El nen es deia Miquel, tenia nou anys i es passava el dia tossint.

—Què té aquest nin que tus tant? —deia la padrina—. Això és que no el vàreu tenir així com toca —i s’adreçava a la filla i al gendre—. Aquesta criatura no acaba de ser condreta.

A la possessió de Binissalom, aquesta discussió era recurrent. La filla, mare de la criatura, es deia Aina. Cada vegada que la seva mare li retreia les seves supersticions, ella replicava:

—El Bon Jesuset ho ha volgut així, mumare.

—Aina! —s’irritava la vella—. El Bon Jesús no té res a veure amb això. Sou tu i es teu homo, que no ho heu fet bé.

Hi havia poques alegries a Binissalom. La nit i el dia transcorrien sota el compàs de la respiració de l’infant, que tossia i tossia.

—Se mos morirà —remugava n’Andreu, el pare.

—No diguis això —contestava n’Aina.

—Qualque cosa vàreu fer malament —afegia la vella.

I així passaven els dies. Va arribar novembre i n’Andreu va decidir donar coratge a la família:

—Matarem un porc —va anunciar—. He somiat que s’al·lot se posarà bo si menja botifarrons.

—Vaja quin doi —va contestar la vella.

A Binissalom no sobrava res. Menjaven carn molt de tant en tant, i feien durar el lleixiu per fer net.

—Tenim un porc gras —va anunciar n’Andreu, solemne—. No el desaprofitem, dic jo.

—I això arreglarà sa tos de s’infant? —va preguntar la vella, arrufada sota la campana de la xemeneia de la cuina, com un caliu reblanit.

—Mumare, no sigueu impertinent —va indicar n’Aina—. Jo també trob que enguany hem de fer matances.

—Tu ets sa madona —va concedir la vella, mirant cap al fogó de cendra.

Eren començaments de desembre, i les matances varen ser de pinyol vermell. Hi havien aparegut germans i germanes, cunyats i cunyades, amigues i amics. Alguns hi havien anat únicament perquè havien volgut veure com podia ser una festa de matances en una casa tan pobra. Però havien acabat decebuts: a Binissalom no tan sols no hi faltava res, sinó que havien mort un porc que havia fet prop dels tres-cents quilos. Allà hi havia embotit, frit de sang i de matances, i vi en abundància per a qui en volgués.

Però en Miquel no s’aturava de tossir.

—Aquest nin fa passar pena —va dir na Bel, que era la cunyada més malcarada, potser perquè hauria volgut ser la madona de Binissalom.

—Ja ho pots dir —va corroborar la padrina.

—El Bon Jesuset ho ha volgut així —va sentenciar n’Aina, amb una expressió compungida.

De sobte va entrar dins la cuina en Pau, que era el fill de la cunyada.

—Vull pa! —va anunciar.

Era un infant molsut, ros, saludable i arrogant. Per allà on passava, tothom celebrava la seva presència.

La vella va dir:

—És clar que sí, estimat —i va estirar amb els dits un pessic del pa acabat de coure al forn de llenya—. Té.

En Pau es va empassar el pessic de pa com si fos una alenada d’aire.

—Més —va dir, amb la boca molt oberta.

—Ho veus? Així dóna gust cuidar un al·lot! —va exclamar l’anciana—. Sans, forts i amb gana!

N’Aina no va dir res, mentre remenava l’olla amb el frit de sang. La cunyada va somriure complaguda.

De cop i volta, es va sentir un soroll com de canya esquerdada. Era en Miquel, que entrava dins la cuina i tornava a tossir.

La mare hi va acudir de seguida.

—Que no te trobes bé, fill?

El nen tenia els ulls mig en blanc, i la boca plena de saliva. Va assenyalar el seu cosí amb el dit i va dir:

—Jo també vull un tros de pa, mumare.

N’Aina es va acostar a la taula damunt la qual hi havia el pa, disposada a arrencar-ne un tros.

—No crec que li convingui —va dir la vella.

—No li pot ser bo —va confirmar la cunyada.

N’Aina de Binissalom no donava crèdit al que li deien.

