Capítol 1: El secret del somriure

L’any 1967, un noi de San Francisco buscava un poble salvatge que se suposava que vivia tan allunyat del món com si fos en un altre planeta. Realment, ¿hi havia encara a la terra gent que no hagués hagut de suportar turistes, que no conegués cap forma d’escriptura ni la televisió? L’únic que sabia Paul Ekman era que no li quedava gaire temps. Potser uns quants anys, i llavors les emissions, carreteres i avions ja haurien arribat fins als últims pobles de la selva.

Papua-Nova Guinea es considerava, en aquella època, la fi del món, una illa que es coneixia com a terra de caníbals que tallaven els caps. Però aquest noi de 33 anys no coneixia la por i se’n va anar tot sol a l’edat de pedra. D’altra banda, els costums exòtics no l’interessaven gaire; Ekman no tenia la intenció d’enriquir les biblioteques antropològiques amb varietats exòtiques. El que volia sobretot era investigar el que és comú a totes les persones; buscava el secret del somriure.^[11]

Ningú no en donava ni cinc, de la seva expedició. A la fesomia de la cara no hi ha gaire cosa per descobrir, l’avisaven els seus companys. Una mare somriu al seu nadó, l’infant la imita i li torna el somriure. Així de fàcil s’originen els sentiments, es pensava aleshores. Perquè fa trenta anys, quan Ekman va marxar, ningú no gosava discutir que l’ésser humà arribava al món com un full en blanc. Un nen era vist com un recipient buit, que els pares i el món del seu voltant omplien amb els seus coneixements i formes de comportament. Com tota la resta, doncs, també hauríem après els gestos de la cara durant la nostra infantesa. Però Ekman no s’ho volia creure. ¿No podria ser que els sentiments ja hi fossin en néixer? ¿Pot ser que tinguem al cap una mena d’interruptor per al somriure? En aquest cas, totes les persones del món haurien de fer els mateixos gestos en moments comparables. ¿No és el que ja havia intuït Charles Darwin?

Gestos de l’edat de pedra

El jove investigador es va posar en camí a peu cap a les terres altes de Nova Guinea. A la motxilla duia càmeres, magnetòfons i retrats. Un nadiu el guiava; al cap d’unes setmanes de caminar, van arribar a zones on encara no havia estat mai cap blanc. Era la zona d’un poble que s’anomenava «els fores» i des de feia vuit anys tenien prohibit menjar-se el cervell dels seus parents, un cop morts. Les dones portaven faldilles d’herbes, els homes portaven tangues de pell de bou. Vivien en cabanes, que es feien d’herba i fulles, i feien servir eines de pedra tallada. El científic i el seu guia van ser rebuts amb amabilitat.

Ekman es va posar a la plaça d’aquell poblat i va treure els seus magnetòfons. Aquella gent no havia vist mai encara una capsa tan lluent, on giraven dues rodetes, aparentment totes soles. I de sobte van sentir la seva pròpia veu! Les seves boques es van començar a obrir, els ossos de les galtes se’ls van aixecar, i els ulls els lluïen, somreien. Pel que es veu, estaven admirats d’aquella sorpresa. Des del darrere, el guia d’Ekman havia estat filmant els esdeveniments: la primera prova que persones de l’altra punta del món somreien de la mateixa manera que nosaltres.

A partir d’aleshores, els fores ja no van deixar Ekman en pau ni un moment. Abans que ell es despertés, envoltaven el lloc on dormia, esperant amb curiositat a veure amb què els divertiria aquell dia. Alguns dies s’atansava als nens amb una navalla de goma, perquè el seu acompanyant pogués filmar cares horroritzades. Altres dies els ensenyava retrats de nord-americans contents o tristos i feia que el seu guia els preguntés qui dels retratats esperava la mort del seu fill. Els fores assenyalaven unànimement la cara trista; pel que es veu, podien identificar la mímica dels exòtics Estats Units sense dificultat. Al cap d’unes setmanes, Ekman li va demanar al seu acompanyant que organitzés visites sorpresa. Un habitant del poble havia de fer veure que es trobava casualment un amic; la càmera de l’investigador enregistrava el somriure de benvinguda.

