovint al Palace i gastar tots els meus estalvis en bitllets de tren. Tot i així, em semblava que es preguntaven quin tipus d’amistat hi podia haver entre una artista de musical bonica i intel·ligent i una noia del públic que l’admirava. Quan vaig dir que la Kitty no tenia promès (ja que me n’havia assabentat quan m’explicava la seva història), en Davy em va dir que l’havia de portar a casa i presentar-la al meu ben plantat germà, tot i que només ho va fer quan hi havia la Rhoda davant, per fer-la enrabiar. Els vaig explicar que li feia el te i li endreçava la taula i la mare va arrugar el front.

—Sembla que en treu un bon profit, de tu. A nosaltres també ens aniria bé, que ens ajudessis una mica més amb el te i les taules.

Potser sí que era cert que havia desatès una mica les meves tasques a l’ostreria per culpa dels viatges al Palace. Era l’Alice, qui les duia a terme, tot i que no se’n queixava mai. Suposo que els pares devien de trobar-la molt generosa, ja que em donava tota la llibertat a costa de la seva. Em semblava que preferia no mencionar la Kitty i per aquest mateix motiu sabia que era ella qui se sentia més incòmoda amb la situació. No li havia tornat a parlar de la meva passió. De fet, no havia dit res del meu nou, estrany i ardent desig a ningú. Però, evidentment, l’Alice em veia quan jeia al llit, i qualsevol que hagi estat enamorat en secret us podrà dir que és al llit on se somia; és en la foscor, on no ens veiem enrojolar les galtes, que ens despullem de la capa de restriccions que cobreix la nostra passió durant el dia i la deixem brillar una mica.

Com s’hauria enrojolat, la Kitty, si sabia el paper que representava en els meus somnis ferotges, si arribava a saber amb quina poca vergonya convertia els records que tenia d’ella en allò que més em complaïa. Cada nit, al Palace, m’acomiadava amb un petó: en els meus somnis, els seus llavis càlids i suaus restaven a la meva galta i passaven al front, l’orella, el coll, la boca. M’havia avesat a estar-me molt a prop d’ella mentre li cordava els botons del coll de la camisa o li raspallava la solapa de la jaqueta. Ara, en les meves fantasies, feia allò que voldria fer en aquell moment: m’inclinava per acostar-li els llavis als cabells, introduïa les mans sota la seva jaqueta, on la calor dels seus pits s’amagava sota l’emmidonada camisa d’home i l’acariciava.

I tot això, que m’omplia de confusió i plaer, amb la meva germana al costat! Amb l’alè de l’Alice sobre la galta, les seves cames càlides contra les meves, o amb els ulls que li brillaven fredament a la llum dels estels, plens de desconfiança.

Tanmateix, no em deia res, ni em preguntava res, i per a la resta de la família, almenys, la meva continuada amistat amb la Kitty va deixar de ser motiu de sorpresa i es va convertir en motiu d’orgull.

—Que heu estat al Palace de Canterbury? —sentia que deia el pare als clients mentre els retirava els plats—. La nostra noia és molt amiga de la Kitty Butler, l’estrella de l’espectacle.

A finals d’agost, quan la temporada d’ostres es va haver iniciat, van començar a insistir-me que convidés la Kitty a casa, per tal que la poguessin conèixer.

—Tan amigues que dius que sou —va dir el pare un dia, mentre esmorzàvem—. A més, seria un crim que estant tan a prop de Whitstable no provés una bona ració d’ostres. L’has de portar a casa abans no marxi.

La idea de demanar a la Kitty que vingués a sopar amb la meva família em semblava horrible; a més, com que el pare havia mencionat tan despreocupadament el fet que la Kitty marxaria a un altre teatre, li vaig respondre de mala manera. Una mica més tard, la mare em va agafar per banda.

—Que potser el restaurant del teu pare no és prou bo per a la senyoreta Butler? Que potser t’avergonyeixes dels teus pares, o del seu negoci?

Les seves paraules em van entristir, i a la nit, amb la Kitty, vaig estar silenciosa i emmurriada. Després de l’espectacle, em va demanar què tenia i em vaig mossegar els llavis.

—Els meus pares volen que et convidi a sopar demà —vaig dir—. No has de venir pas, puc dir que estàs ocupada, o malalta, però m’han demanat que t’ho digui i —vaig acabar, amargament— ara ja ho he fet.

Em va agafar la mà.

—Però Nan —va dir, meravellada—, m’encantarà venir! No saps com m’avorreixo a Canterbury, on no hi tinc ningú amb qui parlar tret de la senyora Pugh i en Sandy!

La senyora Pugh era la mestressa de la pensió on s’estava la Kitty, i en Sandy era el jove que vivia al mateix replà. Tocava a l’orquestra del Palace, però la Kitty deia que bevia i que de vegades era ximple i avorrit.