—Però que no puc donar un tros de pa a n’es meu fill dins ca meva? —es desesperava.

—Aquest nin no està fi —va dir la vella.

—Aquest infant no creix així com toca —va confirmar la cunyada.

—Només és un tros de pa —va repetir n’Aina, entre la indignació i la súplica—. Té, fill.

Va arrabassar el pessic de pa i el va posar dins la boca d’en Miquel, que era plena de baves. El nen va mastegar a poc a poc.

—Molt bé, Miquelet —va aprovar la mare.

—Això, tu avicia’l —hi va tornar na Bel—. Aquest al·lot no vos servirà mai per a res, que no ho veus?

N’Aina va perdre finalment els estreps.

—Però tu què t’has cregut? —va cridar—. Que sigui sa darrera vegada que véns a ca meva a dir res des meu fill!

—Jo som sa germana des teu homo i això és ca meva. Ets tu qui va venir a viure a aquesta casa per criar un fill malalt —va replicar la cunyada.

—Això és ver —va corroborar l’anciana—. Tu ets una externa a Binissalom, noltros ja vàrem néixer aquí.

—Bèsties! —va sanglotar n’Aina—. Sou unes bèsties!

—Això, ara una mica de ploradeta per acabar-ho d’arreglar —va sentenciar la cunyada Bel.

—Una mare no cria ets infants amb ploricons —va reblar la padrina.

—Basta! —va cridar n’Aina, i va aixecar una mà amb la intenció de ventar una bufetada a la cunyada, que va fer una passa enrere.

—Sí que anam bé! —se’n va burlar na Bel—. Ara vols arreglar a mastegots el que no has sabut compondre dins ca teva?

—Aina! —va cridar la vella, autoritària—. No tornis a pegar mai més a sa meva filla! Que has perdut es seny?

N’Aina panteixava i es mirava les dues dones com si estigués en presència de dues gorgones. No sabia què dir ni què fer. Va mirar un ganivet llarg que hi havia damunt l’espalmador, però es va esforçar a treure’s el pensament del cap.

Es va sentir una altra tos, més humida i engavatxada del que era habitual. N’Aina es va girar i es va trobar el seu fill amb la cara blava, i els ulls molt oberts i llagrimejants.

—Miquel! —va cridar, i se li va abraçar de seguida.

El pa se li havia entravessat. L’infant no s’havia empassat bé la crosta i se li havia quedat enganxada al paladar. No podia alenar bé i feia una estona que es mig ofegava mentre les dones discutien.

—Miquel! —va tornar a cridar n’Aina, mentre les altres dues es miraven l’escena immutables—. Vine! Vine amb ta mare!

Abraçats desordenadament, mare i fill varen travessar la cuina i la sala, i varen sortir al pati de Binissalom. En Miquel tossia de manera cada cop més estrangulada. La mare el va fer ajupir i li va introduir un dit dins la boca, fins a la gola.

—Vomita! —li ordenava—. Amolla-ho, fill!

Varen transcórrer uns segons que no s’acabaven mai. Semblava talment que en Miquel hagués esgotat l’aire dels pulmons, i que no tingués força ni per fer el que se li demanava. La mare furgava i furgava dins la gola del seu fill, i notava com la saliva se li adheria als dits i li degotava damunt el dors i el palmell de la mà.

—Miquel, no te tanquis! —repetia—. Vomita, fill meu!

La cunyada Bel els havia seguit i se’ls mirava des del portal.

—Vaja, quin quadro —va ser el seu veredicte.

A la fi, en Miquel va poder fer-ho. Va esclatar en un vòmit violent i compulsiu, que també li va tallar la respiració en un parell d’ocasions, però que finalment va alliberar el seu cos de tot el que el tenallava. Va emetre sanglots i rots, va estirar aire amb la golafreria d’un nàufrag i finalment es va posar a tremolar. La mare el va acollir dins els braços:

—Ja està, fill meu. Ja està —li deia una vegada i una altra, gronxant-lo.

—N’hem sortit o no n’hem sortit? —va preguntar la cunyada Bel, amb impertinència.

