Un vel de fum.

Un altre vel de fum.

Havia de passar molt de temps abans que n’Antònia tornés a trobar-se amb la geperuda, però ella no podia saber-ho. En canvi, un any després va tenir coneixença de què era una malaltia.

—No et posis així —deia la mare.

—És que si ets pobre només et vénen desgràcies —deia el pare, que sostenia un paper damunt la taula de la sala. El sostre era alt, la calç de les parets es descrostonava i damunt del cap del pare penjaven uns gavilans.

—Què passa? —va inquirir la nena.

El germà gran, en Mateu, se la mirava amb displicència. El pare no va fer senya d’haver-la sentit.

—Res —li va respondre la mare—. Vés a jugar, Antònia.

Ella es va molestar:

—Jo ja som gran i no he d’anar a jugar. Quan m’ho demanau, don menjar a n’ets animals i carrec poalades d’aigua. Ja no som una nina, vull sebre per què mon pare plora.

El pare es va girar amb ràbia:

—D’on treus que plor? Jo no plor.

El germà va afegir, amb un somriure desafiant:

—Ets homos no ploram. Només plorau ses nines.

N’Antònia es va seguir enfadant:

—Jo no plor mai.

I la mare:

—No vull que discutiu. Mateu, vés a donar de menjar als porcs. Antònia, calla i no siguis impertinent. Ningú t’ha demanat res. Vés a jugar.

—No tenc ganes de jugar —va replicar ella.

—Es porcs ja estan sadolls —va informar el germà.

—Que partiu d’aquí d’una vegada! —va cridar el pare, amollant un cop amb la mà plana damunt la taula—. A mem si encara vos hauré d’arribar un parell de baculades! Però què és això de contestar a sa vostra mare, malanats?

Els dos joves varen sortir a la clastra. Ella tenia tretze anys, ell quinze. Es miraven com els fesols.

—Veus què has fet, beneita?

—Jo no he fet res. Mon pare plorava.

—T’he dit que ets homos no ploram.

—Ah, no? Jo t’he vist plorar, Mateu. Una vegada te vares cremar una mà amb un caliu i ningú podia donar-te consol. Mumare me va fer fregar-te una patata damunt sa cremada i no t’aturaves de sanglotar.

—Que callis, t’he dit, beneita!

—Jo no som beneita!

—Bah!

En Mateu va allargar les passes i va caminar cap al corral que hi havia darrere les cases. Allà hi havia una mica d’hort, tres gallines mal ponedores i una figuera de moro que adesiara donava fruit. N’Antònia el va seguir. Una vegada varen ser tots dos dins el corral, en Mateu la va reptar:

—Ja que ets tan llesta, puja damunt sa figuera de moro.

—No —va respondre ella— perquè punxa.

—Ho veus, com ses nines sou covardes i beneites? —se’n va burlar el germà—. Va, ja que ets tan viva segur que trobaràs sa manera de pujar sense punxar-te.

—No ho faré.

—Perquè ets curta.

—I tu, un betzol.

En Mateu va aixecar el braç dret, amenaçador.

—Què vols, una galtada? T’assegur que te l’enduràs!

—No me pegaràs perquè mumare no ho consentiria.

—De veres? I què faria, mumare?

—Te castigaria i te faria anar en dejú un dia sencer. Ja ho saps.

El braç encara estava enlaire, enervat.

—A mi m’és ben igual no menjar en un dia.

—Tan gras com vas? No me facis riure.

N’Antònia era alta i espigada; en Mateu era un tap de bassa grassonet.

—No siguis insolent! —va cridar el germà.

—I tu no siguis cap de fava —va remugar ella.

—Cap de fava? M’has dit cap de fava? —i va moure el braç per pegar a la seva germana, però ella el va esquivar amb agilitat i d’un parell de salts se’n va allunyar a una distància prudencial.

—Cap de fava, cap de fava! —va començar a cantar n’Antònia a en Mateu, mentre li feia llengotes.

—Vine aquí! —es va posar a cridar ell—. T’he dit que vénguis aquí tot d’una, beneita, curta!

Es va iniciar una persecució dins el corral. N’Antònia s’amagava rere les tomatigueres, i en Mateu, esbufegant, s’esforçava a tancar-li el pas. El millor per a la nena era superar el portell de corral i sortir corrents cap a camp obert, però l’infant es preocupava especialment de no deixar-li accés.

