Capítol 7: Plaer

Voler i agradar són dues coses diferents. Quantes vegades no anem a una festa, tot i que estem força segurs que no ens ho passarem gaire bé? Tot sembla indicar que només poblarà la festa gent avorrida que s’agafaran a la seva copa de xampany. I, per ser sincers, tampoc no som gaire amics dels que fan la festa. En definitiva, que no se’ns ha perdut res en aquesta celebració. I, malgrat tot, hi volem anar. Ben bé no ens podem explicar què ens hi empeny: és com si tinguéssim por de perdre’ns alguna cosa interessantíssima. I, evidentment, com sempre, no passa res, i ens martiritzem amb xerrameca absurda. Després jurem no malgastar mai més el nostre temps; fins a la propera vegada.

També el fumador coneix la diferència entre voler i poder. Una cigarreta pot ser meravellosa. El fum passa, calent, pel nas i ens fa pessigolles a la gola, com si ens acariciessin mil plomes suaus. En el seu camí cap a dins, deixa anar la seva picantor agradable, una aroma una mica aspra però tendra. Però, ¿i la vuitena o novena cigarreta del dia? «No és fàcil descriure’n el gust, una barreja d’ozó, tabac ros i pressió a la llengua», expressa sobre el fumar l’autor nord-americà Jay McInerney a la seva novel·la publicada a Internet.^[110]

En aquests moments, el fumador compulsiu comença a odiar-se a ell mateix per la seva dependència i la seva feblesa. Detesta les cigarretes i, malgrat tot, en vol, tant, que se’n va sota una pluja torrencial a buscar una màquina de tabac quan se li acaba el paquet.

No estem acostumats a distingir entre voler i agradar, perquè sovint totes dues coses van plegades: al restaurant segurament no demanareu un plat que sabeu que no us agrada. Però confondre les dues sensacions pot ser una font d’infelicitat, tal com demostren la noia avorrida de la festa i el fumador compulsiu. En el pitjor dels casos, aquest error porta a la dependència. I, per cert, també es pot donar el cas contrari, que ens agradi una cosa i que no la vulguem. Quan esteu tips, unes postres, després d’un àpat de set plats, encara us agradarien, però malgrat tot no les voleu.

En la persona, els sentiments bons sorgeixen per dues vies: quan vol una cosa, o quan ha obtingut una cosa que li agrada. Totes dues sensacions, voler i agradar, il·lusió i plaer, el cervell les produeix de manera diferent. El neurocientífic Hans Breiter de la Universitat de Harvard fins i tot va poder mostrar que quan passa això hi ha actives diferents zones del cap. En la il·lusió, s’infla un centre del lòbul frontal amb una major activitat: el Nuccleus accumbens, el nucli inclinat, que és el que vol dir, perquè està inclinat dins el cap com la torre de Pisa. Està dirigit per la molècula del desig, la dopamina, i comporta essencialment que ens recordem de les bones experiències. Quan, per contra, sentim plaer, s’activen parts del cervell que s’encarreguen de la percepció conscient.^[111] I aquí no és la dopamina la que fa de transmissor, sinó els opiacis, substàncies del propi cos que s’assemblen a l’opi.

Els missatgers de l’eufòria

Tot plaer és, per tant, una embriaguesa. Tant se val si ens alegra una dutxa calenta un matí d’hivern, un massatge, un bon àpat o el sexe, en totes aquestes sensacions de benestar hi ha els mateixos mecanismes en joc, i en són responsables els mateixos circuits de connexions del cervell. I també tenen la mateixa química: en l’aparició de tots els plaers s’activen els opiacis. En el nucli, doncs, tots els plaers són iguals. El que diferencia l’encant d’un massatge del d’una cervesa un dia càlid d’estiu no és la melodia bàsica del cervell, sinó fins a un cert punt l’instrument que produeix els sons: en un cas els senyals provenen dels sensors sensibles a la pressió sobre la pell; en l’altre, de la llengua i el paladar. Ara bé, un cop els impulsos sensitius arriben al cervell, s’origina la mateixa sensació de benestar en tots dos casos.

