CAPÍTOL DEU
LA VELLA TRUJA BLANCA

A l’estiu, com vaig recordar l’oncle Mèntor, els moments millors per esmunyir-se fora del palau sense que ningú se n’adoni són una hora després de la mitjanit, quan tothom excepte el porter està dormint; i una hora després de dinar, quan tothom està fent la migdiada, inclòs el porter. Vam triar el moment de la migdiada. Jo havia explicat a la meva mare on anava i per què. Ella m’havia besat tendrament però sense fer cap comentari excepte:

—A la Ctímene l’haurem de convèncer que ets al llit amb febre perillosa.

—Esperem que ens ajudarà, almenys, l’Hàlios! —remugava el meu oncle mentre passàvem per fora els estables, sempre protegits per les oliveres. Tots dos portàvem sabates fortes i els vestits que teníem per a les feines més dures: llana basta fosca, sense cap mena d’ornament lluent o espurnejant. Ell portava la seva espasa i una bossa de provisions; jo tenia una daga amagada sota el vestit.

Vam aconseguir arribar al nostre embarcador sense que ens hagués vist ningú. El bot era a punt i vam travessar remant el port del sud fins a la platja de l’altre costat, evitant així les portes de la ciutat. Llavors ens vam dirigir terra endins i, per la gràcia d’Atena, no vam trobar ni una ànima per tot el camí dels aiguamolls. Finalment havíem deixat la ciutat d’Èrix a l’esquerra i érem al camí que puja lentament cap a Hiperea i el temple d’Afrodita que hi ha més enllà. El sol cremava literalment la pell, però en aquell viatge no podíem tornar enrere, per més que la suor se m’acumulava sobre les celles i em regalimava per les galtes cobertes de pols.

—Oncle —vaig dir al cap d’una estona—, quan en Clitoneu i jo érem petits i anàvem a fer excursions, tu ens animaves pel camí explicant-nos històries. La que jo preferia era aquella del rei que no moria. Explica-me-la una altra vegada.

—Amb aquesta calor, mentre pugem la muntanya?

—Jo portaré la bossa si fas això que et demano. Vull recordar els temps d’abans de tenir cap preocupació al món.

—Molt bé, hi consenteixo. No, estimada, puc portar també la bossa. De seguida serem sota els pins odorosos i llavors ja no em farà res… Sí, el rei es deia Ulisses. Diuen que Ulisses era nét d’Autòlic i avantpassat dels foceus.

—Com Odisseu.

—Com Odisseu —assentí l’oncle— i per això hi ha gent que confon Odisseu amb Ulisses. Aquesta és la història tal com la vaig sentir contar als mistagogs d’Egesta, que explicaven un ballet que s’hi havia representat abans, al pic de l’estiu:

»Autòlic, el foceu, havia estat un mestre de l’art del robatori, ja que Hermes li havia atorgat el poder de transformar per art de màgia qualsevol bèstia que robava, fer-li desaparèixer les banyes si en tenia, fer-la blanca si era negra i a l’inrevés. Així, doncs, encara que Sísif, rei de Corint, el seu veí, veia com els seus ramats anaven disminuint a poc a poc, mentre els d’Autòlic creixien, durant mesos no va poder-lo acusar de fellonia; de manera que, un dia, va marcar la part de dins de l’unglot de cadascuna de les seves bèsties amb un monograma o, segons diuen alguns, amb unes lletres que deien: “Robat per Autòlic”. Aquella mateixa nit, Autòlic va servir-se com de costum i al matí les petjades dels unglots al llarg del camí van donar a Sísif una prova prou evident per apel·lar a testimonis del robatori. Es va presentar als estables d’Autòlic, va identificar les bèsties robades gràcies a les marques dels unglots i, deixant que els seus seguidors se les tinguessin amb el lladre, va entrar al portal i, mentre a fora esclatava una discussió acalorada, va seduir la filla d’Autòlic, Anticlea, la dona de Laertes, l’argiu, que li va donar un fill: Ulisses. La forma de la seva concepció explica l’astúcia que va demostrar sempre i el seu sobrenom, “Hipsípilon”, que vol dir “de l’alt portal”.

