7

Havíem començat al Brit el dia després de Nadal i havíem assajat totes les setmanes prèvies. El Nadal, en conseqüència, va ser força mogut, i quan la mare em va escriure, com l’any anterior, per demanar-me si aniria a casa, vaig haver d’enviar una altra nota de disculpes per dir-li que estava massa ocupada. Ja havia passat gairebé un any i mig des de l’últim cop que els havia vist, un any i mig que no havia vist el mar o que no havia menjat ostres com Déu mana. Era molt de temps, i per molt maliciosa i ombrívola que hagués estat la carta de l’Alice, no podia evitar trobar-los a faltar i preguntar-me com els anava. Un dia de gener vaig trobar el meu bagul de llautó amb la inscripció en esmalt groc. Vaig aixecar la tapa i hi vaig trobar el mapa de Kent d’en Davy, amb Whitstable assenyalat amb una fletxa, per fer-me recordar on era casa meva, en cas que me n’oblidés. Ho havia dit de broma, cap d’ells no es pensava que els oblidaria. Ara, però, els deuria semblar que sí que ho havia fet.

Vaig tancar la tapa de cop, em notava els ulls que em començaven a picar. Quan la Kitty va arribar a corre-cuita per veure què havia estat el soroll, estava plorant.

—Ei —va dir, i em va passar els braços sobre les espatlles—. Què és això? Llàgrimes?

—M’he recordat de casa meva —vaig dir, entre singlots—, i m’han vingut ganes d’anar-hi, de sobte.

Em va acariciar la galta, després es va dur els dits als llavis i els va besar.

—Pura salmorra —va dir—. És per això que ho trobes a faltar. Em sorprèn que hagis sobreviscut tot aquest temps lluny del mar sense pansir-te com una alga. Mai no l’hauria d’haver tret de la badia de Whitstable, senyoreta sirena…

Vaig somriure, finalment, en sentir-la anomenar-me per un nom que creia que hauria oblidat, i vaig sospirar.

—M’agradaria anar-hi un parell de dies…

—Un parell de dies! Moriré, sense tu! —va riure i va apartar la vista.

Em semblava que no ho deia del tot en broma, perquè durant tots els mesos que havíem passat juntes no ens havíem separat ni tan sols una nit. Vaig sentir aquella coneguda tensió al meu pit i la vaig besar ràpidament. Ella va alçar les mans per sostenir-me la cara, però va tornar a apartar la vista.

—Has de marxar —va dir—, si et fa estar així de trista. Me’n sortiré.

—Jo també ho odiaré —vaig dir. Se m’havien eixugat les llàgrimes; ara, era jo qui la consolava—. A més, no podré marxar fins que no tanquem a Hoxton i encara falten setmanes.

Va assentir amb el cap i es va quedar pensarosa.

Era cert que faltaven setmanes, ja que La Ventafocs estava programada fins a Pasqua. A mig febrer, però, vaig ser lliure, sobtadament i inesperada: al Britannia hi va haver un incendi. Era habitual que els teatres cremessin en aquella època, després es tornaven a reconstruir, millors que abans i ningú en pensava res d’estrany. El foc del Brit, però, va ser força petit i no hi va haver ferits. El teatre, però, va haver de ser evacuat i hi va haver problemes amb les sortides. Va venir un inspector a mirar l’edifici i va dir que s’hi havia de fer una nova sortida d’emergència. Va fer tancar el teatre mentre hi treballaven; es van tornar les entrades, es van penjar cartells de disculpes i durant mitja setmana vam tenir vacances.

Animada per la Kitty, que de sobte es feia la valenta sobre deixar-me marxar, vaig aprofitar l’avinentesa. Vaig escriure a la mare per dir-li que, si encara era benvinguda, seria a casa l’endemà, dilluns, i m’hi quedaria fins dimecres a la nit. Tot seguit vaig anar a comprar regals per a la família. Hi havia alguna cosa emocionant a tornar a Whitstable després de tant de temps, amb un munt de regals de Londres.

Tot i així, se’m va fer difícil separar-me de la Kitty.

—Estaràs bé? —vaig preguntar-li—. No et sentiràs sola, aquí?

—Em sentiré terriblement sola. Quan tornis, em trobaràs morta, de la solitud.

—Per què no véns amb mi? Podríem agafar el tren més tard…

—No, Nan, has d’anar a veure la teva família sense mi.

—Et pensaré a cada minut.

—Jo també.

—Oh, Kitty…

Havia estat picant amb la perla a la dent, i quan vaig posar la boca sobre la seva la vaig notar, freda, llisa i dura entre els nostres llavis. Em va deixar besar-la i després va moure el cap de manera que les nostres galtes es toquessin, em va passar el braç per la cintura i em va abraçar amb força, com si m’estimés més que a cap altra cosa.

Whitstable, quan hi vaig arribar aquell matí, em semblava que havia canviat molt. Era més petit i gris de com el recordava, amb un cel més baix i menys blau. Em vaig abocar a la finestra del carruatge per mirar-ho tot i vaig veure el pare i en Davy a l’estació un parell de minuts abans que ells em veiessin a mi. Ells també em semblaven diferents i vaig sentir una punxada d’amor i de penediment, en pensar-ho: el pare semblava més vell, un pèl més encongit, i en Davy més robust i amb la cara un xic més vermella.

Quan em van veure baixar del tren, van córrer cap a mi.

—Nance! La meva estimada… —va dir el pare.

Ens vam abraçar, tot i que va ser un xic estrany, ja que jo duia tots els paquets i un barret amb vel. Un dels paquets va caure a terra i es va ajupir a agafar-lo, després es va afanyar a ajudar-me amb la resta. En Davy, mentrestant, m’havia agafat la mà i em va fer un petó a la galta, sobre el vel.

—Oh, mira’t! —va dir—. Vestida a l’última moda dels anys noranta! Sembles tota una senyora, veritat, pare? —es va posar més vermell que mai.

El pare es va posar de peu, em va mirar i va fer un gran somriure.

—Oh, sí, molt elegant —va dir—. La teva mare amb prou feines et coneixerà.

Potser sí que estava un xic massa elegant, però no hi havia pensat fins a aquell moment. Ara, tots els meus vestits eren bons, i ja feia temps que m’havia desfet dels vestits heretats amb els que havia marxat de casa. Aquell matí, només havia volgut estar maca, però ara em sentia incòmoda.

Aquest sentiment no va minvar mentre caminava de bracet amb el pare fins a l’ostreria. La casa em semblava més deslluïda que mai. Els taulons de fusta sobre la porta ja gairebé no tenien pintura blava, i el cartell «Ostres d’Astley, les millors de Kent» penjava d’una frontissa i s’havia esquerdat amb la pluja. Les escales que vam pujar eren fosques i estretes, la sala on vam arribar més petita i desendreçada que no m’hauria semblat possible. I el pitjor de tot era que els carrers, l’escala, la sala, la gent que hi havia, tot feia pudor de peix! Era una olor que em resultava tan familiar com la de la meva aixella, però em meravellava pensar que hi havia viscut i m’havia semblat normal.

