—No tens res a dir, Tomeu?

En Fullaní seguia aguantant la teia amb la mà dreta, i n’Antònia sostenia un trabuc amb l’esquerra. Ell retrocedia, ella se li acostava. Ell va desviar un moment la mirada i va veure més escarabats d’aquells que lluïen.

—Què hi fas, aquí, Malcontenta?

Ella va aixecar les celles.

—Crec que jo te podria fer sa mateixa pregunta, no ho trobes?

En Fullaní va ensopegar amb un roc i va perdre l’equilibri. No va anar a caure a terra, però li va faltar molt poc.

—Sempre has estat una mala puta —va dictaminar.

—Gràcies, Tomeu —va respondre ella—. Ara tu sabràs fins a quin punt ho puc ser, de mala puta. Despulla’t.

—Com dius?

—Que te despullis. Ara mateix. Aquí.

En Fullaní només duia una camisa i uns calçons a l’ample, a més d’uns esclops que ressonaven amb cada passa que feia damunt la roca. A dins la caverna hi feia molt de fred, i els ratpenats semblava que contemplaven l’escena amb curiositat. Ell va sentir un calfred.

—I per què m’he de despullar, Malcontenta?

Ella el va apuntar encara més fixament amb el trabuc.

—Tu fes el que jo et dic si no vols que te pegui un tir i te deixi estès aquí mateix, Tomeu. Despulla’t.

En Fullaní va vacil·lar. Mirava a banda i banda intentant trobar alguna escapatòria. Era debades.

—I no me diguis més Malcontenta —va afegir ella—. Me dic Antònia Suau, ho saps massa bé.

—Però tothom te diu Malcontenta, i tu n’estàs gojosa.

—Me dic Antònia. Antònia Suau. Res més de Malcontenta.

—Te diuen Malcontenta perquè vares fugir de ca teva amb en Durí i vàreu fer morts.

—Jo no he mort mai ningú —va respondre ella, ombrívola—. Però tal vegada començaré avui, si no fas el que te dic. Despulla’t, Tomeu.

En Fullaní va deixar la teia a terra, on va continuar fent flamada damunt la roca. La va mirar a ella amb un semblant de súplica.

—Fa molt de fred —va objectar.

—No en fa tant com a sa presó —va respondre ella—. I més fred passa en Joan, que ja és mort. Fes el que jo t’ordeni, Tomeu. Treu-te aquesta roba que dus ara mateix. Començant pels esclops.

En Fullaní va acceptar que no tenia altre remei que obeir. Es va treure els esclops i es va descordar la camisa. De seguida es va posar a tremolar.

—Malcontenta, no me facis això.

—T’he dit que no me diguis Malcontenta, o te pegaré un tro ara mateix —li va acostar el trabuc al pit—. Vénga, fora roba, Tomeu.

Ell encara buscava una sortida, però no la trobava. Un ratpenat va passar volant molt a prop de la seva cara.

—Malcontenta… Antònia —va suplicar.

Ella va somriure. Va dir:

—T’enrecordes des puig de Galdent? T’enrecordes des morts de s’hostal de s’Aranjassa? Tu hi eres, Tomeu.

—Antònia…

—Te n’enrecordes o no?

En Fullaní es va acostar els braços al pit, perquè començava a notar que el fred se li ficava dins els ossos.

—Me n’enrecord, és clar que sí —va admetre.

—T’enrecordes d’aquell forat on vàrem estar tots tres reclosos? En Joan, tu i jo? Aquella humitat, aquella porqueria?

Ell va començar a somicar.

—Sí, és clar que me n’enrecord.

Li va davallar una llàgrima per la galta. Els ulls de la Malcontenta també espirejaven.

—Treu-te la roba, t’he dit.

—Antònia, t’ho deman per favor. Me moriré de fred si me fas despullar aquí. És això el que vols?

Ella no abaixava el trabuc.

—Encara no tens cap idea del que vull. De moment, has de fer el que jo te digui. No perdis més temps.

En Fullaní es va obrir la camisa i, tremolant, se la va treure lentament. Primer una màniga, després l’altra. La llum de la teia feia pampallugues damunt les parets de la caverna. Amb prou feines es veien les cares, però el canó del trabuc lluïa com si li haguessin donat oli.

En Fullaní va dipositar la camisa damunt el terra de roca i es va posar a tremolar com si patís una terciana. Es va haver d’asseure.

—Es pantalons també, Tomeu.

—Antònia, per favor.

—No hi ha per favor. Què has vengut a cercar aquí? Digue-m’ho.

—Res, jo…

—Res? Te fiques dins un forat com aquest per no cercar res? —i la Malcontenta va arrencar una riallada, breu però fresca—. Que m’has pres per curta?