Potser el poeta francès Charles Baudelaire va intuir aquestes relacions quan instruïa els seus lectors que: «Sempre hauríem d’estar embriacs. Tot depèn d’això: és l’única qüestió. Per no notar el pes terrible del temps que us doblega les espatlles i us oprimeix cap a terra us heu d’embriagar sense parar. Però amb què? Amb vi, amb poesia, amb virtut, amb el que vulgueu. Però embriagueu-vos».^[112]

La bogeria del plaer interromp el pas del temps; no és cap idea desencertada, perquè els opiacis influeixen sobre la percepció del temps per vies químiques; un orgasme, pel que es veu, fa que el rellotge s’aturi. Però, sobretot, Baudelaire va reconèixer que totes les drogues embriagadores tenen el mateix efecte i que ni tan sols calen les drogues artificials per embriagar-se. Comparar embriagueses «bones» i «dolentes», per a la seva època, era una monstruositat. El seu recull de poemes Les flors del mal, que només insinuava aquestes idees, ja va provocar un escàndol quan es va publicar a París el 1857; el recull de proses poètiques que conté «Embriagueu-vos» va aparèixer en una edició posterior a la mort del poeta.

També va ser gran l’enrenou més de cent anys després, quan neurocientífics van presentar els fonaments biològics de l’agosarada afirmació de Baudelaire. L’any 1973 tres grups d’investigadors sense cap connexió van descobrir que les neurones dels nostres caps posseeixen receptors, és a dir, punts d’acoblament químics, d’opiacis, entre els quals també hi ha la morfina i l’heroïna. Amb quin objectiu deu haver previst una cosa així revolució? Segur que no perquè les persones es puguin lliurar al plaer de substàncies extretes de l’opi.

Va començar una recerca febril, i efectivament més tard es va comprovar que el cervell pot produir substàncies que s’assemblen a la morfina i que s’ajusten exactament als receptors secrets. S’havia descobert els primers opiacis del cos, drogues que produeix el mateix organisme. Se les anomenava endorfines, un cultisme creat amb el prefix grec endo, per interior, i morfina. Aviat es va trobar altres substàncies d’aquestes, les encefalines. Al final es va descobrir les dinorfines, que tenen l’efecte exactament contrari a les endorfines. Si les endorfines i les encefalines provoquen sensació de benestar, les dinorfines produeixen sensació de repugnància. Avui dia, totes aquestes substàncies (endorfines, encefalines i dinorfines) s’apleguen sota el concepte d’opiacis. Els opiacis són els anomenats neuropèptids, molècules molt més grosses i construïdes de manera molt més complicada que la dopamina, la substància del desig.

Després de descobrir aquestes drogues al cervell humà, no va passar gaire temps fins que els científics van trobar les substàncies transmissores del plaer en altres criatures. Els opiacis flueixen al cervell de gossos, rosegadors, insectes; fins i tot es formen en el simple sistema dels cucs. ¿És que tota la natura està posseïda per la recerca de la felicitat?

Abraçar el món sencer

Sense endorfines i encefalines el món seria terriblement gris. Com de gris, ho sabem per les persones en qui l’efecte d’aquestes substàncies transmissores s’atura contínuament a causa de certs medicaments. El Naloxon és una d’aquestes medecines; s’injecta per desenganxar de l’heroïna els ionquis. Quan un exaddicte en pren, ja no nota el gust de cap menjar, no l’alegra cap rialla. El seu voltant li sembla només una màquina sense ànima, poblada de robots, en la qual s’ha de funcionar, i res més. També perd l’interès pel sexe, tot i que el seu cos, en un orgasme, mostra els batecs del cor i totes les reaccions normals. Pel que sembla, les persones sense opiacis tenen disposició a aparellar-se, l’únic que no senten res en fer-ho.^[113]