—Però què fas aquí mirant-te la feta, beneita? —es va exaltar n’Aina—. Vés a la cisterna i du un tassó d’aigua, per l’amor de Déu!

La cunyada va repassar l’escena amb un menyspreu més que visible, però va concedir:

—D’acord, ara vénc.

La cisterna era dins la cuina, de manera que va tornar a entrar-hi. En fer-ho, la padrina li va preguntar a la filla:

—És viu o mort?

Na Bel va remenar el cap:

—Viu, per desgràcia seva —va respondre.

Va fer davallar la cadena de la politja, va poalar un parell de vegades i va pujar una galleda plena d’aigua. En va omplir una gerreta de porcellana.

—Ha de menester aigua —va informar.

—Que begui, no li queda gaire —va sentenciar la vella.

La dona va tornar a accedir al pati amb la gerreta a la mà. Es va adreçar a la seva cunyada:

—Té.

N’Aina va arreplegar el recipient i el va posar en contacte amb els llavis d’en Miquel. La criatura va començar a beure, però amb lentitud. Cada glop li feia mal quan se l’empassava.

—Miquel, me sents? —deia la mare—. Me sents? T’agrada, aquesta aigua? Beu a poc a poc, per favor.

La criatura obeïa. No podia parlar, però sí que podia sentir el que se li deia. Va seguir bevent fins que es va haver acabat l’aigua de la gerreta.

—Molt bé. Molt bé —l’animava la mare.

Els homes seguien obrant el porc dins el cobert. Ningú s’havia assabentat de res.

—N’Andreu i tu no heu pensat de tenir cap altre fill, Aina? —va preguntar la cunyada.

N’Aina la va mirar, mentre redreçava el fill per asseure’l damunt del pedrís de l’entrada.

—Això no som noltros qui ho hem de decidir, sinó el Bon Jesús —va replicar—. És ell qui envia ets infants a n’aquest món.

—Tens raó —va aprovar na Bel—. Jo només ho deia perquè si només teniu en Miquel, no sé qui es cuidarà de Binissalom.

—Bel! —va xisclar n’Aina—. Només està una mica malalt! No pots tenir una mica més de respecte?

—Bé, jo ho dic perquè si amb el primer no vos ha sortit bé, tal vegada si ho tornàssiu a provar…

En Pau, el fill de na Bel, es va presentar de cop i volta amb una llendera a les mans. Es va posar a botar corda amb l’energia d’un gimnasta.

—Ho veus, Aina? —va insistir na Bel—. Ets al·lots sans donen gust. Però això vostre fa passar com pena.

En Pau botava i botava, i a cada bot deixava anar un petit xisclet. Semblava que li haguessin instal·lat un motor en algun lloc del cos. N’Aina el va mirar amb una aprensió evident.

—No sé què t’has pensat, Bel —va dir, arrossegant la veu.

—Jo no m’he pensat res —va replicar la cunyada—. Però sé cert que es meu germà Andreu en du un bon feix, que li hagis donat un fill així. D’això en diuen una feina mal feta.

N’Aina va callar uns instants, es veia que feia tot el que podia per contenir-se. Va acotar el cap, va respirar fondo, va fer una carantoina al seu fill i va tornar a alçar els ulls:

—Tu segueix inflant es fogonet, Bel.

—No te dic res que no sigui ver. Una altra cosa és que ses veritats moltes vegades no agradin.

En Pau continuava botant la corda i proferint els seus xisclets, cada vegada amb més energia, aliè a tot. Ni escoltava ni mirava res del seu voltant; es limitava a botar. De sobte, en Miquel, encara dins els braços de la mare, va somriure i va dir:

—Mumare, jo també vull botar corda.

A n’Aina, aquella sol·licitud la va il·lusionar i també li va fer passar ànsia:

—Però fill, no estàs bonet —va xiuxiuejar—. Ja botaràs corda aviat, quan t’hagi espassat sa tos.

En Pau, com un autòmat, botava cada vegada amb més força i més de pressa. Na Bel se’l mirava amb orgull.

