CAPÍTOL CINC
DIA DE BUGADA

No podia dormir. Malgrat l’espectacular tempesta que hi havia hagut mar endins la nit abans i que havia retingut a port la flota dels pescadors, l’aire era encara carregat i se sentia algun tro. El xaloc s’havia anat aixecant una altra vegada, a poc a poc, a partir del capvespre, per tercera o quarta vegada aquell mateix mes, i ara ho estava destrossant tot: obria i tancava estrepitosament les portes, despullava els arbres de la fruita encara verda i arrabassava les teules de la teulada. Podíem esperar-nos un xàfec abans del matí, però no pas prou intens per compensar els danys causats pel vent. Tenim xaloc de dues menes: calent o fred. El xaloc fred sembla més suportable, però abrusa les flors i les verdures amb la mateixa duresa que l’altre.

Em vaig posar a calcular les nostres possibilitats de victòria, donat el cas que l’Antínous i l’Eurímac provoquessin una insurrecció armada i que l’Agelau, dolgut pel fet d’haver estat menystingut pel meu pare, els donés suport. Podríem defensar la nostra punta de la península, tot i estar previnguts de l’atac i reforçats pels illencs d’Hiera i de Bucinna, els pastors d’Hiperea i els legitimistes que hi hagués escampats per Èrix, Egesta i Drèpan? No semblava gaire probable. Un cop l’enemic hauria arribat a palau, amb poc temps enfonsaria la porta principal a cops d’una gran biga de fusta i llançaria fletxes de foc des del pati dins els terrabastalls oberts, que eren molt inflamables. Segur que la gent del poble era al nostre costat, perquè el pare administrava sempre la justícia de forma igualitària, defensava els seus drets i s’havia mostrat un patró considerat. Però ja se sap que el poble té poca tendència a l’acció i que, armat només amb pals, forques de fusta i coses així, s’acovardeix fàcilment davant d’homes amb amples escuts, cascs de llargues plomes i armes de guerra esmolades i mortíferes. Les meves dones serien violades? Aquestes coses passen a la vida real, no només a les velles històries. La Procne i jo, de fet, havíem estat discutint aquell tema tan desagradable pocs mesos abans. La meva posició era que havia de ser gairebé impossible per a un home violar una dona contra la seva voluntat, si no fos que l’hagués estabornida prèviament. Dels cinquanta fills d’Egipte, a qui el seu pare havia ordenat de violar les danaides, deia jo, l’únic que va viure per poder tornar a veure la llum de l’alba va ser el jove assenyat que havia respectat la virginitat de la núvia. Però ara el meu argument no semblava tan convincent com abans.

Cap a mitjanit em va despertar d’un mig son ple d’agitació alguna cosa que havia picat contra l’escambell del costat del llit. El vent havia deixat de bufar i se sentia el rugit del mar que batia contra la punta. Era una sort haver-me despertat, perquè estava somiant que una àguila es llançava sobre les oques que la Gorgo em guarda en un cobert i que alimenta amb pasta amassada; l’àguila les feia a trossos davant els meus ulls. Vaig fer un salt fora del llit i vaig córrer a la finestra que donava sobre el jardí. Havia d’haver estat algú que em volia atreure l’atenció. Potser un pretendent borratxo? Però ningú no es deixà veure i els arbres fruiters eren banyats a la llum de la lluna.

A terra vaig trobar una tira de pell de moltó que embolicava una pedra, coberta de dibuixos fets amb tinta de sípia. Una dona que cremava una nau i una oreneta que li deia alguna cosa a l’orella. Sota un sol brillant, un carro i una fila de bugaderes; també tres escorpins que parlaven entre ells, amb una destral cretenca plantada a sobre. Molt fàcil de llegir: la Procne —és a dir l’oreneta— em suggeria que m’emportés les meves dones a rentar l’endemà al matí. Ella es trobaria amb mi, la Nausica, «la que crema les naus», a les fonts de Peribea —el carro indicava que ens havíem de trobar a una certa distància de la ciutat— i allà em parlaria d’un complot muntat per tres assassins, és a dir els escorpins, per usurpar el poder reial. La Procne no havia après a escriure, però se’n sortí prou bé, per fer arribar el seu missatge… Pel que semblava, i no m’havia equivocat de gaire, en la meva valoració de la situació!