Encara és pitjor quan als oponents de les endorfines, les dinorfines, se’ls deixa el terreny lliure. Gairebé no es pot descriure com són d’horroroses les sensacions que apareixen aleshores; persones que han participat en experiments prenent substàncies emparentades amb les dinorfines, parlaven de calfreds, deliris, feblesa i pèrdua de tot l’autocontrol. Per a alguns, l’experiència va ser tan terrible que s’haurien volgut tirar per la finestra.^[114]

Els investigadors van alliberar substàncies semblants en rates, traient-los un centre dirigit pels opiacis del mesencèfal. Els animals mostraven aversió a tot, sentien fàstic fins i tot davant de llaminadures per les quals haurien fet de tot abans de l’operació. Quan, al final, els posaven els caramels a la boca, les rates els escopien. Si els científics no haguessin alimentat els animals amb injeccions, senzillament s’haurien mort de fam.^[115]

En canvi, quina alegria vital sentim quan les endorfines i les encefalines circulen pel cap! De sobte, en menjars coneguts percebem tot un castell de focs de matisos de gustos, les ganes augmenten i es mantenen, fins i tot quan ja estem tips —un motiu pel qual l’alegria pel menjar pot comportar l’augment de pes.^[116] Tot sembla alegre i clar, i si poguéssim, abraçaríem el món sencer. La gent estranya, la rebem radiants, no només perquè estiguem bé, sinó perquè realment ens resulta simpàtica. I com ens agradaria repartir una mica de l’entusiasme de la nostra felicitat!^[117]

Estar trist sota la influència d’aquestes substàncies és simplement impossible. Això ja ho sabia la bella Helena; després de la guerra de Troia, va preparar una poció embriagadora per tal de llevar als seus parents la tristesa pels caiguts. Al quart cant de l’Odissea es diu així:

La neurofarmacologia actual suposa que la barreja contenia opi.^[118] Al segle XIX encara es considerava una de les millors pràctiques mèdiques tractar les ansietats i depressions amb opi. «No hi ha res que iguali els seus efectes contra els mals de l’ànima», escriu un llibre de text nord-americà de l’època. «L’opi com a agent actiu sembla haver estat creat precisament per alleujar l’abatiment i altres mals de l’esperit».^[119]

Avui dia ningú ja no aconsellaria fumar opi contra la tristesa, perquè aquesta substància pot crear addicció. Però el cervell produeix de manera totalment natural una substància, la betaendorfina, que supera de bon tros els efectes de l’opi. Una glàndula del mesencèfal, la hipòfisi, és l’origen d’aquesta substància altament activa, els efectes de la qual podem viure de manera natural —i inofensiva. De vegades, n’hi ha prou amb un bon menjar.

Assaborir, l’origen dels plaers

«És meravellós, en quina relació de proximitat es troben la felicitat humana i un gall dindi rostit i com batega el cor cada cop davant una ampolla de Marcobrunn, a punt d’aturar-se», escrivia Theodor Fontane.^[120] Qui podia gaudir del vi de la famosa zona Erbacher Marcobrunn, a la regió del Rin, no estava en situació de ser gaire infeliç. Fontane no era cap borratxo que ofegués les penes amb la beguda, i el vi alemany tampoc conté tant d’alcohol. Per tant, l’efecte animador havia de tenir altres motius: el gust del rostit i el vi a la llengua desprenen betaendorfina; i aquesta esborra la tristesa.

Però els sentiments positius no vénen només dels opiacis. Tot el cos està constituït per gaudir. Res no demostra millor això com l’alegria de menjar. Ingerir aliments és una necessitat vital, però el menjar és alhora un plaer antic. I com que es tracta d’un plaer tan elemental, és el millor exemple i alhora el més ben investigat de tots els plaers sensorials.

L’aparell encarregat d’assaborir mostra com l’ésser humà està construït per a la felicitat i com pot ser d’útil gaudir.

Moltes religions creuen que el cos és el temple de Déu; si això és així, llavors la boca en seria l’entrada. Està ricament proveïda, amb uns 3.000 botons gustatius, turonets minúsculs de centèsimes de mil·límetre d’alçada, que s’eleven a la cavitat bucal, bàsicament a la llengua. Cadascun d’aquests petits cims conté unes 50 cèl·lules sensorials que reaccionen als estímuls gustatius.