Suposo, però, que la meva sorpresa es deuria perdre en el xivarri de la meva arribada. M’esperava que la mare i l’Alice m’estarien esperant, i hi eren, només que també hi havia mitja dotzena de persones més, i cadascuna va fer una exclamació en veure’m i em va voler abraçar, excepte l’Alice. Vaig haver de somriure i deixar-me estrènyer fins que em vaig quedar sense alè. La Rhoda, la promesa del meu germà, era allà, més coqueta que mai; la tia Ro també havia vingut a donar-me la benvinguda amb el seu fill, el cosí George, i la filla, la Liza, i el nen de la Liza, que ja era tot un vailet. Vaig veure que en duia un altre, de nen, m’ho havien dit en una carta però se m’havia oblidat.

Em vaig treure el barret quan tothom em va haver saludat, i l’abric. La mare em va mirar de dalt a baix.

—Per l’amor de Déu, Nance, que alta i elegant que estàs! Segur que ets més alta que el teu pare.

Sí que em sentia alta, en aquella sala petita i plena de gent, però em semblava que no podia haver crescut gaire. Era, simplement, que ara m’estava molt més dreta. Vaig mirar al meu voltant, orgullosa malgrat tot, vaig trobar un seient i van portar te. L’Alice encara no m’havia dit ni una paraula.

El pare va preguntar per la Kitty, li vaig dir que estava bé. Em van preguntar on actuava, i on vivíem. La Rosina va dir que s’havia comentat que jo també actuava i només vaig respondre que de tant en tant feia l’espectacle amb la Kitty.

—Oh, fixa-t’hi!

No sabria dir quina mena de recel em va fer amagar-los el meu èxit. Suposo que devia ser perquè l’espectacle, com ja he dit, estava lligat al meu amor, i no hauria pogut suportar que hi tafanegessin, o que arruguessin el front en sentir-ho, o que ho comentessin amb d’altres, inconscientment…

Suposo que va ser una ximpleria. No feia ni mitja hora que era allà que en George, el meu cosí, va cridar:

—Ei, Nance, què li ha passat al teu accent? T’has tornat ben refinada.

El vaig mirar, sorpresa, i vaig parar bé l’orella el següent cop que vaig parlar. Era veritat, la meva veu havia canviat. No era refinada, com deia el meu cosí, però havia agafat una certa cadència que té la gent del teatre, una barreja estranya i impredictible de tots els accents, des del més humil fins al més primmirat. Ara sonava com la Kitty, fins i tot, de vegades, com en Walter. No me n’havia adonat fins ara.

Vam beure el te i hi va haver molt d’enrenou amb el vailet. Algú me’l va passar perquè el tingués en braços, però quan el vaig agafar va plorar.

—Oh, estimat! —va dir la seva mare, fent-li pessigolles—. La teva tia Nancy es pensarà que ets un ploramiques —me’l va agafar i el va sostenir prop de la meva cara—. Dóna-li la mà —li va agafar el braç i li va fer moure—. Dóna-li la mà a la tia Nancy, com un senyor de veritat!

Vaig agafar-li la mà entre la meva i l’hi vaig estrènyer. Ell va enretirar la mà de seguida i va plorar encara més fort. Tothom va riure. En George va agafar-lo i el va alçar molt alt, de manera que els seus cabells gairebé tocaven el guix groc del sostre.

—Qui és un soldadet? —va cridar.

Vaig mirar l’Alice, ella va apartar la vista.

Finalment el nen es va tranquil·litzar i la sala es va fer més calenta. Vaig veure que la Rhoda s’inclinava cap a en Davy i mormolava, i quan ell va haver assentit amb el cap, ella va tossir una mica.

—Nancy, no deus saber les nostres bones notícies —em va dir.

Me la vaig mirar bé: no duia jaqueta, ni sabates, duia un parell de mitjons de llana. Semblava ben bé a casa seva.

Va estirar el braç per mostrar-me la mà. En el segon dit començant per l’esquerra hi havia un cercle fi d’or, amb una pedra, potser un safir, o un diamant, era massa petita per saber-ho. Era un anell de prometatge.

Em vaig enrojolar, no sé per què, i vaig forçar un somriure.

—Oh, Rhoda! Com n’estic, de contenta. Davy! Me n’alegro per tu.

No estava contenta ni me n’alegrava, la idea de tenir la Rhoda per cunyada, o de tenir cunyades en general, em resultava horrible. Però deuria sonar prou convincent, ja que tots dos es van enrojolar i semblaven contents.

La tia Rosina va assenyalar la meva mà.

—Cap anell al teu dit, Nance?

Vaig veure l’Alice que s’agitava en el seu seient.

—No, no encara.

El pare va obrir la boca per parlar, però jo no hauria pogut suportar que la conversa anés per aquest camí. Em vaig alçar i vaig agafar les meves bosses.

—Us he portat coses de Londres.

Hi va haver murmuris i algunes exclamacions interessades. La mare em va dir que no ho hauria d’haver fet, però va anar a buscar les ulleres i em mirava amb expectació. Primer vaig anar cap a la tia i li vaig donar una bossa plena de paquets.

—Aquests són per l’oncle George, en Mike i les noies. I aquest és per a tu.

En George va ser el següent, li havia comprat una petaca de plata. Després la Liza i el nen… vaig anar passant per l’habitació i vaig acabar amb l’Alice:

—Aquest és per a tu.

El seu paquet, un barret en una capsa, era el més gran de tots. Me’l va agafar amb el somriure més petit, estirat i rígid que us podeu imaginar i va començar a obrir-ne les cintes lentament i tímida.

Tothom tenia regals, menys jo. Em vaig asseure i els mirava mentre obrien els paquets, mossegant-me els artells i somrient per a mi mateixa. Un per un, van aparèixer tots els objectes i els van girar i examinar en la llum del matí. Hi va haver un silenci.

—Oh, Nancy —va dir el pare, finalment—, estem molt orgullosos —li havia comprat un rellotge de cadena, gruixut i brillant com el d’en Walter. El va sostenir al palmell de la mà, semblava encara més brillant al costat del color apagat de la seva jaqueta de llana. Va riure—. Em lluiré ben bé, amb això, eh?

La rialla, però, no em va semblar gaire natural. Vaig mirar la mare. Li havia regalat un raspall de plata i un mirall a joc. Eren encara dins l’embolcall, a la seva falda, com si temés d’agafar-los. De cop vaig pensar una cosa que no se m’havia acudit a Oxford Street; vaig pensar que quedarien ben estranys al costat de les seves ampolles barates de perfum, el pot de crema netejadora o la seva calaixera amb els tiradors de vidre esquerdats. Em va mirar als ulls i vaig veure que pensava exactament el mateix.

—Oh, Nance, de veritat… —va dir i les seves paraules em van semblar un retret.

Hi va haver murmuris per tota l’habitació mentre comparaven els regals. La tia Rosina ensenyava les seves arracades de granat i parpellejava. En George acariciava la petaca i em va preguntar, nerviós, si havia guanyat la loteria. Només la Rhoda i el meu germà semblaven ben contents amb els seus regals. Per a en Davy havia comprat un parell de sabates cosides a mà i suaus com la mantega. Ara picava la sola amb els artells i va passar per sobre dels papers d’embolicar i de les cintes per fer-me un petó.

—Ets la millor —va dir—. Me les guardaré pel dia del casament i seré el noi més ben calçat de tot Kent.