De sobte, una ràfega d’aire fred. Un núvol negre s’alçava, al nord, i amagava la lluna darrere seu; començaren a caure grosses gotes de pluja que picaven sobre les fulles empolsegades dels arbres fruiters. Em vaig adormir de seguida.

Una hora, més o menys, després de l’alba, em vaig rentar la cara i vaig baixar a esmorzar, pa d’ordi, oli, salicòrnia adobada, llesques d’embotit de porc, vi amb sucre i pastís de mel. La mare seia, amb la filosa a la mà, al costat de la llar enmig de les seves dones mig adormides, filant llana porpra amb hàbils moviments dels dits, llargs i blancs.

—Bon dia, mare. Que has vist l’oncle Mèntor?

—Sí, filla. Ha sortit per anar en una sessió especial del Consell de Drèpan. Encara el pots atrapar, si corres.

No em va costar gens aconseguir-lo. La lentitud del seu pas indicava que no l’entusiasmava la idea d’assistir al Consell.

—Oncle! —vaig dir—, em podries proporcionar un carro de mules, avui? Sembla que farà bon temps, per variar, i hi ha piles de roba bruta esperant que algú la renti. Si no ens n’ocupem ara, no tindrem res de presentable per posar-nos. Tu et passeges amb la mateixa túnica des de fa un mes (en reconec les taques de vi de la vora) i en Clitoneu es queixa perquè diu que s’avergonyeix de deixar-se veure en públic amb uns vestits tan bruts. Nosaltres els èlims hem estat sempre famosos pel nostre gust per la roba neta.

—Qui s’ocupa de la bugada?

—De fet és feina de la Ctímene, però es passa tanta part de la nit plorant que no està mai en condicions de començar a treballar fins que el sol no ha fet un terç del seu recorregut pel cel. Si no hi vaig jo, a les fonts, qui hi anirà?

—Segur que les minyones es poden ocupar de la bugada totes soles, oi? M’agrada tenir-te per casa perquè vigilis una mica la manufactura del lli i la vaqueria.

—No, oncle Mèntor. No em puc fiar de les minyones, amb els vestits, molts dels quals són de la llana millor; farien més danys en un matí del que es podria reparar en un any. Algunes de les nostres belles vànoves no s’han rentat de fa un parell d’hiverns i estan fastigoses per la pols dels brasers o el fum de les atxes. A més, hi ha una pila de vestits que el pare ha posat de banda com a regals de noces, per a quan em casi, si és que mai em caso. Seran uns presents ben deslluïts fins que no hi hauré cosit els brodats, però com puc fer lligar els colors sense rentar-los?

Ell sospirà:

—D’acord. Digues als mossos que hi facin una bona fregada, al carro, perquè l’última cosa que hi han portat eren fems, i que posin els guarniments a les mules. Necessites un conductor o pots controlar els animals tota sola? Anem curts de mà d’obra als camps, en aquests moments.

—Gràcies, oncle Mèntor, però sé conduir.

—Doncs adéu, i que tinguis un bon dia de feina!

—Adéu, i que tinguis una sessió tranquil·la al Consell!

Va fer una cara que era una ganyota còmica. Li vaig fer un petó a cada galta i vaig córrer a demanar a la mare que em deixés sis dones, a més de les meves tres.