—Oh, seria fantàstic —va continuar—, asseure’s en un restaurant de debò, amb una família de debò i no pas en una habitació amb un llit, una catifa bruta i un tros de diari sobre la taula per fer d’estovalles! I com m’agradarà veure on vius i on treballes, i agafar el teu tren, i conèixer la gent que t’estima i que s’està amb tu tot el dia!

Sentir-la parlar així, tan obertament, de com li agradava, em feia sentir intranquil·la, però ni tan sols vaig tenir temps d’enrojolar-me: mentre parlava, algú va picar a la porta, amb cops secs, alegres i autoritaris; ella va parpellejar, es va posar dreta i va alçar els ulls, sorpresa.

Jo també vaig fer un bot. En tots aquells vespres que havia passat amb ella, mai no va tenir cap visita tret del traspunt, que l’avisava de quan li tocava sortir a escena, i en Tony, que de vegades treia el nas per dir-nos bona nit. Com ja he dit, no tenia promès, ni tampoc altres admiradors, ni cap altre amic, semblava, tret de mi, i jo sempre n’havia estat contenta. Ara, mentre la veia alçar-se i anar cap a la porta, em vaig mossegar el llavi. M’agradaria poder dir que vaig tenir una premonició, però no va ser així. Tan sols em vaig sentir molesta perquè l’estona que passàvem juntes, que ja em semblava prou breu, s’havia d’acabar.

El visitant era un senyor, evidentment desconegut per a la Kitty, ja que el va saludar molt educadament alhora que prudent. Duia un barret de seda, que es va treure en veure-la i en adonar-se de la meva presència a l’habitació.

—La senyoreta Butler, suposo —va dir. Ella va assentir i el senyor li va fer una reverència—. Sóc en Walter Bliss, senyora, per servir-la.

Tenia la veu forta, agradable i clara, com la d’en Tricky. Mentre parlava, es va treure una targeta de la butxaca i la hi va donar. En el poc temps que va trigar la Kitty en deixar anar un petit «Oh!» de sorpresa, el vaig estudiar. Era molt alt, fins i tot sense barret, i anava vestit a la moda, amb pantalons de quadres i una armilla un xic extravagant. Sobre la panxa tenia una cadena de rellotge daurada i gruixuda com la cua d’una rata, i als dits, m’hi vaig fixar, hi duia encara més or. Tenia el cap gros i els cabells d’un vermell pàl·lid, com també eren vermells alhora que impressionants i, en certa manera, còmics, els bigotis que li sortien de sobre el llavi i li arribaven fins a les orelles, i els pèls del nas. La seva pell era pàl·lida i brillant com la d’un noi i tenia els ulls blaus.

Quan la Kitty li va tornar la targeta, li va demanar si hi podia parlar un moment, i immediatament ella es va apartar per fer-lo passar. Amb ell, l’habitació semblava més plena i calorosa. Em vaig alçar, emmurriada, em vaig posar els guants i el barret i vaig dir que havia de marxar. La Kitty em va presentar:

—És la meva amiga, la senyoreta Astley —va dir, i a l’instant em vaig sentir més feliç. El senyor Bliss em va donar la mà—. Digues a la teva mare —va continuar, mentre m’acompanyava a la porta— que demà vindré, a l’hora que li vagi bé.

—Vine a les quatre —vaig dir.

—A les quatre, doncs!

Em va agafar la mà suaument i em va besar a la galta. Per sobre de la seva espatlla, vaig veure el senyor Bliss que es tocava els bigotis; educadament, havia apartat la mirada de nosaltres.

No sabria descriure l’estranya mescla de sentiments que tenia diumenge, quan la Kitty ens va venir a trobar a Whitstable. Per a mi, ella era el més important del món, i el fet que em vingués a trobar a casa i que sopés amb la meva família era alhora un plaer gairebé insuportable i una càrrega terrible. L’estimava i anhelava que vingués; ningú, però, havia de saber-ho, ni tan sols ella. Em semblava que havia de ser una tortura asseure’m al seu costat a la taula del pare, amb tot aquell amor dins meu, silenciós i inquiet com un cuc. Hauria de somriure quan la mare preguntés com és que la Kitty no té promès, o quan en Davy agafés la mà de la Rhoda, o quan en Tony pessigués el genoll de l’Alice sota la taula, mentre la meva estimada romandria al meu costat, intocable.

També em preocupava que casa nostra era estreta, lúgubre i feia olor de peix. Potser la Kitty ho trobaria massa humil? Se n’adonaria, potser, dels forats de les cortines, o de les taques de les parets? Veuria que les butaques es bombaven, que les catifes eren descolorides i que el xal que la mare havia clavat a la lleixa de la xemeneia per tal que voletegés era ple de pols i estripat, amb tots els flocalls desfilats? Jo havia crescut amb totes aquestes coses i durant divuit anys no me n’havia adonat, però ara les veia tal com eren, com si fos ella qui les mirava.

