La cel·la era un forat insalubre obert al mig d’una pleta, dins el qual els havien entaforat, a uns dos o tres cossos de fondària. No hi havia llum, la humitat corroïa les cadenes que els subjectaven i havien de suportar la presència de cucs, aranyes i escarabats que els recorrien la cara, el cos i les cames. De tant en tant, acudia un voluntari reial que els abocava un poal d’una substància immunda que constituïa el seu únic aliment. Els seus propis excrements empastifaven cada dia més aquell clot, que quedava tapat a la superfície per una reixa de ferro.

En aquells temps, en Joan Durí ja era un dels bandolers més temuts del sud de Mallorca, especialment a la zona de s’Arenal, Sant Jordi, Llucmajor, Algaida i Montuïri. En Bartomeu Fullaní era gairebé encara un infant que s’havia unit a les aventures d’en Durí a la recerca d’aventura i diner fàcil. D’ella, les autoritats en sabien que es deia Antònia Suau i que havia crescut en alguna barraca dels voltants, però sobretot que qui la coneixia l’anomenava la Malcontenta.

El que no sabien les autoritats era que en Durí i la Malcontenta s’estimaven.

Varen passar més d’una setmana dins el forat, i, quan ja es pensaven que moririen menjats per les rates o ofegats per la brutícia, en Durí va trobar una solució. Estaven encadenats a la roca pels turmells, però les mans les tenien lliures. De manera que ell va començar a llavorar un tros de paret amb els dits: hi va deixar les ungles i es va capolar les mans, però va aconseguir extreure un seguit de pedres més o menys punxegudes amb les quals va començar a fregar les baules dels grillons que els fermaven, que també eren de ferro colat. En Durí fregava i fregava les baules amb aquelles pedres, i només aconseguia extreure petites talladures de ferro que queien desmaiades damunt el terra infecte d’allò que anomenaven cel·la. Tenia les mans en carn viva, i cada vegada s’hi feia ferides més fondes.

—Deixa-ho fer, Durí —li deia en Bartomeu Fullaní—. Que no veus que no faràs res? Mos han condemnat a morir aquí dedins com rates.

En Durí no contestava i seguia fregant les baules amb les pedres. N’Antònia Malcontenta també callava i procurava dormir. Era l’única manera d’evadir-se del malson. Això, i de tant en tant mirar als ulls d’en Joan. No podien tocar-se, perquè les cadenes els impedien arribar l’un a l’altre. Però podien mirar-se. I ella, en els intervals que es trobava conscient, mirava en Joan i veia com es capolava les mans en l’intent desesperat d’erosionar les baules fins a trencar-les. Pedra contra ferro. Una lluita contra l’agonia i la merda.

N’Antònia Malcontenta no va saber mai amb exactitud com el seu estimat va arribar a fer-ho. Ella ja havia perdut del tot l’esperança i la consciència, i es va despertar dins la pallissa d’unes cases dins la qual en Durí s’havia refugiat juntament amb ella, després d’abandonar aquell forat que anomenaven cel·la.

—Bon dia, Antònia —es va limitar a mormolar en Durí, quan ella va obrir els ulls—. Com mos trobam?

Ella va mirar a banda i banda. Només va veure palla per terra i, a dalt, un sostre i unes bigues tortes. I els ulls d’ell, que la miraven obscurament. En Durí encara anava brut i esparracat, i va entendre que ella devia fer com a mínim el mateix aspecte. En Joan, però, tenia les mans lacerades de ferides que semblava que no s’havien de poder curar. Però ell no es queixava. Mai no es queixava de res.

—Has de menjar.

Tampoc no sabia d’on, en Durí havia aconseguit un tros de pa no del tot eixut i mitja fogassa de formatge. Va prendre el menjar que se li oferia i el va devorar amb llàgrimes als ulls. Va observar que en Bartomeu Fullaní ja no era amb ells, però no va preguntar res.

Mai s’havia sentit tan viva.