16

Quan vaig tornar a ser conscient jeia en una catifa, amb els peus aparentment enlairats sobre un coixí petit. El foc escalfava i espetegava al meu costat i sentia un murmuri de veus a prop, en algun lloc. Vaig obrir els ulls: l’habitació feia unes voltes horribles i el coixí semblava abaixar-se, així que els vaig tancar de seguida i vaig estar amb els ulls clucs per tal d’aturar les sotragades i tranquil·litzar-me.

Després de tot allò era fantàstic estar simplement estirada amb la lluentor del foc, sentint com tornava la vida a les meves extremitats balbes i adolorides. Malgrat tot, em vaig obligar a reflexionar sobre la meva peculiar situació i a posar una mica d’atenció, pensarosa, en allò que m’envoltava. Vaig adonar-me que era al saló de la Florence: probablement ella i el seu marit m’havien aixecat al llindar de la porta i m’havien posat còmoda davant de la llar de foc. Allò que sentia eren els seus murmuris, eren drets darrere meu, a prop, era evident que no havien vist el moment en què obria els ulls i discutien sobre mi, amb un to més aviat de sorpresa.

—Però qui pot ser? —vaig sentir que deia l’home.

—No ho sé —ara parlava la Florence. Es va sentir un cruixit, seguit d’un silenci i vaig sentir els ulls guenyos d’ella sobre les meves faccions—. Però hi ha alguna cosa a la seva cara que m’és familiar… —va continuar.

—Mira-li la galta —va dir l’home més fluix—. I el seu vestit pobre, i el bonet. Fixa’t en els cabells! Creus que podria haver estat a la presó? No pot ser una de les teves noies que acaba d’arribar del reformatori? —va haver-hi una altra pausa, potser la Florence va arronsar les espatlles—. Sí, crec que ha estat a la presó —continuava l’home—, si jutgem l’estat dels seus pobres cabells… —em vaig indignar una mica per aquest comentari i la indignació em va fer moure—. Guaita! S’està despertant!

Vaig obrir els ulls un altre cop i els vaig veure ajupits a sobre meu. Ell era un home amb unes faccions molt agradables, els cabells curts d’un to vermellós daurat i un bigoti que el feia una mica semblant al mariner dels paquets de tabac Players. Aquest pensament em va fer venir ganes de seguida d’una cigarreta i vaig estossegar una mica. L’home es va posar a la gatzoneta i em va donar copets a l’esquena.

—Hola, senyoreta —va dir—. Està bé, maca? Està bé, després d’això? Està entre amics, ja m’entén.

La veu i les seves maneres eren tan agradables que, tot i que encara em sentia dèbil i una mica desconcertada pel desmai, vaig sentir com em venien les llàgrimes als ulls i vaig alçar una mà fins a les celles per intentar aturar-les. Quan la vaig treure, semblava que hi havia sang, vaig fer un crit, perquè em pensava que em tornava a sagnar el nas. Però no era sang. Només era la pluja, que havia xopat tot el barret barat i el tint m’havia regalimat pel front en forma de dues ratlles vermelloses i humides.

Guaita en què m’havia convertit la Diana! Aquest pensament em va fer plorar de veritat, amb uns sanglots terribles i vergonyosos. Llavors, l’home em va donar un mocador, mentre em donava copets al braç.

—Suposo —va dir— que voldrà una tassa d’alguna cosa calenta, oi?

Vaig assentir amb el cap i es va aixecar i va marxar. Aleshores es va apropar la Florence. Segurament havia deixat el nen en algun lloc, perquè ara tenia els braços creuats amb força sobre el pit.

Em va preguntar:

—Es troba millor?

La seva veu no era tan agradable com la de l’home i la mirada no semblava gens indulgent. Vaig assentir, i en acabat em vaig aixecar de terra amb la seva ajuda per anar fins a la butaca que era a prop del foc. Vaig veure que el nen jeia cap per amunt, ajuntant i separant les manetes. Des de l’habitació del costat, la cuina, suposava, tentinejava la vaixella i sonava un xiulet sense melodia. Em vaig netejar el nas i el cap, després vaig plorar una mica més i em vaig calmar una mica.

Vaig mirar un altre cop cap a la Florence i vaig dir:

—Em sap greu haver vingut aquí en aquest estat —ella no deia res—. Suposo que es deu preguntar qui sóc…

Va fer un somriure suau, una mica sí.

—Sóc… —vaig començar, i tossia, per emmascarar els meus dubtes. Què podia dir-li? Sóc la noia que va estar flirtejant amb vostè fa uns divuit mesos? Sóc la noia que li va demanar per anar a sopar i que després la va deixar penjada, sense dir ni una paraula, a Judd Street?—. Sóc una amiga de la senyoreta Derby —vaig dir finalment.

La Florence va parpellejar.

—La senyoreta Derby? La senyoreta Derby, de la Fundació Ponsoby?

Vaig assentir amb el cap.

—Sí. La vaig conèixer un cop, fa molt de temps. Passava per Bethnal Green, de visita, i he pensat que podia trucar. Li he portat alguns créixens… —vam girar el cap per mirar-los. Els havien posat a sobre d’una taula a prop de la porta i semblaven molt tristos, perquè hi havia caigut a sobre quan em vaig desmaiar. Les fulles estaven trepitjades i enfosquides, els talls trencats i el paper humit i verd.

La Florence va dir:

—Es molt amable —vaig fer un somriure nerviós. Es va crear un silenci durant uns segons, després el nen va fer un cop de peu i un crit, i es va ajupir per agafar-lo i posar-se’l a sobre el pit, mentre deia: «Que t’agafarà, la mama? Au, ja està». Aleshores, va tornar a aparèixer l’home, que portava una tassa de te i un plat de pa amb mantega, i ho va deixar, amb un somriure, a sobre el braç de la meva cadira. La Florence va posar la barbeta sobre el cap del nen—. Ralph —va dir—, aquesta senyoreta és una amiga de la senyoreta Derby, te’n recordes, de la senyoreta Derby que treballava amb mi?

—Déu meu —va dir l’home, en Ralph. Encara anava en mànigues de camisa. Aleshores va agafar la seva jaqueta del respatller d’una cadira i se la va posar. Jo estava ocupada amb la tassa i el plat. El te era molt calent i dolç: el millor te, vaig pensar, que havia tastat mai. El nen va xisclar un altre cop i la Florence va començar a bressolar-lo i a moure’s, i a acariciar-li el cap, distreta, amb la seva galta. Molt aviat va passar de cridar a balbotejar, i en acabat a sospirar, i quan el vaig sentir, jo també vaig sospirar, però ho vaig transformar en una manera de bufar per refredar el meu te, no fos cas que pensessin que estava a punt de posar-me a plorar un altre cop.

Es va fer un silenci de nou.

—Em sembla que he oblidat el seu nom —va dir la Florence, mentre ho explicava tot a en Ralph—. Es veu que ens vam conèixer un cop.

Vaig aclarir-me la gola.

