Un vel de fum.

Un altre vel de fum.

Varen passar deu anys fins que el va tornar a veure.

Va arribar a cavall, amb una corda a la mà.

El pare el va veure de seguida; li va sortir a camí.

—Qui ets? Què vols? —li va preguntar.

Ella l’havia conegut de lluny. Ell no va baixar del cavall.

—No vos enrecordau de mi? —va preguntar ell—. Vaig ser aquí fa uns anys, i vós me vàreu apallissar amb una corretja.

El pare va empal·lidir.

—Ets es jove de Son Durí —va admetre.

—Encara deveu cinquanta lliures a mon pare —es va limitar a respondre el genet—. Vénc a cercar-les.

—Jo no dec res a ton pare ni a ningú.

—Sí que les hi deveu. Teníeu dos fills, Binissalom estava mig abolit i vós estàveu arruïnat. Aleshores vàreu recórrer a mon pare.

N’Antònia i el seu germà Mateu havien sentit les veus i havien sortit a comprovar què passava. Quan n’Antònia va veure en Joan, el va reconèixer de seguida. Es varen sostenir la mirada.

—Vaja —va dir en Joan, de dalt del cavall estant—. Aquesta nina ha crescut molt bé, l’amo.

El pare es va indignar.

—A la meva filla ni la miris.

—Idò l’estic mirant, i diria que ella em mira a mi —en Joan Durí va somriure amb tota la insolència del món.

—Te’n guardaràs molt de dir-li res —va grunyir el pare.

Ell es va adreçar a la noia:

—Tu et deies Antònia, no és així?

Ella es va ruboritzar. El germà li va estirar un braç.

—No responguis, beneita.

N’Antònia senzillament va obrir els llavis i va respondre:

—Sí. I tu, Joan.

El pare va aixecar la veu.

—No xerris amb ell!

—Ja xerra amb mi —es va interposar en Joan Durí—. I crec que xerrarem molt de temps més.

Va baixar del cavall i es va acostar caminant cap on era n’Antònia, parsimoniosament. Semblava que el pare i en Mateu no existissin. En Joan Durí es va plantar davant de n’Antònia i la va mirar als ulls.

—Estic content de veure’t —va murmurar, amb un somriure que aquesta vegada era tendre.

—Jo també —va respondre ella.

—Fora d’aquí, pocavergonya! —va cridar el pare—. Però què t’has cregut? Arruix! No te vull veure més a Binissalom!

En Mateu es mirava l’escena sense saber què fer. El cavall va piafar i va fer algunes passes entorn de la carrera.

En Joan Durí no treia els ulls del rostre de n’Antònia.

—Estàs cansada d’això?

—N’estic cansada.

—Vindries amb mi?

—Vindria amb tu.

—Antònia! —es va exasperar el pare—. No diguis disbarats o t’assegur que ho passaràs malament!

En Joan Durí es va girar cap a l’home i s’hi va acostar sense perdre la tranquil·litat. També el va mirar als ulls.

—I què fareu? Pegar-la amb sa corretja? O bé me tornareu a pegar a mi? Podeu començar en voler.

L’home va arrufar les celles i la cara fins a convertir-la en una ganyota fosca i aspra, com un tascó de fusta.

—Fuig de davant meu —va remugar.

—No me n’aniré sense que me pagueu ses cinquanta lliures que deveu a mon pare. I quan me’n vagi, partiré amb sa vostra filla. Ja ho heu sentit.

En Mateu es posava cada vegada més nerviós. Va anar al costat de la germana i li va donar una ordre, amb la veu ofegada:

—Si te’n vas amb aquest desgraciat ja saps què te tocarà.

No era una ordre, era una amenaça. N’Antònia es va girar cap a ell com si fos la primera vegada a la vida que el veia.

—Què me tocarà?

El pare insistia:

—Agafa aquest cavall i torna-te’n per on has vengut.

En Joan Durí no s’immutava.