—Te’n puc deixar tres. La resta l’hauràs de prendre de l’obrador del lli; no crec que a l’Eurimedusa li sàpiga gaire greu. T’estic molt agraïda que t’encarreguis d’aquesta feina, tot i que dubto que t’adonis de la seva magnitud. Digues a l’Euriclea que et prepari la cistella i t’ompli un odre de vi. Té, agafa aquest flascó d’oli perfumat. Us voldreu banyar al port, m’imagino, i ungir-vos després.

Li vaig donar les gràcies i me’n vaig anar a buscar l’Euriclea.

—Corre, prepara’ns una cistella, mainadera estimada —li vaig dir—. Pa, carn, formatge, conserves amb salmorra, fruita i enciam de l’hort… No, l’enciam ja el triaré jo… I un odre de pell de boc d’aquell vi del raïm fosc. Ens n’anem a les fonts de Peribea! Les fonts es diuen així pel nom de la meva besàvia sicània, el fill de la qual era en Nausítous. Surten darrere Rèitron i tenen una aigua excepcionalment dolça. La major part de la bugada es fa en enormes piques de pedra per les quals passa el corrent. Primer freguem els vestits amb una barreja de cendra de fusta, terra de paraire i orina, per treure’n les taques; i després hi saltem a sobre, com quan es trepitja el raïm en un cup. Les taques resistents les traiem amb una mena de garrots plans, de fusta, picant els vestits estesos sobre unes lloses ben fines. Els més delicats, de llana, els rentem amb aigua tèbia, una mica salada, perquè no s’encongeixin i per fixar-ne els colors. Per eixugar-los tenim el terra d’un codolar, que agafa tota l’escalfor del sol. Els dies de bugada són prou agradables si fa bon temps. I si mai ve una tempesta, ens aixopluguem en una cova que hi ha a prop, que es diu la gruta de les Nàiades; a dins hi ha estalactites i estalagmites que semblen telers i tot d’antics atuells de pedra, en fila, que els sicans omplen de tant en tant amb menjar i beguda per a les nàiades.

—Oh! —exclamà l’Euriclea, mentre corria al rebost—. Així és que vas a rentar a les fonts de Peribea? És que bufa d’allà, el vent? Tinc la impressió que ens portaràs a casa una criatura del sotabosc.

No em va semblar una broma de gaire bon gust i no vaig contestar res. L’Euriclea es referia a la història de la reina Peribea, que no tenia fills i un dia que havia portat les seves bugaderes en un rierol a prop del mar, a Corint, es trobà una criatura de vuit dies dins una caixa portada per les ones. Es retirà dins el sotabosc i explicà després a les seves dones que acabava de deslliurar aquell infant que, segons diuen els corintis, anomenà Edipais, el «fill de l’onada que s’infla», tot i que els Fills d’Homer li canvien el nom per Èdip, o «peu inflat». Aquest Edipais posteriorment capturà la ciutat de Tebes. Alguns diuen que va matar el seu pare i es casà amb la seva mare: una història obscena i poc probable.

Vaig aplegar les dones, vaig pujar al carro —on ja hi havia la cistella, el flascó d’oli, els garrots, la roba i tota la resta, tot ben estibat—, vaig tocar les mules amb el fuet i engegàrem amb gran brogit. Les dones corrien al costat, rient i cantant. No es veia cap núvol, al cel, i la pluja havia refrescat l’aire.

Rèitron és una badia tancada, d’un quart de milla d’ample i més d’una milla de llarg; al darrere s’estenen grans prats de trèvol, puntejats amb clapes d’oliveres, molt pràctics per fer-hi berenades. A l’extrem de més lluny brollen les fonts de Peribea, que són propietat del palau i corren fins al port. Vaig treure els guarniments a les mules i les vaig deixar anar a pasturar —al vespre, un rosegó de pa ja les faria tornar— i vaig enviar les dones a buscar branquillons i encendre un bon foc per escalfar pedres. Per a això havíem portat una mica de carbó encès en un pot. Un segon esmorzar de pa, carn freda, olives i cebes, per al qual no vam perdre gaire temps; llavors, de seguida que les pedres van ésser roents, les vam submergir en un pica profunda per escalfar l’aigua per a les peces de llana.