Quan Ekman, després de passar-se quatre mesos a la selva, va tornar als Estats Units i va analitzar les seves gravacions, ja no va dubtar més: els gestos dels fores mostraven exactament la mateixa expressió que les persones del món occidental. Les llengües poden ser diferents d’un poble a un altre; els sentiments, però, estan escrits a la cara tant dels fores de les terres altes de Papua-Nova Guinea com d’un ciutadà de San Francisco.

Per a la ciència, allò va ser un descobriment emocionant. Altres investigadors es van afanyar a contradir Ekman. Van anar a la selva de Borneo, amb els nòmades de l’Iran, a les zones més allunyades de la Unió Soviètica, però van tornar amb les mans buides. A tot arreu es demostrava que la cultura té poca influència en l’expressió de les emocions humanes. Encara que alguns pobles puguin mostrar les seves sensacions de manera més o menys evident, l’alegria i la tristesa, la por i la ràbia són comunes a tota la humanitat.

Amb el seu descobriment, Ekman resolia dos errors alhora. Primer, a partir d’aleshores ja no es podia afirmar que els nens aprenen les emocions de les persones que tenen al voltant. Perquè, llavors, als diversos pobles del món hi hauria d’haver diferents tipus de somriures, igual que alegria, entre els nord-americans, es diu joy i a la Xina gaoxing. Però com que els gestos són els mateixos a tot arreu, les emocions bàsiques i la manera com el nostre cos les expressa han de ser innates.

Aquest noi de les llunyanes terres altes de Papua-Nova Guinea no havia vist mai persones d’altres pobles i, malgrat tot, la seva alegria radiant ens és familiar: els sentiments bàsics i la manera com els expressem són innats. Per això el llenguatge del somriure s’entén a tot el món. La foto prové de l’expedició científica del psicòleg Paul Ekman.

Fins i tot nens cecs de naixement, que no han pogut aprendre de ningú els gestos de la cara, somriuen espontàniament. En realitat, aquest fet ja hauria d’haver estat suficient per despertar el dubte entre els que creien que l’alegria és una cosa adquirida. De fet, Charles Darwin, al seu llibre, ja proposava una investigació sobre els gestos dels humans en un centre per a cecs. Però aquesta obra del gran investigador de l’evolució estava pràcticament oblidada, i la creença en els sentiments adquirits era tan forta que cap investigador no va tenir la idea de seguir la proposta de Darwin i parlar amb alguns professors de cecs. Així, Paul Ekman va haver d’anar fins als mars del sud. La ciència tampoc no està lliure de prejudicis.^[12]

Ekman encara es va mostrar més influent en un altre aspecte. Amb les seves filmacions dels gestos de la cara dels fores havia demostrat que els sentiments podien ser objecte d’investigació científica. No era pas un descobriment insignificant, perquè qui, a finals dels anys seixanta, estudiava les emocions, era considerat el germà petit de la psicologia científica. Les percepcions, els pensaments i els comportaments es consideraven temes d’investigació seriosa. Per contra, discutir sobre els sentiments era una cosa que es deixava per als filòsofs i poetes. Com que es produeixen en l’interior de la persona, semblen tancats a tota mirada externa. Ekman, però, havia demostrat que les experiències privades podien ser susceptibles d’una anàlisi experimental.

Somriure autèntic i útil

Animat pels seus èxits, el jove investigador va inventar tot un sistema per transcriure les expressions dels sentiments amb números i taules. En certa manera, va descompondre la gestualitat de la cara en els seus àtoms. 42 músculs de la cara humana provoquen aquesta gestualitat; Ekman va atribuir un número a cadascun dels seus moviments. El 9, per exemple, significava arrufar el nas; el 15, estrènyer els llavis. Així, els científics ja podien introduir a l’ordinador les ganyotes més salvatges.

D’aquesta manera, va descobrir 19 maneres diferents de somriure. 18 no són autèntiques; i, malgrat tot, ens són de molta utilitat. Ens fan de màscara quan no volem que els altres s’adonin dels nostres veritables sentiments. Hi ha un somriure amb què, avergonyits, mostrem cordialitat davant un acudit dolent; un somriure rere el qual dissimulem la por; una cara positiva que fem a un joc maliciós. Contínuament, entra en acció el múscul del zigoma (Musculus zygomaticus major), que es tensa des del pòmul fins al llavi superior i estira cap amunt la comissura de la boca. Però cada cop que això passa, altres grups de músculs orquestren a la cara els diversos tipus del fals somriure. Sense aquests senyals, la relació humana gairebé no funcionaria. Amb l’alegria, però, hi tenen poc a veure.