»Doncs bé, un dia Zeus es va enamorar d’Egina, la filla del déu-riu Asop, i, disfressat de príncep aqueu, se la va emportar d’amagat. Asop, amb gran dolor, va marxar a buscar Egina i va arribar en primer lloc a Corint, on va preguntar al rei Sísif si sabia on era. “Sí que ho sé —va contestar Sísif—, però aquesta informació l’has de pagar proporcionant a la meva ciutadella una font perpètua”. Asop va acceptar i va fer brollar la font de Pirene al darrere del temple d’Afrodita. “Trobaràs Zeus en braços de la teva filla en un bosquet a cinc milles cap a l’oest —va dir Sísif— i, ja que ve a tomb, et diré que s’ha descuidat les seves armes invencibles”.

»Asop es va llançar a la persecució, va sorprendre Zeus en acte flagrant de seducció i el va obligar a fugir ignominiosament. Però Zeus, quan ningú no el veia, es va transformar en còdol i es va quedar immòbil fins que Asop va haver passat. Llavors va tornar d’esquitllentes a l’Olimp i, ja segur darrere els baluards, va apedregar Asop amb els seus llamps i trons. El pobre home encara va coix de les ferides que li va causar i sovint es troben trossos de carbó arrossegats per l’aigua sobre el llit del seu riu. Llavors Zeus va ordenar al seu germà Hades que s’emportés Sísif a l’infern i allà el castigués eternament per haver traït uns secrets divins. Però va ser Sísif qui, impertèrrit, va emmanillar el propi Hades, demanant-li que li expliqués com funcionaven les manilles i després tancant-les ràpidament. De manera que Hades va quedar empresonat durant uns dies a casa de Sísif… una situació ridícula, perquè no podia morir ningú, encara que l’haguessin decapitat o l’haguessin fet a miques. Finalment Ares, déu de la guerra, els interessos del qual perillaven amb tot això, va arribar corrents, va alliberar Hades i va fer ell mateix l’entrega de Sísif, fortament aferrat.

»Però Sísif tenia encara un altre estratagema de reserva. Abans de baixar a l’infern, havia prohibit a la seva esposa, Mèrope, que l’enterrés i, quan va arribar al palau d’Hades, es va adreçar directament a Persèfone, lamentant-se que, com a persona insepulta, no tenia cap dret dins els seus dominis: l’haurien d’haver deixat a l’altra banda de l’Estix. “Deixa’m tornar al món de la superfície —li va pregar—, arranjar les coses per al meu enterrament i venjar la negligència de què he estat objecte. La meva presència aquí és anòmala. D’aquí a tres dies seré a la teva disposició”. Persèfone es va deixar enganyar i li va concedir el que demanava, però Sísif, tot just es va tornar a trobar a la llum del sol, va renegar de la promesa que havia fet. Al final va intervenir Hermes per portar-lo arrossegant.

»Ulisses es va mostrar digne fill de Sísif: no moria, malgrat l’hostilitat continuada de tots els déus i tots els homes que el seu pare havia enredat. El déu Apol·lo, sota l’aparença d’un senglar, se li va abraonar mentre caçava al mont Parnàs i li va obrir la cuixa, com havia obert la cuixa a Adonis. Però Ulisses, tot i que el senyal li va quedar tota la vida i, de fet, d’això en va treure el nom, perquè Ulisses vol dir “cuixa ferida”, es va guarir amb l’herba que s’anomena porradell, que havia estat un do del seu rebesavi, Hermes, que era l’únic que el protegia. Per consell d’Hermes va reclutar una banda d’exiliats i d’aventurers i tots plegats van embarcar-se en una nau i van escapar-se de Grècia, amb l’esperança de fundar una colònia en alguna regió sobre la qual els Olímpics no hi tinguessin poder. Van fer cap a moltes illes: primer a l’illa d’Ogígia, on la reina Calipso va atreure Ulisses dins una cova profunda i li va oferir la poma de la immortalitat si accedia a dormir amb ella, cosa que ell va fer. Però no s’havia deixat enganyar i, tot i que va menjar la poma, va menjar també una mica de porradell, que va contrarestar l’encanteri mortal de Calipso. Després van fer cap a l’illa dels cimmeris, a l’extrem nord, on la nit i el dia es troben al crepuscle i enormes icebergs, perquè es diuen així, floten sobre un mar cobert de boira i esclafen els vaixells que hi passen entremig. Després, van fondejar al port de Portes Llunyanes, on Caribdis, la filla d’un rei caníbal, el va acollir dins el seu llit: i aquella nit li hauria xuclat la sang i se l’hauria menjat de viu en viu, però li va sentir el porradell a l’alè i va desistir.

