Capítol 14: Moments d’efusió

Bliss és una bonica paraula de la llengua anglesa; el seu so ja deixa intuir què significa: el sentiment màxim. Un moment com aquest, en què el món sencer sembla brillar de felicitat, és el que devia sentir Rosa Luxemburg, quan va escriure aquestes ratlles:

«Sap on sóc, on li escric aquesta carta? M’he posat una tauleta i ara estic asseguda entre mates verdes. A la meva dreta la grosella groga, que fa olor de clavell d’espècia; a l’esquerra, una mata d’olivella […], i davant meu xiuxiueja suau amb les seves fulles blanques l’àlber gros, seriós i cansat […]. Que bonic que és i que feliç sóc; gairebé ja es nota l’ambient de Sant Joan; la maduresa abundant i plena de l’estiu i de l’embriaguesa de viure».

Aquesta carta enviada a Sophie Liebknecht, Rosa Luxemburg la va escriure el 1917 des de la presó. Era ja el seu tercer any empresonada, i sabia que, com a defensora del pacifisme, hi seria fins al final de la guerra. Però l’avorriment, les traves i la incertesa sobre el futur la molestaven poc. Alguna cosa en ella era més forta. «Aquí m’estic callada, sola, embolcallada per aquesta roba negra múltiple de la foscor, l’avorriment, la manca de llibertat de l’hivern; i el cor em batega amb una alegria interior incomprensible, desconeguda, com si caminés a ple sol per un prat florit. […] Que estrany que constantment visqui en una embriaguesa d’alegria, sense cap motiu especial», s’admirava en una altra carta del mateix any.

Però sí que intuïa d’on li venia aquesta felicitat. La seva capacitat de fer que les pors li rellisquessin es veia reforçada pel seu convenciment de ser a la presó per una gran causa; la idea que el seu patiment tenia un sentit. Però el do extraordinari per alegrar-se, Rosa Luxemburg el devia a la seva percepció intensa. Ella mateixa havia descrit l’admiració pel cant dels ocells i el xiuxiueig de les fulles com a font dels seus sentiments positius: «Crec que el secret no és altre que la vida mateixa».^[268]

Avui sabem que ben fonamentada que està aquesta suposició. La percepció i l’ànim estan estretament relacionats. En l’abatiment, també minva l’interès pel món. Una persona depressiva es mira només cap a dins, només s’ocupa dels propis interessos i intenta trobar les causes de la seva aflicció rumiant constantment. Si, per contra, aconsegueix dirigir la mirada cap a fora, li queda poc espai per a les preocupacions i les ànsies. Ocupar-se d’altra gent i d’altres coses trenca el cicle de pensaments i sentiments mòrbids. Així, en ple rendiment, un cervell feliç comença a oblidar-se d’ell mateix: ens quedem absorbits pel que fem i pel que passa al nostre voltant. Amb això, podem sentir sense cap mena d’incentiu extern el sentiment sublim més pur i potser més bell de tots: la felicitat de sentir-se viu.

Caminar damunt l’aigua

El cervell es comporta com si no pogués aguantar la buidor. Imagineu-vos que esteu asseguts en una habitació i no teniu res per fer. En algun lloc sona una ràdio. Tant si voleu com si no, escolteu la música, perquè l’atenció no sempre obeeix la voluntat. Tan bon punt arriben estímuls al cervell, s’hi aboca. Per això quan passegem per la ciutat llegim molts més missatges publicitaris dels que ens interessen. Només podem ignorar la molèstia si tenim alguna altra cosa per fer. Quan tenim una conversa seriosa per telèfon, el cervell relega el soroll a un segon terme. Les cèl·lules grises el necessiten per a una cosa més important.

També les preocupacions són una nosa que s’escampa pel cervell quan aquest va alentit. Qui no ha rumiat sobre els imprevistos del futur abans d’adormir-se? Per això, efectivament és útil comptar ovelles quan un no es pot adormir; les neurones estan ocupades i no deixen que apareguin les preocupacions; encara és més útil, perquè és més interessant, imaginar-se escenes de colors alegres.

