CAPÍTOL DOS
EL PALAU

Quan, l’endemà, ens vam trobar que el vaixell rodi havia desaparegut, aprofitant un canvi sobtat del vent, i que en Laodames tampoc no hi era, vaig anar corrents al temple de Posidó, on l’Eurímac estava a punt d’oferir el sacrifici mensual d’un toro vermell, per preguntar-li què en sabia, d’aquell assumpte.

—No en sé absolutament res, estimada princesa. Per què hauria de saber-ne alguna cosa? —contestà, impertorbable, recolzant-se sobre la destral dels sacrificis i mirant-me directament als ulls, com si volgués desconcertar-me.

—Per què? Doncs perquè eres al moll amb en Laodames ahir a la nit; i, si us plau, no pretenguis negar-ho. Vaig sentir aquesta riallada teva que sembla un escataineig quan els rodis estaven cantant aquella cançó obscena sobre el seu avantpassat Hermes i la pell de cabra que relliscava.

—Això devia ser just abans que me n’acomiadés per anar a dormir.

—Per què no vas tenir cura d’ell d’una manera decent? Estava begut i trist. Era el teu deure, com a company seu.

—No em va demostrar gaire tendresa i, com fa la dita, en calen dos per fer una amistat, però només un per desfer-la. El fracàs d’aquesta aventura de Líbia sembla que li ha fet perdre el cap. Ahir a la nit em va acusar violentament de conspirar amb el capità per robar el coure i el lli de la Ctímene i després va pretendre que la nau l’havien enfonsada prop de les Sirtes. Quan li vaig recordar la nostra vella amistat i vaig insinuar que algú l’havia d’haver embruixat perquè arribés a dir unes bestieses tan increïbles, es va posar d’un insultant insuportable. De manera que, abans d’animar-lo a fer anar els punys i que acabés amb el nas aixafat, perquè sóc molt més bon boxador que ell fins i tot quan està sobri, vaig girar cua i me’n vaig anar al llit, satisfet de la meva moderació. Ha estat una sorpresa aquest matí, quan m’he trobat que els venedors de porpra rodis havien marxat. Creus que en Laodames se n’ha anat amb ells?

L’Eurímac mai no podia ser franc amb mi. Jo, llavors, pensava: «Com que és un dels meus pretendents, i aquell amb qui al meu pare li agradaria més que em casés (sempre i quan oferís un preu adient per la núvia), no li fa res de revelar-me els seus defectes prematurament». De tota manera, sempre he detestat la mena d’home que, tot volent amagar les seves intencions retorçades rere un somriure melós, és prou fatu per creure que no puc veure per on va.

—Si s’ha embarcat —vaig contestar secament—, el meu pare no tindrà gaire bona opinió de tu.

—No, potser no… fins que no li hauré explicat què és el que ha passat, amb les mateixes paraules que he usat amb tu. Llavors estic segur que estarà més disposat a creure’m.

Mentre parlava, un dels esclaus nascuts al casal va portar-li un missatge del meu pare mateix, que l’informava que la febre li havia passat i que li agrairia si podia entrevistar-se amb ell, de seguida que s’hauria acabat el sacrifici, respecte als dos guàrdies de nit.

—Quins guàrdies de nit? —vaig preguntar a l’esclau.

—Els del torn de l’alba al moll —em va respondre—. El relleu els acaba de trobar per terra, drogats i adormits, darrere el magatzem de les veles. Han desaparegut dues veles i tres peces del millor cordatge de Biblos.

—Molt bé, Eurímac —vaig dir—. I ara, d’això què me’n dius?

Vaig observar-li la cara, però era totalment inexpressiva.

—És una notícia curiosa, oi? —vaig insistir—. Els rodis tenen fama de comerciants honestos i estrictes i no veig pas per què un dels seus vaixells grans hauria de fer perillar aquest renom només per dues tristes veles i un parell de peces de cordatge.

Ell contestà amb lleugeresa:

—Tens una mica de raó amb això que dius, preciosa Nausica. Potser necessitaven l’equipament de seguida i no podien esperar una audiència amb l’autoritat del port; de manera que s’han servit ells mateixos, han drogat els guàrdies perquè no donessin l’alarma i han marxat.

—Llavors haurien deixat el pagament adient, en forma de metall o de vi.

