CAPÍTOL TRETZE
L’ÈTON ES POSA A CAPTAR

Aquell matí l’Eumeu i l’Èton, que portaven cap al palau mitja dotzena de porcs per ser sacrificats, s’havien aturat un moment en una cruïlla molt coneguda, gairebé al peu de la muntanya, on una petita cascada fa caure la seva aigua dins una bassa de pedra. Aquesta bassa, amb els seus tres altars i els vells verns que l’envolten, va ser consagrada a les nimfes pel propi Egest, el nostre avantpassat. Els viatgers hi deixen sempre algun petit present, encara que sigui només flors o fruita silvestre, i l’Eumeu, en aquell moment, estava propiciant-hi les nimfes cremant un parell de galtes de porc sobre un foc de matolls. Els insults indignes d’en Melanteu, que arribava amb el mateix nombre de cabres ben grasses, van interrompre les seves pregàries.

—Ecs —cridava en Melanteu—, quina pudor! Per què, cada vegada que porto les cabres per aquest camí, haig de tenir sempre la desgràcia de trobar-me amb tu i els teus companys fangosos, plens de puces i grunyidors, exactament en aquesta cruïlla?

—Un remei —contestà l’Eumeu sense girar-se— seria llevar-se més d’hora. La teva granja no és gaire lluny d’aquí i, si marxessis a la mateixa hora que jo, em portaries dues hores d’avantatge, si no més.

—Qui és aquest animal de dues potes, brut i coix, que va amb tu? —preguntà en Melanteu en un to agressiu.

—Un captaire que m’he trobat a la muntanya. Li mostro el camí cap a la ciutat.

—El babau porta el babau i la porqueria segueix la porqueria. És una llei universal. No pensaràs fer entrar aquesta panxa de dropo dins el palau, oi?

—Per què no? N’hi ha tantes, de panxes d’altres encara més dropos que ell que s’hi passegen, que una més, una menys, no es notarà gaire. I totes tenen rebost propi, ple de formatge i tonyina, cosa que les priva de tota excusa per dinar cada dia carn rostida a expenses del nostre amo; en canvi, aquest pobre company meu té gana, és esguerrat i no té casa on anar.

—Goses comparar aquest ésser amb la flor de la nostra noblesa èlima? Si vol treballar, envia-me’l a mi. Sempre vaig curt de mà d’obra i es podria guanyar un bol de xerigot de tant en tant tallant herbes per als cabrits, escombrant els estables i fent-se útil més sovint. Però els babaus com ell temen el treball gairebé més que la mort: ronden per la costa, refregant-se les espatlles fastigoses a cada porta i reclamant restes de menjar com a pagament per la seva desaparició. Els conec: si truquen i no hi ha ningú, se serveixen ells mateixos, arrepleguen vestits o sabates o coses encara millors. T’aviso: si el fas entrar a palau, volaran els escambells i tindrà sort si se’n surt amb un parell de costelles trencades.

Mentre deia això, en Melanteu clavà de passada una puntada de peu a l’Èton i el tocà al maluc. L’Èton va tenir la sang freda de no tornar-s’hi; en comptes d’això, va fer un gemec i es va posar a fregar-se allà on li havia fet mal i a remugar per sota el nas, com hauria fet un captaire de debò, mentre l’Eumeu, adreçant-se a les nimfes, exclamava:

—Filles de Zeus, si el rei, el meu senyor, ha cremat mai ossos bells, coberts de greix, als vostres altars, concediu-li una ràpida tornada i allibereu-me de la tirania d’estranys i dels insults de servents com jo!

