Capítol 9: Amor

Entre totes les històries d’amor, la saga celta de Tristany i Isolda és la menys compromesa. En realitat, Isolda vol venjar-se cruelment de Tristany, perquè aquest ha mort el seu estimat. Però quan la mirada d’ell troba la d’ella, l’odi es transforma en afecte, contra la seva voluntat. I quan la minyona d’Isolda aboca un beuratge amorós per equivocació a la copa de la seva senyora i a la de Tristany, ja no poden enfrontar-se amb la seva passió. Ja no hi ha res més important que ser l’un a prop de l’altre. En el seu èxtasi, Tristany i Isolda estan disposats a delatar l’espòs d’ella i oncle d’ell, el culpable rei Marke, quan la seva història esdevé pública, i així buscar la mort plegats.

Què els ha portat a anar tan lluny? «No ho puc dir», respon Tristany a l’òpera de Richard Wagner, a un Marke commogut, quan aquest li fa la pregunta. Sembla que ell mateix no coneix el poder que se n’ha apoderat. La música, per cert, amb la qual Wagner va descriure aquesta escena és més il·lustrativa: descriu una enyorança inenarrable amb paraules que empeny Tristany cap a la seva Isolda; un sentiment que és alhora tortura i felicitat supraterrenal.

Tothom coneix aquesta experiència, encara que afortunadament el desig només augmenta poques vegades fins a la incondicionalitat com en el mite de Tristany i Isolda. Ens sentim encisats per l’amor, estem posseïts. Però què ens ha transformat i per què precisament la persona escollida ha esdevingut tan important per a nosaltres, és una cosa que no sabem. Per això sorprèn poc que antigament una força tan aclaparadora, que ajuntava persones sovint fins i tot contra la resistència del seu seny, només es pogués explicar com a destí; o precisament com a encanteri.

Els elixirs de l’amor

Però els elixirs de l’amor sí que existeixen. En atribuir el poder de l’atracció a un beuratge secret, els bards celtes eren més a prop de la veritat del que es podien imaginar.

Per exemple, hi ha la luliberina, una hormona que té l’abreviatura Gn-RH. Normalment, s’origina a l’hipotàlem i dirigeix l’alliberament d’hormones del sexe. Només que hi hagi quantitats ínfimes d’aquesta substància al mesencèfal, activen un desig impetuós. Conillets d’índies mascles amb els quals els científics van experimentar amb aquesta substància, van iniciar de seguida jocs amorosos enèrgics amb les femelles que tenien a la vora. Les femelles, per la seva banda, sota els efectes d’aquesta substància, estaven disposades a lliurar-se a tots els desigs.^[148] Entre les persones, aquesta substància actua exactament igual; com a elixir de seducció, però, no és gaire efectiu, perquè la ració extra de luliberina s’hauria d’injectar directament al cervell.

Aquests resultats poden espantar, perquè fan que l’acte de l’aparellament sembli increïblement mecànic. Però els elixirs de l’amor actuen molt més que no només afavorint la disposició sexual; es poden encarregar que una parella s’uneixi per tota la vida i de manera abnegada. Això, Tom Insel, que treballa a la universitat Emory d’Atlanta, ho ha demostrat amb mascles de gossets de les praderies, uns rosegadors que tenen la pell llanuda i que només es troben a Nord-amèrica. En subministrar-los l’hormona vasopressina, Insel va poder convertir aquests gossets en amants fidels que ja no s’apartaven mai de la seva parella. En les femelles, s’aconsegueix aquesta habilitat amb una substància estretament relacionada, l’oxitocina.

Amb el seu experiment, aquest científic l’únic que va fer va ser accelerar una mica el procés natural de les coses. La vida amorosa d’aquests animals, de fet, és especialment curiosa. Així que aquestes criatures de dits llargs arriben a l’edat de la pubertat, es llancen sobre el primer company de sexe. Durant un dia sencer es lliuren a l’amor ininterrompudament: el mascle cobreix la seva companya de 12 a 24 vegades. A partir d’aleshores, es mantenen plegats per sempre. Creen un niu comú; ell serà un pare atent per a les seves cries, i si s’acosta un intrús, tant el mascle com la femella es defensen mútuament i també defensen el seu habitatge. Una separació no pot fer res contra la relació, perquè els dos es reconeixen i es tornen a desitjar fins i tot al cap de mesos. Fins i tot després de la mort es manté aquesta fidelitat: quan un dels dos mor, l’altre es queda sol.

Com s’origina tanta fidelitat? Durant els enèrgics actes amorosos, en els mascles s’allibera vasopressina, i en les femelles oxitocina. Aquestes hormones posen el cervell en situació de desenvolupar una predilecció per l’altre. El sexe prepara el camí a l’amor.