»Llavors van fer vela cap a l’illa del Lament, on la reina Circe el va atendre molt bé i després el va tocar amb una vareta per convertir-lo en porc; però contra el porradell els seus encanteris no hi feien efecte. I després a l’illa de les Sirenes, on les dones-ocell canten dolçament sobre els ossos dels morts; però ell i els seus companys es van tapar les orelles amb cera. I a l’illa d’Eòlia, on les ànimes dels homes són vents; allà, la reina que el va acollir va intentar robar-li l’ànima i tancar-la dins una bossa de cuir; però altre cop el porradell el va salvar. I a l’illa dels Gossos, on l’encantadora Escil·la, després d’haver-ne fet el seu amant, es va transformar de sobte en una gossada de sis perdiguers blancs, d’orelles vermelles, que el van perseguir somicant i amb les barres cobertes de bromera; però el porradell els en va fer perdre la pista. Finalment, aquesta mateixa herba el va salvar d’Ino, la deessa blanca, que s’havia assegut a la borda del vaixell sota l’aparença d’una sirena fascinant, després l’havia lligat amb el mocador i l’havia arrossegat cap a la seva caverna del fons del mar; com que tenia porradell entre els llavis, Ulisses no es va ofegar. Set vegades, durant el viatge, havia escapat de la mort i cada vegada havia sacrificat un cabrit expiatori al Pare Zeus. Llavors va arribar a Ogígia, a l’extrem oest, on les vaques sagrades del Sol pasturen sota la vigilància d’una nimfa, Lampètia. Les va robar, com havia fet abans també Hèracles, i va aconseguir fugir sense dany, tot i que Lampètia l’havia lligat pels cabells al peu del seu llit i havia ordenat al seu germà Euritió de tallar-li el cap. Però els nusos dels cabells s’havien desfet tots sols, per efecte del porradell que és totpoderós. Llavors els déus, admirats perquè Ulisses havia sacrificat les bèsties robades a tots ells junts, el van convidar a viure a l’Olimp; perquè el seu destí era que no havia de morir mai.

En sentir altre cop aquella història, em va sorprendre com l’havia transformada la meva imaginació infantil, confonent-ne els incidents i relacionant-los amb escenaris coneguts. Les Portes Llunyanes, per exemple, eren el port i la fortalesa de Cefaledi, sobre la costa més amunt d’Egesta, on el pare m’havia portat durant un dels seus viatges reials, feia molt de temps; i el palau de Circe era el nostre, només que estava d’alguna manera enmig de la granja de porcs d’Eumeu; i les vaques sagrades del Sol eren un ramat de bèsties clapejades que el meu pare tenia en molta estima i que una banda de pirates havia intentat robar, una vegada, prop de Rèitron. L’illa d’Eòlia era Osteodes, tota sola al nord-oest i visible quan fa bon temps des de dalt del mont Èrix; com que no té aigua, només és bona per caçar foques i pescar llagostes. I l’illa de Calipso era Pantel·leria, que es pot veure els dies excepcionalment clars, lluny cap al sud, a mig camí de Líbia.

—Què és el porradell? —vaig preguntar.

—Una mena d’all amb la flor purpúria.

—I jo que me l’havia imaginat sempre tot blanc i perfumat com el ciclamen d’abril! Com és que s’ha fet tan famós a la màgia?

—A causa del seu color de porpra, sens dubte, i perquè, a diferència d’altres plantes, creix més de pressa quan hi ha lluna minvant i perquè resisteix els encanteris de les diverses deesses de la mort en vida amb qui s’havia topat Ulisses. La sardina, que tampoc és atreta per la lluna, té virtuts semblants i el seu fetge és, per tant, el rei contra el malastruc i les bruixes.

