Capítol 11: Instruccions per a les passions

Les passions determinen la nostra vida més que tots els pensaments. I mentre que els pensaments, els podem alterar conscientment, les passions estan fermament fixades en l’ésser humà. Les hem d’acceptar tal com són. Són la força propulsora del cervell, i, malgrat tot, també ens poden fer caure en la infelicitat més profunda. Per això saber viure consisteix a conèixer les pròpies passions, viure-hi i gaudir-ne.

Per això no sorprèn gaire que les persones s’hagin amoïnat per les seves passions des de sempre. Però qui busca consell, més aviat troba confusió. Gairebé tot el que es pugui dir sobre una vida ben portada i la relació amb els sentiments ja ha estat dit en alguna ocasió per algun savi; malauradament sovint apareix un altre que sobre el mateix cas diu precisament el contrari. Després de dos mil anys de filosofia, més d’un segle de psicologia i una allau de llibres d’autoajuda, debats a la tele i revistes del cor som tan poc savis com abans: ¿cal buscar aventures d’amor? ¿O la vida fidel en comú amb una parella comporta més felicitat a la llarga? Ens cal treballar per estar satisfets? ¿O és l’ociositat, el que fa que valgui la pena viure?

I mentrestant, l’espiral de la ciència ha continuat girant. La neurobiologia permet per primera vegada no només descriure els sentiments, sinó analitzar amb experiments empírics com s’originen i per què serveixen. Amb això sorgeix un nou accés a l’essència humana, d’una gran utilitat. Perquè un estil de vida que es correspongui amb la naturalesa humana a la llarga serà més productiu i ens farà més feliços que un que s’oposi a les nostres disposicions.

Així, la investigació pot servir de filtre per a filosofies de vida per separar els consells entre millors i menys bons. Per això, com en un memoràndum, en aquest capítol posaré a prova alguns refranys, dites populars i facècies que marquen el nostre pensament, per veure si es poden ajustar als descobriments dels neurocientífics. En part faig referència a resultats del capítol anterior.

El nucli de la revisió, el constitueixen tres visions que estan ben afermades i que apareixeran constantment en contextos diferents: primer, els sentiments positius poden fer fora els negatius. Segon, no hi ha cap felicitat que duri per sempre; però podem procurar viure més moments de felicitat que fins ara i fer que l’alegria d’aquests instants s’esvaeixi més a poc a poc. Tercer, és menys important el que un viu que com ho viu. Això pot sonar evident, fins i tot trivial, però en la nostra consciència col·lectiva, sorprenentment, s’han infiltrat molts refranys i dites populars pretesament sàvies que justament proclamen el contrari.

És una aliança sorprenent de l’estrella del rock Mick Jagger i sant Tomàs d’Aquino, la que porta a la conclusió adequada: l’ésser humà no està fet per viure a la terra de Xauxa. Per això la natura ens recompensa per l’activitat; l’excés de comoditat, per contra, el paguem amb sentiments negatius. Deixar-se portar passivament per la ràdio i la tele com el cantant a la cançó dels Rolling Stones està bé de vegades, però a la llarga no en pot sortir cap satisfacció. L’evolució ha sabut evitar això.

No hauria estat lògic que la persona es pogués lliurar a l’apatia durant força temps sense cap càstig, perquè l’Homo sapiens va basar la seva superioritat per sobreviure respecte dels altres éssers en el fet que era més llest i destre que ells.

Aquest privilegi val la pena preservar-lo. En conseqüència, el cervell ens empeny constantment a mantenir-nos actius i no només a mirar-nos el món, sinó també a posar-nos-hi a prova. La substància transmissora dopamina hi juga un paper clau.

Aquest és el motiu pel qual la gent rica que ja fa temps que no ha de fer res més per diners continua la seva ocupació, en comptes de prendre el sol a les Bahames; el motiu pel qual un Bill Gates no pot deixar de fer la guitza als seus nous competidors amb contínues noves estratagemes.

