Capítol 6: Anhel

Una inflamació cerebral greu va convertir en Leonard en una mòmia vivent. Tot i que ja tenia 46 anys, el seu cervell no tenia arrugues, perquè no mostrava cap expressió. Per això, en Leonard semblava el noiet que era quan la malaltia el va enxampar, poc abans d’acabar els estudis. Incapaç de fer gairebé cap moviment, els seus membres s’havien tornat rígids amb el pas dels anys. A més, el malalt havia perdut la veu, cosa que quasi el torturava més que la invalidesa, perquè li encantava parlar. L’única alegria que li quedava era llegir mentre el cuidador li passava les pàgines. Llavors, en Leonard es va submergir en la literatura universal. Només es podia comunicar mitjançant una tauleta, marcant les lletres amb la mà dreta amb dificultat. El cos, per a ell, era una «presó amb finestres, però sense portes», on havia de viure com el Panther de Rainer Maria Rilke, amb qui sovint es comparava:

El seu metge era el jove Oliver Sacks, qui més tard va fer mundialment famós el destí d’en Leonard i d’altres malalts impedits semblants. Sacks va experimentar llavors amb un medicament nou, L-Dopa, que s’assembla a la substància transmissora dopamina. En Leonard va ser el primer pacient en qui Sacks va provar la medecina. Els efectes eren tan eficaços que el jove metge se sentia com si veiés imatges de la resurrecció dels morts. Per això, el primer llibre de Sacks i la pel·lícula que se’n va fer posteriorment es titulaven Awakenings (El moment del despertar).

A inicis de març del 1969 van començar el tractament; i només dues setmanes després, en Leonard ja era tot un altre. Podia caminar! En Leonard va baixar al jardí, va enfonsar la cara a les flors i els va fer un petó; com algú pletòric d’alegria. No només ho semblava, en Leonard estava embriagat de món. L’energia l’omplia. «Em sento salvat, ressuscitat, renascut», deia. «Em sento com un enamorat, he trencat les barreres que em separaven de l’amor. Tinc una sensació de salut que s’assembla a la misericòrdia». Fins i tot podia tornar a conduir i es va capbussar en la vida nocturna de la seva ciutat natal, Nova York, que li semblava tan seductora com el Nou Jerusalem.

En comptes dels versos de l’infern, a la Divina comèdia de Dante, ara llegia la part del paradís, amb llàgrimes d’alegria als ulls. «L-Dopa és un medicament beneït», va escriure al seu diari, subratllant la paraula beneït. «M’ha fet més obert, on era tancat. Si tothom se sentís tan bé com jo, no pensaria mai en lluites ni guerres, en dominis ni possessions. Tothom estaria content de si mateix i dels altres. Reconeixeria que el cel és exactament aquí, a la terra».

Però l’èxtasi d’en Leonard només va durar un parell de setmanes. Al maig, la seva alegria va començar a esdevenir enyorança dolorosa, i després ànsia. Cada cop el posseïen més desigs insadollables de poder i sexualitat. Va començar a molestar les monges del centre i li demanava seriosament al seu metge, Sacks, que les obligués a estar «al seu servei» a la nit. «Estic carregat i sobrecarregat», deia. «Amb L-Dopa a la sang, no hi ha res al món que no pugui fer, si vull. La L-Dopa és poder i força irresistible. La L-Dopa m’ha donat l’energia que anhelava».

Ara parlava rapidíssim i les tres primeres setmanes de juny va escriure la seva biografia, de més de cent pàgines. El seu estat va esdevenir fúria. En Leonard es veia assetjat per dimonis; creia que al seu voltant hi havia un niu de cordes per tal d’escanyar-lo. Un dia que, en la seva bogeria, es va voler ofegar amb un coixí, Sacks li va retirar el medicament. Al cap d’uns dies, en Leonard va tornar a quedar-se petrificat. I en aquest estat va morir el 1981, després que altres intents de tractament amb L-Dopa i medicaments semblants li provoquessin la mateixa follia.^[83]

La substància que ens impulsa

Què havia passat? La inflamació havia afectat alguns grups de cèl·lules del mesencèfal d’en Leonard. Si tallem el cervell humà, veiem que aquestes acumulacions es troben força exactament al mig del cap, on apareixen com unes taques negres de la mida d’una ungla, aproximadament. Per això s’anomenen substantia nigra, en llatí (substància negra). Aquí es produeix la substància transmissora dopamina.