Amb aquestes i les peces més fines, vam estar treballant-hi ben bé dues hores o més.

Finalment vaig sentir algú que cridava el meu nom i vaig veure la Procne que corria cap a nosaltres.

—Quina sorpresa! —exclamà—. No tenia ni idea que avui anaves a rentar. El meu pare està domant un poltre al costat de la gruta de les Nàiades. T’agradaria venir-ho a veure? El fa trotar fent cercles lligat amb una corda; però encara és molt juganer i desobedient.

—No puc venir fins que no haurem acabat amb la llana; però ja no ens falta gaire. Ajuda’ns una mica, vols, estimada Procne?

—De molt bon grat —respongué la Procne, i vam estar rentant una estona en silenci.

Després vaig posar les dones a fregar ben bé els llençols i les túniques senzilles i els vestits blancs de presentació, mentre ella i jo ens n’anàvem a fer un volt. Tot just vam ser fora de l’abast d’orelles indiscretes, li vaig preguntar:

—Estimada, em deixes endevinar qui són els teus tres escorpins?

—Amb molt de gust. Així després podré negar sota jurament d’haver-los mai anomenat: només cal que assenteixi o negui amb el cap quan em preguntis.

—Bé, deixa’m endevinar: l’Antínous, l’Eurímac i aquest babau de Ctèsip amb la boca torta.

La Procne assentí vigorosament.

—L’Agelau és dins el complot?

Ella mogué una mica la mà mentre avançava el llavi inferior, volent dir «no ben bé».

—Qui t’ha donat aquesta informació?

—Ho vaig sentir per casualitat. Mentre recollia fils de llana dels esbarzers i de les espines dels arbres a prop de casa (m’agrada tenir una excusa per passejar), estava situada darrere unes mates quan van arribar el segon i el tercer escorpí i es van estirar sobre l’herba del marge. Jo no me’n vaig adonar fins que van començar a parlar i llavors ja era massa tard per fugir. De manera que em vaig quedar allà en silenci, palplantada com si fos un arbre. Vaig sentir l’Eurímac (hauria de dir el segon escorpí) que insistia que finalment havia arribat l’oportunitat per venjar-se, tots ells, del teu estimat pare.

—Oh, Procne, per què suavitzes les dures paraules de l’Eurímac? Segur que va dir-li noms molt desagradables, al rei.

La Procne es posà vermella.

—Sí, «mesquí», «avar» i «sangonera» eren entre els menys afalagadors, i va suggerir que, ja que el rei havia convidat tots els solters de rang a fer-te la cort i després s’havia embarcat cap a Grècia amb una pressa indigna, deixant com a regent el teu oncle Mèntor, al qual ells no deuen cap lleialtat, en lloc de l’Agelau, sobre els genolls del qual hauria reposat en justícia el ceptre èlim… Com començava aquella frase tan eloqüent? No me’n recordo. Però l’Eurímac suggeria que els tals solters havien de demostrar la seva desaprovació per la manera com el rei havia tractat els clans: per exemple, forçant-los a entregar uns presents públics al mercader hiri com a reconeixement d’un benefici privat (és a dir, si mentir descaradament es pot considerar fer un benefici) i refusant-los fins i tot la satisfacció de veure el calze d’or promès afegit a la pila. També es va queixar del fet que el rei no hagués volgut proporcionar-te el dot tradicional de ramats, trespeus, calderes, espases de metall treballat, beines muntades amb or, cràters de plata per a la barreja i coses d’aquesta mena i hagués ofert, en canvi, privilegis comercials, sacerdocis i altres dons intangibles.

—Com la demostraran, la seva desaprovació, els homes dels clans?

