CAPÍTOL ONZE
FLETXES DE L’HÀLIOS

Aquell vespre, després de portar les truges i els garrins, que grunyien i grinyolaven tristament, a les seves corralines i els porcs a la cort, l’Eumeu, el seu fill, l’Èton i jo vam estar bevent vi tots junts dins la cabana durant una hora més o menys, fins a l’hora de sopar, mentre el soroll que feien les bèsties anava baixant gradualment a mesura que es disposaven a passar la nit. El sopar va ser un àpat esplèndid, perquè l’Eumeu havia decidit sacrificar el seu millor bacó en honor meu, una bèstia grassa de cinc anys que güellava fins a fer-vos trencar el cor. Els seus homes l’arrossegaren fins a la llar, on ja hi havia una gran braçada de llenya seca que cremava. L’Eumeu li afaità un manyoc de cerres i les llançà al foc, pregant al mateix temps als Immortals per una ràpida reunió de la nostra família i per un final feliç, com va dir discretament, «de la disputa respecte al casament de la princesa». Llavors alçà un garrot, l’estavellà sobre la base del crani del porc i el deixà estabornit, després de la qual cosa el seu fill li obrí el coll, el socarrimà, l’escorxà i en tallà expertament la carcassa. Una penca de cada un dels talls, disposada sobre un coixí de greix i ensalgada amb farina d’ordi, va ser llançada llavors a les flames, com a ofrena a la deessa Cerdo. Quan la carn va haver estat dividida en petits talls quadrats sobre el tallador —una soca de pi—, ens vam asseure tots a terra al voltant del foc, aguantant amb les mans els astos de fusta mentre la suculenta carn de porc es rostia. Llavors l’Eumeu explicà a l’Èton la història de la seva vida, que jo no havia sentit mai sencera abans.

—Sense tenir certament una naixença pitjor que la teva, noble senyor —va començar—, vaig incórrer a la gelosia dels déus molt més aviat. En Ctesi, el meu pare, governava dues petites ciutats jòniques, Síraco i Ortígia, la darrera construïda en una illa que hi ha enmig del gran port de l’est de Sicília, la primera en terra ferma, al costat. És una regió molt fèrtil i rica en ramats de bens i de vaques, ordi i raïm. Encara no tenia sis anys quan uns mercaders fenicis van portar a Ortígia el seu carregament de cosetes boniques d’Egipte i la meva mainadera, una captiva fenícia, va enamorar-se del segon del vaixell. Després d’haver seduït aquella dona grossa i robusta, el segon li va prometre que la portaria amb ell a Sidó, a casa seva, i s’hi casaria si podia aconseguir un dot adequat. Per això una nit, mentre ell i la meva mare regatejaven per un collaret d’ambre i or del qual ella se n’havia encapritxat i totes les minyones s’amuntegaven al seu voltant per veure-ho, la meva cruel mainadera em va agafar per la mà i es va esmunyir fora del palau. Al pati dels banquets va passar pel costat de moltes taules plenes de plats de menjar encetats, perquè hi havia hagut un festí. El pare i els altres participants del festí eren fora, a la sala del Consell, de manera que va apoderar-se de tres copes valuoses, se les va amagar al pit i em va portar corrents cap al port, prometent-me que em faria veure el vaixell fenici si em portava bé. Jo trotava alegrement al seu costat, però tot just vam ser-hi a bord i em van haver distret un moment amb una joguina molt bonica (un cavall ornat de pedres precioses que podia moure el cap i la cua), el vaixell va llevar l’àncora i em vaig trobar presoner. Fins i tot em van emmordassar perquè no pogués cridar i la mainadera, que fins aquell moment m’havia tractat sempre amb grans demostracions d’afecte, em va bufetejar dient: «I ara, mocós aviciat i insuportable, coneixeràs l’amargor de la servitud tal com l’he coneguda jo». Tot i que era una criatura, vaig saber-li contestar: «Mainadera, jo no t’he fet mai cap tort i tant de bo els déus em vulguin venjar!». Per culpa d’això, em va pegar amb tanta violència que el capità va intervenir i em va prendre a càrrec seu. Feia només set dies que havíem marxat quan aquella dona malvada va perdre l’equilibri perquè una ratxa de vent havia fet escorar la nau i, en caure des del pont del timó fins a la bodega, va trencar-se el cap.