—Senyoreta Astley. La senyoreta Nancy Astley —la Florence va assentir amb el cap, en Ralph em va donar la mà amb tendresa.

—Encantat de conèixer-la, senyoreta Astley —va dir i va fer un gest cap a la meva galta—. Té un ull molt elegant.

—Sí que ho és, oi?

Semblava bona persona.

—Potser ha estat el cop que s’ha fet mentre es desmaiava. Ens hem endut un bon ensurt.

—Em sap greu. Crec que té raó, segurament ha estat el cop. Un home m’ha donat un cop amb una escala, al carrer.

—Una escala!

—Sí, s’ha girat massa sobtadament, no m’ha vist i…

—Déu n’hi do! No t’ho creuries mai, que una cosa així podria passar fora d’una comèdia al teatre!

Li vaig fer un lleu somriure, vaig abaixar la mirada i vaig començar amb el pa i la mantega. La Florence m’observava, pensava jo, amb força atenció.

Aleshores, el nen va esternudar i, mentre la Florence li posava un mocador al nas, vaig dir amb desgana:

—Quin nen més maco!

Els pares el van mirar de seguida i van fer el mateix somriure beneit de plaer i preocupació. La Florence va alçar-lo una mica i la llum li queia al damunt. Vaig veure, sorpresa, que realment era un nen molt bonic, gens semblant a la seva mare, però amb trets fins, els cabells molt foscos i els llavis molt petits però prominents i roses.

En Ralph es va ajupir per acariciar el cap nerviós del seu fill.

—És preciós, però avui està més dormilega del que hauria de ser. L’hem deixat durant el dia amb una noia de l’altra banda del carrer i estem segurs que posa opi a la llet perquè deixi de cridar. No és que digui que ella en té la culpa —va dir de seguida—. Ha d’agafar tants nens, per guanyar diners, i el xivarri que fan quan comencen tots és ensordidor. Malgrat tot, m’agradaria que no ho fes. No crec que sigui gaire sa…

Vam estar discutint això un moment, després vam estar embadalits amb el nen una estona més i es va fer el silenci un altre cop.

—O sigui —va dir en Ralph, obstinat—, que és una amiga de la senyoreta Derby?

De seguida vaig mirar la Florence. Havia començat a moure’s un altre cop, però encara estava força pensarosa. Vaig dir:

—Exacte.

—I com està la senyoreta Derby? —va dir llavors en Ralph.

—Bé, ja coneixen la senyoreta Derby!

—Com sempre, llavors, oi?

—Exactament igual, exactament.

—Encara a Ponsoby, doncs.

—Encara a Ponsoby. Encara fa les seves bones accions i toca la mandolina, ja sap —vaig aixecar les mans per tocar uns quants acords imaginaris sense interès, però mentre ho feia la Florence va deixar de bressolar el nen i vaig sentir que la seva mirada s’enduria. Vaig desviar la meva de seguida cap a en Ralph. Ell somreia per les meves paraules.

—La mandolina de la senyoreta Derby —va dir, com si la memòria el sobtés—. Quantes famílies sense sostre no deu haver encoratjat amb la seva mandolina! —va picar l’ullet—. Ho havia oblidat del tot…

—Jo també —va dir la Florence, i no semblava gens irònica. Mastegava molt fort i ràpid un tros de crostó. En Ralph va tornar a somriure i, en acabat, va dir, molt amable:

—I on va conèixer la Fio?

Vaig empassar-me la saliva.

—Bé… —vaig començar.

—Crec —va dir la mateixa Florence—, crec que va ser a Green Street, oi, senyoreta Astley? A Green Street, just a la vora del Gray’s Inn Road?

Vaig deixar el plat i vaig alçar la mirada cap a ella. Durant un segon de plaer, em vaig adonar que no havia oblidat del tot la noia que l’havia estudiat, amb tanta insolència, aquell vespre càlid de juny feia tant de temps. Aleshores vaig veure la duresa de la seva expressió i em vaig esgarrifar.

—Déu meu! —vaig dir, tancant els ulls i posant-me una mà al front—. Crec que no em trobo gaire bé, després de tot —vaig veure que en Ralph feia un pas cap a mi i després es quedava quiet: la Florence el devia haver parat amb una mirada significativa.

—Crec que en Cyril ha de pujar ara, Ralph —va dir, calmada.

Es va sentir el soroll del nen que passava. I després una porta que s’obria i es tancava i finalment unes botes sobre l’esglaó, i el cruixit de les fustes del terra a l’habitació que era a sobre dels nostres caps. Llavors es va fer un silenci, la Florence va seure a l’altra butaca i va sospirar.

—Seria molta molèstia, senyoreta Astley —va dir amb veu cansada—, de dir-me per què ha vingut fins aquí? —la vaig mirar, però no podia parlar—. No puc creure que la senyora Derby realment li recomanés de venir aquí.

—No —vaig dir—. Només he vist la senyoreta Derby aquell cop, a Green Street.

—Llavors qui li ha dit on visc?

—Una altra senyora a l’oficina de Ponsoby. De fet, no m’ho va dir, però tenia l’adreça sobre l’escriptori i la vaig veure.

—La va veure.

—Sí.

—I va pensar de fer-me una visita…

Em vaig mossegar el llavi.

—Estic passant un tràngol —vaig dir—. La recordava… —la recordava, estava a punt de dir-li, bastant més amable—. La senyora de l’oficina em va dir que treballa en una casa per a noies sense amics…

—I és veritat! Però aquesta no l’és. Aquesta és casa meva.

—Però jo estic força… sense amics —se’m trencava la veu—. Probablement estic més sense amics que no es pensa.

—És veritat que està molt canviada —va dir després d’un moment—, des de l’últim cop que la vaig veure.

Vaig fer una ullada al vestit arrugat i les botes terribles. En acabat me la vaig mirar. Ella, ara ho veia, també havia canviat. Semblava més gran i prima, i no li provava gens bé. Els cabells, que els recordava tan arrissats, els portava lligats amb un nus molt cenyit al clatell, i el vestit que portava era lleig i molt fosc. En conjunt, semblava tan sòbria com la senyora Hooper, allà a Felicity Place.

Vaig respirar per reafirmar la meva veu.

—Què puc fer? —vaig dir simplement—. No tinc on anar. No tinc diners, ni casa…

—Em sap greu per vostè, senyoreta Astley —va contestar, incòmoda—, però Bethnal Green és a vessar de noies amb molt pocs recursos. Si deixés que totes vinguessin i es quedessin, hauria de viure en un castell! A més, no la conec, no en sé res, de vostè.

—Si us plau, només per una nit. Si sabés a quantes portes m’han rebutjat avui. De veritat, crec que, si em deixa al carrer, continuaré caminant fins que arribi a un riu o un canal i llavors m’hi llençaré.

Va arrufar el nas i, amb un dit a la boca, va començar a mossegar-se l’ungla. Vaig veure que les tenia totes molt curtes i mossegades.

—Quin tipus de problemes té, exactament? —va dir, finalment—. El senyor Banner es pensava que venia… bé, de la presó.

