6

Els mesos, aquell any, van passar ràpidament, ja que estàvem més ocupades que mai. Vam continuar amb el nostre espectacle, el de la cançó sobre les lliures i el picar l’ullet, durant la primavera i l’estiu, però sempre hi havia cançons noves, balls que s’havien de treballar i perfeccionar, orquestres amb les que ens havíem de familiaritzar, nous teatres i nou vestuari. Vam comprar tants vestits nous que no els podíem manegar sense ajuda, de manera que vam contractar una noia per fer la meva antiga feina: apedaçar els vestits i ajudar-nos a vestir-nos, als bastidors.

Ens vam fer riques, finalment. A l’Star de Bermondsey, la Kitty havia començat amb un parell de lliures a la setmana i la meva petita part d’això ja em semblava prou generosa. Ara guanyava deu o vint cops més jo sola, de vegades fins i tot més. Les quantitats em semblaven inimaginables; preferia, potser innocentment, que en Walter es preocupés dels nostres salaris. Ell, davant del nostre èxit, havia trobat agents pels seus altres artistes i ara es dedicava exclusivament a nosaltres. Negociava els nostres contractes i la nostra publicitat i tenia cura dels nostres diners. Pagava a la Kitty i ella, com abans, em donava els diners que necessitava quan els hi demanava.

La relació amb en Walter se’m feia una mica estranya, ara que la Kitty i jo estàvem tan unides. El vèiem tan sovint com abans, sortíem amb ell i ens hi passàvem hores al piano de la senyora Dendy, que havíem canviat per un de més car. Era tan amable i ximple com abans, però potser un xic més ombrívol, ara que les atencions de la Kitty eren clarament per a mi. Potser només m’ho semblava, però em sabia greu i no podia evitar preguntar-me què en pensava. Estava convençuda que no havia esbrinat que la Kitty i jo érem amants, ja que, evidentment, nosaltres anàvem amb molta cura, en públic.

Per molt que aquell any ens vam fer més riques, mai no ho vam ser prou com per poder escollir en quin tipus de sales cantàvem. Durant el mes de setembre vam actuar al Trocadero, un teatre molt elegant i un d’aquells que en Walter ens havia assenyalat en la nostra primera i vertiginosa visita al West End, ara feia més d’un any. Quan vam deixar el Trocadero, va ser per anar al Deacon Músic Hall, a Islington. Era un lloc completament diferent, petit i vell, amb un públic dels carrers i els patis de Clerkenwell, amb fama de ser un xic toscos.

En general no ens importava tenir un públic esvalotador, ja que de vegades resultava desconcertant actuar als teatres primmirats del West End, on les senyores són massa delicades o massa ben vestides per picar de mans o de peus, i on només els borratxos xiulaven i cridaven com ho havia de fer el públic d’un musical com cal. Mai no havíem treballat al Deacon, però una vegada vam actuar una setmana al Sam Collins, un carrer més amunt. El públic era humil i alegre; treballadors, dones amb nens als braços: el tipus de públic que més m’agradava, perquè eren com jo havia estat fins feia poc temps.

La gent del Deacon era força més pobra que la d’Islington Green, però no menys amable. Si de cas, semblaven més amables, més alegres, amb més ganes d’emocionar-se i d’entretenir-se. La nostra primera setmana va anar bé, la sala era plena. Va ser dissabte a la nit, que vam tenir problemes. Era una nit de dissabte de finals de setembre, una nit de boira; una d’aquelles nits grises, en les que els carrers i els edificis de la ciutat semblen tremolar.