»Ara estava sol i el capità em va vendre a un mercader rodi, que l’any següent em va portar altre cop a Ortígia segur que rebria per mi una gran recompensa, perquè era l’únic fill del meu pare. El pare, però, mentrestant ja havia mort i el tron havia passat a un meu cosí. Aquell brètol sense temor dels déus va jurar que jo no era el príncep perdut, sinó un impostor, i es va negar rotundament a deixar que la mare pugés a bord. Llavors el rodi em va vendre, a un preu moderat, al rei de Drèpan, l’avi de la princesa Nausica, que em va tractar afectuosament i em va criar dins el palau amb els seus fills mateix. Com a esclau que era, no podia aspirar a arribar més enllà del meu estatus, tot i que estimava tendrament la princesa més gran i ella m’estimava a mi, i quan vaig tenir edat per guanyar-me la vida, en lloc de passejar-me amb riques túniques i mantells, amb un parell de llebrers al darrere i els cabells llisos i perfumats, em vaig haver de posar roba de treball, oblidar la meva delicada educació i aprendre la feina de criador de porcs com a aprenent del porquerol sicà del rei. Una vida bona a la seva manera, haig d’admetre-ho, i sempre podia comptar amb l’amistat dels vells reis; i quan em vaig casar amb la filla del cap dels porquers, que ja fa temps que és morta, vaig heretar-ne el càrrec. Però de tant en tant em recordo que quan vaig néixer era un príncep i somio de fer grans gestes amb l’espasa i l’escut. Abans de venir aquí dalt feia exercicis militars en companyia del magnífic pare de la Nausica i potser encara podria tenir l’habilitat i la força per sobresortir enmig de la batalla. L’any passat, però, les poques esperances que em quedaven de recuperar l’herència del pare es van acabar d’esvanir. Els corintis, aprofitant unes disputes dinàstiques, s’han apoderat de Síraco i Ortígia i han fundat la seva orgullosa nova ciutat de Siracusa, que guarden trenta galeres de guerra.

—Amic meu —digué l’Èton—, el cop que has clavat a aquest bacó hauria enviat un home amb casc i tot a l’Hades amb la mateixa rapidesa.

Quan vam haver tret la carn rostida dels asts, l’Eumeu tragué set plates de fusta de faig i la hi amuntegà. La primera plata era per a mi, la segona per a l’Èton, la tercera per a ell, la quarta per al seu fill i la cinquena per a en Mesauli, un esclau sícul que havia comprat a un preu molt baix a un fabricant de carbó perquè semblava a punt de morir, però en canvi aviat s’havia guarit amb herbes de muntanya i una bona alimentació. Les altres dues plates eren reservades a les nimfes de la muntanya i a Hermes Pastoral, que celebren orgies plegats dins els boscos d’Hiperea cada equinocci de primavera. En Mesauli ens serví grans quantitats de pa d’ordi i, si no hagués estat per les puces, no hauria pogut desitjar un àpat millor. Però se m’estaven menjant viva i la perspectiva de passar tota la nit dins la cabana em feia esfereir. L’Èton vaig veure que s’ho passava tan malament com jo mateixa i això em va confortar una mica. Finalment en Mesauli va treure les restes del menjar i l’Eumeu va anunciar que havia arribat el moment d’anar a dormir. Tot i que el temps era fred i tempestós, amb la pluja baixant amb força pel forat del fum i caient xiuxiuejant sobre les brases, havia decidit que seria incorrecte que algun home es quedés amb mi, encara que hi hagués una cortina correguda. Em va oferir el seu llit i el seu millor abric de llana basta perquè em fes de flassada, em va ensenyar com havia de passar la balda de la porta contra possibles intrusos, em va desitjar solemnement que descansés i va portar els altres a fora, deixant-me tota sola amb el foc i les puces. Ells es van anar a aixoplugar sota una roca que sobresortia prop de l’entrada, on havien apilat un munt de palla sobre un ampli coixí de branquillons. Cada un prengué un torn de guàrdia perquè hi podia haver bandits sicans pels voltants, tot i que, en tot cas, els gossos de l’Eumeu ja haurien donat l’alarma, Quina enveja em feia, l’Èton! Una llar de foc atreu les puces i ell, sinó que se n’hagués emportat alguna de dins la cabana, deuria dormir prou bé. L’Eumeu i els seus homes ja no en sentien les picades, perquè hi tenien la sang acostumada al verí o la pell massa dura perquè aquells insectes la poguessin travessar.

