PRÒLEG

Quan la meva infantesa era passada i els dies ja no semblaven eterns, sinó que s’escurçaven fins a dotze hores o menys, vaig començar a pensar seriosament en la mort. Va ser la processó del funeral de la meva àvia, amb la meitat de les dones de Drèpan que es lamentaven com si fossin òlibes, que em va fer conscient de la meva pròpia mortalitat. Aviat m’hauria de casar, tenir fills, fer-me grossa, vella i lletja —o prima, vella i lletja— i al final morir. Deixant què? Res. Esperant què? Pitjor que res: una mitja penombra eterna, en què els fantasmes dels meus avantpassats i avantpassades vaguen per una plana informe, emetent sons inconnexos com els rats-penats; savis de tot el coneixement del passat i del futur, però amb la prohibició de treure’n cap profit; amb el do, encara, de sentir passions humanes com la gelosia, el desig, l’odi i la cobdícia, però sense el poder de satisfer-les. Quant dura, un dia, quan s’és mort?

Una nit, poc després, se’m va aparèixer la meva àvia en una visió. Tres vegades jo corria cap a ella i intentava abraçar-la, però cada cop ella s’apartava. Em sentia profundament ferida i li preguntava:

—Àvia, per què et mous cada vegada que provo de fer-te un petó?

—Estimada —em va contestar—, tots els mortals són així quan són morts. Els tendons ja no uneixen la carn i els ossos, que moren dins la flama cruel de la pira; i l’ànima se n’escapa com un somni. No pensis que t’estimo menys que abans; és que ja no tinc substància.

Els nostres sacerdots ens asseguren que alguns herois i heroïnes, fills dels déus, frueixen d’una immortalitat envejable a les illes dels Benaventurats; una invenció que ni els mateixos que en parlen no se la creuen. D’una cosa n’estic segura: no hi ha cap vida veritable fora de la que coneixem, és a dir, la vida que existeix sota el sol, la lluna i les estrelles. Els morts són morts, encara que vessem libacions de sang perquè en beguin els seus fantasmes, amb l’esperança de donar-los una il·lusió de renaixement temporal. I tanmateix…

I tanmateix hi ha els poemes d’Homer. Homer va morir fa dos-cents anys, o més, i encara en parlem com si fos viu. Diem que Homer explica, no que explicava, aquest fet o aquest altre. Viu d’una manera més real encara que Agamèmnon i Aquil·les, Àiax i Cassandra, Helena i Clitemnestra i els altres de qui parla al seu poema èpic de la guerra de Troia. Ells són només ombres, són els seus cants que els donen substància, els únics que conserven la força de la vida, el poder de consolar o commoure o fer plorar. Homer existeix ara i existirà quan tots els meus contemporanis seran morts i oblidats: he sentit algunes profecies sacrílegues que diuen que viurà més que el mateix Pare Zeus, encara que no més que les moires.

Amb tant de cavil·lar aquestes coses als quinze anys, em vaig tornar malenconiosa i retreia als déus que no m’haguessin fet immortal; i envejava Homer. Això, certament, era estrany en una noia i l’Euriclea, la dida, sovint movia el cap, mentre em veia vagar pel palau amb la cara rígida, mirant a terra, en lloc de divertir-me com la gent de la meva edat. Jo no li contestava mai, però pensava: «I a tu, estimada Euriclea, ja no et queden en reserva més que uns deu anys, o vint com a molt, durant els quals aniràs perdent les forces gradualment i guanyant més dolors reumàtics i, després, què? Quant dura un dia quan s’és mort?».

Aquesta preocupació meva per la mort excusa, o com a mínim explica, la decisió ben poc corrent que he pres fa poc: assegurar-me una vida pòstuma sota el mantell d’Homer. Que els déus benaventurats, que ho veuen tot, i de qui no he negligit mai el culte, em concedeixin èxit en aquest projecte i que n’amaguin el frau. L’aede Femi ha jurat solemnement que posarà en circulació el meu poema èpic: així pagarà el deute que va contreure amb mi aquella tarda de sang en què, posant en perill la pròpia vida, el vaig salvar de l’espasa de doble tall.