En Melanteu va respondre:

—Abans no tornarà es veuran grans millores a Drèpan. Les seves terres seran repartides entre homes més bons que ell per cultivar-les, el seu tron ocupat, la seva família extingida. I pel que fa a tu, porquerol malcarat, demanaré que et facin esclau meu, en pagament dels bons serveis que he prestat als nous senyors i, després de fregar-te i pentinar-te les grenyes i vestir-te amb un drap blanc i net, et vendré als mercaders sidonis d’esclaus, pel que me’n vulguin donar. Sempre hi ha estúpids que compren estúpids i estúpids de categoria que compren estúpids de categoria. Mentrestant, mantén lluny de mi la teva carcassa!

L’Eumeu no es va dignar a respondre. La vella truja blanca ja l’havia confortat en informar-lo que en Melanteu moriria aviat i d’una forma horrible. En Melanteu s’apressà, doncs, amb les cabres cap al palau, mentre l’Eumeu i l’Èton continuaven a un pas més lent. Van mirar els jocs, com ja he explicat, i després es van afegir a la gent que tornava, cosa que va permetre a l’Èton de fer passar els porcs per les portes de la ciutat sense atreure l’atenció sobre ell mateix. Quan ja arribaven a palau, l’Eumeu li va preguntar:

—Vols passar davant o és millor que els prepari per a la teva arribada?

—No puc córrer el risc que em facin fora —contestà l’Èton— i, ja que en Melanteu ha vist que anava amb tu, serà millor que em facis de padrí, tot i que temo que et pot portar problemes.

—Primer cal que ens traguem de sobre els porcs —digué l’Eumeu— i després farem allò que la deessa ens suggereixi.

En passar pel costat del munt de les deixalles, l’Èton va dir:

—Quin morro més fi que té, aquest llebrer! Deu ser un caçador fantàstic. Però, com és que el deixen arrossegar-se i gratar dins un femer?

—Pobre Argos! Ningú no n’ha tingut cura des que el príncep Clitoneu va marxar. Ningú està més sol que un llebrer sense amo, si no és una criatura sense pares.

En aquell precís moment, l’Argos va alçar l’orella, es posà a lladrar alegrement i sortí corrents. Ells es van girar i van veure en Clitoneu que se’ls acostava ràpidament, amb la llança a la mà, malgrat la dificultat que representava avançar amb l’Argos que l’acariciava i li saltava al voltant. En passar-los pel costat va xiuxiuejar-li, a l’Eumeu:

—Tinc notícies del rei. Espera’t aquí fins que t’enviaré a buscar.

L’entrada d’en Clitoneu al pati dels banquets amb l’Argos trotant-li al darrere va fer sensació, però ell s’obria pas amb els colzes a través de la multitud dels pretendents i s’aturà només per saludar l’Haliterses, que havia acceptat d’ocupar-se dels afers generals de palau mentre ell era fora.

—I doncs, noi —exclamà l’Haliterses—, ja tornes a ser aquí, tan aviat? Has vist el teu reial pare?

—No hem arribat fins a la sorrenca Pilos —contestà en Clitoneu—. Demà t’ho explicaré tot, però avui estic cansat i entristit per la mort del meu oncle estimat. Perdona’m, noble Haliterses!

Entrà dins la casa i li féu un petó, a la mare, que el portà a la seva cambra.

—I doncs? —li preguntà.

—El rei ja és gairebé aquí. S’ha reaprovisionat a Siracusa i hauria d’arribar en quatre dies. La notícia m’ha arribat des de Minoa just després que la Nausica hagués marxat de la muntanya. Però l’Antínous ha disposat guàrdies tot al llarg de la costa, fins a la frontera sícula, i hi ha un cinquanta rems preparat per sortir-li a l’encontre als estrets de Mòcia; o sigui que no podem perdre temps. T’enviaré l’Èton aquest vespre, quan el camp torni a estar lliure. I, oh!, mare, tinc el cor ple de dolor pel teu germà assassinat i he jurat en nom de Cerdo de venjar-lo.

Ella li va preguntar amb suavitat:

—A tu et sembla bé… l’Èton, es diu? No el trobes un home massa feréstec per casar-se amb la Nausica?

—No es pot dir que la nostra situació demani el contrari.