Les seves paraules van fer recordar a tothom les bones maneres i de sobte tots es van alçar per besar-me i donar-me les gràcies. Vaig mirar per sobre de les seves espatlles cap a on s’asseia l’Alice. Havia destapat la capsa però no n’havia tret el barret, només el subjectava amb desgana. En Davy em va veure.

—Què t’ha regalat, germana? —va preguntar.

Quan ella va alçar la capsa a contracor, va fer un xiulet.

—Oh, quina meravella! Hi té una ploma d’estruç i un brillant a l’ala. Que no te’l penses emprovar?

—Sí, després —va dir.

Tothom es va girar per mirar-la.

—Oh, quin barret tan bonic! —va dir la Rhoda—. I quin color vermell tan bonic. Com li diuen, a aquest color, Nancy?

—Vermell búfal —vaig dir, entristida.

No m’hauria sentit més ximple si els hagués regalat un munt de deixalles, com ara rodets de fil o cues d’espelma, escuradents o pedres, embolicats amb paper de seda i cintes. La Rhoda no se’n va adonar.

—Vermell búfal! —va cridar—. Au, Alice, sigues bona i emprova-te’l.

—Sí, Alice —va dir la tia Rosina—. Si no, la Nancy es pensarà que no t’agrada.

—Oh, no passa res —vaig dir—. Deixeu-la que se l’emprovi més tard.

Però en George s’havia acostat d’un salt a la cadira de l’Alice, li havia agafat el barret i provava de posar-l’hi sobre el cap.

—Au, va —va dir—, vull veure si sembles un búfal, amb aquest barret.

—Deixa’m estar —va dir l’Alice.

Hi va haver una picabaralla. Vaig tancar els ulls i vaig sentir com s’estripaven les puntades. Quan els vaig tornar a obrir, la meva germana tenia el barret a la falda, i en George la ploma d’estruç als dits. El brillant havia sortit volant i s’havia perdut.

El pobre George havia començat a empassar saliva i a estossegar, la Rosina li va dir durament que esperava que ara estigués content. La Liza va agafar el barret i la ploma i va intentar, inútilment, de tornar-los a unir.

—Un barret tan bonic… —va dir.

L’Alice va començar a somiquejar, es va tapar la cara amb les mans i va sortir de l’habitació. El pare va dir:

—Molt bé, molt bé! —encara duia el rellotge a la mà.

La mare em va mirar i va moure el cap de banda a banda.

—Quina llàstima —va dir—. Oh, Nancy, quina llàstima!

Al cap d’una estona la Rosina va marxar, i l’Alice, que encara duia els ulls inflats, va sortir a cridar una amiga. Vaig pujar les bosses a la meva antiga habitació i em vaig rentar la cara. Quan vaig baixar, una mica més tard, havien endreçat els regals i la Rhoda ajudava la mare a pelar i bullir patates a la cuina. Em van fer fora quan els vaig demanar d’ajudar-les i em van dir que era una convidada, de manera que em vaig asseure amb el pare i en Davy, que deurien pensar que mantenir els seus costums habituals i amagar-se darrere el diari del diumenge em faria sentir més còmoda.

Vam sopar i després vam anar passejant fins a Tankerton, on ens vam asseure per llançar pedres a l’aigua. El mar era gris com el plom; en la llunyania es veien les ioles i les barcasses que sortien cap a Londres, on hi havia la Kitty. Em preguntava què feia, a part de trobar-me a faltar.

Més tard vam beure te i van venir-me a veure més cosines, per agrair-me els regals i per demanar-me de veure els meus vestits fins. Ens vam asseure a dalt i els vaig ensenyar els vestits, el barret amb el vel i les mitges pintades. Es va tornar a parlar de xicots. L’Alice, em vaig assabentar, i tothom s’estranyava que no m’ho hagués dit, ho havia deixat amb en Tony Reeves del Palace, i havia començat a sortir amb un noi que treballava a les drassanes. Era més alt que en Tony, deien, però no tan divertit. En Freddy, el meu antic xicot, també sortia amb una altra noia i semblava que s’hi casaria. Quan em van preguntar si tenia algú, vaig dir que no, però vaig dubtar una mica i van somriure. De segur que hi va haver algú, doncs, insistien, i per tal que em deixessin tranquil·la vaig assentir.

—Hi havia un noi, tocava la corneta en una orquestra…

Vaig apartar la vista, com si m’entristís pensar en ell, i vaig notar com s’intercanviaven mirades.

I la senyoreta Butler, segur que ella sí que tenia un xicot.

—Sí, un home que es diu Walter —m’odiava per dir aquestes coses, però sabia que la Kitty riuria quan les hi expliqués.

Havia oblidat els horaris tan moderats que seguien. Les cosines van marxar a les deu i a dos quarts tothom badallava. En Davy va acompanyar la Rhoda a casa i l’Alice ens va dir bona nit. El pare es va alçar i es va estirar, després va venir cap a mi i em va passar el braç al voltant del coll.

—És un plaer, Nancy, tenir-te a casa. T’has fet tan maca!

La mare em va somriure, era el primer somriure real que li havia vist en tot el dia i em va fer adonar-me de com n’estava de contenta, d’estar a casa, amb ells.

Aquesta alegria, però, no va durar gaire. Després d’uns minuts vaig dir bona nit i em vaig quedar sola, finalment, amb l’Alice, a la nostra, o la seva, habitació. Ja era al llit, però el llum encara era encès, i tenia els ulls oberts. No em vaig desvestir, sinó que em vaig quedar d’esquenes a la porta fins que no em va mirar.

—Em sap greu això del barret —va dir.

—Oh, no et preocupis —vaig acostar-me a la cadira que hi havia davant de la xemeneia, i vaig començar a deslligar-me les botes.

—No t’hauries d’haver gastat tants diners —va continuar.

Vaig fer mala cara.

—Sí, tant de bo no me’ls hagués gastat.

Em vaig treure les sabates i les vaig llançar a un racó, després vaig començar amb els gafets del vestit. L’Alice havia tancat els ulls i no semblava voler dir res més. Em vaig aturar i la vaig mirar.

—La teva carta va ser horrible —vaig dir.

—No en vull parlar, de res de tot això —va respondre ràpidament, girant-se—. Ja et vaig dir què en pensava, i no he canviat.

—Jo tampoc.

Vaig acabar de deslligar-me el vestit i me’l vaig treure, després el vaig penjar al respatller de la cadira. Estava de mal humor i no em sentia gens cansada. Vaig agafar una de les meves bosses i vaig treure una cigarreta; quan vaig rascar el llumí per encendre-la, l’Alice va aixecar el cap. Vaig arronsar les espatlles.

—És un altre costum desagradable que he après de la Kitty —sonava com una ballarina descarada.

Vaig acabar de despullar-me i em vaig passar la camisa de dormir pel cap, aleshores em vaig recordar dels meus cabells. No podia dormir amb la trena postissa. Vaig mirar l’Alice, que havia empal·lidit en sentir les meves paraules però continuava mirant-me; aleshores em vaig treure les agulles fins que el monyo es va desfer. Per la cua de l’ull vaig veure-la amb la boca oberta. Em vaig passar els dits pels meus rínxols curts; això, i la cigarreta que m’acabava de fumar, em van fer sentir meravellosament.

