Capítol 12: Victòria sobre les ombres

Hi ha dies en què seria millor quedar-se al llit. A contracor i adormits ens endinsem en el dia, malgrat tot, però fins i tot les coses senzilles semblen requerir esforços increïbles. Les coses més insignificants ens poden fer venir les llàgrimes als ulls, sembla que ens estigui esperant l’atac sorpresa. Si poguéssim, voldríem oblidar tot el món que ens envolta. Però estar sols també és insuportable. Fins i tot els pensaments flueixen més a poc a poc que normalment. Ens fem retrets, ens sentim buits i insignificants, veiem l’estat lamentable en què ens trobem com un càstig merescut per alguna cosa que hem fet malament. «M’ho he ben guanyat».

Tothom coneix aquestes fases grises, dies de dubtes sobre un mateix i melangia. Per molt desagradable que pugui semblar, aquest programa del cervell també pot ser molt beneficiós. L’organisme respon amb tristesa, quan perdem alguna cosa o algú o quan no assolim un objectiu proposat. Aquest sentiment serveix de senyal per no continuar intentant un propòsit potser absurd. L’abatiment és un programa d’estalvi d’energia de la natura. Quan disminueix el sentiment de les pròpies forces, ens recloem, reflexionem, ens posem a prova a nosaltres mateixos i, d’un temps així, en sortim sovint amb més claredat i força.

Però massa tristesa també pot perjudicar. Qui interioritza la tristor, desenvolupa una vida pròpia que té poc a veure amb el seu motiu. Ja no estem tristos perquè el cervell necessiti, després d’una decepció, una mica de temps per reorientar-se, sinó perquè… estem tristos. Les emocions que haurien de servir a l’organisme, es giren ara contra ell. L’espiral descendent de la depressió es posa en funcionament. Els sentiments negatius desencadenen pensaments desesperats que ens fan ballar el cap. Aviat deixem de fer-nos ja la pregunta de l’ou o la gallina; com que la situació ens sembla desesperada, ens sentim impotents i som passius. I com que ja no tenim el nostre destí a les mans, res no pot anar per bé. Així, l’abatiment provoca de manera perversa una situació en què aquesta manca de coratge efectivament sembla justa. Qui cau en un cercle semblant no pot ser feliç.

En la seva forma profunda, la depressió és una malaltia que requereix tractament. I, igual que contra el mal de queixal, es recomana actuar ràpid contra la depressió. Perquè com més pugui causar estralls la desesperació sense guarir, més costa alliberar-se’n; pot causar més danys, i també augmenta la probabilitat de tornar a caure en una fase depressiva. Qui en un període de dues setmanes se sent la major part del temps insignificant, sense ànim i pateix un cansament o un insomni permanents, i potser fins i tot ha pensat més d’una vegada en la pròpia mort, n’hauria de parlar amb el seu metge sens falta.^[220]

Això no és motiu ni de vergonya ni de desesperació. Una de cada vuit persones ha passat per aquesta experiència o hi passarà algun cop al llarg de la seva vida; només a Alemanya, més de 10 milions de persones. Les depressions són una malaltia popular, a penes menys estesa que la hipertensió arterial o el reuma. Però a diferència d’aquests mals, les depressions es poden curar bé. La possibilitat de tornar a aprendre a riure és increïblement elevada. Després d’un tractament, tothom es troba més bé, i més del 80% de la gent recupera el seu equilibri anímic fins i tot totalment.

Els consells d’aquest capítol van encaminats a una forma menys greu d’aflicció, l’abatiment diari. Aquest no és només molest, sinó que és un dels grans lladres de la felicitat. Els psicòlegs i investigadors del cervell s’han preguntat durant molt de temps si la tristesa que tots coneixem està emparentada amb la depressió. Tenint en compte investigacions recents sembla que podria ser així. Al capdavall, les dues són conseqüència de la capacitat de transformació del cervell humà; podem aprendre a ser feliços, però justament també a ser infeliços. La melangia i els problemes, en gran part, no són res més que una infelicitat apresa. Això ens dóna força per desempallegar-nos-en.