—Sí, em sembla que tens raó. Ara vés, corre, i demana a l’Euriclea que et prepari un bany calent i et doni roba neta.

Després del bany, en Clitoneu va enviar una minyona a cridar l’Eumeu i se’n tornà a seure al costat de l’Haliterses.

En Noèmon li va preguntar on era la seva nau.

—A la platja de Mòcia —va respondre en Clitoneu—, perquè feia aigües una mica i ara l’arreglen. La tindràs aquí demà o demà passat. T’agraeixo molt que me l’hagis deixada.

En aquell moment l’Haliterses va fer una predicció en veu alta, tot i que només en Clitoneu la va sentir, enmig de la cridòria:

—Veig una cosa estranya: una cérvola que deixa els seus cervatells dins el cau buit d’un lleó; veig el lleó que torna a casa després d’una expedició infructuosa, sense saber el que trobarà el seu ull afamat quan arribarà…

—Seria bo per al teu lleó que els caçadors no li haguessin posat cap xarxa al voltant del cau —digué tristament en Clitoneu.

—Aquest lleó trencaria qualsevol xarxa.

—Tant de bo sigui Atena qui parla per la teva boca, noble Haliterses!

Llavors va entrar l’Eumeu i en Clitoneu li assenyalà un seient a prop d’ell; immediatament un servidor li va portar una safata de carn i un cistell de pa. Just darrere l’Eumeu venia coixejant l’Èton, el qual, però, sense gosar aventurar-se més enllà del llindar de fusta de freixe que uneix els dos patis, es va asseure recolzat en una columna. En Clitoneu va agafar tot un pa i un tros de carn de bou i els donà a l’Eumeu:

—Dóna-li això, al teu pobre company —va dir— i digue-li que pot fer una ronda entre tots els presents per demanar-ne més.

—És captaire només per mala sort, no pas per ofici, i temo que se n’avergonyirà.

—Digue-li que un captaire no es pot permetre d’avergonyir-se.

L’Èton acceptà allò que li donaven i començà a menjar com si s’estigués morint de gana, mentre en Femi cantava sobre el rei Menelau d’Esparta: com havia anat a consultar Proteu, el vell oracle del mar que governa l’illa sorrenca de Faros, i com es va ajeure entre les foques, embolicat amb una pell de foca. Jo escoltava des de la finestra de la torre quan en Ctèsip, que ja estava begut, va interrompre el cant cridant cap a mi amb veu rogallosa:

—Ei, senyora, digue’ns això: a tu també t’agradaria ficar-te al llit enmig de foques?

Cal que expliqui que els foceus s’anomenen ells mateixos «foques». En Femi deixà la lira en un costat i totes les mirades es fixaren en mi mentre responia lentament i amb veu clara:

—No m’atreu gens la idea, noble Ctèsip. En comparació, una cort de porcs sicans té un perfum agradable i els porcs actuen amb noblesa; i encara que un drap xop de perfum molt fort podria amagar la pudor de les foques, no em protegiria ni de les seves obscenitats ni de la seva violència.

Havíem decidit que aquell dia seguiríem la política de fomentar la discòrdia entre els nostres enemics i aquella meva sortida va donar resultat. Els sicans es van posar a riure’s com bojos dels foceus. Quan finalment en Femi va poder acabar el seu cant —perquè els Fills d’Homer tenen com a norma no cantar mai quan la gent xerra o fa soroll—, l’Èton passà davant de cada pretendent captant algun bocí de menjar. Alguns especulaven ociosament sobre els seus orígens i en Melanteu hi ficà cullerada.

—Nobles senyors, el porquerol que ha portat aquí aquest esgarriacries, sense invitació, potser us podrà dir tot el que en voleu saber.

L’Antínous va preguntar a l’Eumeu:

—Per què l’has portat, porquerol? És que ens vols esguerrar els dinars? O potser ens vols ajudar oficiosament a buidar el rebost reial? No necessitem ajuda, gràcies. I qui és, en tot cas?