En nits com aquella, els carrers estan a vessar, i en aquella nit en concret el trànsit entre Windmill Street i Islington era terriblement lent, ja que hi havia hagut un accident. Un cotxe havia bolcat, una desena de nois s’havien afanyat a asseure’s al cap del cavall per tal que no s’aixequés, de manera que el nostre carruatge no hi va poder passar durant més de mitja hora. Vam arribar a Deacon terriblement tard i hi vam trobar un públic tan salvatge com el carrer que acabàvem de deixar enrere. Ens havien estat esperant i estaven impacients. Havien fet sortir un pobre artista a cantar una cançó còmica per entretenir-los, però l’havien interromput a mig fer. Finalment, mentre intentava un ball, dos brètols havien pujat dalt l’escenari, li havien tret les botes i les havien llançades a l’amfiteatre. Quan vam arribar, sense alè, nervioses però preparades per cantar, només se sentien crits, brams i riallades. Els dos brètols havien agafat el cantant pels turmells, de manera que el cap li penjava sobre els llums de l’escenari; intentaven cremar-li els cabells. El presentador i dos tramoistes els havien agafat i intentaven fer-los retirar als bastidors. A prop hi havia un altre tramoista, atordit i amb el nas sagnant.

En Walter era amb nosaltres, ja que havíem quedat per sopar amb ell després de l’espectacle. Es mirava l’escena, aterrit.

—Oh, Déu meu! —va dir—. No podeu sortir, amb aquest ambient.

Mentre parlava va arribar el representant.

—Què vol dir, que no poden sortir? —va fer, consternat—. Han de sortir, si no hi haurà un disturbi. És precisament perquè no han sortit quan els tocava, que ha començat el maleït problema, i perdonin-me, senyores.

Es va eixugar el front, que era moll. De l’escenari arribaven senyals que ja s’havia acabat tot.

La Kitty em va mirar i va assentir amb el cap.

—Té raó —va dir a en Walter. Es va girar cap al representant—. Digui’ls que de seguida sortim.

El representant es va posar el mocador a la butxaca i va sortir abans no canviés d’opinió. En Walter, però, semblava molt seriós.

—Esteu segures? —ens va preguntar.

Va mirar cap a l’escenari. Havien aconseguit fer marxar els brètols i el cantant s’estava a l’altre bastidor assegut en una cadira amb un vas d’aigua. Algú li havia llençat les botes altre cop a l’escenari, o potser alguna ànima caritativa els hi havia tornat, ja que les tenia sota la cadira, al costat dels seus peus nus i masegats. Tot i així, encara se sentia algun crit i xiulets.

—No ho heu de fer pas —continuava en Walter—. Potser us llancen alguna cosa, us podrien fer mal.

La Kitty es va allisar el coll de la camisa. Mentre ho feia, vam sentir el xivarri i el soroll de picar de peus que ens indicaven que s’havia anunciat el nostre número. En un segon, per sobre del rebombori, es van sentir els primers acords de la nostra cançó d’obertura.

—Si ens llancen res —va dir, ràpidament—, ens ajupirem.

Va fer un pas i em va fer un senyal amb el cap per tal que la seguís.

Després de tant d’enrenou, ens van rebre molt càlidament.

—Què hi ha, Kitty? —va cridar algú, mentre arribàvem ballant al centre de l’escenari—. Que potser t’has perdut, amb la boira?

—Aquest trànsit horrible i vergonyós! —va cridar ella. La primera estrofa era a punt de començar i ella s’anava ficant més en el personatge amb cada passa que feia—. Però no és pas tan dolent com el d’aquell carrer per on el meu amic i jo passejàvem l’altra tarda. Buf, vam trigar gairebé mig dia en anar de Pall Mall a Piccadilly…

I així, sense esforç i suaument, i amb mi al seu costat, més fidel que la seva ombra, ens va dur al començament de la nostra cançó.

Quan la vam acabar vam anar al bastidor, on ens hi esperava la Flora, la nostra ajudant, amb els vestits. En Walter va mantenir les distàncies, però es va dur les mans al pit quan vam sortir, en senyal de triomf. Tenia la cara vermella i somreia, alleujat.

