Capítol 8: La cara fosca del desig

De vegades correm el perill d’esdevenir una joguina dels nostres sentiments positius. Com que l’alegria pel vestit d’estiu que acabem de comprar no dura gaire, a la propera ocasió ens comprem també les xancletes de Prada que fan joc. A més, el preu estava rebaixat, ens les havíem d’endur, encara que de fet fossin mig número massa grans. Així viu no poca gent precisament ben pagada, contínuament a un pas de quedar-se sense fons. Els plaers són passatgers. Qui no lluitaria contra l’atipament que es produeix després de menjar-nos tres trossos de pastís Sacher, amb una salsitxa contundent, i, amb això, haver engegat a rodar tots els intents de fer règim dels últims dies?

El desig es pot independitzar. Que això passa, ho va demostrar el neurocientífic canadenc James Olds l’any 1954 amb un experiment llegendari: Olds va introduir un elèctrode prim a l’hipotàlem d’unes rates, la zona del cervell que allibera el desig. L’investigador va connectar el cable a un interruptor amb el qual els animals mateixos podien provocar una petita descàrrega elèctrica i, així, estimular la part del cervell afectada. El resultat va ser senzillament aclaparador: al cap de poc, les rates ja no s’apartaven de l’interruptor. Les pobres criatures havien oblidat tota la resta i premien l’interruptor contínuament. Fins a 6.000 autoestimulacions l’hora va registrar l’investigador. Per a sorpresa d’Olds, fins i tot el sexe ja no tenia cap importància; el més curiós era que ja no pensaven tampoc a menjar ni beure. Les rates s’arriscaven a morir-se per una mica de felicitat! El científic els va salvar la vida, al final, desconnectant l’estimulador al cap d’uns dies.^[132]

Què va empènyer les rates a destruir-se gairebé? La pressió feta a la palanca activava el seu sistema d’expectatives i els inundava el cervell de dopamina. Com ja hem vist, aquesta substància transmissora assenyala que hi ha una recompensa a la vista i posa en funcionament tota mena de funcions físiques per tal que l’organisme obtingui aquesta recompensa. Però, sobretot, la dopamina provoca que el cervell valori la situació com a positiva: es programa per a la repetició. En l’abella, eren flors riques en nèctar, les que provocaven l’alliberament de dopamina i feien que, per això, d’ençà d’aleshores hi aterrés; en les rates d’Olds la palanca feia aquesta funció. Així, les rates no podien fer res més que accionar-la, reforçant cada cop més la programació i, per tant, l’impuls.^[133]

En aquest experiment queda demostrada la cara diabòlica dels sentiments positius. Si una cosa atractiva provoca repetidament desig, la manera de funcionar d’altres parts del cervell s’altera; si és excessiu, aquest desig fa que les persones se sentin tan impulsades que ja no coneixen cap límit i perden de vista la realitat. L’investigador neozelandès John Reynolds, recentment, ha pogut comprovar directament com s’alteren les connexions del cervell sota la influència de la dopamina. Per constatar-ho, va utilitzar una prova disposada de manera semblant a la de James Olds, en el seu moment. Només deu minuts després de pitjar la palanca per primer cop, ja s’havia alterat la intensitat d’acoblament de les neurones al mesencèfal de les rates, que és el que dirigeix les activitats externes. La programació per al desig havia començat.^[134]

El que es pot fer servir per a moltes coses és fàcil que s’utilitzi malament. Això passa també amb les nostres connexions al cervell per crear el desig. Es poden apropiar de la nostra personalitat només pel fet que són tan variables i adaptables. Perquè, a diferència del que es podria esperar, nosaltres no tenim un interruptor que ens obligui a menjar, un per a l’amor o un tercer per al reconeixement social. En comptes d’això, disposem d’un sistema universal per al desig. Un únic mecanisme fa que la persona desitgi i l’encamina cap a l’obtenció dels seus desigs, siguin els que siguin. En això rau alhora el poder d’aquest programa i el perill que se’n desprèn.

