CAPÍTOL NOU
EN CLITONEU ES FA A LA MAR

En Clitoneu tornà amb el cor encongit a palau, on trobà els pretendents ben contents del curs que havien pres els esdeveniments, ja que molts havien tingut por que el Consell no intervingués de forma decisiva. S’estaven passejant pels porxos del pati exterior, llançant petites anelles o jugant a jaquet, mentre els seus criats espellaven cabres i socarrimaven bacons ben grassos al voltant de l’altar major.

L’Antínous s’acostà a en Clitoneu amb un alegre somriure i li estrenyé la mà.

—Estimat príncep —exclamà, radiant—, que content estic que hagis vingut a afegir-te a nosaltres! Bullies estrepitosament, com una cassola al foc, allà al temple de Posidó; però ara, després que el Consell ha rebutjat la teva protesta per frívola, has de ser sensat i adonar-te que no som aquí sense una bona raó. Sí, sí: parlar en públic resulta esgotador per a qui no en té tota una vida de pràctica i em sembla molt que et vindria de gust una menjadeta. El dinar se servirà de seguida i jo m’ocuparé que te n’ofereixin els talls millors. A propòsit, m’ha sorprès de saber que marxes a buscar el rei. Tot i que no deixarà d’admetre que usem del nostre dret, la novetat del viatge t’impedirà de cavil·lar massa; si tens algun problema per trobar un vaixell adequat, si et plau, vine a dir-m’ho: potser te’n podré procurar un.

En Clitoneu no estrenyé la mà de l’Antínous, sinó que li arrabassà la seva, que l’altre encara premia.

—Si et penses —digué amb decisió— que tinc la més mínima intenció de menjar i beure en companyia teva, cosa que representaria permetre un robatori indecent sobre els béns del meu pare, estàs ben equivocat. El Consell no ha donat de cap manera la darrera paraula i prou que ho saps. Més encara, quan arribaré a la sorrenca Pilos, pots estar ben segur que allò que diré al rei no et farà pas pujar en la seva consideració; i si em trobava alguna dificultat per aconseguir una nau, ets ben bé l’última persona a qui acudiria per demanar ajuda o consell.

—Si busques guerra —digué l’Antínous—, serà un plaer per a mi donar-te gust. Rebutjant la meva mà no has pas augmentat les teves possibilitats de tenir una vida llarga.

Els altres pretendents començaren a punxar en Clitoneu. En Ctèsip digué, cridant:

—Ja ho diu amb prou audàcia que salparà cap a la sorrenca Pilos, però tanmateix em sembla que té un altre viatge al cap. Potser el seu punt de destí es Corint, on la reina Medea va deixar la seva famosa vitrina de drogues; el seu pla és de portar una bufeta plena d’un verí mortal i d’abocar-ne el contingut dins la cratera quan estarem massa beguts per adonar-nos-en.

En Liòcrit assentí:

—Tens raó, per Hermes! Però quina llàstima que seria si, com en Laodames, en Clitoneu no tornava mai més! Llavors hi hauríem d’enviar el mocós més petit, a buscar-lo, i quedarien només dones per governar aquest palau. I si aquest queia per la borda, ens veuríem obligats a parcel·lar tota la propietat i jugar-nos-en els diversos lots als daus. Tinc l’ull posat sobre el verger, que pot servir per a dues coses a la vegada: com a magatzem de fruita i com a casa d’esports. Per Hèrcules, príncep, que aquestes poltres teves en saben, de saltar! Les has domades tu mateix?

Les bromes d’en Liòcrit confirmaven la meva temença que algú intentaria matar el pare quan tornès i anihilar així tota la nostra línia masculina de successió.

En Clitoneu passà sense respondre a l’interior de la casa i prengué l’Euriclea a part.

—Dida —digué—, necessito dotze gerres de vi, no del millor, però del segon millor; i dotze sacs forts, de pell, de farina d’ordi: vint mesures a cada un. Seguint el consell del noble Mèntor, me’n vaig a buscar el pare a la sorrenca Pilos. I escolta bé: no has de dir ni un mot de tot això a ningú, ni tan sols a la meva mare, fins que no hauré sortit del port.

L’Euriclea es desféu en llàgrimes.