El treball ens cal no només per alimentar-nos. Els filòsofs i ciutadans rics de l’antiguitat que predicaven l’ociositat, sabien molt bé que la vida sense activitat ni objectiu aviat porta a la depressió. S’ocupaven, doncs, publicant escrits, fent debats, organitzant campanyes polítiques i festes refinades.

També avui les persones ens sentim més bé en el nostre lleure quan tenim una ocupació, llevat dels estats poc habituals d’esgotament total. Segons els temperaments, a molts els costa superar la comoditat i fer alguna cosa que no s’ha de fer necessàriament; preferim fer veure que mandrejar és precisament el que ens va bé ara. Un error fatal: no fer res no fa feliç gairebé ningú. Això, els científics fins i tot ho han mesurat.^[202]

Per això és bona idea collar el cargol de la civilització de tant en tant. És clar que ens pot agradar una pizza congelada, però el desig que ens desperta no dura gaire més que el temps que triguem a posar-la al forn i menjar-nos-la. Més sentiments de benestar proporciona fer-la un mateix. Tan bon punt fullegem el llibre de cuina, el sistema d’expectatives entra en acció al cervell. I no és cap desgràcia que la recepta contingui ingredients que no són fàcils d’aconseguir: la dopamina s’allibera per tal d’orientar l’activitat per aconseguir l’objectiu; els opiacis ens fan tastar prèviament els plaers que vindran i ens fan gustosos aquests petits esforços.

Així, l’activitat fa augmentar la il·lusió i, també, la intensitat del gaudi. Com que el sistema d’expectatives no està només encaminat a un únic objectiu, no es tracta tant del que es fa. Renovar el pis, aprendre a anar amb snowboard, ficar-se en un projecte social; tot funciona. Albert Einstein trobava plaer tallant llenya, el cèsar romà Dioclecià, plantant verdura. Fins i tot escombrar un pati pot satisfer. «L’ésser humà s’ocupa buscant la seva felicitat», va escriure el filòsof francès Alain, «però la felicitat més gran és estar ocupat».

Així és com definia el primer ministre anglès el seu elixir de vida. Però aquest lema, al qual a la gent gandula li agrada remetre’s des d’aleshores, el va pagar car. Churchill es veia afectat per greus depressions. «El meu gos negre», anomenava sarcàstic el seu mal que no el va abandonar mai. Les formes malaltisses de la melangia, com Churchill les patia, probablement també tenen causes genètiques. Malgrat tot, l’exercici aixeca la moral, fins i tot en greus depressions, tal com demostren nombroses investigacions fetes durant les darreres dècades. Igualment, molts estudis arriben a la conclusió que passejar pel bosc, en abatiments menys importants, pot ser tan efectiu com una teràpia psicològica.^[203]

Una mica d’activitat física en persones sanes els fa veure la vida encara més de color de rosa. Més de 80 enquestes van realitzar investigadors d’Europa i els Estats Units sobre aquest tema, i pràcticament totes van donar el mateix resultat: qui fa esport regularment se sent més bé, té més confiança en si mateix, menys por i està menys vegades abatut.^[204] L’ésser humà està fet per bellugar-se.

Sorprenentment, l’esport sembla especialment útil en les dones. En diversos estudis, fins a un 20% més de dones que d’homes admetien sentir-se millor després de fer esport; els motius d’aquesta diferència entre sexes són desconeguts.^[205]

Córrer, nedar, ballar, tots els esports són efectius, perquè el que importa no és el tipus de moviment. I encara compta menys assolir cap tipus de marca: hi ha indicis que l’ambició és més perjudicial que no pas benèfica. Els objectius massa exigents sovint no són fàcils d’assolir, comporten frustració i, per tant, la fi de totes les bones intencions. N’hi ha més que prou amb fer mitja hora diària d’esport, perquè l’objectiu no és la massa muscular sinó, tal com escrivia Rousseau, «sobretot per a l’ànima és necessari exercitar el cos».^[206]

L’exercici aixeca la moral en diversos aspectes. Quan els músculs es belluguen, el cervell incrementa l’alliberament d’hormones com la serotonina i probablement també endorfines que poden provocar una lleugera eufòria. Sobretot, però, transmet als sentits interns un ànim millor. Per tot el cos hi ha detectors amb els quals el sistema nerviós vigila l’organisme. Gràcies a aquests anomenats receptors viscerals, podem notar l’estat del cor, de l’estómac, dels pulmons i dels budells. Però també mesuren contínuament la tensió de tots els músculs grans. En tot moment es produeix un concert total de missatges que van del cos al cervell, i podem aprendre a percebre-ho atentament i gaudir del funcionament impecable del nostre cos.