La dopamina és una molècula minúscula de només 22 àtoms: hidrogen, carboni, oxigen, nitrogen. Si s’ampliés deu milions de vegades, aquesta figura semblaria un capgròs; un cap allargat que consisteix sobretot en àtoms de carboni s’estén amb una cua on hi ha les altres parts. Aquesta substància li mancava a en Leonard, i Sacks la hi va introduir en una forma lleugerament alterada, la L-Dopa.^[84]

Per molt que la molècula de la dopamina pugui semblar discreta, al cervell funciona com una autèntica solució per a tot. S’ocupa de dirigir la nostra capacitat d’estar desperts i determinar la nostra atenció. Fa augmentar la curiositat, la capacitat d’aprenentatge i la fantasia, la creativitat i el desig sexual. Perquè el cervell produeix aquesta substància transmissora sempre que anhelem alguna cosa o algú. La dopamina és la molècula de la voluntat.

Per això aquesta substància increïble no només s’encarrega de l’impuls, també posa en funcionament els sistemes necessaris per tal que aconseguim els nostres objectius. Sota el seu efecte, ens sentim motivats, optimistes i plens de confiança en nosaltres mateixos. La dopamina predisposa el cervell perquè, a la decisió, la segueixin els fets; és indispensable perquè els músculs obeeixin la voluntat. En definitiva, la dopamina és la substància que ens impulsa. I com que ens genera una il·lusió vibrant, fa que un objectiu ens sigui atractiu i ens sembli accessible, la dopamina comporta, molt més que cap altra substància transmissora del cervell, que ens sentim eufòrics.

No hi ha quasi cap situació en què aquesta substància no desenvolupi una funció. Si al supermercat hi ha fruita fresca que atrau els nostres sentits, s’allibera dopamina. Notem l’aparició d’un sentiment de felicitat, un «Vull!» excitat i alegre. Sota la influència de la dopamina, el cervell dóna ordres als músculs perquè estirin el braç i agafin la poma. Alhora, s’activa la memòria en disponibilitat d’atenció; el cervell es disposa a comprovar atentament si les pomes tenen tan bon gust com esperem, per tal d’apuntar-se la bona experiència o la decepció per a la propera vegada.

La dopamina també està en funcionament quan, en la vida professional, assumim una activitat nova; quan pel carrer passa una persona atractiva, molt abans de tenir-hi cap relació sexual. I si agafem una gerra de cervesa o una cigarreta, ho fem per procurar-nos una ració extra plena de desig d’aquesta substància transmissora. Perquè l’alcohol i la nicotina tenen com a efecte, sobretot, que el cervell alliberi dopamina en abundància.

A part dels grups de cèl·lules negres de la substantia nigra que en Leonard tenia afectades, la dopamina també es forma a la zona veïna que porta l’incòmode nom de Area ventralis tegmentalis. D’aquests dos nuclis s’estenen ramificacions nervioses en totes direccions. Reparteixen la dopamina pel cap. A través d’aquestes ramificacions, la dopamina flueix en els àmbits del cervell que duen a terme la feina pròpiament dita; connexions que tenen com a efecte que responguem a recompenses, que recordem sentiments agradables, que ens emocionem.^[85]

Per això, aquesta substància és tan important per a la nostra vida, perquè determina de tres maneres el que ens passa dins el cap. Primera, ens fa estar atents a situacions especialment interessants: la dopamina desperta. Segona, convida les cèl·lules grises a enregistrar les experiències positives: la dopamina estimula l’aprenentatge. I, per acabar, serveix per dirigir els músculs, per fer el cos dòcil a la voluntat: la dopamina activa.

Vist així, sorprèn poc que la manca de dopamina faci que, en casos extrems com el d’en Leonard, a les persones els manqui l’impuls fins a fer-los tenir la rigidesa d’un cadàver. Però una sobredosi d’aquesta substància porta igualment al deteriorament: el desig augmenta fins a esdevenir obsessió; l’anhel de tenir objectius esdevé embriaguesa de poder; la confiança en un mateix esdevé complex de superioritat i la riquesa d’idees, bogeria. Fins i tot els sentiments positius tenen la seva part fosca. Cap altra substància transmissora del cervell ho demostra tant com la dopamina.

La tragèdia d’en Leonard va ser que els metges encara no sabien dosificar correctament el medicament L-Dopa, nou aleshores. Així, va ingerir més dopamina de la que el seu cos podia assimilar.^[86] Però, al capdavall, el medicament li produïa mecanismes que guien tothom a través de la seva vida. Exagerat fins al grotesc, el destí d’en Leonard ens posa davant els ulls quins efectes té la dopamina en tots nosaltres.

La dopamina és una de les substàncies transmissores més importants a través de la qual es comuniquen entre si les cèl·lules grises del cervell. Tots aquests anomenats neurotransmissors emeten senyals quan són alliberats per una neurona i, a través de la ranura que hi ha entre dues cèl·lules grises, flueixen en la neurona més propera, que els rep.