—Fill meu estimat, tu també? —digué entre sanglots—. Ens deixes totalment indefenses? Què impedirà a aquests joves nobles desvergonyits d’assassinar-nos mentre dormim i saquejar el palau?

—L’oncle Mèntor serà aquí per protegir-vos. És un conseller i el germà de la reina i, mentre ell governi el casal, qui gosarà fer-vos cap mal? La hisenda se’n pot ressentir, potser, però l’avi se’n pot ocupar i els treballadors són lleials. I també tots els caps dels pastors, excepte en Melanteu.

—Ah, aquest miserable Melanteu! —exclamà—. Aquest matí l’he hagut d’agafar pel bescoll i treure’l a puntades de peu del rebost. S’hi passejava tan tranquil·lament com si fos el propietari! I la seva filla Melanto i una bona meuca! El pitjor és que, amb el seu exemple, ja ha corromput algunes de les altres noies. Ahir estaven bevent sota els porxos: fent manetes amb els homes, besant-los i fent-hi peuets per sota la taula. Jo les mirava per la finestra. Després van sortir per la porta lateral per anar al jardí i van començar a rebolcar-s’hi sobre l’herba. Realment, una bona manera de comportar-se, uns joves nobles, quan se suposa que fan la cort a la teva germana: seduir les seves cambreres! I qui s’ocuparà dels bastards que engendraran? Sembla que el món s’està ensorrant davant els nostres ulls! He parlat amb la reina d’aquestes rebolcades i el seu únic comentari ha estat: «pobres noies, han triat un plaer ben breu. Afrodita és una deessa poderosa i, qui se li pot resistir? Aquestes noies ja no són criatures: ho saben, que el que fan està malament. Ara ja és massa tard. Una virginitat trencada no es pot apedaçar». Oh, fill meu, ets molt poc assenyat si no dius a la teva mare on vas.

—Li he promès, a l’oncle, no dir-ho a ningú, ni tan sols a ella.

En aquell moment vaig entrar jo, que havia estat escoltant darrere la porta.

—Clitoneu —vaig dir—, juga net i jo també ho faré. Ja que cap de nosaltres dos no pot afrontar aquests problemes tot sol, hem de tenir confiança l’un en l’altre. Dolça Euriclea, deixa’ns sols, ara: no voldria que sentissis uns secrets que et farien esclatar el cor en voler-los amagar.

L’Euriclea sortí, empassant-se els plors, i jo vaig agafar en Clitoneu pel braç.

—Germà, de debò te’n vas a la sorrenca Pilos, com diuen els rumors? Seria una cosa ben estúpida. Si penses fer-te a la vela cap algun altre lloc, ho hauria de saber: quan una mà renta l’altra, totes dues queden netes.

—Tens alguna informació secreta per oferir-me a canvi?

Vaig arrugar el front.

—No som mercaders que regategen —vaig dir—. Som germans i enfrontem uns fets paorosos. Si no confiem plenament l’un en l’altre, estem perduts. Què hauria passat, a Micenes, contesta’m això, si Orestes i la seva germana Electra haguessin fet plans sense posar-se d’acord i separadament per destruir Egist, l’usurpador? Si creus que sóc covarda o nècia, o que sóc incapaç de guardar un secret, digue-ho de seguida i ja sabré on sóc.

En Clitoneu s’excusà.

—És clar que confio en la teva discreció —exclamà— i és clar que tenia la intenció de compartir els meus secrets amb tu. Només que ara era important no deixar que l’Euriclea pensés que et feia confidències a tu en lloc de dir-li-ho a la mare, a qui no goso explicar que vull demanar ajuda a l’Hàlios, a Minoa. L’Hàlios ens podria ajudar; i ni a l’oncle Mèntor ni a mi no se’ns ha acudit ningú més que pogués fer-ho.

—Jo també ho havia pensat, de posar-nos en contacte amb l’Hàlios —vaig contestar—, però només com a últim recurs. Fer venir soldats de fora, sobretot sículs, em sembla establir un precedent perillós. Encara que reeixís, faria la impressió que la nostra dinastia governa els èlims per la força de les armes, no per la força de l’afecte; i això donaria més força a la conspiració rebel dels foceus. A més a més, tot i que em moro de ganes de tornar a abraçar l’Hàlios i per més que ell deu obediència a la nostra mare, no pot haver oblidat la maledicció que va caure sobre ell quan va marxar. El que fa empitjorar les coses, en certa manera, és que era innocent del bàrbar assassinat d’aquell pescador. En Ctèsip va matar-lo, aquell pobre home, pel que vaig saber casualment fa un mes o dos.