També em mirava la meva família amb uns altres ulls. El meu pare era un home amable però més aviat avorrit. El trobaria insuls, la Kitty? En Davy podia arribar a ser força cridaner i la Rhoda, l’horrible Rhoda, de segur que seria massa coqueta. Què en pensaria, la Kitty? I què li semblaria l’Alice, la meva amiga més estimada fins un mes enrere? La trobaria freda i se sentiria confosa per la seva fredor? O potser, i aquest pensament era el més temible, la trobaria bonica, i li agradaria més que jo? Potser fins i tot s’hauria estimat més que hagués estat l’Alice qui s’asseia a la llotja, i haver-li llençat a ella la rosa, haver-la convidat al camerino i haver-li dit sirena.

Aquella tarda, mentre l’esperava, em sentia inquieta, alegre i trista alhora. Em preocupava d’arreglar la tauleta de te, o bé contestava a en Davy i rondinava a la Rhoda, em van renyar per remugar i, en general, vaig convertir el que havia de ser un dia feliç per a mi en un dia trist per a tothom. M’havia rentat els cabells, però se m’havien eixugat d’una manera estranya; havia afegit un volant al meu millor vestit però l’havia cosit tort i no quedava llis. Era a dalt de l’escala, suant amb la seda i l’agulla i amb ganes de plorar perquè el tren de la Kitty estava a punt d’arribar i havia d’anar-la a trobar, quan en Tony va sortir de la cuina carregat d’ampolles de Bass per a la taula de te. Es va aturar per mirar-me.

—Deixa’m estar —li vaig dir, però això encara el va fer més petulant.

—Aleshores, no deus voler saber les notícies que tinc.

—Quines notícies?

Havia aconseguit allisar el volant, vaig allargar la mà per agafar el barret del penja-robes. En Tony somreia, però no deia res. Vaig fer un cop amb el peu.

—Tony, quines notícies? Faig tard i encara em faràs arribar més tard.

—Bé, aleshores res de res. Suposo que la senyoreta Butler ja t’ho explicarà.

—Explicar-me què? —ara era de peu, amb el barret en una mà i l’agulla a l’altra—. Tony, què és el que m’ha d’explicar?

Va mirar per sobre la seva espatlla i va abaixar la veu.

—Bé, no diguis res perquè encara no està del tot tancat. Oi que la teva amiga havia de marxar del Palace dintre d’una setmana si fa o no fa?

Vaig assentir.

—Bé, doncs no marxarà pas, almenys durant una temporada. L’oncle li ha ofert un contracte brillant fins a l’any nou: diu que és massa bona com per deixar-la marxar a Broadstairs!

L’any nou! Encara faltaven mesos i mesos, i setmanes i setmanes! Vaig veure com s’estenien davant meu, cadascuna d’elles plenes de nits al camerino de la Kitty, de petons d’acomiadament, de somnis.

Crec que vaig deixar anar un crit, i en Tony va fer un glop de Bass, amb suficiència. Aleshores va arribar l’Alice, que volia saber de què parlàvem en xiuxiueigs, i què havia estat aquest crit. No vaig esperar a sentir la resposta d’en Tony, em vaig precipitar escales avall cap a la porta i vaig sortir al carrer; vaig córrer cap a l’estació com un cavallot, amb el barret que m’aletejava sobre les orelles perquè havia oblidat de fixar-lo.

No m’esperava que la Kitty es passegés per Whitstable amb el seu vestit, la jaqueta i els guants de color lavanda, però tot i així, en veure-la baixar del tren vestida de noia i caminant de manera ben femenina, amb la trena agafada al clatell i un para-sol a la mà, vaig sentir una punxada de decepció. Com sempre, però, es va convertir suaument en desig i després en orgull, ja que se la veia terriblement elegant i bonica a l’andana polsegosa de Whitstable. Quan m’hi vaig apropar, em va besar la galta i em va agafar de bracet, i va deixar que la dugués de l’estació a casa nostra, pel passeig marítim.

—Bé, doncs, així és aquí on has nascut i crescut? —va dir.

—Oh, sí. Mira: aquell edifici que hi ha al costat de l’església és la nostra escola. Més enllà, aquella casa amb la bicicleta a la porta, allà hi viuen els meus cosins. Mira, aquí, en aquest esglaó, vaig caure i em vaig fer un trau a la barbeta i la meva germana m’hi va posar un mocador durant tot el camí fins a casa.

Així li parlava i li anava assenyalant les coses, i ella assentia, mossegant-se el llavi.