—No pas si en Laodames anava amb ells i es comprometia, com a pagament pel seu viatge, a saldar el deute en havent tornat. Ja arriba el vedell amb les cintes sobre el cap. Excusa la meva pressa. Esclau, digues al rei que m’alegro molt de sentir que la seva salut ha millorat i que parlarem d’aquest afer dels guàrdies de seguida que s’haurà acabat aquest sacrifici i un cop hauré examinat les entranyes.

—Espero que et vagi bé l’entrevista —vaig llançar a l’insolent, que ja s’havia girat d’esquena.

La partença d’en Laodames no semblava, al començament, un fet gaire greu, tot i que els presagis que van donar les entranyes d’aquell vedell eren més aviat amenaçadors: l’animal semblava prou sa, però tenia una malaltia intestinal avançada. L’autoritat del port va admetre en una discussió que el capità dels rodis, que havia estat a Drèpan tres anys abans com a segon d’una altra nau propietat del mateix mercader, era un marí expert i honest; el pagament per les veles i el cordatge es faria, sens dubte, un dia o altre; i els guàrdies tampoc havien d’haver estat drogats necessàriament pel capità o per algun altre membre de la seva tripulació. Podia ser ben bé que un company èlim els hagués fet una broma. En Laodames devia ser en bones mans i, com que llavors era l’abril, tornaria com a molt tard al juliol, amb el collaret d’ambre per a la Ctímene.

El meu pare, tot i que l’irritava que el seu fill gran hagués marxat de sobte, sense dir adéu o esperar que li hagués passat la febre —l’exili del meu germà Hàlios, cinc anys abans, encara li pesava al cor—, es va acontentar de dir a la Ctímene que això li hauria de servir de lliçó, que no s’havia de turmentar una bona persona més enllà del que és suportable. La Ctímene al·legà que la culpa era d’en Laodames, que havia fet broma amb el seu mal de cap, havia insultat la noble gent de Bucinna i no l’havia deixada dormir a base de parlar, begut com estava, quan ella només hauria desitjat adormir-se amagant la cara sobre el seu pit.

No em vaig prendre la molèstia de contradir aquesta versió de la baralla, tot i que jo sabia que era deshonestament parcial.

I en Fítalos, el pare ja vell de la meva mare, que havia abdicat el govern d’Hiera a favor d’un gendre i havia vingut a remenar una mica al nostre estat com a intendent honorari, va sostenir que la Ctímene tenia raó de condemnar la peresa d’en Laodames.

—L’única excusa que hi ha per caçar en un país civilitzat —rondinà— és per impedir que les bèsties salvatges malmetin els camps o les vinyes; ja que fer provisió de carn és un fet incidental. Però els nostres camps tenen unes tanques tan ben fetes i la caça és tan escassa en aquesta zona que en Laodames havia d’anar fins a boscos de molt lluny i les poques vegades que tornava a casa amb una llebre ja era molt. Seria diferent si la carn de caça fos una necessitat urgent del palau; és que ens falten mai ni porcs ben grassos ni vedells saborosos? Si el noi vol aventures, d’altra banda, que vagi a capturar esclaus a la Dàunia italiana o a Sardenya, com feia jo a la seva edat.

La meva mare no obre mai la boca per comentar una situació quan encara no és clara; i com que encara no era segur que en Laodames s’hagués embarcat al vaixell rodi, no va dir res. Però en Clitoneu féu una pregària al Pare Zeus pel retorn del seu germà sa i estalvi i després demanà permís a la Ctímene per exercitar l’Argos i el Lèlaps, els gossos de caça d’en Laodames, cosa que ella li concedí amb un somriure amarg.

—Segur que s’ha embarcat —li digué en Clitoneu—, perquè si se n’hagués anat a caçar en algun lloc de les muntanyes, no hauria deixat mai els seus gossos aquí.