Aquest descobriment, l’Homo sapiens també el deu a les rates. De nou, uns científics van introduir elèctrodes a l’hipotàlem d’unes rates, aquest cop per esbrinar quins efectes immediats té el desig en el comportament. Tan bon punt els investigadors van activar les connexions cerebrals per al desig, els animals van iniciar una activitat febril. Però cap on es dirigia l’impuls dels seus actes? Com que el desig es provocava artificialment mitjançant l’estimulació del cervell, no tenia cap objectiu. Per tant, se’n va buscar un. Els animals van començar a fer tot allò que pot fer, doncs, una rata: menjar, beure, ensumar, rosegar, netejar-se, copular, arrossegar coses dins la gàbia, matar ratolins, portar les cries al niu.

El que les rates feien no semblava tenir cap rellevància; només es tractava de fer alguna cosa i prou. Si els científics li treien el menjar a una rata estimulada electrònicament que justament es disposava a fer això, doncs corria cap la proveta i bevia. Si també li retiraven això, la rata es buscava una parella per a aparellar-se. L’arbitrarietat arribava fins i tot al punt que les rates que volien beure però que es trobaven que l’aigua havia estat traslladada de la proveta a una tasseta, abandonaven el seu objectiu i es posaven a menjar.^[135] I com més dopamina circulava pel seu cervell, més intercanviables esdevenien les activitats en què l’excitació buscava una vàlvula de sortida. Així, els investigadors van observar activitat en estat pur; actuar ho era tot, l’objectiu, res.

Aquest impuls s’explica per la manera com funcionen els mecanismes del desig. La dopamina, la substància transmissora més important d’aquest sistema, no té la funció de transmetre per ella mateixa una informació determinada. Més aviat altera la predisposició de les neurones a rebre missatges; i, així, la manera com un organisme reacciona al món. Així es reforcen les excitacions que abans predominen. Una rata que tot i així tingui gana buscarà aliment encara amb més desfici; un animal tip amb un sistema de dopamina estimulat es llança sobre la primera cosa bona que se li presenta.

A l’ésser humà no li passa altrament. Voler una cosa és el millor remei contra l’avorriment. Desitjar fa augmentar més encara l’eufòria per haver aconseguit una cosa. El que provoca el bon humor no és tan important. Un vestit de somni, una visa or, aconseguir la presidència al consell escolar, tot serveix per mantenir en funcionament la màquina del desig. El que compta és l’estat interior de l’anhel, les ganes de sentir la victòria. Per aconseguir-ho estem disposats a donar-ho gairebé tot.

El principi de Las Vegas

De la il·lusió per menjar bé, amb una disposició adient pot sorgir l’addicció al menjar; del plaer de fer esport, el fúting obsessiu; de les ganes de guanyar, la ludopatia. Tots aquests tipus de comportaments s’originen de maneres molt semblants.

En la ludopatia, l’esperança d’obtenir una recompensa financera posa en marxa la il·lusió malaltissa. S’allibera un raig de dopamina quan la màquina escurabutxaques del saló recreatiu dringa amb les monedes o quan el jugador del costat recull els guanys; comença «un pessigolleig de foc per tot el cos», com escrivia el novel·lista rus Fiodor Dostoievski, qui va perdre totes les seves possessions a la ruleta. I n’hi ha prou amb el dringar d’unes monedes, a Las Vegas, per tenir hores i hores grups de persones normalment ben assenyades davant una caixa de llautó fent que premin una palanca com uns robots dos o tres cops per minut, amb l’esperança que aviat també els toqui a elles. No és per casualitat que aquestes escenes del saló recreatiu recorden aquelles rates del laboratori que es podien estimular elles mateixes activant la palanca: els processos del cervell són els mateixos.

Perquè cada cop que sona la màquina es torna a alliberar dopamina. Cada cop es reforça al cervell la relació «palanca» amb «sentiment agradable», i amb això l’impuls per prémer la palanca; exactament igual que en l’experiment de les rates. Que les màquines al capdavall escupen menys diners del que introdueixen els jugadors, el seu sistema d’expectatives no ho pot saber.

