CAPÍTOL DOTZE
EL BANQUET DEL FUNERAL

En qui podíem confiar? I amb qui podíem comptar perquè ens ajudés a la lluita armada, ja que els mitjans pacífics s’havien exhaurit? L’Èton, en Clitoneu, l’Eumeu, el fill de l’Eumeu —però aquest només sabia manejar la porra— i en Filètios, que havia après a fer anar les armes de jove i ens seria encara molt útil com a lluitador. Cinc contra cent dotze pretendents i un gran nombre de servidors. No semblava pas gaire.

—No tindríem gaires possibilitats, ho admeto —digué l’Èton fredament— si haguéssim de lluitar en una batalla regular. Però una matança són figues d’un altre paner. Podríem acabar amb uns quants centenars d’homes, en una matança, tot i que l’acció física repetida de fer saltar un cap o de treure l’espasa del cos mort d’un home que hem travessat al final s’acaba fent sentir. Aquella tarda, per exemple, no gaire temps abans que em capturessin, quan vaig matar uns quaranta egipcis: perseguíem una columna de fugitius pel camí de Pelúsion i només em calia clavar el tall de l’espasa sobre els clatells que trobava. Però el braç em va començar a fer mal abans d’haver acabat. I podria resultar difícil aconseguir una victòria tan considerable si no és que agafem l’enemic per sorpresa, en un lloc tancat del qual no tinguin manera de sortir-ne. Estimats cosins, ja que ningú altre, de nosaltres cinc, no ha tingut cap experiència d’aquesta mena, us demano que em feu el vostre comandant i em deixeu planejar la campanya amb tots els detalls. Us demanaré els vostres serveis (especialment els teus, princesa Nausica), però cal que em doneu la potestat de donar ordres que s’hauran de complir sense fer preguntes; si no, no puc garantir un èxit absolut.

Vaig dubtar durant un moment en sentir parlar l’Èton —el meu esclau agraït, el meu peó silenciós, el meu instrument sempre a punt—, proposant-se decididament ell mateix com a senyor meu, el meu salvador i el meu sever dictador. El canviament semblava massa brusc per ser complet, però naturalment ell ja havia estat reconegut com a parent d’en Mèntor i s’havia compromès a fer pagar la sang amb sang tan implacablement com en Clitoneu. I jo, tot i que sé organitzar pràcticament de tot, des d’una berenada a la platja fins als grans festivals de la deessa Atena, de qui en sóc sacerdotessa, no compto la guerra entre les meves activitats… igual que Andròmaca, a qui Hèctor ho va haver de recordar el dia que havia de morir. No hi vaig veure alternativa i vaig acceptar; i en Clitoneu va acceptar amb entusiasme. Llavors vam cridar l’Eumeu i li vam explicar el secret. Vaig ser jo qui va parlar.

—Eumeu —vaig dir—, s’acosta l’hora en què tindràs ocasió de fer servir aquesta força de què et vanes. Però hauràs de ser tan discret com la fredeluga i tan obedient com un dels teus gossos mateix. El príncep Clitoneu i jo tenim una batalla a la vista, la venjança de tots els mals que ens han fet, començant per l’assassinat del nostre germà Laodames (ara sabem que la seva sang pesa sobre el cap de l’Eurímac) i acabant amb l’assassinat del nostre oncle estimat. Les forces reials estaran sota el comandament del noble Èton, aquí present, parent meu per part de mare, que et vaig enviar sota una disfressa amb aquest propòsit…

En Clitoneu se’m va quedar mirant, sense saber encara que jo havia estat la protectora de l’Èton des de la seva arribada.

Vaig continuar:

—… per mantenir-lo fora de tot perill fins que tindríem necessitat de la força de la seva mà dreta. En Clitoneu i jo estem segurs que el noble Èton farà el que cal fer millor que cap home en tot Sicília i te l’encomanem com a cap. Però no et moguis ni diguis res fins que no haurà pensat un pla d’acció que puguem realitzar plegats. I ara exigeixo que juris en nom de Cerdo que seràs valent, lleial i infatigable.

Mai no havia vist una felicitat tan solemne resplendir a la cara d’un home.