Vaig fer que no amb el cap i després vaig dir, cansada:

—La veritat és que he estat vivint amb algú i m’han fet fora. S’han quedat amb totes les meves coses. Ostres! Tenia coses tan maques! I m’han deixat tan miserable, i pobra, i perduda…

La meva veu es feia cada cop més greu. La Florence em va observar un moment en silenci. En acabat va dir, més aviat amb prudència:

—I aquesta persona era…?

Això em va fer dubtar. Si li deia la veritat, com s’ho prendria? Abans pensava que era força masculina, però ara…, bé, potser només havia estat una noia normal que em convidava a una conferència per amistat. O potser abans li agradaven les noies i després ho havia deixat estar, com la Kitty! Això em va fer ser prudent: si aparegués una noia amb un blau a la porta de la Kitty, n’estava convençuda, que seria benvinguda. Vaig posar el cap entre les mans.

—Era un senyor —vaig dir molt fluix—, he estat vivint a casa d’un senyor, a St John’s Wood, durant un any i mig. Vaig deixar que em fes —vaig recordar una frase de la senyoreta Milne— un munt de promeses. Em va comprar tot tipus de coses. I ara… —va alçar la mirada—, deu pensar que sóc una mala persona. Em va dir que es casaria amb mi!

Semblava molt sobtada, però també veia que començava a sentir-se malament.

—Va ser aquell paio que li va fer el blau, suposo, i no una escala.

Vaig assentir i vaig posar la mà al blau que tenia a la galta. Després em vaig endur les mans al cap, mentre recordava:

—Era com un dimoni! Era molt i molt ric, podria fer tot el que volgués. Em va veure al balcó, com vostè, amb uns pantalons. Li agradava… —em vaig enrojolar—. Li agradava fer-me vestir com un noi, amb un vestit de mariner…

—Déu del cel! —va cridar, com si no hagués sentit mai res de pitjor—. Però els rics són els pitjors, li ho juro!

—No té família?

—Tots m’han abandonat, per aquest assumpte.

Va moure el cap, es va posar pensarosa un altre cop i em va mirar la cintura de seguida.

—No deu pas tenir altres problemes, oi? —va dir molt fluix.

—Altres problemes? —no podia evitar-ho, era com si em donés el text de l’obra de teatre per interpretar-lo davant d’ella—. Sí que en tenia, de problemes —vaig dir, amb els ulls posats a la falda—, però l’home ho arreglava colpejant-me. Crec que era per això, que em sentia tan malament, abans…

Aleshores, va fer una expressió molt estranya i amable a la cara i un moviment amb el cap, va empassar-se la saliva i vaig veure que l’havia convençut.

—Si realment no té on anar, no crec que sigui gaire molèstia que es quedi aquí una nit, només una nit, amb nosaltres. I demà li donaré els noms d’alguns llocs on podria trobar un llit…

—Ostres! —pensava que m’esvaïa un altre cop, de pur alleujament—. I al senyor Banner no li farà res?

Va resultar que el senyor Banner no va posar cap impediment al fet que em quedés allà. De fet, igual que abans, era més agradable que la seva dona i volia fer el que fos perquè jo em sentís còmoda. Mentre menjaven, perquè els havia interromput quan estaven a punt de sopar, va ser ell qui em va posar un plat al davant i el va omplir d’estofat. Em portava un xal quan em venien calfreds, i, quan va veure que anava coixa cap a l’habitació després d’una visita al lavabo, em va fer treure les botes i va portar un bol d’aigua amb sal perquè posés en remull els peus amb butllofes. Finalment, i això era el més meravellós de tot, va baixar una llauna amb tabac del prestatge d’una llibreria, va fer dues cigarretes i me’n va oferir una per fumar.

La Florence, mentrestant, va estar asseguda tota la nit una mica apartada de nosaltres, a la taula del menjador, treballant amb una pila de papers, que vaig suposar amb ingenuïtat que eren llistes de noies sense amics, o els comptes, potser, de Freemantle House. Quan vam encendre les cigarretes va alçar la mirada i va olorar, però no es va queixar. De tant en tant sospirava o badallava, o es fregava el coll com si li fes mal, i llavors el seu marit li deia alguna paraula d’ànims o d’afecte. Un cop el nen es va posar a plorar: va inclinar el cap, però no es va moure i va ser en Ralph qui, tot generós, va alçar-se per mirar-lo. Ella només continuava treballant: escrivia, llegia, comparava pàgines, posava adreces a sobres… Treballava mentre en Ralph badallava, i finalment es va aixecar, es va estirar i, amb els dits a la galta, ens va dir bona nit amb educació. Treballava mentre jo badallava i vaig començar a quedar-me adormida. Al final, sobre les onze en punt, va ordenar els papers i es va passar la mà per la cara. Quan em va veure es va endur un ensurt: de veritat vaig pensar que, enmig de tota aquella feina, m’havia oblidat.

Ara que se’n recordava, primer es va enrojolar i després va arrufar el nas.

—Jo aniré cap a dalt, senyoreta Astley. Espero que no li importi dormir aquí, no? Crec que no hi ha cap altre lloc per a vostè.

Vaig somriure. No m’importava, tot i que em pensava que hi havia una habitació buida a dalt, i em preguntava, en privat, per què no m’hi havia posat. Em va ajudar a empènyer les dues butaques per ajuntar-les, després va a anar a agafar un coixí, una manta i un llençol.

—Necessita res més? —em va preguntar—. El lavabo és a la part del darrere, ja ho sap. Hi ha un gerro amb aigua neta al rebost, si té set. En Ralph s’aixecarà cap a les sis i després jo a les set, o abans, si en Cyril em desperta. Haurà de marxar a les vuit, és clar, quan jo marxi.

Vaig fer que sí amb el cap de seguida. Llavors jo no pensava en el matí.

Es va fer un silenci incòmode. Semblava tan cansada i normal que vaig sentir una urgència ximple de fer-li un petó de bona nit a la galta, com havia fet en Ralph. És evident que no ho vaig fer. Només m’hi vaig apropar mentre em feia un gest amb el cap i es preparava per anar a dalt, i vaig dir:

—Li estic més agraïda, senyoreta Banner, del que puc expressar amb paraules. Ha estat molt amable amb mi, vostè, que gairebé no em coneix, i especialment el seu marit, que no em coneix de res.

Mentre parlava, es va girar i em va picar l’ullet. Aleshores, va posar la mà a sobre el respatller d’una cadira i va fer un somriure curiós.

—S’ha pensat que era el meu marit? —va dir. Jo dubtava, tot d’una em vaig posar nerviosa.

—Bé, jo…

—No és el meu marit! És el meu germà.

El seu germà! Ella continuava somrient per la meva confusió i després va començar a riure: per un moment era la noia coqueta amb qui havia parlat a Green Street, feia tants mesos…

Però, llavors, el nen, a l’habitació a sobre nostre, va fer un crit i totes dues vam alçar la mirada cap a aquell so i vaig sentir com em posava vermella. I quan ella ho va veure, el seu somriure va desaparèixer.

