CAPÍTOL SIS
EL CRETENC NU

Res no hauria pogut ser més correcte que la manera com el jove se’m va adreçar.

—Senyora —va dir, amb un accent grec estrany però melodiós—, perdona’m! Els meus ulls s’han enterbolit igualment per l’esgotament i l’aigua de mar i no puc confiar que m’informin si ets una deessa o una mortal. Si ets deessa, només pots ser Artemis la caçadora: el teu cos és tan esvelt, tan fort, tan regi. Però si ets mortal, com envejo els pares d’una tal meravella! Des del sotabosc et mirava com ballaves i cada moviment, cada gest, era la perfecció: eclipsaves les teves companyes com la lluna eclipsa els estels. Però, infinitament més envejable que els teus pares serà l’home que aconseguirà persuadir-los, amb generosos presents, que l’acceptin com a gendre! El sol pensament d’una fortuna tan immensa fa encara més miserable el meu estat actual. Mira’m: sóc més pobre que un infant d’un dia; ell, almenys, té un bressol que és seu i uns bolquers suaus on les dones de la seva família han brodat amb amor la marca del seu clan. Jo no tinc ni tan sols un parrac per amagar la meva nuesa; la mar, avara, m’ho ha arrabassat tot excepte el coratge i aquestes dues fortes mans.

Féu una pausa per observar l’efecte que m’havien fet aquelles paraules; li vaig concedir un mig somriure, ja que tant el seu llenguatge com les seves maneres demostraven que venia d’una família distingida. A més, tot i que tenia el cos masegat, inflat, tallat i incrustat de sal, tenia les espatlles i les cuixes d’un atleta i els cabells rossos i arrissats, tenyits de vermell, que recordaven els d’Apol·lo als frescs del temple.

—El mar també t’ha deixat una llengua eloqüent —vaig notar—, cosa que no menyspreo pas del tot.

Ell abaixà els ulls i continuà:

—Llavors deixa’m confessar, sense por d’ésser descortès, que una mena de temor religiós m’envaeix mentre m’arrossego al teu davant. No havia vist mai res de tan terriblement bell com la teva esvelta figura i el teu port orgullós. Artemis deu tenir ben bé aquest aspecte quan balla amb les seves companyes dalt de l’Erimant; tot i que representa la mort mirar-la. En aquest estat d’atordiment i de fam en què em trobo, se’m fa difícil expressar els meus sentiments; però deixa que et compari amb la jove palmera de Delos, que s’alça, alta i forta, al costat de l’altar d’Apol·lo, l’altar construït tot amb banyes de cabres salvatges pel propi déu, perquè allí la brisa del mar juga amb les fulles delicades de la palmera, com aquí esbulla els teus cabells llargs i fins.

—Has estat a Delos, doncs? —vaig preguntar, prou divertida—. O és un compliment de segona mà pres d’algun dels Fills d’Homer, que tenen la sagrada illa d’Apol·lo com a quarter general?

Ningú no m’havia comparat mai amb una palmera jove; probablement perquè no sóc ni alta ni esvelta i els meus cabells, tot i que són llargs, no són de cap manera el meu tret més bonic. Aquell estranger no tenia res de ximple. Els meus pretendents s’havien mantingut sempre sobre el que consideraven terreny segur admirant les meves dents, el nas, el front, els turmells i els dits; coses totes de què em puc vanar que són prou satisfactòries.

—Certament, he estat a Delos, en dies més pròspers, i hi vaig dedicar trofeus de guerra als divins bessons de Latona. Al moment que els ulls se’m fixaren per primer cop en aquell tany de palmera sagrat, vaig deixar caure a terra l’or i l’argent i em vaig quedar embadalit admirant en silenci tanta bellesa. Semblava quelcom de tan allunyat de la vida mortal i carregat de tanta infinita virtut que no vaig gosar tocar-ne l’escorça per por de caure sense sentits, en èxtasi. El mateix sentiment m’envaeix ara; i és per això que no goso agafar-te els genolls, tot i que m’ofereixo com el teu suplicant i el teu esclau.

—Què t’ha portat a Sicília?