Pel que fa a la meva condició i genealogia, sóc princesa dels èlims, una raça barrejada que viu a l’Èrix, aquesta gran muntanya plena d’abelles que domina el racó més occidental del triangle de Sicília i que pren el nom del bruc de què s’alimenten innombrables abelles. Nosaltres, els èlims, ens vanem de ser la nació situada al punt més allunyat dins el món civilitzat; tot i que això vol dir oblidar algunes colònies gregues florents, instal·lades a Espanya i Mauritània, després que ho vam proclamar per primer cop, i no parlem ja dels fenicis, que encara que no siguin grecs i que segueixin el costum bàrbar dels sacrificis humans, tenen algun dret a ser anomenats civilitzats, els quals estan instal·lats a Cartago, a Útica i a altres punts de la costa africana. Ara cal que parli una mica dels nostres orígens. El meu pare es proclama descendent directe per línia masculina de l’heroi Egest. Egest va néixer a Sicília, fill del riu-déu Crimís i de la noble exiliada troiana Egesta, però diuen que va navegar fins a Troia quan el rei Príam li ho va demanar, perquè Agamèmnon, el rei de Micenes, assetjava la ciutat. Troia, tanmateix, estava condemnada a caure i Egest va tenir sort d’escapar de la mort entremig de les espases aquees. Despertat pel seu parent Enees, el dardaneu, al moment que l’enemic, en entrar dins de Troia, començava la matança dels seus habitants mig adormits, va portar fora un grup de troians per la porta Escea i fins a Abidos, una fortalesa de l’Hel·lespont on (diuen), seguint un consell profètic que li havia donat la seva mare, ja hi tenia tres naus ben aprovisionades, ancorades i preparades per salpar. Enees també va aconseguir fugir. Travessant pel mig les forces aquees, va arribar fins al mont Ida i hi va començar els preparatius per embarcar els seus súbdits dardaneus en una flota que hi havia a la platja de Percote i, poc després, es posà a seguir la mateixa ruta que Egest.

Una galerna portà Egest cap al sud-oest, a través del mar Egeu, fins més enllà de Citera, l’illa d’Afrodita, i cap a l’oest, pel mar de Sicània, fins a les envistes de l’Etna, la muntanya sempre fumejant, que s’eleva a la banda de Sicília oposada respecte a nosaltres. Allà aterrà i s’aprovisionà d’aigua per a la flota abans de fer proa al sud per passar el cap Pelori. Cinc dies més tard, apareixien a l’horitzó les illes Ègadi i, amb gran agraïment, Egest pujà les embarcacions a la platja de la badia tancada de Rèitron, sota l’ombra del mont Èrix, on havia nascut. Un blauet volà arran de les popes de les naus i, en veure aquest senyal de favor de Tetis, la deessa que calma el mar, Egest les féu cremar en honor seu; abans, però, les havia buidat prudentment de tota la càrrega, el cordatge, les veles, el metall i els altres objectes que li podien fer servei en terra. Va ser per commemorar aquest sacrifici, ofert fa uns quatre-cents anys, que els meus pares em van posar el nom de Nausica, que vol dir «cremar naus».

No hi havia hagut encara altres colons de llengua grega que s’haguessin establert a la part occidental de Sicília. Tota l’illa, excepte algunes colònies cretenques, era llavors habitada per sicans, una raça ibera, molts dels quals havien estat amics d’Egest i de la seva mare a la ciutadella d’Èrix, a la falda de la muntanya. Egest parlà amb el rei, el seu pare adoptiu, i li féu nobles dons de calderes, trespeus i armes de bronze que havia portat de Troia i intercedí en favor dels refugiats troians; llavors, tot i ser un poble amb mal caràcter i autosuficient per naturalesa —els sicans d’Èrix no amagaven els seus prejudicis—, el rei finalment persuadí el Consell perquè deixés que Egest construís una ciutat gairebé al cim de la muntanya. Egest li posà el nom d’Hiperea, o «Vila de Dalt»; i comprà als sicans gran nombre de bens, cabres, vaques i porcs. Poc després arribà Enees amb sis altres naus, camí del Laci, i com a prova d’amistat ajudà Egest a acabar els murs de la ciutat. També fundà el temple d’Afrodita que hi ha al cim, una institució eròtica a favor de la qual no tinc gaire cosa a dir, tot i que l’acció d’Enees va ser piadosa, ja que Afrodita era la seva mare. Al començament, la gent d’Hiperea vivia en bones relacions amb la d’Èrix, que els mostrava totes les riqueses de la muntanya mentre que ells els ensenyaven, a canvi, els misteris més subtils de la forja i de la fusteria, a més de l’art d’arponar una tonyina o un peix espasa des d’una plataforma muntada a mitja alçada del pal d’una embarcació. Com que tots dos pobles tenien la mateixa devoció per la deessa de la muntanya sicània, Èlime —que la nostra gent ha identificat amb Afrodita, tot i que s’assembla molt més a la deessa Àlfiton d’Arcàdia—, ara ens coneixen com a èlims.