—En Cyril no és meu —va dir de seguida—, tot i que jo dic que és meu. La seva mare s’allotjava amb nosaltres i el vam agafar quan ens va deixar. Ara ens l’estimem molt…

La manera violenta com ho havia dit demostrava que allà hi havia alguna història, potser la mare era a la presó, potser el nen, en realitat, era d’una cosina, o d’una germana, o d’una xicota d’en Ralph. Aquelles coses passaven molt sovint a les famílies de Whitstable, no hi vaig pensar gaire. Només feia que sí amb el cap i després vaig badallar. I quan em va veure, ella també va fer un badall.

—Bona nit, senyoreta Astley —va dir des del darrere de la mà. Ara no semblava la noia de Green Street. Només semblava cansada un altre cop i més senzilla que mai.

Vaig esperar-me un moment mentre pujava les escales, la vaig sentir com es movia a sobre meu i vaig suposar, és clar, que compartia l’habitació amb el nen, després vaig agafar un llum i vaig anar cap al lavabo. El pati era molt petit i dominat a tot arreu per les parets i les finestres enfosquides. Em vaig quedar un segon mirant les pedres fredes, observant els estels, ensumant allò que no m’era familiar, una flaire una mica com de riu, una mica de col, el perfum d’East London. Un murmuri al pati del veí em va destorbar i em vaig espantar perquè tenia por que fossin rates. Però no eren rates, sinó conills: quatre, en una conillera, amb els ulls que els llambregaven com joies sota la llum que jo els posava.

Vaig dormir amb els enagos, mig estirada, mig asseguda entre les dues butaques, amb les mantes embolicant-me i amb el vestit estirat a sobre per afegir-hi escalfor. No sona gaire còmode, de fet era molt acollidor i, malgrat que tenia tantes raons per sentir-me malalta i neguitosa, vaig veure que només podia badallar i somriure en sentir els coixins tan tous a sota l’esquena i el foc que s’apagava al meu costat. Em vaig despertar dos cops en tota la nit: el primer, pel so de crits al carrer, de portes que es tancaven i el sorollet de l’atiador a la llar de foc de la casa del costat; el segon, pels plors del nen, a l’habitació de la Florence. Aquell so, en la foscor, em va fer venir esgarrifances, perquè em recordava les nits horribles que havia passat amb la senyoreta Best, en aquella habitació grisa que donava al mercat de Smithfield. Però no va durar gaire. Vaig sentir com s’aixecava la Florence i les seves passes pel terra, i com tornava més tard, amb en Cyril, suposava, al llit. I després d’això no es va tornar a moure, i jo tampoc.

Quan em vaig despertar l’endemà va ser pel so de la porta del darrere que es tancava: vaig suposar que era en Ralph que marxava cap a la feina, perquè el rellotge deia que faltaven deu minuts per a les set. Uns moments més tard va haver-hi moviment a sobre meu, la Florence es va llevar i es va vestir, i hi havia molta activitat a fora al carrer, tot em sonava increïblement proper, jo que estava acostumada a dormir sense que em destorbessin els matiners, al poble tranquil de la Diana.

Em vaig quedar quieta, mentre em sortia tota la satisfacció de la nit. No volia llevar-me i afrontar el dia, tornar a posar-me per força les botes que em punxaven, acomiadar-me de la Florence i ser una noia sense amics un altre cop. El saló s’havia refredat molt durant la nit i el meu petit llit improvisat semblava l’únic lloc calent. Em vaig posar les mantes a sobre el cap i vaig gemegar. Vaig trobar que aquell gemec era força satisfactori, de manera que vaig gemegar encara més fort… vaig parar només quan vaig sentir el clic de la porta del saló, aleshores em vaig treure les mantes de la cara per veure que la Florence em mirava estranyada, seriosa, en la penombra.

—No està malalta un altre cop, oi? —va dir. Vaig fer que no amb el cap.

—No, només… gemegava.

—Ah —va apartar la mirada—. En Ralph ens ha deixat te. Vol que li’n porti una mica?

—Sí, si us plau.

—I llavors… crec que s’haurà de llevar.

—És clar —vaig dir—, ara em llevo.

Però quan havia marxat vaig veure que no podia llevar-me. Només podia jeure. Necessitava fer una visita al lavabo, era urgent. Sabia que era d’una terrible mala educació quedar-me així, al llit, al saló d’un desconegut. Però em sentia com si durant la nit m’hagués visitat un cirurgià i m’hagués tret tots els ossos i els hagués substituït per barres de plom. No podia fer res més que quedar-me estirada…

La Florence em va portar te i me’l vaig beure, en acabat em vaig estirar un altre cop. Sentia com es movia per la cuina, com rentava el nen. Aleshores va tornar i va obrir les cortines amb tota la intenció.

—Són tres quarts de vuit, senyoreta Astley —va dir—. Haig de portar en Cyril a l’altra banda del carrer. Quan torni, estarà vestida, oi? De veritat?

—I tant que sí —vaig dir. Però quan va tornar al cap de cinc minuts no m’havia mogut ni un centímetre. Em va mirar i va fer un gest amb el cap. Jo també la mirava.

—Ja sap que no pot quedar-se aquí. Jo haig d’anar a treballar i haig de marxar ara. Si m’entreté una mica més, arribaré tard —i llavors, va agafar el final de la manta. Però jo m’agafava a la part de dalt.

—No ho puc fer. Segurament estic malalta, després de tot.

—Si està malalta, ha d’anar a un lloc on tinguin cura de vostè com cal!

—No estic tan malalta! —vaig cridar llavors—. Però si pogués jeure una estona i recuperar les forces… Vagi a treballar, i jo marxaré, ja farà estona que hauré marxat quan tornarà a casa. Pot confiar en mi, a casa seva. No m’emportaré res.

—Hi ha poca cosa per endur-se! —va cridar. Després em va llençar la seva part de la manta a sobre i es va posar una mà al front—. Ostres, quin mal de cap que tinc —jo la mirava, sense dir res. Finalment semblava que es forçava a calmar-se i la veu se li va endurir molt—. Suposo que ha de fer el que ha dit i marxar. —Va agafar l’abric de darrere la porta i se’l va posar. En acabat va agafar la cartera, va buscar-hi per dins i va treure’n un paper i una moneda—. Li he fet una llista d’hostals i cases on pot provar de trobar un llit. Els diners —era mitja corona— són del meu germà. Em va demanar que li digués adéu i li desitgés bona sort.

—És molt amable.

Va arronsar les espatlles, es va cordar l’abric, es va posar el barret i hi va clavar una agulla. L’abric i el barret eren de color fang.

—Hi ha un tros de cansalada encara calenta a la cuina, que també se’l pot menjar com a esmorzar. Després, de veritat, haurà de marxar.

—Li prometo que ho faré.

Va assentir i va empènyer la porta. Aleshores va venir una ràfega d’aire congelat des del carrer que em va fer venir calfreds. La Florence també va tremolar. El vent li treia la vora del barret del front, tancava els ulls color avellana quan el vent li bufava a la cara i tenia la boca encarcarada.