—L’Eurímac i l’Antínous han suggerit que seria una bona broma si tots plegats es reunien a palau i es declaraven pretendents teus. Pensen usar i abusar dels ramats, el bestiar i el vi de palau, campant a tots dos patis i forçant el noble Mèntor a oferir-los una hospitalitat digna del seu rang.

—I després?

—Després, m’imagino que esperen que el teu germà Clitoneu es farà provocar, perquè és un noi susceptible i obstinat, i serà mort al primer moviment que faci per agafar l’espasa. El petit Telègon morirà accidentalment, una barca es tombarà i el farà caure en aigües revoltes. Llavors l’Antínous es casarà amb tu i demanarà un dot esplèndid; i l’Eurímac prendrà la Ctímene, amb l’herència d’en Laodames per torna; i el teu pare es trobarà amb una emboscada quan tornarà de la sorrenca Pilos, un vaixell que l’esperarà amagat als estrets de Mòcia. Totes les seves riques terres, en mancança d’hereu, seran dividides i venudes al millor postor. Ho tenen tot planejat per treure’n el màxim profit.

—Ja ho veig. I qui serà el futur rei dels èlims?

—Han promès el ceptre a l’Agelau, amb la condició que no s’oposi al seu complot malvat.

—Procne, ets una amiga de debò! No ho has dit a ningú més, oi?

—Ni tan sols a la meva mare.

—Ah, si almenys sabés decidir què cal fer! Si almenys tingués algun amic de confiança en edat de lluitar! L’oncle Mèntor és un home de pau; l’avi Fítal és massa vell; en Clitoneu massa jove… I el teu pare s’embarca cap a Elba d’aquí a uns cinc dies, dius, oi?

—Tot i que és lleial al teu casal, què podria fer si es quedava?

—I tu, Procne?

—Necessites preguntar-m’ho, Nausica? T’estimo com no estimo ningú més al món! Confia en mi fins a la darrera gota de sang.

—Això volia sentir, tot i que ja ho havia sentit altres vegades. Potser ara, si Atena m’inspira algun pla extraordinàriament astut…

—El pare em fa senyals. Me n’haig d’anar ara mateix. Adéu, Nausica, la meva millor amiga.

Em vaig quedar mirant com corria entremig dels trèvols i després em vaig encaminar a poc a poc cap a les dones que rentaven. Era migdia, però fent un esforç hauríem acabat la roba abans d’una hora. El pare ha mantingut sempre que l’única manera coneguda de fer que els servents treballin bé, a part d’amenaçar-los amb la tortura, és treballar amb ells i donar-los exemple. De manera que al cap de poc ja estava fent salts sobre els llençols dins la pica o estovant-los amb un garrot; però deixava fluir la conversa casolana sense escoltar-la, igual com s’escolava l’aigua per entre els meus peus, mentre pregava en silenci a Atena que m’enviés un senyal del seu favor.

I el senyal arribà. Un estol d’ocells petits s’havia aplegat i es barallava per les molles que havíem espolsat de la cistella, després d’esmorzar. I de sobte aparegué un falcó, espantà aquells hostes que s’havien convidat sols i se n’emportà un dins les urpes per anar a menjar-se’l en algun lloc tranquil. El cor em va fer un salt i vaig començar a cantar un himne en honor de la deessa; les dones s’hi van anar afegint; i sonaven bé les nostres veus aplegades!

Vaig fer una revisió de les túniques i els llençols ja rentats, en vaig posar de banda alguns que calia fregar encara més i vaig ajudar les dones a estendre’n la resta al codolar; el sol ja els hauria eixugat quan arribaria el vespre. Llavors vaig picar de mans i vaig cridar:

—Noies, ja que sembla que estem soles, ens podem banyar nues a Rèitron i després córrer una mica per treure’ns l’encarcarament de l’esquena i obrir-nos la gana per sopar. Heu treballat totes prou bé i no cal que tornem a casa fins just abans de la posta.