Els sensors gustatius són el motiu pel qual a algunes persones els agraden els espinacs i a d’altres no. Una quarta part de la població és el que s’anomena supertastadors: perceben l’amargor i la dolçor més intensament que l’altra gent. Quina és la combinació de gens que fa que als supertastadors els passi la gana de menjar espinacs, és una cosa que no sap ningú. Però, amb tot, dos grups de científics han trobat fa poc herències genètiques que són responsables de la percepció de la dolçor.^[121]

En total, més de 100.000 fibres nervioses porten informació sobre el gust des de la boca fins al cervell, unides en dos ramals. A això s’afegeixen sensors que informen sobre el que és calent i el que és fred, i altres que informen el cervell del tacte dels menjars: si són tous o granulats, humits o secs —un núvol de sucre és diferent d’un caramel, encara que tots dos siguin de sucre. Per acabar, també hi ha els sensors que detecten la cremor i per tant reaccionen a la picantor dels xilis. Així, cada mossegada i cada moviment de la llengua desencadenen tot un castell de focs de senyals elèctrics.

Però no és fins que arriba al cervell que això esdevé un plaer. Tal com s’explica a la resta de capítols, la natura ha creat els sentiments positius per instigar-nos a tenir un comportament beneficiós. Així, l’alegria per un menjar que té bon gust també serveix per determinar la quantitat d’energia. Això ho han comprovat psicòlegs en experiments amb rates que s’alimentaven a través d’una sonda ficada a l’estómac. Als animals no els donaven res per menjar, només podien activar la solució alimentària accionant una palanca. Tot i que podien prendre tantes calories com volguessin, al cap d’unes setmanes les bestioles havien perdut gairebé un terç del seu pes. Les ganes de menjar són, doncs, tot menys un luxe.^[122]

Encara hi ha un altre motiu pel qual «hi ha mil coses que tant li fan al tacte, l’oïda o la vista; però no hi ha quasi res que tant li faci al gust», com va observar Jean-Jacques Rousseau. Com a omnívor, l’ésser humà no està programat en una alimentació concreta, a diferència dels gossos, per exemple, que gairebé només mengen carn, i les vaques, que només mengen herba. Per això les persones han de tastar menjars desconeguts constantment, i valorar-los amb l’ajut del sentit del gust. El plaer i el fàstic ens avisen de què ens va bé i què no. No sempre, però, el gust ens porta a la decisió encertada: contraexemples famosos són el gust agradable de la farinera borda o del peix bola japonès, que molts gurmets s’han empassat fins a morir-se.

De direccions gustatives, per cert, l’ésser humà no només en coneix quatre, com s’havia pensat durant molt de temps, sinó molt probablement cinc, tal com han descobert els neurocientífics fa poc; dolç, agre, salat, amarg i carnós, que en japonès s’anomena umami. Aquest senyal, el desprenen determinats aminoàcids, com el glutamat, que també són presents en menjars vegetarians: bolets, formatge i algunes verdures com el tomàquet.^[123]

Un menjar sense sal el trobem insípid, perquè sense sal el cos no pot funcionar. Exactament igual, li cal proteïna. El gust amarg i l’àcid, en canvi, només els tolerem amb moderació; és un avís, perquè la majoria de verins són amargs, i moltes fruites agres són verdes. En canvi, ens llancem sobre el que és dolç, perquè el sucre és energia pura. D’aquí ve el dilema de tothom que es vol aprimar; l’evolució no ha previst els règims, sinó que més aviat ha predisposat les seves criatures a prendre tant d’aliment aprofitable com pugui com a prevenció per a temps pitjors. L’addicció als pastissos i als gelats, tots la portem escrita al cap.