Perquè encara que no siguem conscients d’aquests senyals, el cervell els interpreta com a emocions. Una tensió muscular elevada i les mans fredes, per exemple, les interpreta com un símptoma de por, notem una sensació desagradable sense saber aparentment per què.

Després d’un petit esforç, en canvi, els membres del cos s’escalfen, els músculs es relaxen, el pols s’accelera una mica. I exactament això és el que es correspon a la imatge dels sentiments positius en el cos. Així, podem manipular suaument les neurones del cap mitjançant l’exercici: l’organisme assoleix un estat que només té en moments alegres, i a partir dels senyals del cos corresponents, el cervell produeix al seu torn sentiments positius automàticament.

Realment ho vull tot? És de témer. Si més no, estem programats així: en un acte reflex intentem aconseguir gairebé tot el que podem, i no en tenim prou. El que ens cau a les mans no ens satisfà, sinó que ens desperta ràpidament més ganes de tenir-ne més.

Si més no, així funcionen les connexions al cap. No som diferents, en el fons, dels micos del neurocientífic Schultz: quan ja s’havien acostumat a la recompensa de les pomes, se’ls van calmar les neurones que abans havien fet de la llaminadura un esdeveniment extraordinari. Ara els animals volien panses; les necessitats augmenten, així que una cosa esdevé assolible. També l’ésser humà és un insatisfet constant.

La cantant Gitte defensava l’avidesa de manera agressiva, i en fer-ho li va passar per alt com poden ser d’avorrits els desigs que es fan realitat. La satisfacció resulta difícil, especialment en un món d’abundància on tot sembla a l’abast. Tan sols un vespre davant la tele pot fer semblar la pròpia vida cruelment insípida. Qui es pot permetre aventures amoroses en festes de societat, o tenir un poder fantàstic a les plantes dels directius, o fills constantment feliços corrent per l’herba assolellada, i tot alhora? Comparat amb aquests paràmetres, un no pot sinó sentir-se un fracassat. Els cartells publicitaris ofereixen remeis, però l’atractiu del nou mòbil o del Classe E s’esvaeix tan ràpid com la sacietat després d’anar a un restaurant fast-food.

Però ningú està condemnat a la seva avidesa. Només cal un tracte una mica crític amb el sistema d’expectatives dirigit per la dopamina, com proposava Gitte. A diferència dels micos, nosaltres tenim aquesta possibilitat. Molt sovint és útil tenir clar que anhelar no sempre ha de desembocar en el plaer, i imaginar-se com serà la vida uns mesos després de veure realitzat el desig. Voler i agradar són dues coses diferents.

Ningú ha de renunciar al seu plaer a consumir o a la seva voluntat d’imposar-se. L’impuls per tenir més està tan arrelat en nosaltres que resulta difícil deslliurar-se’n. Una mica de distància irònica pot ajudar a manejar aquesta cobdícia i a no prendre-la massa seriosament. Això és el que va fer Maria Callas d’una manera força original. En els seus anys de fama, l’artista més ben pagada del món d’aquella època gairebé no tenia amb què gastar-se el sou. Malgrat tot, a cada representació demanava exactament un dòlar més.