—Pots ser de bona naixença, senyor —respongué l’Eumeu amb atreviment—, però deus haver tingut una mala educació, si no, sabries que no és cap virtut ajudar els rics i afortunats, que són benvinguts sempre, vagin on vagin. Els seus hostes n’esperen algun present o algun favor a canvi; però totes les portes es tanquen davant un captaire, excepte les dels que tenen cor de rei. He acompanyat fins aquí aquest mercader naufragat perquè sabia que el príncep Clitoneu se’n compadiria. I qui ets tu per criticar la seva magnanimitat o per exigir el nom dels seus convidats?

En Clitoneu va intervenir:

—Calma, reverend porquerol! No facis cas de les seves bromes de mal gust! I Antínous, si li talles una mica de pa i una mica de carn, a aquest captaire, demanaré al meu pare que t’ho descompti de la factura.

—No penso fer res d’això.

—És la resposta que esperava —digué en Clitoneu—. Tots els foceus són iguals: encara que estiguessin tan atapeïts de menjar i beure que estiguessin a punt de rebentar, si un captaire els demanava les deixalles del plat preferirien morir entatxonant-se un altre tros de carn dins la gola que no pas salvar el pobre desgraciat de la inanició.

—Vigila, Clitoneu —rondinà l’Antínous—. Si li donava tot el que jo voldria, començant per això —i agafà un escambell de sota la taula i el mostrà amb aire amenaçador—, estaria fora de la circulació durant tres mesos, com a mínim.

De tota manera, entre els pretendents sicans i els troians van omplir de seguida el sarró de l’Èton i ell hauria pogut tornar sense problemes si Atena no l’hagués incitat a punxar una altra vegada l’Antínous.

—Vinga —va implorar—, no pot ser que siguis l’únic mesquí enmig de tanta gent. Pel vestit i pel port veig que ets un dels més rics i de tu n’esperava el doble que dels teus companys. Senyor, sóc xipriota i d’alta naixença. Fa set anys posseïa dotzenes d’esclaus i gaudia de tots els luxes que un home pot desitjar. En aquells dies els captaires arribaven en ramats a les meves portes i mai cap no en va ser foragitat. Però va ser el voler de Zeus que m’embarqués en una expedició de saqueig en aigües meridionals i, abans d’un mes, em vaig trobar presoner a Canop, a Egipte, des d’on, anys més tard, després de llargs i cruels sofriments, em vaig embarcar per tornar a casa; però Zeus, senyor del tro, per humiliar-me encara més, va manar que els vents m’empenyessin fora de la ruta, que el vaixell naufragués davant la vostra costa i que jo, esguerrat, em veiés obligat a captar de porta en porta.

L’Antínous cridà, ple d’ira:

—És realment Zeus qui ens envia aquesta plaga per empudegar-nos? Torna a la porta, gos, o ja et donaré jo Egipte i Xipre!

L’Èton s’enretirà lentament.

—Perdona, senyor, que hagi tret unes conclusions equivocades sobre la teva generositat veient l’esplendidesa del teu vestit. Un captaire professional, acostumat a llegir la cara de les persones, segurament no hauria comès aquest error. Hauria sabut que no has donat mai ni un pessic de sal de més a un dels teus esclaus. Sóc només un principiant en aquest ofici.

L’Antínous, ferit a l’amor propi, agafà l’escambell d’una revolada i el llançà a l’Èton. El tocà a l’espatlla, però l’Èton amb prou feines si es va bellugar una mica, com si espantés una mosca, i es va tornar a asseure al llindar. Des d’allà va dir aquestes paraules:

—Si us plau, escolteu-me, èlims il·lustres! Un espera rebre alguns cops quan defensa els propis béns o quan assalta una ciutat enemiga. Forma part de la feina diària, Però mai no havia estat tan humiliat com avui! Un noble que ha fruït en altre temps de la prosperitat ja troba prou odiós haver d’implorar el pa, sense afegir-hi a més la ignomínia de l’ultratge i l’insult. Si hi ha algun déu de l’Olimp que es digni venjar un captaire, jo el convoco ara i aquí!