—Puja a sa figuera! —cridava en Mateu.

—Puja-hi tu! —responia ella, mentre corria en cercles per fer-se enfora del seu germà.

—Beneita!

—Cap de fava!

—M’has tornat a dir cap de fava?

—Cap de fava, cap de fava! —va insistir n’Antònia.

—Vatuadell de nines! Tantes com cavalls verds! —va cridar en Mateu, que li seguia barrant el pas.

I aleshores va succeir. L’infant va perdre la paciència, va collir una pedra del terra i la va llançar cap a la seva germana, amb tanta força com en va ser capaç. El projectil anava dirigit al front o a la cara, però va impactar al ventre de n’Antònia, que de seguida es va cargolar damunt ella mateixa.

—Què has fet, Mateu? —va dir, amb la veu trencada.

—Ho veus, qui plora? —va cridar el germà—. Ets homos no ploram, només ploren ses dones i ses nines beneites! —va cridar ell—. Plora, curta, ara que saps per què plores! I tant si plores com si no plores, vull que pugis a sa figuera de moro, a veure si n’aprens! M’has sentit?

De sobte es va sentir una veu greu:

—Me pareix que ara ploraràs tu.

En Mateu es va girar, n’Antònia va aixecar els ulls i tots dos varen veure, darrere la paret del corral, un jove vestit a la grega i amb les celles i els ulls foscos. No era ni alt ni baix, ni prim ni gras, però la seva presència desprenia força.

En Mateu es va impacientar:

—Tu qui ets?

—Qui ets tu? —va preguntar l’intrús.

—Això a tu no t’importa —va respondre en Mateu—. Jo som dins ca meva. Tu d’on véns?

N’Antònia observava el nouvingut amb atenció. Per primera vegada en la seva vida, tenia la percepció de la bellesa d’un home.

—Jo vénc de Son Durí —va ser la contesta—. Me dic Joan.

En Mateu el va mirar amb disgust:

—Idò molt bé, Joan de Son Durí. Te’n pots tornar per on has arribat. Aquí no t’hem de menester.

—No, no me’n puc anar —va dir lentament, com si escandís les paraules—. Duc un encàrrec de mon pare.

—No mos interessa —va tallar en Mateu.

—Això no ets tu qui ho ha de dir —va canviar el to de veu—. Digues, per què has apedregat aquesta nina?

N’Antònia va abaixar el cap, ruboritzada i avergonyida.

—Jo no l’he apedregada! —va cridar el germà.

—Sí que ho has fet —va asseverar en Joan—. Ho he vist. Ja era aquí quan ho has fet i ho he vist. Li has tirat una pedra a n’es ventre.

Es va fer un silenci. En Joan Durí continuava fora del corral, i els dos germans, a dins. En Joan es va adreçar a n’Antònia:

—Nina, no és vera el que dic?

Ella va aixecar els ulls i es va trobar amb els d’en Joan. En Mateu va tornar a aixecar la veu:

—Tu calla, beneita!

—No t’he demanat res, a tu —va gairebé mormolar en Joan Durí—. Digues, nina, tu què noms?

—Antònia —va dir ella, vacil·lant.

—Molt bé, Antònia —en Joan Durí es va girar a en Mateu—. Ara sí que t’ho deman: i tu, què noms?

—T’he dit que no t’importa.

—Sí que m’importa —en Joan Durí va posar les dues mans damunt la paret del corral—. M’importa que me diguis es teu nom i per què apedregaves n’Antònia.

—Jo no l’he apedregada! —a en Mateu se li varen com inflamar les galtes, que també se li havien envermellit.

—Quins dallons —va fer en Durí—. T’he dit que ho he vist —i es va tornar a adreçar a la noia—. Antònia, és vera o no és vera, que aquest t’ha apedregat?

Ella es va redreçar i va semblar que creixia un pam de sobte. Encara duia les llàgrimes resseques damunt les galtes.

—Sí —va admetre.

—T’he dit que callis, mala bruixa! —va tronar en Mateu.

—No cridis. Ho has sentit? —va preguntar en Joan Durí—. Ella mateixa diu que li has fet mal. Va, digues per què ho has fet.

En Mateu es trobava a cada instant més estret. Dues gallines varen passar davant seu, fent passes curtes, i varen escatainar sense solta ni volta.

—És sa meva germana —va respondre, a la fi—. No he de donar explicacions a un extern del que faig o no faig dins ca meva amb sa meva germana.