L’Eumeu va jurar amb veu ferma i va sacrificar un porc jove a la deessa, cremant-ne tots i cadascun dels trossos de carn per fer-se-la favorable. Nosaltres ens ho miràvem aprovant amb aire sever.

Després, en Clitoneu va explicar-li, a l’Èton, la seva anada a Minoa i li va ensenyar els buiracs. L’Èton en va treure una fletxa, la va sospesar sobre la punta dels dits i en va examinar la disposició de les plomes i la qualitat de la punta.

—El sícul que ha posat les plomes i la punta en aquestes fletxes coneix el seu ofici —va proferir. I llavors va preguntar a en Clitoneu—: Tens encara la intenció d’amenaçar els teus enemics en nom de l’Hàlios?

—Això he promès.

—Mantindràs la teva promesa i això ens donarà un gran avantatge. Perquè si mostres aquestes fletxes com a meres penyores, els pretendents les menysprearan, ja que coneixen la debilitat de l’Hàlios al mar, i no s’aturaran a pensar que, amb un arc i la seva corda, poden causar una mort immediata.

Em vaig posar a riure alegrement.

—Èton —vaig dir—, el teu pla concorda amb el meu, igual com la meitat d’una pera concorda amb l’altra meitat. L’altre dia, mentre escoltava el Retorn d’Odisseu, em preguntava com havia pogut eliminar tants pretendents amb un sol arc. Però en Clitoneu i jo en vam parlar, oi que sí, germà?, i la deessa Atena em va enviar una visió de la matança.

Quan li vaig parlar de l’arc de Filoctet i li vaig explicar com pensava utilitzar-lo, ell va contestar simplement:

—Sembla que els déus estan prenent part en aquest afer tant com nosaltres mateixos. Hem d’acceptar qualsevol ajuda que ens prestin, especialment Atena. Sempre acaba guanyant al déu de la guerra, Ares, ja que Ares confia en la força bruta i menysprea els estratagemes… Per què no baixes a Drèpan abans que nosaltres, princesa, per dir a la teva mare que en Clitoneu ha tornat? El fill de l’Eumeu t’hi pot acompanyar. Després crida en Filètios i, quan li hauràs revelat, si ho creus convenient, el mateix que has revelat a l’Eumeu, posa’l a les meves ordres. El funeral serà aquest matí, sense cap mena de dubte, perquè el fantasma d’un home mort de manera violenta exigeix que el cos sigui cremat sense trigar, com el de Patrocle a la Ilíada. Per tant, quan veuré a la llunyania una columna de fum que s’alça de la pira (amb un profund dolor, perquè no seré present als ritus del comiat) sabré que demà podré baixar d’aquesta muntanya, espiar les posicions, preparar els meus plans i comunicar-me secretament amb tu. Al tercer dia, quan tu i jo haurem fet tots els preparatius possibles, que en Clitoneu, acompanyat de l’Eumeu, porti aquestes fletxes tan belles allà on han d’anar; després d’això, la matança ja podrà començar.

—No tan de pressa, cosí —vaig dir jo—. Primer en Clitoneu les ha de mostrar i comunicar el seu missatge d’avís. Hauria d’ordenar a tots aquells pretendents que encara tinguin alguna resta de vergonya i de temor dels déus immortals que portin l’Eurímac i en Ctèsip encadenats davant del Consell, tots dos sota l’acusació d’assassinat. Si obeeixen, hauria de prometre, en nom del rei, perdonar-los les follies. Si s’hi neguen, i menyspreen, per tant, el crim, llavors serà diferent. Llavors les fletxes de la mort es podran escampar entre ells. Si tractem els joves insensats honorablement i amb paciència, ens farem agradables als déus…

—I anul·larem l’avantatge de la sorpresa —em va interrompre en Clitoneu—. Tots són culpables, sense excepció.

L’Èton compartia el meu punt de vista.