Només un tipus de somriure és autèntic. Quan no només s’estiren cap amunt les comissures de la boca, sinó que també s’acluquen una mica els ulls, apareixen arrugues de riure a la cua de l’ull i les meitats superiors de les galtes s’aixequen, llavors la cara indica felicitat. El múscul de les conques de l’ull s’ha contret. Ekman anomenava aquesta tensió facial somriure de Duchenne, en honor del psicòleg francès Guillaume-Benjamin Duchenne. Aquest, l’any 1862, va ser el primer a investigar el feix de músculs, amb el nom llatí Musculus orbicularis oculi, que envolten tot l’ull.

Amb l’ajut del seu sistema de càlcul per classificar les expressions, Ekman va poder mostrar que únicament el somriure de Duchenne expressava l’autèntica sensació de benestar. Quan mostrava pel·lícules alegres als participants en l’experiment, sovint a la cara els apareixia espontàniament aquest somriure, i gairebé mai cap altre. I com més mostraven els participants les arrugues del riure durant una projecció, més intensament afirmaven que els havia agradat la pel·lícula. En canvi, amb escenes que provocaven por, que mostraven víctimes d’un incendi o d’amputacions, el somriure de Duchenne desapareixia. Així doncs, el moviment del múscul de les conques de l’ull és un senyal inequívoc d’alegria.^[13]

Duchenne anomenava aquestes contraccions «els dolços moviments de sensació de l’ànima». Ja sabia que amb prou feines podem determinar l’activitat d’aquest múscul voluntàriament; motiu pel qual la majoria de la gent es queixa quan ha de «riure» a la càmera. En els seus experiments, Duchenne provocava la mostra d’alegria entre els participants d’una altra manera, introduint corrent elèctric a les seves galtes amb un cable fi.^[14] D’aquesta manera aconseguia estimular tant el múscul de la conca de l’ull que els participants en l’experiment mostraven un somriure alegre directament sobrenatural. Les fotos d’aquests experiments estan exposades al Museum of Modern Art de Nova York.

Amb prou feines només un 10% de totes les persones domina tan bé els músculs de la cara per, sense gaire entrenament, poder-se provocar voluntàriament un somriure de Duchenne. Segurament, aquesta capacitat és innata. La majoria restant només pot arribar a mostrar un somriure autèntic fent giragonses; un bon acudit hi ajuda, o recordar una situació en què un s’ha sentit especialment a gust.

Fins i tot els actors, i sobretot els polítics, s’enfronten amb aquest problema. Fins a quin punt és difícil controlar les reaccions de la cara i els sentiments, ho demostra qualsevol serial televisiu de baix pressupost. Ni per un moment ens creiem les emocions excessivament figurades dels actors. Entre els millors mims, n’hi ha molts, en canvi, que després de molts entrenaments han après a controlar els músculs de la cara. Lawrence Olivier, per exemple, era famós perquè sabia com es veia cada sentiment des de la perspectiva del públic. Però fins i tot entre les estrelles de Hollywood, n’hi ha que no aprenen mai a determinar intencionadament els seus trets facials. Per alguna cosa Steve McQueen i John Wayne van convertir les seves immòbils cares de pòquer en el seu tret distintiu.

Amb uns fins cables elèctrics que posava a la cara dels que participaven en el seu experiment, l’any 1862 el psicòleg Guillaume-Benjamin Duchenne va poder provocar una expressió d’alegria artificial. Uns suaus corrents estimulaven els músculs facials d’aquest home gran, de manera que la seva cara mostrava un somriure autèntic. Les comissures de la boca estan aixecades i els músculs de la conca de l’ull, contrets.

La felicitat s’origina al cos

Us han fet un compliment? Us han regalat flors? O, ara mateix, gaudiu d’un bon àpat? Els sentiments positius no només es mostren a la cara. Tant se val el que us alegri, al cos s’ha generat un estat d’animació. Val la pena parar-hi atenció un moment, perquè es poden sentir moltes de les transformacions que l’acompanyen.