És veritat. Canviar de plaers és una manera de desfer-se de l’extinció dels sentits. Qui acabi de menjar pollastre trobarà més gustós un plàtan que més pollastre. Després d’un plàtan, però, a la majoria de la gent li resulta més agradable el peix; els investigadors Edmund Rolls i John O’Doherty ho han comprovat. En els seus experiments, van descobrir en la zona del lòbul frontal que és responsable almenys del gust i de l’olfacte que l’interès per les coses conegudes disminueix. Però els científics d’Oxford van trobar un altre efecte: després del plaer d’un plàtan, el gust agradable del peix encara es nota més intensament que de costum.^[207]

Els contrastos són, per tant, una font de felicitat. Això és una bona notícia, perquè significa que tenim una alternativa a l’impuls de voler més. Amb tot, el sistema d’expectatives s’acostuma ràpidament a tot el que és bonic i agradable. El que fa un moment era una sorpresa agradable, ho dóna per fet i demana impulsos més forts que sovint no pot aconseguir. «Res no és més difícil de suportar que un seguit de dies bonics», escrivia Goethe. Però quan, en comptes d’estímuls més forts, ens imposem altres estímuls, el desig es torna a activar; i si el contrast s’ha triat correctament, fins i tot més intensament que abans.

Si acabeu de passar un vespre divertit amb amics a casa, generalment no és bona idea convidar la mateixa gent un altre cop; el llistó és massa alt per als qui han vingut. Seria millor que la propera vegada es fes una altra cosa, en una disposició nova, com ara anar al cine plegats o una vetllada amb només una altra persona. Al cap d’un temps, es pot repetir el primer plaer, perquè tampoc és que la memòria del sistema d’expectatives ho retingui tant de temps. El secret és practicar una certa rotació dels plaers.

Pels mateixos motius també val la pena aprendre a valorar l’imprevist. Davant les coses noves, tenim un comportament antagònic: d’una banda tot el que és desconegut implica estrès. «El que el pagès no coneix, no s’ho menja». De l’altra, una sorpresa agradable és un dels sentiments més positius que podem experimentar. Perquè l’ésser humà també està configurat per buscar la novetat.

Tots dos impulsos es troben en cadascun de nosaltres en una lluita l’un contra l’altre. Però la por de la novetat sovint venç de manera desmesurada, perquè, com totes les criatures, reaccionem més al perill d’una contrarietat que a l’atracció d’una experiència positiva. Quan ha d’actuar l’esperança contra la por, normalment venç la por, una herència de l’evolució.

Ja fa molt de temps que no hi ha perills pertot arreu per a la nostra existència, però l’antiga configuració es manté en funcionament. Massa sovint, la prevenció ens aparta de descobriments seductors; per exemple, quan tornem a demanar sushi al restaurant japonès, tot i que fa temps que tenim pensat tastar un altre plat. I això malgrat que, gràcies a la nostra tendència innata a aprendre, estem en situació de gaudir del desconegut.

Esdeveniments ben senzills ofereixen una oportunitat d’adquirir progressivament una disposició d’aquesta mena; el temps, per exemple. Prou sovint maleïm el clima centreeuropeu, que després d’un parell d’hores de sol ho torna a inundar tot de pluja. Però un també es pot alegrar d’aquesta inestabilitat, perquè comporta expectació en el paisatge, noves disposicions de llum i, cosa no menys important, tema de conversa.

Qui hagi descobert un cop l’atracció de l’imprevist el trobarà pertot arreu. Conèixer gent estranya és emocionant, perquè no podem preveure les seves reaccions. Llegir una novel·la policíaca enganxa perquè la història pren camins inesperats. ¿I no és una de les majors alegries per als pares veure com els seus fills desenvolupen cada dia més una personalitat pròpia?

Una de les indústries que més creixen a tot el món és el turisme. Viatjar provoca variació, i fa il·lusió descobrir zones desconegudes. El problema és que després d’una setmana o dues, fins i tot el lloc més exòtic comença a fer-se conegut. Contra això, el que es pot fer és anar a noves destinacions, encara més emocionants. L’altra manera, que encara és millor, és obrir més els ulls. Perquè sovint només percebem una porció diminuta del nostre voltant. D’això, ja se’n sorprenia el poeta bengalí Rabindranath Tagore:

«Durant molt anys / amb grans esforços / vaig viatjar per molts països / vaig veure les altes muntanyes / els oceans / l’únic que no vaig veure / van ser les gotes de rosada lluentes / a l’herba de just sota la meva porta».^[208]

Així és; en tot el que ens envolta podem veure, sentir, olorar i tastar més que no ho fem normalment. I l’observador atent descobrirà en el dia a dia atraccions inimaginables.