El psiquiatre Hans Breiter de Harvard ha demostrat que en jugar amb l’esperança de guanyar s’activen els mateixos circuits estimuladors al cervell que en els drogoaddictes, fins i tot en participants en experiments que no són dependents. Una persona que juga ocasionalment es diferencia d’un jugador compulsiu en el fet que encara controla l’impuls del seu sistema d’expectatives.^[136]

Desig que mata per bogeria

Que l’addicció, sigui del tipus que sigui, serveix als mecanismes que s’encarreguen en el dia a dia de l’aprenentatge i de la il·lusió, i que per tant són vitals, és de fet la visió més irritant que ofereix l’estudi dels sentiments positius. I precisament per això permet als investigadors de l’addicció obtenir visions profundes sobre la ment de persones sanes, també. L’addicció és un accident en la recerca de tot ésser humà per trobar la felicitat.

Un autoperjudici així, l’evolució no l’ha considerat prou, perquè no podia preveure un futur tan llunyà. Fa 100 milions d’anys, quan es van establir molts dels nostres models de conducta en els gens, no es podia preveure que els primats superiors elaborarien begudes alcohòliques, crearien cases de joc, sintetitzarien la cocaïna. Encara fa només deu generacions, quan la fam feia estralls, no es podia ni imaginar una agricultura tecnificada que ampliés tant l’oferta d’aliments que l’obesitat pogués esdevenir un problema seriós de salut.

La dependència es pot entendre com un desig que perd el control perquè falla el contrapès. Qui vulgui pot, amb certa raó, atribuir fins i tot els set pecats capitals de la tecnologia essencialment a un excés del nostre desig natural per la felicitat. La supèrbia és un amor propi exagerat; l’avarícia és l’estalvi fora de mida. L’enveja apareix quan la nostra tendència natural a orientar-nos segons els altres creix desmesuradament. Les persones es lliuren a la gola quan l’organisme no respon amb sensació d’haver-se atipat en la ingestió d’aliments; i a la luxúria, quan el sexe les satisfà tan poc que sempre en volen més. La ira és un desig d’atac desenfrenat; la peresa, un relaxament agradable que no segueix cap altre impuls nou.

Les drogues actuen exactament igual que la palanca fatal de la casa de joc o de la gàbia de les rates, perquè també provoquen un alliberament de dopamina en el cervell.^[137] Sota la influència de l’alcohol, el nivell de dopamina augmenta gairebé fins al doble; amb la nicotina i la cocaïna, fins i tot al triple, tal com ha comprovat el toxicòleg italià Gaetano Di Chiara. Com que la dopamina ens desperta i ens fa estar més atents, després d’una cigarreta ens sentim excitats agradablement i més àgils que normalment, i un got o dos de vi ens fan sentir més optimistes.

En totes les addiccions hi ha el mateix mecanisme, i les drogues només es diferencien en com l’activen. La nicotina allibera dopamina directament, activant les neurones corresponents. L’alcohol, l’heroïna i la morfina fan augmentar el nivell de dopamina fent marrada: aturen les neurones que normalment fan de contrapès en el sistema d’expectatives. La cocaïna, per acabar, s’encarrega de fer que la dopamina que normalment torna a desaparèixer en les membranes cel·lulars del cervell, s’estigui més temps en circulació. Qui esnifa la pols blanca viu una embriaguesa semblant als estats que patia en Leonard, el pacient d’Oliver Sacks, sota els efectes del medicament L-Dopa: se sent omnipotent.

Al final, però, gairebé no es tracta de com s’allibera la dopamina. El que és decisiu és que això tingui lloc, perquè així el cervell relaciona veure la droga i el desig de tenir-la gairebé de manera inseparable. Un cervell addicte que reconeix una cigarreta ordena immediatament «encendre» o, amb l’estímul «ampolla», dóna instruccions de beure. N’hi ha prou amb la imatge d’una xeringa per fer activar el circuit d’accionament del desig en un heroïnòman, tal com demostren estudis fets amb tomògrafs d’emissions de positrons.^[138] Així, la nicotina, l’alcohol o la cocaïna s’amaguen com els guerrers al cavall de Troia en estructures del cervell que s’encarreguen dels sentiments agradables: les drogues segresten el cervell.