—Seu i menja en silenci, bergant —xisclà l’Antínous—, si no vols que t’arrosseguin pels peus fora de palau i t’espellin de viu en viu.

Un clamor de protesta acollí aquella amenaça tan poc elegant i un jove troià, anomenat Amfínom, el qui havia convidat en Clitoneu a la caça del senglar, travessà el pati i digué a l’Antínous a la cara:

—Senyor, has fet mal fet de llançar aquell escambell contra un hoste. I si resultava ser un déu disfressat? Diuen que els déus vaguen per la terra per veure si els homes actuen amb decència: el mateix Zeus va anar una vegada a l’Arcàdia per comprovar si era veritat un cert rumor sobre canibalisme que li havia arribat i, en veure que no havia estat una exageració, va desencadenar un diluvi com a càstig.

—Un altre diluvi inundarà aquest pati, nobles senyors —va interrompre l’Haliterses—, un diluvi de sang, si no corregiu les vostres maneres!

A més, quan la mare va saber que la reputació de la nostra casa havia quedat tacada amb aquell atac gratuït contra un captaire, va exclamar, amb repugnància:

—Tant de bo Apol·lo, l’arquer, fereixi de mort qui l’ha ferit!

I la vella Euriclea insistí:

—Ah, si les meves pregàries es feien realitat, no en quedarien gaires, de tots ells, demà a aquestes hores!

Llavors la mare envià un hàbil missatge a l’Eumeu, mitjançant un esclau que l’hi féu arribar davant de tothom:

—Reverend porquerol, el captaire que has acompanyat i que ha estat tractat de forma cruel per un dels nostres hostes deu haver viatjat molt. Potser ha sentit alguna cosa sobre el meu fill Laodames. Que vingui a la sala del tron perquè li pugui fer algunes preguntes.

Amb això tenia una excusa per parlar amb l’Èton en privat —ja s’imaginava que devia ser el captaire del qual li havia parlat— i donava una tranquil·litat aparent a l’Eurímac fent veure que l’Euriclea no havia obert la boca respecte a l’assassinat.

L’Eumeu féu arribar el missatge a l’Èton i hi afegí:

—Segur que la reina ha decidit donar-te una túnica i una capa per al fred, encara que no tinguis notícies certes per a ella. Sempre acull bé a palau els homes ben nascuts, per més maltractats que hagin estat per la fortuna.

—Doncs bé —digué l’Èton, continuant l’escena—, sí que he sentit a dir que havien vist en Laodames, per algun lloc de la Creta central. La reina podrà decidir si pot ser veritat o no, ja que jo no m’he trobat mai el jove príncep en persona. Si et plau, demana-li de contenir la impaciència. Per a mi serà un motiu d’orgull anar-la a veure després del banquet, però de moment em sento més segur aquí, al llindar. Si gosava travessar la sala, qui sap si aquests nobles no m’atacarien amb espases i no pas amb escambells? Aquí on sóc, no estic dins la sala ni tampoc fora.

—Com vulguis —digué l’Eumeu—. Segur que la meva mestressa t’excusarà pel retard. —Llavors, girant-se cap a en Clitoneu—: Príncep, he de tornar amb els porcs. Estigues sempre vigilant. Vols alguna altra cosa de mi?

En Clitoneu alçà la veu per contestar:

—Sí, reverend porquerol. Demà al matí ben d’hora has de portar-nos els bacons més grassos que quedin encara a la cort: perquè demà la meva germana, la princesa Nausica, coronarà de flors l’home amb qui es casarà. Serà un dia gloriós. Ah, i passa per can Filètios; digue-li que porti vuit moltons ben grassos, i Que els déus t’acompanyin!