Desemparança adquirida

Per tal de fer alguna cosa contra els sentiments negatius, hem d’entendre d’on vénen. Els intents d’explicar l’abatiment són un exemple reeixit que la ciència al llarg del temps també pot esdevenir més senzilla. El grec Galè, al segle II, atribuïa la melangia a un excés d’atrabilis; Sigmund Freud pressuposava els motius de la depressió en conflictes no resolts de la infantesa que persisteixen en l’inconscient. Avui, en canvi, es parteix del fet que un ànim oprimit durant força temps prové de l’experiència que no es pot canviar res d’una situació desagradable. Desemparança adquirida es diu la teoria moderna de la depressió; l’abatiment s’origina per resignació. Si una decepció com aquesta ensopega amb una tendència hereditària a la melangia, llavors es pot originar una depressió.

Una de les primeres intuïcions d’aquesta relació és la que va obtenir el psicòleg Martin Seligman, mitjançant una observació feta en els seus gossos. L’any 1965 va fer amb ells un senzill experiment a la Universitat de Pennsilvània: va dividir els animals en dos grups i els va posar en gàbies que, al terra, tenien cables inofensius però que deixaven anar descàrregues elèctriques desagradables; de l’estil d’una tanca elèctrica d’un prat. Els gossos d’un grup podien desactivar les descàrregues, tustant amb el morro una placa. Els animals de l’altre grup, en canvi, no tenien cap manera d’intervenir en el que els passava, havien de suportar les descàrregues.

Quan els gossos ja s’havien acostumat al seu nou entorn, Seligman els va portar a una gàbia nova amb una paret més baixa. Amb un salt per damunt de la paret, els animals podien escapar-se fàcilment de les descàrregues desagradables. Aviat els gossos del primer grup que havien après que es podia fer alguna cosa contra les descàrregues, van saltar i van marxar. Els animals del segon grup, en canvi, es van abandonar al seu destí, del qual hi havia una sortida tan evident. Es van ajeure a terra gemegant i suportant una descàrrega rere l’altra; es veu que la desemparança de la gàbia anterior els havia marcat tant que senzillament van arrossegar aquesta sensació a la nova situació, on era absurda. Així, els animals mostraven tots els símptomes d’una abúlia depressiva; menjaven menys i van perdre l’interès pel sexe i pels jocs amb altres gossos.^[221]

Les ganes de viure tenen molt més a veure amb com valorem una situació que no pas amb com és en realitat aquesta situació; això es va poder comprovar en un experiment amb persones que havien de suportar un soroll horrorós. Un grup de participants el podia apagar prement un botó, mentre que l’altre no podia fer res contra el xivarri. Al final, tots els participants es reunien a la mateixa sala, on el soroll es podia apagar mitjançant una palanca, cosa que les persones que abans ja havien pogut fer-ho van repetir de seguida. En canvi, els altres, que abans havien estat exposats al soroll impotents, també aquí es van abandonar a la seva sort; ni tan sols intentaven accionar la palanca.^[222] La gent que s’havia comportat així durant les proves, després s’asseia en un racó, en silenci, i quan se li demanava que jugués, no feia el més petit esforç per guanyar. Els deprimits fins i tot es mostraven menys capaços de resoldre amb tota tranquil·litat simples jocs de paraules. Se sentien i es comportaven com individus desemparats en tots els aspectes.

L’anatomia de la infelicitat

«No s’hi pot fer res». Aquest és el credo d’una persona abatuda, i la manca d’ànim se li nota. El pas arrossegat, la mirada perduda, les espatlles caigudes, com si no només l’ànima sinó també els músculs haguessin perdut la força, com si tota la persona només visqués a mig gas.

També en el cervell es poden reconèixer la pèrdua de les ganes de viure. De manera especialment clara ho mostra el tomògraf, que permet veure per sota el crani com s’aplaca l’activitat en el lòbul frontal esquerre.^[223] Com que aquestes zones no només s’encarreguen de la motivació i el desig, sinó també del control de les sensacions negatives, la melangia afecta doblement tot el que vivim; no només ens manca l’impuls, sinó que a sobre ens costa controlar la tristesa, la vergonya i la por al futur. Per això la depressió és una conseqüència no només de sentiments foscos, que s’escampen, sinó també de la falta de desig.^[224]