—M’has apedregat! —va exclamar ella, fent un gest brusc amb els dos braços.

—T’he dit que callis, curta, que ets una curta de gambals! —es va voler imposar en Mateu.

Aleshores, amb una elegància inhabitual entre els pagesos de la contrada, en Joan Durí va entrar dins el corral. Ho va fer d’una manera tan inopinada que va semblar que, en lloc de travessar el portell, el seu cos s’hagués filtrat a través de la paret, com un espectre.

Es va plantar davant d’en Mateu.

—Molt bé, de manera que és sa teva germana —va mussitar—. I trobes que així és com un germà ha de tractar sa seva germana petita? Perquè ella és més jove que tu, no és vera?

En Mateu, quan va tenir en Joan Durí al davant, va sentir por i va callar. Va contestar ella:

—Sí que ho som. Ell té quinze anys, i jo, tretze.

En Joan Durí va moure el cap com si medités:

—Quinze anys i tretze —va repetir—. Mira, jo també en tenc quinze, d’anys. I no som cap nina. Començam a assemblar-nos, tu i jo —va clavar els ulls damunt en Mateu—. Va, digue’m d’una vegada què noms.

En Mateu es va tornar a recloure en el mutisme. Va passar una bufada de vent —començava la tardor, amb els aires més freds— i les pales de la figuera de moro es varen remenar. Una altra gallina va tornar a cantar.

—Mateu —va informar n’Antònia—. Ell és es meu germà i nom Mateu.

En Mateu va mirar la seva germana amb odi. En Joan Durí es va acostar una passa més al germà.

—Mira, Mateu. Ara tu i jo farem una cosa.

El germà va retrocedir també una passa:

—Jo no he de fer res, amb tu. Ni te conec ni te vull conèixer.

En Joan Durí va somriure. Llunyà, es va sentir el lladruc d’un gos desvagat, que potser tenia alguna mena de pressentiment.

—No passis pena, Mateu —va dir en Durí—. Jugarem un joc. No t’agrada jugar, Mateu?

—Amb tu, no.

En Joan Durí no va replicar. Es va ajupir i va agafar dues pedres, ni grosses ni petites, brutes de terra. Se’n va posar una dins de cada mà i allargant els braços les va oferir a en Mateu:

—Té, agafa-les —va ordenar.

N’Antònia i el seu germà es miraven les mans d’en Joan Durí, amb les pedres al damunt dels palmells, com si contemplessin una visió d’un altre món. En Mateu va preguntar:

—I què n’he de fer, jo, d’aquestes pedres?

En Joan Durí va somriure:

—Apedregar-me.

—Com?

—Sí, home, que m’apedreguis. Com ho has fet amb ella —i va assenyalar n’Antònia amb el cap—. I no una vegada, sinó dues.

Ella es va alarmar:

—Joan, deixa-ho fer.

Ell no la va escoltar. Amb els ulls fits en els d’en Mateu, se li va tornar a adreçar:

—No m’has sentit? Vull que em tiris aquestes pedres.

El vent va tornar a bufar. En Mateu notava humitat a l’esquena i a les plantes dels peus.

—I això és un joc? —va preguntar, sense saber què dir.

—I tant —va replicar en Joan Durí, amb tota tranquil·litat—. Jo me posaré a cinc passes de tu, i tu apuntes i me tires ses pedres. Primer una, després s’altra. Jo no me defensaré.

—I tu què hi guanyes, amb això? —va preguntar en Mateu, amb les celles aixecades i els ulls esbatanats.

En Joan Durí es va encongir d’espatlles.

—Riure una estona, com a poc. Tu també riuràs, Mateu, perquè te don tot s’avantatge. I segurament sa teva germana riurà també.

—A mi això no me fa cap rialla —va intervenir n’Antònia.

En Joan Durí la va mirar amb una tendresa que ella també va sentir per primera vegada en la seva vida.

—Tranquil·la, Antònia, ja veuràs com és divertit —i es va tornar a girar cap al germà—. Què, Mateu, mos hi posam?

Li va tornar a oferir les mans amb els dos còdols damunt de cada palmell. Per damunt d’una de les pedres, hi corria un aranyó.

En Mateu se les mirava.

—Vénga, valent, que no tenim tot lo dia —va insistir en Joan Durí—. I a més, he vengut a dur un encàrrec a aquesta casa i no me’n puc anar sense donar-lo.