Unes set generacions més tard, un altre element, l’element foceu, s’afegí a la nació que havia quedat formada d’aquesta manera; en aquella època, les orgulloses ciutats del Peloponès, on s’havia planejat la destrucció de Troia, eren un munt de runes. Els bàrbars doris, els que la gent anomena els Fills d’Hèracles, brandant armes de ferro i amb cors de ferro, s’havien abraonat sobre ells havent travessat l’istme de Corint, havien cremat ciutadella rere ciutadella i havien obligat els aqueus a abandonar les seves riques pastures i els seus camps per anar a les regions muntanyoses del nord; allà és on encara sobreviuen, empetitits i sense glòria. Els habitants més antics de Grècia, però —pelasgs, jonis i eolis—, tots aquells que estimaven la llibertat i posseïen vaixells, van recollir a corre-cuita els seus tresors i alçaren les veles per anar a buscar noves pàtries a l’altra banda del mar, especialment a la costa de l’Àsia Menor, on ja havien estat sovint amb anterioritat per fer-hi comerç. Entre aquests emigrants hi havia alguns foceus del mont Parnàs, descendents de Filoctet, l’arquer, les fletxes del qual havien acabat la vida del príncep Paris a Troia, però al davant hi anaven dos nobles atenesos. La nova ciutat de Focea, que van construir sobre la terra ferma darrere Quios, es féu famosa per les seves galeres mercants de cinquanta rems que s’aventuraven per tota l’amplada i la llargada de la Mediterrània: fins a les Columnes d’Hèracles, cap a l’oest, i fins al naixement del Po, cap al nord. Gerió, rei de Tartessos, al sud d’Espanya, havia pres simpatia per alguns honestos comerciants foceus i els proposà d’instal·lar-se al seu país prometent de construir-los una ciutat. Ells s’hi van avenir amb gran alegria i feren vela cap a casa per anar a buscar les dones, els fills, tots els seus béns i les imatges sagrades; quan tornessin l’estiu següent, ja esperaven trobar els murs de la ciutat construïts i esperant-los.

Però els déus benaventurats havien disposat altrament. Mentre navegaven en comboi, amb les proes engarlandades de murtra, una galerna de gregal féu sortir els colons del seu rumb i els llançà a terra entre els nasamonis lotòfags de Líbia. Tot i que aconseguiren salvar cinc de les set naus, aquestes ja no aguantaven el mar i, aprofitant un bon vent de migjorn, van virar cap a Sicília, la terra més propera on podrien reparar-les. Van arribar sense més problemes al mont Èrix, amb les carenes totes enfonsades, i deixaren la flotilla a la platja de Rèitron, sense haver perdut un sol home, però amb les provisions totalment inservibles. Pensaren, doncs, que el déu Posidó els feia veure que s’havien d’instal·lar per aquells voltants i no pas a Tartessos —la murtra de les proes els impedia de tornar enrere— i es presentaren com a suplicants al rei d’Hiperea, que els perdonà amb magnanimitat els mals que els seus avantpassats havien fet als troians. De tota manera, diuen que el capità i l’equipatge d’un dels vaixells va intentar navegar de tornada cap a l’Àsia Menor, però quan encara no havien fet més d’una milla i mitja, Posidó transformà el vaixell en roca; i encara hi és ara, perquè tothom el pugui veure. La gent en diu la «roca del mal consell» i afegeixen que Posidó amenaçà de tallar el cim de l’Èrix i de llançar-lo al cap de qualsevol altre que intentés desertar.