Que, en moments ociosos, ens ocupem més d’imaginacions desagradables que de records bonics és una cosa que s’explica per la disposició evolutiva del cervell; si s’imposen alhora un pensament alegre i un que provoca temor, el més ombriu guanya sempre el combat per l’atenció.

També durant el dia, en moments de manca de concentració, acabem rumiant, i sovint ens sobrevé l’ànsia i la inseguretat. L’Evangeli segons sant Mateu descriu aquesta relació entre percepció i sentiments en la preciosa escena del llac Genesaret: del bot estant, sant Pere veu Jesús que camina per damunt de l’aigua i vol córrer cap a ell, cosa que aconsegueix. Llavors, però, aparta la vista de Jesús i es distreu pel fort vent, amb la qual cosa l’envolta el temor. Al mateix temps comença a enfonsar-se.^[269]

La neuropsicòloga londinenca Nilli Lavie va poder constatar que els impulsos molestos no arriben a la majoria de punts del cervell i, per tant, de la consciència, si ens concentrem en altres coses. Els participants en l’experiment de Lavie s’havien d’ocupar d’unes paraules en una pantalla i intentar no fixar-se en uns punts molestos que corrien pel fons del monitor. I, si estaven ben concentrats en la seva tasca, aconseguien que la memòria de treball no tingués gens de capacitat lliure per als punts que ballaven.

Com que l’atracció que els participants havien de percebre (les paraules) es diferenciava força de la molèstia (els punts), Lavie va poder demostrar que els seus participants eren efectivament immunes a la distracció. Les imatges estàtiques i les mòbils, el cervell les assimila en zones diferents. Escàners del cervell mostraven que en els participants de Lavie només estaven actius els centres que assimilen les paraules. En canvi, les zones que s’ocupen de les imatges mòbils no es marcaven en les imatges del tomògraf.^[270]

Desig per la percepció

Quan mirem, escoltem o sentim intensament, podem oblidar tota la resta; fins i tot nosaltres mateixos. De vegades, una concentració d’aquestes ens ve com de sobte, com quan observem l’escuma del mar, com si estiguéssim hipnotitzats; o amb el sexe.

Concentrar la pròpia percepció voluntàriament és més difícil. El que hi ajuda és el desig per descobrir, la il·lusió de percebre el món d’una manera totalment diferent de l’habitual. ¿Heu escoltat mai amb quants tons diferents cau la pluja sobre els vidres de la finestra, les teulades i els arbres? ¿O heu vist mai com es reflecteix la llum del sol en les vostres ungles i irradia un munt de punts lluminosos minúsculs amb tots els colors de l’arc de Sant Martí?

Les preocupacions i angoixes poden esdevenir irrellevants aleshores. Però això només no és prou encara per justificar el benestar que sentim en moments així. D’on prové, doncs, l’alegria d’escoltar i de veure? El desig per descobrir hi juga un paper important, perquè els impulsos nous exciten el sistema d’expectatives; la dopamina s’encarrega que l’atenció s’adreci a aquests senyals i que notem una tensió agradable. Aquesta disposició es troba en el cervell dels animals: en un gat, per exemple, quan es fixa en un ocell.

A això, però, s’afegeix una capacitat que és exclusiva de l’ésser humà: la relació amb els senyals. Unes flors damunt la taula ens alegren, encara que no tinguin cap efecte pràctic en el nostre organisme. Al capdavall, no és que ens alegri tallar les tiges de les roses. Devem molt més els nostres sentiments a les sensacions que provoquen que les paraules d’una novel·la ens facin fer una rialla; en realitat, no veiem més que unes impressions negres damunt d’un full blanc, però el cervell hi afegeix un significat, i d’aquesta manera s’origina davant els nostres ulls tot un torrent d’imatges, escenes i emocions en què ens podem submergir com si fos una altra vida. Aquesta capacitat d’imaginar rau en la nostra tendència innata a identificar tots els senyals del nostre entorn. Els sentiments romàntics són un producte de les deixalles de l’evolució.