—Senyoreta Banner! —vaig dir—. Podria tornar, en algun moment, de visita? M’agradaria veure el seu germà i agrair-li… —M’agradaria veure-la a ella, era el que volia dir. Havia vingut a fer-me amiga seva, però no sabia com dir-li-ho.

Es va posar una mà al coll i tancava els ulls pel vent.

—Faci el que vulgui —va dir. Va tancar la porta, deixant el saló fred darrere seu i vaig veure la seva ombra per les blondes de la finestra mentre marxava.

Un cop va haver marxat, tot d’una semblava que les meves extremitats pesades, com un miracle, s’alleujaven. Em vaig aixecar i vaig anar decidida cap al lavabo congelat. Després vaig trobar el tros de cansalada que m’havien deixat, vaig agafar un tros de pa i uns quants créixens i vaig menjar-me l’esmorzar dreta al costat de la finestra de la cuina, amb la mirada perduda a la vista poc familiar que hi havia al darrere.

Aleshores em vaig fregar les mans, vaig mirar al meu voltant i vaig començar a pensar què havia de fer.

Almenys la cuina era calenta, perquè algú, probablement en Ralph, havia encès un foc petit, abans, i el carbó només s’havia mig consumit. Era una llàstima desaprofitar aquella escalfor tan agradable, i no feia cap mal, em vaig dir, si bullia una mica d’aigua per rentar-me. Vaig obrir l’armari, buscant una olla per posar a sobre del fogonet, i en vaig trobar una de ferro: segur que no els importa si també escalfo això i arreglo una mica el vestit destrossat…

Mentre esperava que s’escalfessin vaig tornar al saló per separar les butaques que m’havien servit de llit i posar les mantes en una pila ordenada. Un cop fet, vaig fer allò que la nit abans no havia pogut fer perquè estava massa atabalada, i després massa adormida: vaig fer una bona ullada a tot plegat.

L’habitació, com ja he dit, era molt petita, bastant més petita que la meva antiga habitació a Felicity Place, i no hi havia cap sortidor de gas, només llànties d’oli i trossos d’espelma. Els mobles i la decoració eren una barreja molt curiosa. Les parets no tenien paper, com les de la Diana, sinó que les havien tintat amb un blau irregular, com les d’un taller. De decoració només tenien un parell d’almanacs, d’aquest any i de l’anterior, i dos o tres gravats que semblaven avorrits. Hi havia dues catifes al terra, una d’antiga i gastada, i una altra de nova, viva, basta i més aviat rústica: el tipus de catifa que un pastor, amb alguna malaltia als ulls, podria teixir per passar les hores lúgubres d’un hivern a les illes Hèbrides. La lleixa de la llar de foc era coberta amb un xal que s’agitava, igual que el de la meva mare, i a sobre hi havia els mateixos ornaments que havia vist, quan era petita, a les cases de tots els meus amics i cosins: una pastora xinesa amb pols, amb la crossa trencada i arreglada per mans inexpertes, un tros de coral, sota una cúpula de vidre amb punts negres, i un rellotge de taula brillant. A més d’això, també hi havia altres objectes més imprevisibles exposats: una postal arrugada, amb un dibuix d’uns obrers i les paraules «L’adober dels estibadors o la vaga dels estibadors!», un ídol oriental, força desllustrat, un gravat en color d’un home i una dona amb les eines de treball, amb les mans dretes agafades i una pancarta inflada a la mà esquerra que deia: «La unitat fa la força!».

Totes aquestes coses no m’interessaven gaire. Vaig mirar el forat que hi havia al costat de la campana de la llar de foc, on hi havia uns prestatges fets a mà, plens de llibres i revistes. Aquesta col·lecció també estava molt barrejada i tenia molta pols. Hi havia una bona mostra de clàssics com Longfellow, Dickens i coses així, i una o dues novel·les barates. Però també hi havia un munt de textos polítics i dos o tres volums del que podríem anomenar versos interessants. Almenys un d’aquests, Fulles d’herba, de Walt Whitman, l’havia vist abans als prestatges de la Diana a Felicity Place. El vaig intentar llegir un cop en un moment d’oci: em va semblar terriblement avorrit.

Aquells prestatges i el seu contingut em van cridar l’atenció durant un minut, més o menys, però després em van atreure dues fotografies que penjaven d’una barra. La primera era un retrat de família, i tan rígid, curiós i meravellosament intrigant com tots els retrats de família. Vaig buscar primer la Florence i la vaig trobar, potser amb quinze anys, molt fresca, rodoneta i seriosa, asseguda entre una senyora amb els cabells blancs i una noia més jove i més fosca, que tenia els principis de bellesa d’una cambrera i que devia ser, vaig pensar, una germana. Al darrere hi havia tres nois: en Ralph, sense els bigotis de mariner amb un coll molt alt, un germà gran que s’hi assemblava molt i un altre germà gran. No hi havia pare.

El segon retrat era una fotografia feta postal: l’havien posat al final del marc enorme de fotografies, però tenia una cantonada una mica doblegada que deixava veure al darrere una corba de lletres que havien perdut el color. El tema del retrat era una dona, amb les celles molt espesses i els cabells foscos despentinats: semblava que estava asseguda molt correctament i la seva mirada era més aviat greu. Vaig pensar que devia ser la germana del retrat de família, més gran, o podia ser una amiga de la Florence, o una cosina, en fi, qualsevol persona. M’hi vaig acostar per intentar llegir la lletra que es veia quan la postal es doblegava, però estava amagada, i no volia obrir-la, no era tan intrigant. Aleshores vaig sentir com bullia l’olla d’aigua que havia posat al foc i vaig córrer a donar-hi un cop d’ull.

Vaig trobar una palangana petita de llauna per rentar-me i un tros de sabó de cuina verd. Aleshores, com que no tenia tovallola i vaig pensar que no era de bona educació utilitzar el drap de cuina, vaig estar ballant davant la llar de foc fins que estava prou seca com per endinsar-me en els meus enagos bruts. Vaig pensar, amb una mica d’enveja, en el lavabo preciós de la Diana, amb aquell armari d’ungüents que m’agradava provar durant hores. Malgrat tot, era meravellós sentir-me neta de nou; quan ja m’havia pentinat els cabells i cuidat bé la cara (em vaig fregar amb una mica de vinagre el blau, i després amb mantega), quan ja havia eliminat la porqueria de les faldilles, les havia allisat i me les havia tornat a posar, em vaig sentir en forma, i calenta i més alegre del que era raonable. Vaig tornar al saló, era qüestió de fer unes deu passes, em vaig quedar allà dreta un segon, i en acabat vaig tornar a la cuina. Vaig pensar que era una casa molt agradable, tot i que, com ja havia començat a notar, no era gaire neta. Les catifes necessitaven urgentment ser espolsades. Els sòcols estaven tots marcats i ratllats pel fang. Tots els prestatges i les fotografies tenien tanta pols com la lleixa ensutjada de la llar de foc. Si fos casa meva, la mantindria elegant com una agulla nova.