Qui vulgui viure la novetat en allò conegut necessita una mica d’exercici. La majoria està acostumada a no percebre més del necessari. Així, el cervell ens protegeix d’impulsos que no tenen gaire importància per a la supervivència. Per a això, s’activen connexions sota la influència de la dopamina, que dirigeixen la percepció i provoquen en nosaltres una experiència seductora només quan el nou impuls promet a l’organisme un avantatge. Però aquesta limitació es pot superar; les persones tampoc no tenen una tendència innata a enfilar-se a una bicicleta, i malgrat tot ho aprenen.

La sensibilitat també es pot entrenar, dirigint conscientment la nostra atenció. Una manera de fer-ho és deixar passar per alt l’objectiu i el significat de les coses durant uns moments i concentrar-se en la percepció. La fullaraca que cau ja no ens sembla una molèstia que hem d’escombrar de la gespa; en comptes d’això, notem potser el peculiar soroll suau, quan una fulla cau volant fins a terra. Les cares desconegudes ja no les veiem segons el model simpàtica / antipàtica, sinó que ens fixem en la marca de les arrugues que s’hi han anat marcant al llarg d’una vida.

Els sentiments positius sorgeixen sols. Perquè com millor coneixem el món, més el valorem. D’això, n’és responsable un dels efectes més sorprenents de la psicologia, que ha constatat un investigador californià, Robert Zajonc: com més intensament i més sovint percebem un impuls, més positivament hi reaccionem. Zajonc va oferir als seus estudiants lletres xineses que no significaven res per a ells. Però només pel fet que els participants en l’experiment veien contínuament els símbols, hi van desenvolupar una predisposició; com més sovint veien un símbol, millor hi reaccionaven.

Aquest efecte funciona exactament amb tot el que podem arribar a percebre: retrats de persones desconegudes que, si se’ns mostren sovint, semblen més simpàtiques; la música popular oriental també guanya atracció per a l’oïda occidental si se s’escolta sovint; els menjars ens agraden més quan ens els ofereixen repetidament.^[209] En aquesta predisposició pel que és conegut pot ser que radiqui el fet que les emissores de ràdio contínuament emetin les mateixes cançons i que la moda contínuament presenti en períodes regulars coses conegudes.

L’aversió natural a l’avorriment només s’activa quan passem per alt la rotació dels plaers. La sensació de repetició pot desaparèixer, a més, modificant lleugerament allò a què estem acostumats (així ho fa la moda) o coneixent-ho cada cop millor, de manera que ens mostri contínuament noves cares. El desig pel descobriment de les coses noves i la il·lusió per les coses conegudes no són, doncs, antagònics.

Per a la majoria de persones, una mosca només és un animal que fa nosa, però un aficionat als insectes pot veure tot un univers en aquest animal; admirat, explicarà que no es tracta d’una mosca comuna, sinó d’una mosca de bosc rara, la Hippobosca equina, que té un ull que consta de més de 700 parts i que pot veure els ultra-violats, i que les seves ales són un miracle de construcció lleugera. Per tot això, viurà una petita embriaguesa de l’alegria de descobrir.

Tampoc en aquest cas no es tracta de què ens desperta l’admiració. Tant si és teatre, futbol o la mecànica de les motos, qualsevol interès fa augmentar el desig per viure. Una felicitat no s’ha d’acabar mai, a diferència del desig per consumir, que inevitablement provoca una insatisfacció constant. Perquè cada experiència, cada adquisició de saber, obre portes a nous descobriments. Així, un es disposa a fer un viatge que pot durar tota una vida i on un plaer en provoca un altre.

No ens hauríem de deixar encomanar de la falsa adoració del llop solitari. Llibres, pel·lícules, drames de la civilització occidental són plens de personatges masculins que estan disposats a enfrontar-se amb tot el món, un contra tots. En la marxa solitària, l’heroi de western ha lluitat contra els poders foscos i els ha vençut; venerat i amb la dona més bonica a l’oest del Mississipí al seu costat, ara podria viure al lloc que ha alliberat. Però rebutja aquesta recompensa. I, així, veiem John Wayne, a l’escena final, cavalcar de nou al capvespre, abandonat pels bons i els mals esperits.