Els transmissors aïllats es diferencien en la manera com afecten la cèl·lula receptora. Bàsicament hi ha dues possibilitats: el neurotransmissor excita directament la cèl·lula receptora, de manera que aquesta, per la seva banda, deixa anar una substància transmissora i el missatge continua el seu camí, com una carta a l’oficina de correus. L’altra variant és que el transmissor no produeixi immediatament un missatge nou, sinó que alteri la manera com reaccionarà la cèl·lula receptora a futurs missatges. Per exemple, un neurotransmissor pot activar en una neurona una disposició especial per rebre o enviar. La substància transmissora en aquest cas és una porta oberta per a altres missatges. Així actua la dopamina: pot obrir bruscament els canals iònics, les portes de les cèl·lules, i, així, fer que les neurones siguin més fàcilment accessibles a les altres neurones.^[87]

Els científics, però, encara no han entès fins a l’últim detall quins efectes té la dopamina. La manera de funcionar dels neurotransmissors s’està estudiant molt intensament en aquests moments; gairebé cada dia apareixen nous descobriments. La dopamina sembla que no és l’únic neurotransmissor que influeix en l’excitació i el desig. Almenys, un munt d’altres substàncies transmissores tenen un paper important en aquests processos. La noradrenalina i l’adrenalina, per exemple, dues hormones que també tenen la seva importància en relació amb l’estrès i el metabolisme, impulsen igualment la percepció dels sentits. El glutamat participa en l’aprenentatge. L’acetilcolina, finalment, el contrari de la dopamina, impedeix aquest efecte estimulant. Però la dopamina sembla trobar-se al mig de tots aquests processos. És una cosa així com l’interruptor principal del desig.

Elogi de les il·lusions

Un nou amor, un viatge a zones desconegudes o fins i tot només les primeres imatges d’una pel·lícula: estem nerviosos. Els dits estan tremolosos, una lleugera tensió a les cames, el cor ens batega. En l’aire hi ha una promesa. Esperem alguna cosa que encara no podem anomenar, un canvi inesperat a la vida, una experiència que ens fascini. I alhora temem que la novetat que ens espera pugui no resultar tan feliç. Així, percebem sobreexcitats tot allò que ens pugui donar el més petit indici sobre el que ha de venir. La mirada del turista volta curiosa tot just en arribar a l’aeroport. I un enamorat salta com una molla així que sona el telèfon. Quin és aquest sentiment de tenir pessigolles a la panxa? D’on surt? Té cap sentit?

La pura casualitat va dur l’investigador del cervell Wolfram Schultz als bastidors d’aquesta sensació, i al nucli de l’enigma de per què l’evolució ha fet que la dopamina esdevingui tan poderosa. En realitat, el que volia Schultz, que aleshores treballava al Friburg suís, era investigar en determinades neurones del cervell de micos com la dopamina influeix en el moviment. Amb això esperava obtenir informació sobre la malaltia de Parkinson. En els malalts de Parkinson, la zona on es produeix la dopamina està malmesa, i per això ja no poden controlar els seus músculs. Schultz esperava, doncs, que certes neurones de dopamina s’activarien en la substantia nigra quan els simis haguessin de dur a terme moviments. Però no va passar gran cosa. Pel que es veu, precisament les neurones que investigava no tenien res a veure amb el moviment.

No podia deixar els animals sense recompensa pels seus esforços, encara que els experiments haguessin estat decebedors. Així, un company seu va deixar uns talls de poma a la gàbia. «I de sobte, les neurones es van activar com unes boges», explica Schultz. «No ens ho podíem creure».

El que els investigadors havien descobert era un circuit de connexions al cervell que s’encarregava de resultats sorprenents. Exactament aquest sistema és el que també provoca la tensió quan ens fem il·lusions, com havien de comprovar més tard.

Schultz i els seus companys van començar a investigar aquestes neurones de manera més precisa. Van descobrir que efectivament les cèl·lules només s’activaven quan hi havia una recompensa a la vista. Sempre que els micos veien una poma, s’engegaven les neurones. Si, per contra, els científics només posaven a la gàbia un tros de filferro on normalment hi havia la fruita, les cèl·lules nervioses callaven.^[88]

En el transcurs dels següents experiments, es preparava els animals per als àpats. S’encenia un llum abans no rebessin les pomes. Al començament canviava poca cosa. Al cap d’unes quantes rondes, però, les neurones ja s’activaven així que el llum s’encenia. I, en canvi, es mantenien tranquil·les quan els científics s’acostaven al cap d’uns minuts amb la fruita anunciada. Així doncs, no era el menjar mateix, sinó l’espera, el que impulsava les neurones a l’activitat.^[89]

En la bibliografia científica, aquest mecanisme del cervell sovint s’anomena sistema de recompensa. Però aquesta denominació és imprecisa: en realitat el que activa les neurones no és la recompensa de les pomes, sinó l’espera del menjar. Per això jo parlaré de sistema d’espera.

