Capítol 10: Amistat

A l’Isaac li agradava la Rachel. Des que eren joves que ja estaven junts. L’atracció física no semblava tenir gaire importància, per ells: en tots aquests anys, havien tingut tan poques relacions sexuals, si és que en tenien, que la Rachel no es va quedar mai embarassada de l’Isaac. I no és que el vital Isaac no hagués engendrat cap descendent. Quantitat de fills provenien d’ell, però els havien parit altres mares. La Rachel i ell, en canvi, estaven encantats de passar l’estona plegats. Mentre els altres mascles anaven a les típiques batalles, l’Isaac i la seva amiga se’n mantenien una mica al marge i observaven l’activitat com si fossin escenes d’un altre món. Se’ls veia plegats asseguts a la gespa, menjant fruita, i acariciant-se hores i hores. Si algú, segons els babuïns, es podia considerar «feliç» eren aquests dos.

Robert Sapolsky, neurocientífic californià, ha seguit i ha documentat durant anys la vida d’una espècie de simis al Serengeti africà. Ell pot corroborar el benestar de l’Isaac fins i tot amb dades. Sapolsky regularment extreia sang als mascles del grup, després d’haver-los anestesiat amb dards (entre les femelles, aquest procediment està prohibit per no posar en perill cries durant l’alletament o fills no nascuts encara). Les proves, les va fer sobre hormones de l’estrès com el cortisol, el nivell del qual mostra quanta tensió pateix un animal. En l’Isaac, Sapolsky trobava quantitats reduïdes poc habituals d’aquesta substància transmissora. Aquest mico no només resultava ser més tranquil que els seus companys d’espècie; ho era realment.

Sapolsky va fer observacions semblants en molts altres animals; com més relacions d’amistat té un simi, i més duradores són, menys estrès ha de patir. Com més s’arrauleix amb els seus companys i més es preocupa per ells, menys semblen molestar-lo les contrarietats de la vida. Qui fa alguna cosa per les seves relacions socials es manté més en forma. Perquè l’estrès no només redueix el benestar; també perjudica la salut.^[177]

Almenys, per a l’Isaac l’amistat amb la Rachel va valer la pena. Mentre que mascles de la mateixa edat morien per malaltia o per lluites o estaven esgotats per la feblesa de l’edat, ell s’estava ple de salut a la sabana acariciant la seva companya.^[178]

Qui té amics viu més anys

També a les persones els fa bé estar en societat. Una veu amiga ens fa somriure i sentir seguretat. A qui pateix solitud o no s’entén amb la gent que l’envolta li resulta difícil viure sentiments positius. Les amistats i l’escalfor d’una família són com un terreny adobat en el qual creix la felicitat.

«Qui esborra l’amistat de la vida, treu el sol de la terra», escrivia Ciceró, l’home d’estat romà, amb raó. Així, la investigació social també confirma com és d’important relacionar-se per al benestar; la unió amb altra gent és un dels pocs factors externs que fan augmentar l’alegria de viure en pràcticament totes les circumstàncies, tal com han demostrat el psicòleg i sociòleg anglès Michael Argyle i altres científics. Un efecte comparable, l’ofereixen només la qualitat de la relació de parella, l’assiduïtat de les relacions sexuals i l’exercici físic.^[179]

I els amics fan que visquem una vida més llarga. A aquesta conclusió han arribat diverses investigacions fetes a l’Europa occidental i als Estats Units sobre milers de persones: els contactes socials influeixen en l’esperança de vida, de mitjana, almenys tant com fumar, la pressió arterial, l’obesitat o l’esport practicat amb regularitat. Independentment de l’edat, l’estat de salut o el sexe, una persona solitària té més o menys el doble de probabilitats de morir durant els anys següents que una altra que se senti bé. Fumar, en canvi, multiplica el risc de morir per 1’5, només.^[180]

Resultats encara més impressionants són els que va proporcionar un experiment de la universitat californiana d’Stanford. Allà, uns metges van distribuir malaltes de càncer de pit en dos grups: unes estaven sotmeses a un tractament mèdic habitual i les altres, a més, les van convidar a una consulta setmanal on podien intercanviar vivències i trobar suport. Malgrat que, en totes les participants, el càncer estava tan avançat que no tenien cap esperança de curar-se, les dones de la consulta patien menys dolor i estaven de més bon humor que les altres malaltes, que només rebien el medicament corrent. Però, sobretot, les dones que podien comunicar-se, de mitjana, vivien més del doble.^[181]