Exactament és en aquest procediment, que Insel ha intervingut. Si injectava en el mascle i en la femella l’hormona corresponent, esdevenien companys per a tota la vida sense haver passat cap primera nit d’amor genial. Amb una sola substància, doncs, n’hi ha prou per provocar una relació que perduri la resta de la vida. Per cert que, en la direcció contrària, l’experiment també funciona: si Insel bloquejava amb un antídot la funció de les hormones de l’amor, el mascle i la femella no eren fidels ni després del sexe fogós.

Pel que es veu, la infidelitat dels rosegadors té a veure amb el fet que els companys s’obliden l’un de l’altre o que no deixen cap impressió profunda en el cervell de l’altre. Un gosset d’aquests en qui no funcioni el sistema de vasopressina, es comporta enfront d’una femella amb qui sovint ha copulat com si no l’hagués vista mai abans. L’ensuma contínuament, com si fos la primera vegada. En això no és que s’hagi tornat més ximple, com demostren tests d’aprenentatge, sinó que ha perdut la memòria d’altres exemplars. La relació de parella pressuposa memòria social i per a això sembla que al cervell hi ha unes connexions sobre les quals actuen l’oxitocina i la vasopressina. Quan pensem amb enyorança en l’estimada o en l’estimat, se suposa que notem els efectes d’aquestes substàncies.^[149]

Tant la vasopressina com potser també l’oxitocina provoquen la relació de parella fins i tot en animals als quals no els passaria mai pel cap unir-se: per exemple, els ratolins comuns habitualment només s’interessen pel company de sexe exactament el temps que dura l’acte sexual. Després, s’obliden l’un de l’altre. A aquests animals, mitjançant una intervenció de tècnica genètica, Insel els ha introduït la monogàmia. En implantar-los en la seva herència genètica un únic gen del fidel rosegador nord-americà que dota el cervell amb receptors de vasopressina i oxitocina, ha convertit els inconstants ratolins comuns en fidels companys. Perquè sí que, en els ratolins comuns, també flueixen en abundància aquestes hormones durant l’acte sexual, però no poden deixar cap marca duradora a causa de la manca de punts d’acoblament al cervell. Després de la petita alteració, la vasopressina i l’oxitocina també han fet que sorgís en ells una unió de parella. Un únic gen pot, doncs, transformar un animal polígam en un de monògam i activar tots els complicats tipus de comportament que requereix una convivència per a tota la vida. Cal ben poc, doncs, per crear una parella estable.^[150]

En les persones, els mecanismes d’atracció, amor i unió són més complicats. Una tendència a la monogàmia, també la tenim nosaltres; malgrat tot, ni de bon tros totes les nits fogoses acaben en una relació per a tota la vida. Però, amb tot, seria sorprenent que els elixirs de l’amor no tinguessin un paper essencial en l’ésser humà. L’oxitocina, la vasopressina i substàncies semblants dirigeixen des de fa 500 milions d’anys la vida sexual de gairebé totes les criatures, des dels cucs de terra més simples fins als nostres parents més propers, els micos.^[151]

El que ens diferencia d’aquests éssers no són tant els mecanismes bàsics de l’amor, com la llibertat que tenim sobre ells. Les persones podem lliurar-nos a la nostra inclinació, en casos extrems, fins i tot contra el consell de la raó; al final de l’òpera, un Tristany abatut maleeix el «terrible beuratge» i, amb les paraules «l’he fet jo mateix», indica que aquest líquid en realitat és un producte de la seva ànima. Les persones, però, també ens podem defensar de l’amor, perquè la família està en contra d’una relació, o perquè ens estimem més invertir el temps i l’energia en la carrera.

Les circumstàncies en què vivim tenen molta influència en quan i com ens unim a una altra persona. Les emocions que ho motiven, però, les tenim programades.^[152]

Cervell femení, cervell masculí

L’atracció entre els sexes s’origina al cap. Perquè el cervell de la dona i de l’home estan marcats de manera diferent, per tal que l’una vulgui l’altre, i al revés. Les sensibilitats per a això ja se’ns introdueixen al cos de la mare; abans del part, ja estem determinats per al desig sexual.

Com s’origina el pol femení i el masculí ho mostra un experiment fascinant que la mateixa natura duu a terme amb persones del Carib. «Huevedoces» és com s’anomena un petit grup d’habitants de la República Dominicana (en castellà vol dir «ous als dotze»). I és que és durant l’adolescència que els huevedoces duen a terme el canvi sexual. En néixer, no tenen cap indici de testicles o de penis, i com que els huevedoces semblen nenes, són educats com a nenes. Però així que s’activen els impulsos hormonals de la pubertat, es mostra el seu veritable gènere: dels suposats llavis de la vulva els surten testicles i del clítoris els creix un penis. Alhora, els huevedoces comencen a comportar-se com nois. D’un dia per l’altre llencen a un racó els vestits i les nines amb què han crescut; es posen camises i pantalons, comencen a interessar-se pel futbol; i, sobretot, per les noies.

Que els huevedoces, en el món tradicional dels seus pobles, hagin estat educats durant anys per deixar-se festejar pels homes, ja no té cap importància. Passen automàticament a l’atracció per les dones; així de poderosa és, en ells, la instrucció genètica de l’amor, i així de pobra és la influència de l’educació infantil.

Aquests homes tot just acabats d’esdevenir-ho no tenen ni dificultats per trobar el seu paper, senzillament fan el que la natura els exigeix. Un de cada cinc nens en aquelles contrades és un huevedoce.

Perquè, igual que la constitució física, el cervell també posseeix una estructura masculina o femenina. Això ja es determina en les primeres setmanes d’embaràs. En aquesta fase normalment es desenvolupen els òrgans sexuals del fetus, i el cervell més o menys alhora, però també de manera diferent segons el model d’home o de dona. Així, generalment, un nen arriba al món amb el cervell masculí o femení, i té aquest aspecte.

En els huevedoces és diferent. Aquí hi ha la solució a l’enigma que van descobrir científics nord-americans fa ben bé dues dècades: una de les dues parts de la sensibilitat està malmesa. Mentre que el cervell es forma de manera normal dins el ventre de la mare, els òrgans sexuals es desenvolupen amb retard. Així, els huevedoces neixen amb el cervell d’un nen, però amb la constitució d’una nena, i el seu historial indica fins a quin punt la configuració del cervell d’abans del part determina el comportament posterior en l’amor.^[153]

Com és, però, que es tracta de falses nenes que es transformen en nens, i no a l’inrevés? Quan comença a desenvolupar-se, tot ésser humà és femella. La constitució essencial del cos i del cervell, a partir dels quals s’originen els dos sexes, és el d’una dona, cosa que capgira la visió de la creació d’Eva a partir d’una costella d’Adam. No és fins després que el cromosoma Y masculí dóna el senyal que es desenvolupa el nen. En aquest cromosoma hi ha gens que unes vuit setmanes després de l’engendrament fan que les glàndules germinatives del nen que s’està formant produeixin l’hormona masculina de la testosterona. Aquesta substància transmissora fa entendre al cos i al cervell, mitjançant diferents tipus de senyals, que ha de créixer un ésser masculí.

És sobretot en la constitució del cervell que es mostren les diferències entre els sexes. En la dona, les dues parts estan més estretament unides; per això les zones aïllades semblen menys especialitzades que en l’home. Que la dona, per aquest motiu, està més disposada a parlar sobre els sentiments que l’home, és una cosa que se sospitava però que no s’havia comprovat mai. Segur que, en compensació, l’organització lleugerament diferent del cervell es palesa en el pensament: la dona, en general, se’n surt més bé amb el llenguatge, pot calcular més fàcilment i percep més ràpidament que l’home; i té més traça amb les mans. L’home, en canvi, sovint es mostra superior quan es tracta de raonaments logicomatemàtics i en la concepció de l’espai.

En general, la importància d’aquestes diferències se sobrevalora. Amb la fórmula fàcil Per què els homes no escolten i les dones aparquen malament un llibre de títol popular pretén explicar totes les divergències entre els sexes. Però les coses no són tan senzilles, evidentment; que els dos sexes estan capacitats de manera una mica diferent, només es veu en la mitjana, quan s’observen molts homes i moltes dones. I les estadístiques són tota una altra cosa; sobretot, quan les divergències no són gaire grans: de mitjana, a Berlín el sol lluu 1.672 hores l’any; a Munic, només 1.645; malgrat això, a Berlín no fa cada dia més bon temps que a Munic.

Com arriba el sexe al cap

Quan es tracta de pensar, les diferències entre el cap de l’home i el de la dona són força petites; en l’amor, en canvi, són grans. El mateix destí dels huevedoces fa intuir que el cervell de l’home i la dona heterosexuals està programat regularment per a l’altre sexe. I els darrers anys la investigació sobre el cervell ha trobat indicis d’on provenen les tendències sexuals.

La font de l’atracció és el diencèfal, que es troba exactament al centre del cap. Aquí és on s’activen els estats d’excitació. Aquesta part del cervell es diferencia tant entre l’home i la dona, que un observador expert fins i tot pot veure-hi de qui és el cervell que té al davant: un nucli determinat, l’anomenada àrea preòptica de l’hipotàlem, en el cap de l’home és més del doble de gros i, a més, constituït de manera diferent que en la dona.^[154] Entre altres coses, l’àrea preòptica dirigeix l’alliberament de la luliberina, que és tan important per al sexe.

