—Encara m’estimes?

—Sí que t’estim.

—He mort un home davant teu.

—Ho has fet.

—I també un infant.

—Sí.

—També voldria matar es teu germà Mateu.

—Ho sé.

—I encara m’estimes?

—Ja t’he dit que sí.

—No ho entenc. Com me pots estimar?

—Perquè t’assembles molt a mi. O jo a tu, no ho sé. Hi ha qualque cosa que mos ferma fort, no ho trobes?

—Sí, qualque cosa hi deu haver.

—Tu te sents fermat a mi?

—Per complet.

—És el que volia saber.

—No n’has de dubtar ni un segon.

—Gràcies. Has estat amb altres dones?

—Una vegada, però va ser pagant.

—I com va anar?

—Bah. No importa xerrar-ne.

—Jo no havia estat mai amb un altre home.

—Això ja ho sé, no en faltaria d’altra.

—Com que no en faltaria d’altra? Tu has pogut fer-ho sense que jo em queixi i tu sí?

—Bé, és que no és el mateix.

—I per què no és el mateix?

—No m’ho compliquis, Antònia. Perquè tu… Tu ets… Bé, ja saps el que vull dir. Ja saps què ets.

—Sí, una dona.

—Exacte.

—I ets homes podeu fer unes coses que ses dones no podem fer.

—No convé que una dona faci segons què.

—I per què?

—No me facis tantes preguntes, que me mareges. Un home és un home i una dona és una dona. Ses coses són com són.

—No t’enfadis.

—No m’enfad. Només que una dona no és un home, això és tot.

—Tu creus que una dona no pot matar un home, com tu ho has fet avui?

—Supòs que sí, però no està bé.

—I si ho fas tu està bé?

—Tampoc, però jo ja duc es feix de sa meva culpa. No hi donis voltes, Antònia.

—Idò per què l’has mort?

—Perquè s’ho mereixia.

—I s’infant també?

—No, però se moria. Li he fet un favor.

—Una trabucada a n’es cap no pareix cap favor.

—Només de vegades.

—Bé, i ara què feim?

—No ho sé. Descansar un poc, si vols.

—I en Fullaní?

—En Fullaní és curt. El que necessitaria seria tornar-me a reunir amb en Salamanca i en Pelleta.

—Per?

—Per fer feina, a tu què te pareix?

—Quina feina?

—S’hostal.

—Quin hostal?

—Ja ho saps, s’hostal de s’Aranjassa.

—Tornaràs a matar?

—Saps què passa amb els cans? Una vegada han tastat sa sang, ja no els ve d’una presa.

—Series capaç de matar-me?

—He mort un infant.

—Però a mi, em mataries?

—No, ni a tu ni a mumare.

—Ta mare?

—Sí, no ho sé, ara me n’he enrecordat.

—I a mi tampoc?

—A tu t’estim.

—Jo també t’estim.

Es van ajeure banda per banda, amb les armes cadascun al costat, en una simetria curiosa i intrigant. Davant seu hi havia una mata d’arboços, i una panoràmica que els convidava a escampar la vista des del puig de Galdent fins a s’Arenal.