No vaig poder aclucar l’ull i em vaig estar asseguda sobre un tamboret al costat del foc, gratant-me i traient-me aquells turments negres de sobre la pell blanca. Era estrany, però tenia el cap inundat de bells i fluids hexàmetres: la història de com havia arribat Ulisses a Eea i s’havia trobat amb Atena, que li havia ofert el porradell; que jo feia igual al ciclamen, és clar, no pas a l’all. «És fàcil ser poeta —vaig pensar—. Podria composar tot un cant en una sola nit, em sembla». De tota manera, em vaig aturar als seixanta versos i els vaig memoritzar; si hagués intentat fer-ne més, probablement els hauria oblidat tots. Així va començar el meu gran poema èpic, tot i que encara no havia pres una forma concreta al cervell. L’Eumeu, quan li vaig explicar, més tard, aquella experiència, n’atorgà el mèrit a la deessa Cerdo, que inspira poesia i oracles a més de protegir els porquerols; però jo crec que va ser tot gràcies a les puces que em van fer estar desperta. De seguida que es van començar a veure les primeres lluors de l’alba a través del forat del fum, vaig treure la balda, vaig sortir corrents a la fredor de l’eixida i em vaig enfilar una mica sobre el mur per mirar si veia en Clitoneu, que no podia trigar a arribar, pel tortuós camí de l’oest, des d’Halícies. Feia poca estona que estava allà esperant, quan em vaig espantar en sentir cridar el meu nom i ja tenia en Clitoneu al costat. Els gossos, que el coneixien prou bé, no n’havien anunciat l’arribada amb aquell rebombori habitual que feia glaçar la sang dins les venes. L’Eumeu ja cridava a en Mesauli que portés pa i vi i una plata de carn freda. Vam entrar a la cabana, vam revifar el foc i vam esmorzar; però com que en Clitoneu no feia cap al·lusió al seu viatge, només que s’havia aixoplugat en un santuari del camí al moment de la tempesta, i com que jo em retenia de fer preguntes, tot i que òbviament em moria de ganes de saber quines noves portava, l’Eumeu va sortir per ocupar-se dels porcs.

—Bones notícies? —vaig preguntar mentre tancava la porta.

—Bones notícies —va contestar en Clitoneu sense gaire entusiasme—. He vist l’Hàlios i m’ha promès ajuda. Deixa que t’expliqui com ha anat. El vent bufava totalment de popa després que vam haver passat el cap Lilibeu i vam arribar a Minoa a la tarda de l’endemà. Naturalment, els guàrdies sículs del port ens van rebre amb recel (la nostra embarcació devia ser la primera nau d’èlims que s’hi acostava en cinc anys) però, en sentir que portava un missatge urgent per a l’Hàlios, van canviar d’actitud. L’Hàlios ha construït un palau d’estil grec per al rei, bastant semblant al nostre però més petit, i quan hi vaig arribar unes joves esclaves em van banyar, em van ungir amb oli i em van portar roba neta. Després van posar una cadira davant una taula de fusta polida d’olivera i les mateixes noies van portar una gran varietat de peix i de caça, una peça llarga de vedella i salses i llaminadures; i vi en una copa d’or. Ah, i les banyes de la vedella les havien daurades en honor de la deessa sícula de la lluna, Cardo, que és més o menys igual que la Cerdo de l’Eumeu. Finalment va aparèixer l’Hàlios i es va asseure davant meu, com si no em reconegués i massa educat per dir cap paraula abans no hagués acabat de menjar; però m’estudiava atentament. Se’l veia content i pròsper i els minoencs semblaven tenir-li més respecte que no ha aconseguit mai cap grec a la seva terra. Vaig acabar l’àpat; una noia em va portar un bol d’argent d’aigua calenta, em rentà les mans greixoses i me les eixugà amb una roba de lli.