El llenguatge popular elogia les il·lusions amb raó: en l’espera hi ha el màxim desig. En canvi, la recompensa en si, que se’ns anuncia mitjançant l’espera, la prenem sense gaire excitació. Un empleat a qui el cap promet un augment de sou, se n’alegra; però està molt menys entusiasmat quan l’augment arriba regularment al seu compte. Pel que es veu, als micos els passava una cosa semblant.

El desig fa llest

No apreciar més un do ja anunciat té el seu benefici en la natura. Qui es comporta així estalvia la seva atenció. Quan és clar que després d’un senyal vénen les pomes, no val la pena donar gaire importància a la qüestió. L’atenció és un bé escàs, i qui no ha de mirar el menjar, pot tenir l’ull posat en l’enemic.

Què passa, però, quan se superen les expectatives? Quan després del senyal lluminós el científic no es va acostar amb una poma, sinó amb panses, les neurones es van disparar enèrgicament així que els animals van veure aquelles delicadeses. Pel que es veu, la sorpresa va desencadenar un impuls alegre. Al cap d’unes quantes repeticions, també va desaparèixer aquesta excitació. Ara els animals ja s’havien acostumat al menjar millor. En persones que cada nit beuen xampany, aquest plaer aviat deixa de desencadenar tempestes d’admiració. Quan els investigadors van tornar els micos a la dieta de les pomes, les neurones els feien saber que estaven acostumades a coses millors. Ara el seu nivell d’excitació baixava fins i tot per sota de l’estat d’inactivitat, símptoma de depressió. Però la decepció no va durar gaire. Al cap d’un temps, les panses ja estaven oblidades, i les cèl·lules es comportaven com si mai no hi hagués hagut res més i millor que les pomes.

Voler coses millors és un dels principis més antics de la natura. Les abelles tenen al seu cervell minúscul una única neurona que funciona de manera molt semblant al sistema d’expectatives d’animals més grans. I com que la vida i el cervell d’una abella són tan simples, es pot explicar especialment bé per què l’evolució ha introduït el principi del desig.

En les seves excursions recol·lectores, les abelles només es posen en flors que són riques en nèctar. Totes les altres, les rebutgen. D’alguna manera, doncs, han d’haver esbrinat on val la pena aterrar.

Això ho resol el cervell de l’abella segons el programa «panses i pomes». Si una abella descobreix un prat desconegut, se submergeix en diferents flors i comprova quant de nèctar contenen. Així entra en acció el mateix mecanisme que havia fet que els micos del laboratori preferissin les panses. Si una flor conté, sorprenentment, molt de nèctar, la neurona de l’octopamina s’activa (així és com es diu la variant de la dopamina en els insectes; en endavant, però, per qüestions de simplicitat, només es parlarà de dopamina). L’abella s’apunta: «bon lloc per aterrar». Si, per contra, una flor conté menys nèctar que les anteriors, aquesta neurona calla. A partir d’aleshores, l’abella no s’adreçarà cap a un prat com aquest.^[90]

Així, l’abella pot aprendre, sense cap mena de preferència i sense cap model; la realitat mateixa és el seu mestre, i la neurona de la dopamina li diu què és dolent, què és bo i què és millor. Sempre que la dopamina s’allibera, serveix de senyal que una decisió és correcta i que a l’organisme li ha passat alguna cosa bona.

Tal com s’ha mostrat al capítol 4, les connexions entre neurones s’alteren quan el cervell aprèn. La dopamina fomenta l’aparició de noves relacions al cervell; influencia la manera com la informació genètica s’elabora en les cèl·lules nervioses, i impulsa les neurones a configurar-se de nou.^[91] Així de prop es troben desitjar i entendre. El desig fa llest, i sense desig és difícil aprendre.^[92]

Ben endins del cervell, doncs, treballa un detector de les coses noves i millors, sense el qual seríem incapaços d’aprendre.

Com que aquest mecanisme és molt més vell i poderós que el seny humà, pot fer que actuem contravenint-lo, contra qualsevol sentit. Perquè, a diferència dels animals, per a nosaltres ja no es tracta només de necessitats bàsiques com ara l’alimentació, el nostre sistema d’expectatives dóna ales als desigs que les persones són capaces de tenir. Estem programats per voler sempre el millor que hi hagi. Però quan ho tenim, ens hi acostumem ràpidament. Malgrat tot, ho desitgem gairebé a qualsevol preu.

