—Acosta’t, Miquel.

El nen continuava tossint, però va obeir. Sa mare, n’Aina, va intentar impedir-ho.

—Miquel, vine aquí! —va cridar.

En Joan Durí es va asseure al pedrís, tranquil. N’Antònia i en Bartomeu Fullaní, es miraven l’escena sense saber gaire bé què pensar.

—Joan, què vols fer? —va preguntar en Fullaní.

—Aquesta criatura tus massa —va respondre en Durí.

N’Antònia es va impacientar:

—I tu saps com l’has de posar bo, Joan?

Ell va somriure com si no hagués fet res mal fet en la seva vida.

—Un nin que tus? I tant que sé què s’ha de fer. —I va insistir—: Miquel, vine cap aquí. Tenc una llepolia.

El nen va obrir uns ulls com taronges de primavera i va tornar a tossir uns breus moments.

—Una llepolia? Què tens?

N’Aina de Binissalom es va exaltar:

—Miquel, no t’acostis a aquest home!

La cunyada Bel va intervenir:

—Aina, què tens contra aquest home?

Ella va arrufar el front.

—Que no has vist que acaba de matar es teu germà? —va cridar.

—Tampoc no s’ha perdut tant. No priveu s’al·lot d’una llaminadura, qualque gust ha de tenir —va dir.

N’Aina es va posar nerviosa:

—Miquel, no t’acostis a aquest home!

N’Antònia ho va veure a venir:

—Joan, no facis el que pens que penses fer.

Ell només va respondre, sense mirar-la:

—Aquest infant no està bé.

I ella:

—Joan, per l’amor de Déu.

I ell:

—Antònia, qualcú ho ha de fer. Això no té ni cap ni centener. Aquest al·lot s’està morint.

—Però tu quina força hi tens?

—Ara ho veuràs.

L’àvia també hi va dir la seva:

—Aina, havies d’haver volgut aquest home a ses matances.

N’Aina es va enfadar:

—Jo aquest home no el vull per res.

En Joan Durí seguia assegut al pedrís i va carregar el seu trabuc amb pólvora de pedra foguera. Treia una mica de flama, que va haver de mitigar amb un buf del seu alè.

En Miquel va tornar a tossir. En Durí el va mirar i li va preguntar:

—Véns, Miquel? Tenc una llepolia.

El nen se li va acostar.

N’Aina va cridar.

Però en Miquel va avançar fins a en Durí, sense deixar de tossir. Ell li va acaronar els cabells.

—Com te trobes, Miquel? —va preguntar en Durí.

—Malament —va respondre l’infant.

Ell va assentir amb el cap i va posar el trabuc recolzat amb la culata damunt l’empedrat. Va assenyalar el canó de l’arma i li va ordenar al nen:

—Guaita aquí.

N’Antònia es va desesperar:

—Joan, no facis això.

Ell no va respondre. Va ser molt ràpid: en Miquel va posar la cara damunt la boca del trabuc i un tret el va decapitar. No va tossir més.

Després tot va succeir encara més de pressa. N’Aina de Binissalom es va adreçar a en Durí amb la intenció de matar-lo. En Durí es va posar dret, va agafar n’Aina pel coll i la va doblegar fins que la va tenir a terra. N’Aina espeternegava, però en Durí la tenia ben agafada i no li permetia moure’s. Es va asseure damunt seu i li va fer una pregunta:

—Avui sí que farem matances?

I n’Antònia, altre cop:

—Joan! Prou!

Va treure un guitzoll i va obrir el coll de n’Aina amb una facilitat sorprenent. Al costat hi havia els cadàvers d’en Miquel i de n’Andreu.

Ningú gosava dir res, de manera que el primer que va parlar va ser en Durí:

—Heu vist això? Us ha quedat clar, males putes?

La cunyada Bel i la padrina varen restar mudes.

En Durí es va adreçar a n’Antònia Suau. Només va dir una paraula:

—Anem.

Ella plorava, però no sabia exactament per què. D’ençà que havien fugit del presidi sabia que un dia o un altre el seu home cometria alguna cosa com aquella.

Unes gavines varen creuar el cel, que era límpid, sense ni tan sols fer renou. Només varen deixar un rastre de plomall, i una d’elles va cagar sense encertar damunt del cap de ningú.

Davant de l’estupor de les dones de Binissalom, que seguien odiant-se entre elles però que no haurien esperat mai viure una atrocitat com aquella, en Joan Durí i n’Antònia Suau varen marxar sense gaire pressa pel camí de la possessió. En Bartomeu Fullaní els anava al darrere, escopint de tant en tant però tampoc sense dir ni una paraula.

Un mostel se’ls va creuar pel camí. Hi havia ullastres i brillava la llum del sol al migdia. Ningú deia res.

Finalment en Durí va obrir la boca:

—Què penses, Antònia?

Ella es va aturar un moment. Es va endur les mans a la falda i va sanglotar. Després va contestar: