CAPÍTOL SET
ELS AVARICIOSOS PRETENDENTS

L’endemà mateix, els meus impudents pretendents feren arribar un missatge, com si vingués de l’oncle Mèntor, al nostre porquerol en cap, l’Eumeu a la roca del Corb, i al Filètios, el nostre pastor en cap, que feia pasturar els ramats de bens prop de la cova de Conturà. Els ordenaven de fer baixar, respectivament, vuit bons verros i una dotzena de moltons ben grassos per sacrificar-los immediatament. Sense sospitar que hi hagués cap engany, aquells honestos servidors enviaren allò que se’ls demanava i en Melaneu, el capatàs, hi afegí de bon grat un parell de magnífics vedells. Jo estava supervisant la feina d’un grup de dones al pati dels sacrificis quan aquells animals arribaren a palau. S’esqueia que era el dia de refer els matalassos. Un cop l’any, traiem la llana apilotada de dins la tela de lli i batem aquell munt de llana de color blanc groguenc amb unes canyes llargues fins que es torna a inflar; després tornem a omplir les teles, distribuint els grapats de forma regular, de manera que tota la superfície sigui flonja, suau i lleugera, i en tornem a cosir els extrems, girant-ne les vores amb cura. No és una feina gaire agradable. La pols de la llana es fica dins el nas i fa esternudar i, si s’alça el vent, com en aquella ocasió, i fa volar la llana capriciosament per tot el pati, els nervis s’exasperen. Vaig ordenar que barressin la porta fins que no haguéssim acabat, però gairebé immediatament vam sentir uns trucs violents i crits de «Obriu! Obriu en nom del noble Mèntor!».

Amb un sospir, vaig fer un senyal al porter. Va desbarrar la porta i aparegué una multitud confusa d’homes i d’animals: en Melanteu amb els vedells, el fill de l’Eumeu amb els porcs, el cosí d’en Filètios amb els moltons i, al darrere, un grup desordenat de servents domèstics, cap d’ells amb el distintiu de palau, que reien i cantaven de la forma més mal educada mentre miraven al voltant i deien a crits coses obscenes a les meves dones. Una ràfega de vent furiós entrà dins el pati, escampà la llana en totes direccions i formà un petit munt de color blanc davant l’altar dels sacrificis.

—Tanca aquesta maleïda porta! —vaig xisclar. El porter la tenia encara oberta per a un dels bacons, que s’havia espantat i havia tornat a sortir.

—Qui és l’encarregat de tota aquesta xusma? —vaig continuar—. Melanteu! On vas amb aquests vedells? Que no saps el que et fas? Per a la festa d’Apol·lo falten molts dies, encara. Porter, barra aquesta porta ara mateix, et dic! Deixa’l estar, el verro que s’ha escapat. És que has perdut el seny? Mira tota aquesta llana bona malgastada!

En Melanteu havia sortit discretament, com si volgués recuperar el bacó; però el fill de l’Eumeu s’avançà, saludà tocant-se el front amb la mà i s’excusà prou decentment per haver causat l’entrada del vent, aquell desvergonyit que, va notar, ni tan sols el Pare Zeus no podia controlar, només les tres moires sordes.

—Però, per què el teu reverend pare ens ha enviat aquests porcs? —vaig preguntar en un to una mica més suau. Nosaltres els èlims diem sempre «reverend» als porquerols, perquè els porquerols sicans emeten oracles basant-se en el comportament de les truges i l’Eumeu, encara que joni de naixement, s’havia tornat gairebé més sicà que els sicans.

—Ha vingut un missatger de part del noble Mèntor —contestà— i ha demanat sis dels nostres porcs més grassos. Com que el meu reverend pare era fora, a Egesta, he volgut saber quina era la bona nova que calia celebrar. Havia vingut alguna ambaixada amb rics presents d’una ciutat veïna? O potser havia arribat inesperadament el rei amb el príncep Laodames? Però el missatger m’ha explicat que els animals són per al teu banquet de noces. De manera que he obeït. Al cosí d’en Filètios, aquí present, li han dit el mateix.

—Algú s’ha burlat de vosaltres dos, amics meus. Serà millor que et tornis a emportar els porcs tan bon punt hauràs reposat. Mentrestant, porta’ls a fora i lliga’ls per les potes del darrere a les estaques dels cavalls. Quin desastre, tot aquest pes que hauran perdut caminant per no res! I això va també per als vedells. Porta’ls a fora immediatament! Embrutaran el pati, i l’acaben d’escombrar. —Llavors em vaig girar als servents sense amo—: Vosaltres, minyons, què hi feu aquí? Us han fet la mateixa broma idiota? No, no em caso ni avui ni demà ni cap altre dia abans que torni el rei. Ho dic jo mateixa i suposo que en dec saber alguna cosa, oi? I escolteu: alguns de vosaltres s’estan comportant com si fóssim al temple d’Afrodita, un matí de gran festival, i com si les meves minyones, castes i ben educades, fossin les prostitutes del seu temple. Recordeu, la vostra mala educació es reflecteix sobre els nobles que serviu; i fora tots!… O gairebé, excepte vosaltres dos que porteu el distintiu del noble Agelau! Espereu aquí, si us plau, tots dos i, quan el pati serà buit altre cop i la porta barrada, us demanaré que recolliu la llana que la vostra entrada intempestiva ha escampat fent-la voleiar pertot arreu.

El fill de l’Eumeu es tornà a tocar el front.

—Amb el teu permís, senyora, temo que el meu reverend pare m’adobarà l’esquena amb el fuet més dur que te si torno a portar a casa aquests porcs sense una ordre directa del noble Mèntor. No pots voler que em fuetegin, senyora, n’estic segur.

—El meu oncle és fora fins demà. Igual que el teu reverend pare, ha anat a Egesta. Això t’hauria de ser prova suficient que les ordres no són aquestes. I si dubtes de les meves paraules, potser preferiries consultar la reina?

El noi arrossegà un peu amb aire incòmode.

—Si la teva senyoria ho permet, voldria consultar el príncep Clitoneu. El meu reverend pare i jo mateix honorem la teva mare més que cap altra dona i, a tu, no gaire menys, però les ordres per als bacons han vingut sempre dels homes del teu noble casal, sense voler ser irrespectuós.

—I sense treure’n cap ofensa —vaig dir—. Deixa algú encarregat del bestiar i vés a la sala de la torre. Hi trobaràs el príncep Clitoneu, que està retocant el dibuix d’un dels escuts de palau, tot i que no et podria pas dir per què no pot deixar aquesta feina a un pintor expert.

Em vaig tornar a adreçar als servidors intrusos:

—Què espereu? Us he dit que sortíssiu.

Un d’ells, alt, amb la barba arrissada, que portava el distintiu de l’Antínous, contestà descaradament:

—Tenim ordres de preparar aquí un banquet per als nostres amos.

Es tocà l’esmolat ganivet dels sacrificis que portava al cinyell.

—Ah, sí, eh? Bé, doncs les meves ordres son exactament el contrari: fora! I de pressa! Esteu destorbant la feina del dia!

Els servidors es miraren els uns als altres, dubtant, i vaig picar de mans per cridar el porter.

—Porter —vaig dir—, crida en Medó, l’herald, i fes-lo venir a buidar el pati. Si aquests estúpids no em volen escoltar a mi, potser l’escoltaran a ell.

Alguns dels servidors havien assaltat la pila de llenya i n’estaven extraient alguns troncs. Només hauria empitjorat les coses, si hagués intervingut, de manera que no vaig fer cas del que feien i vaig continuar la supervisió de les dones que batien la llana fins que va tornar el fill de l’Eumeu amb en Clitoneu. En Clitoneu tenia les mans tacades del vermelló que havia usat per pintar i, en sentir les seves primeres paraules, aquell incident em semblà un agradable presagi funest.

—Us adverteixo, bergants que heu entrat violentament dins el nostre palau, amb ganivets de carnisser al cinyell, que quan arribarà el moment, serem els meus homes i jo, i no pas vosaltres i els vostres amos, a fer la carnisseria!