—Oh, quina sort que tens! —va dir finalment, i en dir-ho em va semblar que sospirava.

Havia temut que la vetllada seria trista i difícil, però va ser ben alegre. La Kitty va donar la mà a tothom i per a tots tenia una paraula amable.

—Vostè deu ser en Davy, el que treballa a la barca —deia, o bé—: i vostè l’Alice. La Nancy parla de vostè tan sovint i n’està tan orgullosa… ara entenc el perquè!

Això va fer enrojolar l’Alice, que va abaixar la mirada cap al terra, confosa. Amb el meu pare, va ser molt amable.

—Bé, senyoreta Butler —va dir mentre li agafava la mà. Tot seguit, assenyalant les seves faldilles, va continuar—. Això sí que és un canvi, comparat amb el seu vestit habitual.

Ella va somriure i li va dir que sí que ho era.

—Si m’ho permet, fins i tot diria que és una millora.

Ella va riure i va dir que els senyors normalment eren d’aquell mateix parer i que s’hi havia acostumat i no li feia res.

Va ser molt amable amb tothom i va respondre totes les preguntes que li van fer sobre ella mateixa i sobre el món del teatre d’una manera tan dolça i tan intel·ligent, que ningú, ni l’Alice, ni tan sols la maliciosa Rhoda, no van poder dir que no els agradava. I jo, en veure-la mirar per la finestra cap a la badia de Whitstable, o inclinar el cap per escoltar-se una història del pare, o bé felicitar la mare per alguna figura o quadre (fins i tot va admirar el xal de la xemeneia!), me’n vaig enamorar un altre cop. I el meu amor era encara més fort, ja que coneixia aquell secret especial sobre en Tricky i el contracte, i aquells quatre mesos més que encara ens restaven.

Ens vam asseure a sopar, la Kitty va meravellar-se de la taula: l’havíem parada per a un sopar típic d’ostreria, amb unes tovalles de fil i un cremador d’alcohol amb un plat de mantega a sobre, que anava fonent. A tots dos costats hi havia plats amb pa, llimones tallades a quarts, vinagre i molinets de pebre; n’hi havia dos o tres de cada. Al costat de cada plat hi havia una forquilla, un tovalló i el més important, el ganivet ostrer. Al bell mig de la taula hi havia la safata de les ostres, coberta amb un tros de roba blanca i amb la tapa oberta un dit. «Suficient», deia el pare, «perquè les ostres estiguin una mica amples», però no tant com perquè s’obrissin i es fessin malbé. Estàvem una mica estrets, a taula, ja que érem vuit persones i vam haver de pujar cadires del restaurant. La Kitty i jo ens vam asseure juntes, els nostre colzes gairebé es fregaven i les nostres sabates es tocaven sota la taula.

—Nancy, mou-te una mica, deixa-li una mica d’espai a la senyoreta Butler —va cridar la mare.

—Oh, no, senyora Astley, estic bé, de debò —va dir la Kitty.

Em vaig moure mig centímetre a la dreta, però vaig deixar el peu al costat del seu i sentia la calor de la seva cama contra la meva.

El pare va servir les ostres i la mare la cervesa i la llimonada. La Kitty va agafar una ostra amb una mà i el ganivet amb l’altre i els va ajuntar de forma força ineficaç. El pare ho va veure i va fer un crit.

—Compte, senyoreta Butler, però quines maneres són aquestes? Davy, pren el ganivet i ensenya a la senyoreta com es fa, no sigui que se li escapi la fulla i es faci un tall ben lleig.

—Ja ho faig jo —vaig dir, ràpidament. Vaig prendre l’ostra i el ganivet, abans que el meu germà no hi posés els dits—. Mira, es fa així —li vaig dir—. Has de posar-te l’ostra al palmell de la mà de manera que la part plana et quedi a dalt, veus? —vaig agafar l’ostra tal com li deia, ella se la mirava molt seriosament—. Aleshores has d’agafar el ganivet i l’has de posar a la xarnera, no pas entre les dues closques. Ara agafes bé l’ostra i fas palanca —vaig fer girar suaument el ganivet i la closca es va obrir fàcilment—. L’has d’agafar ben fort —vaig continuar—, perquè la closca és plena de suc i no n’has de vessar ni una gota, ja que és la part més saborosa —tenia el petit mol·lusc al palmell de la mà, dins el seu bany de suc d’ostra, nu i relliscós—. Això d’aquí —vaig dir, assenyalant els pèls amb el ganivet— li ho has de treure —vaig fer girar el ganivet i l’ostra va quedar ben polida—, i ara només l’has de separar i ja te la pots menjar!