El nostre segon número era una cançó que es deia Febre escarlata. Dúiem els uniformes dels soldats de la Guàrdia: jaquetes i gorres vermelles, cinturons blancs i pantalons negres, molt elegants. Va funcionar molt bé, però en el número següent tot es va espatllar. Hi havia un home a la platea, era gros i era evident que havia begut massa. Dormia sorollosament a la seva cadira, amb les cames separades i la boca oberta, la barbeta li brillava una mica amb la llum de l’escenari. Em sembla que havia dormit durant tots els aldarulls, però ara, per algun desafortunat motiu, s’havia despertat. Era un teatre molt petit i el podia veure clarament. Havia ensopegat amb les cames dels seus veïns intentant sortir de la seva filera, maleint durant tot el camí i barallant-se amb tothom. Finalment va arribar al passadís i aquí es va confondre. En comptes de dirigir-se al bar, o a l’excusat, o allà on el seu cap inundat de ginebra o whisky li hagués dit d’anar, s’havia acostat a l’escenari. S’estava de peu, mirant-nos, amb les mans davant dels ulls.

—Què dimoni…? —va dir, durant una pausa entre estrofes, i es va sentir molt. Hi va haver gent que va apartar la vista de l’escenari per mirar-lo, riure’n i criticar-lo.

Vaig intercanviar una mirada amb la Kitty, però vaig mantenir la veu i el pas a ritme amb els seus, els ulls brillants, el somriure ample. De seguida l’home va començar a cridar encara més. El públic, que devia estar encara calent de l’enrenou d’abans, el va escridassar, per calmar-lo.

—Feu fora aquest ruc! —va cridar algú.

—Nan, bonica, no li faci cas! —va dir una senyora de platea. Vaig trobar els seus ulls, em vaig tocar el barret, que era un bombí, ja que dúiem els pantalons amples i els bombins, i la vaig veure enrojolar.

Tota la cridòria només va semblar excitar més l’home. Un noi s’hi va acostar, però el va apartar d’un cop. Vaig veure que els nois de l’orquestra alçaven la vista dels seus instruments descaradament. Al fons de la sala, van aparèixer els dos porters, que venien a fer un cop d’ull. Desenes de mans van assenyalar cap allà on l’home estava inclinat sobre l’escenari, amb els bigotis que voleiaven en la calor.

Ara havia començat a picar amb la mà a l’escenari. Em vaig haver de contenir les ganes de ballar-hi a sobre i d’esclafar-li el canell, ja que el creia capaç d’agafar-me el turmell i llançar-me a la platea. En comptes d’això, però, vaig seguir l’entrada que em va donar la Kitty. M’havia agafat el braç, i l’estrenyia, però tenia el front serè. Creia que en qualsevol moment aturaria la cançó, començaria a insultar l’home i cridaria els porters perquè se l’enduguessin.

Ells, però, ja l’havien vist i s’hi estaven apropant. Ell, sense saber-ho, continuava esvalotant.

—I d’això en dieu una cançó? —va cridar—. D’això en dieu una cançó? Torneu-me el meu xíling! Que em sentiu? Vull que em torneu el meu xíling!

—El que vols és que algú et doni un cop, això és el que vols! —va respondre algú, a la platea.

Algú altre, una dona, va cridar:

—Volen parar de barallar-se? No sentim les noies, amb tant de xivarri.

L’home va ensumar, es va escurar el coll i escopir.

—Noies? —va cridar—. Noies? D’això, en dieu noies? Però si no són més que un parell de… un parell de lesbianes!

Ho va dir amb tota la potència de la seva veu; era la paraula que la Kitty m’havia mormolat un cop, estremint-se en dir-la. En aquell moment va sonar més forta que una corneta, va semblar rebotar d’una paret a una altra, com una bala que se li hagués escapat a un tirador de primera.

Lesbianes!

En sentir-la, el públic va fer una exclamació col·lectiva. Hi va haver un silenci immediat, els crits es van tornar murmuris, els xiscles es van apagar. A través de la llum dels focus, veia les seves cares, un miler de cares afectades i pàl·lides.