El misteri encara s’enfosquí un mes més tard, quan el capità d’un vaixell ens comunicà que havia parlat amb el vaixell rodi davant el port d’Escira, la seva última escala. Però en Laodames no hi era, a bord; o, com a mínim, els rodis no en van dir res. Era possible que l’haguessin portat a terra a Acragàs, on hi ha un santuari famós d’Afrodita, o en algun altre port de la seva ruta. Llavors, la mare de l’Eurímac es recordà de sobte que a trenc d’alba, el dia en qüestió, mentre el vaixell rodi encara era fondejat al port de Drèpan, s’havia fixat que hi havia una galera de vint rems, fenícia per la construcció i per les veles, que s’estava a l’extrem de més enfora de la badia del sud. Potser en Laodames havia anat remant fins allà i havia mercadejat el seu passatge. Llavors, una altra dona, la Melanto, la cambrera de la Ctímene, que havia dormit al terrat, també va declarar que havia vist el vaixell, amb un bot a remolc. Però quan li van preguntar també per què no n’havia dit res abans, d’una cosa tan important, tot el que va anar repetint, una i una altra vegada, va ser: «No volia causar problemes; el silenci és or». Aquestes notícies van provocar un nova florida d’especulacions inútils, però ningú no es va començar a preocupar seriosament per en Laodames fins que va canviar el temps, al final de l’octubre, i els nostres vaixells ja eren a la platja per al calafatament de l’hivern.

Vaig haver de suportar els atacs d’autocompassió i de dolor apassionat de la Ctímene. Ens havíem de trobar per força per a algunes feines de la casa i ella pretenia que no podia confiar la seva pena a les minyones perquè, o bé l’acusarien d’haver tractat en Laodames amb massa duresa, cosa que no seria justa, o bé el criticarien a ell, cosa que seria indecent. Deia que només jo sabia les circumstàncies del fet; i, a més, era just que em fes dipositària de la seva pena secreta, perquè la desaparició d’en Laodames havia estat en gran part per culpa meva.

—Com? —vaig exclamar, alçant de sobte el cap i esbatanant els ulls—. D’on ho has tret, això, cunyada?

—Si t’haguessis estat tranquil·lament a la teva cambra, li hauria quedat l’esperança que la nostra conversa havia quedat ofegada sota els cops de porta i dels finestrons que causava el xaloc; va ser la teva comprensió exagerada que el va fer marxar. I si llavors haguessis fet llevar algun dels porters i li haguessis dit de seguir el teu germà i de referir els seus moviments al teu oncle Mèntor o a alguna altra persona responsable, ara jo no m’estaria ofegant en plors enyorant-lo amb tanta desesperació.

Tot i que vaig murmurar amb dolcesa: «Sí, la culpa la vam tenir una mica tots», sabia molt bé que les minyones que dormien al corredor, al costat de la cambra, no només havien sentit la disputa igual que jo, aquella nit, sinó que, a més, ella els havia fet totes les confidències possibles. De tota manera, per en Laodames, jo suportava la Ctímene. Vaig decidir que, al fons, no era una mala dona; una salut dolenta la torturava i que potser jo, en les rares ocasions en què em trobava malament, no actuava d’una forma igualment irracional? Les queixes inacabables de la Ctímene encara em van fer venir menys ganes de les que tenia de casar-me i m’estava fora de casa tant com m’ho permetia la decència, m’emportava la labor al jardí, on la Ctímene no acostumava a seguir-me perquè li feien terror les aranyes; i m’envoltava d’una pantalla protectora de dones cada vegada que el mal temps m’obligava a estarme a dins.

Ara deixeu que descrigui el palau. Per al meu poema èpic l’he moblat d’una forma més esplèndida de com és en realitat: li he posat un llindar de bronze, les portes d’or amb els muntants de plata i uns gossos d’or que hi fan guàrdia a cada banda; els murs també de bronze, amb un fris de lapislàtzuli; i estàtues d’or de nois que sostenen dins el buit de les seves mans tancades unes teies fetes amb el cor resinós dels pins, i així més o menys va tot. Però aquest embelliment no costa res; i tampoc no costa res que em pinti alta, bonica i amb una veu suau i que ampliï la gent que servia la casa, de vint a cinquanta dones. De tota manera, en general, he respectat la veritat perquè, com que no sóc mentidera de mena, em trobo que les invencions incontrolades m’atabalen; tot i que de vegades exagero, com tothom, i he d’adaptar, disfressar, transportar, empetitir i engrandir els fets perquè encaixin amb la tradició èpica. M’he mantingut, de fet, tan a prop com he pogut de la pròpia experiència i, quan el tema donat m’obligava a descriure fets i llocs fora de la meva experiència, o bé hi he passat per sobre amb lleugeresa o bé els he canviat per la descripció d’alguna cosa que coneixia bé. Per exemple, pel que fa a Ítaca, Zacint, Samos i les altres illes d’aquest grup, que són l’escenari principal del meu poema, jo no les he visitat mai ni he pogut aconseguir una explicació precisa de la seva posició o del seu aspecte, però me’n surto amb les Ègadi, que són bastant més petites, però les conec perfectament. Itaca és, de fet, Hiera, que, tot i que no es veu des de Drèpan, perquè hi ha Bucinna —que jo anomeno «Samos»— que la tapa, té un aspecte molt noble, vista des del cim del mont Èrix, mar enllà, a l’oest sobre l’horitzó. Egusa l’anomeno «Zacint»; i pel que fa a les altres illes que es mencionen a la Ilíada —Nèrit, Crocilea i Egílips—, les ometo perquè només hi ha quatre Ègadi i la quarta, Mòcia, baixa i rica en gra, la necessito per representar Duliqui. No crec que sigui gaire greu. Aquells que escoltin el meu poema i trobin que no s’adiu amb allò que ells sabien de la geografia del lloc respectaran la fama d’Homer i creuran o bé que un terratrèmol deu haver alterat la configuració d’Ítaca, Samos i les altres illes des del seu temps o bé que han canviat els noms.