En Medó entrà en aquell moment, parpellejant i badallant, acabat d’aixecar del llit (perquè dormir era el seu passatemps predilecte). Alçà la vara blanca, que, igual que les sandàlies amb plomes, demostrava que la seva persona era sacrosanta, i va fer un discurs llarg i eloqüent. Va començar amb un pròleg en elogi del poble èlim: la seva valentia, honestedat, tenacitat, distinció i educació, les gestes dels seus avantpassats, el favor que havia obtingut dels déus la nostra nació, la saviesa dels nostres governants, la solidaritat dels nostres clans, la bellesa de les nostres princeses, l’extrema raresa de revoltes, baralles o aldarulls al nostre mercat. Després, s’estengué sobre la seva posició mateix com a herald reial, el deure sagrat que li havia estat imposat de mantenir la pau i la sorpresa que havia tingut quan l’havien informat que alguns animals sacrificials estaven oferint espontàniament el coll al ganivet… Hi arribaria, al fons de la qüestió?, em preguntava. Però aviat va ser evident que no en tenia pas la intenció: mirava de guanyar temps. Al cap de poc arribarien els amos dels servidors i la disputa entraria en un altre estadi, més interessant.

De manera que vaig demanar a en Medó que ho deixés córrer i em vaig adreçar jo mateixa als homes per darrera vegada.

—Nois —vaig dir—, si sortiu d’aquest pati ara, els vostres amos us pegaran per haver desobeït les seves ordres. Si no marxeu, però, llavors tan segur com que em dic Nausica, les erínies us perseguiran amb els seus flagells de bronze i percaçaran cada home fins a fer-lo morir, mal que hagués corregut mil milles. Sóc sacerdotessa de la llar reial i, quan convoco aquestes filles d’Urà, vénen totes apinyades rere meu.

Llavors vaig prendre-li, a en Medó, la vara de les mans i vaig avançar cap a ells, lentament, amenaçant, mirant freqüentment enrere per sobre l’espatlla i fent somriures encoratjadors a les erínies invisibles. El lacai barbut de l’Antínous es plegà de braços i es disposà a resistir, però li vaig donar un cop de costat al cap i una bona puntada de peu a l’engonal. Va cridar «Oh! Oh!» i se n’anà fent tentines, doblegat en dos pel dolor, i llavors hi va haver una desbandada general cap a la porta, on el fill de l’Eumeu i el cosí d’en Filètios ja havien portat les seves bèsties. Els dos grassos vedells s’espantaren i carregaren contra els servidors, bramulant, i això va fer-ho encara més còmic; però poc després ja s’havia buidat el pati i jo mateixa havia barrat la porta.

—Estimades companyes, recollim tota aquesta llana escampada —vaig ordenar alegrement.

Totes van obeir, reprimint la seva jovialitat, excepte la Melanto, que seia amb cara de mal humor sobre un banc, com si no m’hagués sentit. Era una noia alta i ben plantada i caminava com una princesa, cosa que jo no faig; i aquella bellesa del seu capteniment li feia formar moltes ambicions que, però, no tenia prou intel·ligència per encarrilar.

—Acabaràs malament, filla meva —vaig profetitzar—. Allò que comença en un cobert de barques, tal com diuen, acaba al fons del mar. —Havia afegit «tal com diuen» per fer-ho passar com a proverbi i vaig fer veure que m’estranyaven molt les rialletes de les altres noies—. On és la gràcia? —vaig preguntar amb severitat.

La Melanto s’ajupí per recollir una mica de llana que voleiava al seu costat, però als ulls se li llegia l’odi i la por.

Vaig agafar de banda en Clitoneu.

—Els nostres enemics comencen finalment a mostrar-se, germà estimat, però puc confiar que tu protegiràs el meu honor i el del casal. Has d’actuar en lloc del nostre pare, ara, perquè em sembla molt que l’oncle Mèntor serà retingut a Egesta, de manera que ets l’únic home que queda al palau, excepte l’avi, és clar, però és sord i comença a perdre la memòria.