—N’estàs segur, que me l’explicaves exactament així, aquesta història?

—Prou. I si l’hagués de repetir d’aquí a deu anys, tampoc no hi canviaria pràcticament ni una paraula. És un mite, no pas un conte de velles com el de Conturà.

—No entenc què vols dir.

—Bé, els mitògrafs expliquen que un cert rei de Corint es va negar a morir quan el seu regnat s’havia acabat. En temps passats, se’n designava un cada any i quan l’any acabava se’l castrava amb un ullal de senglar i se’l sacrificava a Hera, deessa de la Lluna. Però aquell Ulisses corinti va enfrontar-se a la tradició i va continuar regnant durant vuit anys. I va instituir una Transmissió anual de la Corona, com quan el teu pare és exposat de cos present per un dia i se sacrifica una cabra a Zeus i també porcs als déus infernals. Les visites a les set illes són una al·legoria de les set vegades que escapa de la mort, una cada any. Al final de l’any vuitè, Ulisses hauria d’haver baixat al món subterrani, com el seu pare, Sísif; però per una dispensa divina el van deixar viure més enllà del terme de la seva vida natural. Per això es diu que els déus li van concedir la immortalitat. De tota manera, cada any que feia nou, per recordar l’antic costum, oferia a Zeus un toro clapejat en lloc d’una cabra; com fa també el teu pare.

No li estava pas agraïda, hauria preferit que no hagués fet malbé la història amb aquelles explicacions.

—Detesto les al·legories i els símbols. A propòsit, oncle, què passa si el rei no apareix a temps per a la Transmissió de la Corona?

—El regent pren el seu lloc, però es considera de mala astrugància. Per tant podem esperar que el teu pare tornarà a ser aquí abans de trenta dies, llevat que…

—Llevat que què?

—Ai, Nausica, de vegades penso que cap de nosaltres no sobreviurà a aquesta prova!

Vam continuar fatigosament amunt, preocupats, amb aturades freqüents perquè l’ascensió no tenia pas menys de tres mil peus. Jo no estic acostumada a pujar muntanyes i l’oncle Mèntor tenia una cama ranca, de resultes d’un accident de carro. Però no ens vam trobar ningú i la vista era meravellosa, amb totes les illes que s’estenien davant nostre, semblants a les que havia visitat Ulisses: Hiera, finalment del tot separada d’Egusa, després d’estar-li muntada a sobre durant una estona, i ben marcada sobre l’horitzó a ponent. Vam beure en una font del costat del camí i vam menjar una mica i, finalment, vam veure Hiperea a l’extrem est del cim, la qual, tot i que està emmurallada i té categoria de ciutat, actualment només aixopluga unes quantes famílies. Uns dos-cents metres més avall hi havia la roca del Corb i la font d’Aretusa i la granja de porcs de l’Eumeu, on s’arribava per un camí extremament abrupte. Mare meva, de quina manera més espantosa ens bordaren els seus quatre gossos ferotges! L’oncle cridà l’Eumeu perquè els retingués i després, com que s’abraonaven furiosament cap a nosaltres, va deixar caure el bastó i m’obligà a seure sobre una roca al seu costat.

—Estigue’t més quieta que una estàtua —digué— o et faran a miques!

Per sort l’Eumeu havia reconegut la veu del meu oncle. Estava enfeinat tallant dues peces oblongues de pell de porc adobada i fent-hi uns forats a cada banda per fer-se’n un parell de sandàlies; però va deixar-ho tot i va córrer cap a la tanca anant darrere els gossos, llançant-los pedres i imprecacions. Tot i que van tornar enrere tots obedients, jo estava ben espantada! L’Eumeu, és clar, havia estat rebent darrerament gairebé cada dia els enviats dels pretendents, que es guardava prou de fer tractar pels gossos altrament que com si fossin bandits sicans; cada un dels quatre animals era gros com un vedell i tenia uns ullals de llop. L’Eumeu es disculpà toscament i després que va haver fet que ens ensumessin perquè sabessin que érem amics, els gossos van acceptar el menjar de la nostra bossa i remenaren la cua.