Tot i així, aquell estrany moment podria haver-se esvaït, el podrien haver oblidat immediatament i tornar a estar alegres i fer xivarri si no hagués estat pel que va passar, simultàniament, sobre l’escenari.

La Kitty s’havia enrigidit i després havia ensopegat. Havíem estat ballant de bracet. Ara tenia la boca oberta, ara tancada, ara li tremolava. La seva veu alegre i animada es va trencar. Mai no havia vist una cosa així. L’havia vist manegar fàcilment altres situacions d’indiferència i fins i tot interrupcions. Ara, davant aquell únic, terrible i ebri crit s’havia enfonsat.

Evidentment, jo hauria d’haver cantat encara més fort, l’hauria d’haver arrossegat per l’escenari i animar el públic, però només era la seva ombra. El seu silenci sobtat em va deixar sense veu i em va immobilitzar. Vaig passar la mirada d’ella a l’orquestra. El director havia vist la nostra confusió. La música s’havia fet més lenta i fins i tot es va aturar un moment, però de seguida va continuar, més alegre que abans.

La melodia, però, no va afectar la Kitty, ni el públic. A la platea, els porters havien aconseguit arribar fins al borratxo i l’havien pres del coll. El públic, però, no el mirava a ell, sinó a nosaltres. Ens miraven, i què hi veien? Dues noies amb vestit, amb els cabells curts, agafades de bracet. Lesbianes! Malgrat els esforços de l’orquestra, el crit d’aquell home semblava fer eco per tota la sala.

A l’amfiteatre, algú va cridar alguna cosa que no vaig entendre i hi va haver una estranya riallada en resposta.

Si el crit havia embruixat el teatre, aquella rialla el va fer despertar de l’encanteri. La Kitty es va girar i va semblar veure per primer cop que estàvem agafades del braç. Va llançar un crit i es va apartar de mi, horroritzada. Es va dur la mà als ulls i va sortir de l’escenari, amb el cap cot.

Durant un segon em vaig estar allà de peu, atordida i confosa, després vaig córrer darrere d’ella. L’orquestra va continuar tocant. Finalment, es van sentir uns crits des de la platea que deien: «Quina vergonya!». Diria que van abaixar el teló ràpidament.

Darrere l’escenari, tot semblava confusió. La Kitty havia corregut cap a en Walter, ell havia passat el braç sobre les seves espatlles i semblava seriós. La Flora s’estava al costat amb una sabata descordada i a punt, desconcertada però desesperadament curiosa. Una munió de tramoistes i d’altres homes que s’estaven entre bastidors ens miraven i xiuxiuejaven. Vaig acostar-me a la Kitty i vaig allargar la mà per tocar-li el braç, ella es va estremir com si li hagués alçat la mà per colpejar-la i jo la vaig retirar immediatament. En aquell moment, va aparèixer el representant, més agitat que mai.

—M’agradaria saber, senyoreta Butler, senyoreta King, què dimoni els sembla que…

—I a mi m’agradaria saber —va interrompre en Walter— què dimoni li sembla a vostè que fa, enviant les meves artistes davant d’aquesta xusma que té per públic? M’agradaria saber per què es permet a un borratxo d’interferir en l’actuació de la senyoreta Butler durant deu minuts, mentre els seus homes no es decideixen a fer-lo fora?

El representant va fer un cop de peu.

—Com s’atreveix, senyor!

—No, com s’atreveix vostè, senyor.

La discussió va continuar. No el vaig escoltar, només mirava la Kitty. Tenia els ulls secs, però la cara pàl·lida i rígida. No havia enretirat el cap de l’espatlla d’en Walter i no m’havia mirat ni un sol cop.

Finalment en Walter va rebufar i es va acomiadar del representant. Es va girar cap a mi.

—Nan, m’enduc la Kitty a casa, immediatament. Ni parlar-ne, d’acabar l’espectacle. Em sap greu, però també haurem d’anul·lar el sopar. Demanaré un cotxe, oi que podràs recollir i venir amb la Flora en el carruatge? M’agradaria dur la Kitty a Ginevra Road com més aviat millor.

