En Bartomeu Fullana, anomenat Fullaní, era conscient del moment en què es trobava. Amb la delació d’en Durí i el pretext de ser menor d’edat havia esquivat la forca, però sabia que n’Antònia, la Malcontenta, el cercaria.

—Vos esperaré a tots a l’infern.

Havien estat les darreres paraules d’en Durí. Després es va obrir una trampa sota els seus peus i va quedar penjant pel coll d’una corda. Va batre els peus, va emetre un so semblant a un rot, i al final va quedar inerme. Va anar tot més de pressa del que semblava que havia d’anar.

Després, en Fullaní va poder sortir d’entre la gernació protegit pels voluntaris reials, tal com havia dictaminat el jutge. Ell ja havia fet el seu paper, i l’havia fet a consciència. De fet, n’havia tret una bona tallada.

—Has de fer una feina, Fullaní —li havia dit en Durí, amb la veu ofegada per l’angúnia.

—Tu diràs —va respondre ell.

Parlaven a través de les reixes. En Fullaní mirava la camisa del seu company, tacada de sang per les nafres que li havien causat els cops. Estava detingut, i ell havia aconseguit acostar-se fins a la cel·la on el tenien reclòs.

—Aquests desgraciats —va enunciar en Durí— me volen penjar. Però jo estic segur que me deixaran sortir a canvi de diners. Els has d’anar a cercar, Fullaní. Compta unes cinc-centes lliures.

En Fullaní es va espantar.

—I d’on vols que tregui cinc-centes lliures, Joan?

—És senzill —va respondre el reu—. No ho he explicat mai a ningú, però tenc un racó més que fet. Tot es botí del que he robat en aquests anys, amb tu o sense tu, està enterrat dins un forat de ses coves de Galdent. Vés allà i treu tot el que trobis.

En Bartomeu va fer veure que dissimulava l’ànsia.

—A quin forat, Joan?

En Durí va fer un sanglot. Sabia que l’esperava la mort i que confiava la seva vida a les mans del seu company.

—És senzill —va dir—. Has d’entrar per la boca que hi ha a Son Monjo. És estreta, però tu ets prim i t’hi podràs arrossegar. Ses primeres passes s’han de fer de bocaterrosa, després te podràs posar dret. Has de caminar per un passadís fins que trobis una bifurcació: tendràs dos camins, a dreta i a esquerra. Has d’agafar el de la dreta. Veuràs que arribes a una galeria i que està tot ple de ratpenats penjats des sostre. Te pots fer llum amb una torxa, o amb un fanal. En acabar sa galeria, trobaràs un espai obert amb un bassiot d’aigua. Devora es bassiot hi ha com un claper construït amb pedra viva. Hi puges i t’hi afiques dedins. Hauràs de baixar un cos i mig. No deixis de fer-te llum. En arribar a baix, ho trobaràs tot.

En Fullaní ho memoritzava tot amb la màxima atenció.

—I després què faig?

—Després véns amb sos doblers i me’ls entregues —va xiuxiuejar en Durí—. Jo en donaré una part a aquests torracollons i, quan me deixin sortir, la resta mos la repartirem entre tu i jo.

En Fullaní es va gratar el clatell.

—Fet? —va preguntar en Durí.

En Fullaní va aixecar el cap.

—Fet.

En Durí ignorava que l’havien arribat a detenir a causa de la delació d’en Bartomeu, que es va veure estret amb la justícia i va donar les coordenades exactes per trobar-lo. En Durí era expert a amagar-se pels boscos i els torrents de la zona, i no havien aconseguit assolir-lo mai. Per això, quan en Fullaní, que era conegut com un dels delinqüents juvenils més perillosos d’Algaida, va caure en mans dels voluntaris reials, no va perdre ni un segon a donar el parador del seu mentor.

—Ficau-vos dins es torrent des Canviadors —va informar—. Per allà segur que el trobareu, en aquesta època de s’any.

Va fer falta que un pagès qualsevol identifiqués en Durí per donar-li un cop amb el mantí de l’arada i deixar-lo mig estormiat. El pagès va sortir corrents pel camí i va començar a cridar: «He agafat una bèstia! He agafat una bèstia!».

D’aquesta manera el varen empresonar, aquesta vegada a Palma. No era un clot miserable com en les ocasions anteriors en què havia estat detingut, sinó una cel·la humida i fosca, però construïda amb marès, tal com establien les lleis. A en Fullaní també el varen capturar i se’l va sotmetre a un judici, sota la promesa que tot plegat era un tràmit. Qui els interessava era en Durí. En Bartomeu no les tenia segures, però era millor allò que res. I va sortir bé. El van arribar a obligar a fer la passejada amb els condemnats a mort, però finalment l’havien deixat anar.