En Mateu va obrir la boca:

—Estàs sonat, Joan Durí.

Ell va tornar a somriure:

—És possible —va concedir—. Però mira, així jugaràs a apedregar amb qualcú que t’empata ses vases. Tenc sa teva mateixa edat, i som un mascle com tu. Te podràs esbravar ses ganes de tirar pedres, i no farà falta que les tiris a sa teva germana petita. No ho trobes bé?

En Mateu va moure el cap a una banda i l’altra, com dient que no. N’Antònia va tornar a intervenir:

—Va, deixa-ho fer, per favor.

En Joan Durí no va respondre; en Mateu va adreçar a la seva germana una mirada que contenia una espècie de contrició.

—Tampoc m’ha fet tant de mal —va insistir ella.

Els braços d’en Joan Durí, amb les dues pedres dins les mans, es varen estirar una mica més.

—Me posaré a cinc passes —va tornar a dir.

En Mateu es posava més nerviós a cada instant. Va preguntar:

—Però no et defensaràs?

—No —va somriure novament en Joan Durí—. Comprovarem sa teva punteria. A veure si m’endevines.

—I si no ho faig? I si no t’endevín? —va demanar, ansiós, en Mateu.

—Si no m’endevines, te posaré una penyora —va informar en Joan Durí—. Ja t’he dit que jugam, i a n’es jocs sempre hi ha penyores.

En Mateu va empal·lidir.

—I quina penyora me posaràs?

N’Antònia els va interrompre:

—Deixau de fer beneitures, va!

En Joan Durí va enfosquir els ulls:

—Això ja t’ho diré, si arriba es cas —va dir—. Però Mateu, no passis ànsia que no pots fallar. Estaré a cinc passes i no me defensaré. A veure on me fereixes, no estalviïs forces. Agafes ses pedres, o no?

I li va tornar a oferir les mans amb un còdol a cada palmell. L’aranyó havia seguit el seu recorregut i ara pujava per la màniga de la camisa a la grega d’en Joan Durí.

En Mateu, a la fi, amb un gest titubejant, va acostar les mans a les d’en Joan Durí i va acceptar les dues pedres. Mai havia pensat que les pedres poguessin tenir vida, però aquelles dues semblava que bateguessin. Se les va quedar mirant com si fossin un parell de pedres precioses.

—Molt bé, valent —el va felicitar en Durí—. Ara m’has de dir on vols que me posi, cap allà o cap aquí? —va assenyalar amb el dit les dues posicions més plausibles—. Tu tries.

N’Antònia sentia una esgarrifança que mesclava la fascinació amb el temor i l’expectació.

—Però no veis que fareu un disbarat? —va exclamar.

En Joan Durí seguia sense fer-li cas. El seu germà estava absort en la contemplació de les pedres.

—Digues, Mateu —va insistir—. Aquí o allà?

En Mateu es va pronunciar:

—Allà, a sota de sa figuera de moro —va dir.

—Sí que t’agrada sa figuera de moro —va ironitzar en Joan Durí—. Res, que no sigui dit. Me n’hi vaig.

Va caminar cinc passes i es va situar sota el cactus, que posseïa una verdor que el feia semblar un objecte ornamental i no un producte de la naturalesa. En Joan Durí va agafar una figa de moro, i, mentre es concentrava a treure-li les pues amb els dits, va preguntar:

—Aquí estic bé, Mateu?

L’altre no sabia què respondre.

—Jo crec que sí —va afirmar.

—No faceu dois! —va implorar n’Antònia.

—Que callis, beneita! —va expectorar en Mateu, mentre feia enrere la seva germana d’una empenta.

—Això, tu torna-la a insultar, valent —a en Joan Durí li regalimava el suc de la fruita per les comissures de la boca, mentre mastegava aquestes paraules.

—No me donis més ordres! —es va queixar en Mateu, que ja tenia les dues pedres a les mans i hi notava l’aspror de la terra que les cobria.

En Joan Durí va fer una altra mossegada a la figa de moro, i va escopir uns pinyols.

—Jo no te don cap ordre, Mateu. Estic esperant que comencis. Ja ho veus, s’única cosa que faig és menjar-me una figa.

A en Mateu se li va remoure alguna cosa dins les entranyes i va iniciar un plor entretallat i breu.

—Ets una bèstia! —va cridar.