—Primer, ses cinquanta lliures. Si no me les donau vós, entraré jo dins sa casa a cercar-les.

—Però és que no tens vergonya, mala bèstia?

—Deutes són deutes —va mig escopir en Joan—. I a més, podeu estar content que no vos faig interessos. Són cinquanta lliures.

—A sa meva filla ni la miris.

El cel s’ennuvolava. El cavall es va acostar als dos homes i els va observar amb el coll estirat, com si estigués encuriosit per l’escena.

—A sa vostra filla li he demanat una cosa i m’ha dit que sí. Vós mateix ho heu vist, i també aquest garrinet que teniu per fill. És ella qui ha pres sa seva decisió. No crec que n’hagueu de fer gran cosa.

L’home es tornava vermell de ràbia.

—Sa meva filla no decideix res sense sa meva aprovació. I molt manco, anar-se’n de casa amb un lladre.

—Això pensau? Que som un lladre?

—Ton pare ja ho era, i es tests semblen a ses olles.

En Joan Durí va esmolar la mirada.

—Tractau mon pare de lladre?

—A tu i a ton pare —va ser la resposta—. No només això, sinó que me cag en tu i en tota sa teva família. Sou de mala casta.

Un moviment de cap, un gest estrany amb la boca.

—Li vàreu xerrar així a mon pare quan li vàreu demanar aquests doblers?

—Jo no he demanat mai doblers a ningú.

—Són cinquanta lliures —en Joan Durí va recuperar el posat impertèrrit, mentre el cavall deambulava al seu voltant.

—No te vull sentir més —va gairebé roncar l’home de Binissalom, i a continuació va estossegar—. T’he dit que te’n vagis abans que això no acabi malament. Molt malament. Per a tu.

N’Antònia va avançar quatre passes. Es va adreçar al seu pare. El posat era desafiant.

—Mon pare, no digau més bajanades. Donau-li ses cinquanta lliures. Més ben dit, donau-nos-les. Jo me’n vaig amb ell.

En Mateu es va remenar com si hagués rebut un llamp.

—Però què dius, curta?

Ella es va girar i li va enviar una mirada que contenia el menyspreu d’una vida sencera.

—Mateu, faries ben fet de callar —va dir—. Que jo vegi, aquí ningú té cap interès a xerrar amb tu.

En Joan Durí es va estirar i va fer un badall estentori. Després va mirar n’Antònia, li va somriure i a continuació es va adreçar al pare.

—Ja ho heu sentit. Ella ve amb mi. I volem ses cinquanta lliures. Serà com una dot, no vos fa il·lusió guanyar un gendre?

—Un gendre? —el pare semblava a punt de desintegrar-se.

—Sí, que a més tampoc no vos molestarà gaire —va asseverar en Joan Durí—. Només m’heu de donar el que deveu, sa vostra filla i jo partirem i ja no me veureu mai més, no passeu ànsia.

El pare va mirar en Mateu, que s’estava dret al costat de la paret de l’hort sense reaccionar. Li va amollar un crit:

—I tu, Mateu, collons llargs, fes qualque cosa! Que no veus que mos estan robant a la cara?

—Sí, mon pare —va replicar feixugament el fill, reclòs dins la seva figura de barril d’arengades.

Hi va haver com una interrupció de l’escena, en què ningú no deia res ni es movia. A la fi, en Mateu va cridar:

—Tu, malanat! Vés-te’n i no emprenyis més mon pare ni sa meva germana!

En Joan Durí va accentuar el seu somriure.

—Me n’aniré ara mateix, no hi ha gaire a pelar aquí. Però vull es doblers que he vengut a cercar, i sa teva germana i jo partirem plegats.

Aleshores en Mateu va cometre un primer error. Va separar una pedra de la paret seca, grossa i massissa, i la va tirar contra en Joan Durí amb tota la força de què va ser capaç.

Però la pedra no va impactar contra el seu objectiu, sinó contra el cavall. A la boca.