—No, no, cosí —exclamà—. Hi ha diferents graus de culpabilitat i, si podem convèncer aquells dels nostres enemics que tenen una mentalitat menys criminal a posar-se al nostre costat contra els rebels assassins, sempre serà millor. Pel que fa a l’avantatge de la sorpresa, ni la princesa Nausica ni jo ens proposem anul·lar-lo. Mostra’ls les fletxes, que ells només pensaran en l’amenaça d’una invasió sícula i no pas en un atac immediat portat per nosaltres, que segons ells no tenim cap força. Mentrestant, voldria que em fessis, amb pedretes, un plànol del palau, sobre l’herba, fins que en conegui cada porta i cada finestra com si fossin les de casa meva. Descriu-me els vostres enemics, d’un en un, de manera que els pugui reconèixer tots fins i tot a les fosques. Fes una llista de tots els recursos del palau. Així és com es guanyen les batalles abans de la lluita. Hi aniré sota l’aspecte d’un pobre coix, perquè els pretendents em menyspreïn com a un ésser que no és pas menys desvagat i gandul que ells.

En Clitoneu es va deixar convèncer fàcilment que s’havia equivocat i, una hora després, el fill de l’Eumeu em va acompanyar fins a Drèpan, pel mateix camí per on havia vingut. El bot encara era a la platja. El fill de l’Eumeu va remar fins al nostre embarcador i, per la gràcia d’Atena, ningú no ens va veure arribar.

Se sentia el so monòton d’un lament, que s’alçava de tant en tant fins esdevenir un xiscle, que venia de palau. Vaig entrar per la porta del jardí i, quan em vaig trobar la Ctímene per un corredor, vaig fer veure que m’acabava d’aixecar del llit.

—Em trobo bastant bé, ara —vaig dir—. Vaig prendre un soporífer i m’ha marxat la febre.

La Ctímene es posà a plorar i em preguntà:

—Que nos has sentit el lament?

—Sí, és això que m’ha despertat —vaig contestar—. Qui s’ha mort? Cap amic o parent nostre, espero!

—El teu oncle Mèntor —exclamà ella, amb veu apagada—, mort per un tret accidental de venable a mig camí d’Èrix! Ja se n’ha col·locat el cos sobre el llit, part de fora de l’entrada principal. Ja l’hem rentat i l’hem ungit.

—Perdona —vaig dir, mentre acomplia el deure d’arrencar-me un manyoc de cabells i esgarrapar-me totes dues galtes—, haig d’anar a buscar la reina per condoldre’m-hi.

Tot i que se la veia més pàl·lida, la mare semblava tan serena com sempre. Me va fer acostar-me-li i em va fer un dels seus rars petons; i això em va fer plorar. Les meves llàgrimes són encara més rares que els seus petons.

—Com estàs de la febre, estimada? —em va preguntar—. Espero que hauré fet bé de deixar-te pràcticament sola des d’una lluna fins a l’altra.

—Era el que necessitava, mare —vaig contestar—. I, com pots veure, tot i que em sento les cames una mica dèbils, ja torno a estar bé.

Com que les minyones escoltaven, no podia mencionar la tornada d’en Clitoneu, però quan li vaig assegurar que la venjança aviat arribaria al desconegut assassí del meu oncle, ella ja va saber que les notícies havien de ser bones.

—He sofert un desmai ridícul mentre era al dol del meu germà —va dir— i he entrat per recuperar-me. Tornaré a sortir d’aquí a un moment. Hauries de fer la teva part a la lamentació o la gent començarà a murmurar. La Ctímene hi ha fruït, realment.