—És possible? Llavors, per què no el vas denunciar?

—Ho vaig intentar, però al moment que vaig mencionar el nom de l’Hàlios, el pare es va enfurir de tal manera que no vaig poder dir ni una sola paraula més. Em vaig preguntar: «Per què posar sal sobre unes ferides encara mig obertes? L’Hàlios ha deixat de ser un rodamón sense llar, s’ha casat amb la filla del rei de Minoa i ha esdevingut el presumpte hereu del tron. És prou feliç, segur, i ara ja deu pensar i actuar com un sícul, no com un èlim». A més, em mancava una prova irrefutable que havia estat en Ctèsip, qui havia matat el pescador. Només tenia la confessió d’una dona al seu llit de mort, que, pel que sembla, va ser subornada per en Ctèsip per testimoniar contra l’Hàlios. Vaig explicar a la mare tot el que sabia i ella també creu que no podem fer res per fer tornar enrere aquella injustícia.

—Així, doncs, i creus que no hi hauria d’anar?

—Quan podries arribar a Minoa?

—Si el vent no canvia, d’aquí a dos dies, amb els rems i les veles. Hem de fer unes vuitanta o noranta milles. El viatge de tornada demanarà molt més temps, si tenim el vent de cara.

—Com que és improbable que l’Hàlios pugui aconseguir una esquadra naval amb poc temps, és millor que tornis per terra. La teva reaparició ha de ser una sorpresa. L’Hàlios, a part de tot el que pugui fer-hi de més, no deixarà d’acompanyar-te amb una escorta fins a la frontera i, si tornessis per mar, la tripulació et podria acusar davant el Consell de tractar amb l’enemic. T’espero de tornada d’aquí a set dies, esperant que Atena continuï essent-nos favorable. Agafa el camí cap a l’interior de l’illa i ens trobarem a la granja de porcs de l’Eumeu. Si no em veus enlloc, plora per mi: serà segur que o bé sóc morta o m’han raptada.

—Què vols que et porti de Minoa?

—L’amenaça d’una invasió sícula si no és que els pretendents abandonen el palau i ens donen una compensació completa.

—Però, i si l’Hàlios es nega a oferir-nos res d’això?

—No s’hi negarà.

—I la nau?, si és que aconsegueixo que me’n deixin una, cosa no gens segura. Quines ordres hauré de donar a la tripulació quan arribarem a Minoa?

—Això t’ho deixo a tu, però s’han de mantenir apartats de Drèpan fins que tu ja farà dos o tres dies, com a mínim, que hauràs tornat.

En Clitoneu és tossut, però flexible. Com que no tenia cap idea, només el furor de la indignació, i com que trobava que el meu pla concordava amb el de l’oncle Mèntor, estava disposat a fer el que jo havia suggerit. Els problemes immediats —on aconseguir una nau i reclutar una tripulació; de qui es podia fiar perquè fes fer exercici a l’Argos i el Lèlaps mentre seria fora; quins presents portar a l’Hàlios, etcètera— li ocupaven tan completament el pensament que no se li va acudir preguntar-me quina era la raó amagada de la meva confiança o què faria a l’interval entre la seva tornada i la de la nau. Però jo tenia la intenció de jugar net: en Clitoneu faria ben aviat la coneixença de l’Èton, el cretenc. I fins llavors no hi havia necessitat d’omplir-li el cap amb unes idees que encara no estaven ben formulades ni tan sols dins el meu.