»Llavors l’Hàlios va preguntar prudentment:

»“Qui ets, noble senyor? La teva capa evidencia que ets de sang reial, i també tot el teu equipatge. Em diuen que portes un missatge per a mi, però encara no he sabut qui me l’envia”.

»“Estimat Hàlios, és que no em reconeixes? —vaig exclamar—. Sóc el teu germà Clitoneu, vingut aquí de part de la teva mare i de la teva germana Nausica”.

»La seva expressió va entendrir-se i es va posar la capa de porpra davant els ulls per amagar les llàgrimes. Llavors em va preguntar si estaves bé. T’haig de dir, a propòsit de tot això, que l’Hàlios està tan siculitzat que ningú no diria que és un èlim, si no fos per la seva alçada. Va tenir una sort extraordinària, quan va arribar allà. Es veu que el Consell havia ordenat al rei de triar un gendre i presumpte hereu als jocs anuals que celebraven en honor del fundador de Minoa. Però dels dos únics candidats que en van resultar, un havia perdut un ull al combat de lluita i l’altre s’havia quedat sense orella al d’espasa. Davant tot això, l’oracle de Cardo es va pronunciar dient que només homes sencers podien regnar a Minoa i que l’hereu triat per la deessa arribava llavors de l’oest, amb el cor ple d’una ira que caldria assuaujar per tots els mitjans. La sacerdotessa es referia a l’Hàlios i, segons diu ell, es basava en un coneixement diví i no en un servei d’intel·ligència ben organitzat.

—Si les notícies que portes fossin tan bones com has dit —vaig remugar—, hauries deixat les parts menys importants de la història per al final. Què ha dit o promès, l’Hàlios?

—Quan li vaig parlar del teu intent lleial de defensar-lo i el refús d’escoltar per part del pare, va respondre amb un profund sospir: «El pare em va creure capaç no només de cometre un bàrbar assassinat, sinó també de cometre perjuri: ja que vaig jurar per Zeus i Temis que era innocent. I, després d’haver-me maleït, em va treure de casa. Per tant, fins que no vingui en persona a absoldre’m de la maledicció i a donar-me’n una reparació, quin deure filial m’obliga envers ell? Tanmateix, per tu sento un gran afecte; i per la mare i la meva germaneta donaria gustosament la vida». Havent dit això, va cridar el lloctinent i li va ordenar que portés cent dotze fletxes noves amb la punta de bronze, dins els corresponents buiracs militars, amb vuit fletxes a cadascun. Llavors em va donar solemnement els buiracs i va dir:

»“Adverteix els pretendents sobre el senyal d’aquestes fletxes sícules, una per a cada un dels seus cors, que si no abandonen immediatament el vostre palau i us restitueixen quatre vegades el que us han robat, ni un de sol no en sobreviurà. Jo mateix em faré a la mar per atacar-los”.

»També t’envia un present: aquesta pinta de vori de Cària; mira les esfinxs vermelles que té! I aquest mirall cisellat per a la mare. Per a mi hi ha unes flassades brodades i un crater de plata i una llança de senglars, que he deixat a la nau. L’Hàlios m’ha acompanyat amb el carro fins als límits d’Halícies.

—De quina força serà la flota que es proposa enviar per ajudar-nos?

—Quan li vaig fer aquesta pregunta, em va confessar francament que la seva amenaça no tenia fonaments: els vaixells sículs no es poden enfrontar als nostres cinquanta rems drepanis si no és amb un desavantatge de dos a un. I tampoc no podria aplegar cap flota, gran o petita, si no era apel·lant als seus aliats de la costa i prometent-los una part del botí de Drèpan un cop l’hauria saquejada, que no era pas el que jo volia.

—Dit d’una altra manera, tornem a ser allà on érem?

—Això sembla: sinó que la seva amenaça espanti els teus pretendents, com és possible que passi.

