El millor que va fer mai en Bartomeu Fullaní amb el seu cervell va ser escampar-lo per les parets d’una barraca que servia per guardar-hi eines. Va córrer a amagar-s’hi quan va veure arribar d’un tros lluny n’Antònia Malcontenta amb el seu trabuc, però va tenir la desgràcia que ella també el va descobrir i el va seguir fàcilment fins al seu amagatall.

Quan ella va entrar dins el reducte, no va perdre temps i de seguida el va apuntar amb l’arma. Ell encara va tenir temps per suplicar misericòrdia. Hi havia un gos que anava amunt i avall, i uns parells d’artefactes ferris fets a mà, una mena de trampa que no s’havia fet servir mai però que estava feta de ferro forjat. Se’n deien ginyols, i servien per capturar bestioles només posant-los un esquer, que podia ser un cuc o un cargol. Ella no va entendre a què obeïa, perquè estava molt més acostumada a parar lloses, tal com li havia ensenyat son pare i el seu germà Mateu. A ella les lloses li agradaven: era una forma de caça que es podia qualificar de selectiva, perquè sota cada pedra i sota cada trampa s’hi descobria un màxim d’un ocell, que podia ser un teulader o un tord, només que hi hagués una mica de fortuna. Tanmateix l’escena no va tenir discussió.

—No me matis, Malcontenta.

—Te vaig dir que me diguessis Antònia.

En Fullaní va intentar escapar-se, corrent amunt i avall de la caseta d’eines. Al començament va tenir sort, perquè a la Malcontenta el primer tret li va sortir desviat i els perdigons es varen anar a incrustar a la calç d’una paret on només hi havia un parell de caderneres dins una gàbia, que no varen prendre mal. Va ser una sort perquè els dos ocells no tenien cap culpa del que succeïa.

En Fullaní es va agenollar amb les mans damunt del cap.

—Per favor, no vull morir.

N’Antònia va somriure.

—Tens por?

Incapaç d’aixecar-se dret, en Fullaní va contestar amb una altra pregunta:

—Com m’has trobat?

Ella va somriure i va fer notar una vegada més que anava armada. El trabuc lluïa, i donava una imatge que feia por. Es va explicar:

—Pregunta a l’amo de Purgatori, fill meu.

—L’amo de Purgatori? —va preguntar en Fullaní.

L’amo de Purgatori es deia Xisco Llompart. Es va sentir francament sorprès quan una dona amb una arma de foc es va aturar davant seu i el va requerir:

—Cerc un home que se fa conèixer com a Bartomeu Fullaní. Em pots respondre o te puc matar, tu mateix.

En Xisco no es va espantar gaire:

—Pots matar-me, però amb això no guanyaràs gran cosa. Mira, aquí tenc tomàtigues i aquí tinc pebres. També te puc oferir ous de gallina, i ara anava a fer un xot al forn. En vols?

—Saps qui sóc?

—Sí, una a qui li diuen la Malcontenta. Crec que noms Antònia, jo me dic Xisco. Aquesta casa se diu Purgatori.

Ella va aixecar el trabuc.

—Xisco, vols que te mati?

—No tenia gaire idea de morir avui, francament. Però depèn de tu.

Ella el va mirar amb irritació. Va abaixar l’arma, va donar un cop d’ull a l’hort i va dir, com si fos al mercat de la plaça:

—Aquests pebres tenen bon aspecte. En puc agafar?

En Xisco no va tenir cap mena de problema:

—Tots els que vulguis, i tomàtigues també. També te puc oferir ous de gallina, i carn de xot. Ara, si me mates no te podré donar res. Això és així, Malcontenta.

—Digue’m Antònia.

I en Xisco:

—Idò Antònia, a mi m’és igual.

Ella va abaixar el trabuc.

—Gràcies.

—No passis pena —va dir en Xisco Llompart de Purgatori.

—Per què li deis Purgatori a aquest lloc? —la possessió era ampla i amb unes cases enormes i precioses.

—No en tenc ni idea —va respondre en Xisco—. A més de pebres, tomàtigues, carn de xai i ous de gallina, què cerques, Antònia?

Ella va somriure.

—M’agrada que me diguis Antònia.

—Ja no penses matar-me? —va preguntar ell.

—Crec que no. Cercava un home, però no eres tu.

—Per matar-lo?

—Sí, per matar-lo.

—Sé qui és. Li diuen Bartomeu Fullaní, i ahir va passar per aquí. Em va demanar on se podia amagar, i el vaig enviar a una barraca de roter prop de la mar. Cap allà.

La Malcontenta va mirar cap al nord i va repreguntar:

—Cap allà?

—Són dues hores caminant. El trobaràs segur. La mar t’acompanyarà i t’ho farà tot més bonic.

Ella va abaixar els ulls.

—Gràcies, Xisco.

Ell va es va gratar la barba:

—Segur que no vols uns pebres?