Les conseqüències de la magnitud de la diferència es veuen en el joc amorós, perquè molt probablement l’àrea preòptica fa que l’home senti desig per la dona. Si s’estimula aquest nucli, es desenvolupa una admiració fanàtica per tot el que és femení que es posa a la vista; si s’allunya el nucli, disminueix l’interès per l’altre sexe. Mascles de mico, als quals se’ls va extirpar l’àrea preòptica, van començar a comportar-se com femelles, però continuaven mostrant plaer en masturbar-se. Això indica que de l’interès per l’altre sexe i del plaer sexual, en són responsables procediments diferents.^[155]

Qui s’ha ocupat més minuciosament de l’àrea preòptica és el grup del neurocientífic japonès Yutaka Oomura. Val la pena llegir l’informe del seu experiment; els científics realment no han dedicat cap esforç a esbrinar la funció de la misteriosa àrea preòptica. Per tal d’impulsar l’acostament i el sexe en condicions controlades, van preparar un muntatge que un s’esperaria més a la Reeperbahn del «Barri Xino» d’Hamburg que en un laboratori universitari:

Els «subjectes» no eren persones, sinó una parella de macacos, i tranquil·litza saber que tot l’experiment va transcórrer totalment sense dolor per als micos. Almenys, el peculiar experiment va proporcionar la prova més clara fins aleshores que l’àrea preòptica s’encarrega sobretot del desig sexual i no tant de l’acte en si.^[157] Com duu a terme la seva activitat, és una cosa que encara no està totalment aclarida. Probablement, a través d’altres nuclis del cervell i del sistema nerviós, es creen connexions elèctriques amb el penis i amb l’escorça cerebral. Molts investigadors pressuposen en l’anatomia del cervell un motiu que expliqui que la sexualitat masculina sovint comporti agressió; l’àrea preòptica està connectada per diverses ramificacions nervioses amb el nucli de l’amígdala, el punt que activa entre altres sentiments foscos també el desig de violència.^[158]

En el desig femení, molt menys investigat en profunditat, és una altra àrea del diencèfal la que assumeix la producció cabdal, l’anomenat nucli ventromedial de l’hipotàlem. Aquest nucli activa en els mamífers els reflexos de l’aparellament: la femella de rata es queda immòbil, perquè el mascle la pugui cobrir; les femelles de mico mostren els seus òrgans sexuals. En la dona, que no està determinada a aquests rituals de comportament, el nucli ventromedial probablement produeix només una predisposició general al sexe. Aquest nucli està sota la influència de les hormones sexuals; possiblement per això moltes dones al llarg del seu cicle menstrual estan excitables de manera lleugerament diferent.

En quina mesura també les dones estan determinades per al sexe, ja es veu amb una breu inspecció al cervell: en els dos sexes, sota el crani, hi ha àmplies zones equipades formalment amb receptors d’hormones sexuals com l’oxitocina. I no sense motiu hi ha un nombre aclaparador de neurones que s’encarreguen de rebre senyals dels òrgans sexuals i transformar-les en les sensacions amoroses. Si la mida de les parts del cos es correspongués amb el lloc de què disposen al cervell, el penis i la vagina podrien eclipsar tot el tronc. Després vindrien els llavis (en tot cas, els òrgans del plaer de l’alimentació i de l’amor).

Els jocs de l’amor

Estimar un home, com a dona; estimar una dona, com a home, no significa la realització per a tothom: almenys tres milions de persones a Alemanya prefereixen una parella del mateix sexe.

Això no entra de cap manera en contradicció amb els resultats sobre la configuració sexual del cervell. Els huevedoces, amb la seva transformació de falsa nena a noi, són també un exemple de quanta llibertat deixa la biologia per a tota mena de jocs sexuals. I també els òrgans sexuals i les zones del cervell poden evolucionar per vies diferents. En el cos de l’home, per tant, pot desenvolupar-se un cervell que faci que a un home li agradin altres homes.

Exactament això és el que va veure confirmat el neurocientífic californià Simon LeVay, quan va fer l’autòpsia d’homes homosexuals que havien mort de sida: en algunes marques, que es corresponen amb les preferències sexuals, l’anatomia del seu cervell s’assemblava més a la femenina que a la típicament masculina. Tal com va informar LeVay, l’àrea preòptica era més petita que en la mitjana masculina (i les relacions entre les parts del cervell semblaven més marcades). Això no vol dir de cap manera que els homes homosexuals tinguin un cervell de dona, com sovint s’ha afirmat; les diferències gairebé només afectaven zones de l’apetència sexual. En el volum del cervell, per contra, que en l’home i la dona es diferencia molt, no s’observava cap divergència entre els homosexuals i els heterosexuals.^[159]

Algunes associacions homosexuals van atacar enèrgicament el científic, que es reconeix homosexual ell mateix. Els activistes temien que la seva manera de viure pogués recuperar la mala fama d’una malaltia, si és que en el cervell es podien veure les tendències sexuals.

Aquesta desconfiança d’una minoria que tot just està obtenint reconeixement per la seva manera de ser diferent és comprensible. Però les consideracions passen per alt el nucli del tema. En realitat, els estudis de LeVay expliquen com és de normal l’homosexualitat; quan els homes senten atracció per homes, no es tracta de cap manera d’una evolució anormal del caràcter, sinó de res més que una variant natural de disposició. Així, igual que hi ha persones dretanes i esquerranes, persones dotades per a la música o per a l’esport, també existeixen en la sexualitat tendències diferents. Això és segur tant per a les dones com per als homes, encara que l’amor lèsbic, com tantes qüestions específicament femenines, hagi despertat tan poc interès científic fins ara.

