CAPÍTOL TRES
LA PARTENÇA D’ODISSEU

Va passar l’hivern, la collita i la premsa de les olives, les cabres parien, les ovelles anyellaven, arribava el moment de fer el formatge, les orenetes, les guatlles i els cucuts tornaven de Líbia, la deessa de l’amor ascendia per la seva muntanya, les abelles omplien els arbres fruiters, els joves s’embarcaven per anar a pescar amb arpo la tonyina i el peix espasa, ja no necessitàvem flassades al llit i arribaven els primers vaixells mercants. Esperàvem veure arribar en Laodames o algun missatge d’ell que ens tranquil·litzés o, com a mínim, alguna notícia d’alguna mena; però durant un mes, o més encara, ni una paraula, i això que tots els ports de Sicília sabien la nostra preocupació. Llavors va arribar un mercader d’Híria, a Itàlia, per vendre’ns gerres de pedra treballada i joies dedàliques, l’art de fer les quals floria encara a la seva ciutat, antiga colònia de Creta. Era un bon tros d’home, però portava vestits brodats de flors a l’estil de Cnossos i un rinxolet que li queia sobre el front, cosa que va fer riure molt les meves cambreres.

De seguida que va ser en terra va demanar que el portessin a palau, on va fer els compliments de rigor al pare amb una excitació reprimida i, després de sopar —ja que es considera de mala educació tant per a l’hoste com per al convidat bescanviar altra cosa que no siguin compliments abans d’haver acabat—, parlà de la manera següent:

—Tinc bones notícies per a tu, senyor rei, sobre el teu fill perdut, el príncep Laodames. El vaig veure aquesta tardor entre els tesprocis de l’Epir i estava en perfecta salut, lloats siguin els déus! Sembla que la nau fenícia amb què havia sortit de Drèpan va encallar davant les costes rocoses de Corcira a causa d’una tempesta; però, tanmateix, ell va aconseguir salvar-se d’una mort segura. Sí, la quilla esbotzada surava a la deriva i s’hi va aferrar per mantenir-se a flor d’aigua, fins que les onades escumejants es van apaivagar i va poder remar amb les mans fins a terra. El rei de Corcira va acollir el teu fill esplèndidament, exclamant que era clarament un protegit de la deessa Tetis; i va descobrir de seguida que tenien un avantpassat comú: Zacint, un antic rei de Troia, besavi de la princesa Egesta. No només va cobrir en Laodames de riqueses, sinó que li donà a més una carta de presentació per a un altre parent llunyà, en Fidó, rei dels tesprocis, que es va mostrar igual de generós. El teu fill ha aplegat, doncs, una gran quantitat d’or i plata, ambre, cuirasses, bibelots de vori, copes, calderes i trespeus: suficient, podríem dir, per enriquir els seus descendents fins a la desena generació. Quan me’l vaig trobar, acabava de consultar l’oracle de Zeus als roures de Dodona. El vaig convidar a beure unes quantes copes i em va encomanar a tu, senyor, assegurant-me que trobaria un mercat obert a les meves mercaderies entre aquests súbdits teus, els èlims, que tant saben veure què és cosa bona. Espera tornar a ser aquí cap a l’època de les primeres figues, però no abans, perquè l’oracle l’ha advertit, vés a saber per què, que no havia de córrer a tornar a casa. No, senyor, no va poder salvar ni la seva roba, del naufragi: només portava un parrac per cobrir-se i un amulet de corall al coll, quan els hospitalaris corcireus se’l van trobar mig mort a la platja, amb els llargs cabells plens de crostes de sal.

Ja us podeu imaginar quin alleujament van proporcionar aquestes paraules al pare, que picava de mans com una criatura. En Clitoneu s’arrapà a una copa de vi i no va parar de beure fins a perdre els sentits. Em van cridar ràpidament i em van encarregar de trametre les bones noves a la Ctímene, que pràcticament ja havia deixat de menjar i beure. Es passava la major part del dia al llit, sotmesa a freqüents atacs de sanglots histèrics. Poques vegades he portat un missatge més promptament ni me n’han donat les gràcies amb més vehemència… ni he tingut menys confiança que fos cert. Semblava que no hi havia res prou bo per al mercader hiri: el pare va convocar el Consell General dels èlims i va anunciar que l’endemà a la nit hi hauria un festí d’homenatge al nostre benefactor al pati dels banquets. Cadascuna de les dotze tribus hi havia d’enviar representants. Se sacrificarien una dotzena de bens, vuit porcs i dos vedells i hi hauria pa i vi a dojo, i en Demòdoc, el poeta més famós de Sicília, un dels Fills d’Homer, el poeta cec, i cec ell també, havia consentit a cantar la Guerra de Troia.