La granja era espaiosa. Una de les parets de pedra s’estenia sobre un precipici abrupte; les altres eren cobertes amb una estacada de branques de perera silvestre i protegides per una tanca externa de pals de roure lligats estretament l’un a l’altre. A la part de dins, l’Eumeu hi havia construït dotze porcelleres perquè hi dormissin les truges i els garrins a la nit, mentre que els porcs els portaven a l’espai que quedava entre la paret de pedra i la tanca de roure. Quan ens digué de passar a la cabana, el cor em començà a bategar, de sobte, amb violència, amb l’esperança de tornar a veure l’Èton i la por que ja no hi fos.

La cabana era fosca, sense finestres, i feia pudor. A dins no hi havia res, excepte una taula de cavallets, un tamboret i dues caixes grans de fusta a terra, cobertes de palla, que feien de llits. La dona de l’Eumeu havia mort en néixer el seu únic fill —el noi que ens baixava normalment els porcs a casa— i no es veia cap toc femení enlloc. Vaig pensar llavors que el campament grec davant de Troia es devia trobar en un estat ben fastigós al desè any, llevat que les captives que havien pres durant les incursions no s’haguessin proposat de posar-hi remei fent desaparèixer les deixalles que podien atreure les mosques, plantant flors i arbusts olorosos al voltant de les tendes, enllustrant els metalls, escombrant els terres, fabricant marcs per a finestres i cobrint-los amb pergamí untat amb oli per protegir-se del vent i deixar passar la llum. Aquells porquerols només tenien cuir, feien servir abrics i flassades de pell de be quan feia fred, menjaven com porcs, dormien com porcs i grunyien més que no pas parlaven; i tanmateix tenien una saviesa senzilla i penetrant i demostraven tenir un esperit molt més humà que el que regnava entre els nobles de Drèpan.

L’Eumeu em feia la salutació en tant que filla del meu pare, quan algú passà per darrere meu a la foscor i deixà caure amb gran estrèpit un feix de llenya a terra. Vaig fer un salt gairebé d’un peu d’alt, però en girar-me vaig reconèixer el fill de l’Eumeu que recollia llavors una braçada de palla d’un dels llits, l’escampava sobre els trossos de fusta, ho cobria tot amb una vella i simple pell de cabra i em demanava que m’assegués. Cosa que vaig estar ben contenta de poder fer, tot i que les puces ja se m’estaven menjant de viu en viu i, com que era una princesa, no em podia gratar.

—Bé, doncs, noble senyor —digué l’Eumeu, fregant-se les dures mans—, què us semblaria compartir una mica de cansalada, pa i vi amb nosaltres?

—Dinar no és pas mala cosa, a l’hora de dinar —digué, rient, el meu oncle.

—Però, per Cerdo, per poc que no us n’escapeu, dels meus gossos! No n’haurien tingut ni per començar, amb tu i la nostra princeseta, si no haguéssiu mantingut la calma; i llavors a mi me n’hauria caigut la culpa. Com si no en tingués prou, ja, de problemes: el rei que ha marxat a buscar el príncep Laodames, i el príncep Clitoneu que ha marxat a buscar el rei, i aquests maleïts nobles que tenen planejat de parar-los una emboscada i matar-los a tots dos quan tornin…

—Em pots dir com ho saps, això? —preguntà vivament l’oncle.

—M’ho va dir la vella truja blanca, fa dies —contestà l’Eumeu—. I després aquests desgraciats que em demanen porcs millors en nom teu, i que m’amenacen que em tallaran el coll si m’hi nego! Ja n’hi ha prou per fer-me tornar els cabells blancs. També han tramat la teva mort, noble senyor.

—Com ho saps, això? —tornà a preguntar el meu oncle.

—Per la vella truja blanca. Ara deixa que t’expliqui una cosa realment extraordinària. L’altre dia va arribar aquí un captaire contra el qual els gossos no van bordar, perquè sabien, suposo, que era un amic, tot i que els gossos són éssers estúpids; i la vella truja blanca, quan el va veure, es va alçar del rebolcador i li va presentar el coll perquè l’hi gratés. «Vella dama —li vaig dir en sicà, tal com ella vol—, qui és aquest captaire que estimes tant». I ella em va contestar, a la seva manera: «Un homicida, un home feréstec, el paladí que m’he triat!».