Vaig dubtar i vaig mirar la Kitty. Ella va alçar els ulls cap a mi, finalment, i va assentir amb el cap.

—D’acord —vaig dir.

Els vaig veure marxar. En Walter va recollir el seu abric, i tot i que era massa llarg per a ella i s’arrossegava pel terra polsegós, li va posar sobre les espatlles. Ella se’l va subjectar al coll i li va permetre que l’acompanyés a fora, passant per davant del representant furiós i de la munió de nois que encara xiuxiuejaven.

Quan vaig arribar a Ginevra Road, després d’haver recollit les capses i les bosses al Deacon i d’haver dut la Flora a casa seva, a Lambeth, en Walter ja havia marxat, l’habitació era a les fosques i la Kitty era al llit, adormida, aparentment. Em vaig inclinar sobre ella i li vaig acariciar el cap. Ella no es va moure i no vaig voler insistir per no preocupar-la més. Em vaig desvestir i vaig jaure molt a prop seu. Vaig posar la mà sobre el seu cor, que bategava, ferotge, al ritme dels seus somnis.

La desastrosa nit del Deacon va dur canvis i va fer que certes coses esdevinguessin un xic estranyes. No vam tornar a cantar en aquella sala, sinó que vam trencar el contracte i vam perdre un munt de diners. La Kitty es va tornar més exigent amb els teatres on havíem de treballar i va començar a preguntar a en Walter sobre les altres actuacions amb què havíem de compartir cartell. Un cop ens va fer aparèixer amb un artista americà, un home que es feia dir Paul o Pauline, i que entrava i sortia ballant d’un armari d’ivori vestit ara de dona, ara d’home, i cantant com una soprano o un baríton segons el cas. A mi em semblava que l’actuació era prou bona, però quan la Kitty el va veure treballar ens va fer cancel·lar. Deia que aquell home era boig i que ens faria semblar boges a nosaltres també, per associació.

Amb això també vam perdre diners. Em meravellava la paciència d’en Walter.

Aquest va ser un altre canvi. Ja havia parlat de com s’havia debilitat el seu bon humor, de la subtil distància que havia crescut entre nosaltres des que la Kitty i jo vam esdevenir amants. Ara, la debilitat i la distància havien crescut. Va continuar sent amable, però aquesta amabilitat era ara un xic rígida. Davant de la Kitty, especialment, de seguida s’agitava i es cohibia, i després era alegre, amb una alegria horrible i forçada, com si s’avergonyís d’haver estat tan estrany. Les seves visites a Ginevra Road es van fer cada cop més infreqüents. Al final, només el vèiem per assajar noves cançons o en companyia d’altres artistes amb qui de vegades sopàvem o bevíem alguna cosa.

El trobava a faltar i em preguntava què l’havia fet canviar d’aquesta manera, però no m’ho vaig preguntar gaire, haig de confessar, ja que creia saber què ho havia provocat. Aquella nit, a Islington, s’havia assabentat de la veritat: havia sentit el crit del borratxo, havia vist la reacció horroritzada de la Kitty i ho havia entès. L’havia dut a casa; jo no sabia què havia passat entre ells perquè no semblaven voler discutir res d’aquella terrible nit, però l’havia dut a casa, i aquell gest galant seu de posar-li l’abric sobre les espatlles tremoloses i acompanyar-la, havia estat l’últim. Ara, no s’hi trobava bé, amb ella, potser perquè sabia que l’havia perduda, però també, probablement, perquè la idea del nostre amor li semblava desagradable.

Si ens haguéssim quedat més temps a casa de la senyora Dendy, els nostres amics se n’haurien adonat, de la seva absència, i ens haurien preguntat sobre ell. A finals de setembre, però, va arribar el canvi més gran de tots: vam acomiadar-nos de la senyora Dendy i de Ginevra Road, i vam marxar.