De l’atracció d’un massatge

De la mateixa manera que ho fa amb l’alimentació, el cervell valora tot el que vivim amb l’ajut dels opiacis. Quan una cosa ens va bé, segrega endorfines. Amb les experiències negatives, en canvi, són les dinorfines les que avisen. Així, l’evolució provoca que les seves criatures facin el que han de fer, i que ho facin de gust. Els pares mamífers s’han de preocupar dels seus fills; com que sempre estan sota la influència dels opiacis, les mares compleixen aquest deure amb tota la il·lusió. Les endorfines i les encefalines endolceixen l’obligació; la recompensa i el desig sempre han estat millors motivacions que la pressió i la por del càstig. Així, les coses més agradables són exactament les més necessàries per mantenir l’espècie, com el sexe, per exemple. En l’orgasme es desprenen opiacis, perquè la natura vol que transmetem la nostra herència.

També és agradable que ens acariciïn. No només les persones, també els micos, els gats i els conillets d’índies es relaxen amb les carícies.^[124] Fins i tot els ocells segreguen opiacis al cervell quan els acaricien.^[125] Curiosament, el flux d’opiacis per contacte físic sembla que no serveix tant per produir sentiments de desig, com per disminuir la por i calmar alguns membres d’un grup, quan se senten abandonats o espantats. Les cries d’animal immediatament deixen de fer gemecs, quan les toquen. Però si se’ls introdueixen opiacis externament, la seva necessitat de contacte físic disminueix. Els que estan contents necessiten menys consol que els infeliços.^[126] Per contra, un massatge pot resultar una meravella quan ens sentim sols o abatuts.

El camí cap a l’harmonia

El plaer és un senyal que l’organisme obté el que li cal. Però, què ens cal? Depèn molt. Si tenim set, aigua. Si tenim gana, menjar. Si estem tristos, consol. Quan tenim set, els primers glops són els millors, i qui arriba a un refugi amb molt d’esforç, estarà content de poder fer un àpat mitjanament decent. Qui no té tall, no només rosega els ossos, sinó que fins i tot li agraden.

Sempre que li manca alguna cosa necessària per viure, el cos detecta un dèficit; en la gana, per exemple, l’equilibri entre subministrament d’energia i ingestió d’aliment es trenca. S’allibera dinorfina, l’opiaci del malestar: és el responsable que percebem la gana com a desagradable.

Un impuls ens porta a actuar-hi en contra. Ens posem nerviosos, irritables, estem neguitosos. Busquem símptomes del que pugui satisfer l’estómac.

Veiem un objectiu: pollastre rostit! El cervell allibera betaendorfina. Anticipa el plaer desitjat i assenyala que el que tenim davant els ulls hauria de ser bo per a l’organisme. Alhora això comporta que el cervell també alliberi dopamina ràpidament, la molècula del desig. Les connexions per agradar i voler estan estretament relacionades.^[127] Sota la influència de la dopamina ens posem optimistes, més desperts i ens esforcem per aconseguir el que el sentit ens indica.

L’olor de la carn ens puja pel nas, mosseguem una cuixa de pollastre, ens agrada. Encara més endorfina inunda el cervell i indica que l’organisme ha obtingut el que necessita, i torna a l’estat d’equilibri: benestar tip. Ens relaxem, la vida és bonica.

Així, el plaer acompanya el retorn a l’equilibri psicològic. El que va bé és agradable. Però el principi hedonista que segueix l’organisme té un revers: un plaer no pot durar. Tan bon punt tot està en equilibri, s’esvaeix.

El plaer és un senyal que passem d’un estat pitjor a un estat millor. Els sentiments positius són, per tant, qüestió de les circumstàncies i de l’elecció del moment adequat. Tot té el seu moment. Quan fa molta calor, buscareu la frescor de l’ombra; i quan teniu fred, no hi ha res que desitgeu més que una llar de foc o almenys una manta. No només la temperatura en si mateixa és decisiva per al nostre benestar, sinó l’estat anterior del nostre cos. Al capdavall, la mateixa dutxa freda que trobem refrescant un dia de xafogor, a l’estiu, és una gosadia quan tornem congelats d’esquiar, a l’hivern.