Si sou feliços, la sang us batega una mica més de pressa a les venes. En la majoria de persones, de tres a cinc batecs diferencien la felicitat de l’estat normal. La temperatura corporal augmenta més o menys una dècima de grau, perquè millora la circulació. Fins i tot els dits tremolen de manera diferent, no amb poca traça, sinó més suaument que normalment. Aquesta diferència, però, com a molt, la notareu si intenteu enfilar una agulla, perquè aquest moviment constant només implica dècimes de mil·límetre. Però potser podeu percebre d’on surt aquesta tremolor; als micro-moviments dels dits, tal com han mesurat els investigadors, es reflecteix la tensió muscular de les espatlles, els braços i les mans. Quan us sentiu bé, es relaxen els músculs de les extremitats i es tornen més elàstics.^[15] A això, s’hi afegeixen altres transformacions que no es poden notar directament; l’alegria altera l’equilibri de les hormones (però, d’això, en parlarem més endavant).

I, abans que percebeu, vosaltres mateixos o la gent que us envolta, l’aparició d’un somriure, altres coses han passat a la cara. El múscul zigòtic, que estira cap amunt la comissura de la boca, s’ha tensat una mica. El múscul de la conca de l’ull que provoca les arrugues del riure també s’ha contret lleugerament. I el múscul de les celles s’ha relaxat; l’anomenada corrugació, que, amb el fàstic, l’aflicció i la por, provoca el gest de l’horror fent aixecar les sobrecelles, ara no està activa.

Aquest és l’aspecte de la felicitat. Com tots els sentiments, prové tant del cos com del cervell. Perquè la sensació de benestar no es crea fins que el cervell no rep i interpreta els senyals específics del cor, la pell i els músculs. Sense el cos, no estaríem en condicions de ser feliços.

Aquesta idea pot irritar, en un primer moment. No hi ha dubte que algunes sensacions de felicitat, com passa amb el menjar o l’amor, les devem gairebé exclusivament a plaers físics. Què passa, però, quan recordem una vetllada agradable amb amics o quan esperem un viatge amb il·lusió? En aquests moments de felicitat, sembla que el món de la imaginació té el paper decisiu. Però és un engany; les idees, els records i les esperances, per si mateixes, no ens fan viure cap emoció. Només quan es relacionen amb els senyals físics adequats, podem experimentar alegria. Perquè, a partir d’aquests senyals, el cervell construeix la percepció del benestar físic. Mireu, si no, de ser feliços amb els músculs tensats i amb el front moll de suor freda!

La felicitat s’origina, almenys, tant en el nostre cos, als braços i a les cames, al cor i a la pell, com en els nostres pensaments i imaginacions. Per això faríem bé de prendre’ns el cos molt més seriosament del que estem acostumats.

La vida independent dels sentiments positius

Els sentiments positius estan units al cos. Per això és tan difícil sentir o mostrar felicitat voluntàriament, una qüestió molesta que depèn de la configuració del cervell. Per dirigir el cos i, per tant, també les emocions, hi ha uns feixos nerviosos sobre els quals la consciència influeix poc. Per entendre això, hem d’observar de més a prop el processament de dades del nostre organisme.

Els llibres d’anatomia mostren el plexe nerviós del cos humà gairebé sempre com un arbre que és al cap i que en certa manera té les arrels al cervell. D’aquí sorgeix el tronc de la medul·la espinal, des d’on s’estenen els canals dels senyals cap als òrgans i membres, cada cop més prims. Així sorgeix la sensació que tots aquests feixos estan entrellaçats en una formació unitària.

Però això no és veritat. En realitat, el sistema nerviós humà es divideix en dues parts que treballen ben separades l’una de l’altra: el sistema nerviós voluntari i el sistema involuntari. El sistema voluntari (o somàtic) dirigeix la majoria de músculs que mouen els nostres ossos. Pels seus conductes corren les ordres, quan vull doblegar el dit índex, per continuar escrivint aquest text. Aquestes ordres provenen de l’escorça cerebral, aquesta cúpula grisa, arrugada, que hi ha just sota la coberta del crani, on s’originen els desigs, la imaginació i els pensaments. El sistema nerviós voluntari està relacionat directament amb aquesta part del cervell.