Havíem parlat de canviar de casa vagament des del començament del nostre èxit, però sempre ho havíem posposat. Semblava ridícul deixar un lloc on havíem estat, i érem, tan felices. La casa de la senyora Dendy era casa nostra. Era la casa on ens vam besar per primer cop, on ens vam declarar el nostre amor; era, per a mi, la casa de la nostra lluna de mel. Però era plena de coses, i els nostres vestits ocupaven més lloc que el llit. Jo, però, em resistia a marxar, però la Kitty deia que podia semblar estrany que compartíssim habitació i llit quan teníem diners suficients per viure en un lloc deu cops més gran. Va contractar una agència perquè ens trobés habitació en algun altre lloc més adequat.

Ens vam traslladar a Stamford Hill, lluny del riu, en una part de Londres que jo gairebé no coneixia, i que em semblava força trista. Vam fer un sopar de comiat a Ginevra Road, on tothom ens va dir que els sabia greu veure’ns marxar. Fins i tot la senyora Dendy va plorar una mica i va dir que la casa ja no seria mai la mateixa. La Tootsie també marxava, a França, per participar en una revista de París; a la seva habitació s’instal·laria un comediant que xiulava. El professor tenia els primers símptomes de paràlisi i es deia que potser acabaria en una residència d’artistes vells. A en Sims i a en Percy els anava força bé i tenien pensat instal·lar-se a les nostres habitacions. En Percy havia trobat una noia que sembrava la discòrdia entre ells; més endavant em vaig assabentar que havien deixat d’actuar junts i que ara treballaven de trobadors en grups rivals. Suposava que era així com funcionaven les cases que acullen gent del teatre, desfent-se i reconstruint-se. L’últim dia a Ginevra Road, però, estava més trista que el meu últim dia a Whitstable. Em vaig asseure al vestíbul, on hi havia, a la paret, el meu retrat, juntament amb els altres. Vaig pensar en totes les coses que havien canviat des del primer cop que m’havia assegut aquí, feia poc més de tretze mesos enrere. Durant un segon, em vaig preguntar si tots aquests canvis havien estat bons i vaig desitjar poder tornar a ser la senzilla Nancy Astley, a qui la Kitty estimava sense avergonyir-se’n.

El carrer on ens vam traslladar era molt nou i molt tranquil. Els nostres veïns eren homes de ciutat, les seves dones es quedaven a casa tot el dia i tenien mainaderes per als nens, que els passejaven, esbufegant en baixar les escales del jardí, en els seus cotxets de ferro. Teníem els últims dos pisos d’una casa que era a prop de l’estació. La mestressa i el seu marit vivien al pis de sota, però no tenien relació amb el món del teatre i rarament els vèiem. Les nostres habitacions eren elegants, érem les primeres a llogar-les. Els mobles eren de fusta polida, de vellut i de brocat, i molt més fins que allò a què estàvem avesades, de manera que ens assèiem a les cadires i als sofàs amb molta cura. Hi havia tres habitacions i una era la meva. Això només volia dir que hi guardava els vestits a l’armari, les pintes i els raspalls al tocador, i la camisa de dormir sota el coixí del llit; ho feia només per la noia que venia a netejar, tres cops per setmana. Jo passava les nits a la cambra de la Kitty. Era l’habitació gran, amb un llit alt i ample que els constructors havien pensat per a un marit i una muller. Em feia riure, jeure-hi.

—Estem casades —li deia a la Kitty—. Aquí no hem de mentir pas, si no volem. Et podria dur a baix, al vestíbul, i besar-te sobre la catifa!

Però mai no ho vaig fer. Tot i que finalment érem lliures de ser tan descarades i sorolloses com volíem, ens vam adonar que no ens podíem desfer dels nostres antics costums, i encara xiuxiuejàvem el nostre amor i ens besàvem sota el cobrellit, silencioses, com els ratolins.