—Oi que no ho sembla, que sigui falsa? —vaig dir.

L’Alice s’estava asseguda amb les manes agafades a l’alçada del pit.

—Oh, sembles horroritzada —vaig dir—. Ja t’ho vaig dir, et vaig escriure i et vaig dir que ara també feia l’espectacle i que ja no era l’ajudant de la Kitty. Ara també actuo, com ella, i canto i ballo…

—No ho vas escriure com si fos cert. Si fos cert, ens n’hauríem assabentat. No et crec! —va respondre.

—Tant me fa, si em creus o no.

Ella va sacsejar el cap.

—Cantar i ballar… així és com viuen les meuques. Tu no podries… no ho faries.

—Oh, i tant que ho faig —vaig dir, i per demostrar-li-ho em vaig aixecar la camisa de dormir i vaig fer un parell de voltes sobre la catifa.

El ball va semblar espantar-la tant com la perruca. Quan va tornar a parlar, ho va fer amargament, però se li trencava la veu.

—Suposo que també t’aixeques les faldilles i ensenyes les cames sobre l’escenari, perquè tothom les vegi!

—Les faldilles? —vaig riure—. Per Déu, Alice, jo no porto faldilles. No em vaig tallar els cabells per portar-les. Porto pantalons, vestits de senyor!

—Oh! —havia començat a plorar—. Quines coses de fer! Quines coses de fer, davant de tothom!

—Et semblava prou bé, quan ho feia la Kitty.

—Res que ella faci m’ha semblat mai bé! Se’t va endur i t’ha fet estranya. Ja no et conec. Voldria que mai no haguessis marxat amb ella, o que mai no haguessis tornat!

Es va estirar, es va apujar les mantes fins a la barbeta i plorava. No conec cap noia que no s’emocioni en veure la seva germana plorant, de manera que em vaig estirar al seu costat, amb els ulls plens de llàgrimes.

Quan em va notar a prop, però, va fer un bot.

—Aparta’t de mi! —va cridar i es va escapolir.

Ho va dir amb tanta passió, horror i dolor que no vaig poder fer res més que allò que em demanava, i deixar-la a l’extrem més fred del llit. Al cap de poca estona va deixar de tremolar i va romandre el silenci; els meus ulls també es van eixugar i la meva cara es va enrigidir de nou. Vaig acostar-me al llum i el vaig apagar, després em vaig estirar de panxa amunt i no vaig dir res més.

El llit, que havia estat gelat, s’havia escalfat. Vaig començar a desitjar que l’Alice es donés la volta i em parlés, finalment. Després vaig desitjar que l’Alice fos la Kitty. I després, sense poder-ho evitar, vaig començar a pensar què hi faria, si ho fos. La sobtada intensitat del meu desig em va torbar. Vaig recordar tots els cops que havia jagut aquí i m’havia imaginat aquestes coses, abans que la Kitty i jo ens haguéssim besat. Recordava el primer cop que havia dormit amb ella a Ginevra Road, quan estava avesada a compartir llit només amb la meva germana. Ara, el cos de l’Alice se’m feia estrany, com també era estrany i erroni jaure al costat d’algú sense acariciar-lo ni tocar-lo.

De sobte vaig pensar què passaria, si m’adormia, oblidava que no era la Kitty i li posava la mà a sobre, o les cames.

Em vaig alçar, em vaig posar l’abric sobre les espatlles i em vaig fumar una altra cigarreta. L’Alice no es va moure.

Vaig mirar el rellotge, eren dos quarts d’onze. Em vaig tornar a preguntar què devia fer la Kitty, i vaig enviar un missatge mental travessant la foscor de la nit, cap a Stamford Hill, per tal que s’aturés, fos el que fos que feia en aquell moment, per recordar-se de mi, a Whitstable.

Després d’aquest desafortunat començament, la meva visita no va anar gaire bé. Havia arribat en diumenge, i la resta de dies eren laborables. Aquella primera nit no m’havia adormit fins ben tard, però l’endemà em vaig llevar a dos quarts de set, amb l’Alice, i em vaig obligar a alçar-me i a esmorzar amb tothom al menjador. Després, però, no sabia si havia d’oferir de fer les meves antigues tasques a la cuina, amb el ganivet; no sabia si els agradaria, o si s’ho esperaven, ni tan sols si podria suportar de fer-ho. Finalment vaig baixar a la cuina i em vaig assabentar que no em necessitaven, ja que tenien una altra noia que obria i netejava les ostres, i semblava tan ràpida com jo. Era força bonica; em vaig estar al seu costat una estona i vaig obrir, amb desgana, una dotzena d’ostres. L’aigua, però, era freda i em coïa, i al cap d’una estona vaig preferir asseure’m i mirar. Vaig tancar els ulls i vaig posar el cap entre els braços; escoltava la remor de la xerrameca al restaurant, el bombolleig de les olles…

En resum, em vaig adormir i només em vaig despertar quan el pare, que passava de pressa per davant meu, va ensopegar amb les meves faldilles i va vessar un gerro de licor. Aleshores em van suggerir que pugés a dalt, o el que és el mateix, que sortís del mig. De manera que vaig passar la tarda sola, llegint les Notícies Policíaques, passejant-me pel menjador per tal de romandre desperta i preguntant-me, sincerament, perquè havia vingut.

L’endemà va ser encara pitjor. La mare em va dir de seguida que ni pensés a embrutar-me el vestit o a ferir-me les mans ajudant-los a la cuina, que havia vingut a descansar i no pas a treballar. M’havia llegit les Notícies Policíaques de cap a cap; i només quedava la Gaseta dels Pescadors del pare. No podia suportar la idea d’haver-me de passar el dia a dalt, llegint això, de manera que em vaig posar el vestit i vaig anar a fer una volta. Havia sortit tan d’hora que cap a les deu del matí ja havia anat fins a Seasalter i n’havia tornat. Finalment, desesperada per trobar alguna cosa per entretenir-me, vaig agafar el tren cap a Canterbury, i mentre els meus pares i la meva germana treballaven a l’ostreria, vaig passar el dia com a turista, passejant pels claustres de la catedral que mai no havia visitat tot i viure-hi tan a prop.

De tornada cap a l’estació, vaig passar per davant del Palace. Ara que coneixia d’altres teatres, em semblava molt diferent. Quan em vaig acostar a mirar el programa, em vaig adonar que tots els artistes eren de segona categoria. Les portes eren tancades i el vestíbul a les fosques, però no em vaig poder resistir, vaig donar la volta i, a la porta de l’escenari, vaig demanar per en Tony Reeves.

Duia el barret amb el vel i quan em va veure no em va reconèixer. Quan ho va fer, però, va somriure i em va besar la mà.

—Nancy! Quina sorpresa!

Ell, si més no, no havia canviat. Em va fer anar cap a la seva oficina i asseure-m’hi. Li vaig dir que estava de visita i que m’havien enviat a fer un tomb i entretenir-me. També li vaig fer saber que em sabia greu allò d’ell i l’Alice. Va arronsar les espatlles.