Vaig posar-li la closca a la mà i vaig sentir la calor dels seus dits contra els meus quan va obrir la mà per rebre-la. Els nostres caps eren molt a prop. Va apropar-se l’ostra als llavis i la va sostenir un segon davant la boca, amb els ulls fixes en els meus, sense parpellejar.

No m’havia adonat que havia parlat molt suaument i tothom havia abaixat la veu per escoltar-me. Ara, romanien en silenci i quiets. Quan vaig apartar la mirada de la Kitty, vaig veure una filera de cares que em miraven i em vaig enrojolar.

A la fi, algú va parlar. Va ser el pare, la seva veu va sonar molt forta.

—I ara no se l’empassi pas, senyoreta Butler, tal com fan els «grumets» —va dir—. A la meva taula no està pas permès! Endavant, mastegui-la bé!

El seu to va ser amable i la Kitty va riure. Va mirar la closca que tenia a la mà.

—De debò que és viva? —va preguntar.

—Oh i tant! —va fer en Davy—. Si para l’orella, la sentirà xisclar mentre se l’empassa.

L’Alice i la Rhoda van llençar uns crits de protesta.

—Faràs que es maregi —el va renyar la mare—. No li faci cas, senyoreta Butler, mengi’s la seva ostra i gaudeixi’n.

Així ho va fer; sense tornar-me a mirar va introduir-se l’ostra a la boca, va mastegar-la i se la va empassar. Aleshores es va netejar els llavis amb el tovalló i va fer un somriure al pare.

—I bé? Digui’m la veritat: ha tastat mai cap ostra com aquesta? —li va demanar el pare.

La Kitty va dir que no ho havia fet, en Davy va deixar anar una exclamació i durant una estona no es va sentir res més que els sons delicats i suaus d’un bon sopar amb ostres: el grinyol de les xarneres, els cops de ganivet contra les closques, el degoteig del suc, la mantega i la cervesa. Ja no vaig obrir cap més ostra per a la Kitty, ja que s’hi manegava prou bé.

—Mira’l, aquest! —va dir, quan ja n’havia obert una mitja dotzena—, quin animal! —aleshores se’l va mirar de més a prop—. És mascle? Suposo que tots ho deuen ser, si tenen aquests pèls, oi?

El pare va negar amb el cap, mentre mastegava.

—Oh, no, senyoreta Butler, no pas. No deixi que aquests pelets la confonguin. Les ostres són un mol·lusc ben estrany, ara mascle, ara femella, canvien quan els plau. Uns hermafrodites ben corrents, cap i a la fi!

—Oh, de debò?

En Tony va fer uns copets al seu plat.

—Aleshores, podríem dir que la senyoreta Butler és una ostra! —va dir, somrient.

Ella no en semblava gaire convençuda, però finalment també va somriure.

—Sí, suposo que sí. Fins ara, mai no m’havien comparat amb un mol·lusc!

—Oh, no s’ho prengui malament, senyoreta Butler —va dir la mare—, ja que, dit en aquesta casa, és afalagador.

En Tony va riure i el pare va afegir:

—Oh, i tant que ho era!

La Kitty encara somreia, es va alçar per agafar un dels molinets de pebre, i en tornar-se a asseure va arronsar les cames per sota de la cadira i vaig deixar de sentir el seu calor a la cuixa.

Quan es va haver buidat la safata d’ostres i vam haver begut tota la cervesa i la llimonada, i la Kitty va declarar que mai a la vida no havia sopat tan bé, ens vam enretirar de la taula; els homes es van encendre cigarretes, i l’Alice i la Rhoda van treure tasses per al te. Va continuar la conversa, amb més preguntes per a la Kitty: si coneixia la Nelly Power, o potser la Bessie Bellwood, la Jenny Hill, o bé la Jolly John Nash; també, canviant de tema, si era cert que no tenia promès, a la qual cosa ella va respondre que no en tenia temps; o bé si tenia família a Kent i quan els veia. Ella va respondre; que no tenia ningú des que havia mort l’àvia, la mare va deixar anar un lament i va dir que era una llàstima. En Davy va afegir que si volia podia fer-se seves algunes de les nostres relacions, ja que en teníem més que no ens calien.

—De debò? —va fer la Kitty.

—Oh, i és clar! De segur que coneix la cançó:

«Hi ha el seu oncle, i el germà, la germana i la mare, la tia, i una altra, cosina de la mare».

Encara no havia acabat de cantar que es va sentir el soroll de la porta del carrer que s’obria, i un crit, van aparèixer tres dels nostres cosins amb l’oncle Joe i la tia Rosina, tots vestits de diumenge; havien vingut, van explicar, per a fer un «cop d’ull» a la senyoreta Butler, si la senyoreta Butler els ho permetia.