El sistema nerviós involuntari (o autònom), per contra, s’origina a la part oposada del cervell. Sorgeix al tronc cerebral, la primera implantació de les cèl·lules grises a l’alçada de la nuca. Aquí hi ha connexions que regulen les funcions bàsiques de l’organisme: determinen el despertar i el son, controlen els batecs del cor, exciten els òrgans sexuals. Els conductes del sistema nerviós involuntari gairebé no van a parar als músculs de l’esquelet, sinó més aviat als òrgans interns, a les vies sanguínies i fins i tot als músculs diminuts de la pell que fan que se’ns ericin els pèls. Aquesta part del sistema nerviós provoca que ens posem vermells quan tenim vergonya, que se’ns posin els pèls de punta quan tenim por i que el cor ens bategui de pressa quan estem enamorats.

I com que gairebé no podem influir en el sistema nerviós involuntari, com el seu nom indica, no podem decidir ser feliços. No només el múscul de la conca de l’ull necessari per somriure de debò depèn d’aquesta part del sistema nerviós, sinó que també hi estan relacionats els batecs del cor, la circulació sanguínia i l’activitat de les glàndules sudorípares. Determina totes les sensacions inconscients del cos a partir de les quals el cervell provoca els sentiments positius. Per això gairebé no podem alterar directament les nostres emocions, sinó que hem de procedir de manera més refinada.

El nostre cos sap més que nosaltres mateixos

La veritat és que no seria lògic influir voluntàriament en el sistema nerviós involuntari. Com que regula els processos vitals més importants del cos, una decisió errònia podria tenir conseqüències fatals. Per això el cervell està programat de manera que no puguem decidir, per exemple, aturar la respiració durant molt de temps o fer que el cor s’aturi.

La majoria de les seves funcions, el sistema nerviós involuntari les duu a terme en combinació amb substàncies químiques transmissores, les hormones. Així, el cervell disposa de dues vies per controlar el funcionament de l’organisme. Al sistema nerviós es distribueixen senyals químics i elèctrics sobre les hormones. A la glàndula de l’apòfisi del cervell, el mateix cervell pot produir hormones i enviar-les a les vies sanguínies. Això resulta molt pràctic, perquè, d’aquesta manera, les connexions del cervell poden entrar en contacte amb els òrgans sense desviar-se pels nervis. Alguns òrgans, com per exemple els genitals o els ronyons, poden respondre al cervell químicament. Les substàncies transmissores ajuden el cervell a controlar contínuament el nivell de substàncies vitals decisives del cos i, si cal, actuar-hi. Així, el sistema nerviós involuntari i les hormones mantenen, conjuntament, l’organisme en el seu estat òptim d’actuació.

El programa de supervivència automàtica encara té un altre avantatge: ens manté el cap lliure, perquè evita que dediquem una atenció excessiva a funcions físiques simples. No ens podríem dedicar a gaires coses més, si per exemple ens haguéssim d’ocupar contínuament de si el nostre fetge ja ha produït prou enzims, per tal de catabolitzar l’alcohol de la nit abans.

Només ho notem quan aquest sistema perd l’equilibri d’una manera important. Llavors les reaccions del cos ens obliguen a actuar-hi. Si l’índex de glucosa a la sang disminueix, tenim gana. Si l’alcohol no desapareix de la sang prou ràpid després d’un banquet, el cap ens retruny; com a avís per a la propera vegada.

Així, la direcció del nostre organisme funciona de manera semblant al disc dur d’un ordinador. Els dos es posen una cobertura protectora sobre els complicats processos que hi ha a l’interior del sistema, que ja no cal que operem. Tot el que, de tècnica, veu l’usuari al monitor és un avís d’error quan el programa no sap com continuar. Molts sentiments desagradables actuen exactament igual que un avís d’aquestes característiques.

Per aquest motiu, no només els processos de la direcció del cos, sinó fins i tot les mateixes emocions, estan protegits de la influència directa de la voluntat. Només els podem dirigir indirectament, fent coses bones per a nosaltres, és a dir, alterant el nostre medi o els nostres pensaments, o recordant situacions agradables. Però no podem triar si volem tenir por quan, al bosc, se’ns acosta un ós gegant. Tenim por fins i tot abans de poder pensar. El cor ens comença a bategar de pressa, la respiració se’ns fa més fluixa; el nostre cos es prepara per posar-se a córrer. Amb els segons que haurien transcorregut per prendre una decisió conscient, l’agressiu animal segurament ja hauria destrossat la seva víctima. Per això el cos ja ha respost a l’amenaça, molt abans que comencéssim a sentir por.

