INTRODUCCIÓ
Cadascú troba la felicitat en un lloc diferent. Per alguns la felicitat significa caminar descalç per un prat, amb la rosada del matí; per altres, agafar el seu nadó en braços. El sexe pot fer feliç, o un vestit nou de moda, una salsitxa o el Concert núm. 13 de Mozart per a piano i orquestra. O l’absència de tot això; un monjo zen troba la joia quan es capbussa en el buit.
Quin sentiment és aquest? «Com si t’empassessis de sobte un tall de sol lluent de migdia», així descrivia la poetessa Katherine Mansfield un instant d’èxtasi. Tots perseguim aquesta sensació, però ens arriba quan no ens ho esperem, per desaparèixer abans no la puguem tastar. I no hem tingut prou temps per mirar-nos bé la felicitat i descobrir amb quines regles juga amb nosaltres realment.
La primavera del 2000 vaig anar a Califòrnia a veure l’investigador del cervell Vilayanur Ramachandran. Aquest científic d’origen hindú tan genial com excèntric havia causat sensació amb la seva teoria sobre un «mòdul de Déu» al cervell. També havia tingut la genialitat de curar el dolor del membre fantasma a persones que havien patit alguna amputació, fent-los mirar-se en uns miralls disposats enginyosament.[1] Segons la revista americana Newsweek, és una de les cent persones més influents del nou mil·lenni. Vam parlar del desconeixement que tenen les persones de si mateixes. Mentre xerràvem, aquest investigador s’esmunyia amunt i avall pel seu despatx entre models de cervells, telescopis (és aficionat a l’astronomia) i estàtues de divinitats hindús, perquè Ramachandran és una persona que no es pot estar quieta un moment. De sobte, va deixar anar amb el seu anglès melodiós tenyit d’hindú: «And we don’t even know what happiness is» (I encara no sabem què és la felicitat…).
Això va ser el que va propiciar aquest llibre. Volia saber què era. El meu anhel de viure sentiments positius segur que hi ha tingut força a veure; l’esperança de trobar la pròpia felicitat, quan se sap on s’ha de buscar. L’altra cosa que ho va propiciar va ser la curiositat, deformació professional dels biòlegs i dels periodistes; jo sóc totes dues coses.
Com més aprofundia en la matèria, com més en llegia, com més en parlava amb més investigadors, savis occidentals i orientals i persones normals i corrents, més descobria una cosa que fins i tot em va sorprendre a mi mateix: Ramachandran s’equivoca. Avui dia ja sabem molta cosa sobre què és la felicitat. El problema és que la major part d’aquest saber amb prou feines és accessible. Es troba dispers en innombrables articles científics, molts dels quals no són gens fàcils d’aconseguir i bona part encara no ha estat ni publicada. I a sobre, aquests estudis no han estat recollits per donar-ne una conclusió ni han estat descrits de manera que els pugui entendre tothom i treure’n profit. Això és exactament el que espero aconseguir amb aquest llibre.
Potser us sorprendrà llegir que la felicitat, aquest sentiment complex i aparentment sobrenatural, es pot investigar científicament. Tot i que ja estem acostumats des de fa temps al fet que l’ésser humà estudiï la infelicitat. Els psicòlegs clínics tracten des de temps immemorials els sentiments desagradables. I des de fa uns dos segles, els investigadors del cervell descobreixen com s’originen la ràbia, la por i el defalliment. Dels seus descobriments, se n’aprofiten d’una banda tota una indústria que ven pastilles contra el desànim clínic i, de l’altra, molts malalts. Però, per a la felicitat, durant molt de temps ningú no s’ha sentit prou competent.
Això ha canviat tot just els darrers anys: els investigadors del cervell han començat a dirigir els seus interessos també cap als sentiments positius. En poc temps han fet avenços impressionants, ja que moltes coses que fins fa poc eren encara ciència-ficció avui dia són realitat als laboratoris. Noves tècniques d’aplicació permeten observar el cervell mentre pensa i mentre sent. Fan visible com el cervell percep alegria, quan pensem en una persona estimada. I la biologia molecular revela el que passa mentrestant en l’interior dels deu bilions de cèl·lules del nostre cervell. Experiments psicològics, al seu torn, mostren com aquests canvis del món interior determinen el nostre comportament. Així augmenta el saber sobre com s’originen els sentiments positius.