En Clitoneu m’abraçà tendrament i vaig tornar a la feina de la llana fins que es va sentir altre cop la forta veu d’en Medó darrere nostre:

—Senyora, permet que et presenti alguns distingits pretendents que la teva bellesa i les reiterades invitacions del teu pare han aplegat d’entre tots els clans de la nació. Vénen esperant una pròdiga hospitalitat i amb l’esperança que, després d’un estudi acurat dels mèrits de cadascú, un d’ells serà escollit i coronat de flors com a afortunat que compartirà el teu tàlem nupcial.

Allà eren tots, formant una massa compacta, amb un somriure mofeta, com de criatures entremaliades que han entrat al rebost i es troben de cara a la mestressa, tota seriosa.

En Melanteu els havia fet entrar per l’altra porta, la del jardí, i no eren pas menys de cent dotze: cinquanta-sis homes dels clans foceus, vint-i-quatre sicans, vint dels clans barrejats i dotze troians.

Els vaig saludar amb un moviment imperceptible del cap i vaig fer un gest a en Clitoneu perquè s’acostés.

—Germà —vaig dir—, com a cap en funcions de la casa reial, tindràs l’amabilitat d’informar aquests impetuosos joves nobles que, encara que apareixen sense avisar, en un nombre inconcebible i en un moment molt inoportú, els donem la benvinguda a palau amb les coses ordinàries: és a dir, cervesa d’avet roig, pa, formatge i olives, que se’ls servirà degudament si esperen amb paciència un moment?

—Les paraules de la meva germana són les meves —exclamà en Clitoneu, amb la mirada fixa endavant.

—Princesa —digué l’Antínous arrossegant les vocals, amb un somriure de superioritat—, pot ser que siguis tan jove i ignorant que no sàpigues què s’espera de tu? Quan arriben uns pretendents a la teva mà, en un nombre tan afalagador, els hauries d’oferir carn rostida i vi del millor.

—Ningú no ha donat ordres als porquerols ni als pastors ni als guardes dels ramats; en conseqüència, no tenim carn per rostir i, encara que tingués autoritat per fer-vos portar bon vi, seria malgastar-lo, amb un refrigeri de pa i formatge. La cervesa d’avet roig és una beguda saludable i també econòmica.

—Però si els ulls no m’enganyen, he observat que hi havia més d’una dotzena de bèsties ben grasses lligades a les estaques dels cavalls, part de fora de la porta.

—Ah, aquelles! Però no són per sacrificar.

—Ets ben bé filla del teu pare —exclamà l’Antínous.

—Així ho ha mantingut sempre la reina i, ja que és de fills assenyats reconèixer el propi pare, no la deshonoraré dubtant de la meva legitimitat. Cal que us demani, doncs, que us retireu. El rei em va prometre solemnement, davant la reina, que es tindrien en compte les meves inclinacions en matèria de pretendents, tan religiosament com si fos un oracle. Ara és de viatge cap a orient per afers privats i, encara que fos aquí, la vostra visita no justificaria les despeses d’un banquet; ja que em forçaríeu a admetre que una mirada ràpida a les vostres cares em desinclina a acceptar-ne un de sol, de vosaltres. No expressen res més que insolència, vanitat, cobdícia, burla i revolta. Tanmateix, perquè sóc, com tu dius, filla del meu pare i perquè en Clitoneu és el seu fill, cap de nosaltres dos no pot defugir les obligacions tradicionals de l’hospitalitat. Si teniu prou gana per acontentar-vos amb el que us pertoca, passeu al pati dels banquets i asseieu-vos a les taules del claustre; quan hauré acabat amb això d’omplir els matalassos, m’ocuparé de vosaltres. Clitoneu, si et plau, vés a buscar l’Euriclea i pregunta-li si té prou formatge per a unes dotzenes de joves corpulents. I en Femi potser consentirà de cantar per a ells.

Em vaig girar d’esquena al grup d’homes i vaig reprendre la feina.

—És una bona fúria! —exclamà en Ctèsip, sense ni tan sols abaixar la veu—. I pensar que més d’un centenar de nosaltres estem competint per tenir el plaer de fer-nos esgarrapar les galtes per les seves ungles!