—Però jo vull botar com es cosí —va plorinyar en Miquel.

N’Aina va somriure.

—I és clar que botaràs com ell —va contestar—. Quan estiguis més bo.

La cunyada Bel no va perdre l’oportunitat:

—Aquest nin no botarà mai res. Si pot arribar a pujar unes escales, ja serà molt, Aineta.

N’Aina es va aixecar del pedrís.

—Torna a dir això —va ordenar, desafiant.

—Ho saps massa bé —va reblar na Bel—. El tens dèbil i aviciat. No en faràs un home, d’això.

N’Aina bufava pel nas i reprimia l’instint de tornar a aixecar-li la mà a la cunyada.

—Mumare, jo vull botar —va insistir en Miquel, des del pedrís.

En Pau continuava fent salts sense descans, accelerant a cada instant el ritme, absort en el seu exercici.

—Idò ja ho crec, que botaràs, fill meu —va anunciar n’Aina, congestionada per la irritació—. Pau, atura’t un moment.

Na Bel va somriure amb displicència:

—Però què fas?

—Pau, deixa un moment sa corda! —va exigir n’Aina.

En Pau es va aturar de botar i es va mirar la seva tieta i la seva mare com si fos la primera vegada que les veiés. Després va posar els ulls damunt del seu cosí Miquel, que també se’l mirava des del pedrís.

—Ah, sí —va fer en Pau, fastiguejat.

I va deixar la llendera a terra. Un raig de sol els va il·luminar tots tres i va arrencar un reflex ocre de la façana.

—Ara te toca jugar a tu —va indicar n’Aina al seu fill, que tenia al rostre una expressió estupefacta.

—Però mumare… —va dubtar en Miquel, que començava a notar que aquell joc no li convenia.

—Que botis, t’he dit —es va impacientar la mare.

—Aina, no crec que… —va començar na Bel.

—Tu calla —va tallar n’Aina—. Miquel, aquí tens sa llendera. Vull que mostris el que saps fer.

—Però… —es va oposar l’infant.

—Ha, ha! —va riure el cosí Pau—. En Miquel no sap botar corda! No en sap, no en sap! —i feia gestos de burla.

—Sí que en sap! —el va reconvenir n’Aina—. En sap tant com tu o més! No és vera, Miquel?

—Aina, jo no voldria… —va insistir la cunyada Bel.

—Que callis, t’he dit! —n’Aina va aixecar encara més la veu—. Miquel, no sé què esperes.

L’infant, amb rostre seriós, va baixar del pedrís i es va acostar a la corda. La va aixecar amb una mà i se la va mirar com si fos la pell d’una serp que acabés de fer la muda.

—He de botar? —va preguntar amb la perplexitat d’un infant que no sap on és ni per què.

—Ja ho has sentit, cosí! —va riure en Pau—. Bota, bota! Ta mare te vol veure botar, i jo també!

Es van sentir, de lluny, els riures dels homes que prosseguien amb les matances dins el cobert.

—És que encara me fa mal aquí —va anunciar en Miquel, mentre s’assenyalava el coll i el pit amb la mà.

—Idò no botis, Miquel —va dir na Bel, amb un to gairebé suplicant—. Ja botaràs un altre dia.

—Ara ho veuràs! —va exclamar n’Aina, en un to que no admetia ser contradit—. Miquel, sa tieta diu que no en saps, i jo li dic que sí. En saps o no en saps, de jugar amb sa corda?

El nen es va posar rígid. Va observar el seu cosí, que se’l mirava amb posat burleta.

—És clar que en sé —va respondre, amb solemnitat pueril.

—Vénga, idò —el va encoratjar la mare—. Que ho vegin. Que ho vegin, fill meu! De noltros no se n’han de riure.

En Miquel va avançar un parell de passes, es va situar en un punt perpendicular al portal de la casa. Va agafar un extrem de la llendera amb cada mà; la va fer voltar; va saltar just quan la corda li passava per sota els peus; va realitzar l’exercici amb èxit.

—Molt bé, Miquel! —es va emocionar n’Aina.