Entre l’homosexualitat i l’heterosexualitat hi ha tots els graus imaginables. Molt poques vegades el cervell es desenvolupa en el pol extrem masculí o femení, més sovint es queda entremig. Així, ningú no és totalment home ni totalment dona.

Com poden ser de subtils els matisos entre els sexes es pot veure fins i tot en els ratolins. El grup en què creixen mentre són al ventre matern té molta influència en el seu comportament posterior. Una cria de ratolí femella que hagi estat entre germans al ventre de la mare i que, per tant, hagi estat exposada a les seves hormones sexuals, es comportarà després de manera més agressiva que si hagués estat en un grup purament de femelles. En els ratolins mascle s’observa l’efecte contrari: les germanes en el ventre matern provoquen un caràcter més suau. La causa de l’empremta sexual no rau en absolut només en els gens; influències abans o després del part també poden tenir un paper igual de gran o fins i tot més gran.^[160]

Entre les persones, els graus entre els sexes encara es manifesten de manera molt més precisa, no només perquè gràcies al nostre cervell extens estem molt menys predeterminats que altres espècies a un paper concret, sinó també perquè el pol masculí i femení en l’Homo sapiens es troben molt més a prop. Un indici d’això l’ofereix l’àrea preòptica: en els rosegadors mascles és gairebé quatre vegades més gran que en les femelles; en canvi, en els homes supera el de la dona només en el factor dos. Així el cervell humà possibilita nombrosos jocs amorosos; tant el romàntic tímid com també la dòmina impertorbable.

Fins al clímax

No tots els homes són un Don Joan. D’altra banda, la idea de l’amor com a conquesta, del sexe com a triomf, tampoc no és estranya a gairebé cap home. En part, segur que això té molt a veure amb la nostra cultura, on ronden aquests motius des de fa segles. Però no només les particularitats de l’àrea preòptica indiquen que la relació entre erotisme masculí i desigs violents té causes més profundes.

Des del primer contacte visual fins al clímax hi ha diferents mecanismes que determinen el neguit del sexe. Els homes estan sota la influència de l’hormona vasopressina. I aquesta substància transforma no només mascles de gossets de les praderies molt joves en parelles fidels, també activa agressions tant en els animals com en les persones. Això sembla una contradicció, en un primer moment; al capdavall, el pare de família ha de defensar la femella, el fill i el niu per tots els mitjans.

S’ha mesurat més de deu vegades més de la concentració normal d’aquesta hormona en les diverses fases dels preliminars sexuals.^[161] Amb tot, cal considerar aquest valor amb compte, perquè fins ara només s’ha constatat en la sang, i el nivell d’aquesta hormona en el cervell, que és el que determina el comportament, podria ser diferent. Que en realitat es donen aquestes diferències és una cosa que va comprovar el neurobiòleg de Munic Rainer Landgraf, quan va aconseguir amb una sonda minúscula mesurar l’alliberament d’oxitocina i vasopressina directament del cervell de rates.^[162] En un cas extrem, fins i tot seria imaginable que la vasopressina només actués en el cos i gens en el cap; però això no és gaire probable. Els experiments demostren precisament què passa quan manca la vasopressina: la sexualitat masculina continua sent possible, però tota passió desapareix. L’amant troba la seva companya aproximadament tan excitant com una tovallola molla.^[163]

Com més avança el joc amorós, com més probablement acabi en sexe, més nivell de vasopressina es recupera. En l’ejaculació, gairebé s’ha recuperat el valor normal, una altra prova de com es diferencien la seducció i el sexe. Així que s’acosta l’orgasme, sembla que regeix una altra hormona en l’home: l’oxitocina, el corresponent femení de la vasopressina, circula en grans quantitats pel seu cos. Sense oxitocina no hi hauria cap orgasme; així, els dos sexes es troben en el clímax sota els efectes de la substància que en la dona ha determinat el desig des del començament.

La via femenina de l’excitació és ben bé una altra. Si en el cervell de femelles de rata s’augmenta artificialment la quantitat de vasopressina, la seva apetència sexual cau gairebé fins a zero.^[164] Per això, en la dona, ja des del primer moment del flirteig comença a augmentar la quantitat d’oxitocina, que pel que es veu determina obertament l’aproximació. Si es bloqueja, en rates femella, l’efecte de l’oxitocina, aquestes rebutgen tota pretensió sexual d’aconseguir un mascle: les rates femella es posen furioses.