—Tot el plaer serà meu —els vaig llançar per sobre l’espatlla, mentre em passaven tots en massa pel costat per entrar al pati dels banquets.

M’adonava que, físicament, no teníem cap força per resistir als invasors, però l’orgull no em permetia mostrar ni el més petit senyal d’acceptar una posició tan absurda. Quan en Melanteu anà a la porta d’entrada, la desbarrà i cridà als servidors que entressin, jo m’hi vaig llançar i vaig passar immediatament el forrellat.

—Melanteu —vaig dir—, si desobeeixes les meves ordres i fas entrar aquest abastiment de carn, t’aviso que quan el rei serà aquí no vacil·larà a esbudellar-te i tallar-te després les extremitats per donar-les com a pastura als gossos.

—Segueixo ordres del príncep Agelau —contestà pomposament—, que el Consell de Drèpan ha elegit com a regent.

—Ah, sí? Doncs porta’l davant meu, si no vols ser fuetejat per mentider.

En Melanteu se n’anà corrents i tornà al cap d’un moment amb l’Agelau, un home petit, malagradós, de cara fosca, que no tenia res per presentar-se si no fos que era de naixença noble, tenia una cabellera luxuriant i una certa habilitat per al còtabos. El còtabos és un joc de banquets: cadascú llança el vi que li queda dins el calze en unes quantes minúscules copes de plata que floten en una bassa a deu passes de distància; qui n’enfonsa més guanya. El pare, però, no permet que ningú jugui al còtabos dins el palau —sigui príncep, convidat, servent o esclau— perquè s’esquitxa la roba i les parets i és malgastar el vi bo.

El vaig saludar, dient:

—I doncs, cosí! Has vingut a jugar al còtabos, ara que no hi és el rei? Et dono excepcionalment la meva indulgència, sempre i quan només facis servir cervesa d’avet roig i no et moguis del centre del pati. Però abans digues a aquest brivall d’en Melanteu que els animals que hi ha lligats a fora s’han de quedar on són fins que hauran reposat i se’ls podrà tornar a portar a les pastures d’on els han fet venir per error.

L’Agelau es posà vermell:

—No li diré res d’això! Aquests animals han de ser sacrificats; i, quan el greix i els ossos de les cuixes n’hauran estat oferts als déus benaventurats, pensem tenir la satisfacció de menjar-nos-en la carn rostida. I, per al teu coneixement, quan jugo al còtabos és només amb el millor vi.

—Qui sou, si ho puc preguntar, «nosaltres»?

—Els teus pretendents, princesa.

—Vigila, Agelau —vaig dir—. El ressentiment per un desdeny imaginari t’ha emboirat el cervell. Tan bon punt el pare aterrarà a Drèpan, et buscarà i et farà saltar el cap.

—Si és que mai hi aterra —va tallar l’Agelau.

—I si no, cosí, dubto que la teva posició en resulti gaire millorada. L’Antínous i l’Eurímac ja s’han posat d’acord per trair-te. Què passaria si el venable destinat a en Clitoneu a la cacera del senglar s’anés a clavar xiulant entre els teus omòplats i els foceus usurpessin el ceptre que Zeus mateix va posar entre les mans del nostre avantpassat troià, Egest? Fes retirar els teus rebels, abans no sigui massa tard!

—Sembla que saps moltes coses —va dir amb un somriure de menyspreu.

—La deessa Atena ha tingut la bondat de fer-me la seva confident —vaig contestar.

L’Agelau va callar un moment, indecís, i després va cridar:

—Melanteu —en un to suposadament reial—, digues als servents que ens preparin el sacrifici!

—Molt bé, cosí —vaig dir—. Has triat el que has triat. Però un robatori no és pas menys reprensible per a un príncep de Troia que per al més baix esclau sícul.

Els servidors tornaren a entrar amb gran tumult amb els animals. En Liodes, sacerdot de Zeus i un dels meus pretendents, va dedicar immediatament els vedells a l’amo del tro i a Posidó i, els altres animals, a Hera, Apol·lo, Hermes i els altres, però va ometre expressament Atena, com si volgués així menysprear la meva fe en ella. Això em va produir una gran satisfacció, ja que Atena és el millor aliat imaginable i s’ofèn fàcilment. Zeus, tot i ser més fort, pot ser indolent o estar pensant en altres problemes i, com diu la gent, els seus molins molen a poc a poc.