Vam portar més cadires i més tasses, es van fer les noves presentacions i l’aire de la sala es va viciar de calor, fum i riure. Algú va dir que era una llàstima que no tinguéssim un piano per tal que la senyoreta Butler ens cantés una cançó; en George, el cosí més gran, va preguntar si amb una harmònica ja fèiem i se’n va treure una de la butxaca. La Kitty es va enrojolar i va dir que no ho podia fer i tothom la va pregar: «Au, senyoreta Butler, si us plau!».

—Què et sembla, Nan? —em va preguntar—, hauria de fer el ridícul?

—Oh, ja saps que no el faràs! —vaig respondre, feliç que finalment s’hagués dirigit a mi i m’hagués cridat pel meu nom especial davant de tothom.

—Molt bé, doncs.

Li van fer una mica d’espai i la Rhoda es va afanyar a anar a casa seva a avisar les seves germanes. La Kitty va cantar El noi que estimo és al teatre i La noia del bar; després va repetir El noi que estimo per a les germanes de la Rhoda, que acabaven d’arribar. Tot seguit ens va fer una indicació a mi i a en George i li vam portar un barret del pare i un bastó i ens va cantar un parell de cançons galants; finalment va acabar amb la balada amb què tancava la seva actuació al Palace, sobre la noia i la rosa.

La vam aclamar i li van donar la mà, i li van fer copets a l’esquena, un cop i un altre. Quan van haver acabat, estava vermella i semblava molt cansada.

—Ara ens en podries cantar una tu, oi, Nance? —va deixar anar en Davy.

Me’l vaig mirar.

—No —vaig respondre. No volia cantar davant de la Kitty, per res del món.

La Kitty em va mirar, encuriosida.

—Així que cantes? —va preguntar.

—La Nancy té la veu més bonica que haurà sentit mai, senyoreta Butler —va dir un dels cosins.

—Oh, sí, Nance, au, sigues bona! —va dir un altre.

—No, no i no! —vaig cridar tan fort que la mare va arrugar el front, els altres van esclatar en rialles.

—Oh, quina llàstima —va dir l’oncle Joe—. L’hauria de sentir a la cuina, senyoreta Butler, és un passerell; fa alegrar el cor, de sentir-la.

Hi va haver murmuris d’assentiment a la sala i vaig veure com la Kitty em mirava. En George va deixar anar, un pèl massa fort, que potser m’estava guardant la veu per a fer-li una serenata a en Freddy i hi va haver una ronda de rialles que em va fer enrojolar i abaixar el cap. La Kitty semblava divertida.

—Qui és, en Freddy? —va demanar.

—És el promès de la Nancy —va dir en Davy—, un noi molt i molt maco. De segur que se’n vana.

—Oh, no, no ho fa pas —va fer ella.

Ho va dir molt suaument, però vaig alçar la vista i vaig veure que feia uns ulls estranys, gairebé tristos. Era cert, que mai no li n’havia parlat, d’en Fred, però últimament ja ni tan sols hi pensava com el meu promès; de fet, des de l’arribada de la Kitty a Canterbury no havia tingut cap vespre lliure per passar-lo amb ell. M’havia enviat una carta feia uns dies per preguntar-me si encara m’importava, però l’havia desada al calaix i m’havia oblidat de respondre-la.

Hi va haver encara més bromes sobre en Fred; em vaig alegrar molt quan una de les germanes de la Rhoda va fer un escàndol en prendre l’harmònica a en George i tocar-nos una cançó tan horrible que tots els nois la van escridassar i li van estirar dels cabells per fer que parés.

Mentre es barallaven i renegaven, la Kitty se’m va apropar i em va dir:

—Que em duries a la teva habitació, Nan, o a algun lloc tranquil, una estona, només tu i jo?

El seu to era greu, per un moment vaig témer que no es desmaiava. Em vaig alçar i li vaig obrir camí per entre l’atapeïda sala; vaig dir a la mare que me l’enduia a dalt, i la mare, que es mirava la germana de la Rhoda sense saber si riure’n o renyar-la, ens va fer un senyal amb el cap i vam marxar.

L’habitació era més fresca que el menjador, més fosca i més tranquil·la, tot i que encara se sentien els crits, els cops i el so de l’harmònica. La finestra era oberta i la Kitty s’hi va apropar per repenjar-se a la lleixa. Amb els ulls tancats, i sentint la brisa que arribava des de la badia, va respirar profundament.

—Que et trobes malament? —vaig preguntar.

Es va girar cap a mi i va negar amb el cap, somrient; el seu somriure, però, em semblava trist.

—Només estic cansada.

En un racó hi tenia el gerro i la conca, vaig abocar una mica d’aigua i la hi vaig acostar, per tal que es rentés les mans i es refresqués la cara. L’aigua li va esquitxar el vestit i li va omplir els cabells de punts foscos. A la cintura hi duia una bossa, hi va introduir els dits i en va treure una cigarreta i una capsa de llumins.