De manera contrària, sentim desig així que notem alguna cosa que ens pot ser d’utilitat. Aquests són els breus moments de la felicitat: si tenim gana i ensumem l’olor d’una pastisseria, llavors se’ns fa aigua la boca; si un amic ve cap a nosaltres, a la cara ens apareix un somriure de benvinguda i, al mateix moment, sentim alegria. Així experimentem els sentiments, percebent les reaccions involuntàries del nostre cos.

Els científics descobreixen la intuïció

Així doncs, ¿la reacció del cos als sentiments apareix prèviament, com el cim de l’onada al vaixell? Un dels experiments més impressionants que s’han fet respecte a aquesta qüestió prové de col·laboradors del neuròleg americanoportuguès Antonio Damasio. El seu laboratori de la Universitat d’Iowa, al Midwest, es considera capdavanter en la investigació de les emocions. Entre altres coses, Damasio i la seva dona Hanna han creat l’arxiu més gran del món d’imatges de cervells malmesos. A hores d’ara, els Damasio ja han observat pels raigs X més de 2.500 caps. Amb la tècnica de tomografies informatitzades, es poden crear imatges tridimensionals de cervells vius. Aquestes vistes internes de cervells malalts, els científics les combinen amb els historials dels seus malalts que pateixen totes les alteracions del pensament, la percepció i l’actuació imaginables. Així, la parella investigadora es fa una idea de la manera de funcionar de la ment humana. Com que els seus arxius són únics, en aquest llibre s’esmentaran sovint els experiments del laboratori dels Damasio.

Amb mitjans comparativament senzills, els científics d’Iowa han demostrat que l’alegria i l’aversió, la por i la ràbia, tenen el seu origen al cos, efectivament. Van donar als participants en l’experiment un joc de cartes i els van connectar a un detector de mentides.^[16] El joc, conegut ara com a Iowa Card Test (Test de cartes d’Iowa), consisteix a agafar repetidament cartes de dues piles ocultes. La pila bona depara importants guanys i petites pèrdues; la pila dolenta comporta, de tant en tant, un guany força important, però sovint grans pèrdues.

Aproximadament a partir de la desena jugada, els participants van començar a evitar la pila dolenta i el detector de mentides marcava suor de por i lleugers batecs, així que la seva mà s’acostava a la carta de risc.^[17] Amb tot, els participants ni sabien per què reaccionaven així ni tan sols notaven la reacció del seu propi cos. No va ser fins a la cinquantena jugada que van ser conscients d’una tendència intuïtiva contra la pila dolenta. Encara va trigar més, gairebé fins a la jugada vuitanta, que els participants no van raonar aquesta sensació i van poder explicar el principi del joc.

Per tant, la intuïció existeix; aquest sentiment estrany que de vegades sentim el primer cop que veiem algú que, més tard, resulta no tenir cap afinitat amb nosaltres. Aquests pressentiments no els podem explicar, perquè es basen en emocions inconscients. En la primera trobada amb algú que després serà el nostre adversari, sovint és un instant de la por no percebuda, provocada per un breu gest amenaçador de la cara de l’altre.

La intuïció opera fins i tot en situacions complicades per a nosaltres, tant se val si ho sabem com si no. Alguns participants menys intel·ligents no van arribar a entendre el principi de la prova de les cartes ni tan sols al final i, malgrat tot, van prendre la decisió adequada. En aquest punt, la creença popular, davant de la ciència, és més sàvia, ja que durant segles ha rebutjat tot coneixement que estigués fora del que és assenyat.

Però les suggestions emocionals no es basen en qualsevol fenomen sobrenatural, com sovint es pressuposa. La intuïció està sòlidament arrelada en el nostre cos. L’adquirim a través de l’experiència; a les primeres jugades, els participants encara no tenien cap idea de quina podia ser la pila bona. El seu cervell primer havia d’aprendre a preveure el resultat. Un pressentiment es produeix quan aquest càlcul «una pila és bona, l’altra és dolenta» es transmet al cos, abans i tot que aterri en la consciència.