A conclusions semblant van arribar estudis fets amb malalts de leucèmia i amb malalts que havien patit un infart. Els resultats poden estranyar, perquè, segons els coneixements actuals, el càncer no té cap causa mental, encara que molta gent cregui erròniament que els tumors són una cosa així com problemes que han crescut interioritzats. Fins avui, la investigació no ha trobat els més petits indicis, tot i que s’han fet moltes proves, que els factors psíquics puguin provocar el càncer. En canvi, les proves del paper que tenen els gens en la formació de tumors són aclaparadores. Sovint els verins de la pol·lució, fumar o una alimentació inadequada comporten que gens defectuosos puguin desenvolupar els seus efectes fatals.^[182]

Com s’expliquen, doncs, els efectes de l’escalfor humana en la salut dels malalts de càncer? Un control subtil per part de la gent que ens envolta comporta un millor estat en què segur que hi ha alleujament. Qui se sent observat per amics, però també per companys de penes, es cuida més i, per exemple, es pren els medicaments amb més atenció. Però l’ull atent dels altres no és l’única explicació. L’atenció millora la salut també quan la gent es troba sota un ampli control professional.^[183]

La solitud significa una càrrega, tant per a l’ànima com per al cos. Perquè buscar suport en els altres normalment és una de les millors estratègies per posar fi a l’estrès; els solitaris se n’han de sortir sense l’escalfor humana que fa més suportable la duresa de la vida. A més, la solitud provoca estrès per ella mateixa, perquè sentir-se sol pot ser una experiència dolorosa fins i tot sense necessitat de cap problema extern.

Del poder dels sentiments en la salut, una nova branca científica n’ha aportat nombrosa documentació els darrers anys: la psiconeuroimmunologia, que s’ocupa de les interaccions del cos i la ment. Les hormones de l’estrès, com el cortisol i altres glucocorticoides, entre altres coses redueixen els efectes del sistema immunològic.^[184] Això ho han mesurat els investigadors tant en persones solitàries^[185] com en cries de simi^[186] que havien estat separades de la mare. També està ben documentat que l’estrès no només pot afavorir la irrupció de refredats, sinó també de malalties cardiovasculars.

Així, l’enigma de les malaltes de càncer de pit va trobar una doble explicació. D’una banda, l’estrès no és que provoqui el càncer, però almenys en experiments fets amb animals sí que accelerava el creixement dels tumors que s’havien format per altres motius.^[187] I d’altra banda l’organisme de les dones que se sentien abandonades havia de combatre, a més del càncer, possiblement també un sistema immunològic afeblit; les infeccions ho havien tingut fàcil, doncs.

La sensació d’haver-se’n de sortir sol pot fer el cos més susceptible. Els lligams emocionals curen, perquè actuen contra aquestes càrregues. Això podria explicar l’estil de vida de gairebé 2.000 homes de la ciutat sueca de Gòteborg, de qui uns investigadors van analitzar en quines condicions les preocupacions els perjudicaven la salut.^[188] L’anàlisi estadística va posar de manifest una influència que protegeix més que el millor tractament mèdic: fins i tot els homes més durament colpejats pel destí per regla general es mantenien sans, si tenien algú amb qui parlar.

La por que ens abandonin

Profundament marcada portem la por d’estar sols. Els nostres conciutadans serens reaccionen automàticament al plany d’animals o nens abandonats, i fins i tot les dificultats d’un ésser arrugat de l’espai que vol trucar a casa ens posen la pell de gallina. Qualsevol, tingués 8 anys o 80, es podia imaginar les penes d’E.T., cosa que explica l’increïble èxit de la pel·lícula d’Spielberg.