Vaig fer el que m’havia dit. El cos era vestit amb una túnica brodada i portava una corona de flors blaves al cap. Tenia un aspecte plàcid. Al voltant del llit hi havia tot de gerres de vi i d’oli decorades, que després serien col·locades dins la tomba, i em va cridar l’atenció una ofrena de mel per apaivagar Cèrber, el gos de tres caps. Sobre la punta ja hi havien apilat tot de fusta recollida a la platja formant una pira i quan jo feia encara molt menys d’una hora que havia començat la lamentació, la processó es posà en marxa pel costat de l’obrador del lli. Els homes principals anaven al davant; nosaltres, les dones, al darrere, fent el cant fúnebre amb l’acompanyament de les flautes. Vuit esclaus robusts portaven el llit de morts del meu oncle i el dipositaren finalment sobre la pira. Al costat hi posaren les víctimes sacrificials —un gall, un xai negre i el seu llebrer predilecte— i també armes, un arnès i un tauler incrustat del joc de dames, perquè havia estat campió de Drèpan al joc de dames. L’avi Fítal, vell i sord com era, va pronunciar les paraules d’adéu amb veu feble i tremolosa. Va parlar de la generositat del seu fill, del seu coratge i de com havia estat paorosament sobtada la seva mort; però no va fer cap clam de venjança sobre els assassins anònims, ja que encara no havia entès què havia passat. Llavors l’Haliterses va calar foc a la pira, que era xopa d’oli, amb una teia, i jo, després d’haver llançat un altre manyoc de cabells al foc, em vaig posar a plorar sense cap vergonya. El vent de mar que atiava les flames era tan fort que ens vam haver d’enretirar fins a trenta passes lluny per evitar de cremar-nos. Quan el cos es va haver consumit, vam abocar algunes galledes d’aigua sobre les brases roents, vam cercar-hi els ossos calcinats, els vam rentar amb vi i oli i els vam apilar dins una gran urna de bronze. Vam entregar l’urna a l’avi, que acceptà aquell present tot atordit; calia portar-lo fins a Hiera i enterrar-lo sota un túmul. Llavors vam tornar tristament cap a palau, sempre cantant, per purificar-nos. Cap dels pretendents no va tenir el desvergonyiment de presentar-se al banquet del funeral sense haver estat convidat i nosaltres vam fer arribar invitacions només als membres més ancians del Consell. Quan van arribar, vam fer sacrificis a la llar per propiciar els déus infernals i arreu se sentien les expressions de dolor pel fat cruel que havia posat fi a una vida tan noble.

—Desgraciadament —deia l’Egipci—, fins ara ha resultat impossible trobar cap indici respecte al propietari del venable. Potser hauríem d’instituir una enquesta pública.

—Fins que el miserable no haurà estat pres i encadenat —grunyí l’Haliterses—, un fantasma turmentarà tot Drèpan, d’un port a l’altre. Senyors, us aconsello que actueu amb celeritat.

—Segurament ha estat cosa d’un bandit sicà o una venjança d’un esclau —prosseguí l’Egipci—. Cap èlim no hauria comès intencionadament un crim tan abominable i, si hagués estat un accident, no hauria deixat de confessar-lo.

—Noble Egipci —digué l’Haliterses—, envejo el teu cor innocent. Però dintre meu veig rius de sang, que ragen per apaivagar aquest esperit. Tant de bo que ningú de la teva família no sigui present quan volaran les fletxes!

—Rauques com una granota gegant a la primavera —contestà l’Egipci amb enuig—. Si et plau, fes un senyal al coper i que ens torni a omplir les copes. Sembla mig adormit.

Es van posar a parlar dels jocs fúnebres que se celebrarien l’endemà. L’Agelau, ara ja regent indiscutit, pensava organitzar-los al camp del costat del bosquet d’Atena: una cursa a peu, salt d’alçada, llançament de pes, pugilat i lluita. Se suposava que el meu avi oferiria premis valuosos.

Quan vam ser soles, la mare i jo, a la seva cambra, li vaig explicar la visita d’en Clitoneu a l’Hàlios i l’amenaça que aquest havia fet. Però ella em va tallar.

—Filla meva, aquestes coses no m’incumbeixen. El teu pare va prendre fa molts anys una decisió respecte a un meu fill estimadíssim. Vaig jurar que no tornaria a pronunciar-ne el nom i sóc una dona de paraula. Si, tal com em dius, el comandant en cap dels minoencs ha decidit d’enviar un present de compliment a la reina dels èlims, la reina li ho agraeix; però aquí s’acaba tot.