—Estic segura que a la teva mare no li agradaria gens —va dir—, però em moria per una cigarreta.

Se la va encendre i va fer un parell de xuclades profundes. Ens miràvem, sense parlar. Estàvem cansades i ens vam asseure al llit, una al costat de l’altra, ja que no hi havia cap altre lloc. Era ben estrany tenir-la a la meva habitació, en el mateix punt on havia passat tantes hores somiant-la tan impúdicament.

—És ben curiós… —vaig començar a dir, però aleshores ella també va començar a parlar i vam riure.

—Tu primera —va dir i va tornar a xuclar la cigarreta.

—Anava dir que és ben curiós tenir-te aquí, així.

—I jo anava a dir que em resultava curiós ser aquí! Així que aquesta és la teva habitació i la de l’Alice? I el teu llit?

Va mirar al seu voltant, com si estigués sorpresa, com si l’hagués dut a l’habitació d’un estrany i me la fes passar per meva; vaig assentir. Va romandre en silenci un altre cop, i també jo. Notava, però, que encara tenia alguna cosa a dir i que només s’estava pensant la manera de dir-la. Vaig pensar, emocionada, que sabia què em volia dir, però quan va parlar no va mencionar el contracte, sinó la meva família, la seva amabilitat i com m’estimaven, i la sort que tenia de tenir-los. Vaig recordar que ella era en certa manera òrfena i em vaig empassar els retrets per tal de deixar-la parlar. El meu silenci, però, va semblar desanimar-la encara més.

Finalment, quan va haver acabat la cigarreta i la va haver llançada a la xemeneia, va respirar profundament i em va dir allò que jo m’esperava de sentir.

—Nan, t’haig de dir una cosa: són bones notícies, i espero que te n’alegris.

No me’n vaig poder estar, havia passat tota la tarda amb ganes de somriure, i ara vaig deixar anar una riallada i li vaig dir:

—Oh, Kitty, ja les sé, les teves notícies! —va arrugar el front—. Oh, no li ho tinguis en compte, a en Tony, m’ho ha dit tot just avui.

—Què és el que t’ha dit?

—Que en Tricky vol que et quedis al Palace i que t’hi estaràs fins al Nadal, com a mínim!

Em va fer una mirada estranya, va abaixar la vista i va fer un riure nerviós.

—Bé, no és això el que et volia dir. Les meves notícies només les sé jo. És cert que en Tricky vol que em quedi, però no he acceptat.

—Que no has acceptat? —vaig mirar-la fixament.

Ella no em mirava als ulls, però es va alçar i va creuar els braços.

—Te’n recordes, del senyor que em va venir a trobar ahir a la nit, el senyor Bliss? —vaig assentir amb el cap. No me n’havia dit res, avui, i amb els nervis per la seva visita me n’havia oblidat—. El senyor Bliss és representant, no de teatre, com en Tricky, sinó d’artistes, un agent, vaja. Ha vist el meu espectacle i, oh, Nan! —ara estava emocionada—. Ha vist el meu espectacle i li ha agradat tant que m’ha ofert un contracte en un teatre de Londres!

—Londres! —vaig repetir, sense esma.

Això era el més terrible que em podia dir. Si hagués marxat a Margate, o a Broadstairs, l’hauria pogut anar a trobar algun cop. Però si anava a Londres, no la tornaria a veure mai més, tant per tant se’n podia anar a l’Àfrica, o a la lluna.

Va continuar parlant dels amics que el senyor Bliss tenia als teatres de Londres i que li havia promès una temporada en tots ells. El senyor Bliss la trobava massa bona per als escenaris de província, deia que a la ciutat hi trobaria la fama; era allà on treballaven els noms més destacats i on hi havia diners. Jo gairebé no l’escoltava, sinó que em sentia cada cop més trista. Finalment em vaig posar la mà davant els ulls i vaig inclinar el cap, aleshores ella també va romandre en silenci.

—De manera que no te n’alegres —va dir suaument.

—Sí, me n’alegro per tu —vaig dir, amb un fil de veu—, però estic trista.

Es va fer un altre silenci, només se sentien les rialles i els grinyols de les cadires al restaurant, i els crits de les gavines per la finestra. L’habitació semblava més fosca que quan hi havíem entrat i de sobte em va recórrer un calfred.

Vaig sentir les seves passes, en un moment es va haver assegut al meu costat i em va prendre la mà que tenia al front.