Tal estat d’abatiment també es pot produir de manera esgarrifosament fàcil en persones anímicament sanes. Els investigadors del cervell londinencs Chris Frith i Raymond Dolan només van haver de fer que els participants en els seus experiments llegissin frases com ara «la vida no val la pena» i posar-los la música de Sergei Prokofiev Rússia sota el jou dels mongols a la meitat de revolucions, que, així, encara sonava més melangiosa. Al cap de poc temps els participants parlaven de sentiments d’opressió i d’abúlia, i es queixaven de sentir-se insignificants. L’activitat dels seus cervells es corresponia amb el model d’activitat cerebral de persones que es trobaven en tractament mèdic per depressió.^[225] Mentre que als depressius, la seva aflicció els sembla un túnel sense sortida, els participants en l’experiment, un cop va acabar, van recuperar l’equilibri. Patir pressions quotidianes es diferencia menys d’una depressió malaltissa en el tipus de sensació que en el fet, que és passatger.

Com s’autoactiva l’aflicció

Llegir unes frases pot alterar l’ànim, però també al revés l’ànim pot influir en el que percebem; la frontera entre reconeixement i emoció és permeable en totes dues direccions. En unes proves psicològiques, persones deprimides i persones amb l’estat d’ànim normal havien d’identificar d’un batibull de frases quines contenien profecies fosques i quines alegres. Els participants abatuts entenien millor frases com ara «el futur és molt negre» que oracions alegres del tipus «el futur és molt propici» i a més podien retenir millor les frases negatives.^[226]

També això té a veure amb la constitució del lòbul frontal. Aquesta zona, que té tanta influència en el nostre ànim, també serveix com a memòria de treball. Aquí s’emmagatzemen les informacions que aviat tornarem a necessitar. Per això la situació dels sentiments té tanta influència en com ens en sortim amb el que acabem de veure, llegir o sentir. A través de diverses ramificacions nervioses, el lòbul frontal està acoblat amb la memòria a llarg termini. Pot ser que radiqui en aquestes connexions el fet que recuperem els records tristos multiplicats, en la consciència, quan estem melangiosos, un fet que també ha estat demostrat en experiments psicològics.^[227]

Un cop hem començat a veure el món amb el vidre fosc, el cervell se sent temptat a mantenir aquest estat d’ànim negatiu i selecciona els impulsos que s’adeqüen a la situació anímica. Pensaments foscos, experiències negatives i records amargs tenen entrada preferent a la consciència. Així, pertot arreu es veu aflicció, i tot l’organisme hi reacciona en conseqüència. «Ens podem imaginar la depressió de manera que l’escorça cerebral pensa una idea negativa abstracta i aconsegueix convèncer la resta del cervell que aquesta idea és tan real com un agent estressant físic», escriu l’investigador de l’estrès Robert Sapolsky.^[228]

Reaccionem davant la notícia d’un perill, tant si és real com imaginat, molt més intensament que davant una informació alegre, perquè al mínim indici de perill puguem salvar la pell i oblidem totes les alegries i esperances fins que no estiguem estalvis. En l’estat de l’abatiment, aquesta funció de supervivència es gira contra nosaltres mateixos. Per això la tristesa crònica està tan estesa, perquè aquest programa es desorienta molt fàcilment: malauradament, el nostre cervell també té la capacitat no només d’anotar-se el que és amenaçador, sinó també d’imaginar-s’ho. Ens imaginem el que podria passar fins als més petits detalls, ens amoïnem amb tota mena de preocupacions i possibilitats que probablement no passaran mai. Però aquests mateixos pensaments ens enfonsen la moral. Al final, l’abatiment és un preu que paga l’ésser humà per la seva fantasia i intel·ligència.

Un remei radical, però, contra la depressió radica també a treure-li a l’escorça cerebral part del seu poder. Si se separen alguns lligams entre les zones que provoquen els pensaments foscos sobre el futur i la resta del cervell, l’estat d’ànim millora immediatament. D’una manera semblant actua l’anomenada teràpia d’estimulació elèctrica, que generalment es porta a terme sota els efectes d’un narcòtic. Treballa amb corrents elèctrics inofensius que actuen una mica com el botó de reset de l’ordinador. Com que aquests impulsos esborren els dipòsits de la memòria de curt termini, s’interrompen els llaços de pensaments que contínuament donen voltes a les molèsties. Amb aquestes intervencions operatives, com també mitjançant la teràpia d’estimulació elèctrica, desapareixen fins i tot les depressions més persistents.