Aquesta notícia, que en Clitoneu i jo havíem decidit de donar, va causar una immensa excitació entre els presents; però ell seia, impassible, i a l’allau de preguntes que li adreçaven va contestar, simplement:

—Aneu a saber, qui pot escollir la meva germana. Es passarà tota la nit consultant la deessa de qui n’és servidora.

Tot i que ja quedava menys d’una hora de llum de dia i els pretendents normalment marxaven de seguida que es feia fosc, el banquet continuava encara en plena efervescència.

Hi havia un captaire professional, de nom Arneu, d’origen corinti, que s’havia fixat l’estatge a Drèpan. Es proclamava home de feines esporàdiques i normalment vagava pel mercat, amb l’ull ben obert per descobrir maneres fàcils d’omplir-se la panxa. Vigilava que els porcs no s’esgarriessin dins el temple, tenia cura de gossos o de cavalls, lliurava cartes d’amor, feia veure que ajudava amb la pesca quan arribaven les barques, engegava els aplaudiments si algú feia una bona exhibició en públic… encara que fos només llançar una escopinada o fer un pet (demano excuses) de so potent. La gent li havia donat el sobrenom d’Iros, la forma masculina d’iris, l’arc dels set colors, la missatgera dels déus; i s’havia convertit en l’indigent comunal.

L’Antínous, doncs, per fer broma, va enviar un seu servidor a dir-li, a l’Iros, que un altre captaire havia aconseguit una bona quantitat de menjar, al palau, i que els pretendents el tractaven amb grans atencions. Ell s’hi encaminà feixugament —era un home alt, però gras i dèbil— amb la intenció de fer fora l’Èton.

—Surt d’aquest llindar, dropo miserable —va cridar—. La teva presència molesta tothom. És que no t’imagines per què el noble Antínous ha refusat de donar-te menjar? És perquè és protector meu, que em coneix i em té confiança, i no pas teu.

L’Èton respongué:

—Jo no t’he ofès, desconegut, ni t’escatimo l’almoina que ningú es digni a llançar-te, si és que ets un dissortat com jo. Hi ha lloc per a tots dos en aquest llindar. O sigui que calla si no vols acabar ferit.

L’Iros va xisclar amb veu de falset:

—Acabar ferit, eh? Em pregunto a mans de qui. Veus aquest puny? Doncs, si vols que aquestes teves dents tan blanques no et desapareguin de la boca, no t’hi acostis! Com? Que acceptes el repte? Doncs, arromanga’t els parracs, surt i defensa’t!

—Estic disposat a anorrear-te, si és que estimes tan poc la vida —digué l’Èton amb lassitud.

L’Antínous estava encantat de l’escena que havia muntat.

—Veniu, amics, un combat, un combat! És el màxim! Els déus ens han preparat un interludi de divertiment. L’Iros i el xipriota s’han desafiat a un combat de pugilat. Us garanteixo que valdrà més la pena que el d’aquest matí. Feu un cercle, vinga!

Els seus seguidors foceus van saltar enfora i envoltaren els dos captaires. L’Antínous va dir:

—Ara, pel que fa al premi, proposo que sigui un d’aquests embotits de cabra que s’estan rostint al foc i el dret de ser l’únic captaire de la sala.

Tothom hi va estar d’acord, però l’Èton digué, cridant:

—Senyors, sóc un home de pau, però faria moltes coses per guanyar-me un embotit. Molt bé, doncs. Accepto. Ara bé, el noble Antínous ha de jurar que serà un combat net. No vull que cap dels seus seguidors em faci la traveta o m’empenyi mentre em faig càrrec d’aquest sac de greix.

—Et juro per Zeus —digué, somrient, l’Antínous— que si algun dels meus companys es fica enmig del joc de l’Iros, el deixaré mig mort.

En Clitoneu va intervenir:

—El mateix dic jo, estranger. Sóc l’amfitrió, aquí, i tot el que dic es compleix.