Com són d’il·lògics aquests impulsos, ho notem quan ens enfadem o ens alegrem per com acaba un joc. Fins i tot quan no ens hi va res, ens deixem arrossegar a esclats emocionals. L’investigador londinenc del cervell Raymond Dolan ha descobert alguns circuits de connexions que en són responsables. Divertia els participants en l’experiment amb una mena de pòquer, alhora que enregistrava els seus caps amb tomògrafs d’emissions de positrons. Si els participants guanyaven sense esperar-s’ho, es mostrava activa una zona del lòbul frontal. Es troba exactament on s’acaben les ramificacions del nucli nerviós, que reparteix la dopamina pel cap, i està molt relacionada amb les zones que s’activaven en els micos de l’investigador Wolfram Schultz.

Per als cervells dels jugadors no hi feia absolutament res que s’hi guanyessin diners de veritat o de joguina.^[93] També en jocs d’ordinadors on només es tractava de guanyar un punt, s’activava el sistema d’expectatives.^[94] Pel que es veu, el mecanisme no qüestiona com és d’útil aconseguir alguna cosa; allà on hi ha alguna cosa per agafar, la vol tenir i ja està. L’allau de ciutadans benestants a les rebaixes i les increïbles tirades de les guies per aconseguir gangues de tota mena hi podrien trobar una explicació.

Els sentiments positius a llarg termini no són en absolut l’objectiu; l’important és només que allò que està a la vista superi d’alguna manera allò a què estem acostumats. Una Creu del Mèrit, l’ampliació d’un sou milionari o una cadira de direcció més ampla poden ser poc valuoses per si mateixes, però qui no estaria disposat a fer tombarelles per aconseguir-les?

Per què som infidels

En pocs àmbits de la vida estem tan lliurats al sistema d’expectatives com en l’amor. I enlloc el desig s’encarrega d’exigir més, de tenir canvis i noves experiències a canvi de tanta excitació, confusió i dolor. «Què té aquell o aquella que jo no tingui?», és la pregunta típica del que ha estat abandonat, a la qual els científics poden donar algunes respostes sorprenents.

D’aquests problemes sembla que se’n van ocupar el president dels Estats Units i la seva dona, Calvin i Grace Coolidge, que van residir a la Casa Blanca entre el 1923 i el 1929. Durant una de les visites a una granja estatal que el matrimoni feia per separat (això és el que es diu), quan la Sra. Coolidge va entrar al galliner, va veure com en aquell moment un gall cobria animat una gallina. Impressionada, la primera dama va preguntar quantes vegades copulava el gall. «Unes dotze vegades al dia», fou la resposta. «Si us plau, facin-li-ho saber al president», va demanar.

Una mica més tard, el Sr. Coolidge va passar al galliner. Quan el van informar dels actes heroics del gall, ell va preguntar; «Cada vegada amb la mateixa gallina?». «No, i ara, Sr. President, cada vegada amb una de diferent». El president va moure el cap; «Facin-li-ho saber a la Sra. Coolidge».

Tal com havia identificat correctament el matrimoni, l’impuls de tenir sempre una nova parella en el sexe no només afecta moltes persones. L’efecte Coolidge, com els investigadors conductistes anomenen la disminució del desig produït per estar sempre amb la mateixa parella, en honor del clarivident matrimoni, es pot observar en moltes criatures. Això demostra que la tendència a fer el salt és part de la nostra herència evolutiva.

Aquest efecte ha estat especialment ben investigat entre les rates. Si tanquem dos exemplars dels dos sexes en una gàbia, desenvolupen un viu interès l’un per l’altre, i el mascle cobreix la femella. Al cap d’una petita pausa per tal de recuperar-se, comença de nou, enèrgic i decidit com abans. Però després de la quarta o cinquena vegada s’acaba; de sobte el desig del mascle s’ha esvaït. Potser s’ha esgotat? No; és que s’avorreix. Perquè si li posessin una nova companya de jocs a la gàbia, se li tiraria a sobre, i el joc tornaria a començar.

Fins i tot es pot mesurar en quina mesura desitgen els animals la seva parella. Això és el que va fer l’investigador canadenc del cervell Anthony Phillips. Les seves xifres: només la visió d’una femella nova rere un vidre fa augmentar l’índex de dopamina de la rata mascle en un 44%. Immediatament abans de l’acte sexual, continua pujant fins al doble del valor normal, per descendir dràsticament després del clímax. La següent vegada amb la mateixa parella l’augment ja és més fluix, i al cap d’unes quantes vegades l’índex de dopamina gairebé ja no puja per sobre del valor normal; l’ànsia del mascle ha disminuït. Però si apareix una femella nova rere el vidre, el valor augmenta de seguida, ni més ni menys que un 34%.^[95]

Ningú no vol afirmar que la nova rata sigui millor en algun aspecte que l’anterior o que tingui avantatges especials. No es tracta d’això; que provoqui l’atracció de la novetat ja és suficient. Només per això la seva visió allibera dopamina en el cervell de la rata mascle. De la mateixa manera es pot injectar drogues al mascle que facin augmentar artificialment l’índex de dopamina: tot el cansament sexual sembla haver desaparegut i, animat, torna a cobrir la seva parella ja coneguda.^[96]

Almenys entre els mascles, en el sexe, quan no s’hi barregen sensacions d’amor, l’atracció pel desconegut sovint compta més que una bona harmonia. Una picor a la fossa epigàstrica, el batec del cor i la tensió en la seducció poden ser més emocionants que un bon orgasme.