A mesures tan dràstiques, però, els metges només hi han de recórrer, afortunadament, comptades vegades. Però el fet que aquests tractaments poden ajudar a sortir-se’n fins i tot de l’aflicció de les depressions més greus conté una instrucció important per a la tristesa diària. Mostra fins a quin punt el món dels pensaments i la fantasia transcendeix l’estat d’ànim. Molt sovint és la nostra imaginació de la infelicitat el que fa infeliç.

El defalliment s’origina al cap. Quines construccions absurdes arribem a fer servir de vegades per tal de mantenir el mal humor, ho exemplifica l’acudit jueu amb la seva tendència a l’autocrítica irònica. L’estalviador Moshe de Nova York envia un telegrama a un amic seu de Jerusalem: «Comença a amoïnar-te. Més informació, després».

El mal humor mata cèl·lules grises

Quan ens sentim amenaçats, som més febles que normalment. Això, la natura ho ha disposat perquè reaccionem al mínim indici en situacions crítiques. Aquesta excitació especial es provoca mitjançant les hormones de l’estrès, com ara el cortisol, que circulen per la sang i normalment tornen a desaparèixer tan bon punt no hi ha més motius per tenir por.

En l’estat depressiu, però, no desapareixen. L’abatiment és un estrès durador; qualsevol apreciació desatenta, qualsevol insignificança, la percebem com un petit desastre i com una nova prova de la maldat del món. Això provoca que s’alliberin més hormones de l’estrès, amb la qual cosa encara ens tornem més sensibles. Així, aquest cercle viciós pot continuar indefinidament, fins al cas extrem que per a una depressió greu l’últim refugi sigui un llit en una habitació fosca.^[229]

Pitjor encara: quan l’abatiment dura massa, la substància del cervell se’n ressent. Aquest és el reconeixement més irritant que la investigació sobre la depressió ha posat de manifest els darrers anys: les depressions no només entren amb un desequilibri a la casa dels neurotransmissors, sinó que també afecten les connexions fixes de les neurones. Fins a quin punt aquests danys fan retrocedir encara és un tema obert.

El cervell perd la seva capacitat de transformació. Així, la melangia és un estat de solidificació. Amb això, no només disminueix l’energia que combat els reptes de la vida, sinó que la melangia també se solidifica.

La capacitat de sentir disminueix, però també decreixen el judici i la concentració. Hi ha tests que han demostrat que les persones depressives resolen exercicis fins i tot tan senzills com classificar cartes de joc molt pitjor que la gent sana.^[230] A l’inici d’una fase melangiosa la memòria del treball se’n ressent i les hormones de l’estrès redueixen la capacitat de pensar.

Però les capacitats que no s’entrenen, s’atrofien. Les connexions del cervell comencen a involucionar així que les fem servir menys. Això també passa al llarg d’una depressió. Mentre que els sentiments de desesperança esdevenen cada cop pitjors, el bombardeig constant del cervell amb hormones de l’estrès, que poden malmetre les neurones, s’encarrega de la destrucció.^[231]

Si aquest estat dura força temps, les conseqüències que provoca són considerables: les cèl·lules grises s’encongeixen. Amb això, la capacitat del cervell encara disminueix més i, d’aquesta manera, continua l’espiral cap al precipici.

En les persones que han patit una depressió greu diverses vegades, hi ha una tercera part menys d’espai ocupat per neurones al lòbul frontal que normalment, com va descobrir la psiquiatra Grazyna Rajkowska, que investiga a la Universitat de Mississipí.^[232] També altres parts del cervell perden tanta massa, que poden encongir-se àrees senceres del cervell. Això, per exemple, s’ha observat en l’hipocamp de persones depressives, que és necessari per a la formació dels records.^[233] Normalment, el cervell aprèn i forma records, en crear les neurones noves ramificacions, com plantes enfiladisses, amb les quals entren en contacte amb altres neurones. Però en la gent depressiva, el cervell sembla petrificar-se com la vegetació a l’hivern.