Qualsevol director de Hollywood ho sap, això. Una pel·lícula on tothom és agradable amb tothom, ens resulta igual de poc atractiva que una altra on només hi ha assassinats. Un bon guió és el que porta l’espectador en una muntanya russa dels sentiments. La primera mitja hora ens hem d’enamorar de l’heroi. Però quan amb prou feines ens recreem en la seva vida meravellosa i en la simpatia que sentim per ell, va a parar a una situació perillosíssima. Passen coses horribles, i patim amb ell. Més gran serà l’alegria quan tot torni a sortir-li bé, a l’heroi. Catarsi, així és com els autors dramàtics de l’antiguitat anomenaven aquest moment en què s’esvaeix l’horror i cedeix el pas a l’alleujament alegre. Sempre s’ha sabut que els plaers viuen de l’opòsit.

Quan el dolor afluixa

Per això els sentiments positius apareixen també quan el dolor afluixa. Que el patiment i el plaer estan relacionats, és una cosa que l’ésser humà ja ha intuït des de sempre. Però fins a quin punt estan acoblats no ho ha mostrat la neurofarmacologia fins a les dues darreres dècades.

Ha descobert que la percepció del dolor s’origina al cervell, però que el cervell té la capacitat d’impedir aquests dolors. Quan ens fem un tall al dit, els sensors del dolor, que responen a les ferides, envien senyals elèctrics al cervell a través de connexions de fibres especials de la medul·la espinal. Al tàlem, un punt del mesencèfal, es processa aquesta informació; sentim dolor. Però donat el cas, l’hipotàlem veí pot ordenar que s’alliberin opiacis. Tant les encefalines com les endorfines, o fins i tot les malèvoles dinorfines, totes actuen contra el dolor, perquè interrompen el flux de senyals a la medul·la. Per això la morfina, que s’assembla als opiacis del cos, és el medicament més fort contra el dolor.

Proverbial és l’eufòria del corredor, en anglès, breu i bonic: runner’s high. Com que el cervell desprèn endorfines i encefalines quan s’acosta l’esgotament, ajuda l’organisme a continuar malgrat la tortura: l’eufòria elimina la sensació d’afebliment i empeny el corredor a esforçar-se encara més.

No costa d’endevinar per què la natura ha afegit aquest mecanisme. Quan un animal és caçat i està ferit, el seu instint normalment li aconsellaria estirar-se per tal de recuperar les seves forces. Però si els opiacis desactiven el dolor, pot córrer per salvar la vida, malgrat les ferides. No només l’atac d’un depredador fa que circulin pel cap els opiacis, sinó també altres tipus d’estrès.

Pot ser que algun ciutadà molt enfeinat busqui precisament aquest efecte, quan assumeix sempre més obligacions, tot i que ja està més que atabalat; també l’estrès es pot assaborir. Des del punt de vista de l’evolució, aquest mecanisme és molt antic; el neurocientífic berlinès Randolf Menzel ja va descobrir la desconnexió del dolor en l’estrès de les abelles.^[128]

Els opiacis del cos són també els que fan que les dones puguin suportar la tortura durant el part; el seu efecte explica la cara radiant i relaxada de moltes mares poc després de l’infantament. L’acupuntura pot calmar el dolor, perquè es veu que les punxades alliberen quantitats desproporcionades d’opiacis. El perquè, la ciència encara no el sap exactament, però sembla que el remei xinès posa el cos en situació de superar amb el lleu dolor de les punxades un de molt més gran.^[129]

Fins i tot s’especula sobre la idea que molta gent aprecia la picantor del xili perquè vol assaborir l’embriaguesa dels opiacis que ve a continuació del mal de cremor a la llengua; això, però, no està demostrat.

Però en cap altra situació es poden fondre tant el desig i el dolor com en la sexualitat. Possiblement, pràctiques sexuals masoquistes s’expliquin pel fet que les endorfines recompensen haver de suportar el dolor i augmenten el desig. Als efectes agradables d’aquestes substàncies s’afegeix que s’encarreguen d’alliberar dopamina al cervell. D’aquesta manera el plaer pel dolor pot comportar que s’encengui encara més el desig. Malgrat tot, fins ara fins i tot els neurocientífics més creatius han deixat estar la investigació detallada de les pràctiques amoroses sadomasoquistes.