El neuropsicòleg Jaak Panksepp sospita que busquem el contacte amb els altres en gran part per tal d’evitar el turment de la solitud; la natura ens atreu no només cap als altres, ens hi empeny regularment. Aquesta empenta a relacionar-nos, Panksepp la veu en connexions pròpies arrelades en antigues parts del cervell, profundes. Si s’estimulen determinades parts del diencèfal en experiments fets amb animals, més o menys en el tàlem i en l’àrea preòptica, aquests animals deixen anar crits de pànic que només fan quan se’ls abandona.^[189]

Des del punt de vista de l’evolució, es tracta d’un comportament força antic, que com a molt tard devia aparèixer en els primers mamífers. Molt probablement, serveix per a la supervivència dels nounats. Una cria de ratolí, per exemple, que acabi de venir al món, és cega, sorda i encara no sap caminar. El seu cos diminut, pelat, ni tan sols produeix prou escalfor per mantenir-se en vida. Sense la mare, es moriria de fred; és una criatura profundament dependent, el món de la qual gira al voltant de la mare. Si no hi és, el petit mostra pànic, amb raó; com quan un nadó humà en situacions semblants fa crits de por.

Molts mamífers petits i fins i tot pollets fan aquests senyals d’abandonament. El que més s’ha investigat són els crits de cries de rata. Les persones no els poden sentir, perquè sonen en l’àmbit dels ultrasons; les oïdes de les rates femella, però, són les que reaccionen més sensiblement a aquestes freqüències d’uns 40 quilohertzs. Així que una mare percep aquestes sons, fa tot el possible per calmar els seus petits: els llepa, i els dóna la sensació del tacte curós, els porta a passejar agafats al musell i intenta deixar les cries en un lloc segur on no hagin de passar por.

Quan les rates creixen, la por d’estar soles els desapareix, perquè no són criatures particularment socials. Però els animals que viuen en societat responen durant tota la vida amb pànic a l’aïllament. Molts gossos ploren, excaven el terra sense motiu i esgarraparen les portes, quan el seu amo els abandona; els papagais desenvolupen hàbits autodestructius: s’arrenquen les plomes amb el bec. Les persones adultes no ho manifesten tan clarament, quan pateixen solitud, però els símptomes del cos i l’ànima no són menys dràstics: inquietud, buidor interior, tensió, pèrdua de la son i de la gana i inseguretat converteixen la vida en una tortura.

Les reaccions tan semblants entre les persones i els animals permeten investigar en un model més simple la solitud humana. I és que els animals també pateixen estrès quan els manca el contacte. L’hormona de l’estrès CRH (Corticotrophin Releasing Hormone) s’encarrega d’alliberar els crits de pànic.^[190] Així, es tanca el cercle, perquè la CRH allibera per la seva banda l’hormona cortisol, que és responsable en les persones de moltes malalties que són conseqüència de l’estrès.

Igual que les persones, les cries de rata paguen la solitud permanent amb la seva salut. Es tornen més propenses a agafar malalties, desenvolupen un cervell menys densament dotat de neurones i per tant menys hàbil, es tornen ansioses i fàcilment irritables per a tota la vida. En canvi, les cries de rata que sovint reben carícies, creixen correctament. Un 50% més ràpid que companys d’espècie en condicions semblants.

Als nens humans els passa exactament igual. Les carícies fomenten el desenvolupament, tal com Tiffany Field, de la Universitat de Miami, ha demostrat amb un senzill experiment. Va agafar tot un grup de nens prematurs que eren a la incubadora asèptica i que rebien poca escalfor humana. Field acariciava aquests nens tres cops al dia i els movia lleugerament els bracets i les cametes, cosa que produïa veritables miracles. Els nadons van créixer força més ràpid, estaven més sans que els altres nens prematurs de la sala i van poder abandonar la incubadora quasi una setmana abans, de mitjana.^[191]

Si, per contra, es nega el contacte als nadons durant un temps llarg, les conseqüències encara són més impressionants que en les rates. Fins a quin punt és necessària l’atenció per al desenvolupament dels petits, ja ho va notar el canceller de la dinastia Hohenstaufen Frederic II de Sicília, quan al segle XVIII va dur a terme els primers experiments de la psicologia. Aquest monarca amb vocació científica volia esbrinar quina és la llengua natural de la humanitat. Per això, va fer tancar nens abans que sabessin parlar. Sense cap influència del món exterior —això és el que Frederic esperava—, en qualsevol moment començarien a enraonar pel seu compte la buscada llengua primitiva. Els criats els portaven menjar, roba neta i tot allò necessari per viure, però no podien establir contacte de cap mena amb els petits participants en l’experiment, per tal de no alterar-ne el resultat. L’experiment va fracassar de manera cruel: els nens van morir. Tal com apuntava un historiador contemporani, «els nens, sense picar de mans ni gestos ni cares alegres ni manyagues, no van poder sobreviure».^[192]