—No, només som en Joan de Son Durí —va contestar, fent cara de no haver romput mai un plat—. Estic esperant que comencis, Mateu. Tens dues pedres, estic esperant a veure si ets capaç de repetir el que has fet amb sa teva germana. Jo som més alt i més bo d’endevinar, no t’ho sembla?

N’Antònia es va estremir:

—Ja basta! —es va esgargamellar—. Què sou, dos galls?

En Joan Durí no es va immutar:

—No, Antònia, aquí només hi ha gallines. I no totes ponen.

Els tres animals varen tornar a passar pel davant dels peus d’en Mateu. Espicossaven la terra i els insectes que hi trobaven. Semblaven tranquil·les, les tres gallines.

—I bé? —va inquirir en Joan Durí, llepant-se dels dits el suc de la figa de moro que ja s’havia cruspit.

—Dimoni, ets un dimoni! —va cridar en Mateu.

La pedra va sortir disparada pel seu braç com si fos un projectil. Hauria pogut trencar el front de qualsevol home que en rebés el cop, però va sortir terriblement desviada: a més d’una cana d’altura del cap d’en Joan Durí, va impactar contra una pala de la figuera de moro i la va fer caure.

La pala tenia una figa madura, amb les seves pues i el seu color morat. En Joan Durí es va acotar, va collir la pala i en va separar la figa. Va tornar a començar la feina de pelar-la.

—Gràcies, Mateu —va dir, en veu baixa—. No has tirat gaire bé. Te queda una altra pedra, a veure si t’hi mires més en tornar-hi.

—Però tu què t’has pensat? —es va enfadar en Mateu, que no entenia de què anava el joc.

—No m’he pensat res —va remugar en Joan Durí, amb la boca plena altre cop de polpa de figa—. Te queda una pedra i jo estic davant teu. Millora sa punteria, al·lot. Ja t’he avisat que jo no me mouré.

—Basta! No estau bé! —va increpar n’Antònia—. Aturau això!

Com sempre, ningú li va fer cas. En Mateu va obrir les cames, va ajupir el cos, va mirar fixament el seu adversari i el va increpar:

—Ara va de veres, Durí —va aixecar la mà amb el còdol—. Te fotré aquesta pedra pes cap, i, si puc, te faré un trenc. Fins i tot pot ser que te mati. Hi estàs disposat, tu que m’ho demanes?

En Joan Durí va acabar de menjar la figa de moro i es va eixugar els dits a la camisa. Un raig de sol va convertir la paret del corral en una enorme bresca de mel. Es va limitar a dir:

—En voler, Mateu.

—No! —va cridar n’Antònia.

L’hauria mort si ell no l’hagués interceptada. La pedra, com una bala, anava directa al mig del front d’en Joan Durí, al mig de les seves celles tan negres i poblades. Però ell, com si tingués tot el temps del món, va deixar caure la resta del fruit que s’acabava de menjar, va aixecar la mà oberta i va agafar la pedra amb una gentilesa digna d’una dansa.

—No t’hi poses per poc, Mateu —va dir—. Si no arrib a aixecar sa mà, m’arrabasses es pensaments.

—Mateu, però què te passa pes cap? —va deplorar n’Antònia—. Però si no el coneixem de res!

—Per això mateix, Antònia —va respondre en Mateu, que sentia una força desconeguda dins el seu cos mal fet—. Aquí no ha de venir ningú de fora a dir-nos com hem de fer res.

En Joan Durí sostenia encara dins la mà la pedra que havia estat a poca distància de matar-lo. La mirava; la girava i la tornava a girar.

—Una bona tirada, Mateu. Veig que hi havia ràbia.

—Cap ràbia —va respondre en Mateu—. Tu mateix has dit que era un joc.

En Durí va llançar la pedra per damunt de la seva espatlla, i va anar a caure damunt d’una alberginera tendra que va quedar nafrada. D’aquella planta ja no n’havia de quedar res que fos aprofitable.

—Sí que era un joc —va respondre en Joan Durí—. I, com t’he dit també, a n’es jocs, qui perd, paga penyora. I tu has perdut, Mateu.

N’Antònia es va esgarrifar, perquè mai havia sentit ningú que parlés d’aquella manera ni amb aquell to de veu. El seu germà va sentir por sincera. Gairebé va udolar:

—Jo no he perdut! Jo no he perdut! T’he endevinat amb sa segona pedra! —i es girava a la seva germana—. Tu ho has vist, Antònia! L’he endevinat, l’he endevinat! Sí o no?