En un capvespre d’estiu, la majoria de la gent veu molt més que una imatge d’una rodona vermella que s’enfonsa a poc a poc. Involuntàriament, cap al final del dia pensem en la son i els somnis, ens recordem potser del primer amor o com els nostres fills jugaven fa temps a la platja en el crepuscle. Alguns mediten sobre el pas del temps o potser fins i tot sobre la pròpia mort.

escrivia, burleta, Heinrich Heine sobre la marcada inclinació dels seus contemporanis als sentiments romàntics; amb això, reconeixia, de fet, que el cervell emmagatzema automàticament la majoria d’escenes amb emocions. El que diferencia els romàntics del segle XIX de les persones d’èpoques més prosaiques no és que s’emocionessin pels espectacles de la natura, sinó que celebressin aquestes sensacions en la poesia, la pintura i la música.

També en les cartes de la revolucionària Luxemburg, que segur que no estava malalta de sentimentalisme, hi ha alguna cosa d’aquesta dimensió. Quan veu i olora les mates florides i sent xiuxiuejar el vent en l’àlber, això li fa recordar la primavera i li desperta la il·lusió per l’estiu. Però les seves associacions encara poden anar més lluny. Pot ser que pensi en la successió de les estacions, en la fertilitat, en la transformació i segurament també en les seves esperances d’un món millor. I gaudeix, senzillament, de viure. Fins a aquest punt poden donar ales les experiències quotidianes, quan ens hi lliurem durant només un instant. Fàcilment oblidem les enormes capacitats del cervell que implica aquesta alegria. Fins i tot els micos més intel·ligents no troben cap plaer en les flors o els capvespres.^[271]

Quan sembla que s’atura el temps

Dedicar-se a una activitat pot atraure l’atenció tant com una percepció intensa i, per això, es relaciona amb sentiments positius. En aquest sentit, no és tan important quina mena d’ocupació sigui, mentre només es pugui realitzar amb concentració. Esquiar en la neu o llegir, una conversa, qualsevol feina que ens prenguem seriosament; el que és essencial és trobar una activitat amb la qual el cervell estigui en ple rendiment.

Deixar-nos absorbir per la seva realització pot ser agradable fins al punt que realitzem contínuament aquesta activitat només per pròpia voluntat. Llavors, sembla com si no volguéssim dur a terme res i que les coses passin per elles mateixes, com impulsades per una força que s’aprofita de la pròpia persona com una eina. El jo s’oblida, i els pensaments també es retiren per la concentració en l’activitat.

Fins i tot sembla que el temps deixi d’existir. L’autor de best-sellers Heinz Konsalik, que en una feina incansable ha llegat una obra de 155 llibres, ha descrit aquest estat així: «M’enfonso en els meus personatges i en les accions; no hi ha hores, ni gana, només calma. Després de vuit o deu hores davant la màquina d’escriure estic totalment en blanc. I necessito vint minuts per tornar del món on era al nostre».^[272]

El psicòleg Mihaly Csikszentmihalyi ha convertit en la seva ocupació vital documentar aquestes vivències. Els ha donat el nom de flow (fluir). L’investigador va dur a terme entrevistes amb esportistes, cirurgians, directors i persones d’altres professions que exigeixen una concentració altíssima; però també va parlar amb centenars d’empleats i treballadors de feines molt normals. Així va arribar a la conclusió que les experiències fetes en moments de molta atenció s’assemblen i són independents de l’activitat. Com que Csikszentmihalyi sabia que el record deforma el que s’ha viscut, no es va centrar només en informacions del passat; va demanar als seus interlocutors que anotessin els seus sentiments regularment en qüestionaris. Amb això va constatar que la gent sobrevalora el seu lleure. En tots els casos els entrevistats se sentien molt millor realitzant una activitat intensa que quan no feien res al vespre o el cap de setmana. Els treballadors de fàbriques indicaven sentir-se dues vegades més bé durant les hores de treball que en el lleure. Entre els oficinistes i els directius, aquest índex encara era més elevat.^[273]

Això no té relació amb el fet que un banc de treball d’una fàbrica o un despatx siguin un entorn millor que un jardí, a casa. Té molt més a veure amb el fet que la gent està obligada, a la feina, a ocupar-se, i amb això se’ls aixeca l’ànim. A casa, en canvi, poden estar ociosos. Durant el seu lleure, els entrevistats parlaven de tres vegades més abúlia desagradable que durant les hores de feina.