Ara bé, els hipereus havien construït un poblet sobre els turons de la falda de l’Èrix i li havien posat el nom d’Egesta, en record de la seva avantpassada; igual com havien anomenat els dos rius Simoent i Escamandre, com els rius troians de què parla Homer. Allà, amb permís del rei d’Èrix, hi havien erigit un santuari al fantasma d’Anquises el dardaneu, el pare d’Enees, que, segons deien, havia mort durant la construcció d’Hiperea. Els foceus, utilitzant la mà d’obra sicània i adoptant l’estil sicà, amb poc temps van convertir el poblet en una ciutat i van nomenar un príncep d’Hiperea per governar-la. Però els sicans salvatges, que no veien bé aquesta nova invasió de les seves pastures i dels territoris de caça, no van tenir cap escrúpol a preparar-los una emboscada i matar els nouvinguts; i Eurimedont, el rei sicà d’Èrix, es negà a intervenir i declarà que ell no havia donat mai el consentiment perquè els foceus ocupessin Egesta. Fins i tot proporcionà en secret ajuda als seus compatriotes; i, naturalment, aquest fet precipità una baralla entre les ciutats d’Èrix i d’Hiperea. De topades de bandes armades es passà a una veritable guerra, en la qual Eurimedont va ser derrotat estrepitosament. Els hipereus s’apoderaren d’Èrix i nomenaren el seu propi rei «Pare de la lliga èlima» —Èrix, Hiperea i Egesta— i ordenaren als consells de les ciutats de fomentar els casaments mixts entre les tres races. Per tant, tenim la sang barrejada, encara que la llengua oficial és el grec jònic, amb alguns tocs d’eoli; i encara que vivim en un lloc remot, som molt més bona gent, en tots sentits, que els doris del Peloponès, que campen, sense preocupar-se’n, entremig de les runes ennegrides de les belles ciutats cantades per Homer als seus poemes.

Aquesta nostra terra és bona i té un mar ple de peix, sobretot tonyina, la ferma carn de la qual ha estat sempre el nostre aliment bàsic; però si d’alguna cosa ens hem de queixar és que la major part del poble sicà refusa obstinadament d’unir-se a la nostra lliga èlima. Els sicans són salvatges, alts, cepats, ineducats, tatuats, inhospitalaris, un poble prolífic, no respecten ni els viatgers ni els suplicants i viuen com a bèsties en coves a les muntanyes, cada família separada de les altres, cadascuna amb els seus ramats. No reconeixen cap rei ni cap divinitat, excepte la deessa Èlime, que adoren en la forma d’una fèrtil truja endevina, ni cap llei que no sigui el seu gust propi; a més, no barregen cap licor, no utilitzen armes ni de ferro ni de bronze, no s’aventuren mai a la mar, no fan mercats i ni tan sols s’estan, en algunes èpoques, de tastar el gust de la carn humana. Amb aquests salvatges abominables m’avergonyeixo d’anomenar-los cosins nostres —no hi estem ni en pau ni en guerra; els viatgers prudents, però, només en travessen les terres en grups ben armats i enviant gossos endavant per donar l’alarma si hi havia alguna emboscada preparada en algun bosc o en algun pas estret.

Com a mínim vam tenir la sort de quedar fora del que va ser la invasió sícula, que es va esdevenir poc abans de l’arribada dels foceus. Els sículs són il·liris, d’un grup totalment diferent dels sicans, que travessaren l’estret de Messina en rais i, treballadors i nombrosos com eren, s’apoderaren en poc temps del centre i el sud de Sicília, fent desaparèixer les colònies que hi havien instal·lat els cretencs i els aqueus. Però totes les partides de soldats que exploraven cap a la nostra zona se n’havien de tornar amb greus pèrdues —no són pas de complexió tan forta com els sicans, ni tampoc uns guerrers tan formidables— i des de llavors, per un acord tàcit, els sículs no surten dels seus límits i ens deixen tranquils. Fan comerç sobretot amb els grecs d’Eubea i de Corint. Els pocs i petits centres de comerç fenicis instal·lats sobre promontoris o illots mar endins de la costa nord no ens han causat mai cap problema; perquè, com diu el meu pare, «comerç porta comerç». I ara estan apareixent colònies gregues, a l’est respecte a nosaltres, sobre la punta del peu d’Itàlia; cosa que a nosaltres ens sembla molt bé.