—He vengut perquè en Joan me va dir una cosa —va concedir ell, arrufat a terra, agafant-se els genolls amb les mans.

—En Joan te va dir una cosa —la Malcontenta va tornar a somriure.

—Sí.

—I quina cosa era aquesta, Tomeu? M’ho pots dir?

—Me va demanar que no ho digués a ningú.

N’Antònia es va acostar a en Fullaní i va encanonar el trabuc al seu front. Ell estava assegut i ella dreta, i semblava més alta i imponent que mai. A en Fullaní se li van enravenar els mugrons de fred.

—De veres que no ho podies dir a ningú, Tomeu? Ni tan sols a mi? En Joan te va dir que me privassis de saber res d’ell?

—Jo no vull dir això —la veu d’en Fullaní era cada vegada més feble i titubejant.

Ella va seguir brandant l’arma davant de la seva cara.

—Sí que ho acabes de dir, pobre de tu. I no has anat mai tan errat en sa teva vida. Digues, saps com me va estimar en Joan? Com el vaig estimar jo a ell? Quina confiança em tenia? Ho saps, res de tot això? Perquè si no fossis beneit del tot, després d’haver viscut amb noltros, ho hauries de saber. Ho saps?

En Fullaní va acotar el cap i va sanglotar.

—Sí que ho sé.

—Ho saps. I sabent això, te penses que hi hauria qualsevol cosa que te digués a tu i que no m’hagués dit abans a mi? Creus que això seria possible, Tomeu? Creus que saps més coses d’en Joan de ses que sé jo?

Es va fer un silenci dins la caverna. Se sentia l’eco de les gotes d’aigua que s’anaven dipositant des del sostre cap a terra.

—De veres creus això? —va insistir la Malcontenta.

Ell seguia sanglotant.

—No, no ho crec. No ho crec. Però no me matis, Malcontenta.

Ella li va pegar a la mandíbula amb la culata del trabuc. Un cop precís i sec, que gairebé el va fer tombar.

—Què t’he dit? —va cridar la Malcontenta, i la seva veu va ressonar per tota la caverna—. Com t’he dit que m’anomenis?

A en Fullaní se li havia obert una ferida a un pòmul i havia començat a rajar sang. Amb llàgrimes als ulls va respondre:

—Antònia. Te diré sempre Antònia.

La Malcontenta va descarregar un altre cop sense contemplacions damunt una espatlla d’en Fullaní.

—Ara, fora pantalons. Ja.

—Antònia, jo te deman…

—Tu a mi no me demanis res. Aixeca’t i lleva’t es calçons. Ara mateix.

Tremolant com una fulla de poll, en Fullaní va recolzar una mà al terra humit i fred, i es va posar dret amb prou feines. Les intermitències de la llum que emetia la teia li arribaven als ulls com el vol d’un eixam de mosques. Se sentia absolutament derrotat i humiliat.

—Vénga, va, aquests calçons —va insistir la Malcontenta—. Si no, dispararé es trabuc i se t’hauran acabat ses oportunitats.

—Però per què vols això? —va preguntar en Fullaní, amb llàgrimes als ulls.

—Tu no vulguis saber tantes coses —va respondre n’Antònia—. Es pantalons, i ara mateix.

Anaven subjectats amb una corda que feia de cinturó. Amb les mans tremoloses, en Fullaní va desfer el nus de la corda i senzillament els va deixar caure. Ara estava en pèl davant de la Malcontenta. Ella va tornar a riure:

—Vaja, vaja, què tenim aquí? —i va apuntar amb el trabuc en direcció als genitals d’en Fullaní. Ell se’ls va tapar amb les mans.

Una altra rialla de la Malcontenta.

—No te tapis, Tomeu, no és sa primera perdiu que veig, ni sa més bona. Fora aquestes mans.

El membre i els testicles d’en Fullaní estaven arrufats a la mínima expressió, potser per la por o pel fred, o per les dues coses alhora. Ell va retirar les mans i va exhibir el seu cos nu. La magror i la pal·lidesa de la pell li acabaven de conferir un aspecte lamentable. En aquell jove no hi havia virilitat, no hi havia força, no hi havia res. Només estupor i tremolors.

La Malcontenta va tornar a preguntar:

—T’enrecordes de Son Tetè, Tomeu? T’enrecordes des Barrancons? Quan anàvem per dins es pinars a peu?

En Fullaní ja plorava obertament.

—Te n’enrecordes o no te n’enrecordes, Tomeu?

—Sí —va fer ell, amb una veueta fràgil i trencadissa.

—Idò si te n’enrecordes, què és el que hi has vengut a fer, aquí?

Es va fer un altre silenci, regat amb l’eco dels degotims d’aigua que es precipitaven damunt la roca i dins la bassa.