Pastilles contra la infelicitat

El reconeixement que la depressió podria ser conseqüència d’un creixement massa petit de neurones significa un punt i a part en la investigació de la infelicitat.^[234] Durant molt de temps, els científics partien de la base que el mal humor es devia únicament a un daltabaix químic: el nivell de determinades substàncies transmissores del cervell era massa baix. Per afirmar això, es remetien als èxits obtinguts en els tractaments. Des de fa més de cinc dècades, els metges recepten als pacients depressius medicaments que fan augmentar el nivell de les substàncies transmissores serotonina i noradrenalina, parents químics de la dopamina. Fins i tot en les depressions greus, aquests remeis són efectius en més del 60% dels malalts, i el nombre encara és més alt quan les pastilles van combinades amb una psicoteràpia adequada. El medicament més conegut d’aquest tipus continua sent el Prozac, que a Alemanya es diu Fluctin, pel seu agent actiu, la fluoxetina (tot i que cada cop més es veu reemplaçada per successors encara més efectius del tipus dels anomenats retardants de l’assimilació de serotonina). La conclusió, doncs, és que era previsible que la manca de serotonina i noradrenalina havia de tenir a veure amb l’aparició de depressions.

Però aviat ja es va veure que això no podia ser l’única veritat. Si en persones sanes es redueix artificialment la quantitat de serotonina, aquestes no cauen en la melangia. La depressió pot ser, doncs, no només una malaltia de manca de serotonina, com sovint s’ha dit. I un remei com el Prozac, venerat en els mitjans de comunicació com la píndola de la felicitat universal i les ulleres de l’ànima que ho fan veure tot de color rosa, en la gent equilibrada no té pràcticament cap efecte. Només aixeca l’ànim als depressius. El Prozac i altres remeis no ajuden els sans a sentir-se en els núvols, perquè no són pastilles de la felicitat, sinó contra la infelicitat. Aquests medicaments poden emportar-se els sentiments dolents, però no portar-ne de bons.

Això es pot explicar en part pel fet que la disposició de serotonina i el sistema de l’estrès semblen estar acoblats. Quan circula molta serotonina pel cervell, aquest allibera menys hormones de l’estrès. Com que fan disponibles aquestes substàncies transmissores, els antidepressius alleugen l’estrès permanent i els sentiments negatius que l’acompanyen; això ho han demostrat Juan López i Elisabeth Young, de la Universitat nord-americana de Michigan, a Ann Arbor.^[235] Però en persones que no pateixen estrès, aquests medicaments no poden fer efecte, igual que una aspirina tampoc no augmenta el benestar si no es té dolor ni febre.

I per què actuen tan a poc a poc els antidepressius en qui pateix depressió? El nombre de substàncies transmissores del cap es transforma així que els medicaments recorren la sang, és a dir, al cap de poques hores. Malgrat tot, quasi sempre han de passar de dues a quatre setmanes perquè els malalts parlin de millores en el seu estat d’ànim. Pel que es veu, el Prozac & Co. fan efecte per camins que requereixen el seu temps.

Possiblement, els medicaments desperten el cervell de la seva letargia.^[236] Si alliberen més serotonina i noradrenalina, les cèl·lules grises tornen a créixer. Això, les substàncies transmissores ho aconsegueixen de dues maneres diferents: d’una banda, també es torna a posar en marxa el creixement en menys hormones de l’estrès; i, de l’altra, la serotonina i la noradrenalina actuen sobre les neurones, activen determinats gens en el nucli de les cèl·lules per vies indirectes. Aquests gens, al seu torn, activen la producció de factors de creixement de nervis, l’adob natural del cervell.^[237] I tan bon punt tornen a créixer les cèl·lules grises, desapareixen els símptomes de l’abatiment; el cervell entumit torna a despertar a la vida.

Vies per sortir de la melangia

Ens sentim deprimits quan el cervell és massa poc actiu. Aquest és el motiu pel qual la reacció habitual a la infelicitat no serveix: qui es reclou encara empitjora les coses. Perquè aleshores el cervell perd realment tot impuls per reactivar-se; l’abúlia, l’entumiment dels sentiments i del judici s’escampen cada cop més. No fer res no és cap recepta contra l’abatiment.

En una depressió greu, sovint només els medicaments poden alliberar el cervell de la seva immobilitat. Però actuar contra l’abatiment quotidià, molt més habitual, es pot fer perfectament mitjançant una estratègia doble: d’una banda, va bé tornar a impulsar el cervell a través del comportament; i, de l’altra, dirigir els pensaments i sentiments de manera que l’ànim enfonsat no es pugui solidificar.