Anem a temps més recents: el meu besavi, el rei Nausítous, fill de la filla d’Eurimedont, va convocar una assemblea de tots els èlims per deliberar sobre una visió que havia tingut en un somni. Havia vist una àguila llançar-se des del cim de l’Èrix i passar a frec de l’escuma del mar, acompanyada d’un estol de gavines d’ales blanques, algunes a la seva dreta, altres a la seva esquerra. Els endevins interpretaren aquesta visió com l’ordre divina de marxar d’Hiperea i de llavors endavant viure del mar, sobre una punta de terra entre dos ports. Deixant allà una força important per protegir els guardes dels ramats, els pastors i els porquers dels atacs de bandits sicans, Nausítous s’emportà la major part dels hipereus a una península en forma de falç a dues milles al sud de Rèitron, on construí la ciutat de Drèpan. Segons una tradició local, és en aquest lloc que l’antic déu Cronos llançà al mar la falç adamantina amb què havia castrat el seu pare Urà; i els vells, de vegades, murmuren amb aire misteriós: «Un dia la pescaran amb una xarxa; és el destí d’Apol·lo fer-la servir contra el seu pare Zeus».

Drèpan era un lloc esplèndid per a la nova ciutat de Nausítous. L’istme de la península es podia protegir d’atacs sicans amb una muralla i, dels dos ports que havia especificat l’oracle, un protegia els vaixells del mestral i l’altre del xaloc. Com que els foceus d’Egesta, que Nausítous havia convidat a participar a l’empresa, no havien oblidat les seves habilitats a la mar, poc després ja enviaven naus de cinquanta rems a fer llargs viatges en totes direccions. Les principals exportacions èlimes, igual que ara, consistien en vi, formatges, mel, tonyina i peix espasa assecats i altres productes alimentaris; i també llits plegables de fusta de xiprer, en la fabricació dels quals excel·lim, roba brodada de la millor llana i sal fabricada per evaporació. Tots aquests productes es canviaven per coure de Xipre, estany d’Espanya, ferro calibeu, vi de Creta, objectes pintats de Corint, esponges i vori africans i altres productes de luxe. Els nostres ports sorrencs han resultat molt avantatjosos, perquè si mai el temps dóna senyals d’haver de canviar, les naus es poden acostar a rems i pujar a la platja fora de l’abast de les ones. Resumint, hem esdevingut rics i pròspers i ens donen la benvinguda tots els pobles amb qui comerciem, com a gent honesta i no com a pirates. De tota manera, actualment Rèitron gairebé no es fa servir com a port, perquè no es pot defensar bé, i darrerament s’està omplint de sorra; però cada any hi fem sacrificis a Afrodita i a Posidó i fem pasturar els nostres ramats a la plana que hi ha a prop.

El pare, el rei Alfides, es va casar amb la filla d’un aliat, el senyor d’Hiera, la més gran de les illes Ègadi. Ella li donà quatre fills i una filla, jo. Al moment que comença aquesta història, en Laodames, el meu germà gran, ja era casat amb la Ctímene, de Bucinna, una altra illa del grup de les Ègadi; l’Hàlios, el segon, foragitat de casa pel descontent del meu pare, se n’havia anat a viure entre els sículs de Minoa; en Clitoneu, el tercer, s’havia afaitat el primer pèl d’home i havia pres les armes. Jo tenia tres anys més que en Clitoneu i no era casada, però per pròpia tria, no pas per manca de pretendents, tot i que ja puc dir des d’ara que no sóc ni alta ni especialment bonica. El meu quart germà, en Telègon, va néixer quan la nostra mare ja era una dona de mitjana edat i vivia encara als apartaments de les dones, fent rodar nous o enfilat dalt d’un cavall clapejat de joguina i sentint-se amenaçar amb el rei Equet, el papu, si no es portava bé. Al poema que tot just he acabat, els meus pares surten com al rei Alcínous i la reina Arete de Drèpan, la parella reial que donà la benvinguda a Jàson i Medea al Poema del velló d’or. He triat aquests noms, en part perquè «Alcínous» vol dir «de ment forta», i el meu pare es vana sobretot de la força de la seva ment; en part perquè «Arete» (si traiem la segona e) vol dir «lleialtat», que és la virtut principal de la meva mare; i en part perquè, al nus del meu drama, em va tocar fer el paper de Medea. D’acord, doncs, fins aquí.