—Aquest captaire encara és aquí?

—Sota els roures, amb els senglars —digué l’Eumeu— i, el que és més, s’ha fabricat una lira amb una closca de tortuga i la tripa d’un ermini i els toca una música ben bonica i els canta en una llengua estrangera. No em vol dir el seu nom ni quin és el seu país i, com que tinc la sospita que és algun déu d’alguna mena (Hermes o potser Apol·lo) no goso forçar-lo a revelar-ho.

—Què en diu, ara, la vella truja blanca? —preguntà l’oncle, mentre l’Eumeu corria a buscar la bóta de pell de cabra amb el vi, el bol de fusta d’heura per fer la barreja i els gots de faig.

—El mateix que en va dir d’entrada, noble senyor.

—El convidaràs a compartir amb nosaltres aquest àpat esplèndid?

—Ja he enviat el meu fill a fer aquest encàrrec, noble senyor, amb el teu permís.

Poques vegades m’havia sentit més excitada. Els oracles dels ocells, els oracles que es treuen de les entranyes dels toros, llegits per sacerdots de família noble i de llarga experiència, tot això està molt bé; però jo tinc sang sicània i els sicans diuen: «La vella truja blanca sap d’on bufarà el vent i no s’equivoca mai».

Vam sentir el plany llunyà d’una lira i un cant potent, dolç i malenconiós amb moltes notes inesperades i belles. Tot i que no sabia pas més cretenc que qualsevol altra dona grega de Sicília, vaig saber que era una cançó d’amor i em vaig haver de mossegar el llavi per contenir l’emoció. «Nausica —em vaig dir a mi mateixa—, vés amb compte! No et traeixis. La sala és fosca i si et tires enrere pots amagar la cara dins l’ombra, però almenys controla’t la veu».

L’Èton va entrar i fou prou prudent per no fer res més que inclinar cortesament el cap cap a mi abans de saludar el meu oncle. Portava una túnica bruta, espellifada i tenyida pel fum, que li havia prestat l’Eumeu, i un mantell de pell de cérvol sense adobar.

—El fill de l’Eumeu m’ha dit, noble senyor —digué l’Èton—, que tinc l’honor de parlar amb el regent de Drèpan, el famós Mèntor d’Hiera. Els vestits grollers que porto no t’han d’enganyar pel que fa a la meva condició: soc una persona de rang al meu país; i encara que de moment els déus em castiguen per haver passat una vida massa venturosa, tinc l’esperança que amb poc temps alçaran la seva maledicció i em faran tornar al seient de vori d’on em van treure.

L’oncle allargà a l’Èton la mà dreta i me’l presentà. Ell féu una profunda reverència, jo una de petita i, en aquest moment, l’Eumeu s’excusà i tornà a la seva feina amb les sandàlies. No volia avergonyir el meu oncle escoltant una conversa entre persones d’una classe més alta que la seva.

L’Èton va considerar convenient de dir la veritat sobre qui era.

—El meu nom és Èton, fill de Càstor —va dir—. Sóc cretenc, de Tarra. La meva mare era una concubina comprada a un preu molt alt a uns pirates: havia nascut a Hiera i era de família noble. Es deia Erinna i el pare se l’estimava més que a la seva esposa legítima…

L’oncle Mèntor s’alçà i abraçà solemnement l’Èton.

—És possible? —exclamà—. Viu encara? La meva cosineta, l’Erinna, que uns pirates sidonis van robar quan jugava a pilota a la platja?

Sí, vivia i estava molt bé quan l’Èton havia tingut notícies per darrera vegada, pocs mesos abans.

Immediatament tot es va tornar d’allò més agradable, excepte que ja no podia considerar l’Èton propietat privada meva, algú que devia la vida i totes les esperances de salvació només a mi. Ara era un parent reconegut i el meu oncle podia, això em temia, prendre’m el lloc com a protector seu.

—Explica’ns més coses, cosí Èton —vaig dir, molt més tranquil·la.