L’abatiment pot ser conseqüència d’una càrrega greu. La pèrdua d’algú proper, un revés del destí, l’aclaparament en la família o en la feina, però també un canvi sobtat de lloc, com al començament d’unes vacances, poden suposar tant d’estrès que l’organisme reclami replegar-se. Aquesta necessitat s’expressa en sentiments d’abúlia, de tristesa, de cansament. Cedir a les seves exigències i evitar excessos pot ser intel·ligent durant un cert temps; quant, depèn del desencadenant. Recuperar-se durant setmanes del cansament d’un viatge llarg segur que no és gaire proporcionat, però fer-ho per la mort d’un familiar sí. «Reculer pour mieux sauter», recular una mica per poder saltar millor, és el que ens recomana un proverbi francès.

Sovint, però, la pressió esdevé un desencadenant. Quan ja hi ha hagut una ocasió, es manté amagat durant anys; ara s’acosta la tristesa per ella mateixa. No hi ha res que la inciti. Però continuar afavorint el cercle viciós d’abúlia i inactivitat mitjançant la passivitat seria un error total. Una bona comparació amb el cervell melangiós pot ser una cama que ha estat enguixada durant molt de temps. Qui ho hagi viscut ja sap com s’entumeixen els músculs pel repòs obligat, com són d’insegurs i tremolosos els primers passos i que poc impuls sentim per fer-los. I malgrat tot, res no evita que hàgim de tornar a aprendre a caminar. Exactament igual, després d’un abatiment, hem de tornar a acostumar el cervell a estar actiu.

Redreçar el cervell

Qualsevol activitat serveix contra la tristesa. Recuperem les regnes de la vida. Quan es fa alguna cosa, el cervell se sent activat i té menys ocasions de dependre d’idees fosques.

Com s’influeixen mútuament la capacitat de raonar i les emocions és una cosa que han mostrat escàners amb tomògrafs d’emissions de positrons, als quals es van exposar persones amb diferents estats d’ànim que, alhora, havien de resoldre problemes d’intel·ligència; les dues activitats es treballen a zones del cervell que s’interfereixen molt.^[238] Així doncs, quan adrecem la nostra atenció cap a altres objectius, sembla que queda menys espai per als pensaments i sentiments pessimistes.

Encara és millor per a l’ànim quan l’activitat comporta resultats exitosos. Es tracta, doncs, de proposar-nos objectius durant les fases de l’abatiment, però evitant que siguin excessius. Perquè, com que el cervell no està tan actiu com normalment, la capacitat d’actuar és limitada.

Per això és recomanable, en aquestes èpoques, resoldre activitats senzilles: feines de casa, endreçar, anar a comprar o revisar el correu o els e-mails són com exercicis d’escalfament per al cervell. Aquestes activitats no reclamen un gran esforç, no provoquen cap estrès i comporten l’èxit. Com que sovint queden pendents de fer, una fase d’abúlia se’n pot aprofitar perfectament. Quan se’n veu el resultat, es té la sensació agradable que la tristesa fins i tot ha produït fruits positius.

Que els resultats positius són importants precisament en les males èpoques, es pot explicar, segons la visió del neuropsicòleg Richard Davidson, per la funció de les dues parts del lòbul frontal.^[239] En la tristesa, la meitat esquerra del lòbul frontal, que per una banda ens fa proposar objectius i, de l’altra, controla les emocions negatives, és massa poc activa. Però si ens proposem voler aconseguir un objectiu petit, tornem a posar en marxa aquesta part del cervell que és tan important per a l’ànim. I quan el projecte es porta a terme en la realitat, al lòbul frontal les neurones donen senyals i activen un sentiment d’èxit que valdria la pena assaborir.

Fugir de la tristesa

Hem vist que l’esport comporta sentiments positius. També és, doncs, precisament, un remei ideal per combatre l’abatiment; perquè l’activitat física actua doblement sobre l’humor. D’una banda, l’esport, ben exercit, implica sempre un resultat reeixit, perquè tothom pot proposar-se un objectiu que es correspongui amb les seves capacitats. Qui no estigui acostumat a fer exercici regularment, després de passejar durant un quilòmetre i mig pel bosc, notarà una sensació de triomf tan gran com un atleta que acabi de fer una marató. Més important que l’activitat total és mesurar l’exercici de manera que no hàgim d’abandonar mentre el fem; i, per tant, és important aguantar. A molta gent no li agrada l’esport perquè fa suar, és cansat i, de vegades, és una mica desagradable, però precisament en això rau el seu efecte. El premi per la victòria sobre la pròpia pusil·lanimitat és segur; només saber que hem fet alguna cosa per nosaltres contra la resistència de la comoditat ja pot fer fora una bona quantitat de tristor.