—Clitoneu, ha passat una cosa important mentre eres fora. Podria resultar fins i tot prou important perquè no en diguessis res als pretendents, d’aquestes fletxes. Demà a l’hora de dinar l’oncle anunciarà que ja he estat promesa en matrimoni a un cosí matern que ha arribat inesperadament aquí des de la sorrenca Pilós.

Em va mirar com si no entengués res; però de la incredulitat va passar a l’interès i de l’interès a l’excitació quan li vaig parlar de l’Èton i de mi, tot i que vaig ometre la història de com ens havíem vist per primera vegada a Rèitron, si més no perquè l’Èton havia explicat a l’oncle les seves aventures d’una manera una mica diferent i no volia fer néixer cap dubte sobre la seva integritat.

—Jo també, potser, em formaré la mateixa bona opinió que se n’ha fet l’oncle, d’aquest cretenc —digué finalment en Clitoneu—. Però, i i si fa causa comuna amb l’Antínous i l’Eurímac? I si es guanya la possibilitat de tornar a casa renunciant als drets sobre la teva mà?

—Ara és sota els roures —vaig dir jo—. Vés i jutja tu mateix si és un que juga al doble joc. La vella truja blanca, et puc dir que el considera una meravella.

En Clitoneu va tornar al cap d’una estona per dir-me fins a quin punt esperava sincerament que, al final, l’acord de casament entre l’Èton i jo no fos només una simulació; no havia conegut mai cap home que li hagués agradat tant a primera vista.

Això em va fer sentir incòmoda. Vaig respondre ràpidament:

—Sí, és molt agradable, però, com voldries que fos, si no, en aquestes circumstàncies? Un pobret sense ningú, sense vestits, fugit d’un vaixell d’esclaus, que ha aterrat en un país estranger i es troba acollit com a cosí per dos nobles rics! Creus possible que fes ostentació dels seus defectes, siguin quins siguin: mal geni, peresa, crueltat o gelosia? En aquestes circumstàncies, com puc jutjar-lo en tant que possible marit? Vinga, Clitoneu, sigues pràctic! No és avariciós ni fals, això t’ho asseguro; i si hagués cregut que ho era, certament que m’hauria negat a permetre a l’oncle Mèntor d’utilitzar-lo així. També admeto que és bell, respecte a la mitjana del poble, i ben plantat. Però, a part d’alguns membres del nostre casal, començant pel pare, coneixes algun home bell que no sigui ni estúpid ni vanitós? No corris tant, germà! El pla ha estat concebut només per guanyar temps, no per trobar-me un marit digne de la teva estimació. L’Èton mateix ho entén així. D’acord que la vella truja blanca n’ha dit coses molt afalagadores.

—En canvi l’Èton ha dit coses molt afalagadores de tu.

—Està fent pràctica per al seu paper. I suposo que jo he de fer veure també que sento alguna mica de tendresa envers ell.

—Vols dir que no t’agrada?

—En nom dels déus, que no s’imagini una cosa semblant! Tot i que potser, fins i tot si se t’escapava de dir-ho, no s’ho creuria. Un home com l’Èton espera que tota dona se n’enamori, encara que faci pudor de porc i tingui els cabells despentinats i plens de palla.

—M’agradaria veure’l vestit i armat correctament, Deu tenir un aspecte magnífic!

—Esperem que aviat tindrà l’ocasió de mostra-se amb tots els ornaments de què podem disposar.

—Creus que podem confiar en l’Eumeu i el seu fill?

—Fins a la mort. Quan sabrem a través de l’oncle quina resposta han donat els pretendents, m’hi confiaré una mica, a l’Eumeu. Se sent confós, naturalment, pel fet que ens trobem aquí i per totes aquestes anades i vingudes.

—Quines possibilitats hi ha que els pretendents acceptin l’Èton com a futur marit teu?

—Alguns se’n tornaran a casa, n’estic segura; però la majoria es quedarà: l’Eurímac, l’Antínous, en Ctèsip i la seva gent han anat massa enllà per tirar-se enrere. I, Clitoneu, estimat, el problema immediat amb què t’has d’enfrontar no és pas fàcil: com matar l’Eurímac sense veure’t embolicat en una baralla contra forces aclaparadores.