—No contestes? Què hi has vengut a fer, aquí, Tomeu?

Les preguntes de n’Antònia ressonaven dins l’espai buit i a les orelles d’en Fullaní, que sentia un buit dins l’estómac i dins el cap. El rondaven el vertigen i les nàusees, però no s’atrevia ni a vomitar.

La Malcontenta es va respondre a ella mateixa:

—Jo te diré què has vengut a fer aquí, a sa cova de Son Monjo, Tomeu. Has vengut a cercar es tresor d’en Durí. No és cert?

Més silenci.

—És cert o no és cert, Tomeu? Estàs en pèl davant meu, no hi ha motiu per dissimular més. Digues, has vengut o no has vengut a cercar es tresor d’en Joan? Tothom n’ha xerrat, d’aquest tresor. Has vengut per això?

—Sí —va reconèixer en Fullaní—. Volia es tresor.

—Almanco cinc-centes lliures, no és així? —va preguntar la Malcontenta.

—És… —va començar en Fullaní, però es va haver d’interrompre perquè a la fi li va venir el vòmit. Va girar el cap i va deixar anar una glopada de baves verdoses que varen caure innocentment damunt de la roca.

—És què? —va insistir ella.

En Fullaní va estossegar un parell de vegades. Es va netejar la boca amb el dors de la mà i va contestar:

—És el que em va demanar que li dugués per subornar la justícia i els voluntaris reials. Cinc-centes lliures. La resta havia de ser a mitges.

—I per això el vares trair, Tomeu.

Una ombra es va estendre dins la caverna. En Fullaní es va limitar a tornar a respondre:

—Sí.

—Molt bé —va assentir la Malcontenta—. Ara faràs una cosa.

Es va acostar a ell a poc a poc fins que es va situar just al davant del jove. Amb una mà li va posar el trabuc just al davant del front. Amb l’altra, va descendir i li va tocar els collons, definitivament empedreïts. Els va refregar uns breus segons, com si toqués una joguina. Va tornar a somriure.

—Això no és un home —va decidir n’Antònia—. Amb prou feines encara ets un infant. Jo sí que he conegut un home, i tu el vares deixar matar. Per diners.

—No me matis —va murmurar en Fullaní, que sentia la gelor de la palma de la mà de la Malcontenta als testicles, i la del canó del trabuc al front—. Vull viure. No me matis, per favor.

—Això ho decidiré jo molt aviat —va dir ella, sense deixar-li anar els baixos—. Tens por, Tomeu?

—Molta.

—En Joan no va tenir por quan el penjaren. Te n’enrecordes?

—Me n’enrecord.

—T’enrecordes que te va maleir i va maleir tots es que hi eren presents? Recordes això?

—Hi pens cada dia.

—I tot i així has vengut aquí? A cercar es tresor? Tanta barra tens?

—No me matis.

La Malcontenta va estrènyer la mà com si hagués d’esclafar una nou, i va arrencar d’en Fullaní un gemec que era de dolor, però que podia haver estat de plaer. El va mirar de fit a fit.

—Has fet bé de seguir ses indicacions d’en Joan. Efectivament, aquí hi ha es tresor d’en Durí. No el veus?

Va retirar la mà dels testicles i va obrir el braç com si abracés tota la caverna. Només es veia el que la llum de la teia, més feble a cada instant, permetia veure. Parets regalimoses, pedrots mil·lenaris. En Fullaní s’ho mirava sense entendre res. Només percebia una reverberació que no aconseguia identificar.

—No veus es tresor, Tomeu? —va preguntar n’Antònia, sense abaixar en cap moment el trabuc.

—No —va replicar, senzillament, en Fullaní—. No veig res.

—Molt bé —va concedir ella—. Com t’he dit, farem una cosa. Tal vegada salvaràs sa vida. O no. Però has de fer el que jo te digui.

—D’acord —va acceptar en Fullaní.

—Entra dins la bassa, Tomeu.

Ella va retirar el canó del trabuc del front d’en Fullaní i el va fer servir per apuntar la petita extensió d’aigua, que emetia iridescències com si estigués il·luminada per sota. Era obvi que entrar-hi equivalia a morir per congelació.

—No ho faré —va fer en Fullaní, amb un bri de rebel·lia.

—Sí que ho faràs —va replicar la Malcontenta—. No volies es tresor d’en Durí? El trobaràs allà dins.

—Pega’m un tro, però no entraré dins aquesta bassa.

—No en tenguis cap dubte, Tomeu —i n’Antònia va tornar a brandar el trabuc.

Va ser un moviment ràpid i ja va estar fet. En Fullaní va fer una torsió, va treure el trabuc de les mans de la Malcontenta, el va apuntar contra ella i va disparar. Li feien molt de mal els testicles.