Això era, és clar, quan teníem temps de besar-nos. Ara treballàvem sis nits per setmana i no teníem en Sims, en Percy i la Tootsie que ens mantenien despertes després de l’espectacle. Molt sovint arribàvem a Stamford Hill tan cansades que quèiem sobre el llit i roncàvem. Al novembre estàvem tan esgotades que en Walter ens va dir que necessitàvem unes vacances. Vam parlar de fer un viatge al continent, fins i tot a Amèrica, on hi havia sales on ens podríem crear una bona reputació i on en Walter hi tenia amics que ens podrien allotjar. Aleshores, abans que poguéssim tancar els detalls del viatge, ens va arribar una invitació per treballar en una pantomima, al teatre Britannia d’Hoxton. Es tractava de La Ventafocs i la Kitty i jo havíem de fer el paper principal i el segon. L’oferta era massa interessant com per resistir-se.

La meva carrera al musical, malgrat que breu, va ser una de feliç, però no crec que hagués estat mai tan contenta com aquell hivern en què vaig fer de Dandini i la Kitty de príncep, al Britannia. Qualsevol artista us dirà que ambiciona treballar en una pantomima, però no és fins que no s’hi treballa, en un teatre tan gran com el Britannia, que s’entén per què. Durant els tres mesos més freds de l’any estàs estable, no has de córrer de sala a sala, no t’has de preocupar dels contractes.

Treballes amb actors i ballarines i t’hi fas amic. El teu camerino és ample, privat i calent, ja que s’espera que t’hi canviïs, i no pas que arribis sense alè a la porta de l’escenari, amb el vestit que t’has acabat de cordar al cotxe. Et donen el text que has de recitar, i el recites, les passes que has de fer, i les fas, els vestits que has de dur, els vestits més bonics que mai no has vist, de pèl i vellut, i els dus, i després els passes a l’encarregada del vestuari per tal que els apedaci i els tingui polits. El públic és el més amable i alegre que mai no has vist: ja els pots cridar tota mena de ximpleries, que cridaran d’alegria, només perquè és Nadal i estan decidits a ser alegres. És com unes vacances de la vida real, amb l’excepció que et paguen vint lliures la setmana, si tens la sort que vam tenir nosaltres, per gaudir-ne.

La Ventafocs en la qual vam treballar aquell any era especialment esplèndida. El paper principal el feia la Dolly Arnold, una noia encantadora que tenia la veu d’un passerell i una cintura tan prima que es deia que podia posar-se el collar de cinturó. Era força estrany veure la Kitty petonejant-se amb ella sobre l’escenari, o besant-la quan al rellotge mancava un minut per a la mitjanit. Però encara em resultava més estrany que ningú, al públic, cridés «Lesbianes!», ni que tan sols ho pensés, només aclamaven quan el príncep i la Ventafocs s’unien, finalment, i sortien a l’escenari amb el seu cotxe de noces i sis cavalls pigmeus.

A part de la Dolly Arnold, hi havia altres estrelles, artistes que jo havia vist, pagant, al Canterbury Palace. Em feia sentir força immadura haver de treballar-hi i tractar-los com a iguals. Fins aleshores, jo només havia cantat i ballat al costat de la Kitty; ara, a més, havia d’actuar. Havia de caminar sobre l’escenari seguida d’una comitiva i dir: «Senyors, on és el príncep Casimir, el nostre senyor?»; m’havia de picar la cuixa i fer terribles jocs de paraules, agenollar-me davant de la Ventafocs amb un coixí de vellut i fer entrar el seu peu diminut a la sabata de cristall; després, en veure que li anava bé, havia d’animar el públic a fer tres exclamacions. Si mai heu vist una pantomima al Brit ja sabeu com són, de meravelloses. Per a l’escena de la transformació de la Ventafocs van fer vestir cent noies amb vestits de gasa amb flocs daurats, les van lligar a uns cables i les feien volar per sobre la platea. A l’escenari havien construït fonts que s’il·luminaven, cadascuna d’un color. El vestit de noces de la Ventafocs era d’or, amb oripells a la cotilla. La Kitty duia pantalons daurats, una armilla brillant i un barret de tres puntes i jo duia pantalons bombatxos, una armilla de vellut i sabates de punta quadrada amb sivella de plata. Quan era al costat de la Kitty, amb les fonts enceses, les fades que volaven i els cavallets que saltironaven i trotaven, mai no sabia si havia mort i havia despertat al paradís. Els ponis desprenen una olor particular quan fa estona que s’estan sota un llum calent. Jo l’ensumava cada nit, al Brit, barrejada amb l’olor familiar dels teatres, de pols i de maquillatge, de tabac i de cervesa. Fins i tot ara, si em preguntéssiu què és el cel, us diria que fa olor de crinera de cavall calenta i és ple d’àngels amb lluentons i vestits de gasa i decorats amb fonts de color escarlata i blau.