Llavors vaig tenir una molt bona idea. Vaig córrer cap al menjador per mirar el rellotge. Havia passat menys d’una hora des que la Florence va marxar, i ni ella ni en Ralph, vaig suposar, tornarien a casa gaire abans de les cinc. Això em donava vuit hores senceres, una mica menys, si volia assegurar-me de trobar una habitació en una pensió o un hostal mentre encara hi hagués llum. Quant es pot netejar en vuit hores? No en tenia ni idea, normalment era l’Alice qui ajudava la mare a casa. Amb prou feines havia netejat res abans en la meva vida, últimament havia tingut minyones que feien la neteja. Però en aquell moment em sentia inspirada per endreçar aquella casa, on havia estat, tot i que molt breument, tan a gust. Seria un bon regal de comiat per a en Ralph i la Florence. Seria com una noia d’un conte de fades, escombrant la casa dels nans, o la cova dels lladres, mentre els nans i els lladres treballaven.

Crec que aquell dia vaig treballar més que mai. I des de llavors m’he preguntat, quan recordava l’activitat d’aquelles hores, si el que realment netejava no era la meva pròpia ànima entelada. Vaig començar encenent un foc més gran a la cuina per escalfar més aigua. Aleshores vaig descobrir que havia utilitzat tota l’aigua de la casa: vaig haver d’anar coixa per tot el Quilter Street amb dues galledes grans, buscant una font. I quan en vaig trobar una, també hi havia una cua de dones i vaig haver d’esperar una mitja hora amb elles, fins que l’aixeta, que només rajava un fil d’aigua, i de vegades només repixava i s’ofegava, va ser lliure. Les dones m’observaven de dalt a baix, em miraven l’ull i encara més el meu cap, perquè m’hi havia posat una gorra d’en Ralph en comptes del meu barret humit, i podien veure els cabells esquilats i afaitats a sota. Però no eren gens antipàtiques. Una o dues, que m’havien vist sortir de la casa, em van preguntar si m’estava a casa dels Banner i jo els vaig contestar que només hi era de passada. Elles es quedaven satisfetes amb això, com si la gent passés per allà, per aquell districte, amb molta freqüència.

Quan ja havia arribat trontollant a casa amb l’aigua, l’havia posat a escalfar al foc i m’havia embolicat en un davantal gran i cruixent que havia trobat penjat darrere la porta del rebost, vaig començar pel saló. Primer vaig netejar totes les coses fosques i ensutjades amb un drap humit. Després, les finestres i els sòcols. Vaig portar les catifes al pati, les vaig penjar a la corda d’estendre i les vaig espolsar fins que em feien mal els braços. Mentre ho feia, es va obrir la porta de la casa del costat i una dona, amb les mànigues arremangades com jo i les galtes vermelles, va sortir i es va quedar dreta a l’esglaó. Quan em va veure, em va saludar amb el cap i jo li vaig tornar.

—S’ha posat en una bona feina netejant la casa dels Banner —va dir. Vaig somriure, contenta amb el descans, i em vaig netejar la suor del front i els llavis.

—Se’ls coneix per la brutícia, doncs?

—Sí, en aquest carrer sí. Fan massa a casa dels altres i no fan prou a casa seva. Aquest és el problema —parlava amb bon humor, malgrat tot, no semblava que volgués dir que en Ralph i la Florence fossin uns manefles. Em vaig fregar l’espatlla, em feia mal—. Deu ser la nova llogatera, no? —em va preguntar.

Vaig negar-ho amb el cap i vaig repetir el que havia dit a les altres veïnes, que només estava de pas. Semblava que no l’impressionava gens, igual que les altres. Em va observar durant un o dos minuts mentre acabava d’espolsar. Després va tornar cap a dins, sense dir ni una paraula més.

Quan les catifes ja estaven espolsades, vaig netejar la llar de foc del saló, després vaig trobar plom negre al rebost i vaig començar a donar-hi copets amb això. No havia fet servir una llar de foc des que havia marxat de casa, tot i que havia vist la Zena fent-ho a la de la Diana milers de cops, i ho recordava com una tasca força fàcil. De fet, és clar, era una feina força delicada i bruta, em va tenir ocupada durant una hora i aleshores no em sentia ni la meitat de riallera que al principi. Tot i així, no vaig parar per descansar. Vaig escombrar el terra, el vaig fregar, després vaig rentar les rajoles de la cuina i els fogons, i després la finestra de la cuina, fins i tot el lavabo i el pati, hi vaig treballar fins que gairebé brillaven, fins que cada superfície que se suposava que havia de lluir, era lluent, fins que tots els colors eren vius, i no apagats i pàl·lids per la pols.

El meu triomf final va ser la porta de l’entrada: la vaig escombrar i netejar, i en acabat la vaig fregar amb un tros de guix de la xemeneia fins que va quedar tan blanca com qualsevol porta del carrer, i els braços, que eren negres pel carbó, van acabar plens de guix des de les ungles fins als colzes. Em vaig agenollar un moment quan vaig acabar, admirant l’efecte i estirant l’esquena, que em feia mal, massa acalorada per la feina com perquè em destorbés la brisa del gener. Després vaig veure una figura que sortia de la casa del costat i vaig alçar la mirada per veure una nena petita amb un vestit esparracat i un parell de botes massa grans que li feien fer passes molt petites fins que va arribar on era jo amb una tassa de te que vessava.

—La mare diu que deu estar molt cansada i que li doni això —va dir. Després va acotar el cap—. Però m’haig de quedar aquí amb vostè mentre se’l beu, per assegurar-me que ens torna la tassa.

Havien enfosquit el te amb una mica de llet descremada i era terriblement dolç. Me’l vaig beure ràpid, mentre la nena tremolava i feia cops de peu a terra.

—Avui no vas a escola? —li vaig preguntar.

—Avui no. És dia de neteja i la mare necessita que sigui a casa perquè els nens no li estiguin al darrere —tota l’estona, mentre em parlava, tenia els ulls posats al meu cap esquilat. Els seus cabells eren clars, i, igual com els tenia jo abans, queien entre els omòplats prominents en una trena llarga i despentinada.

Eren dos quarts de quatre i, quan vaig tornar a la cuina de la Florence per rentar-me les mans i els braços bruts, vaig trobar la casa més fosca. Em vaig treure el davantal i vaig encendre un llum. Després vaig estar cinc minuts passejant per les habitacions, per observar la transformació que jo havia provocat. Vaig pensar, com una nena, com n’estarien, de contents. Tan contents… Tot i així, ja no estava tan alegre com sis hores abans. Com el dia que s’enfosquia darrere la finestra del saló, hi havia un pensament trist que pressionava als límits del meu plaer: era conscient que havia de marxar i trobar un sostre jo sola. Vaig agafar la llista que la Florence havia fet per a mi. La seva lletra era molt clara, però la tinta li havia embrutat els dits i hi havia una taca allà on havia posat la mà cansada a sobre el paper.