Van venir-hi més de cent persones, al festí, tothom amb el vestit de cerimònia. S’alçaven himnes de joia a Zeus mentre sacrificaven els animals, els escorxaven i els rostien al pati dels sacrificis. En Demòdoc, que a part de ser cec no té dents, seia en una cadira incrustada de plata, amb l’esquena contra una de les columnes del claustre i l’arpa de set cordes feta de banya d’òrix penjada ben a prop d’ell, de manera que la pogués agafar fàcilment. Al costat, sobre la taula coberta d’incrustacions, el majordom, en Pontònous, li havia posat una copa de vi per refrescar-se durant les pauses entre cant i cant i una cistella amb pa. Fent un semicercle al voltant del vell, a una distància respectable, hi havia disposades una vintena de taules portàtils, de fusta de faig, encerades i brillants, cadascuna amb una gran plata de coure polit plena de trossos fumejants de be, de porc i de vedell. Jo pensava, com sempre: «Que fastigós és com mengen els homes, arrencant trossos de carn tallats amb les dagues i entaforant-se’ls a la boca fins que el suc els regalima pels canells i la barbeta!». Alguns, pocs, feien servir el pa per eixugar-se; els altres ni tan sols s’hi amoïnaven. En Pontònous no deixava de fer córrer el vi: la seva vista d’àguila descobria qualsevol copa o qualsevol calze que hagués quedat buit. Eren els nostres millors calzes. Sempre tenim por, al final d’un banquet, que algú se n’haurà emportat un sense adonar-se’n, encara que tots estan o segellats o gravats amb la marca de palau (que és un gos de caça que trosseja un cervatell) i, per tant, són fàcils de rastrejar. N’hi ha alguns de plata, altres d’or, alguns són d’alabastre o liparita treballats i, tres o quatre, de ceràmica egípcia.

Al mercader hiri, que es proclamava descendent de Sarpèdon, el germà del rei Minos, se li va donar la part d’honor, tota una costellada de vedell, i un glop del nostre millor vi negre en un calze de cristall de roca. Després d’haver-se begut un parell de pintes d’aquesta beguda excepcional, moderadament temperada amb aigua, es baté el pit, es picà el front i exclamà que s’havia descuidat de lliurar els records afectuosos que en Laodames li havia donat per a la seva dona, pares i germans i per als ciutadans principals de Drèpan. Els els lliurà, doncs, enmig d’un silenci respectuós i, tot i que les frases no eren de l’estil d’en Laodames, van donar alegria. També ens va dir que en Laodames pensava posar la proa cap a casa des de la sorrenca Pilos, a l’Èlide.

Llavors, a nosaltres, les dones, se’ns comunica que el nostre festí era a punt i vam baixar totes en tropa al menjador. Els homes consideren motiu d’orgull menjar sempre molt; i, per educació, quan els conviden a un sopar, s’abraonen sobre el menjar com si s’estiguessin morint de gana. Nosaltres, les dones, passem amb només la meitat del menjar i el beure i no som pas menys robustes. Personalment, no puc suportar veure una noia de casa bona, per més afamada que estigui, que es vessa el vi o la salsa sobre el vestit; i si mai enxampo alguna de les meves cambreres ficant tot el morro dins la menjadora, com es diu vulgarment, a la següent hora de menjar l’envio a moldre gra a la pitjor de les nostres moles.

Quan els homes es van reconèixer vençuts per l’abundància que tenien al davant, van començar a passar esclaus amb tovalloles, esponges i palanganes d’aigua calenta amb una mica de vinagre, perquè els convidats es rentessin les mans; mentrestant, altres desembarassaven les taules i portaven les restes del menjar a la gentada expectant reunida al pati dels sacrificis. Llavors començà en Demòdoc i va cantar la Partença d’Odisseu cap a Troia, que havia escollit per honorar els foceus, perquè l’avi d’Odisseu, Autòlic, el seu avantpassat, diuen que va viure al Parnàs de la Fòcida on hi ha Delfos, el santuari profètic d’Apol·lo. Després d’invocar les muses, que Apol·lo hi havia portat des de l’erma fredor del nord i que festejava a les nobles sales de Delfos, en Demòdoc va descriure l’arribada a Esparta dels pretendents de la reina Helena.

Aquesta era la història que explicava i havia fet venir amb ell dues acròbates, que feien salts mortals al ritme de la música i il·lustraven els episodis dramàtics amb gestos de mim.

Quan Helena, la bella filla de Leda, arribà a l’edat adulta, tots els prínceps de Grècia anaren al palau del seu pare adoptiu, el rei Tindareu, amb rics presents o bé hi enviaren parents per representar-los. Hi havia l’argiu Diomedes, que acabava d’aconseguir la seva victòria de Tebes, i els eàcides, Àiax i Teucre; Idomeneu, rei de Creta; el cosí d’Aquil·les, Patrocle; l’atenès Menesteu; i molts altres. Odisseu, d’Ítaca, el nét d’Autòlic, també hi va anar, però amb les mans buides, conscient que no tenia ni la més mínima oportunitat, perquè, tot i que Càstor i Pòl·lux, els germans d’Helena, volien que es casés amb Menesteu d’Atenes, ella seria, lògicament, entregada al príncep Menelau, el més ric dels aqueus, que era representat pel poderós gendre de Tindareu, Agamèmnon.

El rei Tindareu no va rebutjar cap pretendent però, d’altra banda, no va acceptar cap dels presents que li oferien; perquè temia que si mostrava la seva parcialitat per un qualsevol dels prínceps, els altres es podien enfadar. Odisseu, un dia, li preguntà:

—Si et dic com evitar baralles, tu, a canvi, m’ajudaràs a aconseguir la mà de la teva neboda Penèlope, la filla del meu senyor Icari?

—Fet! —exclamà Tindareu.