Massa fàcil és tan dolent com massa difícil

Podia ser feliç Sísif? Que hagués d’empènyer contínuament la mateixa roca muntanya amunt per la decisió dels déus, per a l’heroi de la mitologia grega no constituïa una tortura perquè la feina fos cansada. Tampoc no era el fet que només pogués gaudir de breus èxits: cada cop que arribava al cim, la pedra tornava a rodolar muntanya avall; però això també ho hauria pogut suportar. En moltes altres feines, com per exemple fer la neteja, els efectes tampoc no duren gaire. El que devia trobar pitjor Sísif era que la seva feina fos tan monòtona.

Tal com Csikszentmihalyi va esbrinar amb les seves entrevistes, les persones només tenen possibilitat d’assolir l’estat agradable del flow quan l’activitat ocupa el seu cervell en la mesura necessària. En aquest cas, l’esforç no ha de comportar necessàriament l’esgotament i sensacions molestes, sinó que pot provocar una excitació agradable, fins i tot una lleugera eufòria. Si, per contra, l’activitat és massa difícil o massa fàcil, no s’originen sentiments positius.

Que la satisfacció manca quan una acció supera la nostra capacitat, és evident: qui no té satisfaccions, està frustrat i turmentat per la inseguretat i la indefensió. Però l’estat contrari de sentir que una acció ens exigeix menys del que podem fer, tampoc no és menys desagradable. L’avorriment és un dels sentiments que suportem pitjor, perquè el cervell no aprecia la buidor. Imaginacions desagradables, ansietat i abatiment s’estenen quan les cèl·lules grises estan massa poc ocupades. Ho intentem tot per tal de sortir de situacions com aquestes, o com a mínim fer-li una mica de pessigolles al cervell amb estímuls. Aquest deu ser el motiu pel qual molta gent engega la ràdio així que ha tancat la porta del cotxe.

Les investigacions de la neuropsicòloga Nilli Lavie mostren que una activitat massa fàcil actua al cap efectivament de manera molt semblant que una de massa difícil. Mentre el cervell no està prou incitat, no distingeix entre estímuls importants i no importants; en els experiments de Lavie els participants van començar a ocupar-se dels punts molestos del fons tal com feien amb les paraules que en realitat havien de vigilar. Exactament igual, l’atenció peta quan les cèl·lules tenen una exigència excessiva. Quan la científica va demanar als participants en l’experiment que es fixessin alhora en llistes de números i de noms de polítics mentre, per confondre’ls, apareixien al monitor fotos de famosos del pop, els participants no van poder aguantar gaire. Així que les llistes de números esdevenien més complicades, als escàners del tomògraf es podia seguir com els cervells s’ocupaven cada cop més de les cares irrellevants, en comptes de fer-ho amb l’exercici que havien de fer.^[274]

El motiu d’això és que la memòria de treball es veia superada. Les neurones del lòbul frontal normalment treballen com un filtre per a la consciència i seleccionen el que és innecessari. Quan la memòria de treball ha de retenir massa informació, com per exemple seqüències de números i noms alhora, peta. La consciència es veu inundada per tots els estímuls que entren. L’atenció es perd, doncs, igualment, tant quan el cervell ha de fer massa coses com massa poques.

Una exigència inferior pot resultar, per tant, per a l’equilibri mental exactament igual de devastadora que una exigència superior. Segons extensos estudis psicològics, la gent que se sent poc incitada per la feina pateix depressió i ansietat amb més probabilitat.^[275] Per als nens superdotats, per exemple, adaptar-se a un ritme d’aprenentatge normal sovint implica la tortura d’un avorriment senzillament insuportable, que pot comportar patiment psicològic i fins i tot desencadenar idees de suïcidi. Només quan aquests alumnes senten un repte autèntic, es troben més bé. La solució, doncs, és fer-los passar a una classe superior o bé exigir-los exercicis més difícils. Alguns pares envien els seus fills superdotats a aprendre japonès, per exemple.