Va callar un moment i després va afegir:

—Filla meva, si l’amenaça no és escoltada, i podrà portar-la bé a terme? Certament seria més prudent deixar que els teus pretendents se’ns mengessin els porcs i els vedells durant una mica més de temps que no pas deixar que aquells sículs incivilitzats saquegin i calin foc al palau. Com que aquesta possibilitat no se’t pot haver passat per alt, vol dir que tens algun altre pla alternatiu. En qui és que confies? Ha de ser un noble ple de coratge i experiència: un home entre els homes. Tu ets només una dona, Nausica, i en Clitoneu només un noi. I el pobre pare ja té un peu a la tomba; de fet, li estic teixint d’amagat la mortalla, perquè no crec que passi el pròxim hivern. Si hi hagués algú altre per defensar-nos, s’hauria presentat ja molt abans. I tanmateix tu ets aquí asseguda, contenint l’excitació, gairebé com si el meu estimat Laodames hagués reaparegut de sobte; però això, ai las!, no és possible. L’Euriclea ha intentat en va amagar-me la seva història; ara sé que va ser assassinat. També sé que estàs bullint d’impaciència per venjar-lo, i també al meu estimat Mèntor. I sé encara una altra cosa, perquè encara que estigui aquí asseguda filant i teixint durant tot el dia, els meus cinc sentits encara estan en bones condicions: que per primera vegada en tota la teva vida estàs enamorada, malgrat el teu jurament de no acceptar cap dels pretendents que han envaït la nostra casa. Per tant, com que ets una noia de principis, que no es permetria mai de deixar-se anar en una follia o jugar al doble joc, la meva conclusió és que l’home que estimes, l’home que s’encarregarà de realitzar el teu pla alternatiu, no és ningú que jo conegui. Potser aviat tindràs l’amabilitat de presentar-me aquest coratjós estranger?

No serveix de res intentar amagar-li secrets, a la mare; el seu dit petit és un oracle que li ho fa saber sempre tot.

—Molt bé, mare —vaig dir—. Compta que demà es presentarà a tu. Ja saps que no em podria casar mai amb algú que desaprovessis.

Em va mirar amb una mirada escrutadora.

—Però, podrà pagar un preu per la núvia que satisfaci el teu pare?

Els meus ulls es van trobar amb els seus.

—Sí, mare, tot i que és un captaire, pagarà un bon preu per la núvia: la salvació del casal.

Un curt moment de dubte: és que m’havia enamorat d’un capitost de bandits sicà o d’algú altre igualment inadequat? Però de seguida va recuperar la confiança en mi i va contestar simplement:

—Serà suficient, potser, sempre que sigui de naixença noble.

—En tant que parent proper teu, mare, hauria de ser prou satisfactori. Ara excusa’m, si et plau, i quan arribarà el meu captaire recorda que el teu germà Mèntor ja te n’hauria parlat, a tu i als pretendents, com a futur marit meu, si la negra mort no li ho hagués impedit.

La mare arronsà les espatlles.

—Ja que has pensat acuradament totes aquestes coses —va dir—, les deixo a les teves mans sense cap més pregunta. Si necessites ajuda me la demanaràs i jo, sempre que no sigui res que pugui saber-li greu, al teu pare, prometo que faré tot el que podré per tu. Va, deixa’m fer-te un altre petó. Ets una bona noia i dono gràcies als déus perquè a més de fills, causa sobretot de pena i dolor, també he tingut una filla de la conducta de la qual poques vegades n’he rebut altra cosa que satisfaccions.

Quan, abans d’aleshores, havia tingut la meva mare una paraula de lloança per a mi? Era prudència, a més de generositat: augmentava la meva esperança i m’alliberava de l’única inquietud que encara m’assetjava: la por que s’ofengués en veure’m fer plans aventurats sense consultar-la. Per demostrar-me la seva confiança, ni tan sols em va preguntar el nom d’aquell estranger misteriós que esperava que defensaria el casal, ni quin grau de parentiu tenia amb ella. Però segur que hi va estar pensant durant hores.

Abans de baixar, li vaig dir:

—Mare, l’Eumeu i el seu fill han jurat que lluitarien amb nosaltres fins a la darrera gota de la seva sang. Vols fer-li fer aquest mateix jurament, a en Filètios? Ja es deu imaginar de quin joc es tracta; però és millor que li ho demanis tu que no pas en Clitoneu o jo, ara que el meu oncle estimat ja no hi és.

—Ja sé quina en serà la resposta: «Dóna’m només el permís de matar en Melanteu, per l’honor dels servidors de palau, i juraré amb molt de gust».