Com ens deixem seduir

Us recordeu de la vostra primera cigarreta? A la majoria de persones els resulta fastigosa, una cremor al coll, una tos que davant els companys de la mateixa edat, que sovint hi són presents, només podem amagar amb dificultats. Amb les primeres gerres de cervesa, a molts els ha passat bastant el mateix. Si som sincers ¿sovint no ha estat més aviat el desig de no mostrar flaquesa que el seu gust amarg, el que ens ha portat a continuar bevent?

D’adults, la majoria de persones podem gaudir de la cervesa o d’una cigarreta, fins i tot podem aprendre a apreciar el gust picant del xili. Però plaer no és el que sentíem al començament.

I així gairebé tampoc no és plaer el que empeny la gent a dependre de l’alcohol i el tabac. Per ella mateixa, ni tan sols una rata de laboratori no xarrupejaria una ampolla d’aiguardent, encara que l’alcohol té els mateixos efectes en ella que en les persones. Malgrat això, els científics s’han d’esforçar per aconseguir que les rates s’acostumin a la droga. Això també és vàlid per a les persones: l’addicció s’aprèn.^[139] Gairebé sempre hi ha l’impuls de superar una situació difícil. Qui té problemes també té licor, va escriure Wilhelm Busch; en el sentit contrari també és veritat.

L’alcohol calma i esvaeix les pors. La cocaïna fa efecte ràpidament com un turboalimentador per a la imaginació i l’enginy. Així, ajuda tots aquells que se senten ximples i avorrits davant els seus amics. La nicotina ajuda a suportar l’avorriment i l’estrès, excita i calma alhora. Però, sobretot, una cigarreta provoca reconeixement en el cercle d’amics adolescents i trenca el gel en els contactes nous.

Molts estudis mostren que no és la recerca del plaer el que fa que les persones caiguin en la droga, sinó el desig de trobar una sortida a les dificultats de la vida. El consum de drogues augmenta quasi automàticament en fases de la vida desagradables. Així, l’alcoholisme està més difós entre els treballadors a l’atur, i entre els soldats nord-americans al Vietnam predominava l’addicció a l’heroïna.^[140] El 40% d’aquests nois almenys un cop va provar de fer més suportables els horrors de la guerra amb la xeringa; i la meitat prenia la droga tan sovint que tenia síndrome d’abstinència quan ho va deixar.^[141]

Però una breu contrarietat pot portar a un consum de drogues més elevat. Així, científics nord-americans van demanar a persones no addictes que resolguessin un enigma difícil; i per fer-ho, un director de l’experiment els renyava d’una forma desagradable i amb menyspreu. Seguidament, els participants havien de fer una prova que se’ls descrivia com un test sobre una beguda; havien de comparar i valorar diferents begudes alcohòliques. Les persones que havien estat renyades bevien considerablement més que els participants que havien estat tractats amb amabilitat. Un tercer grup que també havia estat renyat, però que havia tingut l’oportunitat de tornar-s’hi, va prendre quantitats normals d’alcohol; pel que es veu, doncs, la rèplica havia fet disminuir la necessitat d’ofegar les penes en alcohol.^[142]

Qui es torna addicte?

Les drogues ajuden a oblidar. Però ni de bon tros tothom que té problemes pren drogues; i no tothom que pren drogues és addicte, tampoc. No tothom que beu vi ni tothom que pren cocaïna ocasionalment cau en la dependència. El nombre més alt dels que sucumbeixen a la droga es troba entre els fumadors. Les cigarretes són la droga més seductora de totes, no només perquè són omnipresents, sinó també perquè la nicotina desencadena immediatament al sistema de la dopamina.^[143]

Com és que la majoria de persones pot consumir drogues sense sucumbir-hi? Que una persona sigui drogodependent ho decideixen d’una banda les circumstàncies vitals, i de l’altra els gens. Tots els tipus d’estrès fan augmentar la probabilitat de sucumbir a l’alcohol, el tabac o l’heroïna, quan busquem una mica de relax.