Vam acabar de cosir els darrers matalassos, a corre-cuita i atabalades, perquè el pati s’havia omplert de seguida del fum que s’alçava giravoltant dels focs de llenya i de tots els tràfecs de la cuina. Vaig anar a buscar en Clitoneu.

—He fet tot el que he pogut, germana —va dir—. Aconsellat per la nostra mare, he fet arribar un missatge al secretari del Consell de Drèpan, dient-li de convocar-lo un altre cop per demà al matí. No sóc prou gran, encara, per ésser-ne qualificat com a membre, però l’Haliterses m’ha dit que tot príncep reial pot convocar un consell en absència del rei o del regent autoritzat per ell. Protestaré enèrgicament per aquesta invasió del nostre palau. Mentrestant, els bergants han intimidat en Pontònous, el majordom, perquè els porti vi, tot i que havia rebut l’ordre expressa de no obeir més que les ordres que vinguessin de mi. He enviat un missatge a l’Eumeu a través del seu fill i, a en Filètios, pel seu cosí, de no enviarnos més animals si no en reben una demanda escrita, amb el meu segell.

—No pots fer gaire més, de moment. Si el Consell anul·larà o no la seva decisió, és un altra història; però la teva protesta ha de quedar registrada, si més no perquè en tingui coneixement el nostre pare.

—Silenci, en Femi està afinant. Farà El retorn d’Odisseu, l’últim cant del cicle.

La manera de recitar d’en Femi no era ni tan dramàtica ni tan emocionant com la d’en Demòdoc. Però, en canvi, tenia una veu més jove i més sonora i no havia perdut cap dent, cosa que li donava una pronunciació més clara i, a cada actuació, agafava una mica més de seguretat. Jo crec que un dia serà el més famós de tot el seu gremi i li he confiat el meu poema èpic en part per aquesta raó.

Després de la invocació convencional a la musa, va fer un resum de la història: com l’odi d’Afrodita envers els cabdills grecs, que havien atacat i incendiat la sagrada fortalesa de Troia i que, en matar Paris, el favorit de la deessa, havien donat un cop a tots els fidels amants del món, es va expressar de la manera particularment ferotge amb què va tractar Odisseu. Com que és la deessa del mar a més de l’amor, en alguns casos es va acontentar d’enfonsar les naus dels seus enemics i fer-los ofegar, com va fer, per exemple, amb Àiax; altres, els va enviar amb vents contraris a terres llunyanes d’on van trigar anys a tornar, com Menelau, l’espartà; altres encara, els va cansar tant amb el mal temps que van perdre l’esperança de tornar a veure les dones i els fills i es van establir i van fundar ciutats vora rius estranys, com Guneu, a Líbia, i Elfènor, a l’Epir. Però la seva venjança més usual va ser permetre que el paladí vencedor arribés a casa, només perquè es trobés que la dona li havia posat un amant sobre el tron; per exemple Agamèmnon, l’argiu, o Idomeu, el cretenc, que comandaven conjuntament l’expedició grega. Per a Diomedes i Odisseu, que havien fet, entre ells dos, més que qualsevol dels grecs per merèixer el seu odi, va pensar un càstig doble: un retorn interminable, amb naufragis i altres perills d’aquesta mena, i el subsegüent descobriment que les dones els havien enganyat. Tanmateix, les sofrences d’Odisseu van ser molt més dures i van durar molt més temps que les de Diomedes; i mentre Egialea, l’esposa de Diomedes, s’havia trobat només un amant, Odisseu trobà que Penèlope, suposadament tan fidel al seu llit, vivia en un concubinatge escandalós i promiscu amb no pas menys de cinquanta dels seus propis súbdits; i que el seu fill Telèmac havia estat venut com a esclau, ningú no sabia on.

En Femi s’aturà per aclarir-se el coll i en Clitoneu es posà a aplaudir.