Tant si els nens, a l’escola, com els adults, a la feina, han de fer bé el seu treball, l’activitat s’ha de correspondre amb les seves capacitats. Aconseguir aquest equilibri en una aula amb trenta alumnes és, per als responsables, un repte en si mateix, perquè el grau entre massa fàcil i massa difícil és lleu. Però quan s’aconsegueix trobar l’equilibri, la gent pot assolir un rendiment màxim durant força temps, i passar-s’ho bé.

El secret del flow

D’on surten els sentiments positius, quan ens ocupem d’una cosa intensament? No és que els científics hagin fet gaires proves sobre aquesta qüestió. Però la dopamina podria ser que tingués un paper important en aquesta situació, perquè aquesta substància transmissora, com ja s’ha indicat, controla l’atenció i provoca un impuls de desig.^[276]

La dopamina actua immediatament sobre les neurones del lòbul frontal que s’encarreguen de la memòria de treball. Segons l’opinió d’alguns científics, una de les activitats més importants d’aquest neurotransmissor és ocupar-se que el cervell diferenciï la informació important de les molèsties.^[277] Quan ens concentrem, això hauria de donar-se amb un alliberament superior de dopamina. Però la dopamina és alhora una mena de lubrificant per a la ment. Sota la seva influència reaccionem i pensem més ràpid, establim associacions més fàcilment i som més creatius, perquè el cervell processa la informació de manera més efectiva. Això podria explicar el descobriment aparentment paradoxal que la concentració augmentada permet un rendiment màxim durador i alhora pot provocar sentiments positius.

L’efecte de la dopamina pot explicar fins i tot per què la gent vol practicar contínuament, i cada cop més intensament, activitats cansades i alhora inútils com ara el piragüisme, el futbol o els escacs; possiblement els convençuts s’hi tornen addictes per aquesta droga natural que s’allibera en moments d’especial atenció.

A això cal afegir el fet d’esperar-ne l’èxit. Quan tenim un objectiu al davant i intuïm que el podem assolir amb una mica d’esforç, el repte ens hi empeny. I quan ja hem aconseguit una part del camí, sentim un petit triomf que l’esforç ha valgut la pena. Però llavors ja tenim a la vista el següent objectiu de l’etapa; la voluntat torna a activar-se. Així un lleu abatiment, que normalment només segueix quan s’aconsegueix una cosa, no pot ni aparèixer. Quan una activitat té el grau adequat de dificultat, el balancí hedonista entre desig i recompensa va i ve contínuament, i aquests dos sentiments estan relacionats amb l’alliberament de dopamina i opiacis. Si, per contra, l’activitat és massa fàcil, manca el repte i per tant l’impuls; si és massa difícil, no arriba a la recompensa.

Per tal que l’estat agradable del flow pugui balancejar-se, cal que primer sovint ens obliguem a estar atents. Tornar ràpidament a l’activitat, si pot ser, quan els pensaments ens distreuen, ajuda el cervell a superar el llindar rere el qual la concentració esdevé volàtil. A partir d’aquest punt, ja no ens esforcem en la realització del que fem, sobretot si se’ns exigeix més del que estem acostumats. Obligar-se una mica a una activitat una mica més difícil sovint es veu recompensat.

També va bé proposar-se petits objectius des del començament. Gairebé cap escalador es podria posar a pujar una paret si només pensés en l’objectiu final, el cim, que, des de baix, sovint ni es veu. Tot alpinista emprèn l’ascens inconscientment aconseguint des del començament petits èxits successius. Es fa il·lusions de poder pujar 5 metres a la paret, quan s’ha posat en un punt on és difícil agafar-se; 15 metres, quan ha superat una penya; 45 metres, al final, quan acaba de fer tota la corda i troba un punt. Així va fent uns centenars o fins i tot milers de metres, per trossos fàcils i difícils, fins que arriba al cim.

