NOTA HISTÒRICA

Els Fills d’Homer, una confraria d’aedes errants que es deien descendents del famós poeta cec i posseïen un ampli repertori de llegendes heroiques, tenien com a base, a l’època clàssica, l’illa sagrada de Delos. Anaven de ciutat en ciutat per tot Grècia, l’Àsia Menor, Sicília, Itàlia i el nord d’Àfrica i a tot arreu se’ls oferia protecció i hospitalitat. Els seus poemes s’atribuïen al propi Homer, tot i que era un secret conegut de tothom que molts d’aquests eren de composició recent. Com que el més antic i el més famós de tots era la Ilíada, que parlava del setge de Troia, els Fills d’Homer van engrandir el cicle troià amb poemes nous que explicaven què havia passat abans i després. Per exemple, van compondre un gran nombre de tràgics «retorns», que explicaven com els sobrevivents grecs d’aquella guerra que havia durat deu anys es van embarcar per emprendre el viatge de tornada, però o bé van naufragar pel camí o bé van anar a parar molt lluny de la seva ruta i van arribar només per trobar-se la dona infidel i el tron usurpat.

L’Odissea, tot i que invariablement s’atribueix a Homer, va ser composta com a mínim cent cinquanta anys després de la Ilíada i l’atmosfera n’és completament diferent: més dolça, més humorística, més civilitzada. La Ilíada és un poema sobre homes i per a homes, l’Odissea (tot i el seu protagonista masculí) és un poema sobre dones i per a dones. La persona, fos qui fos, que el va escriure havia llegit la major part dels poemes homèrics que encara conservem, complets o en part, excepte l’últim, i sembla que va treballar sobre un original Retorn d’Odisseu. Però la història va ser refosa, només el pròleg i algunes dotzenes de versos es van conservar més o menys com eren. L’Odisseu original, pel que sembla, es va trobar que la seva dona, Penèlope, vivia escandalosament amb cinquanta amants, que ell va matar quan va tornar a Ítaca, després de repudiar-la i tornar-la a casa del seu pare, va ser mort accidentalment amb un dard fet d’espina de rajada pel seu fill perdut de feia molt de temps, Telèmac, que havia arribat sense previ avís i no l’havia reconegut. Les «moltes ciutats» d’Odisseu, que es mencionen al pròleg, queden reduïdes a dues i les altres són substituïdes per illes sense existència geogràfica real preses d’una història totalment diferent: un mite al·legòric d’un tal Ulisses, famós per les seves freqüents i astutes formes d’evitar la mort. Però un cop aïllat l’element llegendari i l’element al·legòric, el que queda de l’Odissea és una descripció íntima i casolana de la vida provinciana de l’extrem occidental grec cap a l’any 750 a.n.e. El personatge central n’és la princesa Nausica, filla del rei Alcínous i de la reina Arete de Feàcia, un altre lloc que no surt als mapes.

Apol·lodor, la primera autoritat clàssica en mites grecs, recull una tradició segons la qual l’escenari real del poema era la costa de Sicília i, al 1896, Samuel Butler, l’autor d’Erewhon, va arribar independentment a la mateixa conclusió. Suggeria que el poema, tal com el tenim ara, havia estat compost a Drèpan, l’actual Trapani, a l’oest de Sicília, i que l’autora n’era la noia que s’autodescrivia com a Nausica. Cap dels seus contemporanis, per als quals Homer era necessàriament cec i barbut, es va dignar prestar la més mínima atenció a la teoria de Butler; i com que, tal com sabem ara, havia datat el poema d’uns tres-cents anys massa aviat i no explicava com una princesa siciliana hauria pogut fer passar el seu poema com a fet per Homer, els seus dos llibres sobre aquest tema són generalment menyspreats, com una broma divertida i prou.

Malgrat això, mentre estava treballant sobre un diccionari explicatiu dels mites grecs, vaig trobar que els arguments de Butler per a una ubicació a la Sicília occidental i una autora femenina eren irrefutables. No em vaig concedir repòs fins que no vaig haver escrit aquesta novel·la. Recrea, a partir d’evidències internes i externes, les circumstàncies que van induir Nausica a escriure l’Odissea i suggereix com, en tant que Filla honorària d’Homer, va aconseguir fer-la incloure dins el cànon oficial. Aquesta és la història d’una noia siciliana, decidida i creient, que salva de la usurpació el tron del seu pare, se salva ella mateixa d’un casament que li repugna i salva els seus dos germans més petits de l’anihilació, fent, amb decisió, que les coses ocorrin, en lloc d’estar-se ben quieta esperant que tot vagi bé.