—Llavors —continuà Odisseu—, aquest és el meu consell: fes que tots els pretendents d’Helena jurin defensar el que li sigui escollit com a espòs contra qualsevol altre que envegi la seva sort.

Tindareu trobà que seria una acció prudent. Després de sacrificar i esquarterar un cavall, féu que els pretendents repetissin sobre els membres sangonents el jurament que havia formulat Odisseu, després féu enterrar els membres en un lloc que encara es coneix amb el nom de «la tomba del cavall».

No se sap si va ser el propi Tindareu que va triar qui seria el marit d’Helena o bé va ser ella mateixa que mostrà la seva preferència coronant-lo amb una garlanda de flors. En tot cas, es casà amb Menelau, que esdevingué rei d’Esparta després de la mort de Tindareu i la deïficació dels Dioscurs. Però el seu matrimoni estava condemnat al fracàs: anys abans, mentre feia uns sacrificis als déus, Tindareu, per descuit, havia passat estúpidament per alt Afrodita, que es venjà jurant que les seves tres filles —Clitemnestra, Timandra i Helena— serien famoses pels seus adulteris.

Per què, es preguntava en Demòdoc, Zeus i la seva tia, la titana Temis, van planejar la guerra de Troia? Potser per fer famosa Helena per haver embolicat en un conflicte Europa i Àsia? O per exaltar la raça dels semidéus i al mateix temps disminuir les tribus massa nombroses que pesaven sobre la superfície de la Mare Terra? Les seves raons, ai!, seran sempre un misteri, però la decisió ja era presa quan Eris féu aparèixer la poma d’or amb la inscripció «Per a la més bella» al casament de Peleu i Tetis.

Zeus totpoderós refusà de fer d’àrbitre de la consegüent disputa entre Hera, Atena i Afrodita, que la reclamaven totes tres com a seva, i féu que Hermes les acompanyés al mont Ida, on Paris, el fill de Príam perdut des de feia molt temps, faria d’àrbitre.

Paris feia pasturar els ramats al Gàrgar, el pic més alt de l’Ida, quan se li aparegué Hermes, acompanyat d’Hera, Atena i Afrodita. Hermes li lliurà, doncs, la poma d’or de la discòrdia i el missatge de Zeus, que deia: «Paris, ja que ets tan bell com entès en afers del cor, Zeus et mana decidir quina d’aquestes deesses és la més bella i entregar a la guanyadora aquest premi d’or».

Paris agafà la poma sense gaire convenciment.

—Com pot un simple guarda dels ramats com jo ser jutge de la bellesa divina? —exclamà—. Dividiré el fruit en parts iguals entre totes tres.

—No, no! No pots desobeir Zeus totpoderós! —exclamà Hermes—. I jo tampoc no estic autoritzat a donar-te consell. Fes servir la teva intel·ligència natural.

—Doncs així sia —sospirà Paris—. Però abans prego a les perdedores que no s’ofenguin amb mi. Sóc un simple ésser humà, susceptible de cometre els errors més estúpids.

Totes tres deesses es comprometeren a acceptar el seu veredicte.

—Les he de jutjar tal com estan? —preguntà Paris a Hermes—. O bé haurien de ser nues?

—Les has de decidir tu, les regles del joc —contestà Hermes amb un somriure prudent.

—En aquest cas, si us plau, us podríeu treure la roba?

Hermes digué a les deesses que obeïssin i es girà, discretament, d’esquena.

Afrodita va estar llesta de seguida, però Atena insistí que s’havia de treure també el famós cinyell màgic, que li donava un avantatge injust, ja que feia que tothom s’enamorés de qui el portava.

—Molt bé —digué Afrodita plena de despit—. D’acord, però amb la condició que tu et treguis el casc. Estàs horrible, sense.

—Si us plau —exclamà Paris picant de mans per restablir l’ordre—, examinaré les competidores d’una en una, així evitarem discussions molestes. Endavant, divina Hera! Vosaltres dues, deesses, i sereu tan amables de deixar-nos un moment?

—Mira’m a consciència —digué Hera, girant-se a poc a poc i desplegant tota la seva magnífica figura— i recorda que si em jutges a mi com a la més bella, et faré senyor de tota l’Àsia i l’home més ric del món.

—No em penso deixar subornar, senyora… Ah, be, gràcies. Ara ja he vist tot el que havia de veure. Endavant, divina Atena!

—Ja sóc aquí —digué Atena avançant amb decisió; però com que no és pas menys tímida que virginal, es tapava tant com podia el cos amb l’ègida—. Escolta, Paris —digué—, si tens prou seny per donar-me a mi el premi, et faré vencedor en tots els combats, a més de l’home més bell i més savi de tota la terra.

—Jo sóc un humil pastor, no pas un soldat —digué Paris, a qui la interposició de l’ègida feia una mica de nosa—. Saps prou bé que la pau regna per tota la Lídia i la Frígia i que la sobirania del rei Príam és incontestada. Però et prometo que estudiaré seriosament la teva reivindicació de la poma. Ja et pots tornar a vestir i posar-te el casc. Afrodita és a punt?

Afrodita s’acostà a poc a poc i Paris es posà vermell, perquè se li acostava tant que gairebé es tocaven. L’envoltava un perfum de nards i de roses.