Així, avui podem afrontar preguntes que han fet rumiar l’ésser humà des de sempre: ¿la felicitat és més que el mer contrari de la infelicitat? És hereditària? ¿Desapareix la ràbia, quan la desfermem? Es poden prolongar els moments positius? ¿Fan feliç els diners? ¿Podem estar enamorats tota la vida de la mateixa persona? I quina és la felicitat màxima?
Determinants per respondre aquestes preguntes són dues investigacions relativament recents de la investigació del cervell. Una afecta les parts del cervell que produeixen la sensació de benestar: al cap hi ha disposats circuits per a l’alegria, el desig i l’eufòria —tenim un sistema de la felicitat. Així com venim al món amb la capacitat de parlar, també estem programats per als sentiments positius. Aquest descobriment marcarà la imatge que tenim de les persones com ho van fer les teories de Freud el segle passat sobre l’immens subconscient.
L’altre descobriment, encara més sorprenent, ha estat que el cervell d’un adult es continua formant. Fins fa pocs anys els científics creien que el cervell, com els ossos, ja estava del tot format com a molt tard en acabar la pubertat. Però es dóna just el contrari: sempre que aprenem alguna cosa, el circuit de connexions del nostre cervell s’altera, es produeixen noves connexions a la xarxa de cèl·lules nervioses. Amb els microscopis adequats fins i tot es poden observar aquestes alteracions que s’originen sota el crani. Un cop hàgiu acabat de llegir el llibre, el vostre cap tindrà un aspecte diferent que abans!
No només els pensaments, sinó també fins i tot les emocions activen aquestes transformacions. Això vol dir que amb els exercicis adequats, es pot fer augmentar la capacitat per ser feliç. Podem entrenar la nostra disposició natural per als sentiments positius, igual que podem adquirir una llengua estrangera.
Fascinats pels coneixements de la investigació genètica, des de fa temps tenim tendència a buscar en els nostres factors hereditaris l’explicació de tota la nostra existència, de totes les nostres particularitats. Fàcilment ens passa per alt que aquest dot només desplega el seu efecte en un intercanvi amb el nostre estil de vida. Com siguem de feliços, depèn com a mínim tant del nostre voltant, de la nostra cultura, com dels nostres gens. Per això aquest llibre no només contempla com s’origina la felicitat al cervell, sinó també les influències culturals i els esdeveniments quotidians que activen aquests fenòmens.
A Alemanya, la felicitat no té una tradició gaire gran. En desconfiem. Els alemanys hem creat el particular terme de Weltschmerz (pessimisme melangiós), que gairebé no es pot traduir a cap altra llengua. La paraula felicitat (Glück), per contra, va tenir una entrada tardana a la nostra llengua. Ve de l’altoalemany mitjà gelücke, que significa una cosa així com oportú, i se’n té constància per primer cop l’any 1160. Fins avui, per tenir sort i sentir felicitat, l’alemany i altres llengües germàniques s’han d’acontentar amb un sol terme (Glück). La resta de llengües europees distingeixen de manera força clara aquest concepte: l’anglès, entre luck i happiness. Però això no és res en comparació amb el sànscrit, la llengua de l’antiga Índia: ben bé distingeix entre dotze paraules per a les diferents maneres de sentir la felicitat.[2]
Així, les nostres llengües occidentals han perdut la multiplicitat de sensacions positives de què disposàvem. Això ho demostra de manera colpidora la comparació feta entre uns estudiants nord-americans i els habitants d’una ciutat índia. Els dos grups van rebre un vídeo mut on dos mestres de la dansa índia feien gestos. S’hi adjuntava una llista desordenada amb els significats dels gestos que s’hi mostraven —sorpresa positiva, satisfacció relaxada després del treball realitzat o emoció tímida. Per al públic indi, la llista disposava de molt poques paraules.[3]
Als joves nord-americans, per contra, els investigadors els van haver d’oferir moltes perífrasis dels conceptes de felicitat indis. I, tot i això, no van tenir cap dificultat per classificar correctament els gestos de la felicitat —havien entès els gestos, però els mancaven les seves pròpies paraules per denominar-los. Igual de muts ens quedem sovint davant dels matisos de la nostra pròpia felicitat. Pel que es veu, el nostre cervell és capaç de tenir sentiments que gaudeixen de poca atenció en la cultura occidental.