Com més s’acosta la dona al clímax, més quantitat d’aquesta hormona allibera el seu cos. Al moment de l’orgasme, s’hi afegeix l’endorfina, que s’encarrega del punt culminant en el sexe. Com més oxitocina flueix en els preliminars, més intens sembla que resulta el clímax. Això ho han comprovat investigadors sexuals en dones que tenien orgasmes múltiples.^[165]

Make love, not war (fes l’amor i no la guerra)

Però, com és que experimentem orgasmes? Aquesta pregunta continua oberta, tot i que els sociobiòlegs s’hi trenquen les banyes des de fa dècades.

Sobretot, el que ha sorprès els científics és el clímax femení. Alguns desconfien que aquesta excitació dubtosa tingui cap mena de raó de ser; per a la procreació ja n’hi hauria prou que les hormones arrosseguessin les femelles a l’aparellament durant les fases de la seva fecunditat. I fins i tot si els éssers femenins gaudissin del sexe, aquests investigadors opinen que no caldria l’orgasme, perquè les sensacions agradables també poden existir sense clímax. Veus menys radicals expliquen que l’orgasme serveix a la dona possiblement com a senyal biològic que ha trobat un company idoni. De proves per aquestes teories més aviat masculines, no n’hi ha cap.

Amb tot, s’ha trencat un mite; no només la dona arriba al clímax. També en femelles de simi els investigadors han observat en el moment decisiu un pols més elevat i contraccions que s’acosten molt a les reaccions d’una dona durant l’orgasme. El primer a descobrir això ha estat l’investigador holandès sobre el sexe, Koos Slob, en macacos.^[166]

Tots els primats són éssers socials, i per tant és fàcil suposar que l’aparellament fora de l’època de fecunditat ha de tenir una funció social. L’exemple paradigmàtic són els bonobos o ximpanzés nans, que resolen els conflictes amb el sexe. Si en algun lloc amenacen tensions, els membres del grup més agressius es masturben prèviament amb delit; si malgrat tot s’arriba a l’enfrontament, els adversaris es reconcilien amb el coit. Com en els bonobos es donen actes sexuals també entre dues femelles o dos mascles, és evident que per a ells l’aparellament serveix molt més que no només per a la procreació.

Com és de lògica aquesta activitat, ho demostra l’observació de la neuroquímica sobre l’orgasme. L’oxitocina, que s’allibera en tots dos sexes durant el clímax, és un agent de pau. Tal com demostren molts experiments, fomenta l’afecte i actua contra les agressions. I els opiacis que s’encarreguen de l’èxtasi durant l’orgasme, també activen una serenitat de benestar. Qui està bé té, al capdavall, menys motius per lluitar.

Així, el sexe ajuda a la convivència i pot reduir realment l’agressivitat i el salvatgisme. Make love, not war, exigien els fills del flower power a l’època de la guerra del Vietnam. I tenien raó.

L’amor és una addicció?

En el clímax de l’amor el company de sexe sembla un ésser ben especial. Res ni ningú en aquests moments eufòrics no ens pot extasiar tant com ell o ella, quan estem enamorats. Aquests sentiments romàntics van acompanyats al cervell d’un estat propi d’excitació, en què els límits de la pròpia persona semblen esvair-se. Els poetes han descrit aquesta experiència des de sempre; fa poc els investigadors londinencs Andreas Bartels i Semir Zeki han mostrat que l’embriaguesa de l’enamorament també és accessible a la ciència. A través d’Internet van buscar persones que es confessessin posseïdes per un «amor autèntic, profund i foll». La majoria eren dones.

Per tal de comprovar què provoca l’estat de l’enamorament, Bartels i Zeki van convidar les participants en l’experiment a fer-se una tomografia del nucli espinal. Ensenyaven a les participants fotos d’amics amb els quals no tenien cap relació sexual, i els demanaven que pensessin intensament en aquestes persones. Mentrestant, els científics enregistraven l’activitat dels seus cervells.

Llavors, les imatges dels amics es van substituir per retrats d’estimats. Ara, les participants havien de pensar en les seves parelles, mentre els enregistraven els cervells una segona vegada. La comparació de les dues gravacions permetia identificar quin efecte té en el cervell ocupar-se de la persona estimada; Bartels i Zeki van detectar un model d’activitat cerebral molt semblant a la que es té sota la influència de les drogues. L’eufòria de l’enamorament, doncs, és comparable a l’efecte d’embriaguesa de l’heroïna o la cocaïna.^[167]

Això des del punt de vista neurobiològic no és sorprenent; perquè les drogues, per una banda, i els elixirs amorosos oxitocina i vasopressina, per l’altra, actuen en les mateixes connexions del cervell. Tots dos desencadenen sistemes en què la dopamina, l’hormona del desig, té un paper essencial. Això ha de ser així, perquè es pugui originar una unió amb la parella; la dopamina, com ja hem vist, dirigeix l’atenció i desperta l’apetència.