—El pare —continuà ell— em va tractar igual que als seus fills legítims, però quan va morir van dividir la hisenda i van repartir les parts a sorts, amb la qual cosa van deixar-nos, a la mare i a mi, només un parell de camps i un mas ruïnós. De tota manera, vaig guanyar-me una dona rica perquè sabia boxar, lluitar i tirar amb l’arc i, aviat, em vaig poder mirar amb menyspreu aquells germanastres que eren ja menys distingits que jo. Quan va morir, d’un part prematur, embruixada per una cunyada, desconsolat em vaig fer a la mar i vaig començar a fer incursions a la costa fenícia per venjar les desgràcies de la meva mare. Amb tres viatges ja vaig tenir acumulat un tresor enorme i, tot i que em repugnava el comerç d’esclaus, no vaig vacil·lar a capturar dones riques (que tractava amb respecte) per reclamar-ne un rescat. Un dia, el fill del rei de Tarra em va convidar a anar amb ell per fer una incursió a gran escala, fins a Ascaló; malauradament, ens van fer fora de la ciutat unes forces superiors en nombre i vam tornar amb una dotzena de companys ferits i havent-ne deixat un nombre igual de presoners. Quan el rei de Tarra va intentar fer-me responsable del desastre, vaig parlar sense por i vaig acusar el seu fill d’haver-se enemistat amb els ascalonis en violar les seves esposes i filles; i amb el déu Hermes, també, en saquejar-ne el tresor. També el vaig censurar perquè no havia deixat soldats enrere per guardar la flota ni havia declarat delicte capital el fet de beure durant el servei actiu, precaucions que jo sí que havia pres. “Les naus que eren sota el meu comandament —vaig dir— no han perdut ni un sol membre de la tripulació i hem portat grans quantitats de lingots de coure, sardònix i malaquita”.

»Tots els capitans van parlar a favor meu i el fill del rei es va guanyar el descontentament reial. Aquella nit em va esperar en una cantonada fosca. Jo li vaig arrabassar l’espasa i la hi vaig clavar a l’estómac. Com que no hi havia hagut testimonis de l’incident, em van acusar d’haver estat jo l’agressor; però el Consell, tot i que estava ben disposat cap a mi, no volia ofendre el rei. Per tant, em van condemnar a un exili de vuit anys.

»Un any el vaig passar al campament aqueu de la boca del riu d’Egipte, un curs d’aigua que separa Egipte del reialme dels jueus, i em vaig fer passar per xipriota. Després em van capturar durant una guerra fronterera i em vaig convertir en oficial mercenari de l’exèrcit del faraó. Sis anys més tard, vaig acceptar de capitanejar una nau mercant fenícia en un viatge a Líbia. Tot just havíem salpat, però, l’amo, que havia sabut que jo era el mateix Èton que havia fet una vegada una incursió a Ascaló i li havia robat els lingots de coure, em va despullar dels meus rics vestits, els va canviar per uns parracs i em va posar a remar amb els altres. Vaig saber que em volia vendre com a esclau. Vam navegar al llarg de la costa sud de Creta, vam deixar Tarra ben bé a popa (com em plorava el cor de veure les siluetes estimades dels meus turons!), però als estrets, entre Sicília i Àfrica, vam trobar mar grossa i mal temps. La vela major es va estripar i la vam haver de treure; mentre intentàvem desesperadament posar la proa de la nau encarada al vent, una onada enorme en va fer ressonar totes les fustes i vam començar a fer aigües més de pressa del que les podíem buidar. Ja* havia perdut tota esperança de sobreviure quan un vaixell lleuger corinti va aparèixer de sobte i es va aturar a unes cinquanta iardes a sobrevent, sense gosar acostar-se més per por d’una col·lisió. “Ens enfonsem, ens enfonsem!”, xisclaven els fenicis en la seva llengua. “Hi ha algun mariner grec aquí? —va cridar el capità corinti—. Si n’hi ha algun, que es llanci a l’aigua i agafi aquest cable”. Va fer lligar una corda llarga al peu del pal i llançar-la al vent; amb la qual cosa jo vaig saltar per la borda, vaig nedar amb totes les forces, em vaig arrapar en aquella corda de salvament i em van hissar a bord. Llavors els corintis van virar i es van allunyar i van deixar que els fenicis s’ofeguessin.