Aquest menyspreu de la felicitat, el paguem car. Un de cada cinc alemanys, al llarg de la seva vida, pateix una vegada com a mínim alteracions psíquiques, sobretot ansietat o depressió. Un de cada deu, fins i tot, va tenir, l’any passat, una depressió durant més d’una setmana.[4] A més de deu mil persones, una malaltia psíquica els porta cada any al suïcidi. A altres parts del món, l’índex de suïcidis és molt menor.[5]
La presència de depressions greus augmenta ràpidament, tant a Alemanya com als altres països industrialitzats. Aquesta malaltia afecta sobretot cada cop més nens, adolescents i joves. La gent jove viu avui sota un risc tres cops més elevat de patir una depressió greu que fa deu anys.[6]
Alhora, el mal mental s’estén des dels països industrialitzats a altres zones del món.[7] A nivell internacional, d’aquí a 20 anys, la depressió farà més mal, en la dona, que qualsevol altra malaltia física o mental; en l’home, encara predominaran algunes malalties cardiovasculars.[8] La depressió amenaça de ser la pesta del segle XXI.
Tot i això, no tothom que és infeliç pateix una malaltia mental. Malgrat tot, l’abatiment quotidià i la depressió tenen molta més interrelació del que s’ha pensat durant molt de temps. Tots dos són conseqüència de processos semblants del cervell. Cal actuar-hi, l’epidèmia de la depressió demostra que ens cal urgentment una cultura de la felicitat.
«L’alegria és el pas de l’esperit a un estat de perfecció», escrivia el filòsof holandès Baruch Spinoza. «El dolor, en canvi, és el pas a un estat inferior».
Així, l’alegria no només actua sobre l’esperit, sinó sobre el cos, abans que res. La desgràcia el fa malbé, la felicitat l’aixeca. Nous estudis aporten llum sobre els lligams entre cos i ment que els científics havien ignorat durant molt de temps. Una ansietat persistent i l’abatiment comporten perill per a la salut, perquè signifiquen estrès. I l’estrès, per exemple, fa augmentar el risc de morir d’infart o d’apoplexia. Però, qui hagi après a mantenir a ratlla els seus humors funestos i a reforçar una vida alegre, cuidarà el seu cos. Els sentiments positius actuen contra l’estrès i les seves conseqüències negatives en la salut. Fins i tot estimulen el sistema immunològic.
Precisament, fomenten les capacitats de la nostra ment. Perquè, al cervell, els pensaments i els sentiments són dues cares de la mateixa moneda: les persones felices són més creatives. Tal com mostren molts estudis, resolen els problemes amb més rapidesa i millor.[9]
La felicitat fa ser llest, i no només de manera momentània, sinó persistent. Els sentiments positius fan créixer els lligams nerviosos del cervell: l’alegria entra als nostres caps amb nous vincles.
I, al capdavall, les persones felices també són més agradables. Són més atentes i estan més disposades a veure la part bona dels altres. Intercedeixen més pel bé comú i se’n surten més bé, en les negociacions, procurant el bé a totes les parts.[10]
La felicitat, doncs, és un objectiu vital i alhora un mitjà per assolir una vida millor. Les sensacions negatives constrenyen la persona; els sentiments positius, per contra, amplien les seves possibilitats. La felicitat és sentir-se viu.