El neuropsicòleg Jaak Panksepp compara l’amor amb una addicció: en un cas s’origina una unió amb la droga, en l’altre, amb la persona. L’analogia es mostra especialment exacta en el moment de la separació, la retirada de la droga o el comiat de l’estimat o l’estimada. Sentiments de solitud i buidor, pèrdua de la gana, abatiment, pèrdua de la son i irritabilitat en són, en tots dos casos, la conseqüència.^[168]

Contra els efectes agradables d’una droga, el drogoaddicte generalment perd l’interès; i també l’atracció d’una persona estimada pot perdre el seu efecte. Malgrat això, sovint ens trobem amb parelles que després d’anys i anys plegats, encara els brillen els ulls quan es miren l’un a l’altre. Hi deu haver un mecanisme, doncs, que actuï contra l’ensopiment de l’amor i mantingui en les persones l’addicció a la seva parella com si fos una droga.

També aquí sembla que l’oxitocina hi participa. Experiments fets amb animals indiquen que aquesta hormona, com a mínim, pot mitigar l’habituació als sentiments positius. Si aquests resultats es confirmessin, això voldria dir que és la fórmula màgica per a un amor durador: el sexe. En definitiva, l’oxitocina s’allibera en l’home i la dona durant el clímax; possiblement actua com un elixir de la joventut per a la parella que manté la passió en ebullició.^[169]

L’amor neix també quan vénen els fills al món. I en molts aspectes, la dedicació dels pares envers els seus fills s’assembla a l’atracció eròtica. Els enamorats sovint diuen que es fonen amb l’altre; les mares i, menys, però també, els pares viuen moments semblants. Els sembla com si fossin un amb el nen, com si percebessin el seu dolor i les seves alegries com a pròpies.

¿És la mateixa força el que provoca lligams en tots dos casos? La investigació del cervell pressuposa aquesta hipòtesi; si s’enregistren els caps de mares a les quals es fa escoltar crits dels seus fills, apareix una imatge impressionantment semblant a la dels amants que pensen en els seus estimats. Això no és cap prova, encara, però sí un fort indici que procediments comparables provoquen l’eufòria de l’abnegació: aquell sentiment de felicitat que en els seus moments més intensos s’assembla a l’efecte de les drogues dures.^[170]

L’oxitocina no només és important en l’atracció entre dues persones, sinó també en l’amor protector per un nen: aquesta hormona orquestra tot comportament social. Aquestes relacions s’han comprovat en el cervell femení; abans que les futures mares mostrin tendresa pel seu fill, passen per una transformació provocada per l’oxitocina.

Això passa en dones i, de manera encara més dràstica, en les mares animals: a través d’aquesta transformació poc abans del part, algunes femelles passen de depredadores a criatures abnegades. La femella de la rata, per exemple, reacciona normalment a l’olor dels nounats menjant-se les cries, fins al moment en què ella mateixa dóna a llum. Tan bon punt una rata comença a construir el niu, es comporta tendrament, i així que les cries vénen al món, ja no fa res més que alletar, llepar i protegir els petits.

Que aquesta transformació ha de donar-se sota la influència de l’oxitocina, es fa evident quan els científics impedeixen l’efecte d’aquesta hormona; llavors la mare devora les cries immediatament després del part. Però no n’hi ha prou amb l’oxitocina per activar un comportament curós. Perquè una rata jove cuidi les cries, primer se li ha d’injectar l’hormona sexual ostrogen, que normalment s’allibera durant l’embaràs. Sembla que el cervell necessita un avís del cos que les cries realment ja vénen.^[171]

Si els senyals de les hormones de l’embaràs i l’oxitocina es troben, comencen a programar-se per a l’amor maternal, i determinades parts del diencèfal femení es transformen per sempre. Com funciona aquesta transformació és una cosa que encara no ha estat investigada. Segons les poques dades disponibles a partir d’experiments amb animals, sembla que el que s’altera és sobretot l’àrea preòptica, la zona, per tant, que ja des del naixement està disposada de manera diferent en la dona i en l’home. Pel que sembla, alguns gens que dirigeixen la funció de les cèl·lules grises s’activen o es desactiven. Així pot canviar contínuament la manera de treballar de tota la regió cerebral.^[172]

Igualment continua sense resposta definitiva la qüestió de si el fet d’alletar referma, i de quina manera, la transformació essencial de la jove mare. Si s’estimulen els mugrons femenins, al cervell s’allibera oxitocina, la qual cosa podria ser el motiu pel qual moltes dones noten com a mostra de desig tant les carícies al pit en el joc amorós com alletar. Aquests sentiments produeixen una unió entre mare i fill, ja que automàticament busquem la proximitat de persones que ens procuren benestar.

En estudis realitzats al Karolinska Institut de Suècia, dones que alletaven deien que sentien més calma interior i més interès per altres persones que abans del part i que dones que no alletaven. Possiblement, l’oxitocina alliberada durant l’alletament provoca, doncs, una felicitat social: el resultat feliç de calmar-se un mateix i poder donar alguna cosa als altres.^[173]

Com deu ser de gran l’aportació de l’alletament, si amb la transformació del cervell la majoria de mares se senten unides als seus fills per a tota la vida… El mínim crit del nadó les desperta del son més profund, i sovint una orella així d’oberta també sent el crit de nens aliens.