Això va posar tothom de bon humor. Vam baixar del terraplè on havíem fet la bugada i, després de mirar una bona estona i amb molta cura en totes direccions, ens vam desfer els cinyells, ens vam treure els vestits i ens vam posar a xipollejar dintre l’aigua freda.

—Oh, com t’has engreixat, Glauca! —cridava una de les meves cambreres, assenyalant la panxa prominent d’una de les teixidores—. Quina vergonya, i el teu casament que no és pas el mes que ve! Quan va passar. Per l’Ascensió d’Afrodita?

—T’ofegaré, per això que has dit! —contestà la Glauca—. És que no saps distingir el greix honest del deshonest? Hi tinc només faves i pa del bo i figues, aquí dins.

—Vejam, deixa’m tocar! No, filla, a mi no em pots enganyar! Aquí hi ha més del que t’hagi pogut entrar mai per la boca. Qui és l’afortunat pare?

Es barallaven, xisclaven, s’estiraven els cabells l’una a l’altra i reien com boges. Al cap de poc, la Glauca tenia la seva oponent amb el cap sota l’aigua i la hi mantenia aguantant-la per les espatlles.

—O sigui, que et penses que em comporto com la teva amiga Melanto! —xisclava—. Oi que sí?

—Deixa-la anar, Glauca —vaig ordenar—. La broma ja ha anat prou lluny.

I emergí la cambrera, tossint i ofegant-se i mostrant-se totalment sotmesa; però al cap d’un moment va agafar la Glauca desprevinguda i la va fer caure d’esquena dins un toll. Tot era broma, només, i cap de les dues volia cap mal a l’altra. De tota manera, em vaig emportar la Glauca en un racó per preguntar-li:

—Què deies fa un moment?

—Res, senyora.

—Glauca, no és veritat. T’has enrabiat, en un moment donat, i has dit més del que volies. Ho sé perquè has mirat avergonyida al teu voltant per veure si jo ho havia sentit.

—No li vull cap mal, a la Melanto.

Llavors la deessa Atena em posà aquestes paraules a la boca:

—Però era de la Melanto que fèieu safareig, les teixidores, quan vaig venir a l’obrador ahir al matí.

—Jo no feia safareig, senyora.

—Glauca, digue’m la veritat o agafaré un d’aquests garrots i et picaré a la cara fins que la teva mare s’arribarà a preguntar: «però, qui deu ser, aquesta?».

—Juro per tots els déus que jo no feia safareig! Jo només escoltava.

—Molt bé, doncs, i què vas sentir?

—Mentides, diria jo. Només pot ser una mentida. Ja saps els escàndols que es munten al mercat.

—I tant que ho sé; però insisteixo que vull saber de què anava aquest escàndol en particular! La Melanto és la filla del nostre capatàs, en Melanteu, i també la cambrera de la noble Ctímene; haig de protegir el seu bon nom.

La por li va fer dir la veritat. Un dia calorós, segons sembla, a l’hora de la migdiada, algú va veure la Melanto que sortia furtivament d’un cobert per a les barques que hi ha a la part més allunyada del port del sud i, tot i que ningú sabia si hi havia fruït de la companyia d’algú, tres dies més tard lluïa al braç un valuós braçalet d’or. Pretenia que l’havia trobat a l’hort de darrere casa seva quan hi havia anat a collir un enciam i que tenia permís d’en Melanteu per quedar-se’l.

—A qui pertany el cobert? —vaig preguntar a la Glauca.

—No ho sé segur.

—Bé, doncs, a qui diuen que pertany? Les històries del mercat donen sempre tota mena de detalls.

—Sisplau, senyora…

—El garrot és aquí a l’abast; què dius?

—Que és del teu pretendent, el meu senyor Eurímac.

—Molt bé, Glauca. Com tu, jo em nego a creure aquesta història, però sempre és millor saber què diu la gent. —Vaig simular una riallada ben alegre i vaig cridar—: Bé, noies, ara fora! Esbandiu-vos la salabror amb l’aigua de la font i ungiu-vos. Jo tinc l’oli i les petxines fan prou bé de rasquetes.