Aquestes victòries parcials reben més atenció que el resultat final. No només provoquen més sentiments positius: gaudim més dels petits triomfs que d’haver assolit l’objectiu final. A un escalador, un temporal li pot desfer les esperances d’arribar al cim, i a alguns científics se’ls escapa la fama després d’anys de feina al laboratori, quan un competidor publica els mateixos resultats unes setmanes abans. Per això, sovint es diu que el mitjà hauria de ser el fi. Però tampoc no podem apartar-nos tant del desig de recompensa, perquè el nostre sistema d’expectatives innat és molt poderós. Però sí que podem triar on i de quina forma busquem la recompensa i, al final, trobar-la.

L’estat d’enfonsament

Ja a l’antiga Grècia, les persones entenien els sentiments elevats com un regal dels déus, i moltes de les cultures antigues de l’Orient també ho veien així. Per això els místics de gairebé totes les religions han experimentat amb tècniques per tal d’assolir aquestes experiències. Els mètodes descoberts es basen en mecanismes semblants a l’alegria que sentim quan mirem una cosa intensament o quan realitzem una activitat concentrats. La meditació, per exemple, és una percepció dirigida mitjançant la qual qui medita ha d’arribar a oblidar-se de si mateix i a tenir sentiments d’eufòria.

Tant un monjo zen que compta la seva respiració, com un iogui o un cristià que se submergeix en una pregària, sempre, qui medita, dirigeix la seva percepció a un punt simple. Així, manté el cervell ocupat i evita dedicar els pensaments a preocupacions quotidianes. Això calma l’esperit i relaxa el cos.

Que la meditació té un efecte mesurable ho van comprovar els neuròlegs Robert Benson i Herbert Wallace de la Universitat de Harvard fa trenta anys, i moltes investigacions els han donat la raó des d’aleshores. Quan els pensaments es calmen, els músculs es relaxen i l’activitat elèctrica del cervell s’adapta al ritme més tranquil de les anomenades ones Alfa; disminueixen, en definitiva, la freqüència del pols, el consum d’oxigen i la pressió de la sang. Alhora, circulen menys hormones de l’estrès per la sang; això explicaria que una meditació regular pogués reforçar el sistema immunològic. L’organisme sencer entra en un estat més equilibrat que fa que el cervell estigui lliure d’ansietat, relaxat i bé.^[278]

Estar-se assegut immòbil no ho pot fer tothom. Però molts dels que ho practiquen noten una mena d’alegria tranquil·la així que els seus pensaments arriben a la calma. Només això ja pot ser molt agradable, però els meditadors experts parlen de molt més que dels efectes d’una simple relaxació; parlen ni més ni menys que de moments d’èxtasi supraterrenal. Qui se submergeix cada cop més, percep cada cop menys el seu Jo, perd la sensació d’espai i temps, viu una fusió amb l’univers sencer. El metge Michael Baime, que dirigeix la investigació sobre l’estrès a la Universitat de Pennsilvània, a Filadèlfia, i practica la meditació budista des de fa trenta anys, descriu així aquest moment: «Era una sensació d’energia que tenia el seu centre en mi, que fluïa en un espai infinit i que retornava. La meva ment es va relaxar i vaig sentir un amor, […] una claredat i una joia infinits. La unió amb tot el que hi ha al món, que jo sentia, era tan profunda com si no hi hagués hagut mai una separació».

La investigació de la mística

Baime és una de les primeres persones que els científics van investigar per veure què passa al cervell amb aquestes experiències de sensació d’infinit. ¿L’experiència mística té una base neuronal? ¿Hi ha disposada, al cap humà, una connexió amb Déu, tal com especulen algunes revistes científiques i alguns investigadors?