Hi ha indicis que en les persones la presència innata de receptors de dopamina influeix en el nombre de les seves parelles. Això és el que, almenys, afirma haver descobert Dean Hamer, que investiga en el National Institute of Cancer de Washington: hi ha una relació directa entre una varietat del gen del receptor D4, un punt d’acoblament de la dopamina, i l’impuls per les aventures eròtiques. Es diu que el 30% dels homes tenen un «gen de la promiscuïtat» i al llarg dels anys satisfan un 20% més de companyes de sexe que la mitjana.^[97] La relació estadística que va trobar Hamer és massa vaga, però, per poder explicar les intrigues de tots els Don Joans d’aquest món. Però la descoberta de Hamer és un avís que com a mínim en part pot ser innata en nosaltres la força que ens impulsa a les novetats.

Totes aquestes relacions s’investiguen ferventment en éssers mascle; en les femelles, en canvi, pràcticament gens: ciència masculina. En això, la lògica més simple indica que el desig de les dones no pot ser menor que el dels homes; d’on haurien de sortir totes les companyes d’infidelitat? Per què les femelles de ximpanzé fan tots els esforços imaginables per tal d’aparellar-se amb micos de rang inferior sense que les vegi el mascle dominant alfa. I com es podria explicar, si no, el nombre de proves de paternitat que demostra que ben bé un 15% de tots els pares tenen dubtes sobre l’origen dels seus suposats fills?^[98]

Ningú no personifica millor l’amant inconstant com Giacomo Casanova, el famós vividor i seductor del segle XVIII. A les seves gràcies i al seu encant, van sucumbir algunes de les més belles i educades dames de la seva època, però també burgeses i minyones senzilles. Als salons d’Europa celebrava triomfs; conversava amb tanta facilitat com els altres respiraven. I era un virtuós posant en escena alegries sensitives i refinant-les. Per a la visita de la bonica Marina Maria Morosini, per exemple, va llogar el palau enjardinat més car de tot Venècia, una pompositat dedicada només a l’amor, el plaer i el desig culinari. Hi havia miralls gegants en què es reflectia la llum de centenars d’espelmes, sofàs elegants i una xemeneia amb rajoles xineses on gaudien parelles despullades.^[99]

Casanova va fer que li servissin caça, esturió, tòfones, ostres, els millors borgonyes i xampanys, fruita i fins i tot coses congelades (l’any 1753, una delícia de gran valor). «Dotat de l’excelsa capacitat de pensar, l’ésser humà identifica el plaer», explica aquest vividor. «El busca, el barreja amb altres plaers, el perfecciona i l’amplia mitjançant la reflexió i el record».

Sembla que la seva visita també va gaudir aquell vespre. Casanova, almenys, afirma haver après molt d’ella: «en sospirs, efusions, èxtasis, en sentiments com només es fan en una ànima sensible en els instants més dolços». Després d’aquesta nit desenfrenada, una góndola va portar l’estimada en la rosada del matí a l’illa del monestir. Allà vivia Marina Maria, perquè era una monja.

No és l’estil de Casanova escandalitzar-se pels límits del que és convencional. Que el seu amor sigui prohibit encara l’hi fa més interessant. En definitiva, Casanova vol provar-ho tot, veure-ho tot, viure-ho tot. No només se sent atret constantment per noves dones, sinó que vol servir-se de la vida tot el que hi hagi per servir-se’n. Tota la seva conducta demostra com se sentia d’insatisfet i infeliç sense risc i sensacions constants.

La felicitat, malgrat tot aquest desig sensorial, no la va trobar. Casanova és víctima del joc, com ell mateix admet: «No tenia la força per parar, quan la felicitat no m’era propícia, ni aconseguia no anar al darrere dels diners». I s’embolica en intrigues absurdes, arrisca la vida en duels i posa l’administració de l’Estat tan en contra seu per ximpleries que es passa una part dels seus millors anys fugint.

Fins i tot en èpoques de la seva vida comparativament tranquil·les es veu mogut per una autèntica dèria per noves sensacions. En poc més tres mesos que va viure de jove a l’illa de Corfú, va aconseguir treballar com a banquer, posar en marxa una companyia de teatre, reclutar soldats per a un petit exèrcit de pagesos, fugir d’un corsari i desemmascarar un fals príncep.^[100]

Addictes a la novetat

Casanova era un cas extrem de persona moguda per la curiositat. Però d’àvids de coses noves, en som tots. On no hi ha canvi, predomina l’avorriment, una de les sensacions que menys suportem. «L’avorriment és un dolor diluït», deia l’escriptor Ernst Jünger, i desesperadament intentem desempallegar-nos-en. Xafarderies, tele, moda; no es tracta de la utilitat de les coses i les activitats, sinó només de saber i viure novetats. Pair novetats és una de les missions més importants del cervell. Les cèl·lules grises demanen aliment.