Esperava que l’Èton expliqués la resta de la història tal com jo la sabia: que havia caigut un llamp sobre la nau i ell havia anat a la deriva fins a terra, a Rèitron. Però ell sabia que a mi no m’agradaria que el meu oncle fes preguntes que resultarien conflictives i per tant s’inventà una història, dient que el capità corinti també havia decidit vendre’l com a esclau; i que, quan eren a mig camí de Mòcia seguint la costa, havien baixat a terra per anar a buscar aigua, havent-lo deixat ben lligat sota els bancs.

—Vaig aconseguir alliberar-me gràcies a les dents tan fortes que tinc —digué l’Èton—, vaig nedar fins a terra i em vaig dirigir cap a les muntanyes. Els déus van guiar els meus passos per un camí escarpat fins arribar a casa d’aquest noble porquerol. Noble Mèntor, he estat ric en altre temps i, encara que ara sóc pobre, potser pots imaginar la collita amb una mirada al rostoll. Bé, he escapat de morir ofegat i de l’esclavatge, que és pitjor que la mort, i sóc aquí, estimat cosí, al teu servei. Si un cor valent, un braç fort per aguantar l’espasa i uns ulls de bon tirador et poden servir, a tu i a la meva cosina, la princesa Nausica, en aquestes vostres desventures actuals, ja sabeu on heu de buscar. L’Eumeu m’ha parlat d’aquests malvats miserables que comploten la vostra ruïna i la del casal reial.

L’oncle prengué una decisió sobtada.

—Èton —va dir—, tens les faccions del nostre clan; el teu coratge és el nostre; el teu orgull, el nostre orgull. Amb el teu permís i el de la meva neboda, penso informar els seus pretendents que has arribat aquí enviat des de la sorrenca Pilos pel meu cunyat, el rei, per ser el marit de la Nausica; que ella hi consenteix; que jo hi consenteixo; i que ja no tenen excusa per campar a les nostres sales. Aquest anunci, com podeu imaginar, serà només de conveniència. Tot i que estaria molt content de saber que realment el rei t’acceptaria com a gendre, no tinc cap poder per garantir-te res. A més, ell ha promès a la meva neboda que no li imposarà ningú que no li agradi; i qui sap si ella comparteix l’alta opinió que tinc de tu? Per tant, afegiré que has enviat gent a Creta a buscar el cost de la núvia i que mentrestant el matrimoni no es pot consumar. Això ens permetrà, si tot va bé, d’allunyar els nostres problemes durant un temps. Ara cal que me’n vagi i et deixo la Nausica a càrrec teu fins que el meu nebot Clitoneu no arribi a la seva cita, que pot ser aquesta nit. Ha anat a Minoa amb l’esperança d’aconseguir ajuda armada del seu germà gran, l’Hàlios.

—Accepto de bon grat. Quines són les meves instruccions?

—Si els pretendents fan el que els demanaré, t’enviaré vestits brodats i belles sabates vermelles perquè puguis fer bona impressió quan arribaràs. Si no, quedeu-vos aquí amagats fins que us enviaré armes i un arnès, en lloc d’això. I quan aniràs amb ell, Nausica, posa’t porradell, i no roses, sobre els cabells; i frega-li els palmells amb porradell, perquè Hermes el protegeixi. Però siguin quines siguin les meves noves que us enviaré, feu-me saber tan aviat com us serà possible quin missatge porta en Clitoneu de l’Hàlios. Talleu-lo amb un ganivet sobre un tros d’escorça i doneu-lo al fill de l’Eumeu, que l’amagui al sarró enmig del pa i el formatge. I confiem en els déus benaventurats!

—Espera, descansa una mica. T’oblides del dinar.

—No em puc esperar. Encara tinc alguna cosa a la bossa per anar menjant pel camí i ja no em sento els peus cansats; volaran, baixant per la muntanya com si portessin les sandàlies alades d’Hermes.

Em besà tendrament, aferrà la mà de l’Èton i anà a dir a l’Eumeu que em quedaria a la cabana, per seguretat, i que ningú que no fos de la família no havia de saber res de la meva presència allà.

Me’l vaig quedar mirant fins que ja no es va veure més i vaig fer un lleu sospir. Quan vaig tornar a la cabana, l’Eumeu plorava, però no va voler dir-me per què.