En Clitoneu va tenir una sort inesperada. Un jove noble, un membre del nostre clan, anomenat Noèmon, va resultar que tenia una nau disponible. Aquell noi de cames llargues i de cara pàl·lida s’havia enamorat de mi i li havia semblat que, si li deixava a en Clitoneu aquella nau, que era a la platja en una part abandonada del port del sud, i no en deia res a l’Antínous i a l’Eurímac, demostrava la seva lleialtat al nostre casal i a mi i podria continuar estant en bones relacions amb nosaltres quan tots aquells problemes haurien passat. Malauradament, però, no havia fet cas de la meva advertència de no acostar-se al palau; encara que després d’haver dit al meu oncle en secret que estava disposat a pagar per tot el que mengés i begués i que només venia per si em podia veure ni que fos un moment a la finestra. Em feia una certa pena, en Noèmon, i també li estava agraïda: tenia uns ulls grans i prominents, com els d’una llebre; però no hauria pogut ser mai el meu marit. Jo havia jurat solemnement per Hècate, la deessa infernal per qui Zeus mateix sent respecte, que no em casaria amb cap home que, fossin quines fossin les circumstàncies, hagués entrat a casa nostra sense haver estat convidat i hagués abusat de la nostra hospitalitat.

Molt bé, doncs: ja teníem la nau que necessitàvem. L’Euriclea la va aprovisionar; l’oncle Mèntor va contractar una tripulació; i el secret va ser tan ben guardat que, poques hores més tard, mentre els pretendents feien barrila sota els porxos, en Clitoneu es va esmunyir cap a fora el palau per la porta del jardí, anà corrents fins al port, pujà a bord sense que ningú no li hagués dit res i poc després ja feia via prou de pressa amb els rems i la vela cap al sud-est. Ja era massa tard quan els nostres enemics s’adonaren de la seva absència; i els va preocupar una mica. L’Antínous i l’Eurímac estaven convençuts que ningú no s’atreviria a deixar-li ni que fos un quatre rems; o que podrien, en tot cas, tenir-lo immobilitzat al port amenaçant la tripulació. L’última cosa que volien era que el rei s’assabentés de com estaven les coses a casa seva. Què passaria si reclutava ajuda armada a la sorrenca Pilos i tornava amb una important força de càstig? El seu pla era d’apunyalar-lo al moment que posaria el peu al moll sense sospitar res. Ara l’haurien de modificar. Tanmateix no podien fer cap retret a en Noèmon sense trair-se i, per a la major part dels pretendents, aquella temerària malversació del nostre bestiar i el nostre vi era encara una simple broma feta a expenses d’un rei exageradament estalviador que havia proclamat una benvinguda general i s’havia oblidat de retirar-la al moment de marxar. I així en Noèmon no s’adonà que acabava de clavar un seriós cop als nostres enemics. Van decidir posar guardes tot al llarg de la costa, amb ordres de fer senyals de fum quan veiessin el rei: se’l podia reconèixer pel cavall de mar que portava a la proa i la vela amb barres de porpra. Llavors ells avararien ràpidament els vaixells per parar-li una emboscada a les aigües de Mòcia.

La mare em va saludar amb to irònic, l’endemà al matí, i després d’haver acomiadat les cambreres, em preguntà:

—Qui ha incitat en Clitoneu en aquesta aventura? Has estat tu o en Mèntor? O potser heu estat tots dos alhora?

Com que encara no havia aconseguit mai enganyar amb èxit la mare, vaig dir:

—L’oncle Mèntor ho ha organitzat i ha fet prometre en Clitoneu de no dir-ho a ningú. Ni tan sols a tu o a mi.

—Ni tampoc a l’Euriclea, suposo.

—L’Euriclea li havia de proporcionar l’ordi i el vi.

Ella sospirà.

—Però, òbviament, no hi va, a la sorrenca Pilos, oi?

—Per què dius «òbviament»?

—Gosaria trobar-se amb el seu pare sense portar-li un mot de part meva? A més, les meves indagacions han demostrat que el timoner que ha contractat en Mèntor només té experiència de navegació costanera; en Clitoneu no s’aventuraria mai a passar el golf Jònic si no era amb un timoner que ja hagués fet el trajecte una dotzena de vegades. I la por de confiar-se a mi ha de significar que no em vol posar en dificultat en demanar-me l’aprovació d’unes accions que el teu pare prohibiria. De fet, ha anat a Minoa: tinc raó o no?

Vaig assentir.

—Bé —sospirà—, només la lleialtat envers el teu pare m’impedeix de lloar el seu coratge.