Un sentiment càlid de seguretat marca el final de la solitud. En la seva aparició molt segurament hi participen les endorfines, les hormones semblants a l’opi que quan s’alliberen al cervell provoquen sensació de benestar. En cries de rata això es pot comprovar. Si, després d’haver-les separat de la mare, se’ls dóna morfina, que està emparentada amb les endomorfines, deixen immediatament de cridar. Les endorfines actuen contra les hormones de l’estrès com ara el CRH, que provoquen el crit. Si es bloqueja l’efecte natural de les endorfines, aquestes cries continuen clamant al cel fins i tot quan la mare torna i se n’ocupa.^[193] També en simis, els investigadors han constatat que el cervell allibera endorfines quan els animals s’acaricien.

Les endorfines actuen al cervell en general com a senyal d’una situació desitjable, com s’ha descrit al capítol 7. Per exemple, aquestes substàncies transmeten un sentiment de desig quan una criatura afamada calma la gana amb un menjar saborós. De maneres molt semblants, les mateixes substàncies comporten la regulació de la necessitat de proximitat. Si a criatures socials com ara els micos els manca la connexió vital amb altres, perden l’equilibri; apareixen el dolor per la separació i desig de contacte. Si els solitaris troben companyia, les endorfines comuniquen que s’ha recuperat l’estat normal. Això provoca el sentiment agradable de seguretat.

Les drogues poden enganyar el cervell també en la solitud; n’hi ha prou amb afegir-li artificialment els opiacis que normalment allibera ell mateix en els moments de companyia.^[194] El bevedor solitari que fa augmentar el seu nivell d’endomorfines amb l’alcohol, no necessita cap amic. Menjar llaminadures també allibera hormones, per això l’heroïna de novel·la Bridget Jones intenta fer més suportable la seva solitud ja a l’esmorzar, amb una rajola de xocolata. I el poeta francès Jean Cocteau mantenia en el seu diari que l’opi significava per a ell «alliberament de visites».^[195]

L’escalfor reconfortant que ens fa buscar la proximitat de persones conegudes s’hauria d’agrair bàsicament a les endorfines. I segur que, no obstant això, aquestes substàncies no són les úniques responsables de la felicitat de la seguretat. L’oxitocina i la vasopressina, per exemple, que s’encarreguen de l’aparició de l’amor, també tenen en altres relacions humanes la seva funció, ja que són necessàries per a la memòria social. I la substància transmissora serotonina, que manca en les persones depressives, sovint té un paper important en el sentiment de simpatia. Això, els neurofarmacòlegs ho saben, curiosament, no a partir d’experiments fets amb animals, sinó de les experiències d’una droga de disseny: l’èxtasi.

Aquesta substància excitant allibera en el cervell altes dosis de serotonina i probablement també de dopamina.^[196] Així proporciona als seus consumidors la sensació summament agradable que tothom és el seu amic; sentiments d’afecte i comprensió, augmentats de manera irreal. Per això aquesta droga, fins més o menys el 1980, es coneixia amb el nom d’Empathy, ‘empatia’ en anglès; fins que un camell àvid de negoci de Texas la va rebatejar. Fins ara els científics han parlat de l’èxtasi com d’una droga que afecta el més interior, el que s’anomena un entactogen. El químic californià Alexander Shulgin, que va produir aquesta substància el 1965 al seu laboratori i que va ser la primera persona a provar-la, descrivia així l’experiència: «Em sentia lleuger, feliç, i dotat d’una força increïble; com en una existència millor. Em sentia com si fos no només un ciutadà del món, sinó de tot l’univers».^[197]

Exactament així, només que una mica menys intensament, ens sentim en la proximitat d’una persona apreciada: relaxats i plens de confiança. Però en aquests dos aspectes de l’amistat, la investigació actual del cervell ensopega amb els seus propis límits, perquè avui dia encara ningú no ha revelat els sistemes d’actuació de l’èxtasi en detall.