El desig de canvis es troba en la naturalesa dels animals, ja escrivia Aristòtil,^[101] i també així està construït l’ésser humà. La natura havia de dotar les seves criatures per disposar-les en un món que constantment es transforma. Exactament per això és bona la curiositat; ens porta no només a acceptar el que és nou, sinó a voler-ho tot. Quan investiguem el món, avancem una miqueta.^[102]

Fins a quin punt la curiositat determina la vida ho han demostrat proves psicològiques que han confirmat aquest tret del caràcter com una de les marques de personalitat més estables; qui tingui una curiositat que s’encengui fàcilment per un tema concret o per un company concret també s’admirarà per gairebé qualsevol altra cosa.^[103]

Les persones necessiten novetats en diferents quantitats per estar satisfetes. Uns es queden a l’empresa fins a l’edat de jubilar-se, altres busquen la sort en un altre lloc cada pocs anys. Alguns viuen tota la vida a la casa on van néixer, altres canvien constantment de ciutat. També en les destinacions de vacances es pot veure quina mena de persona s’és: qui durant anys va al mateix lloc, on es parla la mateixa llengua, se suposa que no està tan mogut per la curiositat com algú que mai no en té prou de fer viatges a països llunyans. Ens podem sorprendre de gent que sigui d’un estil totalment diferent que nosaltres, però no té gaire sentit voler fer canviar un amic sedentari o aturat. Perquè molt probablement en gran part és una determinació innata quants estímuls nous necessita una persona a la seva vida.

Actualment, crida l’atenció una hipòtesi segons la qual una altra zona d’acoblament de dopamina situada a les neurones té influència en la quantitat d’excitació que necessita la persona. Especialment curiós és, segons això, aquell que té les neurones primes cobertes amb els anomenats receptors D2. Això és aplicable a una quarta part de la població; en la seva massa hereditària es troba una variant genètica que comporta una producció reduïda d’aquest receptor. Les neurones d’aquestes persones no responen tan bé a la dopamina. Com que en certa manera utilitzen pitjor aquesta substància transmissora, els cal una dosi més alta que a altres per sentir un equilibri. Per això aquests personatges aventurers fan més coses per tal d’alliberar dopamina; busquen noves aventures i sensacions, i estan més disposats a posar-se en situacions arriscades. També les drogues són una via per alliberar dopamina al cervell, tal com s’explica al capítol 8 amb més detall; efectivament, les persones que tenen una baixa densitat de receptors D2 cauen més sovint que la mitjana en la dependència de l’alcohol i la nicotina.^[104]

La ciència encara no ha dit l’última paraula sobre la teoria D2. Que la dopamina té un paper cabdal en l’aparició tant de la curiositat com de la dependència, és inqüestionable; i sembla que hi ha una relació entre la presència de dopamina al cervell i la tendència a la curiositat i l’addicció. Però ningú no sap exactament quina influència té el receptor D2 en comparació amb altres factors.

Si la teoria es veiés confirmada, no seria difícil trobar entre la gent, tant avui dia com al llarg de la història, alguns candidats famosos per a la síndrome de l’aventurer determinat genèticament. Casanova en seria un exemple paradigmàtic. Fins i tot a una edat avançada no només va redactar les seves memòries, que ocupen dotze volums,^[105] sinó també novel·les de ciència-ficció, on preveia la presència del cotxe, la tele i l’avió. Al capdavall, la curiositat porta l’ésser humà no només a buscar coses noves, sinó també a crear-les.

Els regalets mantenen l’astúcia

No és que fos gaire, el que van rebre les visites d’Alice Isen: una bosseta de caramels, unes monedes o una paraula agradable de l’estil: «Està radiant!». Però qui s’espera aquests detalls en començar un experiment psicològic? En tot cas, els petits detalls van mostrar un efecte aclaparador: en aquell moment, els participants parlaven d’un estat d’ànim positiu. Això, per si mateix, ja és prou peculiar. ¿Realment n’hi ha prou amb uns caramelets qualssevol, que tothom es pot comprar per uns cèntims, per fer fora almenys durant mitja hora totes les molèsties de la vida? A més, la gent que Isen havia reclutat per al seu experiment eren metges d’hospital, és a dir que segur que no eren gent que es deixés portar per sentimentalismes.