No podia suportar la idea de marxar, d’endinsar-me a la llista d’hostals, que m’ensenyessin un llit en una altra habitació com en la que havia dormit amb la Zena. Marxaria al cap d’una hora. Vaig pensar un altre cop, amb determinació, que en Ralph i la Florence estarien encantats de tornar a una casa endreçada, i després, amb més entusiasme, vaig pensar que encara estarien més contents si, en tornar a aquella casa endreçada, trobessin el sopar fent-se als fogons. No hi havia gaire menjar als armaris, almenys que jo el veiés, però hi havia, és clar, la mitja corona que m’havien deixat… no em vaig parar a pensar que l’hauria de guardar per a les meves necessitats. Vaig agafar la moneda, que era just on la Florence l’havia deixada, perquè només l’havia aixecat per netejar-hi a sota amb un drap i després l’havia tornat a posar on era, i vaig anar coixa per Quilter Street fins a les parades i els carretons de Hackney Road.

Mitja hora més tard ja havia tornat. Havia comprat pa, carn i verdures i, només perquè feia tanta patxoca al carretó del fruiter, un pastís de poma. Durant un any i mig només havia menjat costelles i ànec amb salsa, patés i fruita confitada. Però hi havia un plat que la senyoreta Milne feia, que consistia en puré de patata, puré de carbassa, carn en conserva i cebes, amb el qual la Gracie i jo sempre ens llepàvem els dits quan ens el posaven davant a la taula. Vaig pensar que no seria gaire difícil de preparar i em vaig posar a cuinar, per a en Ralph i la Florence.

Vaig posar a bullir les patates i la carbassa, i estava daurant les cebes quan vaig sentir que picaven a la porta. Això em va fer saltar i em vaig posar una mica nerviosa. M’hi trobava tan còmoda que vaig sentir, per instint, que havia d’obrir, però, ho havia de fer? No hi havia un punt en què l’ajuda, si era molt perseverant, esdevenia impertinència? Vaig mirar la paella amb les cebes, les mànigues arromangades. Que potser ja havia arribat a aquell punt?

Mentre hi estava pensant, van picar un altre cop, i aquesta vegada no vaig dubtar, vaig anar directament cap a la porta i la vaig obrir. Al darrere hi havia una noia, força maca, amb els cabells foscos que es veien a sota d’una boina escocesa de vellut. Quan em va veure, va dir:

—Ah, llavors la Florrie no és a casa? —i va mirar de seguida els meus braços, el vestit, l’ull i després els cabells.

—La senyoreta Banner no hi és, estic sola —vaig respirar i vaig pensar que ensumaria les cebes—. Miri —vaig continuar—, estic fent un sofregit, li fa res…? —vaig córrer cap a la cuina a rescatar el meu plat. Em va sorprendre sentir el soroll de la porta de l’entrada i vaig veure que la noia m’havia seguit. Quan em vaig girar s’estava descordant l’abric i mirava al seu voltant tota pensarosa.

—Déu meu —va dir, la seva veu sonava de bona família, però no era gens orgullosa—. He trucat perquè he vist l’esglaó i he pensat que la Florrie havia tingut un atac. Ara veig que, o s’ha begut l’enteniment del tot, o el té ple de fantasies de fades.

—He estat jo, qui ho ha fet tot…

Va riure, deixant veure les dents.

—Aleshores suposo que vostè deu ser el rei de les fades. O és la reina de les fades? No sé dir si els seus cabells estan barallats amb el vestit, o al revés. Si és que això té algun sentit —i va riure un altre cop.

No sabia què volia dir. Només vaig dir, més aviat melindrosa, que estava esperant que em creixessin els cabells, i va contestar:

—Ah —i el seu somriure es va fer una mica més petit. Després va dir, confosa—: I s’està a casa d’en Ralph i la Florrie, oi?

—Em van deixar dormir al saló ahir a la nit, com un favor. Però avui haig de marxar. De fet, quina hora té? —em va ensenyar el rellotge, un quart de cinc, molt més tard del que m’esperava—. Haig de marxar molt aviat —vaig treure la paella del foc, les cebes estaven una mica més daurades del que jo volia i vaig començar a buscar un bol pel meu voltant.

—Au va —va dir, fent-me un gest amb la mà per calmar les meves presses—, almenys prengui una tassa de te amb mi.

Va posar una mica d’aigua a bullir i vaig començar a punxar les patates amb una forquilla. El plat, com jo l’havia muntat, no s’assemblava gaire al menjar que feia normalment la senyoreta Milne, i quan el vaig tastar, no era tan saborós. El vaig deixar de banda, arrufant el nas. La noia em va donar una tassa. Després es va recolzar a l’armari, bastant al seu aire, mentre xuclava el te i badallava.

—Quin dia que he tingut! Faig pudor com una rata? He estat tota la tarda en unes clavegueres.

—En unes clavegueres?

—En unes clavegueres. Sóc ajudant dels inspectors de sanitat. No cal que faci aquesta cara, ha estat com un triomf, li ho puc ben dir, aconseguir aquesta feina. Es pensen que les dones som massa delicades per a aquest tipus de feina.

—Crec que prefereixo ser delicada, que no pas fer-la.

—Però si és una feina meravellosa! Només de tant en tant haig de mirar clavegueres, com avui. La majoria del temps prenc mesures i parlo amb els obrers, veig si tenen massa calor o massa fred, si tenen prou aire per respirar, i lavabos suficients. Tinc una ordre de govern, i sap què vol dir, això? Que puc demanar d’anar a veure una oficina o un taller i si no està bé, puc demanar que l’arreglin. Puc tancar edificis, millorar-los… —movia les mans—. Els supervisors m’odien. Els amos golafres de Bow a Richmond detesten la meva presència. No canviaria la meva feina per res! —vaig somriure per l’entusiasme de la seva veu, potser era una inspectora de sanitat, però també era, i tant que sí, una bona actriu. Aleshores va fer una altre glop de te—. Llavors —va dir, quan ja se l’havia empassat—, quant temps fa, que és amiga de la Florrie?

—Bé, amiga no seria la paraula adient, de fet…

—No la coneix gaire bé?

—No, gens.

—És una llàstima —va dir, movent el cap—. Últimament no sembla ella, aquests últims mesos. No, no sembla ella… —hauria continuat si en aquell moment no hagués vingut el soroll de la porta de l’entrada que s’obria, i finalment passes sobre el terra del saló.

—Merda! —vaig dir.

Vaig deixar la tassa, vaig mirar desesperada al meu voltant durant un segon i vaig córrer davant de la noia fins a la porta del rebost. No em vaig parar a pensar, no li vaig dir ni una paraula, ni tan sols la vaig mirar. Només vaig saltar a dins de l’armariet i vaig tancar la porta darrere meu. Després hi vaig acotar l’orella per escoltar.

—Que hi ha algú? —era la veu de la Florence. Vaig sentir com entrava, amb prudència, a la cuina. Aleshores segurament va veure la seva amiga—. Annie, és vostè! Gràcies a Déu. Per un moment em pensava… què passa?