A l’exemple de l’ós agressiu, que prové del psicòleg nord-americà William James, ja hem vist per què serveix una actuació intuïtiva d’aquestes característiques per al pensament conscient: facilita la vida a l’individu i li estalvia un temps preciós, en una situació de perill. De vegades, el cos sap més que el sentit, o, tal com ho va expressar el filòsof francès Blaise Pascal, «El cor té raons que el sentit desconeix».^[18]

Imatges del món interior

Igual que els participants en l’experiment no eren conscients de la por de la pila dolenta de cartes, d’algunes emocions de la vida quotidiana, tampoc no en som ben conscients. Ens posem vermells, però no ho notem fins que algú no ens ho fa evident. Els ulls ens llueixen d’emoció, però nosaltres ni sabem la il·lusió que sentim.

En aquests moments, es fa palès que les emocions i els sentiments no són el mateix. Malgrat tot, en el llenguatge quotidià sovint confonem els dos conceptes. Però hi ha una diferència: una emoció és la resposta automàtica del cos a una situació concreta, l’espurneig dels ulls pel desig, la cara vermella quan ens enxampen dient una excusa. Un sentiment, l’experimentem quan percebem aquesta emoció de manera conscient, com a alegria o com a vergonya.^[19]

Les emocions, doncs, són inconscients; els sentiments, conscients. La majoria d’emocions, les considerem sentiments, per això la veu popular no els distingeix. Malgrat tot, algunes emocions ens poden passar inadvertides, com per exemple quan ens posem vermells i ningú no ens ho indica.

Com es transforma una emoció en sentiment? Amb els seus aparells, els companys de Damasio van aconseguir observar el cervell en moments decisius. Van demanar als participants de l’experiment que tornessin mentalment a moments molt feliços de la seva vida i a moments molt tristos, com ara el retrobament amb una persona estimada o la mort dels pares. En algunes proves, els investigadors sotmetien els participants al detector de mentides i seleccionaven aquells que mostraven reaccions especialment fortes. Llavors feien jeure els participants en un baiard dins el tomògraf d’emissions de positrons. En una màquina d’aquestes, que ocupa tota una sala, t’estàs estirat, entaforat en un tub estret de metall, lligat, perquè les imatges no es belluguin; un ambient que no convida precisament a la fantasia. A través d’un catèter ficat al braç, s’introdueix una solució amb glucosa lleument radioactiva a la sang, que fa de substància opaca. Malgrat tot, els participants en l’experiment s’esmunyien en el món dels records fins al punt que s’oblidaven de tota la tècnica. Alguns, fins i tot, es posaven a plorar dins el tomògraf. Mentrestant, Damasio i els seus companys podien seguir pel monitor quines parts del cervell estan actives quan algú experimenta sentiments forts.^[20]

Les gravacions presentades pels científics l’any 2000 cridaven l’atenció per dos motius: d’una banda, mostraven, amb una precisió no vista encara fins aleshores, què s’esdevé al cap de les persones en l’alegria i la tristesa, el disgust i la ràbia. El tomògraf permet, efectivament, veure des de fora quin sentiment commou algú en aquells moments a l’interior de la seva consciència. D’altra banda, aquestes imatges oferien els indicis més clars fins aleshores que els sentiments realment són conseqüència de reaccions del cos. Als monitors s’encenien exactament les regions que són necessàries per tal de provocar una imatge del cos en el cap: a baix, el tronc cerebral, que controla tot l’organisme; al mig, parts del cerebel i del diencèfal, que processen aquestes dades; al final, a dalt, zones del cervell que recullen aquesta informació per crear una imatge uniforme i acoblar-la a les nostres percepcions, pensaments i fantasies conscients.^[21] Una emoció, doncs, no se’ns fa conscient fins que el cervell no l’ha assimilada.

Tot sentiment —i, per tant, també la felicitat— es basa en el fet que, al cervell, arribin senyals del cos i que aquest els pugui assimilar. Fins i tot en moments de màxima benaurança, quan creiem volar etèriament per altres esferes, els nostres sentiments d’eufòria sorgeixen perquè percebem el nostre propi cos. De Damasio prové l’observació que la nostra ment està literalment encarnada, i no només en el cervell. Un ésser sense cos no podria, doncs, sentir ni alegria ni tristesa. Qui, per contra, hagi notat prou les commocions del cos, té un cervell, segons la visió de Damasio, que podrà fins i tot simular el cos inconscientment. Igual que s’origina una visió fantàstica davant l’ull interior, el tronc cerebral pot simular impulsos que en realitat no rep. Damasio creu que, d’aquesta manera, l’organisme, en situacions menys importants, com quan per exemple només pateix un petit inconvenient, estalvia energia per tal d’accelerar el pols i transportar tot el programa de les emocions positives. Malgrat tot, en aquest moment l’ésser humà nota una sensació agradable; com en una funció d’estalvi d’energia, per dir-ho d’alguna manera. Probablement aquest mecanisme permet que les persones que hagin quedat paraplègiques després d’un accident puguin mantenir la seva vida afectiva.^[22]