—Fixa-t’hi bé, si et plau, no deixis de mirar res… A propòsit, de seguida que t’he vist, he dit a Hermes: «Vet aquí verament l’home més bell de tota la Frígia! Per què malgasta la seva vida aquí, en aquest desert, fent pasturar aquest estúpid bestiar?». I doncs, per què, Paris? Per què no te’n vas en una ciutat, a portar una vida civilitzada? Què hi perdries, casant-te amb algú com Helena d’Esparta, una dona gairebé tan bella com jo i no pas menys apassionada? Estic segura que, tan bon punt et coneixerà abandonarà la seva casa, la seva família, tot, per convertir-se en la teva amistançada. Segur que n’has sentit a parlar, d’Helena, oi?

—Fins ara no, senyora. T’estaria molt agraït si me la descrivies.

—Helena és bonica i de complexió delicada, ja que va ser covada en un ou cigne. Pot proclamar-se filla de Zeus, li encanta la caça i la lluita, va ser causa d’una guerra quan encara era una criatura; i, quan va ser gran, tots els prínceps de Grècia eren els seus pretendents. Actualment és l’esposa de Menelau, germà del noble rei Agamèmnon; però això no té importància: pot ser teva si tu ho vols.

—Com és possible, si ja és casada?

—Déus del cel! Com pots ser tan innocent? Que no ho has sentit a dir mai que la meva missió divina és arreglar afers d’aquesta mena? Et suggereixo ara que vagis per tot Grècia, amb el meu fill Eros com a guia. Quan arribareu a Esparta, ell obligarà Helena a enamorar-se bojament de tu.

—Ho podries jurar? —preguntà Paris amb gran excitació.

Afrodita ho jurà solemnement per l’Estígia i Paris, sense pensar-s’ho dues vegades, li atorgà la poma d’or.

Amb aquest judici incorregué en el ressentiment tant d’Hera com d’Atena, que se n’anaren de bracet a planejar la destrucció de Troia; mentre que Afrodita, arborant un somriure entremaliat al seu rostre inigualable, es quedava rumiant com mantenir la seva promesa de la millor manera.

—Èlims del mont Èrix —exclamà en Demòdoc—, cap deessa en tot l’univers no és tan poderosa com la nostra Afrodita!

No em va agradar aquesta afirmació extremament parcial. La competició era només per saber qui era la més bella, no pas la més sàvia o la més forta; i Homer explica que un cop que Afrodita va voler lluitar a la plana troiana, va haver de fugir, ferida per un mer mortal.

En Demòdoc tornà a penjar la lira al seu lloc i començà a xarrupar el vi i mastegar el pa amb la seva boca esdentegada. El pare, llavors, tossí i digué:

—Una història molt bonica i molt ben contada, venerable Demòdoc. Els mateixos déus que t’han privat dels ulls i de totes trenta-dues dents t’han donat a canvi una veu esplèndida i una memòria inexhaurible. Però digues, és realment aquesta tota la veritat? Em costa de creure que la fuga del fill quaranta-vuitè o quaranta-novè de Príam amb una reina espartana provoqués la guerra de Troia, que implicà gairebé totes les ciutats de Grècia i de l’Àsia Menor i que devia causar un centenar de milers de baixes, d’una mena o altra. Seria diferent si almenys Paris hagués intentat apoderar-se del tron d’Esparta. Digues: quin valor, en bestiar o en metall, donaries a una esposa que després de nou anys de matrimoni no havia estat capaç de donar un fill a Menelau i que, a més, pertanyia a una família notòriament adúltera? La seva pèrdua en drets maritals s’hauria pogut arreglar amb unes deu o vint lliures d’or, com a màxim.

—Jo explico la història tal com ha arribat a nosaltres des del nostre avantpassat, el diví Homer —digué en Demòdoc amb una certa brusquedat.

—És clar que les dones —persistia el pare— poden provocar seriosos conflictes locals, sobretot quan són hereves i casar-s’hi representa una transferència de propietats; però el que tampoc no puc creure és que els pretendents d’Helena es llancessin a una guerra a l’altra banda del mar en profit de Menelau, que es veia clarament destinat a ser escollit com a futur nuvi, o que el pare i els germans de Paris acceptessin lluitar contra ells per la defensa de Troia durant deu anys, en lloc de tornar-los-la.

—Totes les guerres civils són dinàstiques, senyor rei; totes les guerres d’ultramar són guerres de comerç —assentí el robust mercader hiri—. I Troia, que havia estat fundada conjuntament pels nostres avantpassats cretencs, alguns dels frigis de la zona i una tropa d’eàcides de l’est de Grècia, era en aquell temps la ciutat més important d’Àsia. Troia dominava l’Hel·lespont i controlava, per tant, el ric comerç de la mar Negra i més enllà encara; or, plata, ferro, cinabri, fusta per a la construcció de vaixells, lli, cànem, peix assecat, oli i jade de la Xina. Sobre la plana de l’Escamandre es feia una gran fira anual, concorreguda per mercaders de tot el món; tots portaven presents al rei de Troia, que els protegia, a canvi, mentre durava la fira i els proporcionava menjar i aigua potable. Però els reis de Troia eren de llinatge frigi i per tant no deixaven que ni grecs ni cretencs comerciessin directament amb els pobles de la mar Negra. Una generació abans, el pare de Príam, Laomedont, havia volgut impedir que la nau mísia Argo es fes a la mar per anar a buscar el velló d’or, que era dins un temple de la Còlquida, però la nau seguí el seu camí; i els mateixos Fills d’Homer conten com Hèracles, que era un dels membres de la seva tripulació, desembarcà més tard a Frígia i, després d’aplegar alguns aliats, s’apoderà de Troia en un no res i castigà Laomedont per la seva cobdícia i la seva obstinació.