Tal com deia, el nostre palau és més o menys com el descric al meu poema, tot i que, de fet, la porta gran de l’edifici principal és de roure, ornada amb claus de bronze, i el marc és de pedra emblanquida i el llindar, de fusta de freixe. De noi que aguanti una teia només n’hi ha un, fet de fusta de xiprer, cobert amb una placa d’or bastant mal treballada; i els gossos de la porta són de marbre vermell d’Egipte; i les parets són cobertes amb plafons d’olivera amb un fris de vermelló. El palau és orientat en direcció nord-sud i està format per tres parts. L’edifici principal té un pis superior cobert per una teulada amb doble vessant i unes canaleres de teules que porten l’aigua de les pluges d’hivern fins en un pou que hi ha en un angle del pati dels banquets; el brogit de l’aigua que cau dins les profunditats de pedra del pou és un so meravellós quan s’acaba de trencar per primer cop la sequera de l’estiu. La sala del tron del meu pare i les altres sales són a la planta baixa, els nostres dormitoris són a dalt i la porta principal dóna al pati dels banquets. Darrere la sala del tron, sota la cuina, hi ha un rebost, ampli i fresc, que fem servir de magatzem. La porta és de fusta massissa i les claus les té la meva mare en una anella que porta lligada al cinyell; però la dida, l’Euriclea, en té una còpia.

El pati dels banquets és envoltat de porxos, coberts i empedrats, mentre que l’àmplia zona central és de terra batuda. És aquí on rebem els convidats i els fem seure a les taules portàtils amb tamborets o amb bancs. A través d’una porta es passa al pati exterior, o pati dels sacrificis, igualment porticat, que domina el gran altar consagrat a Zeus i als altres habitants de l’Olimp. A la part oest d’aquest pati hi ha una sala rodona amb volta que el pare s’ha fet construir per a ell; mentre que a la part est, la portalada principal, que té una cambra de convidats al damunt, s’obre al carrer i és dominada per una alta torre de guaita que s’eleva entre els dos patis. Al costat de la rotonda hi ha una porta al mur que dóna entrada a un passadís estret que va de cap a cap del palau, amb una entrada lateral a la sala dels banquets i una altra a la dels servents de l’edifici principal; i també un parell de portes que s’obren sobre el verger. El nostre verger és el més fructífer de tot Sicília, té uns quants acres de terrasses que van pujant gradualment i és protegit per una tanca de bardisses. Els fruits que produeix són peres, móres, cireres, codony, serves, maduixes, magranes i diverses varietats de raïm i figues, amb diverses èpoques de maduració. Naturalment, no és tot l’any època de verema, com jo dic al poema i com el meu oncle Mèntor pretenia mentre es dedicava a beure més copes del compte. També tenim un melonar, alguns avellaners i un hort amb verdures i hortalisses: cols, naps, raves, pastanagues, remolatxa, malva, mostassa, fonoll, cebes, porros, bròquil, sarriasses, xirivies, api, ruca, xicoira, alfàbrega, marduix, menta, endívies, fonoll i espàrrecs. (Ara m’adono que he dit fonoll dues vegades; però és una verdura molt útil). Hi ha dues fonts a la part més alta del verger i una serveix per regar-lo. L’altra fa passar l’aigua per sota el pati dels sacrificis fins que brolla a la superfície, molt a prop de la porta d’entrada; aquesta és la font principal d’aigua potable per a la gent del poble i durant tot el dia s’hi apleguen multituds amb càntirs i galledes. Al darrere de la casa hi ha els estables i la cort dels porcs; i encara al darrere un acre, més o menys, d’oliveres.