—Per què l’Eurímac en particular? Per què no el malvat Ctèsip, que va fer exiliar el nostre germà Hàlios, amb les seves mentides?

—Perquè l’Eurímac va assassinar en Laodames!

Quan li vaig haver explicat l’episodi de la camisola apedaçada, amb prou feines el vaig poder fer desistir de córrer immediatament a prendre’n venjança. De manera que me’l vaig endur a fer una passejada tranquil·la fins als roures i la font d’Aretusa, després de pregar-li insistentment que amagués la còlera perquè l’Èton no es pogués pensar que jo havia dit alguna cosa desagradable. En Clitoneu era prou bo per fer-me posar de bon humor i vam acabar ballant al so de la lira, perquè l’Èton havia après les nostres cançons populars de la seva mare captiva, tot i que no en sabia els passos per ballar-les. Després, en Clitoneu i ell van llançar venables a un fito i després vam agafar tres escarabats verds per fer-los fer una cursa. Les papallones, vermelles i grogues, voleiaven; les sargantanes prenien el sol sobre les pedres calentes i feia un dia tan bo i tan clar que es veia l’illa de Calipso que es retallava nítidament, al sud, lluny, molt lluny. Vam passar un matí molt alegre i els gossos, a l’aguait al voltant del bosquet de roures, amb les orelles dretes per descobrir qualsevol intrús, ens donaven una sensació de seguretat. Ens va arribar el so d’una veu llunyana:

—Ordres del noble Mèntor. Ens calen immediatament sis bacons ben grassos.

L’Eumeu va contestar cridant:

—Veniu a buscar-los!

—No podem, amb els teus maleïts gossos.

Em vaig apressar a intervenir-hi.

—Eumeu —vaig dir—, és millor que no deixis que aquests homes s’acostin. Permet-te de creure, per una vegada, que és veritat que el meu oncle ha demanat els bacons. El teu fill els pot baixar i portar-li aquest missatge. Té; l’haurà d’amagar al sarró.

Li vaig donar un tros d’escorça sobre el qual havia gravat: «Ens promet ajuda». Escriure més que això hauria estat desanimar l’oncle.

De manera que l’Eumeu, després d’haver cridat: «Espereu, que us donaré els porcs», se n’anà a triar els sis pitjors de la cort.

Vaig començar a inscriure els meus versos nocturns sobre l’escorça tova d’uns trossos de fusta de salze que l’Èton m’havia tallat, quatre versos a cada tros, millorant-los cada vegada; i puc dir que això causava sensació entre els porquerols que s’ho miraven i que em prenien per una bruixa. Havia tot just acabat i em disposava a fer un son a l’ombra d’un arbre, quan el fill de l’Eumeu, que havia tornat d’improvís, em saludà amb els llavis tremolosos i em tornà el missatge que li havia donat.

Vaig mirar el tros d’escorça per veure si hi portava una resposta, però no n’hi havia cap.

—Quina resposta t’ha donat, el noble Mèntor? —vaig preguntar.

Ell només va negar amb el cap i es va posar a plorar amb grans sanglots, eixugant-se les llàgrimes amb els artells, tots bruts.

L’Eumeu l’interrogà amb frases ràpides en sicà i després em digué tristament:

—Princesa Nausica, ahir al vespre jo plorava perquè el meu oracle m’havia advertit que no tornaria a veure mai més el teu noble oncle amb vida. Els seus enemics li van parar una emboscada al peu de la muntanya, allà on els pins fan una olor suau. Un venable, llançat des de darrere una roca, va travessar aquelles amples espatlles; i Hermes se n’emportà l’esperit, volant muntanya amunt, amb les seves sandàlies alades. Ha estat l’Antínous, l’assassí, tot i que els seus servents juren que encara era a casa esmorzant quan en Melanteu ha descobert el cadàver.

En Clitoneu, l’Èton i jo ens vam mirar sense poder dir res, però cada un estava prenent la mateixa decisió de venjar-se amb la sang.