—Exacte! —exclamà el pare—. La història és tan simple com el pom polit d’aquesta porta! Aquests cretencs i els eàcides de Grècia, en tant que col·laboradors de la construcció de Troia, que havia de protegir els seus interessos comercials a la mar Negra, es van trobar l’entrada de l’Hel·lespont barrada: el rei Príam havia fet construir forts poderosos a Sestos i a Abidos per controlar els estrets. Van protestar sense èxit davant el rei i llavors van demanar als seus aliats aqueus d’ajudar-los a prendre represàlies, prometent-los, si l’expedició tenia èxit, que compartirien amb ells el botí. Agamèmnon, noble rei de Micenes, acceptà de ser el cap de l’expedició i persuadí Odisseu d’afegir-s’hi, perquè Odisseu era rei de les illes Jòniques, llar del meu avantpassat Zacint, un dels fundadors cretencs de Troia. De manera que, durant una reunió al temple de la deessa espartana Helle, van sacrificar un cavall en honor seu i feren juraments solemnes sobre els membres esquarterats. Juraren alliberar els estrets que portaven el seu nom (parlo de l’Hel·lespont) i obrir-los a la navegació grega. No crec que ningú amb experiència pugui voler contradir el meu raonament. Ara, si et plau, Demòdoc, continua el teu cant, quan t’hagis esbandit ben bé les genives i el coll.

En Demòdoc contestà:

—Rei Alfides, ja que menysprees la història de la visita de Paris a la cort d’Esparta i les seves gestes subsegüents a Fenícia, et demano permís per ometre avui aquest cant i passar al relat menys problemàtic de la partença d’Odisseu cap a Troia.

—No, no! Et prego, no ometis ni un sol vers del cicle —exclamà el pare— només a causa meva. És clar que mantinc que el relat de com es comportà Paris a Esparta no és pas especialment instructiu ni especialment edificant: fent-li la cort amb sospirs profunds i mirades tendres, posant sempre els llavis sobre la part de la vora del calze on ella havia begut. Els homes i les dones no haurien de sopar mai plegats, excepte a les reunions familiars, no hi esteu d’acord? I allò de guixar amb el vi que s’havia vessat «Estimo Helena!» sobre la taula; i allò altre d’Afrodita, que cegà els ulls de Menelau davant tota aquesta comèdia descarada. Valenta història per cantar-la davant dones joves i impressionables! I si almenys els crims de Paris haguessin estat castigats! Va fruir d’Helena durant deu anys, fins que, de fet, la seva bellesa s’havia esvanit, com és lògic en una dona que arriba als quaranta, i llavors es guanyà una fama immortal matant Aquil·les, l’heroi més gran del moment, i, com que morí gloriosament en combat, va ser sepultat amb honors d’heroi. No, no! Feu servir el seny, nobles i senyors. Deixeu-me mantenir la meva opinió, que he estudiat prou bé, que Helena no hi anà pas, a Troia.

El pare és un home simple i pràctic i a la mare sempre li ha resultat impossible discutir-hi quan es posa en actitud provocadora. M’hauria agradat entrar al pati dels banquets i dir:

—Pare, aquest no és el moment de fer servir la paraula «seny». Si et plau, mira d’entendre que un poema homèric es canta acompanyat de la lira i que, per tant, està pensat per entretenir, ni més ni menys. L’ensenyament moral o històric és tota una altra cosa, que proporcionen els sacerdots i els vells consellers als joves que s’agrupen al seu voltant, al vespre, després de l’esport del dia. En tals ocasions, la lira calla; no s’observa el silenci religiós; els joves fan preguntes racionals i se’ls contesta racionalment. Se suposa que els Fills d’Homer saben què se n’espera, d’ells. Fa com a mínim un parell de segles que fan d’aedes professionals i realment poques de les seves històries deixen de parlar de les desgràcies causades per l’amor. És això el que n’espera el públic: poemes d’amor i poemes de guerra. Ves quin entreteniment que seria, un poema èpic d’una guerra comercial!

Però, per vergonya, no m’hi vaig atrevir i, de tota manera, el meu retret no hauria fet cap efecte. Seguí un silenci feixuc i, al cap d’una mica, en Demòdoc, amb un cert enuig, se saltà uns quinze centenars de versos i començà a declamar el Convocament d’Odisseu.