La germana va somriure:

—Home, Mateu, depèn de com ho miris.

—Com que depèn? —s’esgargamellava ell—. Li ha anat directe a n’es cap! A n’es front, li anava! Perquè ha tengut sort d’aixecar sa mà, que si no li engrunava s’os des front!

—Tu ho trobes, Mateu? —va preguntar en Joan Durí—. Tu creus que m’anaves a engrunar s’os des front?

—Has tengut sort! —cridava l’altre—. Has tengut sort! Qualque dimoni com tu t’ha fet favor!

—Deu haver estat això —en Joan Durí va sortir de sota la figuera de moro i es va acostar als dos germans; es va adreçar a ella—: I tu què penses, Antònia? Ha estat el dimoni o he estat jo, qui ha aturat sa segona pedra?

Ella se li va encarar:

—Deixa’l tranquil. Som sa seva germana. L’estim.

En Joan Durí va riure per sota el nas.

—Ets sa seva germana! —es va exclamar—. I això li dóna permís per apedregar-te, Antònia?

—No —va dir la noia—. Però tu tampoc no tens cap permís per tractar-lo d’aquesta manera. No te coneixem.

En Joan Durí va escopir damunt d’una gallina que li passava per davant dels peus.

—Tens raó, Antònia. No me coneixeu, però me coneixereu. Tu, sobretot. Si me vols conèixer.

Una vegada més, la va inundar una sensació que no havia conegut abans, entre el rebuig i l’atracció. Hi havia rivets dels extrems: per una banda l’envaïa la repugnància, per una altra notava que s’enamorava. No sabia posar nom a aquests sentiments, però se li acumulaven tots alhora. Els va expressar en cinc paraules:

—Et veuré mort, Joan Durí!

Ell la va mirar, es va endur el dit gros a la boca i el va besar. Únicament va afegir:

—Et jur que serà com acabes de dir, Antònia.

En Mateu va gosar obrir la boca:

—Vés-te’n d’aquí! —i no va sonar com una ordre, sinó com un prec desesperat.

—No estaré gaire a anar-me’n —va acceptar en Joan Durí, consirós—. Però abans he de fer un parell de coses. Vénc a donar un encàrrec de mon pare a n’es vostre pare. I he de xerrar amb ell.

—Deixa fer mon pare! —es va irritar n’Antònia—. No has de menester xerrar amb ell per a res!

—Jo crec que sí —va fer en Joan Durí, amb desimboltura—. No li he de dir res mal dit. I a tu —va mirar en Mateu—, ja ho saps.

En Mateu va sentir que una esgarrifança li recorria tota la carn.

—A mi, què?

—A tu t’he de posar una penyora.

—Vés-te’n, Joan Durí —va ordenar n’Antònia.

—Això mateix, vés-te’n —va gemegar en Mateu.

En Joan de Son Durí no es va immutar:

—He dit que encara no me’n vaig —i va afegir—: Mateu, saps què són es claus de Crist?

—Què dius, ara? —va respondre l’interpel·lat—. Què hi té a veure, ara, el Bon Jesús, aquí?

—El Bon Jesús, res —va aclarir en Joan—. T’estic xerrant d’un card. El tens al davant, a balquena.

I va assenyalar un caminoi que sortia de la vora del corral cap al camp de marina. Estava farcit, a la seva part central, d’una planta salvatge que feia una mena de flor que semblava una estrella. Era extremadament puntosa i, només de tocar-la, s’enganxava a la roba o a la carn. En Mateu i n’Antònia no s’havien preocupat mai de saber com es deia aquella mala herba, però era coneguda, per la seva capacitat de ferir, com a clau de Crist.

—Treu-te ses sabates, Mateu —va dir en Joan Durí—. Te vull veure caminar per damunt es claus de Crist. Aquesta serà sa teva penyora.

En Mateu va comprendre què se li demanava. Es va indignar:

—Però què t’has cregut?

—Jo no m’he cregut res —va respondre en Joan Durí, impassible—. Hem fet unes messions. Tu m’has apedregat i no te n’has sortit. Ara has de pagar una penyora. Treu-te ses sabates ara mateix, o te les trauré jo. Pots tirar una altra vegada, però jo de tu aniria a les bones.

En Mateu es va adreçar a la seva germana:

—Antònia, digue-li que se’n vagi! —va gemegar.