I això va ser exactament el que va dir en Filètios.

L’endemà se celebraren els jocs fúnebres. La Ctímene i jo hi vam assistir, amb gran respecte pel mort. La Ctímene estava tota estranya. Em va dir prou alegrement:

—Nausica, estimada, he arribat a la conclusió que si el rei no porta noves del meu marit, el millor seria assumir-ne la mort. Què et sembla? Li farem uns esplèndids ritus d’adéu i un cenotafi i, després, podré amb tota decència eixugar-me les llàgrimes. Dotze mesos de dol ja són prou i una sirena amb el cap d’ocell se’m va posar ahir a la nit sobre la barana del llit i em va dir: «Ctímene, en Laodames ha marxat per sempre. Tu ets jove, encara. Paga-li el que toca i torna’t a casar». Que el rei restitueixi tot el meu dot i acceptaré de tornar amb el pare a Bucinna.

Li vaig preguntar:

—I com és aquest canvi tan sobtat, Ctímene? Aquesta nova desgràcia hi té alguna cosa a veure?

Es va posar vermella i va contestar bruscament:

—Per ser-te franca, sí! Veig com la família es va reduint a poc a poc pel voler dels déus. L’Hàlios desterrat. El meu marit estimat, en Laodames, desapareix sense deixar rastre. El rei s’embarca per anar a la sorrenca Pilos i per la ciutat corre el rumor que no tornarà mai més. El segueix en Clitoneu, un noi obstinat que no dubta a insultar els principals entre els èlims en un Consell públic. El teu oncle matern és despullat de la regència i baixa a l’Hades, ferit per la mà d’algun déu. Una maledicció pesa sobre el palau i tu no has pas millorat les coses, refusant de triar un marit.

El to de la Ctímene era tan ofensiu que la meva impressió més forta era la sorpresa. Vaig pensar que devia haver passat alguna cosa que jo no sabia. Però com que la Ctímene era tan estúpida que, si la deixava parlar, acabaria explicant-me el seu secret, vaig contestar prudentment:

—Sí, Ctímene, potser tens raó. Jo tampoc ja no tinc l’esperança que el nostre estimat Laodames torni amb nosaltres. I és un estat de coses ben dissortat quan una dona jove i bonica com tu, que ja ha experimentat una vegada els plaers del matrimoni, es troba lligada per la lleialtat a un doble llit ara glaçat pel contacte fred de la mort. Per a mi és diferent: com que no he estat mai casada, em puc conformar perfectament amb el meu llit estret fins que no trobi algun noble que pugui estimar i respectar, com tu has estimat i respectat en Laodames. Però mira, els jutges ja preparen el recorregut de la cursa a peu.

Totes les curses a peu s’assemblen. Nou jutges se situen formant un ampli cercle i els corredors, vestits només amb un drap, han de passar per la part de fora si no volen ser desqualificats. En general, després d’unes quantes sortides anul·lades, es llancen tots cap a la meta com si els perseguís un tigre de l’índia; algú guanya, llavors es produeixen grans protestes i discussions i, al final, es concedeix el premi. Però aquella cursa va ser diferent. Els pocs competidors eren tots pretendents meus i la vida regalada que portaven els feia incapaços de córrer gaire de pressa; a més a més, el seu comportament va ser un insult al mort i una vergonya per a la ciutat. Eren uns dotze i, sense molestar-se ni tan sols a treure’s les capes, es van posar a amblar pel recorregut mentre feien brometes de criatura: es donaven cops de puny, es feien la traveta, xisclaven, s’agafaven les mans i saltaven i ballaven. Quan van arribar al vuitè jutge es van asseure en cercle per terra i, amb somriures o rialletes, s’ho van fer a la sort dins un casc. Llavors el qui havia guanyat se n’anà fent un passeig fins a la meta i reclamà el premi, una bella caldera de coure.

Després va venir el salt de llargada. En Noèmon, el meu ardent pretendent, n’era especialista i saltava ben bé tres passes més lluny que el seu oponent més proper; però l’Antínous feia de jutge i, cada vegada que en Noèmon saltava, cridava:

—Falta! Has posat el peu més enllà de la línia!

