Podia haver estat una captaire o una espigolera, però només era una vella geperuda que rondava pels camps del Migjorn carregada amb una lira. La primera vegada que n’Antònia Malcontenta la va trobar, ella només tenia dotze anys i venia de collir figues. Era un horabaixa d’agost i la va veure venir de lluny pel camí. La va trobar fràgil i extravagant, i quan la va tenir més a prop, es va adonar que tenia les pupil·les blanquinoses dels cecs. Això la va espantar per un moment, però no li va impedir saludar-la:
—Bon dia, madona —va mig tartamudejar, amb la veu encara infantil.
La dona va girar el cap a una banda i una altra, com un gos que ensuma un rastre. Va dir:
—Qui hi ha aquí? Qui ets?
La llum del sol ja començava a declinar i aixecava iridescències damunt els terrossos que les envoltaven, i damunt les pruneres, els melonars i les altees. Els marges de paret seca semblava que s’acabaven de coure, com si les pedres continguessin alguna mena de suc o de sang. Bufava la brisa que arribava de vorera de mar, olorosa d’algues i de pegellides.
—Me diuen Antònia —va respondre ella.
—Antònia, eh? —va somriure la vella—. Deus esser molt joveneta. A mem, dóna’m una mà.
I l’anciana va estendre la seva, resseca i sarmentosa com les vinyes que la nena coneixia de casa seva. Els dits es varen fregar.
—Ah, ets tu —es va limitar a afirmar l’anciana—. Ja m’ho pensava, que te trobaria per aquests camins.
La nena no va saber què respondre. Va mirar el cistell que duia penjat del braç i va oferir:
—Vénc de collir figues. En voleu qualcuna, madona?
La geperuda va tornar a somriure:
—Ja no tenc edat per menjar fruita, nineta.
N’Antònia no va saber què dir. Es va quedar palplantada al mig del camí, envoltada pel cant múltiple de les merles, amb el cistell penjant del braç. Aleshores, un objecte va excitar la seva curiositat:
—Què és això que duis damunt s’esquena, madona?
L’anciana es va posar a riure, ara obertament:
—Un gep, filla meva. Que no ho veus?
La nena no va quedar satisfeta, ja sabia què era un gep.
—No, vull dir aquesta… —va apuntar amb el dit—. Això què és, una guitarra?
—Ah, la lira! —va exclamar l’anciana, com si es recordés de sobte que la duia—. No és cap guitarra, però així mateix fa música. Una música petita però dolça.
N’Antònia no va dir res. Mirava la dona i li escrutava el rostre clivellat, com una figa massa vella. Aquells ulls buits que no se sabia què podien significar.
—T’agradaria escoltar-la? —va dir l’anciana.
—Sí —es va limitar a respondre la nena.
—Ajuda’m. Digue’m on podem seure.
Darrere un portell, hi havia una alzina amb una copa vella i esponerosa, que projectava una ombra llarga i acollidora. La nena va agafar la mà de l’anciana, la va dur fins a sota l’arbre i la va ajudar a acomodar-se.
—Vos agrada, madona? —va preguntar la nena.
—Mai havia estat tan bé, filla.
Totes dues varen callar, i la seva conversa va ser substituïda pel cant persistent de les xitxarres. N’Antònia estava a punt d’aixecar-se; si feia més tard, la mare la renyaria.
De cop i volta, l’anciana es va posar la lira damunt la falda, i amb la boca mig esdentegada va preguntar:
—Saps què és un romanç, nina?
N’Antònia va pensar un moment.
—No, però mumare, quan s’enfada amb mi, sempre me diu que no li vagi amb romanços.
La dona va tornar a riure.
—Es romanços no són dolents, només que s’ha de sebre escoltar-los —va sospirar—. Digues, t’agradaria escoltar-ne un?
La nena va encongir les espatlles.
—Per ventura sí —va respondre.
—Molt bé —va aprovar la geperuda—. Ara escoltaràs es romanç des capitel·lo. Saps què és, un capitel·lo?
—No. —La nena, desconcertada, mirava el cistell de figues.