D’altra banda, l’esport actua directament en el cervell. L’exercici fomenta el creixement i fins i tot la creació de neurones, tal com ha constatat el neurocientífic californià Fred Gage. Va col·locar una senzilla roda a la gàbia d’unes rates i va observar que els animals, al final, se’n sortien més bé en els tests de memòria. Fins i tot ratolins als quals abans els costava aprendre augmentaven les seves capacitats per caminar. La solució de l’enigma, la va descobrir Gage en parts del cervell que són bàsiques per a la memòria. En els ratolins i les rates que havien de córrer va trobar més factors de creixement de nervis i més del doble de neurones noves que en ratolins ganduls que s’havien estat sense fer res a la seva gàbia.^[240]

Però l’esport no només espavila. Com que s’impulsa les neurones a créixer, l’exercici actua contra els símptomes amenaçadors de la depressió: la desaparició de cèl·lules grises. Així, l’exercici actua com un Prozac natural. Els paral·lelismes són encertats fins i tot en el sentit, perquè l’esforç físic fa que s’alliberi serotonina, la substància transmissora que fan augmentar els medicaments.^[241] A diferència d’aquestes pastilles, que només afecten la tristesa, l’exercici comporta també sentiments positius perquè l’esforç fa que s’alliberin endorfines euforitzants. Això pot explicar per què un entrenament regular de mitja hora tres cops a la setmana en algunes persones resulta exactament igual d’efectiu contra l’aflicció que els millors medicaments del moment.^[242]

La teràpia de Robinson Crusoe

Activar de nou el cervell és una de les mesures contra la tristor; protegir-se contra els pensaments i sentiments negatius, l’altra.

Com es pot fer això és una cosa que ens va ensenyar un heroi de la literatura anglesa: Robinson Crusoe. També a ell l’oprimia la depressió quan va anar a parar a la seva illa, indefens, sense companys, sense esperança que el salvessin. Però cap situació no pot ser tan desesperada com per atordir-se, es deia Robinson. Així, va agafar un llapis que es va fer d’un tros de fusta del vaixell naufragat i es va escriure els seus Deures i Havers:

Dolent

He anat a parar a una illa i no tinc esperança de sortir-ne.

Bo

Però sóc viu i no m’he ofegat com els altres companys.

Dolent

He estat escollit entre totes les persones per patir una gran infelicitat.

Bo

Però he estat escollit entre tota la tripulació per lliurar-me de la mort.

Dolent

No tinc roba per vestir-me.

Bo

Però sóc en una terra càlida, on no podria portar roba, encara que en tingués.

Llavors en va extreure la conclusió: «A partir d’aleshores vaig començar a deduir que, en la meva situació d’abandonament, em podia sentir més feliç que probablement en qualsevol altra part de la terra segons com hagués anat la cosa…». Aquesta felicitat li va salvar la vida. Perquè si hagués cedit a la seva abúlia comprensible, hauria sucumbit ràpidament a la seva solitud. No hauria tingut cap oportunitat de trobar després el seu company, en Divendres, i que al final el salvés un vaixell anglès.

¿S’havia enganyat a sí mateix, en pintar de color rosa la seva situació? No, perquè totes dues cares són certes. La qüestió és només amb quina cara ens ho mirem, i normalment és més útil veure les coses de manera optimista. Decidir-se per l’ampolla mig plena, en comptes de per l’ampolla mig buida, és un dels remeis més efectius que hi ha contra l’abatiment.

