—No us mogueu.

El primer que es va sentir va ser la tos del petit Miquel. Qualsevol ensurt li bastava per posar-se d’aquella manera. El pit se li removia, els ulls se li posaven vermells i li queien els mocs, sense que pogués aturar-los, damunt el pit i la panxa.

Als seus pares, n’Andreu i n’Aina de Binissalom, també els va venir de nou l’arribada d’aquella quadrilla. Hi havia en Joan Durí, en Pelleta, en Salamanca i en Fullaní, que feia de mosso de la colla.

I n’Antònia Malcontenta.

N’Andreu de Binissalom escampava una mica de menjar entre les gallines. Restes de tomàtiga, pells de fruita, coses que no servien per a res. Massa necessitat passaven per malbaratar segons què.

Va aixecar el cap i va veure aquells homes armats.

—Què voleu? —va preguntar.

En Joan Durí se li va acostar a una distància incòmoda. Semblava que li volgués mal.

—Tu què penses? —i va somriure.

—Sou lladres —va identificar n’Andreu—. Anau-vos-en d’aquí.

N’Aina va sortir del portal i es va acostar a ells.

—Andreu, no t’hi enfadis. Anem amb bones, per favor.

En Pelleta no ho va poder evitar:

—Moltes gràcies, madona —va ironitzar.

—Tu calla, imbècil —va ser el comentari d’en Joan Durí.

—He dit que marxeu —va insistir n’Andreu de Binissalom.

—És que no m’has conegut? —el va interrogar en Joan Durí.

—No, ni ganes. Sou mala gent. Púrria, escuma. Agafau camí i deixau-nos tranquils.

En Durí no tenia ganes d’amollar:

—Quan va ser sa darrera vegada que vares fer matances?

—Matances?

—Matances. Matar un porc, obrar-lo i fer-ne sobrassades.

El nen, assegut al pedrís, va tornar a tossir.

—Quant temps fa, d’això? Va, digues. Què noms?

—Andreu —va respondre el pagès de Binissalom, desentenent-se de les gallines. El vent li va despentinar el cabell, i li va remoure els calçons.

—Andreu, molt bé —va remugar en Durí—. I tu com te dius, simpàtica? —i va mirar n’Aina de Binissalom.

—A ella deixa-la tranquil·la, mala bèstia —va voler amenaçar n’Andreu.

—És vera —va reflexionar en Pelleta—. Ficar-se amb dones sempre és mal assumpte. No ho pareix, però te poden fer mal.

N’Antònia, la Malcontenta, va intervenir.

—No t’han dit que callis, beneit?

En Pelleta es va posar a riure.

—Beneit! M’ha dit beneit! —i es dirigia a en Fullaní i a en Salamanca, que també varen rompre en riures.

—Ara sí que no tens res a fer —va sentenciar en Salamanca—. Na Malcontenta t’ha tractat de beneit!

N’Andreu va deixar a terra el poal que arrossegava i es va interessar pel que acabava de sentir.

—Tu ets n’Antònia Malcontenta?

Ella va abaixar el cap. No estava avesada que s’interessessin per ella. Un cop de vent li va fer venir fred.

—Sí que ho és! Sí que ho és! —va cridar en Fullaní, movent gatzara.

—Aleshores tu deus haver de ser en Joan de Son Durí —va concloure n’Andreu, assenyalant el cap de colla.

—No t’enrecordes de mi? —va replicar en Joan—. No saps que ja he estat abans a Binissalom, i que tu m’hi has vist?

El nen Miquel va tornar a tossir, aquesta vegada de forma estentòria.

—Per què tus tant, aquesta criatura? —es va interessar en Salamanca—. Que no menja bé?

El nen tenia llàgrimes als ulls. La mare el va abraçar i va cridar, vermella de ràbia des del portal:

—Menja tot el que ha de menester! Anau-vos-en d’aquí, cabrons!

N’Antònia Malcontenta es va esgarrifar amb el crit de n’Aina. En Pelleta, en Salamanca i en Fullaní es varen mirar i varen riure entre ells, amb una rialla grassa i aspra. En Joan Durí va treure el trabuc de dins el sac. Sense somriure gens ni mica, va apuntar a n’Aina i li va repetir:

—Com te diuen? Digues es teu nom.