—Això no és res, tan sols és un bot —es va queixar el cosí Pau.

—Només és per començar, no és ver, fill meu? —va preguntar n’Aina—. Vénga, va, mostra’ls què ets capaç de fer!

En Miquel es mirava la mare, la tia i el cosí sense saber què dir. No tenia tos, ni tenia gana. Només volia acabar amb aquell exercici estúpid. Es penedia d’haver demanat botar corda ell també, però descobria l’emoció als ulls de la seva mare i no es veia amb cor de dir que no al que se li demanava. Ara havia de jugar tant si volia com si no volia. No haver-ne fet qüestió.

Va repetir el moviment. La corda va tornar a passar amb fluïdesa sota les soles de les seves espardenyes i per damunt del seu cap, mentre ell acabava de completar el salt. Això el va animar i en va fer un altre, i un altre, i un altre més. Seguia un ritme més lent que el del seu cosí Pau, però alhora més elegant, més precís. Notava que no es cansava, i de la reticència inicial va passar a l’alegria, i després a l’entusiasme. Hi havia una merla que cantava des d’algun ametller i que semblava que refilés per donar-li encara més coratge.

—Molt bé, fill meu! —cridava n’Aina—. Ho fas molt bé, no t’aturis! Un altre bot, Miquel!

En Miquel remenava la llendera cada vegada amb més convicció i velocitat, i feia un paper certament exemplar. Era talment com un ballarí que executés la seva millor dansa. Na Bel i el seu fill Pau s’ho miraven amb desconcert i amb un punt de disgust.

I aleshores va passar.

El cosí Pau va sortir corrents del costat de la seva mare, es va donar tota la força que va poder, i va clavar una empenta a n’en Miquel, que va perdre l’equilibri i, després d’embullar-se les cames amb la corda, va anar a caure amb la cara a terra. Es va colpejar amb un còdol del paviment del pati i es va fer un trenc al front. Immediatament es va posar a tossir.

—Miquel! —es va desesperar n’Aina, mentre corria cap al seu fill ajagut damunt el terra.

—Cosí, que t’has embolicat? —va ironitzar en Pau.

—Pau, vine aquí tot d’una! —va ordenar na Bel.

El nen va anar per obeir, però n’Aina, que amb una mà i agenollada a terra intentava aixecar el seu fill, el va interceptar:

—No, tu no vas enlloc, mala bèstia! Ets una mala bèstia com ta mare, com tota sa teva família! Vine aquí!

N’Aina va estirar el seu nebot per la màniga de la camisa, i se’l va posar al davant.

—Deixa’m fer! —va ordenar l’infant. En Miquel, amb el front ple de sang, plorava i tossia.

—Que te deixi fer, animal? —va cridar n’Aina—. Ara veuràs! —i va pegar una bufetada a la cara d’en Pau, tan forta com en va ser capaç. El nen va gemegar una mica, dubitatiu, i després va arrencar a plorar.

—Pau! —va cridar na Bel, indignada. I, adreçant-se a la cunyada—: Però se pot sebre què fas, mala puta?

—Sou de mala casta! De mala casta! —li responia n’Aina, abraçant en Miquel, que no podia aturar-se d’estossegar.

—Calla d’una vegada!

La plantofada va sonar seca dins l’aire del pati de Binissalom, que no havia conegut mai una escena de violència com aquella. N’Aina va caure d’esquena damunt del terra, i amb el seu pes va arrossegar el cos del seu fill.

—Estàs sonada! —es va esgargamellar—. Sonada! Això ho pagareu, tu i sa bruixa de ta mare!

En Miquel va tornar a tossir. Semblava que s’ofegava.

—Calla d’una vegada! —es va enfadar n’Aina.

—Mumare! —va demanar en Pau amb la veu trencada, mentre s’aferrava a les faldilles de na Bel, que s’acostava a la cunyada amb un gest amenaçador.

—Tu a mi no m’has de dir si he de callar o no he de callar, berganta —deia na Bel, amenaçadora.