—Bé, jo sabia que mai no es casaria amb mi, ni res de tot això. Però la trobo a faltar i a més era molt maca… encara que no tant, si m’ho permets, com ha resultat ser la germana…

No em feia res, ja que sabia que només coquetejava. De fet, era agradable que un antic xicot de l’Alice coquetegés amb mi. Li vaig demanar sobre el teatre, com els anava, qui hi actuava i què cantaven. Mentre m’ho explicava, va agafar una ploma de sobre l’escriptori i va començar a joguinejar.

—I quan tornarem a tenir per aquí la senyoreta Butler? —va preguntar—. Sembla que us heu associat com cal —el vaig mirar i em vaig enrojolar; per sort ell només parlava de l’actuació—. He sentit que treballeu juntes i que sou una parella fantàstica.

Vaig somriure.

—I com ho saps? No els n’he dit res, a la meva família.

—Llegeixo L’Era, que no ho saps? «Kitty Butler i Nan King». Reconec un nom artístic quan el veig…

Vaig riure.

—Oh, és curiós, oi, Tony? Ara estem treballant a La Ventafocs, al Brit. La Kitty fa de príncep i jo de Dandini. Parlo, canto, ballo, em pico les cuixes i porto bombatxos de vellut. I al públic els encanta!

Va somriure en copsar el meu plaer. Era fantàstic sentir-me satisfeta de mi mateixa, finalment. Ell va fer un gest amb el cap.

—La teva família, pel que diuen, no en sap res, de tot això. Per què no els convides que et vinguin a veure actuar? Per què, aquest gran secret?

Vaig arronsar les espatlles i vaig dubtar. Finalment, vaig respondre.

—Bé, a l’Alice no li agrada gaire la Kitty…

—I tu i la Kitty, bé, encara et té a la butxaca? Encara l’admires tant com abans? —vaig assentir, ell va ensumar—. Aleshores, és una noia amb sort…

Encara semblava que coquetejava amb mi, però em va fer l’estranya impressió que sabia més que no deia i que no li feia res.

—No, qui té sort sóc jo —vaig respondre i li vaig sostenir la mirada.

Va fer uns copets amb la ploma sobre la carpeta.

—Sí, potser sí —i em va picar l’ullet.

Vaig estar-me al Palace fins que es va fer evident que en Tony tenia altres coses a fer, aleshores vaig marxar. Un cop vaig ser fora, em vaig quedar una estona davant de les portes del vestíbul; em costava deixar l’olor de cervesa i maquillatge i haver-me d’acontentar amb les de Whitstable, el restaurant i casa nostra, tan diferents. M’havia fet bé parlar de la Kitty, tant, que quan era asseguda a taula, a l’hora de sopar, entre la silenciosa Alice i la desagradable Rhoda amb el seu minúscul safir, encara la vaig trobar a faltar més. Encara havia de passar-m’hi un altre dia sencer, però sabia que no ho podria suportar. Quan érem a les postres els vaig dir que havia canviat d’idea i que l’endemà agafaria el tren del matí en comptes del de la nit; que m’havia recordat d’unes coses que havia de fer al teatre i que no hauria de deixar-les per dijous.

No es van sorprendre gaire, tot i que el pare em va dir que era una llàstima. Més tard, quan els vaig fer el petó de bona nit, es va aclarir la veu.

—Oh, un altre cop marxes a Londres, al matí, i gairebé no he tingut temps de mirar-te bé —va dir. Vaig somriure—. Has estat bé amb nosaltres, Nance?

—Oh, sí, i tant.

—I aniràs amb compte, a Londres? —va preguntar la mare—. Sembla molt lluny.

—Oh, no és pas tan lluny! —vaig riure.

—Bé, prou lluny com perquè no hagis pogut venir en un any i mig.

—Bé, he estat ocupada —vaig respondre—. Hem estat terriblement enfeinades, totes dues.

Ella va assentir amb el cap, gens convençuda: això ja ho sabia, per les cartes.

—Només intenta que no passi tant de temps fins al proper cop que tornis a casa. Ens agrada molt rebre els teus paquets i els teus regals, però preferiríem tenir-te a tu que tenir un raspall, o un parell de botes.

Vaig apartar la vista, avergonyida. Encara em sentia ximple quan pensava en els regals, però no entenia per què havia de ser tan amarga, tan dura.

Un cop vaig haver decidit que marxava més d’hora, em vaig impacientar. Aquella nit vaig fer les bosses i l’endemà al matí em vaig llevar més d’hora que l’Alice. A les set, quan ja recollíem els estris de l’esmorzar, ja era a punt per marxar. Els vaig abraçar a tots, però el comiat no va ser tan trist ni dolç com el primer cop que havia marxat, i no vaig tenir cap premonició que em fes sentir més trista. En Davy va ser molt amable i em va fer prometre que tornaria a casa pel seu casament, i que podia dur la Kitty si volia; això em va fer estimar-me’l encara més. La mare va fer un somriure, però semblava un xic forçat. L’Alice va ser tan freda que finalment li vaig girar l’esquena. Només el pare em va abraçar com si realment es resistís a deixar-me marxar, i quan em va dir que em trobaria a faltar, sabia que ho deia de debò.

Aquest cop ningú no em va poder acompanyar a l’estació, de manera que hi vaig anar sola. No vaig mirar Whitstable, ni el mar, quan el tren va sortir, i no vaig pensar «no us tornaré a veure en anys»; si ho vaig fer, haig de confessar que no m’hi vaig capficar gaire. Només pensava la Kitty. Només eren dos quarts de vuit, sabia que no es llevaria fins a les deu. Havia pensat de sorprendre-la, d’entrar a la nostra habitació de Stamford Hill i enfilar-me silenciosament al llit. El tren va passar per Faversham i Rochester. Ara ja no estava impacient, només pensava en el seu cos calent i adormit, que ben aviat abraçaria. Imaginava la seva alegria, la seva sorpresa i el seu amor en veure’m tornar tan d’hora.

Quan vaig mirar la casa des del carrer, la vaig trobar, com m’esperava, fosca i tancada. Vaig pujar les escales de puntetes i vaig obrir el pany fàcilment. El passadís era tranquil, semblava que fins i tot la mestressa i el seu marit eren encara al llit. Vaig deixar les bosses a terra i em vaig treure l’abric. Vaig veure que n’hi havia un altre, al penja-robes: era d’en Walter. «Que estrany», vaig pensar, «deuria venir ahir a la nit i se’l va descuidar!». Després, en pujar per l’escala fosca, me’n vaig oblidar.

Vaig arribar davant de la porta de la Kitty i hi vaig parar l’orella. M’esperava silenci, però hi havia soroll de xipolleig, com el que fa un gatet davant un bol de llet. «Oh, no», vaig pensar, «es deu haver llevat i s’està prenent el te». Aleshores vaig sentir el grinyol del llit i em vaig convèncer. Decebuda, però alegre per veure-la, vaig girar la maneta i vaig entrar a l’habitació.

Estava desperta. Era asseguda al llit, recolzada en un coixí, amb la manta fins a les aixelles i els braços nus sobre el cobrellit. Hi havia un llum encès, amb la flama alta, l’habitació no era a les fosques. Davant el lavabo que hi havia als peus del llit hi havia una altra figura: en Walter. No duia jaqueta, ni corbata, duia la camisa mig per dintre, mig per fora dels pantalons, els tirants li penjaven fins als genolls. S’estava ajupit damunt de la conca de l’aigua, rentant-se la cara: aquest era el xipolleig que havia sentit. Els seus bigotis, allà on els havia mullat, eren foscos i brillants.