No fa gaires anys que aquestes preguntes són a l’agenda de la ciència seriosa. Durant molt de temps, els investigadors tendien a riure’s d’informes com el de Baime, com si fossin visions de persones estrafolàries i histèriques. Com a molt, sí que acceptaven un defecte neurològic com a explicació: fa temps que se sap que, amb els seus atacs, els epilèptics poden tenir unes experiències estranyes que alguns defineixen com una unió amb Déu. Un episodi així és el que devia fer que Saule es convertís en deixeble de Crist anant cap a Damasc, de manera que va començar una nova vida com a Pau. La visió que descriu el sant en els Fets dels Apòstols coincideix ben bé amb les descripcions de persones amb epilèpsia temporoparietal. El fariseu Saule va veure al camí cap a Damasc una llum forta que lluïa damunt seu. Va caure a terra i va sentir una veu que li preguntava: «Saule, Saule, per què em segueixes?».^[279] Després d’això, va quedar-se cec durant tres dies i no podia ni menjar ni beure. Místics posteriors com santa Teresa d’Àvila parlen de daltabaixos semblants, i des del segle XIX està ben documentat que no pocs famosos que s’havien dedicat intensament a la religió patien epilèpsia. Fiodor Dostoievski, que a les seves novel·les va crear 30 personatges amb aquesta malaltia, va patir el primer atac als nou anys. D’adult, hi havia èpoques que patia col·lapses cada pocs dies; abans de caure inconscient amb llamps davant l’ull interior, sentia una felicitat sobrenatural.^[280]

Ara, però, els investigadors han començat a demostrar que persones clínicament sanes també poden tenir experiències místiques i que aquests estats són accessibles a les ciències naturals. Entre aquests científics hi ha el radiòleg Andrew Newberg que, com el budista Baime, també treballa a la Universitat de Pennsilvània. Quan Newberg demana als participants en el seu experiment que es preparin, intenta tant com pot que oblidin el seu entorn prosaic: il·lumina el laboratori amb espelmes, un perfum d’encens envolta els participants perquè no pensin en medicina d’alta tecnologia, sinó en un temple. El meditador seu en posició de lotus a terra; una manta de llana el protegeix del fred, quan el cos se li queda immòbil i la seva ment se submergeix cada cop més. Al braç té un catèter amb un tub fins a la sala del costat. Des d’allà, Newberg pot introduir-li a la sang un líquid de contrast. El senyal per fer-ho, el dóna el meditador per un cable que Newberg li ha connectat al dit índex.

Quan Newberg nota una petita estrebada, sap que l’altre ha assolit el punt culminant de la seva experiència, i li injecta el líquid de contrast. El líquid raja per les venes fins al cervell del participant i s’acumula a les neurones que estan especialment actives. Al cap de pocs instants, Newberg porta el meditador a una altra sala i l’estira damunt una llitera d’un anomenat tomògraf d’Spect. Aquest aparell il·lustra com es distribueix el líquid de contrast i, amb això, l’activitat del cervell durant la meditació.^[281]

Newberg va investigar vuit voluntaris, tots amb una llarga experiència en la meditació budista com Baime. A més, també va demanar a tres monges de l’orde de les franciscanes que es lliuressin a l’oració al seu laboratori. «Vaig sentir calma, buidor, però també instants de la presència de Déu; com si impregnés tot el meu ésser», informa una d’elles, sor Celeste.^[282]

La fusió amb el cosmos

Segons Newberg no hi pot haver cap dubte que aquests estats d’efusió no són inventats, sinó que són ben reals. Com a prova, ensenya les imatges del tomògraf que demostren, segons les seves interpretacions, que l’experiència mística es correspon amb un procés biològic del cervell. Així, igual que la meditació altera de manera comprovable l’estat del cos, també són demostrables els efectes en la ment.

Els escàners del cervell il·lustren clarament quan els meditadors aconseguien concentrar la seva percepció en la respiració o en un altre objectiu. En aquests moments, eren constantment actives les parts del lòbul frontal que s’encarreguen de controlar l’atenció. A més, diversos punts de sota l’escorça cerebral que controlen els processos del cos, van resultar extraordinàriament actius.^[283]