Vet aquí què ens va dir:

El rei Odisseu d’Ítaca es casà amb Penèlope, filla d’Icari, després d’haver guanyat la cursa dels pretendents pel carrer d’Esparta que es diu Afeta. Icari havia dit: «Un, dos, tres» i després havia picat subtilment de mans, en lloc de cridar: «Va!», amb la qual cosa tots els pretendents excepte Odisseu es van llançar i van ser immediatament desqualificats. Perquè Odisseu, que n’havia estat prèviament avisat, s’esperà fins al crit de «Va!» i, per tant, ja que era l’únic competidor que quedava, va aconseguir el premi sense cap esforç, malgrat les seves cames tortes. Diuen que Icari implorà a Odisseu, a canvi del favor que li havia fet, que es quedés amb ell a Esparta i que, quan aquest ho refusà, va perseguir el carro en què anaven els nuvis pregant-los que tornessin. Odisseu, que havia tingut paciència fins llavors, es girà i digué a Penèlope: «O véns a Itaca per pròpia voluntat o bé, si prefereixes el teu pare, desmunta i deixa que continuï jo sol!». Penèlope, en resposta, s’abaixà el vel. Icari s’adonà que Odisseu estava en el seu dret i la deixà marxar i erigí una imatge a la Modèstia que es pot veure encara a unes quatre milles de la ciutat d’Esparta, on tingué lloc aquest incident.

Ara bé, Odisseu havia estat advertit per un oracle: «Si t’embarques per anar a Troia no tornaràs fins després de vint anys i, quan tornaràs, ho faràs sol i desheretat». Ell, per tant, canvià els seus vestits reials per uns parracs fastigosos i Agamèmnon, Menelau i Palamedes se’l trobaren amb una gorra de feltre en forma de mig ou sobre el cap, llaurant amb un ruc i un bou sota el mateix jou i llançant sal per sobre l’espatlla mentre avançava. Quan aparentà no reconèixer uns hostes tan distingits, Palamedes arrabassà Telèmac, infant, dels braços de Penèlope i el posà a terra davant la parella d’animals, que estava a punt de llaurar el desè solc. Odisseu s’apressà a frenar-los per no matar el seu fill únic i, quan els altres li recordaren el jurament que havia fet sobre els membres sangonents del cavall, no va tenir més remei que afegir-se a l’expedició.

—Espero que aquesta història sigui del teu gust, senyor rei —digué en Demòdoc amb to irritat, després d’haver estat a bastament aplaudit.

—Tens una veu deliciosa —respongué el pare—, però no em puc estar de notar que aquesta part del cicle tampoc no és gaire convincent. Si Odisseu volia fingir que era boig com a excusa per trencar la seva promesa, que és l’únic sentit que puc treure de la teva història, per què no va actuar de forma encara més irresponsable? Després de tot, hi ha molts pagesos pobres que posen junts un ruc i un bou, sota el jou (de fet, jo mateix he vist un sicà necessitat que llaurava amb un bou junyit a la pròpia dona) i, de gorra de feltre, és molt assenyat que els llauradors en portin una quan bufa el gregal. Ara, si jo hagués estat Odisseu, hi hauria posat un porc i una cabra, sota el jou, i m’hauria vestit de forma grotesca, amb plomes d’òliba, una tiara daurada i polaines de pell de serp, ha!, ha!

Jo tremolava de vergonya, de sentir adreçar-se al venerable Demòdoc amb aquell estil petulant i condescendent.

—I llaurar deu solcs rectes no és pas senyal de bogeria; per què no va conduir el grup amb fúria, fent una espiral cada vegada més gran? Hauria estat molt més convincent i hauria millorat molt la teva història, que no es tan còmica com es podria esperar d’un Fill d’Homer.

—Senyor rei —digué en Demòdoc, amb un somriure que s’acostava tant com s’atrevia a una ganyota de menyspreu—, vols dir que no vas errat d’osques? El meu gloriós avantpassat, que va compondre aquest poema, no diu enlloc que Odisseu fingís de ser boig. Odisseu portava la gorra de feltre dels mistagogs per indicar que estava profetitzant i que, per tant, tots els seus actes eren simbòlics. El bou i el ruc representen Zeus i Cronos, o bé l’estiu i l’hivern, si ho prefereixes; i cada solc sembrat de sal, un any malgastat. Estava demostrant la futilitat de la guerra a què havia estat convocat; però Palamedes, que tenia uns poders profètics superiors, agafà Telèmac i féu que l’arada s’aturés al desè solc, mostrant així que la batalla decisiva, que és el significat del nom «Telèmac», es disputaria al desè any, com va succeir realment.