Potser, però, no hi hauria la Kitty.

Es clar que en aquell moment no pensava així. Em sentia extraordinàriament feliç de poder treballar en una obra així, al costat del meu amor, i tot el que la Kitty feia o deia semblava demostrar que ella sentia el mateix. Crec que vam passar més hores al Brit, aquell hivern, que a la nostra casa nova de Stamford Hill, més estona amb els vestits de vellut i les perruques empolsades que sense. Ens vam fer amigues de tota la gent del teatre, de les ballarines i les ajudants de vestuari, dels nois del gas i els de l’utillatge, els fusters i els apuntadors. La Flora, la nostra ajudant, hi va trobar xicot. Era un noi negre, que havia deixat la seva família de mariners a Wapping per unir-se a una colla de trobadors. Com que no tenia la veu necessària per fer-ho, es va fer tramoista. Crec que es deia Albert, però li feia tan poc cas a aquest nom com tothom, dins del món del teatre. Se’l coneixia com «Billy-Boy». S’estimava el teatre més que cap de nosaltres i s’hi passava moltes hores: jugava a cartes amb els porters i els fusters o bé s’estava a la tramoia, remenant les cordes o fent girar les manetes. Era molt ben plantat i la Flora n’estava molt. En conseqüència, es passava força estona a la porta del nostre camerino, esperant-la per acompanyar-la a casa després de l’espectacle, i el vam arribar a conèixer força bé. M’agradava perquè venia del riu i havia deixat la família pel teatre, com jo. De vegades, a la tarda, o entrada la nit, deixàvem la Kitty i la Flora ocupades amb els vestits i passejàvem pel teatre fosc i silenciós, per pur plaer. En Billy-Boy havia aconseguit còpies de totes les claus que duien a tots els llocs polsegosos i secrets del Britannia: els soterranis i els altells i les antigues sales d’utillatge. M’ensenyava cistells plens de vestits dels espectacles dels anys cinquanta, corones i ceptres de paper maché i armadures de paper d’alumini. Un o dos cops vam anar per les escales que hi havia a les bandes de l’escenari fins a la tramoia. Aquí ens estàvem amb la barbeta recolzada a la barana, compartint una cigarreta i mirant com queia la cendra per entre les cordes i les plataformes sobre l’escenari, dos metres per sota nostre.

Era com si encara fóssim a casa de la senyora Dendy, envoltats dels nostres amics, amb l’excepció d’en Walter. Ara només venia ocasionalment al Brit i gairebé mai a Stamford Hill. Quan ho feia, però, no podia suportar veure’l tan incòmode i trobava alguna altra cosa a fer, deixava que la Kitty se n’ocupés. Em vaig adonar que ella era tan estranya i tímida com ell i que preferia les seves cartes abans que les seves visites. La nostra amistat havia minvat tan dràsticament que ara ell li enviava les notícies per correu. Ella deia que no li feia res i vaig entendre que no volia parlar d’una cosa que li resultava tan dolorosa. Sabia que per ella havia de ser molt dur pensar que en Walter havia endevinat el seu secret i que l’odiava.