De manera que ens en vam tornar totes cap a les fonts i allà ens vam rentar, ens vam ungir i ens vam raspar, ens vam pentinar i vam estendre un llençol per al dinar. El vi era fort i, tot i que l’havia temperat molt, les noies es van excitar i volien ballar, fins i tot després d’haver-se atipat com eugues en un camp de trèvol.

—Ara no —vaig dir—. Ara reposeu. Però si em prometeu que us estareu quietes fins que l’ombra d’aquest pal toqui la vora d’aquesta pedra, després jo ballaré amb vosaltres la dansa de la pilota.

Totes, obedients, s’ajagueren i s’endormiscaren. Jo em vaig quedar desperta, observant l’ombra que s’arrossegava a poc a poc cap a la pedra i ordenant els meus pensaments. De manera que la Melanto tenia un afer secret amb l’Eurímac, eh? Devia fer uns quants mesos que durava, si l’Eurímac l’havia subornada perquè expliqués aquella història de la nau sidònia, com era evident que havia fet. Però, per què? Què hi guanyava, ell, amb aquella mentida? I quina raó havia tingut la seva mare per recolzar-lo? La resposta ja la podia endevinar. El problema immediat era com afrontar una situació perillosa i intolerable. Una altra vegada vaig pregar en silenci a la deessa, vaig prendre coratge i vaig despertar les dones. Vam tornar corrents al codolar, vam traçar el dibuix d’un laberint sobre la sorra blanca i suau i vam començar la nostra famosa dansa troiana de la pilota, en què fem uns passos complicats, cantant mentre fem giragonses entrant i sortint d’un laberint i llançant-nos la pilota de l’una a l’altra a cada canvi de la melodia. Tot anava perfectament fins que vaig passar la pilota a la poca-traça de la Glauca, que saltà massa amunt, la tocà amb el polze i l’envià a parar a l’aigua.

Rèitron té un corrent, causat en part per un rierol que hi desemboca i en part per la marea lunar; la diferència entre el flux i el reflux deu ser com d’una iarda de profunditat. Ens vam quedar mirant la pilota que el corrent portava cap a aigües profundes i les noies cridaven sense poder-se moure perquè cap no sabia nedar.

Jo sé nedar prou bé i estava a punt de treure’m la túnica per anar a recuperar la pilota (feta de cuir blanc cosit sobre suro i pintat d’anelles vermelles) quan els crits es convertiren en un xiscle general i les dones fugiren en totes direccions. Només quedava la Glauca, aterrida i arrapada a mi. Em vaig girar i, amb astorament, vaig veure un jove tot nu que baixava i se m’acostava amb pas insegur des del terraplè; amb una mà amagava humilment les seves parts íntimes amb una branca d’olivera; l’altra la tenia estesa, amb el palmell cap amunt, fent un gest de suplicant. Devia haver estat amagat al sotabosc, prop d’on havíem dinat.

Es produí un silenci momentani, trencat per una rialla mofeta de la Glauca, que xisclà:

—Oh, senyora, aquí s’acosta la teva criatura! El nen que l’Euriclea ha predit que portaries a casa del sotabosc de la vora del mar.

L’hauria volguda escanyar, la molt estúpida.

El jove semblava exhaust i, de tota manera, no teníem gaire cosa a témer; deu dones robustes armades amb garrots no són pas menyspreables com a força de batalla. De manera que em vaig quedar quieta i vaig deixar que s’acostés, arrossegant-se prostrat sobre la sorra per agafar-me els genolls, el gest ben conegut dels suplicants. Però s’aturà a una distància prudent i, recolzant el cap sobre tots dos colzes, se’m quedà mirant.

«Ara, qui dimoni m’ha enviat, Atena?», em preguntava.