Va ser ell, qui primer em va mirar, amb gran sorpresa, les mans alçades i l’aigua que li regalimava dins les mànigues. Aleshores va fer una mena de ganyota, horrible de veure, i al mateix temps vaig veure, per la cua de l’ull, la Kitty, que també va fer un gest semblant sota el cobrellit.

Crec que, en aquell moment, encara no ho havia entès tot.

—Què és, tot això? —vaig dir i vaig fer un riure nerviós.

Vaig mirar la Kitty, esperant que ella també rigués i em digués: «Oh, Nan! Això et deu semblar ben estrany, però no és el que sembla, en absolut!».

Però ella ni tan sols va somriure. Em va mirar, temorosa, i es va apujar les mantes, com si volgués amagar-me la seva nuesa. A mi!

Va ser en Walter qui va parlar.

—Nan —va dir, dubitativament. Mai no li havia sentit la veu tan seca i dèbil—, Nan, ens has sorprès. No t’esperàvem fins a la nit.

Va agafar una tovallola i es va eixugar la cara. Després es va acostar a la cadira, va agafar la jaqueta i se la va posar. Vaig veure que li tremolaven les mans.

Mai, abans, no l’havia vist tremolar.

—He agafat un altre tren —com a ell, se m’havia assecat la gola i la veu em sortia lenta i densa—. De fet, crec que encara és molt d’hora. Quanta estona fa que ets aquí, Walter?

Va moure el cap, com si la pregunta li hagués fet mal, i es va acostar a mi. Aleshores va dir, ràpidament:

—Nan, perdona’m. Aquestes no són coses de veure. Per què no baixem i en parlem?

El seu to era estrany, i en sentir-lo vaig comprendre.

—No!

Vaig creuar els braços sobre la panxa: hi tenia un nus calent i amarg, com si m’haguessin fet beure verí. En sentir el meu crit, la Kitty es va estremir i va empal·lidir. Em vaig girar cap a ella.

—No és cert! —vaig exclamar—. Oh, digue’m que no és cert!

No em mirava, es va posar les mans davant dels ulls i va començar a plorar.

En Walter es va acostar més i em va posar la mà al braç.

—Deixa’m! —vaig cridar i em vaig escapolir cap al llit—. Kitty! Kitty?

Em vaig agenollar al seu costat, li vaig agafar la mà i me la vaig dur als llavis. Vaig besar-li els dits, les ungles, el palmell, el canell; els artells, humits pel seu plor, es van omplir de llàgrimes i baves. En Walter ens mirava, horroritzat, tremolant.

Finalment, em va mirar als ulls.

—És cert —va mormolar.

Vaig fer un crit i un gemec, i aleshores la vaig sentir xisclar i vaig notar els dits d’en Walter que m’agafaven per l’espatlla; em vaig adonar que l’havia mossegat, com un gos. Ella va retirar la mà i em va mirar, horroritzada. Un altre cop, em vaig desempallegar d’en Walter i em vaig girar per cridar-li:

—Fot el camp i deixa’ns soles!

Ell va dubtar. Li vaig donar cops de peu al turmell fins que no es va moure.

—Nan, no hi ets tota…

—Fuig!

—Em fa por deixar-vos…

—Fot el camp!

Es va estremir.

—D’acord, em quedaré darrere de la porta, no aniré més lluny.

Va mirar la Kitty, i quan ella va assentir amb el cap va marxar, tancant la porta darrere d’ell amb suavitat.

Es va fer un silenci, trencat només per la meva respiració irregular, i pels sanglots de la Kitty: era com quan havia vist plorar la meva germana, feia tres dies. «Res que faci la Kitty és bo!», m’havia dit. Vaig posar la galta sobre el cobrellit, allà on cobria les cames de la Kitty i vaig tancar els ulls.

—Em vas fer creure que només era el teu amic —vaig dir—, i després que no volia res de tu, per nosaltres.

—No sabia què fer. Només era el meu amic, però després, després…

—I pensar que tu i ell, durant tot aquest temps…

—No és el que penses, no ho va ser fins ahir a la nit.

—No et crec.

—Oh, Nan, és cert, t’ho juro! Fins ahir a la nit, com podria haver estat res més? Fins ahir a la nit només havíem xerrat, i… ens havíem besat.

Fins ahir a la nit… fins ahir a la nit jo era feliç, em sentia estimada, contenta, segura. Fins ahir a la nit, em sentia tan plena d’amor i de desig que pensava que em moriria! Ara, les paraules de la Kitty em van fer adonar que el dolor del meu amor no era ni una desena, ni una centèsima, ni una mil·lèsima part del dolor que havia de patir ara a les seves mans.

Vaig obrir els ulls. La Kitty em semblava malalta i molt espantada.

—I els… petons, quan van començar? —vaig dir, però de seguida vaig endevinar la resposta—. La nit del Deacon…

Va dubtar i després va assentir. Vaig tornar a veure-ho tot i ho vaig entendre: la incomoditat, els silencis, les cartes. Havia sentit llàstima d’en Walter, llàstima! En realitat, havia estat jo, la ximple, mentre ells es trobaven, xiuxiuejaven i s’acariciaven…

Aquest pensament em turmentava. En Walter era el nostre amic, meu, a més de seu. Sabia que l’estimava, però tot i així, em semblava tan vell, tan com si fos el nostre oncle. Com podia ser que ella hagués volgut jaure-hi? Era com si l’hagués enxampada al llit amb el meu pare!

Vaig començar a plorar, un altre cop.

—Com has pogut…? —vaig dir, entre llàgrimes. Semblava un marit en una comèdia de fireta—. Com has pogut?

Vaig veure com es movia sota els llençols.

—No m’agradava fer-ho! —va dir, abatuda—. De vegades, ni tan sols ho podia suportar…

—Creia que m’estimaves! Em vas dir que m’estimaves!

—I t’estimo! De debò, t’estimo!

—Em vas dir que no volies res més que a mi! Em vas dir que estaríem sempre juntes!

—Jo mai no et vaig dir que…

—Però vas deixar que ho pensés! Vas fer que ho pensés. Quants cops em vas dir que eres feliç? Per què no podíem continuar així?

—Ja el saps, el perquè! Aquestes coses estan bé quan ets una noia. Però a mesura que ens fem grans… no som una parella de minyones que poden fer el que volen sense que ningú no els demani comptes. Som conegudes, ens miren…

—Aleshores no vull ser coneguda, si implica perdre’t! No vull que ningú em miri, només tu, Kitty…

Em va estrènyer la mà.

—Però jo sí! —va dir—. Jo sí que ho vull, i mentre em mirin, no puc permetre que riguin de mi, o que m’odiïn, o que em menystinguin per…

—Per lesbiana?

—Sí!

—Però podríem anar amb compte…

—Mai no podríem anar amb prou compte! Tu ets massa… Nan, ets massa masculina…

—Massa masculina? Això no m’ho havies dit mai. Massa masculina, i tot i així prefereixes anar-te’n amb en Walter! Que l’estimes?

Va apartar la mirada.

—És molt… amable —va dir.