—No t’he dit res a tu, desgraciada —es defensava n’Aina, abraçada de genolls al seu fill.

—Veiam, què passa aquí? —va irrompre de cop i volta la veu de n’Andreu. L’home es va quedar dret al mig del pati, observant la seva dona i el seu fill, que encara no s’havien posat drets. Ell duia un davantal de matancer.

—Sa teva dona, que no està fina —va dir na Bel, i es va endur un dit a la templa per donar a entendre que la cunyada no hi era tota.

—Són dolentes, Andreu. Xereques —va grunyir n’Aina, mentre ell i en Miquel s’incorporaven—. Ta mare i sa teva germana són de mala casta, jo t’ho dic. Creu-me, Andreu.

Va arribar en Jeroni, que era el marit de na Bel. També duia la camisa plena d’esquitxos de saïm.

—Què ha estat? —va preguntar.

—Hi ha hagut brega —va dictaminar n’Andreu.

—Jeroni, anem d’aquí! —va cridar na Bel—. Aquesta bruixa i es seu fill malalt no mos poden sofrir.

Va intervenir el petit Pau:

—Mon pare, es cosí m’ha volgut fer caure quan botava corda —va llagrimotejar.

—Això no és vera! —va intervenir n’Aina—. Justament al contrari! Vés alerta com te surt es fill, Jeroni, que no surti com sa mare.

Es va formar un cercle de gent que procedia del cobert i que va enrevoltar el pati, amb expectació. N’Aina i na Bel intercanviaven mirades d’odi. En Miquel va tornar a tossir. Al final, en Jeroni va donar el seu veredicte:

—Ja ho val, bregues de dones. No s’ho paga aixecar-ho d’en terra.

N’Andreu li va replicar amb ràbia:

—Jo crec que sí que s’ho paga —i es va adreçar a la seva germana—. Bel, què has fet?

—Jo no he fet res —va dir la germana, amb els ulls acubats.

—I mumare? On és? —va preguntar n’Andreu.

—Dins sa cuina —va informar n’Aina.

N’Andreu va entrar dins la casa, seguit pel seu cunyat Jeroni. Amb les mans brutes de pastar sobrassada, es va adreçar a la vella, que seia sota la xemeneia escalfant-se vora el caliu dels fogons.

—Mumare, me voleu dir què ha fet na Bel amb sa meva dona?

La vella va acotar el cap i no va respondre. Va emetre un so inarticulat i es va posar a passar el rosari.

—Mumare? —va insistir n’Andreu.

No hi va haver contesta. En canvi, des del pati li va arribar una nova remor. Va tornar enrere per esbrinar què succeïa.

—I ara què hi ha de nou? —va preguntar n’Andreu, travessant el portal.

La seva dona Aina, el seu fill Miquel, la seva germana Bel i tots els convidats que s’havien encerclat entorn del pati de Binissalom tenien posats els ulls damunt d’una mateixa persona. Un nouvingut que vestia camisa a la grega i que tenia els ulls i les celles foscos. Estava en silenci enmig del pati i es deixava mirar per tothom. També duia una bossa, un corn i una espècie de flassada damunt d’una espatlla, per protegir-se del fred.

—Tu qui ets? —va preguntar n’Andreu.

—Me diuen Joan —va contestar el desconegut—. Passava pel camí d’allà —va assenyalar amb el dit darrere la seva esquena— i he sentit que teníeu bulla. I he vengut fins aquí.

—I què cerques?

—Bé, veig que heu mogut matances —tothom l’escoltava com si hagués caigut del cel—. He pensat que per ventura me podia oferir per fer una mica de feina. I dinar amb vosaltres, si me deixau.

—No tens per dinar? —es va interessar n’Andreu.

—Quatre rosegons de pa que duc dins aquesta bossa —i la va assenyalar—. Però som bo per obrar un porc i per omplir sobrassades i llangonisses. Si me voleu, va vostre. De veres.

En Miquel va interrompre la conversa amb un atac de tos rabiós.

—Que no se troba bé, s’al·lot? —es va interessar el nouvingut.