La derrota del pare va ser acollida amb rialles i aplaudiments. Es posà vermell fins a la punta de les orelles i demostrà que encara tenia sentit comú: tallà una gran porció de porc rostit per a en Demòdoc, amb la pell ben torrada, i la féu a mans d’un patge perquè la hi portés; a més, li va prometre una vara nova, amb el pom d’or, feta de fusta de sanguinyol, per guiar els seus passos i augmentar la seva notorietat. Però, tot i que acceptà el porc, en Demòdoc no va tornar a cantar o a tocar mai més al nostre palau; l’honor no li ho permetia. Alguns ciutadans fins i tot atribuïren les desgràcies que caigueren posteriorment sobre nosaltres a la seva mala voluntat, perquè Apol·lo ha atorgat als Fills d’Homer el poder de maleir, tanmateix, no puc creure que en Demòdoc ens volgués maleir, després d’acceptar un present que se li oferia per demanar-li excuses. Ens vam quedar amb en Femi, l’ajudant d’en Demòdoc, que havia arribat de Delos feia uns quants anys i encara estava perfeccionant el seu repertori sota la tutela de l’ancià; va ser ell qui em va ensenyar a llegir i escriure en caràcters calcídics. De moment, els ulls d’en Femi no han estat enfosquits per cap tel; el mal de la família s’apodera d’un Fill d’Homer només quan els cabells comencen a tornar-se-li blancs i quan, això diuen, el membre ja no es belluga. Pel que fa al mercader hiri, el pare insistí que cadascun dels dotze clans l’havia d’obsequiar amb algun objecte valuós: una caldera, un trespeus, un mantell o coses semblants; i es comprometé, un cop els tindria tots, a proporcionar-li un cofre de cedre on guardar-los i un calze d’or per demostrar-li la seva gratitud. Com a rei dels èlims tenia tot el dret de fer aquests requeriments als caps dels clans, com a pagament per la seva protecció i l’administració de la justícia; ells, tot i acceptar de mal grat el seu poder, obeïen sempre i ell els empenyia a refer-se de les despeses amb un nou tribut general sobre el poble.

El mercader hiri salpà tres dies després, ben satisfet de la seva visita (tot i que el pare, no se sap com, es descuidà el calze). S’havia desfet de les seves gerres i de les joies dedàliques al mercat amb un benefici substanciós i va fer riure els mercaders amb el seu parlament de comiat:

—Que la reina del cel faci caure una pluja de benediccions sobre vosaltres i que continueu a donar satisfaccions a les vostres dones i filles!

No el vam tornar a veure més. Cal dir que la mare i jo érem les úniques dues persones de Drèpan que no crèiem la seva història, però no en dèiem res per no desanimar la Ctímene, que havia recuperat ràpidament la gana i el bon humor i es passejava per casa cantant.

—Em pregunto com serà de llarg el meu collaret d’ambre —deia al meu germà Clitoneu—. Et sembla que tant com el que porta la mare de l’Eurímac?

—Honorable cunyada —contestà irat en Clitoneu—, encara que en trobi un de tres colzes de llarg, tot el dolor i la inquietud que aquesta teva demanda ha causat li trauran, per a mi, tota possible bellesa. Si fos tu, l’oferiria en vot a Apol·lo, ja que va consentir guardar l’odiós collaret d’Erífile i impedir-li de causar més mal entre les dones vanes.

—De cap manera! —exclamà la Ctímene—. En Laodames ho trobaria una mostra d’ingratitud.

Vaig rumiar molt aquella victòria d’Afrodita i vaig decidir que el seu és un poder cec i pervers que posa en ridícul les seves víctimes i les priva de tot sentiment de vergonya. Vaig compondre per a mi una història, basant-me en un escàndol dels primers temps de casada de la mare de l’Eurímac: aquell dia que la deessa va dir al seu marit, Hefest, el déu de la farga, que se n’anava a visitar el seu temple de Pafos, a Xipre.

—Vés, vés, esposa meva; jo aprofitaré la teva absència per visitar el meu temple de Lemnos —contestà Hefest.

Però com que la coneixia i sabia que era una mentidera inveterada, va tornar ràpidament aquella mateixa nit i se la trobà al llit amb Ares, el déu traci de la guerra. Tot coixejant, corregué a la farga i fabricà dues xarxes adamantines, més fines que un tel d’aranya i pràcticament invisibles. En fixà una sota el llit i l’altra la penjà d’una biga del sostre i, seguidament, en recollí i en lligà les puntes, formant així una gàbia irrompible que envoltava la parella que s’havia endormiscat. Llavors cridà ben fort les altres deïtats perquè fessin de testimonis d’aquell acte ignominiós d’adulteri i demanà a Zeus que li concedís el divorci. Afrodita, tot i que el pudor l’havia feta ruboritzar, no estava pas descontenta, al fons, que Hermes i Posidó haguessin vist com n’era, de bonica, sense ni tan sols una camisola, i com estava sempre disposada a enganyar el marit. Hera i Atena, en sentir-ho, ho trobaren repugnant i es negaren a assistir a aquell espectacle obscè d’exhibicionisme; però Afrodita, amb tot el seu desvergonyiment, s’explicà client que això de fer que la gent s’enamorés i enamorar-se ella mateixa era la divina tasca que li havien imposat les moires: qui, doncs, podia retreure-li-ho? Finalment les gràcies, les amigues d’Afrodita, la banyaren i la ungiren amb oli perfumat, la vestiren amb robes suaus, semitransparents, i li coronaren el cap amb una garlanda de roses. Estava tan irresistiblement encisadora que no només Hefest la va perdonar immediatament, sinó que a partir de llavors Hermes i Posidó es presentaven a casa seva, un dia l’un un dia l’altre, sempre que ell tenia feina a la farga. Un dia que es trobaren per un corredor de l’Olimp, Atena tractà Afrodita de deixada i de gandula, amb la qual cosa ella se n’anà amb un atac de mal geni, s’instal·là al teler d’Atena i mirà a veure com li sortia, això de teixir. Atena la sorprengué en plena acció i, com que teixir era la divina tasca que li havien imposat les moires, exasperada, li preguntà:

—Què et semblaria si jo em posés a treballar secretament en el teu negoci vergonyós? Molt bé, estimada col·lega, continua teixint! Jo no faré mai més una sola passada al teler. I espero que en quedis ben farta!