I abans, en Durí li havia donat la seva major confidència: l’indret on hi havia el botí. Cinc-centes lliures, com a mínim, que havien de ser moltes més perquè aquesta era la xifra amb què pensava subornar les autoritats. Es tractava de ficar-se dins un forat infecte, però bé valia la pena per aconseguir el tresor. Només hi havia aquelles paraules que li ressonaven al cap.

«Vos esperaré a tots a l’infern».

Va entrar dins la boca de la cova de Son Monjo. Tal com li havia anunciat en Durí, es va haver d’arrossegar. Es va fer mal al ventre amb una pedra, però va continuar. Al cap d’una estona, va trobar un espai més alt, on es va posar dempeus. Ho va fer i es va espolsar la cara, que notava plena de terra i d’insectes. Duia una teia i un fòsfor, i amb el fòsfor va encendre la teia. Va il·luminar l’espai.

No hi havia res, tret de pedra i silenci. Tot era roig o negre, segons cap a on adrecés la mirada. Va mirar a terra i va trobar-hi un manat d’escarabats com no n’havia vist mai cap, menuts i lluents, que anaven d’una banda a l’altra amb el que semblava mala intenció.

Amb una mà sostenia la teia encesa, i amb l’altra es recolzava a la paret per recórrer el camí. Amb prou feines podia distingir res. De tant en tant, topava amb el cos o amb el cap amb un sortint de la pedra, i aleshores renegava i es cagava en algun sant. A fora feia un dia lluminós d’hivern, però dins aquella ratera hi regnava l’obscuritat més absoluta. S’anava convencent a ell mateix que valia la pena, que pel botí que l’esperava valia la pena passar aquell mal camí. Però havia d’admetre que, de tant en tant, sentia por.

«Vos esperaré a tots a l’infern».

No li podia haver sortit millor. Havia aconseguit enganyar en Durí i burlar la justícia. Després de les morts de l’hostal de s’Aranjassa, no podia demanar més. Havia de ser mort, i no ho era. Tots els altres sí que eren a l’altra banda, però ell anava a cercar la seva recompensa. Se l’havia ben guanyada. A la vida no hi ha espai per a segons quines pietats, sobretot quan tractes amb delinqüents. I en Durí no tan sols era un delinqüent, sinó una mala bèstia. Ell l’havia acompanyat, d’acord, però no tenia la seva crueltat ni la seva mala fe.

Topant a una banda i a l’altra, va arribar per fi a un espai mínimament diàfan. Els ulls se li havien acostumat a la fosca, i ja aconseguia com a mínim calibrar espais i volums. Es trobava a la bifurcació que li havia anunciat en Durí. No era mentida, s’acostava als diners. No podia haver sortit millor.

«Has d’agafar el de la dreta».

Ho va fer. Cap de les indicacions era falsa. De seguida es va trobar dins una galeria amb el sostre alt i infestat de ratpenats que hi dormien penjats com si esperessin una vida millor. La teia es consumia, però encara feia prou llum per avançar. Si se li acabava, recordaria de memòria el camí per tornar enrere. Tenia bona memòria, en Fullaní.

Però no va fer falta. La teia va aguantar la flama i va arribar fins a un lloc que era com una caverna molt oberta i amb les parets humides. Sens dubte hi tenia a veure, amb aquella humitat, la bassa d’aigua que hi havia just al centre de l’espai, tal com li havia anunciat en Durí. I a un costat hi havia una construcció de pedra viva: el claper dins el qual hi havia d’haver el tresor.

«Només has de baixar un cos i mig».

En Fullaní es va sentir eufòric. Havia arribat al seu objectiu, i ningú li podia discutir l’astúcia amb què hi havia arribat. Sentia l’eco de les gotes d’aigua que s’anaven dipositant de dalt de la caverna dins la bassa, i la humitat que se li enganxava als ossos. Lluny de molestar-lo, aquestes sensacions l’omplien d’alegria. Se sentia més viu que mai, i tocat per alguna mena d’àngel. Va voler cridar alguna cosa per expressar com se sentia.

—Durí, crema a l’infern! —va exclamar, i amb l’alè gairebé va apagar la teia.

Ja només havia de pujar al claper i ficar-s’hi per trobar el botí. Es va acostar a les pedres i es va disposar a pujar-hi.

—Veig que has sabut arribar, Fullaní —va dir una veu de dona, darrere seu.

En Bartomeu va pensar en el dimoni. Allà no hi podia haver ningú. Va recular. Es va girar i va fer llum amb la teia. Va advertir la silueta d’una dona que l’apuntava amb una arma.

—Antònia? Malcontenta?