No tan marcadament s’alterava l’activitat sota el vèrtex i rere les temples, als anomenats lòbuls parietals i temporals del cervell. Els lòbuls parietals serveixen, entre altres coses, per crear una imatge del cos dins el cap. Sense ells no tindríem cap sensació d’on es troben els nostres braços i cames en l’espai. Aquestes imatges, el cervell les necessita, per exemple, quan aprenem moviments nous o ens volem orientar en un entorn desconegut. Com que la persona es queda immòbil durant la meditació, en aquest estat als lòbuls parietals arriben menys dades que habitualment. Newberg suposa que la concentració absoluta en un punt concret encara redueix més el flux d’informació cap als lòbuls parietals. Quan les connexions dels lòbuls parietals es queden així d’estrangulades, per dir-ho d’alguna manera, només es podrien interpretar com una sensació d’infinitud del cos i com una fusió amb l’espai, segons suposa Newberg. Això donaria al meditador un sentiment d’obtenir accés a l’infinit, de fondre’s amb el món sencer.

Unió amb Déu?

Els lòbuls temporals, per contra, contenen punts que s’ocupen de produir els sentiments i disposicions de records de llarg termini.

Estan units amb connexions de sota l’escorça cerebral; així, d’una banda, relacionen les percepcions de l’exterior amb sensacions elementals com la gana, el desig sexual i la por i, d’altra banda, amb la pròpia biografia. Per això els investigadors del cervell denominen aquesta zona «el porter de la consciència». Quan s’estimula de manera extraordinària, les persones experimenten forts torrents de sentiments, de vegades èxtasi, i parlen, després, de visions interiors profundes i experiències místiques. Exactament això és el que els passa, als epilèptics, quan tenen un atac: les neurones se’ls disparen de manera salvatge durant uns segons. Amb això, al lòbul temporal hi pot haver tota una tempesta d’impulsos nerviosos.

A hores d’ara, ja és possible provocar artificialment aquestes experiències. El neuropsicòleg Michael Persinger, que treballa a la Laurentian University del Canadà, fa servir per a això un casc electromagnètic que alguns anomenen «màquina de Déu». En aquest barret hi ha allotjades bobines d’electroimant amb uns camps que es poden dirigir de manera precisa a determinades parts del cervell. L’efecte dels imants influeix en l’activitat elèctrica de les neurones de manera semblant a com, en un televisor, els camps magnètics desvien la radiació d’electrons. Amb l’estimulació magnètica transcranial, els investigadors poden impulsar selectivament zones aïllades del cervell. En una prova feta amb ell mateix fa un parell d’anys, Persinger va sotmetre els seus lòbuls temporals a una estimulació magnètica. En acabat, afirmava haver sentit Déu per primera vegada a la seva vida. Dels quinze voluntaris amb els quals va repetir aquesta prova, nou van parlar de resultats semblants.^[284]

Aquest experiment planteja una pregunta fascinant: ¿pot ser que els meditadors, després d’anys d’entrenament, hagin après a provocar els mateixos efectes al seu cervell que l’estimulador magnètic? Si fos així, podrien incitar determinades parts del cervell a dur a terme una activitat extraordinària i desactivar-ne d’altres; i, d’aquesta manera, facilitar un accés a experiències extraordinàries. Això seria un triomf radiant de la capacitat del cervell humà: alterar ell mateix la seva configuració.

Persinger va estimular més el lòbul temporal esquerre que el dret, perquè suposava que aquest tenia un paper més important per provocar un sentiment d’individualitat. Si s’estimulava la part esquerra i, en comparació, la dreta es mantenia tranquil·la, Persinger suposava que aquest desequilibri artificial hauria de portar el cervell a una situació paradoxal. Podria ser que interpretés les dades contradictòries com una separació entre l’ànima i el cos, o com una acció d’una força externa amb accés a l’interior de la persona —Déu?

Perquè el cervell intenta, automàticament, evitar ambigüitats i contradiccions, allà on pot. Per quina interpretació s’ha de decantar, ho determina contínuament la biografia de la persona. Qui estigui influït pel cristianisme o una altra religió teista, entendrà la seva experiència com una unió amb Déu. Els budistes, en canvi, que creuen en un nucli immortal de l’ésser humà, entenen aquesta vivència més aviat com un moment d’il·luminació, de mirada a la veritat sobre la pròpia existència. Així, la mateixa experiència mística trobaria, acompanyada pels mateixos processos del cervell, una interpretació diferent segons les religions.