L’illa d’Hiera és més o menys nostra, tot i que nominalment la governa el clan de la meva mare; hi criem cavalls i una molt bona raça de vaques vermelloses. També fem pasturar molts bous i porcs a l’Èrix, i nombrosos ramats de bens; i les innombrables abelles dels nostres apiaris fan servir les mateixes pastures. A l’hivern fem baixar els ruscs fins a Drèpan perquè les abelles no passin fred. De manera que amb els productes de la terra i del mar, els esclaus de la nostra casa mengen millor que més d’un fill de rei de les illes ermes del mar Egeu. (En aquests llocs l’aliment principal és l’arrel de porrassa rostida i les malves, perquè no tenen ni blat ni ordi, i peix de temporada; i figues; i una mica d’oli d’oliva; i carn de cabra). No és estrany que tinguem enemics envejosos de la nostra sort; i no és estrany que al moment que la desgràcia ens visità, a causa del desig intempestiu de la Ctímene per un collaret d’ambre, els súbdits rebels del meu pare demostressin poca lleialtat o afecte envers la nostra casa i se’ns acostessin com una multitud de formigues per menjar-se’ns.

El pare té fama de ser del puny estret, cosa injusta. Els déus no es poden pas queixar perquè els escatimi un sacrifici; o els servents perquè estiguin mal alimentats o mal vestits. És un home treballador i enèrgic, no suporta que es malgasti, considera la pobresa el càstig dels déus per a la imprevisió; i menysprea l’home que obsequia els estrangers amb presents esplèndids per ostentació i no per obtenir-ne alguna cosa a canvi. Va ser ell qui va introduir el cultiu del lli a la Sicília occidental i va muntar un petit obrador de teixits al costat de l’entrada principal. Estem orgullosos de la nostra tela: si n’esteneu una peça ben tibant i l’agafeu per un angle, podreu fer-hi lliscar gotes d’oli fins a baix; no hi penetraran. El pare no pot sofrir la peresa, ni en un home ni en una dona, sempre troba feina a fer per als esclaus, encara que plogui, i considera que casar-se jove és un incentiu per a la laboriositat.

Això em porta al tema dels meus pretendents. De seguida que vaig tenir setze anys, el pare va anunciar davant el Consell èlim —que està organitzat segons el sistema dels dotze clans— que a partir d’aquell moment acceptaria ofertes per la meva mà, però que l’honor d’una aliança amb la casa reial només es podia comprar a un preu substanciós. En resposta a això, l’Egipci, un dels consellers foceus, va fer notar que, per regla general, una núvia èlima aporta un dot a la família del nuvi, cosa que garanteix que se la tractarà respectuosament, i que aquest dot és de molt més valor que qualsevol regal complementari que un pretendent pugui considerar escaient de fer, sense prejudici, al pare de la núvia. Sens dubte, deia, que aquesta innovació que se suggeria, d’invertir els papers de la núvia i del nuvi, es justificava en aquest cas pels avantatges a què s’havia referit el pare. Però, no acabaria aquesta innovació, si arrelava al poble, col·locant les joves de categoria al mateix nivell que les simples concubines, comprades per tants caps de bestiar o el seu equivalent en monedes de coure, i privant-les, així, de tot dret o privilegi excepte el títol d’esposa?

Un conseller sicà anomenat Àntifos observà llavors que la meva cunyada, la Ctímene, havia aportat un dot i la meva mare també. No seria més consistent i generós, preguntava, que el rei estengués aquest costum al cas que es discutia?

El pare contestà que no hi veia inconsistència ni manca de generositat, en aquella proposta. Els costums canvien, va dir, i no feia pas tant de temps que un home no podia disposar de cap manera de la seva filla; perquè això era prerrogativa de l’oncle matern, una prerrogativa sobre la qual encara insistien els sicans de les Ègadi. Els dots eren molestes relíquies d’aquest sistema passat de moda i no tenien raó de ser dins la nostra economia patriarcal. No, no, a qualsevol jove de bona família que aspirés a casar-se amb mi, i no amb qualsevol noia d’un casal més pobre i menys influent, li sortiria a compte desfer-se d’un tresor considerable per aconseguir-ho, i també tractar-me amb el màxim de respecte després que m’hauria convertit en la seva esposa.