No va dir-li res a l’oncle Mèntor. Ell ara anava als llocs amb una guàrdia personal formada per dos esclaus sículs, que li tenien un gran afecte i portaven grans ganivets al cinyell. Els pretendents es guardaven prou d’insultar-lo quan els sículs eren a prop, però un o dos dies més tard, instigat per l’Eurímac, l’Agelau s’aventurà a entrar a la sala del tron, agafar el ceptre reial i asseure’s sobre el tron. La meva mare s’alçà del teler d’una revolada i cridà amb veu tallant:

—Noi, fora del tron del rei ara mateix! Aquesta no és pas una cadira qualsevol. Si torno a trobar-te assegut aquí…!

Anà corrent cap a ell, li donà un parell de bufetades sobre les orelles i l’arrossegà per les cames fins a terra. Ell, que no havia vist mai abans enfadada la meva mare, sempre tan plàcida, tan règia, tan bonica, va quedar tan sorprès que quan es va trobar amb les cames enlaire sobre el paviment de marbre i amb l’esquena macada, es posà dempeus com va poder i fugi esmaperdut. Per vergonya no va dir res d’aquella seva desventura als amics; però de llavors ençà el tron li semblava una cosa no menys terrible que el seient flamejant, cenyit de serps, sobre el qual Teseu (un altre arrogant usurpador) sofreix el turment etern que li va imposar Persèfone, la reina de l’infern.

Era el dia de la caça del senglar dels pretendents. Se n’havia assenyalat un de gros en un bosquet de la muntanya, a unes dues milles de Drèpan, i els pretendents es llevaren d’hora per anar-lo a perseguir. No cal que doni detalls de la caça, excepte que l’Antínous havia demanat que li deixessin l’Argos i el Lèlaps per a aquell dia i el pobre Lèlaps va acabar esbudellat després d’haver agafat gallardament el senglar pel morro; llàstima que no fos l’Antínous mateix! I com que els molt incompetents havien posat amb massa presses les xarxes encerclant el bosquet, el senglar es va escapar i va causar danys considerables a la collita i a les vinyes —per sort no era terra del palau— fins que en Filètios, el nostre pastor, se’l va trobar per casualitat en un camí estret i aconseguí la glòria amb un hàbil llançament de venable.

Els criats dels pretendents, mentrestant, havien preparat l’enorme àpat habitual al pati dels sacrificis. Per bocins de conversa que vaig sentir aquí i allà, vaig saber que, com que l’Eumeu darrerament, s’havia resistit a subministrar ni un sol bacó que li demanessin, els criats havien rebut ordres d’agafar-los per la força; que aquell matí havien arribat a les mans amb en Filètios, que s’havia negat rotundament a proporcionar-los més bens i més cabres; i que el seu cosí havia estat ferit greument al cap. No vaig sentir res de cap captaire que fos a la granja de l’Eumeu, però estava segura que l’Èton havia obeït les meves instruccions i s’havia mantingut prudentment al marge de tot plegat. Perquè era un lluitador nat, un paladí; hauria pogut esbandir la xusma dels criats amb un simple tronc de llenya, si hagués volgut. La seva mirada aguda i els seus braços musculosos… Em vaig examinar acuradament i vaig arribar a la conclusió que em devia haver enamorat ben bé; si no, per què hauria d’estar tan segura de la força i el coratge de l’Èton? Com que una experiència d’aquest tipus m’havia estat negada fins llavors, em vaig començar a sentir una mica estranya: no pas insegura de mi mateixa, sinó perplexa. Ja que la vida i l’honor de l’Èton, de sobte, significaven tant per a mi com la meva pròpia vida i el meu propi honor, estava en possessió (per parlar en forma figurada) d’una ànima interior i una altra d’exterior… De manera que era bo de recordar que l’havia tractat amb fermesa i que havia de continuar igual; i així, si Atena ens concedia la victòria sobre els nostres enemics i si jo consentia a esdevenir la seva esposa, ell no em menysprearia mai, per més obertament que l’estimés. Aviat ens tornaríem a veure, si tot anava bé, i llavors podria descobrir si és que no m’havia equivocat amb la meva primera estimació favorable del seu poder…