L’Èton es tirà amunt els parracs i s’encarà a l’Iros, que va quedar tan aterrit que els servidors el van haver d’arrossegar fins a l’arena. L’Èton dubtava si era millor matar-lo d’un sol cop o bé deixar-lo només sense sentits. Finalment es va decidir per la solució més generosa (pels problemes i les despeses que porta sempre al darrere un homicidi, per més insignificant que en sigui la víctima), es cobrí amb l’esquerra, llançà un ganxo amb la dreta, tocà l’Iros a la juntura de la barra i l’envià a terra com un bou sacrificat. El desgraciat escopia dents i sang i picava de dolor, amb els talons, a terra. L’Èton l’arrossegà pels peus a través del llindar i l’estintolà contra la paret més propera del pati exterior.

—I ara seu aquí i aparta els porcs i els gossos —digué—. I prou de creure’t rei dels captaires o també t’aixafaré l’altre costat de la cara.

Quan, enmig de visques irònics, s’acostà coixejant a l’Antínous per rebre de les seves mans l’embotit, l’Amfínom el felicità sincerament i brindà a la seva salut amb una copa d’or.

—Per la teva bona fortuna, estranger —exclamà—, i perquè canviïs d’ofici.

Oferí la copa a l’Èton, que se’l quedà mirant amb una certa llàstima i li digué en veu baixa:

—I a tu, senyor, et desitjo un canvi de companyia. Tens una mirada franca i un cor generós. Però la teva vida serà curta si el meu desig no s’acompleix.

—Ets profeta?

—Sóc un home amb experiència, que ve a ser més o menys el mateix, i he sentit un rumor, als jocs, que el rei és al camí de tornada.

—Però demà Nausica anunciarà qui ha triat.

—Demà pot ser massa tard. Què passaria si el rei arribava aquesta nit?

L’Èton begué de la copa d’or i vessà una libació a l’esperit del meu oncle Mèntor. L’Amfínom se’n tornà, movent el cap amb aire llòbrec, i l’Èton esperà per ell que fos prou prudent per comprendre la insinuació.

De sobte se sentí un murmuri i tots els presents es posaren drets. La mare havia aparegut a la porta principal i era allí dreta, amb una mà alçada per fer silenci. La gent o bé l’estima o bé li té por, a la meva mare; la majoria li té por. Parla poc i actua encara menys, però quan parla i actua, és millor prestar-li atenció.

—Senyors, ja sabeu com en sóc, de pacient i indulgent. Per això us he considerat una trepa de joves irresponsables i he tolerat la vostra conducta incivilitzada, estic segura que al final pagareu els mals que causeu. Hi ha certes malifetes, però, que no puc permetre. Per exemple, no puc permetre que colpegeu un captaire que ha vingut al palau a demanar menjar. Clitoneu, per què no has fet fora el noble que ha llançat l’escambell?

—Em mancava força i poder, mare —es defensà en Clitoneu—. Cap dels presents no m’hauria donat suport.

—Els déus sí, fill meu —contestà ella—. Suposo que ho saps, això. Una altra cosa, senyors: demà la meva filla ha decidit de fer saber el nom de l’home amb qui es pensa casar i, si us penseu que els preparatius han de ser tots d’una sola banda, aneu molt equivocats. Com a mare de la Nausica, haig de mirar que sigui tractada generosament. Normalment, el costum és que els pretendents portin els propis porcs i els bens i el bestiar a casa del possible sogre, no pas que hi esperin àpats gratuïts dia rere dia. I també ofereixen presents valuosos; de manera que envieu els vostres servidors a buscar els presents de seguida i que qui hagi vingut sense cap servidor en vagi a buscar un ell mateix. Després d’això, els mostraré a la meva filla juntament amb una llista dels donants. L’estat de sobreexcitació en què us trobeu, així com els insults a què l’heu sotmesa quan era a la finestra de la torre, fa un moment, li han tret, a la princesa, les ganes de mostrar-se davant vostre una altra vegada, de moment.