N’Andreu es va enervar.

—He dit que la deixis tranquil·la.

El canó del trabuc va oscil·lar de n’Aina a n’Andreu. En Joan Durí va mantenir el semblant tranquil.

—Només vull sebre què nom —va informar—. Tu te dius Andreu, me’n record. Però no sé què nom ella. A mi me pots dir Joan, com bé has dit.

—Tu ets el dimoni! —va cridar n’Aina, sense deixar el seu infant dels braços.

En Salamanca va esclatar en rialles.

—Ho has sentit, Joan? Diuen que ets el dimoni cucarell, que fica sa banya i no buida es ventrell.

Es va fer un silenci, que va ser interromput sobtadament per la tos d’en Miquel. Tenia la cara congestionada. En veure-ho, na Malcontenta es va acostar a l’infant i li va palpar el front.

—No el toquis! —va cridar n’Aina.

—Aquest nin té febre —es va limitar a dir n’Antònia—. Està moridor, d’aquesta no en sortirà.

—Ho veus? —va cridar n’Aina a n’Andreu—. Aquest és el mal que mos volen sa teva germana Bel i es malnascut des seu homo, en Jeroni! Això mos ve d’ells!

—No diguis bajanades, Aina —va replicar en Jeroni.

—De veres no vos enrecordau de mi? —va tornar a preguntar en Joan, sense abaixar el trabuc.

No es va poder veure d’on va poder treure n’Andreu una aixada, però de sobte la tenia dins les mans i amb una embranzida corria cap a en Joan Durí, disposat a esberlar-li el crani. N’Antònia Malcontenta només va cridar:

—Joan!

En Salamanca, en Fullaní i en Pelleta varen ser incapaços de reaccionar. En Joan Durí, en canvi, amb una fredor gairebé solemne, va disparar el seu trabuc i va abatre n’Andreu de Binissalom, que va caure a terra amb un forat al pit i abraçat a la seva eina de cada dia. Encara va tenir esma per córrer tres o quatre passes més, i el seu cos va quedar estès davant de les espardenyes d’en Joan Durí.

—Joan, per favor! —va tornar a cridar n’Antònia Malcontenta.

—Collons, Joan —va remugar en Fullaní, amb el sol que li encegava els ulls.

—Animals, assassins! —s’esgargamellava n’Aina, agafada al seu petit, que no s’aturava de tossir—. No tenim res, som pobres! No podeu treure res d’aquí, que no ho veieu?

En Joan Durí va fer net el seu trabuc, va obrir la bossa de la munició, va treure una espoleta de dins una butxaca i, amb tota parsimònia, el va tornar a carregar.

—Tan malament no devíeu anar quan no fa tant de temps fèieu matances —va respondre.

Es va sentir un estertor agònic de n’Andreu, que es removia a terra com si se’l mengessin els cucs.

—Joan, per l’amor de Déu —va cridar n’Antònia, la Malcontenta—. Ajuda aquest home, li has fet mal!

S’havia format una bassa de sang sota el ventre de n’Andreu de Binissalom i els calçons se li havien embrutat. N’Aina semblava paralitzada i no es decidia a deixar anar el seu fill, que tossia i tossia.

—Ara l’ajudaré —va admetre en Joan Durí, sense mirar n’Antònia.

El tro del trabuc va ressonar sec dins l’aire de Binissalom. El matí era nítid; l’aire més aviat tallant. N’Andreu va deixar de moure’s, n’Aina va xisclar.

En Fullaní, en Salamanca i en Pelleta varen tornar a riure, n’Antònia Malcontenta es va endur una mà damunt dels ulls i, sense que ningú se n’adonés, perquè a ningú li importava, es va posar a plorar en silenci. Tot allò li feia recordar alguna cosa, o tal vegada li convocava alguna mena d’anticipació. La violència arriba abans o després de la frustració? En quin moment d’una vida baldada?

En Miquel va tornar a tossir. La mare el va abraçar, a ell li va caure una bava.