—Podria el meu senyor rei concretar una mica aquests avantatges? —preguntà el príncep Antínous, un jove alt, amb aire mofeta—. La Nausica no és pas hereva per propi dret; a més, té quatre germans i repartiràs les teves possessions com a mínim entre tres d’aquests, m’imagino.

—Em nego a comprometre’m sobre aquest punt —exclamà el pare, picant amb un peu a terra—. Els avantatges de casar-se amb la princesa Nausica seran sòlids, encara que sigui indirectament.

L’Eupites, el pare de l’Antínous, tancà la discussió en suggerir que quan jo tingués un any més, fos un pam més alta i la meva figura s’hagués arrodonit una mica, la bellesa que ja llavors prometia em portaria sens dubte pretendents per dotzenes, que competirien els uns amb els altres a qui oferiria els més rics presents. Fins llavors, discutir el meu futur li semblava una mica prematur.

El pare es va enfadar per l’acolliment divers de la seva comunicació i jo em sentia com un peixet que han portat al mercat i per qui ningú no es molesta a mercadejar. Se senten crits de «Torna’l al mar vejam si s’engreixa una mica!».

L’endemà, algunes de les meves amigues es burlaren ferotgement de mi. Una em va preguntar quin preu tenia, per casar-me; si era raonable, deia, podria segurament convèncer els seus pares que em compressin com a esposa per al seu vaquer. M’adonava que a la mare li sabia greu que la qüestió s’hagués airejat en públic, encara que era massa lleial per admetre-ho. En tot cas, prengué sota la seva responsabilitat que se m’hauria de consultar abans d’escollir-me definitivament un marit i que jo tindria el dret de refusar un candidat si podia justificar per què no m’agradava. Mentrestant, m’aniria teixint un vestit de núvia de porpra marina, que jo podria ornar amb dibuixos brodats amb or i carmesí per provar que era una filla obedient al meu pare. Al seu moment, ella em va proporcionar, doncs, el vestit i jo em vaig dedicar, amb molt poca empenta, a fer-hi els dibuixos; i de cada tres que n’acabava, en desfeia d’amagat com a mínim un quan ningú no em veia.

Poc després, Drèpan va saber què havia volgut dir el pare amb allò d’«avantatges indirectes». Quan l’Eurímac, al cap de l’any, s’avançà a demanar permís per fer-me la cort, se li concedí el lloc que estava vacant de sacerdot menor de Posidó, que comportava unes primes importants i li assegurava, al moment del casament, el monopoli d’una barca de passatge entre les illes. L’Antínous, en Muli i en Ctèsip, tres nous pretendents que aparegueren llavors, reberen favors o promeses semblants. Cap d’ells no va declarar que estigués enamorat de mi i tots semblaven una mica espantats de la meva llengua viperina, que jo no els estalviava quan el pare no em sentia. Jo, certament, no sentia cap inclinació, ni tan sols respecte, per cap dels quatre.

—És millor, de tota manera, no tenir un lligam massa passional amb el marit —em deia la mare—. Un marit no hauria de saber mai exactament en quins termes està amb la seva esposa, encara que ha de confiar en la fidelitat d’ella al llit conjugal; per exemple, jo em vaig adonar, quan el teu pare va comprar l’Eurimedusa de l’Epir, que devia tenir grans temptacions de fer-ne la seva concubina, perquè els tractants d’esclaus en demanaven un preu massa alt (vint sicles de vaques en lloc de quatre) i ell ho va pagar gairebé sense regatejar; i tanmateix no s’atreví a arriscar-se a molestar-me i es va permetre només de fer-li de tant en tant alguna carícia paternal a la galta o a les espatlles. No, filla meva, si t’enamores del marit estàs perduda. És això que ha fet anar malament la Ctímene i en Laodames, ja t’ho deus haver imaginat: ella ha perdut el cap per ell i s’ha engelosit de les cabres salvatges i dels senglars que es passa el dia caçant. Ell no se l’ha estimada mai (va ser el teu pare que va arreglar el casament), però és massa ben educat per confessar-ho. Per això ella s’ha anat exasperant; primer amb ella mateixa i després amb ell. Si almenys fos al contrari: si la passió d’ell fos més forta que la d’ella!