L’animal es va enervar i, després d’aixecar les potes del davant, es va posar a córrer pel camí com un esperitat.

—Negre! —el cridava en Joan Durí—. Negre, vine aquí! —Però era debades: la bèstia duia sang al morro, i eguinava i es debatia com si lluités contra un enemic imaginari. En Joan Durí va haver de sortir corrents darrere seu cridant-lo a grans veus—: Negre! Torna cap aquí, Negre!

No hi va haver res a fer. El cavall es va desbocar, els crits del seu amo el varen excitar encara més i va intentar saltar per damunt d’una paret d’esquena d’ase. Es va entrebancar i va caure a l’altra banda de la paret, dins un tros erm. Va quedar allargat damunt la terra esbufegant penosament.

En Joan Durí va saltar, es va acostar a l’animal i en va comprovar l’estat. Tenia el morro destrossat a causa del cop de roc d’en Mateu i com a mínim la pota esquerra del davant trencada a causa del salt fallit. També feia l’efecte que es podia haver romput alguna costella, per la manera complicada com respirava i per la sang que li rajava de la boca. Aquell cavall ja no s’havia d’aixecar més. En Durí el va acaronar una llarga estona, pensant que hauria desitjat tenir alguna arma per escurçar-li el patiment. Però no la tenia. El va amanyagar, i va arribar a abraçar-li el coll. La bèstia esbufegava a cada moment amb més dificultat i més descompassadament. Després va començar a emetre uns roncs que aviat es varen convertir en una ranera agònica. Quan en Negre va exhalar el seu darrer alè, a en Joan Durí li varen venir llàgrimes als ulls. Havia estat un bon cavall, i havia rebut una mort indigna.

Va tornar damunt les seves passes, pel camí que duia a les cases de Binissalom. Es va fixar, no sabia per què, en els ametllers i els garrovers que trobava al seu pas. Els núvols del cel deixaven pas de tant en tant a algun raig de sol que el mig encegava. Va aixecar el cap i va veure un esbart de tords que el sobrevolaven, i això li va recordar que tenia fred.

Va arribar altra vegada a les cases de Binissalom. En Mateu i el pare havien desaparegut, però hi havia n’Antònia al mig de la carrera.

—Què ha passat? —va preguntar ella.

—Es teu germà ha mort es meu cavall —va respondre.

I es va posar a plorar com un infant. Era un plor desconsolat, que no admetia pal·liatius. Era el plor d’un home a qui havien fet mal.

—Me sap greu —va mussitar n’Antònia.

Ell va aixecar els ulls, negats de llàgrimes que li mullaven les pestanyes negres i llargues.

—Vindràs amb mi? —va preguntar.

—Ja t’he dit que sí.

Ell va assentir amb el cap i es va escurar la gola. Va inspirar fort i amb una veu gairebé gutural va dir:

—Abans he de passar comptes amb ton pare i es teu germà. Ara me deuen cinquanta lliures, un cavall i una penyora.

N’Antònia el va mirar seriosa i va respondre:

—Fes el que hagis de fer.

Ell la va deixar enrere i va caminar cap a la casa. Va entrar per la porta principal, que era un arc de pedra marbre elaborat amb una cura extrema.

—Ave Maria Puríssima —es va anunciar.

La primera a aparèixer va ser la mare, que es va esglaiar quan va veure aquell jove afectat i nerviós al portal de casa seva. Va preguntar:

—Qui ets? T’has fet mal?

Ell va esbufegar.

—Vénc a cobrar —va dir.

—A cobrar? —es va esverar la dona—. A cobrar què?

En Joan Durí va aixecar les mans.

—Amb vós no hi va res, madona. Són deutes des seu home i des seu fill. Són aquí?

—Se n’han anat, tenen feines —va dir la dona, espantada.

—No se n’han anat, jo els hauria vist si haguessin sortit. Digau-me on són.

—És que no ho sé —la veu li tremolava cada vegada més.