Donar i rebre

Per què ens cal, a nosaltres, l’amistat? A diferència de les cries de rata, que només depenen de la mare, els éssers vius socials estan determinats pel suport d’una col·lectivitat. Encara que l’ésser humà civilitzat pugui subsistir en una solitud voluntària o reclòs en la poncella de la relació de parella, un individu sol, o fins i tot una parella, en les societats primitives no tenia pràcticament possibilitats de sobreviure. Protecció i ajut en situacions d’emergència només les proporciona el clan. Perquè, a diferència d’un nounat, un adult no pot exigir aliment i donatius sense contra-prestacions i donar per fet que la mare el cuidarà en qualsevol situació. Ell també ha de donar alguna cosa a canvi. Així és com estem predeterminats a compartir tots els profits. No tothom comparteix immediatament amb qualsevol persona; com més a prop són, més es donen mútuament. I com més reben l’una de l’altra, més estreta és la seva relació.

Mantenir aquesta visió en una societat amb aquestes regles exigeix una quantitat considerable de comprensió. Cada membre del grup ha de fixar-se en quina relació tenen els altres entre ells, què en pot obtenir i què els ha donat. Mantenir una unió de parella és simple, al costat d’això, almenys entre els animals; n’hi ha prou que els cònjuges es reconeguin i que hi siguin incondicionalment per donar-se suport mutu i per a les seves cries. Només les criatures intel·ligents com els antropoides porten una vida col·lectiva complicada amb amistats i rols socials alterables, mentre que ratolins, ocells i altres animals que tenen un cervell més simple tenen capacitat per unir-se en parella, però només poden sortir-se’n en grups rígids amb rituals ben determinats.

Molts micos estan dotats per buscar aliment i defensar-se plegats. Els seus lligams ofereixen als investigadors informació de com s’origina l’obligació mútua de l’amistat. Perquè les relacions entre simis són més fàcils d’entendre que les humanes i, a més, els animals no poden enfosquir els fets amb paraules.

Quan a algú li agrada algú altre, el convida o la convida a menjar. Tant si és als mars del sud com a Groenlàndia, no hi ha gairebé cap cultura on la taula amb convidats no sigui el centre de la sociabilitat. Les famílies s’ajunten al voltant de la taula, la gent de negocis prepara els contractes al restaurant, les visites oficials d’estat culminen en un banquet. També els micos comparteixen el menjar, cosa que demostra com són d’importants els àpats en grup per a l’aparició de relacions.

Els petits micos caputxins, per exemple, que viuen a Sud-amèrica, van plegats a caçar i saquegen els nius de coatís, i fins i tot se’ls emporten les cries davant els nassos; un comportament arriscat, perquè els coatís tenen una dentadura poderosa. Aquestes accions serien impensables si cadascun dels bandits que hi participen no es refiés de rebre la seva part després del saqueig.

En experiments controlats, l’investigador conductista Frans de Waal ha estudiat en quines condicions els micos estan disposats a donar i quins tipus de cooperació creen.^[198] Va situar dos caputxins en gàbies veïnes, i a través de les reixes es podia introduir fruita. Els micos podien arrossegar uns cotxets carregats de pomes, lligats a una corda, tan pesats que els micos només podien dur a terme aquesta acció entre els dos. Però l’artefacte estava disposat de manera que, al final del procés, només un dels micos podia aconseguir la fruita. Si la volia agafar, estava obligat a comptar amb l’ajut de l’altre, i la va aconseguir, amb l’esperança que el premi dels seus esforços fos compartit. Els micos caputxins, doncs, són capaços de comptar amb l’educació de l’altre.

Però la seva confiança té els seus límits. Un mico només ajudarà l’altre si té la recompensa ben bé davant els ulls. Que el més afortunat pugui demostrar el seu reconeixement, no immediatament, sinó en una altra ocasió, més tard, aquests animals no s’ho poden imaginar. Els seus pactes només són a curt termini, els micos caputxins recomencen sempre de zero en una relació. Les associacions estables, no les coneixen.^[199]

En micos més intel·ligents, és diferent. Els ximpanzés, per exemple, no només poden tenir relacions d’anys, sinó que també s’intercanvien diversos serveis; si a un ximpanzé li agrada acariciar la pell de l’altre, aquest pot tornar-li el favor en una altra ocasió, donant-li part del seu menjar o lluitant amb ell contra un rival comú. La vida d’aquests animals és un constant donar i rebre. Els ximpanzés van plegats a caçar, les femelles es cuiden les cries les unes a les altres i els mascles d’un rang superior s’han d’assegurar el suport mitjançant complicades aliances amb altres individus; un equilibri de poder que recorda les relacions de la política i els negocis.

