—No me matis, per favor.

—Crec que és una mica tard per demanar això.

Hi havia els ginyols fets a mà amb ferro forjat i també tres o quatre gàbies per a caderneres, buides. La calç es descloscava de les parets. També hi havia un parell de pics i pales, i un poal dels que se solien fer servir per preparar segó per als porcs. La llum entrava de biaix, i això, a en Fullaní, que estava assegut en un racó de la caseta, el molestava perquè la claror li feria els ulls.

—Vares vendre es meu home per un tresor que no sabies ni si existia.

—No ho vaig fer per cap tresor —va sanglotar en Fullaní—. Ho vaig fer per por.

—Por de què?

—Por de vosaltres —va fer en Bartomeu Fullaní, fent-se visera damunt els ulls amb una mà.

—Te fèiem por? En Joan i jo només mos estimàvem.

—Tots dos junts fèieu por.

N’Antònia Malcontenta va preparar el trabuc i el va apuntar contra en Fullaní. Després va preguntar:

—I ara, tens por?

—Molta, tenc molta por —a en Fullaní el va sobrevenir una tremolor a les mans, i va haver de desprotegir-se els ulls.

Ella va estirar el braç amb l’arma i va fer una altra pregunta:

—Recordes què va dir en Joan abans que el matassin?

—No —va admetre en Fullaní.

—Fes memòria. Que ens veuríem tots a l’infern.

Es van sentir els esquellots d’unes ovelles que pasturaven pels voltants. El sol era a cada instant més violent.

—Te n’enrecordes o no, Tomeu?

—Sí, ara me n’enrecord.

—Idò allà mos veurem, però tu hi arribaràs primer.

—Malcontenta, no ho facis! —va suplicar en Fullaní, arraulit com una paparra al seu racó.

—Te vaig dir que no me diguessis Malcontenta. Es meu nom és Antònia, ho saps bé.

—Antònia, per favor.

El tret va ressonar esquerdat contra les parets de la caseta d’eines. N’Antònia Malcontenta apuntava al pit, però el retrocés de l’arma li va fer aixecar el braç i l’impacte va anar a parar al cap d’en Fullaní, que va quedar segat. Una mena d’eclosió de sang va acolorir la calç de la paret, i sota el cadàver, que va restar amb els braços penjants, se’n va formar un bassiot escandalós. Les ovelles continuaven pasturant amb els seus esquellots per amunt i per avall, i un pinsà va refilar una mica.

—Merda —va mormolar la Malcontenta.

La detonació del trabuc li havia tocat la mà dreta, i tenia una cremada de pólvora al dors, que li sagnava. Se la va netejar amb saliva i se la va embolicar amb un drap que duia dins la taleca, i que conservava del dia de l’hostal de s’Aranjassa. L’escalfor del sol li va arribar al clatell, i va notar que se sentia viva. No tenia cap remordiment, com quan algú esclafa un insecte inoportú. Es va sorprendre, perquè s’imaginava que en haver-ho fet ploraria, però la veritat era que l’única molèstia que sentia era la cremor a la mà.

Ben aviat una bonior de mosques vironeres es varen concentrar entorn del cadàver d’en Fullaní: la sang les atreia. Això va molestar n’Antònia Malcontenta, que s’ho va prendre com una darrera descortesia de la seva víctima. En Fullaní era insuportable fins i tot després d’engegar-li un tret al cap.

Va sortir de la caseta, va estotjar l’arma dins la taleca, i es va posar a caminar. Ametllers, garrofers, ullastres, sivines. L’aire era net i duia aromes de mar i de peix. Se sentia lleugera, tot i que la mà li feia cada vegada més mal. Al cap de pocs minuts va veure les cases de Purgatori, que s’aixecaven imponents enmig de la plana.

—On vas, Malcontenta? —va dir una veu d’home.

Era en Xisco de Purgatori, que feinejava a la pleta i l’havia vist a venir. La mirava amb curiositat i amb bona intenció.

—Me dic Antònia —va respondre ella.

—Té raó —va replicar en Xisco—. Puc fer qualque cosa per tu? Veig que t’has fet mal.

Ella es va mirar la mà ferida com si no recordés que la tenia al final del braç dret. El drap s’havia embegut de sang i presentava un color fosc més aviat inquietant. N’Antònia, tanmateix, no es va impressionar. Va dir:

—No és res, m’he cremat una mica.

—Això ja ho veig, però trob que no fa gaire bona cara —va replicar en Xisco—. Vols que anem a ses cases i prendràs un tassó d’aigua?

Ella va somriure.

—Gràcies, no fa falta —va moure el cap i va tenir un pensament—. Sí que me podries fer un favor.

—Digues?

—Crec que t’he deixat una rata morta dins sa caseta d’eines. Me sap greu, m’ha disgustat i l’he morta amb so trabuc.

En Xisco de Purgatori es va gratar el cap.

—És una rata grossa?

—Ben grossa —va respondre n’Antònia Malcontenta.

—No passis pena —va dir en Xisco, amb veu lenta—. A prop d’aquí tenc un forn de calç.

—Gràcies. Em pots dir quin és el camí més curt des d’aquí cap a Galdent? Ara no n’estic segura.

—És per allà —en Xisco va assenyalar amb el dit gros cap al nord—. És una mica llarg a peu, però no té pèrdua.

—Gràcies una altra vegada.

Va prendre un camí que antigament devia haver estat un torrent. No es va acomiadar d’en Xisco, ni ell d’ella. Dos conills saltaven dins el rostoll, amb les orelles ben dretes. N’Antònia Malcontenta va travessar una tanca, va veure camp obert i es va asseure sota una figuera. Es va treure l’embenatge de la mà i va veure que la tenia espantosament inflada i que amb prou feines la podia moure.

—Joan, ara vénc —va sospirar.

Es va despenjar la taleca, en va treure el trabuc i el va deixar a terra. Després també va treure un tros de pa, que ja començava florir-se, i se’l va endur a la boca amb la mà sana. Se’l va menjar de bon gust, però hauria desitjat un glop d’aigua i allà no hi havia cap beurada.

Es va moure un buf de vent càlid, que la va embolcallar mentre menjava. Va entendre què volia dir i va alenar fondo. Aquesta vegada, sí que no va poder evitar amollar una llàgrima.