—Molt amable —vaig sentir-me la veu, que s’havia fet dura i amarga. Em vaig asseure, apartant-me d’ella—. Així que ha vingut mentre jo no hi era i ha estat amable amb tu, al nostre llit… —em vaig alçar, conscient, de sobte, dels llençols bruts, de la seva nuesa, on ell havia posat les mans i la boca—. Oh, Déu meu! I quant temps més volies continuar així? M’hauries deixat besar-te, després d’ell?

Va allargar la mà per agafar-me la meva.

—Teníem pensat de dir-t’ho aquesta nit, t’ho juro. Aquesta nit t’ho hauríem explicat tot…

Hi va haver alguna cosa estranya en la seva manera de dir-ho. Jo havia estat caminant d’un costat a l’altre; ara, però, em vaig aturar.

—Què vols dir? —vaig preguntar—. Què vol dir, «tot»?

Va enretirar la mà.

—Nosaltres… oh, Nan, no m’odiïs per això! Nosaltres ens… casarem.

—Casar-vos?

Si hagués tingut temps de pensar-hi potser m’ho hauria pogut esperar, però no n’havia tingut gens, de temps, i aquella paraula em va fer sentir més atordida i malalta que mai.

—Casar-vos? Però, i jo? On viuré? Què faré? I què passarà, què passarà amb… —acabava de pensar en una altra cosa—, què passarà amb l’espectacle? Com treballarem…?

Ella va apartar la mirada.

—En Walter té un pla, per a un nou número. Vol tornar als teatres…

—Als teatres? Després d’això? Amb tu i amb mi…?

—No, amb mi. Només amb mi.

Només amb ella. Vaig començar a tremolar.

—Kitty, m’has mort.

La meva veu em va sonar estranya fins i tot a mi. Crec que es va espantar, ja que va mirar cap a la porta i va començar a parlar molt ràpidament, en un xiuxiueig estrident.

—No les has de dir, aquestes coses —va dir—. Ha estat un xoc, per a tu, però ja veuràs, amb el temps, com tornarem a ser amics, tots tres! —va allargar la mà cap a mi; la seva veu es va fer més estrident i més dèbil alhora—. Que no ho veus, que és millor així? Amb en Walter com a marit, qui havia de pensar, qui podria dir… —me’n vaig voler esmunyir, ella em va subjectar amb més força, finalment va cridar, amb un xic de pànic—. Oh, no et deus pas pensar que deixaré que ens separi, oi?

En sentir això la vaig empènyer i va caure de nou sobre el coixí. Encara tenia el cobrellit per sobre, però havia relliscat una mica i li vaig poder veure la corba dels pits, un tros rosat de mugró. Entre les seves clavícules, moguda per cada respiració i cada batec del seu cor, hi havia la perla que li havia regalat, penjada de la cadena de plata. Recordava haver-la besat, tres dies enrere. Potser aquella nit, o aquell mateix matí, en Walter l’havia tinguda, freda i dura, sobre la seva llengua.

Vaig apropar-me a ella, li vaig agafar el collaret i, com si fos un personatge d’una obra de teatre o d’una novel·la, la vaig estirar. La cadena va fer un clac i es va trencar, penjant de la meva mà. La vaig mirar un segon i la vaig llençar contra el terra.

La Kitty va cridar, crec que va dir el nom d’en Walter. Fos com fos, la porta es va obrir i va aparèixer ell, amb la cara pàl·lida en contrast amb els bigotis vermells i amb els tirants que encara li penjaven sota la jaqueta i la camisa sense corbata que s’agitava. Va córrer cap a l’altre costat del llit i va agafar la Kitty entre els seus braços.

—Oh, si li has fet mal… —va dir.

Vaig fer una riallada.

—Fer-li mal? Fer-li mal? El que voldria és matar-la. Si tingués una pistola a la mà, li dispararia al bell mig del cor i després a mi! I et deixaria a tu perquè et casessis amb un cadàver!

—T’has tornat boja —em va dir—. Això t’ha fet perdre el cap.

—I et sorprèn? Que potser saps…, que t’ha dit el que som, o el que érem, l’una per l’altra?

—Nan! —va dir la Kitty, ràpidament.

Vaig mantenir la mirada fixa en en Walter.

—Sé —va dir, lentament— que éreu amants, en certa manera.

—En certa manera. I de quina manera? De la d’agafar-se de les mans? Que potser t’havies pensat que eres el primer a tenir-la, aquí, en aquest llit? Que potser no t’ha explicat que follàvem?

Es va estremir i jo també, ja que la paraula va sonar terrible: jo mai no l’havia dita, abans, i no sabia que la diria ara. Ell, però, va mantenir la mirada fixa: em vaig adonar, amb tristesa, que ho sabia tot, i que no li feia res. Potser fins i tot li agradava, qui sap? Era massa senyor per donar-me una resposta grollera, però la seva expressió ho deia tot. Deia: «Això no és follar com Déu mana!»; o bé «te la follaves tan bé que t’ha deixat!». Deia: «Potser te l’has follada tu primer, però jo me la follaré d’ara endavant!».

Era el meu rival i m’havia vençut, finalment.

Vaig fer un pas enrere i després un altre. La Kitty va empassar saliva, amb el cap recolzat encara sobre l’ample pit d’en Walter. Els seus ulls eren grossos i brillaven amb les llàgrimes que encara no havia vessat, tenia el llavi vermell allà on l’havia mossegat, les galtes pàl·lides i les pigues, en contrast, semblaven molt fosques. També tenia pigues a la pell de les espatlles i del pit que apuntava sobre les mantes. Estava més maca que mai.

«Adéu», vaig pensar, em vaig girar i vaig fugir.

Vaig córrer escales avall, les faldilles se m’enganxaven als turmells i de poc no vaig ensopegar. Vaig passar per davant de la porta del menjador, del penja-robes on hi havia el meu abric i el d’en Walter, de la maleta que havia dut de Whitstable. No em vaig aturar a recollir res, ni tan sols un guant, ni un bonet. No podia tocar res, d’aquella casa, em semblava infectada. Vaig arribar a la porta i la vaig obrir de bat a bat i la vaig deixar oberta darrere meu en baixar els esglaons i córrer cap al carrer. Feia molt de fred, però l’aire era sec i calmat. No vaig mirar enrere.

Vaig córrer fins que em va fer mal el costat, després vaig seguir, mig caminant mig trotant, fins que el dolor va desaparèixer i em vaig posar a córrer un altre cop. Vaig arribar a Stoke Newington i em vaig dirigir cap al sud, per un carrer llarg que duia a Dalston, Shoreditch i el centre. No podia pensar més enllà, només volia deixar Stamford Hill, i a ella, i a ell, enrere, i córrer. M’encegaven les llàgrimes, tenia els ulls inflats i calents dins les òrbites, la cara plena de baves que se’m congelaven. Crec que la gent em mirava en passar, i que un o dos tipus van intentar agafar-me del braç, però no me’ls vaig mirar ni escoltar, simplement vaig córrer, ensopegant amb les faldilles, fins que el cansament em va fer reduir el pas i mirar al meu voltant.