Les xitxarres insistien. La calor minvava i l’ombra de l’alzina es feia més densa. La dona va aclarir:
—Un capitel·lo és un capità petit, xerec i de mala casta. Saps què és, un capità?
—Tampoc —va confessar n’Antònia.
—Idò és un home que té autoritat per matar-ne un altre.
La nena va obrir molt els ulls.
—Però matar és un pecat. Ho prohibeixen es manaments de Déu.
La vella va aixecar els seus ulls buits cap al no-res i va moure el cap com si es resignés a alguna fatalitat. Després va dir:
—Escolta, Antònia.
Es va posar la lira entre les mans i va començar a acaronar-la. En sortia un so dolç, discret i compassat que va fer pensar a la nena en els matins, quan sortia de la seva barraca i veia com el sol s’imposava gradualment damunt el cel. Li agradava. Va preguntar:
—Això és un romanç?
I l’anciana:
—No, filleta meva. Això és música. Però un romanç, a més, conta una història. Sa història des capitel·lo. La vols sentir?
—Sí —va concedir la nena, sincerament interessada.
I la vella, amb una veu esquerdada com una canya, es va posar a recitar:
Allà a la vila d’Algaida
tota la gent en fugí,
tret d’una noble dama
que té pres el seu marit;
la dama plora i plora
i sospira dia i nit.
Set anys fa que el té pres,
i set més que no l’ha vist.
Xerra amb el Capitel·lo,
que li torni el seu marit.
—Déu el guard, Capitel·lo,
si em vol treure el marit?
—Sí, per cert, noble dama,
si ve amb mi a dormir a la nit.
—Calli, oh Capitel·lo,
que ho diré al meu marit.
Ella se gira i se’n torna
a contar-ho al marit;
tan lluny com la va veure:
—Noble esposa, què ha dit?
—M’ha dit que sí te’n trauria
si hi volgués dormir anit.
—Fes-ho, noble estimada,
fes-ho pel nostre amor,
que quan jo de presó
surti li trauré el cor.
En entrar dins la cambra
la dama fa un sospir.
—Què sospira, estimada,
què sospira a la nit?
Sospira aquesta dama
els amors del marit?
—Sí, per cert, Capitel·lo,
els amors del marit.
—No s’espanti, estimada,
ja el veurà al dematí;
abans no arribi el dia
tindrà el marit aquí.
Ella, que és matinera,
a les cinc del matí,
quan és a punta d’alba,
la dama a la finestra ix.
Veu les forques plantades,
veu penjat el marit.
—No xerri, Capitel·lo,
s’enrecordarà de mi;
m’ha llevat l’honra meva,
m’ha penjat el marit.
—No t’espantis, oh dama,
no et faltarà marit;
tres fills tenc a la guerra
i triaràs el garrit,
si cap dels tres t’agrada
jo seré el teu marit,
tenc la dona malalta
que està a punt de morir,
i si ella no es moria
jo la faré morir.
—No xerri, Capitel·lo,
això faria amb mi,
deixau-la, Capitel·lo,
que visqui ella per mi.
Ella es gira i se’n torna,
ningú la veu sortir.
Un dia en sortir de missa
el Capitel·lo era allí.
—Hola, bon Capitel·lo,
t’enrecordes de mi?
—Teniu pietat, dama,
pietat per a mi.
—Tanta com en tinguéreu
en penjar el meu marit.
Li dóna punyalada,
la primera el nafrà
la segona el du a terra,
la tercera el matà.
La remor de les xitxarres anava declinant, el sol començava a acomiadar-se rere el puig de Galdent. Les notes de la lira semblava que ressonassin, com els versos del romanç. Entre la vella i la nena es va fer un silenci espès i llarg. Al final, la geperuda va deixar la lira a terra i va preguntar:
—T’ha agradat, filleta?
—Sí.
—I l’has entès?
—No.
L’anciana va acaronar els cabells bruns de n’Antònia.
—Vol dir que estimaràs i seràs estimada, filla, i això te farà feliç i desgraciada —va deixar anar una espècie de sanglot—. Va, dóna’m una figa.