—Ben cantat, Femi! —exclamà—. Ets el millor dels aedes després del venerable Demòdoc! Espero que aprofundiràs encara sobre el tema d’aquests brètols que s’havien instal·lat al palau d’Odisseu i feien que els porquerols i els pastors els sacrifiquessin el seu estoc de carn. Els seus noms infames han sobreviscut, perquè s’enrojolin les galtes dels seus descendents? I van ser ells qui, per apartar l’afecte dels itaquesos del seu príncep de dret, van conspirar per vendre’l al mercat d’esclaus de Sidó?

L’Antínous saltà, jurant per tots els déus, però l’Eurímac l’aturà.

—La pregunta d’en Clitoneu és molt pertinent —digué amb una ganyota—. Escoltem com contesta en Femi.

En Femi s’empassà la saliva i semblà incòmode per un moment; el seny i l’enginy, tanmateix, no l’abandonaren.

—El meu avantpassat Homer ens dóna poca informació sobre aquest punt —digué, excusant-se—. Però cal tenir en compte, jo crec, que tots cinquanta amants de Penèlope, els ciutadans més importants de les illes sobre les quals regnava Odisseu, havien estat embruixats per Afrodita, que havia deixat a Penèlope el seu cinyell d’irresistibilitat: tot i que per aquells temps ja era grassa, llosca i havia passat de molt l’edat de tenir fills, no es podien retenir. Cada un esperava ser convocat al seu llit, tots asseguts en cercle, expectants, com fan els gossos quan una gossa és en zel. La presència de Telèmac els feia sentir incòmodes. Punxats pels seus sarcasmes, que els ferien profundament, però sense voler esdevenir assassins, li van demanar que s’embarquès i marxés. Després, com que ell no volia ni marxar ni callar, el van vendre a un tractant d’esclaus que es va comprometre a trobar-li un amo considerat. Hauria estat millor si Telèmac no hagués fet cas de la situació de palau, per més desagradable que resultés per a un príncep amb tant de caràcter, i s’hagués dedicat a la caça. Ara, si m’ho permeteu, prosseguiré.

—Molt bé, Femi —mussità en Clitoneu—. Si t’has passat als enemics del casal, la vara i les sandàlies amb plomes no et protegiran pas per sempre.

En Femi va explicar la coneguda història del viatge d’Odisseu: com va navegar cap a Tràcia, regió que havia aportat audaços aliats al rei Príam, i va saquejar la ciutat d’Ísmar. Els seus insensats homes de la tripulació no s’afanyaven a portar el botí d’or, argent i captives cap als vaixells, sinó que s’entretenien a la platja, sacrificant ovelles i vaques grasses i bevent vi molt fort. Altres tracis van arribar en massa des de les muntanyes, amb carros i a peu, per donar suport als seus veïns necessitats i van trencar les files dels grecs; Odisseu va tenir sort de poder tornar els seus homes a bord, amb la panxa plena si bé amb les mans buides. Poc després, un temporal li va estripar totes les veles i el va portar vers el cap de Malea, sota el Peloponès, que era dins la seva ruta; però no el va deixar fins que, després de nou dies, va arribar en vistes de la costa de Líbia, on viuen els lotòfags nasamonis. Allà alguns dels seus homes intentaren desertar quan els envià terra endins a buscar aigua; els carregà de cadenes i es féu, altre cop, a la mar. Llavors Afrodita li envià una tempesta que va fer naufragar tota la flota. Només Odisseu aconseguí arribar nedant fins a terra, a l’illa deserta de Pantel·leria o Còssira (els dies clars es pot veure des del cim del mont Èrix, a l’horitzó, cap a migjorn) i s’hi va estar durant set anys, alimentant-se de crustacis, arrels d’asfòdel i ous d’ocells marins. Cada dia s’asseia a la platja, amb la barbeta sobre els genolls, i observava l’horitzó buit; però cap vaixell, dels pocs que passaven, no responia mai als seus senyals frenètics. Finalment, un trenta rems tafi s’hi va acostar, no pas per comerç, perquè l’illa era deshabitada; no pas per l’aigua, perquè a l’illa no n’hi havia, si no era alguna bassa de pluja de tant en tant; sinó per abandonar-hi un dels membres de la tripulació, que consideraven enemic dels déus. Van acceptar d’enrolar Odisseu en lloc d’aquell mariner, fent veure que se sentien solidaris de les seves desventures, i el portaren per Itàlia fins a l’entrada de l’Adriàtic, on anaven a comprar ambre hiperbori, i amb tota deslleialtat el van vendre a la sacerdotessa de la deessa Circe, l’encarregada de l’oracle d’Èol a Eea. Aquesta l’obligà a fer-li de criat per a tot i a compartir el seu llit, que ell aviat va trobar gairebé tan desagradable com el confinament solitari a Pantel·leria, ja que la sacerdotessa no només era poc afavorida, sinó també insaciable.