Així, l’ésser femení té el cap disposat per tenir fills; la natura el recompensa amb sentiments positius. És clar que l’alegria d’estar amb nens no està igual d’arrelada en tots els cervells femenins; igual que les preferències sexuals, aquesta marca sexual també es diferencia d’una persona a una altra.

D’altra banda, també als pares els agrada estar amb els seus fills. Però el que els hi porta no ha estat investigat en absolut, ja que la ciència només s’ha concentrat, fins al moment, en l’amor matern. Com que el cervell de l’home i el de la dona són diferents, la felicitat de l’amor patern podria ser un una mica diferent; encara en sabem massa poc.

Els fills porten la felicitat?

Els fills porten vida a la casa i escalfen el cor dels pares. Ens necessiten, ens miren amb ulls enormes, brillants, quan estan de bon humor, i seguir la seva evolució dia a dia és una de les vivències més grans imaginables. Molts pares diuen que han trobat la felicitat en els fills.

Molt més sorprenents són encara les informacions que ens ofereix la investigació social sobre la felicitat de ser pares. Si, per exemple, preguntem a parelles com estan de contents l’un de l’altre, els que no tenen fills acostumen a contestar amb valors més alts que els pares i mares. Quatre estudis independents, tant d’Europa com dels Estats Units, fets alhora, oferien aquest resultat.

Els fills redueixen la felicitat dels pares. Al llarg dels anys, es produeix el típic viatge costa amunt i costa avall en la felicitat vital, que sorprenentment es dóna paral·lelament en els pares i en les mares. La felicitat en la parella ja comença a disminuir durant l’embaràs i arriba al seu punt més baix quan el fill més gran ja està en l’edat de gatejar. Després torna a pujar una mica, fins que al fill més gran li apareixen els primers senyals de pubertat. Llavors, la satisfacció baixa ràpidament fins al punt mínim absolut. Sembla que els adolescents són més carregosos per a l’amor dels pares que els nens petits. Les filles i fills, abans de l’edat escolar, comporten sovint cansament físic i manca d’hores de son, els adolescents porten els pares pel camí del pedregar perquè els destrossen els sentiments fins a l’extrem del que és suportable. Un cop se’n va de casa l’últim plançó, la felicitat dels pares recupera més o menys el nivell que tenia abans dels fills. Així, pare i mare han passat una vall d’infelicitat en el matrimoni que normalment no és gaire profunda. De mitjana, la satisfacció durant l’adolescència dels fills es troba ben bé un 10% per sota de la dels millors anys.^[174]

Així doncs, ¿els fills no només no porten la felicitat sinó que, al contrari, porten la infelicitat? No necessàriament. Les investigacions que tenien com a objectiu trobar els motius per als índexs de divorci cada cop més elevats, ja no preguntaven sobre la satisfacció amb la vida en si mateixa, sinó sobre la felicitat en el matrimoni. Tot i que totes dues coses estan estretament relacionades, ja que la relació de parella té molta influència en la sensació de benestar general, no són el mateix. Com que els fills proporcionen una escalfor emocional i també una sensació de ser utilitzats i, a sobre, són una font de distracció i canvi, poden compensar llargament les càrregues de la parella.

Així, l’alegria i l’estrès estan relacionats. Els fills porten la felicitat i la infelicitat alhora; però és que la felicitat no és precisament el contrari de la infelicitat i no l’exclou. Des de molts punts de vista, l’efecte global pot ser positiu; tot i que estan més absorbits, la mitjana d’expectativa de vida dels pares és més alta que la de les parelles sense fills. Això es veu especialment clar en els 35 i els 44 anys. En aquest grup d’edat moren menys de la meitat de pares i mares que persones sense fills; presumiblement també perquè els pares corren menys riscos i cuiden més la seva salut.^[175]

En total, però, els maldecaps i les alegries semblen equilibrar-se més o menys. Així, una investigació alemanya recent arriba a la conclusió que els pares, tot amb tot, no són ni més ni menys feliços que les parelles sense fills. Aquest resultat esdevé especialment explosiu en el context de les tècniques d’inseminació artificial cada cop més perfeccionades; les parelles que, malgrat les grans pressions i molèsties físiques que suposa per a la dona, intenten aconseguir tenir un fill propi, s’haurien de qüestionar si no es fan massa il·lusions amb les seves expectatives.^[176]

Els fills tenen una influència mesurable només en la satisfacció de la relació de parella, i aquesta té conseqüències negatives, a diferència del que la majoria de pares que desitgen tenir fills acostumen a imaginar-se. Com que la càrrega generalment no és tan gran, les parelles estables sovint la superen i l’accepten, perquè els fills aporten sentit i color a les seves vides. Però els fills quasi sempre són una prova per a la convivència de la parella. Per això és poc prometedor que un fill, com passa sovint, hagi de salvar una parella que va malament.