Tot això sona tan desesperadament senzill… gairebé massa bonic, fins i tot, per ser veritat. El National Institute of Mental Health dels Estats Units va atorgar una subvenció de 10 milions de dòlars perquè es portés a terme el mètode de Robinson en un dels estudis més grans de tots els temps sobre conseqüències de teràpies. És clar que els investigadors no van anomenar així el mètode, que, pel seu instigador, s’hauria hagut de dir teràpia Robinson. Els psicòlegs van posar-li el pompós nom de «teràpia conductista cognitiva». L’estudi va durar sis anys i va comptar amb centenars de participants que patien depressions de mitjanes a greus. El 60% de tots els participants es van curar de la seva depressió greu gràcies a la teràpia conductista cognitiva. Amb això, l’índex d’èxit era tan alt com entre els malalts que havien estat tractats amb medicaments.^[243] Si es combinen els medicaments i la teràpia cognitiva, el nombre encara és una mica més alt i el perill de patir una recaiguda és menor.^[244]

En canvi, la psicoanàlisi, molt més costosa, s’ha revelat menys efectiva. Després de les llargues i cares visites al divan, gairebé només un terç dels malalts està més bé.^[245] De la mateixa manera, es poden prendre pastilles de sucre; els investigadors van detectar un índex de millores també d’un terç en diversos estudis fets amb persones amb depressions que havien pres pastilles sense cap agent actiu, els anomenats placebos. De vegades el judici humà sa és més fort que les construccions mentals més complicades.

En una teràpia conductista cognitiva, el psicòleg proporciona ajuda per aprendre a reorientar la manera de pensar. Això pot ser molt útil quan els models de pensament negatius ja estan molt arrelats a causa d’una fase llarga d’abatiment. Per a l’ús quotidià, generalment això no és necessari. El mètode Robinson és tan fàcil i, a sobre, tan efectiu, que tothom se’l pot fer seu.

Obrir els ulls a un mateix

Com es provoca un canvi de perspectiva? Quan patim abatiment, tot una allau de pensaments negatius ens cau al damunt. Veiem fracassar tots els nostres propòsits i estem convençuts que han de fracassar perquè, en definitiva, som uns incapacitats. I qualsevol motiu és prou bo per confirmar les pitjors sospites.

Així, s’originen monòlegs interiors com aquest: una companya de la feina passa pel nostre costat sense mirar-nos, sense saludar-nos. Segurament es vol venjar. Però no en té cap motiu. Segurament no ens aguanta i ja està, el seu comportament així ho demostra. I no té raó, en certa manera? Al capdavall, som insuportables. Que rogallosa i desagradable sona la pròpia veu. ¿No seria millor, doncs, no anar a la cafeteria, per tal de no molestar els altres amb la nostra presència?

Sovint ja estem tan acostumats a aquestes cadenes de pensaments que les duem a terme com un reflex i veloçment. Per tant, primer cal adonar-se’n. Hi ha diferents estratègies per dur-ho a terme. Especialment efectiu és un comportament que ja va triar en Robinson: quan escrivim tots els temors, retrets i litigis contra el nostre destí, sovint al començament un s’alarma de veure quants n’hi ha. Però el sol fet d’escriure les tortures que ens provoquem nosaltres mateixos comporta que ens en desempalleguem.

Al mateix temps, d’aquesta manera, totes les idees sobre un futur fosc i sobre la pròpia insignificança esdevenen aprehensibles. El que hi ha sobre paper és molt més aprehensible i fàcil de comprovar que les suposicions que només ens volten pel cap. El giny consisteix a deixar caure les idees negres a partir d’aquell moment en què un les percep. Per fer això, hi ha dues possibilitats: la millor de les dues és dirigir l’atenció de seguida cap a un altre objecte i no ocupar-se ni un moment més dels pensaments foscos. Això, però, no sempre és possible, perquè alguns temors burxen la consciència contínuament i amb força. En aquest cas va bé apuntar, com Robinson Crusoe, el que contraresta les fosques suposicions. Segurament, la companya desatenta tenia el cap en una altra banda en aquells moments.

Ningú no ha de témer haver d’apuntar d’ara endavant amb bolígraf i un bloc de notes les seves idees depressives. Escriure només és una ajuda inicial, igual que hi ha rodetes de suport per quan els nens aprenen a anar amb bicicleta. Aviat el control sobre les sensacions i els pensaments foscos esdevé un hàbit. Amb aquesta reconfiguració de les cèl·lules grises sembla que s’exercita la capacitat de la meitat esquerra del lòbul frontal per dominar les emocions negatives al cap de poques dècimes de segon d’aparèixer. En la mateixa mesura que augmenta aquesta habilitat, desapareixen també els pensaments amargs.^[246]