Només qui coneix la felicitat la pot trobar. Aquest llibre us vol acompanyar en un viatge d’exploració dels sentiments positius. Descobrireu molts consells sobre com aplicar els nous coneixements dels neurocientífics per tal de viure més feliços. Malgrat tot, aquest llibre no és cap recull de consells en el sentit tradicional. El que vol és oferir elements bàsics, no receptes universals. Perquè, al capdavall, la felicitat de cadascú és tan individual com la seva personalitat. Amb tot, tothom viu l’alegria i el desig de manera semblant, perquè els nostres cervells estan construïts segons el mateix model. Però la manera com, l’alegria desencadena aquests sentiments és el que ens diferencia. Per això els consells generals no serveixen. Al cap i a la fi, cadascú ha de trobar la seva pròpia fórmula de la felicitat. Amb aquest objectiu, el que pretén aquest llibre, com una guia de viatges, és aportar-hi el coneixement necessari.
A la primera part del llibre aprendreu com s’origina la felicitat i amb quina finalitat la natura ha creat els sentiments positius. El tema central d’aquest capítol són les parts del cervell que provoquen la sensació de benestar i que ens permeten controlar les emocions negatives. Igual que un múscul, podem entrenar aquests sistemes. Perquè el cervell altera la seva estructura, no només mitjançant experiències externes, sinó també mitjançant el contacte amb els propis sentiments; el cervell es pot autoprogramar per alterar-se. Sorprenentment, moltes proves de la investigació cerebral confirmen coneixements antiquíssims; per això al final del primer capítol hi ha una breu comparació amb les experiències de l’antiguitat i de les cultures orientals.
La segona part del llibre explora l’anatomia de les passions: el gaudi i les ganes de descobrir, l’amor i el desig sexual tenen molt en comú, però, malgrat tot, es duen a terme de maneres diferents, i tenen objectius diferents. Aquestes emocions elementals són innates en nosaltres, s’han desenvolupat al llarg de milions d’anys; algunes s’observen ja en criatures comparativament simples com ara ratolins o fins i tot abelles. Les passions estan tan arrelades en l’ésser humà i els animals que és absurd voler-se’n desprendre o senzillament alterar-les. Es tracta molt més d’intentar aprendre a conviure-hi; podem determinar la nostra vida de manera que extraguem d’aquests programes de l’evolució el màxim d’alegria i el mínim de disgust. L’últim capítol d’aquesta part dóna exemples d’estímuls per activar-ho.
Però l’evolució ha dotat l’ésser humà, a diferència dels insectes o els rosegadors, d’un cervell altament evolucionat. D’aquesta manera, se’ns ha proveït perquè portem els nostres impulsos, desigs i pors innats pel bon camí. D’aquesta capacitat de la consciència i de com programar-la, tracta la tercera part. Que vegem la famosa ampolla mig plena o mig buida té més influència en els nostres sentiments que el contingut real de l’ampolla. Si controlem conscientment els nostres pensaments i sentiments, podem superar l’abatiment i fins i tot les depressions. Però el cervell encara ens capacita per fer més coses: al contrari que tots els animals, nosaltres podem experimentar sensacions de llibertat, superar límits i unir-nos amb el món, podem contemplar extasiats el joc dels reflexos de la llum al mar o deixar-nos absorbir per una activitat qualsevol. Dirigir la percepció i concentrar-se són les claus per assolir aquests moments d’eufòria. Fins i tot, aquests estats del cervell poden explicar com s’originen al cap d’una persona les experiències místiques.
Una font important de felicitat és la que es troba en el desplegament òptim dels nostres talents i possibilitats. Però ningú no viu sol. Per això el quart i últim capítol d’aquest llibre exposa la qüestió de quines condicions ha d’aconseguir una societat per, com fins i tot dicta la constitució americana, facilitar al ciutadà el seu pursuit of happiness, anhel de felicitat. Allà on es té sensació de comunitat, justícia i control de la pròpia vida les oportunitats que té l’individu de dur una vida feliç són més elevades.
La qüestió, doncs, és com cadascú, individualment, però també la societat, pot adquirir una cultura de la felicitat. Que és possible fer créixer la felicitat de les persones, els savis ja ho intuïen fa més de dos mil anys. Avui, com es feia en l’antiguitat, que s’atribuïa a divinitats, davant dels descobriments dels neurocientífics, als quals devem estudis tan profunds sobre els nostres sentiments i experiències, ja no n’hi ha cap dubte: la felicitat es pot aprendre.