Remugant en veu baixa, tots van obeir i, al cap de mitja hora, la mare havia aplegat la més important col·lecció de presents de núvia imaginable. El regal de l’Antínous era una llarga túnica brodada de fil escarlata amb dotze fermalls d’or, cadascun amb la forma d’un animal o un ocell diferent; el de l’Eurímac era el collaret d’ambre i or que la Ctímene cobejava; i també hi havia arracades de perles, pintes de vori, diademes d’or, braçalets de plata amb àgates incrustades i un cinyell molt bonic, amb escates com de serp, ofert per l’Amfínom. La meva mare els regracià amb posat greu i tornà a entrar a casa, amb la qual cosa els pretendents es posaren a cantar, a ballar i a jugar al còtabos.

A la posta del sol, encara hi eren. De manera que en Clitoneu va demanar alguns trespeus per fer brases; els van portar dues o tres cambreres, al mig del pati, i van alimentar el foc amb estelles seques de pi, tot rient i fent broma.

—Aquest no és lloc per a noies —digué l’Èton, acostant-s’hi tot coixejant—. Deixeu-me aquesta feina a mi i torneu a dalt amb la mestressa.

Una de les minyones era la Melanto.

—Goses donar-me lliçons, vell captaire fastigós? —exclamà—. El vi se’t deu haver pujat al cap. Vés a escampar la boira, ara, i deixa lloc als teus superiors.

—Cal que notifiqui el teu comportament a la reina, quan la veuré? —preguntà l’Èton.

La Melanto s’espantà i desaparegué amb les altres noies; això molestà l’Eurímac, que tenia previst emportar-se-la al jardí.

—Ep, tu —va dir—. Què et semblaria si et contractava per cavar la terra i plantar plançons d’arbre? Què me’n dius? Se’t veu prou fort per a les feines del camp. O potser captar és una forma menys laboriosa de guanyar-se la vida?

—Noble Eurímac —contestà l’Èton—, m’encantaria poder-te desafiar un dia a segar o a sembrar; sé prou bé qui se’n cansaria abans. O bé, en un altre camp, a lluitar tots dos de costat contra un regiment de soldats fenicis i comptar-ne després els cadàvers; sé prou bé qui n’hauria matat més. Ets un vanitós i un fanfarró, noble Eurímac, i et consideres un gran home només perquè no has tingut mai ocasió de posar a prova el teu coratge.

L’Eurímac bullia de ràbia.

—I tu sembla que et penses que només perquè has estabornit aquell sac de greix de l’Iros em pots parlar com si fos un esclau. Té, entoma això!

I va llançar un escambell al cap de l’Èton. L’Èton l’esquivà i el projectil tocà en Pontònous, el majordom, que omplia la copa a l’Amfínom. L’home caigué, gemegant, i l’ampolla se li escapà de les mans, mentre els sicans i els troians insultaven fortament l’Eurímac que es barallava amb un captaire i els esguerrava així el divertiment del dia. L’Èton se n’havia sortit prou bé: havia deixat els dos caps del complot en ridícul i havia destruït la unanimitat dels altres.

Llavors en Clitoneu es va posar a picar a terra amb la punta de l’espasa i cridà:

—Senyors, prou! La reunió s’està descontrolant. Us suggereixo que torneu tots cap a casa a dormir i escampar les boires de l’alcohol. Demà és el dia gloriós i cal que estigueu frescos per fruir-lo.

—Una idea ben sensata —convingué l’Amfínom—. Proposo que prenguem tots l’última copa. Brindem per la nostra amistat i llarga vida i vessem una libació a l’esperit de l’admirable, però desventurat, oncle del príncep Clitoneu.

Fet això, els pretendents se n’anaren pels carrers foscos, amb pas vacil·lant.