Però encara van passar coses més especials. A la fase següent de l’experiment, la psicòloga va proposar un exercici amb el qual els seus participants estaven més que familiaritzats: un assistent descrivia unes malalties ben perfilades i els metges havien de fer-ne el diagnòstic. Sempre que l’assistent esbossava un nou símptoma, Isen preguntava als participants quina malaltia identificaven a partir dels coneixements que tenien en aquells moments. L’estat d’ànim positiu donava ales als metges, d’una manera increïble. Si havien rebut un regalet abans de l’experiment, arribaven al màxim esforç creatiu; gairebé amb la meitat de passos que en experiments comparables sense regals trobaven el diagnòstic correcte. Malgrat la seva eufòria, no mostraven cap indici de lleugeresa; feien la prova científicament fins al final, sense arribar, a més, a conclusions diferents.^[106]

Així doncs, ¿hauríem d’oferir al nostre metge un regalet en començar la visita? Per què no? El que passa és que aquest mètode no funcionaria gaire temps. El valor d’un present així rau, al capdavall, en el fet que és una sorpresa; si qui el rep ja hi compta, el sistema d’expectatives ja no s’activa.

Per què, però, uns quants caramels portaven els participants en l’experiment a diagnòstics tan fluids i imaginatius? La donació inesperada feia augmentar lleugerament el nivell de dopamina en el cervell dels metges.^[107] I la dopamina activa les cèl·lules grises perquè elaborin la informació i també motiva la curiositat. Tal com demostren els experiments de l’investigador del cervell Schultz amb els simis, la dopamina desencadena una activitat especial en la memòria del treball que s’allotja en el lòbul frontal. Però precisament ens calen aquests sistemes per fer malabarismes amb diferents dades al cap. Al mateix temps, la dopamina actua en zones més profundes que dirigeixen l’atenció i s’encarrega que tinguem una concentració més elevada.^[108] D’aquesta manera, una sorpresa agradable pot fer que pensar sigui més àgil.

Amb seny i rauxa

Sota la influència de la dopamina, el cervell aprèn a produir connexions, perquè aquesta substància transmissora predisposa les neurones a relacionar-se amb coses noves. Tant si es tracta de la relació d’un senyal lluminós amb la il·lusió per les panses o de fer que surti un poema de quatre frases al cap d’un escriptor; la dopamina porta els animals a reconèixer regles en el seu medi, i fa que les persones busquin un sentit al món.

Els sistemes del cervell encarregats del desig fan augmentar la comprensió i fan que siguem imaginatius; i que facin totes dues coses alhora s’ha revelat en l’evolució com una disposició reeixida, perquè així també comporten que aconseguim objectius. El ximpanzé del zoo amuntega capses de plàtans per tal d’abastar fruites que pengen de més amunt; també les persones tenim idees per viure més bé i aconseguir el que volem. La creativitat també surt de la unió entre curiositat i desig que la dopamina estableix al cervell. Sense quantitats desconegudes d’aquest neurotransmissor, ja sigui alliberat de manera natural, malaltissa o mitjançant drogues, moltes obres d’art no haurien sorgit mai. Casanova no només es veia empès a l’aventura, sinó que també era un escriptor brillant. El pacient d’Oliver Sacks, en Leonard, va començar a escriure la seva autobiografia en un tres i no res quan de sobte va tenir moltíssima dopamina al cervell, pel medicament L-Dopa. També Jean-Paul Sartre va escriure els seus últims llibres en una embriaguesa creativa artificial. Com que el filòsof francès perdia cada cop més la vista amb l’edat i volia guanyar la cursa contra la ceguesa, prenia amfetamines, drogues que augmenten el nivell de dopamina.

Un excés de dopamina pot portar la persona al regne de les ombres de la fantasia: s’intueixen significats on en realitat no n’hi ha cap, se sent créixer l’herba, es cau en idees boges.^[109] Dit d’una manera més suau, aquestes sensacions donen ales a la creativitat. Qui les nota sovint veu connexions que, per als altres, es mantenen ocultes, i pot barrejar el que encara no s’havia vist mai unit. I aquestes capacitats es basen en qualsevol habilitat creativa, tant se val si es tracta de fer un plat nou, dissenyar un moble o resoldre un problema matemàtic.

L’ànim condiciona la capacitat de producció de la ment. De les evidències que la psicòloga Isen va obtenir amb els metges gràcies als seus regalets, es pot extreure un missatge doblement optimista: que fàcil que és fer posar de bon humor la gent. I que la rauxa i el seny no són contradictoris; al contrari. Les possibilitats de treure profit d’aquesta evidència són enormes: els alumnes que se senten a gust a la classe i tenen permís per riure, aprenen més fàcilment; els empleats que s’ho passen bé a la feina, també són més productius.

El cervell es veu empès per la diversió, diuen els nord-americans: «The brain runs on fun».