Ella va respondre en veu baixa:

—Ja ho faria, Mateu, però me pareix que no serviria de gaire —va moure el cap, apesarada—. Crec que t’hauràs de descalçar.

En Joan Durí la va mirar amb aprovació. Ella va notar una escalfor que li pujava per tot el cos.

—Però jo… —va insistir en Mateu.

—Però tu, res —el va tallar en Joan Durí—. Tu has tengut una oportunitat i l’has tudada. Has apedregat sa teva germana i m’has intentat apedregar a mi, però no t’ha sortit bé. Ara has de caminar descalç damunt es claus de Crist. Encara no m’has entès? Treu-te ara mateix ses sabates.

—Me’n vaig a cercar mon pare —va resoldre en Mateu.

—Tranquil, amb ton pare ja hi xerraré, t’he dit —va respondre en Joan Durí—. Ara, treu-te ses sabates. Tot d’una.

En Mateu, enfadat i trist, va fer el gest de caminar en direcció a la sortida del corral. En Joan Durí va córrer i es va plantar davant seu:

—On vas? —va preguntar.

—Deixa’m fer —va dir l’altre.

—Ses sabates, Mateu. Treu-te-les.

—Que no.

Amb la primera empenta, varen caure tots dos abraçats per terra. En Mateu va estirar en Joan i tot d’una varen estar tots dos besant els terrossos del corral, abraçats mentre es pegaven cops de puny al front, al pit i als braços. N’Antònia va tornar a cridar, consternada:

—Aturau-vos, per favor!

—Què és tot aquest busil·lis? —va tronar una veu d’home.

Era el pare de n’Antònia i d’en Mateu, que havia sentit els crits i havia acudit de les cases al corral. Els dos joves varen interrompre la seva lluita. En Mateu romania a sota d’en Joan, en actitud de víctima. A en Joan, les pupil·les se li havien ennegrit encara més.

—Me voleu dir què feis? —va tornar a interrogar el pare—. Que estau sonats, o què? Què ha passat, aquí?

En Joan Durí es va incorporar. Va respondre, panteixant:

—Preguntau-ho a sa vostra filla, mestre. Per ventura hauríeu d’anar més alerta amb el que passa dins ca vostra.

—Jo he d’anar alerta? I tu qui ets per dir-me això, mostrenco?

—Jo no som ningú. Jo me dic Joan Puig, i vénc de Son Durí. Som fill d’en Rafel de Son Durí. Vós li deveu doblers.

El pare es va ruboritzar.

—Això no és cert —va murmurar.

—Mon pare diu que sí —va respondre en Joan.

N’Antònia i en Mateu es miraven l’escena amb estupefacció. Mai havien vist el seu pare tan indefens, ni s’ho havien imaginat.

—Nins, cap a ses cases —va dir ell, mentre movia el braç assenyalant la direcció.

—Tu deus doblers a aquest desgraciat? —va preguntar en Mateu, astorat.

—No m’insultis —va advertir en Joan Durí— o t’hauré de posar una altra penyora.

—Però tu què t’has pensat? —el pare de n’Antònia i en Mateu es va desfer la corretja dels pantalons—. Vols tastar sa sivella, mala pècora?

—Pega-li! —va increpar en Mateu.

—Mon pare, no vos enfadeu! —va pregar n’Antònia.

—Podeu pegar-me si voleu —va assentir en Joan Durí—. Però no me n’aniré sense ses cinquanta lliures que li deveu a mon pare.

Per uns instants, l’home va quedar amb la corretja a l’aire i amb un posat perplex que no inspirava cap respecte. A continuació va recuperar el posat greu:

—Jo a ton pare no li dec res i no li vull veure sa pell —va dir—. No és bona gent, i ja veig que tu tampoc.

—Cinquanta lliures —es va limitar a repetir el noi.

—He dit que aneu cap a ses cases —va insistir el pare, adreçant-se als seus fills—. Que no m’heu sentit?

—Sí, mon pare —va acceptar n’Antònia.

En Mateu no es movia. Mirava en Joan Durí amb odi, i el seu propi pare, amb menyspreu.

—I a tu què te passa? —es va impacientar el pare—. Parteix ara tot d’una cap a dins, he dit!

—Sí, mon pare —va acceptar per fi el fill.