—D’això no n’has de fer res —va respondre n’Aina, que agombolava l’infant.

—Entesos. Entesos —va fer l’altre—. Així, què? Me deixau que vos ajudi i que dini amb voltros?

N’Andreu se’l va mirar amb malfiança.

—Pots passar a fer budells nets, si vols —va concedir.

El nouvingut va aixecar les celles espesses.

—A fer budells nets? Que faig cara de ser una dona?

N’Andreu va moure el cap.

—Fas cara de ser un pocavergonya, ja que ho dius.

En Joan va fer cara de sorpresa.

—Jo només sóc un pastor —va afirmar.

Tothom el va mirar com si veiés visions. A la fi, n’Andreu va fer una observació:

—Un pastor sense ramat, pel que es veu. On has deixat ses ovelles?

—Ah, pasturen per aquí a prop. Les he deixades a lloure, després les arreplegaré.

—I d’on véns?

—Me diuen de Son Durí.

N’Aina i na Bel varen creuar una mirada d’estranyesa que no excloïa l’odi que es professaven. Un altre dels homes presents a la rotllana va intervenir.

—Això és lluny.

En Joan de Son Durí no es va immutar.

—Tenc bona passa —es va escurar la gola—. Acostumo a dur les ovelles per s’Aranjassa, després per Son Monjo i al final arrib per aquestes contrades. A posta duc el corn, el veis?

I va mostrar el corn com qui ensenyés una relíquia.

N’Aina va obrir la boca:

—Andreu, no em fa gràcia aquest home.

En Miquel va tornar a tossir. N’Andreu es va acostar a en Joan de Son Durí.

—Ja ho has sentit, sa meva dona no te vol. És millor que te’n tornis amb ses teves ovelles.

—Però que no m’havies dit que me donàveu feina de matancer i dinar? —va fer el nouvingut, amb expressió tèbia.

—Mira, he canviat d’idea.

En Pau es va acostar a en Joan de Son Durí.

—Jo vull que quedi! —va exclamar, enjogassat.

—Tu calla, beneit —va dir n’Aina, que seguia protegint en Miquel.

Na Bel va rebentar:

—Tu a n’es meu fill no li dius beneit, mala puta! —i se li va acostar amb la mà aixecada.

—Bel, ja basta! —va cridar n’Andreu.

Es va fer un silenci crepitant com una foguera. Les dues dones es miraven furioses. La majoria d’homes duien restes de greix o de sobrassada als dits i a la roba.

—Bé —va fer en Joan de Son Durí—. Segurament teniu raó. Veig que estau molt entretinguts, serà millor que me’n vagi.

—Serà millor —va confirmar n’Andreu.

En Miquel va tenir un altre atac de tos, que va remoure el seu cos en una petita convulsió.

—Aquest infant no està bé —va dir el nouvingut.

—No passis pena, ja mos arreglarem —va respondre n’Andreu—. No t’hem de menester, te’n pots tornar per on has vengut.

Ningú sabia a qui mirar, si n’Aina i na Bel, o n’Andreu i en Joan de Son Durí. Al final, en Joan es va acomiadar:

—Molt bé, bon profit tengueu.

Un altre de la rotllana va voler fer la seva aportació.

—Ja que hi ets, mira de cuidar millor ses ovelles.

Aleshores en Joan de Son Durí va fer un gest inesperat. Va somriure, va treure el corn i el va fer sonar. Va semblar el gemec d’una bèstia, vingut d’algun lloc desconegut per tots.

—I ara què fas? —va preguntar n’Andreu.

—Res, vos avís que farà fred —va respondre en Joan.

—Ja en fa.

—I molt més que en farà.

En Miquel va expectorar una substància negrosa, enmig d’un estossec llenyós que semblava el d’un home gran.

—Cuidau aquest infant —va insistir el nouvingut, i després de dir això va girar cua en direcció contrària.

N’Aina s’havia posat a plorar. Na Bel la mirava fixament.

—Vés-te’n —va dir n’Andreu.

—Me’n vaig —va dir en Joan de Son Durí—. Per aquí corren mals aires.