De manera que el premi va anar a parar a mans d’en Ctèsip.

Llavors va venir el llançament de pes, pres amb més serietat que els altres esports, perquè menjar molt hi ajudava en lloc de posar-hi entrebancs. Entre els espectadors hi havia l’Èton, amb un aspecte meravellosament desaconsellable. Va alçar un dels pesos i el tornà a deixar a terra sacsejant el cap: cosa que no volia dir, però, «Oh, que forts que deuen ser els competidors per llançar una pedra d’aquesta mida!», sinó «A Creta els pesos són tres vegades més grossos». Feia una cara que era tot un poema mentre mirava el combat de lluita, un altre escàndol. L’Eurímac havia desafiat un noi que es deia Demoptòlem, de qui feia veure que n’estava enamorat; i desdenyant de fer un combat decent amb claus dobles de coll, cops de peu i tot això, va donar un espectacle vergonyós i obscè intentant besar en Demoptòlem, mossegar-li tendrament l’orella i eixarrancar-se-li al damunt. Jo em vaig girar d’esquena amb repugnància i em vaig allunyar; en canvi, la Ctímene reia tant que les llàgrimes li queien galtes avall.

El combat de pugilat va ser l’única cosa que va valer la pena de mirar, perquè en Ctèsip va perdre els estreps i es va posar a apallissar el seu oponent, en Pòlibos, un noi tranquil d’arrels sicànies.

—Calma! —cridava en Pòlibos—. És un esport, no pas una batalla.

Però quan va veure que en Ctèsip continuava amb la mateixa violència, en Pòlibos alçà bruscament el genoll i l’hi clavà a l’engonal; aquí es va acabar el combat, però va començar una batalla entre els foceus i els sicans que havien estat fent apostes sobre qui guanyaria.

Llavors els jutges van fer apartar la gent per deixar lliure un espai ben anivellat i reclamaren una dansa fúnebre en honor d’en Mèntor. El vell Demòdoc s’acostà tentinejant, amb la lira a la mà, i un grup de nois que acabaven de rebre les armes ens oferiren el ball del laberint, que expressa l’esperança en la resurrecció de l’home. La meravellosa precisió dels passos i la gràcia del seu port va ser un ungüent sobre el meu orgull cívic ferit. Nosaltres els èlims no som bons atletes, ho reconec, tot i que som fabulosos al mar; i si almenys l’Hàlios i en Laodames haguessin estat presents per ballar la nostra famosa dansa de la pilota, en què havien excel·lit, els seus salts i la seva manera d’entomar la pilota haurien deixat l’Èton bocabadat.

Pel que fa a la Ctímene, era clar que algú li havia proposat de casar-se amb ella; i era igualment clar que aquella persona havia de ser… l’Eurímac. Un cop en Clitoneu i el pare haurien estat eliminats i l’Antínous s’hauria casat amb mi i hauria pres una tercera part de la hisenda, l’Eurímac estaria en molt bona posició, com a marit de la viuda d’en Laodames, per reclamar-ne una altra tercera part. La darrera part seria per a l’Agelau, com a regent per l’hereu presumptiu, el meu germà més petit, en Telègon… fins que prenguessin la decisió de fer-lo ofegar. No era pas estrany que la Ctímene rigués tant davant l’exhibició de l’Eurímac al concurs de lluita!

Vaig posar a prova la meva teoria.

—No t’ha semblat molt divertit, l’Eurímac? —vaig preguntar—. A propòsit, sembla que has canviat d’opinió, respecte a ell. L’any passat l’havies acusat d’haver rebut una comissió d’un mercader libi que t’havia estafat molts diners.

La Ctímene va contestar:

—Ah, però l’Eurímac m’ha demostrat que no hi havia tingut res a veure, amb l’engany d’aquell libi, i m’ha promès que m’ajudarà a recuperar tot el meu dot de la hisenda. El veig molt diferent, ara, de com el veia.

—Que ben plantat que és —vaig dir— i que intel·ligent!

—No hi estaràs pensant com a possible marit, ara? —em va preguntar sobtadament alarmada.

Ai, Ctímene, Ctímene! Les dones com la Ctímene són la perdició del món.