—Sí que ho sabeu. Digau-me on són.

—No ho sé —la dona va començar a plorinyar.

—Que me digueu on són! —va cridar en Joan Durí, i va aixecar el braç dret anunciant una bufetada.

—A ella no! Joan, a ella no! —va sentir darrere seu.

Era n’Antònia. Es va posar entre ell i la seva mare i va fer un gest de súplica amb les mans i els ulls.

—A ella no la toquis —la veu no va tenir un to suplicant, sinó imperiós. En Joan va abaixar el braç, la dona es va posar a plorar com ploren els que s’enfronten a una amenaça que no coneixen.

—Molt bé —va remugar en Durí.

Va deixar les dues dones abraçades i es va ficar dins la casa. A la cuina, va trobar el pare i en Mateu, que bevien vi i torraven llangonissa als fogons. La xemeneia de la cuina era un enorme forat negre que absorbia el fum i que exhibia una espectacular acumulació de sutze. Els dos homes el van mirar com si hagués entrat dins la cuina a través de la xemeneia.

—Són cinquanta lliures i un cavall —va anunciar en Joan Durí.

En Mateu tenia la boca plena de pa amb llangonissa i no va poder dir res. El pare, en canvi, anava envalentit pel vi. Tenia les galtes vermelles i les mans, gruixudes, damunt d’un davantal que li cobria el pit, el ventre i els genolls. Va contestar:

—Encara no has entès que no en trauràs res, d’aquí? Vés amb ton pare i sa teva família de lladres.

Va anar molt de pressa. En un clau de ganxo d’una paret hi havia penjat un jou de bou que per l’aspecte ja devia haver fet la seva història però que es veia encara sòlid. En Durí el va despenjar i el va estampar amb tota la força del seu braç a la cara del vell, que va caure d’esquena a terra. Va veure el forat negre de la xemeneia i va sentir el gust de la sang a la boca, cosa que li va permetre saber que encara era viu.

—Ja que jo no puc cobrar, cobrareu vosaltres —va dir en Joan—. Ja en tenc a bastament, de tanta comèdia.

En Mateu encara mastegava llangonissa quan en Durí el va agafar per una orella.

—Aixeca’t, porc —li va ordenar.

En Mateu només va saber emetre un seguit de sons inarticulats.

—Tens una penyora pendent —va insistir en Durí.

Pinçat per l’orella, el va dur cap a fora de la casa. Varen passar pel davant de la mare i de n’Antònia, que seguien abraçades.

Varen sortir a fora. S’havia mogut un vent insistent i aficadís, que ho feia tot una mica més inhòspit. En Mateu encara deglutia el pa amb llangonissa i no gemegava, però es mirava en Joan Durí amb una expressió que denotava fascinació i ràbia, a parts segurament iguals.

Varen avançar d’aquesta manera fins allà on començava el caminet amb els cards que anomenaven claus de Crist. Una vegada varen ser allà, acompanyats pels xiulets del vent, en Joan Durí va dir tres paraules:

—Treu-te ses espardenyes.

—Deixa’m —va demanar en Mateu, que no trobava la manera de defugir la força del seu captor.

Ell va insistir:

—Tens una penyora pendent. Treu-te ses espardenyes.

Sota un cel més amenaçador a cada instant, però que no va arribar a donar pluja, i envoltat per aquell vent incòmode, aquell dia en Mateu Suau va saber què era caminar descalç damunt els claus de Crist. Les plantes dels peus li varen quedar tan lacerades que no va tornar a caminar mai bé, de la mateixa manera que el seu pare no va tenir mai diners ni ganes de fer-se arreglar la boca del cop de jou que havia rebut. Tampoc la mare no es va recuperar del disgust, i va morir al cap d’un parell d’anys de llanguiment.

Però n’Antònia i en Joan se’n varen anar de Binissalom caminant l’un al costat de l’altra. I ja no deixarien de caminar plegats fins al darrer dia.