El balancí dels sentiments de benestar

El gat juga amb el ratolí, abans d’agafar-lo. Les ganes poden ser més excitants que el menjar; també en l’amor la major atracció rau a amagar-se, en les escaramusses prèvies, en els viaranys i en la dilació. No és bon amant qui vol assolir l’objectiu de la manera més ràpida possible. «Vull tenir les coses bones no tan fàcilment», diu Valmont, el seductor expert i tenebrós de la novel·la epistolar de Choderlos de Laclos, Les amistats perilloses, dilata el desig per llargs revolts eròtics i tem rebre massa aviat el que anhela.

Desitjar i gaudir estan estretament units, i malgrat tot les dues sensacions s’oposen l’una a l’altra. Els passa com amb els nens en un balancí del parc: ara n’hi ha un a dalt, ara l’altre. Qui desitja no pot gaudir del tot, encara. I a qui gaudeix el que per fi ha obtingut, se li esvaeix el desig al moment. Perquè amb el desig porta una empenta dins; mentre que el plaer en té prou amb si mateix. Qui gaudeix d’un bon menjar, de l’amor o senzillament del sol, no fa cap guerra. En aquells moments no està disposat a fer ni la petita lluita del dia a dia.

En casos extrems, gaudir pot portar a la immobilitat total: a rates a les quals es proporciona opiacis en altes dosis, cauen en tal apatia que el cos se’ls torna com de cera i es deixen emmotllar en qualsevol forma com si fossin de pasta. Està comprovat neuroquímicament que a partir d’una certa dosi d’opiacis el nivell de dopamina pot tornar a baixar provisionalment.^[130] El neuropsicòleg Jaak Panksepp de la Universitat Bowling Green, de l’estat d’Ohio, sospita que aquests efectes són els que ens fan restar inerts i abúlics després d’un plaer.

Però la mandra agradable, no l’aguantem gaire temps. Perquè l’efecte dels opiacis dura poc, segons la situació; el seu efecte s’esvaeix al cap d’uns minuts o d’unes hores. Al capdavall, el plaer ens ha de servir d’avís: quan el missatge ja ha estat lliurat, el missatger ja pot callar.

Llavors apareix la part ombrívola del plaer. Si disminueix el poder de les drogues de la felicitat, es recupera l’estat normal del nostre ànim. I llavors podem sentir després de l’eufòria anterior una davallada de vegades insuportable. Els sons de l’abatiment que ve després del joc amorós ressonen des de fa tant de temps, pel que sembla, com les persones poden expressar els seus sentiments. I l’Antic Testament de la Bíblia descriu la buidor que el rei Cohèlet va sentir després d’haver assolit tantes possessions i plaers, que havia superat tots els seus predecessors: «Llavors vaig pensar en tots els meus fets, i en les possessions per les quals m’havia esforçat tant amb aquests fets. El resultat és que tot és vent i aire […] Llavors, la vida em va desplaure».^[131]

Esperar una cosa amb desig i perseguir aquest objectiu pot durar hores, dies i fins i tot anys. De vegades, el banquet pot ser millor que la caça, l’embriaguesa del plaer pot superar el formigueig de la il·lusió. Però en contrapartida, la il·lusió dura molt més. Moltes persones miren d’estalviar-se el desencís, fent més o menys conscientment tot el possible per tal d’evitar la realització dels seus anhels. «El camí és l’objectiu», en podria ser el lema. En moltes èpoques, el desig irrealitzat es considerava un goig vital. Els poetes del Romanticisme es tornaven bojos per la flor blava, que tenia l’atractiu que s’havia de buscar eternament, però no es trobava enlloc. I els trobadors medievals exalçaven dones casades amb qui no podien assolir mai l’objectiu. Més que unes ratlles escrites precipitadament, un somriure furtiu, el trobador no podia esperar res més: ja era prou per mantenir l’anhel en vida; massa poc per calmar-lo per sempre.