Precisament, la ideologia alemanya està fatalment imbuïda de la idea que la solitud és un estat anímic especialment desitjable i noble. El monjo solitari davant el mar de Caspar David Fiedrich, el llop estepari de Hermann Hesse, els personatges d’artistes tràgics de Thomas Mann; tots ens fan creure que estar sol acosta l’ésser humà a la seva essència interior.

La veritat és exactament el contrari, com demostren tant les investigacions mèdiques com neurobiològiques; més que res, la solitud implica estrès, una càrrega permanent per al cos i per a la ment. Apareix malestar, el pensament i els sentiments s’enterboleixen per efecte de l’hormona de l’estrès, les defenses disminueixen. L’aïllament fa estar trist i malalt.

Persones d’altres cultures veuen la solitud més com el que és: un estat sovint dolorós i poc natural. Els hindús, per exemple, se sorprenen enormement quan apareix un turista sense companyia. El premi Nobel de literatura, l’hindú V. S. Naipaul, descriu gent de Bombai que han assolit un relatiu benestar i, malgrat tot, tornen dels seus pisos de luxe a l’estretor de les sòrdides i poblades barraques on van créixer; l’esposa no podia suportar el silenci de les seves cares habitacions i patia depressions.^[210]

Aquest és el pol oposat al no menys extrem individualisme occidental, que l’investigador sobre depressions Martin Seligman fa com a mínim corresponsable de la ràpida propagació d’aquesta malaltia. Un europeu no podria compartir aquesta pressió tan forta pel contacte, tal com està estesa per l’Àsia. Les investigacions sobre els admirats efectes de la solitud, amb tot, mostren que nosaltres busquem més distància entre nosaltres del que ens convé.

Encara que aquest lema sembli contradir l’últim paràgraf, és veritat. Precisament perquè la proximitat humana és tan important per al benestar, una mala companyia pot significar més estrès que la vida en solitari. Independentment que els conflictes persistents poden reduir el benestar, el cos també ho paga. Indicis d’això, en van donar diverses investigacions fetes per la psiquiatra nord-americana Janice Kiecolt-Glaser amb el seu marit, l’immunòleg Robert Glaser. Segons els resultats, un medi destructiu per a la parella actua directament sobre el seu sistema immunològic. Els científics van provocar al laboratori una baralla entre un matrimoni. Només unes hores després, se’ls havia reduït considerablement la quantitat de cèl·lules K i anticossos de la sang que han d’atacar els causants de malalties. I també la seva capacitat d’actuació havia disminuït; més, com més agressiva havia estat la parella. Si aquestes discòrdies només es presenten ocasionalment, no tenen conseqüències importants; però les parelles que es tracten malament constantment han d’esperar que això repercuteixi en la seva salut.^[211]

En un altre estudi els científics demostraven que estudiants que havien de compartir l’habitació d’una residència patien més sovint refredats i anaven més al metge com menys els agradaven els seus companys d’habitació. Des de fa força temps se sap que l’estrès pot afeblir les defenses precisament contra la grip i altres petites infeccions.^[212] També hi ha indicis clars que tot l’organisme pateix de manera subtil en una convivència desagradable. Quan els sentiments de simpatia envers l’altre manquen i ja no es poden recuperar, pot ser millor acabar la relació.

Com s’ha de viure, doncs, la solitud que se’n desprèn normalment? Un consell poc habitual és el que dóna el filòsof francès Montaigne per pròpia experiència: «Educo i estimulo el meu gust als encants físics». Perquè «ens hem d’aferrar amb les ungles als plaers de les alegries d’aquesta vida que encara ens queden».^[213] ¿És a dir, banys calents, massatges, perfums, música, bon menjar contra els turments de la solitud? Doncs sí! Un dels grans perills de la solitud és la pèrdua d’autoestima; qui es cuida, hi lluita en contra. També des del punt de vista neurobiològic el suggeriment del noble francès és digne de ser considerat. Perquè tots aquests plaers fan que s’alliberin opiacis que redueixen les tensions desagradables i suavitzen de manera efectiva la melangia de les hores en què un se sent abandonat per tot el món.