Finalment va enviar d’amagat un missatge al sacerdot de Zeus a Dodona, que ordenà el seu alliberament, i una nau tespròcia se l’emportà, mig mort d’esgotament. A Dodona va rebre el consell d’aplacar Afrodita estenent-ne el poder i, així, es posà un rem a l’espatlla i s’encaminà terra endins fins que va trobar un poblet, els habitants del qual no havien sentit a parlar mai de l’aigua salada i que confongueren el rem amb una verguera. Després d’explicar als pastors del lloc com Afrodita havia nascut de l’escuma del mar, Odisseu oferí sacrificis públics a la deessa, n’implorà el perdó i en va rebre un auguri favorable en forma d’uns pardals que s’aparellaven. Per tant, s’apressà a tornar a casa, a Ítaca, on es venjà dels amants de Penèlope amb un arc que havia estat d’Apol·lo, matant-los tots cinquanta durant un concurs per al casament. A ella la va repudiar i la va enviar altre cop al seu sogre, el rei Icari. Un dia, Tirèsies, el vident, profetitzà que, a Odisseu, la mort li vindria del mar i així va ser. Telèmac va tornar sense avisar, després d’haver escapat de l’esclavitud i haver corregut mig món buscant el seu pare. Va aterrar durant la nit, a la llum de la lluna, i va confondre Odisseu amb un dels amants de Penèlope. Allà, sobre la platja rocallosa, el va travessar amb un dard fet d’espina de rajada.

L’explicació d’en Femi de la matança va ser breu i superficial. M’hauria agradat més sentir com s’ho va fer, Odisseu, per aconseguir matar cinquanta homes d’espasa, l’un rere l’altre. Tibar un arc i amollar una fletxa després d’apuntar demana un cert temps. Per més que podia haver matat quatre o cinc dels seus enemics, què feien, mentrestant, els altres? Si eren homes valents, l’haurien acorralat i l’haurien vençut per la força del nombre, encara que no tinguessin armes; si eren covards, almenys trenta o quaranta haurien aconseguit fugir. No n’hi ha prou de dir que Odisseu era el més astut dels homes i el millor dels arquers; aquestes lloances exigeixen proves detallades.

Aquell vespre vaig discutir el problema de l’arc d’Odisseu amb en Clitoneu i la conclusió que en vam treure em va donar una idea que esperava febrilment de veure posada en acció. Nosaltres també hi teníem un arc famós, al palau. No l’he mencionat intencionadament fins ara; però el fet és que mentre els foceus construïen Egesta, com s’explica al començament d’aquesta història, arribà un grup de parents seus des de Crímissa, a Itàlia. Posseïen l’arc mateix que Hèracles havia llegat al seu avantpassat Filoctet en morir al mont Eta; i amb el qual Paris havia estat mortalment ferit, just abans de la caiguda de Troia. Perquè Filoctet, foragitat de la seva ciutat de Melibea, a la Tessàlia, suposo que per l’amant de la seva dona —totes aquestes històries segueixen el mateix esquema, però, per què no li va disparar així que el va veure?—, va fer vela cap al sud d’Itàlia i hi fundà Petèlia i Crímissa. Els crimissencs portaren l’arc a Egesta i l’oferiren al meu avantpassat, el rei d’Hiperea, com a penyora d’aliança. Des de llavors és penjat al magatzem.