—No n’estic segura.

—Per què està tan rara? Què passa? Què li ha passat a l’esglaó de davant de la porta de l’entrada? I què és tot això a la cuina?

—Florrie…

—Què?

—Crec que li haig de dir, de fet, crec que estic obligada a dir-li-ho…

—Què? M’està espantant.

—Hi ha una noia al seu rebost.

Aleshores es va fer un silenci, durant el qual vaig sondejar ràpidament les meves opcions. Vaig trobar que en tenia molt poques, així que em vaig decidir per la més noble. Vaig agafar el pany de la porta del rebost i la vaig obrir lentament. La Florence em va veure i va fer un salt.

—Estava a punt de marxar. Li ho juro —vaig mirar la noia que es deia Annie, que feia gestos amb el cap.

—És veritat, és veritat —va dir.

La Florence em va mirar. Vaig sortir del rebost i vaig passar fins al saló. Feia cara d’enfadada.

—Però què dimonis ha estat fent? —va preguntar, mentre jo buscava el meu barret—. Per què tot sembla tan estrany?

Va agafar una capsa de llumins, va encendre les dues llànties d’oli i després un parell d’espelmes. La llum es va reflectir en milers de superfícies polides.

—Ha netejat la casa!

—Només les habitacions del pis de baix. I el pati. I l’esglaó de l’entrada —vaig dir, amb un to cada cop més trist—. I he fet el sopar.

Es va quedar bocabadada.

—Per què?

—La casa era bruta. La veïna del costat m’ha dit que eren famosos per això…

—Ha conegut la veïna del costat?

—M’ha donat te.

—La deixo a casa meva un dia i la transforma. Es presenta als veïns. Són íntimes, suposo, amb la meva millor amiga. I què li ha explicat?

—No li he dit res, n’estic segura! —va cridar l’Annie des de la cuina.

Vaig estirar d’un fil que sortia del canell.

—He pensat que li agradaria tenir una casa endreçada —vaig dir tranquil·lament—. He pensat… —pensava que això faria que jo li agradés. Al món de la Diana, hauria funcionat. Això, o alguna cosa semblant.

—M’agradava la casa tal com estava.

—No la crec —vaig contestar i, després, mentre dubtava, vaig dir el que, suposo, havia estat planejant de dir-li tota l’estona—. Deixi que em quedi, senyoreta Banner! Si us plau, deixi que em quedi!

Em va mirar atabalada.

—Senyoreta Astley, no puc!

—Podria dormir aquí, com ahir a la nit. Podria netejar i cuinar, com he fet avui. Podria fer-li la bugada —mentre parlava, cada cop em precipitava i em desesperava més—. M’agradava tant fer aquestes coses, quan era a casa de St John’s Wood! Però aquell dimoni amb qui vivia em deia que havia de deixar que ho fessin les minyones, que em faria malbé les mans. Però si em quedés aquí… bé, podria tenir cura del nen mentre treballa. No li donaria opi quan plorés!

Ara els ulls de la Florence semblaven més salvatges que mai.

—Netejar i fer la bugada? Tenir cura d’en Cyril? Estic segura que no la podria deixar fer totes aquestes coses!

—Per què no? He conegut cinquanta dones avui al seu carrer i totes feien aquestes coses! És natural, oi? Si jo fos la seva dona, o la dona d’en Ralph, vull dir, bé les hauria de fer.

Llavors, es va encreuar de braços.

—En aquesta casa, senyoreta Astley, aquest és el pitjor argument que podria haver trobat —malgrat tot, mentre parlava es va obrir la porta i va aparèixer en Ralph. Portava un diari de la tarda en una mà i en Cyril a l’altra.

—Reina, mira com brilla aquest esglaó. Em fa por trepitjar-lo —em va veure i va somriure—. Hola, encara és aquí? —en acabat va mirar l’habitació—. I mira això! No m’he equivocat de saló, oi?

La Florence s’hi va apropar per agafar el nen i el va empènyer fins a la cuina. Allà el vaig sentir que feia exclamacions molt agradables, primer sobre l’Annie, després sobre la carn amb patates i finalment sobre el pastís de poma. La Florence va lluitar amb en Cyril durant uns moments: estava neguitós i no parava de moure’s, estava apunt de plorar. M’hi vaig apropar, i, amb molt d’atreviment, perquè l’últim nen que havia agafat era el meu cosí, fa quatre anys, i havia cridat a la meva cara, li vaig dir:

—Doni-me’l, els nens m’adoren —me’l va donar, i com un miracle extraordinari, potser perquè l’agafava amb tanta inexperiència que la meva força el va deixar estabornit, però es va quedar sobre les meves espatlles, va sospirar i es va calmar.

Podria haver pensat, si hagués tingut més experiència en la matèria, que el fet de veure el nen que ella havia acollit content i relaxat als braços d’una altra noia era l’última cosa que podria convèncer una mare que la deixés quedar a casa seva. Quan vaig mirar la Florence vaig veure els seus ulls a sobre meu, i la seva expressió, com havia estat ahir a la nit, estranya i fins i tot trista, però també desesperadament tendre. Un rínxol havia sortit del nus de cabells i penjava, lànguid, sobre el front. Quan va aixecar una mà per apartar-lo dels ulls, em va semblar que tenia el dit una mica humit a la punta.

Vaig pensar: caram, em van desaprofitar amb una imitació masculina, hauria d’haver estat al melodrama. Em vaig mossegar els llavis i vaig empassar-me la saliva.

—Adéu, Cyril —vaig dir, amb la veu tremolant una mica—. Ara m’haig de posar el barret humit, endinsar-me en la fosca nit i trobar un banc on dormir…

Això, finalment, va funcionar molt bé. La Florence va respirar i va posar una cara seriosa.

—Molt bé, es pot quedar una setmana. I si la setmana va bé, podem provar un mes: rebrà una part del salari de la família, suposo, a canvi de tenir cura d’en Cyril i la casa. Però si no funciona, m’ha de prometre, senyoreta Astley, que marxarà.

Li ho vaig prometre. Després vaig posar el nen una mica més amunt a les meves espatlles i la Florence va marxar. No vaig mirar quina cara feia. Només somreia, i llavors vaig posar els llavis sobre el cap d’en Cyril, que feia una flaire amarga, i li vaig fer un petó.

Estava tan agraïda d’haver mentit sobre la Diana! Quina importància tenia, si no era tot el que fingia? Abans era una noia normal, podia tornar a ser-ho, de fet, ser normal podria ser com unes vacances. Vaig recordar la meva història recent i em vaig esgarrifar. Després vaig mirar la Florence, i estava contenta, com ho havia estat abans, que fos senzilla, normal. Havia tret un mocador i s’estava netejant el nas, ara cridava en Ralph per posar la tetera al foc. Els meus desitjos s’havien complert molt aviat i em portaven a plaers desesperats: però ella, ho sabia, mai no els provocaria. El meu cor massa tendre s’havia endurit i últimament encara era més dur, però no hi havia cap oportunitat d’estovar-lo a Quilter Street.