El germà i la germana varen començar a caminar per sortir del corral, capbaixos. Però quan en Mateu va passar pel costat d’en Joan Durí, va notar que l’agafaven pel muscle:

—Me deus una penyora, Mateu.

I l’altre, amb els ulls encesos:

—Vine a cercar-la quan vulguis.

—Caminaràs damunt des claus de Crist —va somriure en Joan Durí.

—Basta! —va cridar el pare.

Va ser un gest breu i sec, però enèrgic. La corretja va caure damunt del rostre d’en Joan Durí, i la sivella li va obrir un trenc a la mandíbula. De seguida va començar a sagnar.

—Mon pare! Què heu fet? —es va exclamar n’Antònia, mentre en Mateu, senzillament, es posava a riure.

—No tornis a amenaçar es meus fills! —va cridar el pare, enrabiat—. Vés-te’n ara mateix de ca meva!

En Joan Durí es va tocar la ferida amb la mà i es va posar una mica de sang a la boca. Va fer l’efecte que la degustava. Després va mirar fixament el pare dels germans als ulls i li va engaltar:

—Són cinquanta lliures.

Una nova corretjada va caure damunt d’en Joan Durí. Aquesta vegada va anar a pegar damunt del seu cap, i li va fer un trenc damunt del front.

—Mon pare! —va tornar a suplicar n’Antònia.

—He dit que aneu dins ses cases! Ara mateix!

—Pega-li més fort! —va sol·licitar en Mateu.

—Tu i jo ja xerrarem —va contestar el pare—. Per endins, he dit! Que no m’enteneu, o què?

Els dos infants varen iniciar el camí des del corral cap a les cases. Mentre ho feien, n’Antònia es va girar altra vegada cap a en Joan Durí i li va adreçar una mirada de compassió. Encara li feia mal la pedrada que havia rebut al ventre.

—Ja mos tornarem a veure, Joan —va gemegar.

Ell la va mirar i no va dir res. Es va adreçar al pare:

—Podeu pegar-me tant com vulgueu. Vénc de part d’en Rafel de Son Durí, que és mon pare. I vos he de cobrar cinquanta lliures, vós ja sabeu de què. Això m’ha dit i això vos dic.

—Ton pare és una ànima podrida —va dir l’home— i veig que ha fet un fill a sa seva imatge i semblança. Anau-vos-en a l’infern, que és on heu de ser.

Tenia la corretja a les mans.

—Podeu tornar-me a pegar —va respondre en Joan Durí—, però donau-me es doblers. Si no, serà mon pare qui me pegui.

Per un moment, la llàstima va passar per l’esguard de l’home. Va observar el noi amb els ulls esbatanats, com si estigués veient un ésser d’un altre món, i després va pronunciar set paraules:

—Parteix i que no te vegi mai més.

En Joan Durí no s’ho va haver de pensar dues vegades:

—Sí que me tornareu a veure, l’amo. I sa pròxima vegada no serà tan dolça ni per a vós ni per a aquest fill esguerrat que teniu.

L’home va mig somriure:

—D’acord. Ara vés-te’n, i digues a ton pare que no me torni a molestar mai més. O jo aniré a cercar-lo.

Va tornar a aixecar el braç amb la corretja i instintivament en Joan Durí, aquesta vegada, es va tapar el cap amb les mans.

—Corre, al·lot! —va cridar l’home—. Corre abans que no te faci mal de bon de veres!

En Joan Durí va sortir corrents i va traspassar el portell del corral. Quan va ser a una distància prudencial, va assenyalar l’home amb el dit i va cridar:

—Mos tornarem a veure, l’amo!

—Quan vulguis, al·lot.

En Joan Durí va sortir corrents com si l’impulsés un mecanisme elèctric. El pare es va tornar a cordar la corretja al voltant dels pantalons i va entrar dins les cases afectant tranquil·litat.

La dona i els infants el varen mirar amb temor. Ell es va tornar a asseure al costat de la taula de la sala. Va mirar la seva dona:

—Du’m un tassó d’aigua, per favor.

La dona va desaparèixer cuina endins. N’Antònia es va quedar mirant son pare i no va poder evitar fer una pregunta:

—Mon pare, abans ploràveu o no?

—T’he dit que ets homos no ploram.

El pare es va quedar mirant els seus fills. Es va empassar la saliva i va contestar:

—Ets homos sí que ploram, Mateu. Jo abans plorava —va rebregar el paper damunt la taula, i va afegir—: Plorava per sa pesta bubònica.