Les meves reflexions van ser interrompudes per uns crits que provenien del pati dels sacrificis: entrava la corrua dels caçadors. Em vaig refugiar dins la torre per no haver de trobar-me’ls. L’Eurímac s’havia ficat dins un bassal de fang, que el senglar feia servir per rebolcar-se, i ara entrava amb tot el desvergonyiment dins els apartaments de les dones, amb les cames plenes de porqueria, reclamant un bany de peus. La mare era al verger donant instruccions a en Doli, el jardiner, l’oncle Mèntor era fora al carrer examinant una parella de mules que havien posat a la venda; de manera que a casa no hi havia ningú de la família excepte la Ctímene. Jo hauria enviat l’Eurímac a prendre vent; però ella, suposo que perquè li estava agraïda per la seva intervenció a favor seu, digué a l’Euriclea de portar aigua i atendre’l. L’Euriclea sabia quin era el seu lloc i no va qüestionar les seves ordres, tot i obeiries amb una repugnància evident; abocà una galleda d’aigua freda dins un gran cossi de coure i envià una minyona a la cuina a buscar-ne la mateixa quantitat de calenta. Quan tot va ser a punt, l’Eurímac s’assegué sobre un tamboret i posà tots dos peus dins el cossi.

—Estàs molt callada, vella dama —digué amb un somriure despectiu.

—No tinc res a dir, jove senyor.

—I emmurriada, a més a més.

—M’ho retreus?

L’Euriclea agafà un raspall, li prengué el peu i començà a fregar-lo per treure’n la porqueria.

—Ei! —cridà ell—. Atura’t! És que em vols espellar de viu en viu? Quina mena de raspall és, aquest?

—El que serveix per netejar les pells dels porcs. És que volies que fes servir una esponja de senyora?

De sobte va fer un xiscle, li deixà anar el peu, li agafà d’una revolada la vora de la camisola i assenyalà amb un dit acusador un sargit que hi havia. L’Eurímac tocà amb el turmell la vora del cossi i aquest es bolcà, fent vessar l’aigua bruta i escampant-la per tota la sala.

Agafà la dona pel coll.

—Si goses! —remugà en to amenaçador.

La Ctímene, que era vora la finestra, entengué malament la situació.

—Per tots els déus, Euriclea! —exclamà—. Què t’has tornat boja? És aquesta la manera d’acollir un noble? Primer li fregues els peus que gairebé el deixes espellat i després n’hi deixes caure un i fas bolcar el cossi! Vés amb compte o et faré fuetejar, per cada un dels cabells blancs que tens.

—I si no mantens tancada la teva boca esdentegada —cridà l’Eurímac—, et pots trobar amb alguna cosa pitjor que ser fuetejada: et pots trobar penjada d’una biga!

—Noble senyor, seré molt discreta d’ara endavant —somicà l’Euriclea, fent veure que estava completament aterrida—. Seré muda com una pedra o com un tros de ferro.

—Pots estar segur del seu perfecte servilisme, noble Eurímac —afegí la Ctímene—. Porta més aigua calenta ara mateix, Euriclea, i un drap suau!

El fet era que l’Euriclea havia reconegut un sargit que ella mateixa havia fet i la camisola era una de les tres que s’havia emportat en Laodames abans de desaparèixer. Però, com havia arribat a les mans de l’Eurímac? Es tractava d’un assassinat?

Com que una promesa forçada no és cap promesa, l’Euriclea em va dir immediatament tot el que havia descobert i em preguntà si no ho haurien de saber també la meva mare i la Ctímene.

—A la Ctímene no se li pot confiar un secret —vaig dir jo—. I potser és millor esperar que en Clitoneu torni a ser a casa abans de dir res a la mare. Hem d’esmorteir el cop.

—Llavors, tu creus que en Laodames…?

Vaig assentir amb aire miserable.

—Que en demani un altre, de bany, l’Eurímac! —cridà ella—. Agafaré xarxa i destral i en faré una carnisseria, com va fer Clitemnestra amb Agamèmnon. Tinc el cor que em gruny dins el pit com el d’una gossa amb cadells quan s’acosta un estrany.

—No, estimada Euriclea, la venjança de sang recau sobre en Clitoneu i jo. Si no l’acomplim de seguida, el fantasma del meu germà ens perseguirà sense pietat; de fet, ha d’haver estat ell qui ha portat la desgràcia d’aquests darrers temps al palau. Et cridarem quan necessitarem els teus serveis.