Els sentiments en el cervell. A la dreta: el cervell està constituït com un edifici de diverses plantes. Els fonaments són el tronc cerebral, que rep els senyals del cos. Sorgeix de la medul·la espinal i entra al mesencèfal. El diencèfal, situat al damunt, s’encarrega de l’impuls. Dirigeix l’organisme escampant hormones mitjançant la hipòfisi. A dalt de tot, sota la caixa craniana, s’allotja la cúpula del cervell. Controla totes les altres parts del cervell. Les seves funcions són percebre els sentits, pensar i planificar i totes les activitats de la consciència. A l’esquerra: la presa tomogràfica mostra com s’originen la felicitat i la tristesa en el cap. Perquè a cada sentiment correspon un model propi d’activitat cerebral. Algunes parts del cervell participen en tots dos sentiments: pel tronc cerebral arriben dades del cos; amb això, entra en acció sobretot el mesencèfal, com es pot identificar amb l’ombrejat. El cerebel, que penja del tronc cerebral com una motxilla, processa els impulsos del tronc cerebral i dóna ordres als músculs, com l’ordre per somriure, quan estem contents. El diencèfal, que es troba al damunt, s’ocupa d’activar els estímuls emocionals. Al cervell, són sobretot actius els plecs que hi ha rere els ulls, l’anomenat lòbul frontal. Aquest converteix les emocions en projectes i activitats. Segons Damasio (2000).

Fa feliç somriure?

El llenguatge popular n’està convençut: n’hi ha prou amb un somriure per passar del mal humor a un estat d’ànim positiu. Robert Baden-Powell, fundador dels Boy-Scouts, fins i tot aconsellava als seus joves que fessin un somriure quan tinguessin por o quan els passés res desagradable: el món els semblaria més amable.^[23]

¿Realment, ens podem provocar sentiments de felicitat amb els músculs facials? Paul Ekman s’ha dedicat a aquesta qüestió i ha pogut constatar científicament que somriure fa feliç. Quan els sentiments s’originen en estats físics, és lògic que, a l’inrevés, els sentiments es puguin alterar mitjançant la influència del cos. Però malauradament aquesta manera d’assolir la hilaritat no ha funcionat precisament com prediu l’expressió popular. Perquè no sempre un somriure aconsegueix el seu objectiu. La gestualitat de cortesia que simulem quan demanem un augment de sou al nostre superior pot ser que aconsegueixi amagar de manera efectiva la inseguretat. Però no serveix per a l’eufòria, perquè l’estat d’ànim positiu només el simulem conscientment. Com que en el somriure de Duchenne no només s’aixequen les comissures de la boca, sinó que les comissures dels ulls també es deformen amb les arrugues del riure, només experimentem sensació de benestar quan els dos moviments facials es donen alhora.

Com que aquests impulsos s’escapen al control de la majoria de la gent, Ekman va ensenyar als participants en el seu experiment a entrenar els músculs de la conca de l’ull. Tanmateix, no els va revelar de què els havia de servir aquesta habilitat. Així va poder demostrar que els senyals de l’alegria no només van per un carrer de direcció única; com més aprenien els participants a dominar els músculs de la conca de l’ull, més afirmaven tenir sentiments positius que ells mateixos no es podien explicar. Ekman no en va tenir prou, amb això. A més, va enregistrar els corrents cerebrals dels seus alumnes quan feien conscientment una ganyota de somriure autèntic.^[24] i, realment, els senyals elèctrics tenien el mateix aspecte que si un acudit reeixit hagués provocat bon humor als participants en l’experiment. Somriure fa feliç, però només amb el somriure autèntic. El cervell no es deixa entabanar tan fàcilment.