Una xarxa de dependències d’aquesta mena només es pot originar on cadascú conegui el caràcter i els interessos dels seus companys i sàpiga què pot esperar de l’altre. També un ximpanzé només compartirà una cosa amb un altre si n’obté una compensació. Però a diferència dels caputxins, aquests animals altament intel·ligents estan disposats a esperar per la contraprestació. La seva memòria, com si fossin comptables, els permet seguir una economia precisa de donar i rebre amb grans períodes de temps. Així, de Waal ha constatat com una femella de ximpanzé, anomenada Gwinnie, que donava part del seu menjar a desgrat, va ser rebutjada pels seus companys quan va voler menjar.^[200]

El sentiment de la simpatia a l’estómac

És clar que és difícil dir què passa pel cap del ximpanzé, però segurament els micos noten una cosa així com una aversió contra l’egoista Gwinnie. Els micos han de ser capaços de tenir sensacions com aquesta.

També entre les persones es desenvolupen l’afecte i l’antipatia a partir de les experiències que hem tingut amb algú. Sorprenentment, aquestes sensacions poden originar-se sense un record conscient dels resultats precedents. Valoracions «fetes amb l’estómac» determinen les maneres com ens relacionem amb altres persones, sovint molt més intensament que una ponderació conscient. De vegades senzillament ens agrada algú sense saber per què.

Com poden sorgir aquests processos és una cosa que ha comprovat el neuròleg Antonio Damasio amb experiments fets amb un pacient amb el pseudònim de David. En David ha de suportar un dels trastorns de memòria més greus a causa d’una malformació cerebral: no es pot recordar ni de la cara d’una persona nova, ni de la seva veu, ni del seu nom. Després, tampoc no es podrà recordar de què ha passat entre aquesta persona i ell. Damasio va relacionar durant una setmana en David amb dos col·laboradors, un dels quals es va comportar amb una amabilitat i una atenció extremes; l’altre, en canvi, era sec, negava tots els desigs d’en David i, a sobre, l’obligava a fer tests psicològics llargs i avorrits (eren tests que normalment serveixen per detectar les capacitats mentals dels simis).

Al cap d’un temps, a en David li van ensenyar fotos dels dos treballadors, dels quals, evidentment, no es podia recordar, i li van preguntar a quin dels dos demanaria ajut i quin era el seu amic. Sense dubtar, en David sempre elegia el treballador que l’havia tractat atentament. L’altre, que en realitat era una noia agradable, el rebutjava cada vegada. No és que el malalt pogués indicar cap mala experiència amb aquesta persona. Però subliminarment les seves vivències s’havien concretat en un sentiment, i aquest sentiment senzillament no era positiu.^[201]

Això és un cas extrem. La gent sana normalment pot raonar els seus sentiments, almenys en part. Malgrat això, el destí d’en David és d’interès general perquè demostra que el cervell pot emmagatzemar les experiències de dues maneres diferents, igual que una pel·lícula té banda sonora i banda visual. Per un costat, disposa els records conscients que ens són accessibles com les imatges d’una pel·lícula, escena a escena. Separat d’això, però, el cervell recorda la banda sonora dels sentiments que hem viscut en el moment corresponent. Els impulsos concrets ens desperten aquests sentiments, sense que l’escena emmagatzemada en una altra banda hagi d’esdevenir conscient; sentim la música de la pel·lícula, sense veure aquesta pel·lícula. El record dels sentiments s’origina en la memòria implícita; el record escènic, en canvi, en la memòria explícita, que en David tenia malmesa.

L’afecte, doncs, és una capacitat de la memòria implícita. Es basa en emocions i no tant en la memòria conscient. Tal prevenció positiva és necessària, perquè l’amistat pugui créixer, perquè fomenta la disposició a donar i reforça l’atenció a les preferències de l’altre. Només així es posa en marxa una espiral ascendent: s’origina una confiança que cada cop facilita actes més grans de donar i rebre.