A més, les substàncies naturals de la felicitat fan augmentar l’activitat social. Mentre els opiacis, en dosis elevades, redueixen la necessitat de contacte, en quantitats petites l’activen, com demostren experiments fets amb rates.^[214] Qui torni a veure el sol lluir sobre seu voldrà compartir la seva alegria. Les persones que estan de bon humor són més sociables; el motiu és segurament que una situació d’optimisme esvaeix la por que tan sovint fa que ens espanti iniciar contactes amb altres.

Igual que la creença en la revolució mundial, aquest primer consell també ha passat una mica a la història. Els homes ja no han de viure amb cinc dones per ser progressistes, com feia Rainer Langhans, habitant d’una comuna. Però com tantes altres idees del 68, l’esperança d’allunyar-nos de la melangia burgesa mitjançant la promiscuïtat també ha deixat rastre en el nostre pensament. Qui no s’ha preguntat mai si no és un ensopit o un burgès pel fet de tenir relacions sexuals des de fa anys amb la mateixa persona?

La frase de la feminista americana Steinem va esdevenir credo de la Single-generation (generació de solters); per què s’han de suportar les limitacions d’una parella estable si un cercle de bons amics i una aventureta de tant en tant comporten segurament més sentiments de felicitat? Tot i que aquesta visió encara es defensa en revistes i llibres de consells, a la majoria de dones i homes això els desorienta.

No hi ha dubte que qui canvia d’amant constantment viu de manera més excitant. Però també pot valdre la pena un reconeixement de l’avorriment. La unió amb una parella produeix sentiments positius, i l’amor físic fomenta la convivència. Algunes coses indiquen que les persones, a diferència de la majoria de criatures de la natura, estan constituïdes per tenir relacions duradores amb una parella. La majoria de nosaltres tenim, doncs, una tendència natural a la monogàmia, transmesa a través de complicats circuits reguladors del cervell, en els quals l’hormona oxitocina juga un paper important. Aquest pot ser el motiu pel qual les relacions amoroses duradores poden oferir més escalfor i més seguretat que les amistats.

Hi ha enquestes que confirmen això. Coincideixen en la conclusió que les persones en parella normalment viuen més felices que els solters. Als Estats Units, per exemple, només un 25% dels adults no-casats es van declarar «molt feliços», enfront del 40% dels casats. Això és igual de vàlid per als homes i dones, sense diferència. No és que sigui impossible trobar la felicitat sol, però entre dos és més fàcil.^[215]

Els solters pateixen més sovint depressions que els casats; entre els divorciats, les xifres encara són molt més elevades.^[216] I hi ha estadístiques europees i nord-americanes que demostren que els casats pateixen menys molèsties físiques que la gent soltera o separada.^[217]

En això, la dedicació emocional hi té un paper important. Els bons amics poden oferir molt de suport, però rarament substituir una relació de parella, perquè la disposició de la parella d’estar l’un per l’altre gairebé sempre és més forta.^[218] I, al capdavall, el simple fet que ens acariciï una persona coneguda ja redueix l’abatiment i l’estrès. També això és un efecte de neurotransmissors com ara l’oxitocina i els opiacis que s’alliberen en moments de tendresa.^[219]

En definitiva, una bona relació de parella fa feliç. Aquest és, juntament amb l’assiduïtat de les pràctiques sexuals (que hi està relacionada) el factor extern més important que determina la satisfacció vital. Comparat amb això, la situació econòmica, la feina, el pis o les activitats de lleure tenen un paper infinitament menor; malgrat tot, sovint dediquem molt més temps i energia a aquestes coses que no pas a estar per la nostra parella. Val la pena canviar això. Perquè gairebé res és tan rendible a la llarga per a la pròpia felicitat com prendre’s temps per a l’altre i viure aquest temps intensament.

Tard, però malgrat tot, també la feminista Steinem ha reconegut això. Fa poc es va casar, als 63 anys.