Algunes influències dels gens en el risc de dependència són molt senzilles; qui toleri bé una droga, té més perill. Qui, en canvi, tingui un cos que després d’uns gots de massa es venja amb una ressaca terrible, gairebé segur que no serà mai alcohòlic.

Un altre factor hereditari és el grau de curiositat. Efectivament, entre el desig per la novetat i el perill d’esdevenir addicte d’una substància, hi ha una estreta relació. En tots dos impulsos la dopamina està en joc, i qui busca novetats, aventures i situacions perilloses té un cert risc d’esdevenir addicte. Els investigadors de l’addicció saben des de fa molt de temps que les rates que tenen una especial facilitat per esdevenir addictes són les que mostren més curiositat que les altres.^[144]

Sembla que hi té un paper important el conegut receptor D2, punt d’acoblament de la substància transmissora dopamina al cervell. Científics del Brookhaven National Laboratory de Nova York han aconseguit fins i tot curar l’addicció a rates alcohòliques, fent-los augmentar el nombre de receptors de dopamina al cap mitjançant una teràpia genètica.^[145]

¿Podrem, en un futur llunyà, curar de l’addicció també les persones actuant en els gens? De moment, aquesta possibilitat està totalment descartada, fins i tot només perquè els complexos mecanismes que determinen com influeixen els gens sobre el consum de drogues encara no es coneixen. Així, l’interès dels genètics se centra en aquests moments a preveure la tendència a l’addicció d’una persona, per tal que l’afectat pugui actuar en el moment adequat. Qui tingui pocs receptors D2 hi és especialment propens, diu la investigadora d’addiccions Nora Volkow, del Brookhaven National Laboratory. Besnéta del revolucionari rus Lev Trotski, s’ha fet famosa per examinar amb raigs X els cervells de persones addictes. Amb això va descobrir que una addicció transitòria fa disminuir encara més el ja baix nombre de receptors D2; i, a més, durant anys.

Qui és o ha estat drogoaddicte té una elevada probabilitat de patir una segona addicció. En experiments amb animals, rates addictes a la morfina, després de superar-ho, sucumbeixen a l’alcohol; quasi tots els heroïnòmans són addictes a l’alcohol o al tabac. L’addicció enxampa totalment l’ésser humà. Encara té més risc qui hagi començat a fumar o a beure a la pubertat, perquè el cervell jove és especialment mal·leable. No hi ha, per tant, cap prevenció millor contra l’addicció que mantenir-se allunyat del consum de drogues de petits fins a l’edat adulta.

Atrapats en un cercle viciós

Qui comença a ser drogoaddicte sovint només sent el desfici cec per la droga, i quasi no el desig de gaudir-ne. La programació del cervell per la droga, i no el plaer de beure o de fumar, manté viva l’addicció.

Això no vol dir de cap manera que no es pugui gaudir de les drogues. És clar que les cigarretes, la cervesa i també les drogues més dures provoquen sensacions agradables. L’exemple més il·lustrador el tenim amb substàncies com l’heroïna, que químicament s’assemblen als opiacis i per això provoquen eufòria. D’una manera una mica més matisada, també la nicotina i l’alcohol provoquen un efecte semblant. Si un es lliura a aquesta embriaguesa només de tant en tant, ni tan sols no ha de témer conseqüències perdurables.

Però qui gaudeix regularment d’una droga, cada cop en necessita més. Perquè el seu efecte disminueix: el cervell perd interès. El plaer s’esvaeix progressivament: amb el temps ja no es tracta d’eufòria, sinó de viure un estat d’ànim almenys normal. Un dia sense droga sembla gris. Sí que la droga activa durant unes hores l’antiga alegria de viure, però fa el cervell encara més insensible. Cada cop més, el consumidor de droga entra en la dependència. En un moment donat, a l’addicte a la nicotina fumar una cigarreta rere l’altra ja no li provoca sensacions agradables, igual que a l’alcohòlic prendre vodka per esmorzar. Persisteix perquè és addicte, però de plaer, ja no se’n pot parlar.