Llavors em vaig posar a pensar: «Són permissibles, aquestes bromes sobre els habitants de l’Olimp?». I vaig arribar a la conclusió que només ho són quan un déu o deessa és venerat en una forma ofensiva envers la decència i l’educació: quan els adulteris d’Afrodita, els robatoris i les mentides d’Hermes i el caràcter sanguinari d’Ares es perpetuen als cultes d’aquestes divinitats i els citen alguns mortals insensats per excusar la pròpia depravació. Homer porta encara més enllà del que jo gosaria el desdeny envers els habitants de l’Olimp: fa que infligeixin càstigs o atorguin protecció al gènere humà només per simple caprici i no per compensar-ne els mèrits morals i que es barallin entre ells de forma escandalosa. A més, a la Ilíada, Zeus envia un somni a Agamèmnon per enredar-lo, quan aquest havia actuat sempre de forma piadosa amb ell; i Atena, enviada per un conclave diví, convenç Pàndar perquè cometi un acte de traïdoria; i Hera utilitza un encís eròtic per distreure l’atenció de Zeus de la batalla que hi ha davant Troia; i tots els Olímpics es mofen amb crueltat de la coixesa del déu ferrer, causada per un campionat estrenu d’Hera, la seva mare, contra la brutalitat del seu padrastre.

Jo trobo aquestes anècdotes francament irreverents i em tapo les orelles i tots els sentits quan les declamen a palau. Un dia el pare se me’n va riure per això i m’explicà que Homer no té res d’irreverent: al contrari, a la Ilíada satiritza la teologia nova dels bàrbars doris. Perquè aquells fills d’Hèracles, després de destronar la gran deessa Rea —reconeguda un temps sobirana del món—, atorgaren el seu ceptre al déu del cel, Zeus; i en van fer el cap d’una família divina composta de deïtats cultivades per les tribus que els eren sotmeses, és a dir Hera d’Argos, Posidó d’Eubea, Atena d’Atenes, Apol·lo de la Fòcida, Hermes de l’Arcàdia, etcètera. Homer, m’explicava el pare, venerava en secret aquella deessa anterior i deplorava la confusió moral que havia provocat el saqueig dels seus centres de culte i caricaturitzava els capitosts doris en les persones desvergonyides, despietades, enganyadores, luxurioses, vanitoses, dels cabdills grecs.

Històricament és possible que el pare tingui raó, igual com quan va criticar la versió homèrica de la fugida d’Helena a Troia. Tanmateix, el Zeus, l’Hera, el Posidó, l’Atena i l’Apol·lo que jo venero dins el meu cor i que ell honora a l’altar del sacrifici són divinitats nobles, justes i dignes de confiança. Per a mi, Hermes és un cortès missatger i conductor d’ànimes, no pas un lladre; Ares lluita només per causes nobles; Afrodita…

Sí, confesso que Afrodita representa un problema difícil per al gènere humà. Reconec el seu terrible poder, igual com reconec el poder d’Hades, rei del món dels morts; però, és que no haig de condemnar Helena, Clitemnestra i Penèlope per haver embrutat el llit nupcial dels seus marits i haver esdevingut vituperi del seu sexe, en lloc de somriure dient: «Van ser devotes fidels d’Afrodita i van burlar-se dels lligams del matrimoni i de la llar per honorar-la més»? Els nasamonis de Líbia, els mesinoqueus del Pont, els gimnetes de les illes Balears i altres pobles igualment promiscus la poden honorar amb tota consistència moral; cap grec respectuós de la llei no pot fer-ho.

De tota manera, l’endemà vaig sacrificar una cabra jove a Afrodita, en vaig cremar els ossos de les cuixes amb tions de ginebre i vaig fer el vot de portar una ofrena a la deessa a dalt, al seu temple, quan en tingués l’ocasió. Ella hi viu entre l’arribada de les guatlles a la primavera i l’època de la verema; però després, com que el cim de la muntanya és fred i ple de núvols durant gairebé tot l’hivern, s’envola, diuen, cap a Líbia, en un carro tirat per coloms blancs. Llavors les seves sacerdotesses i els eunucs es refugien al seu confortable col·legi de la plana i s’emporten amb ells la imatge, dins una caixa de cedre, la bresca d’or que, diuen, va ser l’ofrena votiva del propi Dèdal a Èlime, i els colomars sagrats; i allà viuen durant els sis mesos següents, tan castament com els servidors d’Àrtemis o els d’Atena. L’ascensió anual de la deessa a l’Èrix i, després, el seu descens són celebrats amb escenes d’abandonament furiós al seu poder, especialment entre els sicans. El pare ha fet tot el que ha pogut per suprimir aquestes gatzares, que causen empipadors problemes de paternitat, però no se n’ha sortit. Només si hi ha alguna catàstrofe nacional durant l’hivern, la deessa torna a pujar a la muntanya, amb les sacerdotesses, els eunucs, la imatge, la bresca i els coloms; i llavors es procura que sigui propícia fent-li sacrificis importants i costosos, mentre els eunucs es deixuplinen els un als altres fins a fer-se sang, udolant en èxtasi. No la puc suportar, tota aquesta comèdia.