—Escolta’m, t’haig de demanar una cosa. Creus que he estat amable, simpàtica i agradable? Creus que els he agradat, als teus pares? —les seves paraules em semblaven completament absurdes. No vaig parlar, però vaig assentir amb el cap—. Avui he vingut aquí per agradar-los. M’he posat el meu millor vestit, per tal de fer-los creure que sóc més important que no sóc. He pensat que tant em feia si eren la família més roïna i miserable de tot Kent: estava disposada a fer el que calgués per ser simpàtica i aconseguir que em tractessin com a una filla. Però Nan, oh, no són pas roïns, ni miserables, i no m’he hagut de fer la simpàtica en absolut! Són la família més agradable que mai he conegut, i t’adoren! No puc pas demanar-te que els deixis…

Se’m va aturar el cor i de cop va començar a batre amb força.

—Què vols dir?

Ella va apartar la mirada.

—Volia demanar-te que vinguessis amb mi, a Londres.

Vaig parpellejar.

—Venir amb tu? Però, com?

—Doncs com la meva ajudant de camerino —va respondre—, si volguessis, és clar. O com a… el que fos! He parlat amb el senyor Bliss, diu que potser no hi hauria gaire diners per a tu, al principi, però suficients si compartim habitació.

—I per què?

Em va mirar als ulls.

—Doncs perquè m’agrades. Perquè ets bona per a mi i em portes sort. També perquè Londres serà estranya i potser el senyor Bliss no serà com sembla, i no hi tindré ningú…

—I de debò et pensaves —vaig dir, lentament— que et diria que no?

—Aquesta tarda, sí. Ahir a la nit, i aquest matí, creia que… oh, era tan diferent al camerino, quan érem totes dues soles! No sabia com era per tu aquí, a casa, i tampoc no sabia que tenies… un promès.

Les seves paraules em van donar forces. Vaig retirar la mà d’entre les seves i em vaig alçar. A prop del capçal del llit hi havia un armariet amb un calaix; el vaig obrir, en vaig treure una cosa i la hi vaig ensenyar.

—Saps què és, això?

Va somriure.

—És la rosa que et vaig donar —va agafar-la de les meves mans i la va sostenir un moment.

Era seca i mustia; els pètals, que ja eren gairebé marrons, li queien, i estava aixafada, ja que l’havia posada sota el coixí moltes nits.

—Quan me la vas llançar —vaig continuar—, em va canviar la vida. Crec que fins a aquell moment havia estat adormida, o potser morta. Des que t’he conegut, estic desperta, viva! Creus que me’n podria estar, ara, tan fàcilment?

Les meves paraules la van espantar, i amb raó, ja que mai no havia parlat així, ni a ella ni a ningú altre. Va passejar la mirada per l’habitació i es va passar la llengua pels llavis.

—I ells? —va preguntar, assenyalant cap a la porta—. La mare i el pare, el teu germà, l’Alice, en Freddy…

Es va sentir un crit i veus que discutien alegrement.

«No signifiquen res per a mi, comparats amb tu», hauria volgut dir; vaig arronsar les espatlles i vaig somriure. Ella també va somriure.

—Aleshores, vindràs? Haurem de marxar diumenge, d’avui en set. No tindràs gaire temps.

Li vaig dir que era temps suficient, ella va posar la rosa sobre el llit, em va agafar les mans i les va estrènyer fort.

—Oh, Nan! Estimada Nan! Ens ho passarem tan bé, t’ho prometo!

En dir això, va deixar les meves mans al costat i em va abraçar fort. Reia de plaer i sentia el seu cos que s’estremia entre els meus braços. De sobte, però, es va enretirar i em vaig quedar amb les mans buides. Del menjador arribava més soroll, es va sentir una porta que s’obria i el so de passes que pujaven l’escala, i un crit.

—Nancy!

Era l’Alice. Es va aturar fora de l’habitació, però va ser prou cortès, de no entrar-hi, o potser temorosa.

—Tothom marxa —va anunciar—. La mare voldria que la senyoreta Butler baixés un moment per tal d’acomiadar-los.

Vaig mirar la Kitty.

—Baixa sense mi, jo vindré de seguida. I no els diguis res del nostre pla —vaig afegir, abaixant la veu—. Jo els en parlaré, més tard.

Va assentir i em va tornar a estrènyer la mà, després va obrir la porta i va reunir-se amb l’Alice al replà, les vaig sentir baixar l’escala juntes.

Em vaig quedar entre les ombres i em vaig tapar la cara amb les mans tremoloses. M’havia avesat a fregar-me-les amb molta cura des que havia conegut la Kitty Butler, i si mai duia els dits tacats era tant de maquillatge i blanc-de-perle com de vinagre. Tot i així, encara feien olor d’ostres, i tenia un fil fi, potser un pèl del llom d’una llagosta, o d’una gamba, sota una de les ungles. Com seria, pensava, deixar la meva família, la meva casa i el meu passat com a ostrera?

I com seria viure al costat de la Kitty, desbordada per aquell amor tan intens i alhora tan secret, que em feia estremir?