Gairebé ningú no ha descrit aquest estat de manera més commovedora que el cantautor alemany Konstantin Wecker, que va ser cocaïnòman: «Quin horror, quan a casa només en quedaven uns quants grams. Destrossava les parets, on m’imaginava que hi havia capses amagades, trinxava els mobles amb l’esperança de trobar-hi restes; que miserable, quin fàstic que em feia a mi mateix. M’estimava el meu camell, que em proporcionava tant de bé, i quan al judici vaig dubtar davant seu, em va sortir de l’ànima».^[146]

Així que manca la droga, el cos avisa tremolant i passant fred. Però suportar la reacció del cos quan no hi ha droga encara és l’exercici més fàcil, comparat amb el que ve després. La gelor i els sacseigs, el fàstic i les al·lucinacions es poden reduir amb medicaments i desapareixen al cap d’unes setmanes. Molt més difícil, però, és mantenir a ratlla l’ànsia per la droga, que s’ha gravat al cervell.

Molta gent creu que un drogoaddicte consumeix la seva droga abans que res com a remei contra l’aparició de símptomes amenaçadors de síndrome d’abstinència. Però això sol no explica com és que al cap de dècades encara pot recaure qui ja ha estat addicte una vegada. La insensibilitat del cervell respecte de la droga desapareix al cap de poc temps, al llarg de la reacció física sovint dolorosa. Malgrat tot, moltíssima gent recau i torna a agafar una cigarreta amb desfici, després de desenganxar-se.

La recaiguda només la pot entendre qui sàpiga que el cervell produeix les sensacions de la voluntat i del plaer de maneres diferents. L’addicció perverteix tots dos mecanismes. Si la vida sembla ensopida sense drogues, això es deu al fet que la droga ha afectat l’habilitat per gaudir. El desfici malaltís, per contra, sorgeix perquè la droga s’ha introduït en els sistemes cerebrals de la voluntat i els ha alterat. I mentre que la manca d’interès respecte del plaer és reversible, el sistema d’expectatives es manté malmès durant molt de temps.

Així en els poderosos mecanismes del desig rau el fet que la dependència sigui tan tossuda i retorni constantment. Craving, anomenen els científics aquest fenomen. Qui hagi estat addicte un cop, sovint ja no perdrà mai més de la vida la submissió a la droga; igual que no es perd la llengua materna. Perquè l’experiència de dependència altera per sempre la manera de funcionar de les cèl·lules nervioses del cervell. Així, es transforma la manera com es recull la informació genètica i es converteix en proteïna: les cèl·lules produeixen preferentment substàncies que fan que el cervell sigui especialment receptiu a tot el que té a veure amb la droga. I com cables gruixuts, al cervell hi ha connexions entre neurones que provoquen que aquests impulsos desprenguin immediatament ànsia per la droga; gairebé mai no es regeneren. En experiments amb animals, observant el comportament de cèl·lules del cervell aïllades, els neurobiòlegs poden reconèixer exactament quines rates s’havien acostumat a l’alcohol molt de temps enrere.

Això no vol dir que les persones estiguin abocades a la seva addicció sense remei. La dependència es pot superar. Però qui hagi estat addicte una vegada ha d’anar amb compte durant tota la vida amb la malaltia superada; igual que un malalt d’infart ha de canviar la seva conducta si no vol patir un altre atac de cor.

Un addicte pot cedir a les veus de sirena de la droga, o bé intentar mantenir controlada la pressió de cedir a la seducció. Totes dues coses són difícils, perquè el cervell no només uneix la droga amb l’ànsia, sinó també totes les excitacions que hi hagin estat mai relacionades: el fum del bar, veure antics amics, l’aroma d’unes gotes de rom en un pastís.

Quines tortures absurdes pot sentir un exdrogoaddicte, ho explica Elton John, una de les innombrables estrelles del pop que ha aconseguit deixar amb èxit l’addicció en la seva vida: «De vegades, quan volo per damunt dels Alps suïssos coberts de neu, penso: allà sota hi ha tota la cocaïna que he esnifat».^[147]