Havia arribat fins a un petit pont sobre el canal. A l’aigua hi havia barcasses, però aturades, i l’aigua era perfectament llisa i densa. Vaig recordar aquella nit en què la Kitty i jo havíem contemplat el Tàmesi, i ella m’havia deixat besar-la… Gairebé vaig cridar en pensar-hi. Vaig posar les mans sobre la barana de ferro, crec que, per un moment, vaig considerar la idea de deixar-me caure i fugir d’aquesta manera.

Però era, a la meva manera, tan covarda com la Kitty. No podia suportar pensar que aquella aigua bruta em xuclaria les faldilles, m’envoltaria el cap, m’ompliria la boca. Em vaig girar i em vaig dur les mans als ulls, i vaig intentar que el meu cervell deixés de donar voltes. Sabia que no podia córrer durant tot el dia, i que hauria de trobar un lloc on amagar-me. No tenia res més que el meu vestit. Vaig fer un gemec i vaig tornar a mirar al meu voltant, aquest cop desesperadament.

Em vaig aguantar la respiració: coneixia aquell pont. Hi passàvem cada nit des de Nadal, de camí cap a La Ventafocs. Era a prop del Britannia i sabia que hi teníem diners, al camerino.

Vaig començar a caminar, eixugant-me la cara amb la màniga i allisant-me el vestit i els cabells. El porter del teatre em va fer una mirada encuriosida en deixar-me entrar, però va ser prou amable. El coneixia bé i sovint m’aturava a xerrar amb ell. Aquell dia, però, només el vaig saludar amb el cap en agafar la clau i em vaig afanyar sense fer-li ni un somriure. Tant em feia el que pogués pensar: sabia que no el tornaria a veure.

El teatre era, encara, tancat; de la sala venia el soroll dels martells del fusters, que acabaven la seva feina. A part d’això, els passadissos, els vestidors i la resta del teatre eren en silenci. Estava contenta: no volia que ningú em veiés. Vaig caminar ràpidament però tranquil·la, cap als camerinos, fins que vaig arribar a la porta que deia «Senyoreta Butler i senyoreta King». Aleshores, gairebé furtivament, perquè creia, en el meu estat febril, que hi trobaria la Kitty, esperant-me, vaig fer girar la clau i vaig obrir la porta.

L’habitació era a les fosques. Hi vaig entrar, amb la llum del passadís, vaig rascar un llumí i vaig encendre un quinqué, després vaig tancar la porta tan suaument com vaig poder. Sabia exactament què volia. En un armari, sota la taula de la Kitty, hi havia una petita capsa de llautó amb una pila de monedes i bitllets. Cada setmana hi posàvem una part dels nostres sous, per treure allò que necessitàvem. La clau era entre les barres de maquillatge, dins de la vella capsa de cigars de la Kitty. Vaig agafar la capsa i li vaig donar la volta; totes les barres van caure i també la clau; i vaig veure una altra cosa. Al fons de la capsa sempre hi havia hagut un tros de paper de colors i mai no havia pensat en treure-l’hi. Ara s’havia desprès i vaig veure que a sota hi havia una postal. La vaig agafar, amb dits tremolosos, i la vaig observar. Estava arrugada i tacada de maquillatge, però la vaig reconèixer de seguida. A l’anvers hi havia una fotografia d’un vaixell, al pont dues noies somreien sota la capa de maquillatge i pólvores, i a la vela algú havia escrit «a Londres». Al revers hi havia escrita l’adreça de la Kitty al Canterbury Palace, i un missatge: «Puc venir! Te n’hauràs de sortir, sense ajudant, durant els propers espectacles, mentre jo acabo d’organitzar-me». Estava signada: «Amb afecte, la teva Nan».

Era la postal que li havia enviat, feia tant de temps, abans que anéssim a Brixton, i se l’havia guardada secretament, com si signifiqués molt per a ella.

Vaig sostenir la postal entre els dits un moment, després la vaig tornar a la capsa i vaig posar el tros de paper a sobre, com estava abans. Després vaig recolzar el cap a la taula i vaig tornar a plorar, fins que no vaig poder plorar més.

Finalment vaig obrir la capsa de llautó i vaig agafar, sense contar-los, tots els diners que hi havia. Van resultar ser vint lliures, només una fracció del que havia guanyat en els últims dotze mesos; en aquell moment, però, em sentia tan atordida i malalta que no podia pensar què en faria de tants diners. Els vaig posar en un sobre, me’l vaig lligar al cinturó i em vaig girar per marxar.

No havia mirat al meu voltant, encara; ara, però, vaig voler fer un últim cop d’ull. Només una cosa em va cridar l’atenció i em va fer dubtar: el nostre penjador. Allà hi havia tots els vestits que havia dut sobre l’escenari, al costat de la Kitty: els bombatxos de vellut, les jaquetes de sarja, les armilles. M’hi vaig acostar i vaig passar la mà per la filera de mànigues. Ja no me’ls posaria més…

La idea se’m va fer molt feixuga, no els podia deixar. Vaig trobar un parell de bosses velles a prop, eren enormes, les havíem fet servir un parell de cops per assajar a les tardes, quan l’escenari del Britannia era lliure i tranquil. Estaven plenes de parracs; ràpidament vaig agafar-ne una i vaig deslligar-la, vaig abocar tot el que hi havia dins al terra. Després em vaig acostar al penjador i vaig agafar tots els meus vestits; bé, no tots, només els que no podia suportar deixar, com el vestit blau de sarja, els pantalons amples, i l’uniforme de soldat de la Guàrdia, i els vaig ficar a la bossa. També vaig agafar sabates, camises i corbates, fins i tot un parell de barrets. No em vaig aturar a pensar, només vaig treballar, suant, fins que la bossa no va ser plena i gairebé tan gran com jo. Pesava molt, i vaig trontollar en alçar-la. Tanmateix, sentia una estranya satisfacció en tenir un pes real sobre les meves espatlles, una mena de contrapès a la terrible feixuguesa del meu cor.

Carregada d’aquesta manera, vaig caminar pels passadissos del Britannia. No em vaig creuar amb ningú, ni vaig buscar ningú. Només en arribar a la porta de l’escenari vaig veure una cara amiga: en Billy-Boy era assegut a l’oficina del porter, sol, amb una cigarreta entre els dits. Va alçar la vista quan m’hi vaig apropar i va mirar la meva bossa, els meus ulls inflats i les galtes tacades amb sorpresa.

—Déu meu, Nan —va dir, alçant-se—. Què t’ha passat? Que estàs malalta?

Vaig negar amb el cap.

—Oi que em donaràs la teva cigarreta, Bill?

Me la va atansar, vaig fer un parell de xuclades i vaig tossir. Em va mirar, amb cautela.

—No fas gens de bona cara —va dir—. On és la Kitty?

Vaig tornar a xuclar la cigarreta i l’hi vaig tornar.

—Ha marxat —vaig respondre.

Vaig empènyer la porta i vaig sortir al carrer. Vaig sentir la veu d’en Billy-Boy, preocupada i espantada, però en tancar-se la porta les seves paraules es van perdre. Vaig posar-me bé la bossa i vaig començar a caminar. Vaig girar un carrer i després un altre. Vaig passar per un barri miserable, vaig arribar a un carrer gran i em vaig unir a una munió de vianants. Londres m’absorbia, i, per un moment, vaig deixar del tot de pensar.