Va arronsar les espatlles.

—Només els déus benaventurats saben per què han salvat un home sol del naufragi d’un gallard navili i l’han fet arribar a terra als teus peus, més mort que viu. És que potser tenen pensada alguna gesta heroica que hauré de realitzar en benefici teu?

El cor em tornà a fer un salt, però vaig contestar, amb tanta fredor i desinterès com vaig poder:

—Vés a saber. Encara no sé segur ni tan sols si t’oferiré la meva protecció. Des de quan eres amagat en aquell sotabosc?

—Des de l’alba. Un llamp va caure sobre la nau, fa dues nits, més o menys a una milla de la costa.

—Era teva?

—Seria fàcil pretendre que sí, però la mala fortuna no és cap excusa per vanagloriar-se amb mentides. No, era un gran vaixell corinti, ben fornit, que tornava al seu port des de Líbia; i com és que jo era a bord és una història dolorosa. Basti dir a la teva senyoria que la tempesta, breu però violenta, es va iniciar de sobte, poc després del crepuscle. Tu també la deuries veure. En aquell moment jo dormia, a la bodega, i de la primera cosa que em vaig adonar és que les orelles em ressonaven amb el soroll dels trons, fins als narius m’arribava una forta pudor de sofre i l’aigua freda del mar em xopava el cos nu. Vaig saltar per la borda i em vaig allunyar nedant tan de pressa com vaig poder per no ésser engolit amb la desferra, que es va enfonsar gairebé immediatament. L’aigua era plena de caps que suraven, com ànecs en una bassa, il·luminats per les resplendors incessants dels llamps. Llavors va començar el xiuxiueig de la pluja que començava a caure i, durant una estona, vaig xipollejar com un boig, aterrit pels crits escanyats dels meus companys que s’anaven ofegant. Recordo que vaig pregar cridant al déu Posidó: «Salva’m, sorollador de la terra, i tindràs un sacrifici rere l’altre, els més costosos possibles, encara que hagi d’usar la violència per aplacar-te!». Però encara no havia acabat de pronunciar aquestes paraules que vaig rebre una sotragada a les costelles que em va privar totalment de la respiració i vaig pensar que m’havia arribat la fi: els crancs es quedarien amb la meva carn i el fons del mar els meus ossos. Però mentre m’enfonsava cercava desesperadament d’aferrar alguna cosa a sobre meu i vaig enganxar un objecte rodó i sòlid: el pal de la nau, o les quatre braces que en quedaven, amb un parell d’estais lligats, tot ennegrit pel llamp que l’havia tocat. Com vaig aconseguir posar-me a cavall d’aquell tronc enviat pels déus, només el cel ho sap; però em va mantenir a flor d’aigua fins a l’alba, quan vaig veure un barril buit que surava no gaire lluny, amb l’escala de l’escotilla del vaixell al costat. Amb els estais vaig poder lligar el barril al pal i fer-me una coberta de vaixell amb l’escala, sobre la qual em podia ajeure amb mig cos dintre l’aigua i mig a fora. Com que no tema res que em pogués servir de vela, vaig provar de remar cap a la costa llunyana amb peus i mans. Els dofins corrien jugant al meu voltant, un cormorà va passar arran d’escuma, xopant el seu plomatge en capbussar-se rere un peix; però cap vaixell no es va acostar prou perquè el pogués cridar i vaig anar miserablement a la deriva, de l’alba fins a la posta.

Vaig moure el cap, assentint.

—I la nit passada —vaig indicar—, et va agafar, la galerna de migjorn?

—I tant que em va agafar! Sentia les onades enormes que es trencaven sobre el cinyell de ferro de la costa i, cada vegada que el meu pal s’alçava sobre la cresta d’una ona, el rompent, d’un blanc de mort sota la llum de la lluna, semblava acostar-se més i més. Vaig tornar a pregar Posidó. Però una onada enorme, la mare i l’àvia de totes les onades, se’m va llançar rugint a sobre, va separar el barril de l’escala i se’ls va emportar en un remolí allunyant-los de mi. Arrossegat endavant cap al rompent, vaig deixar-me anar del pal per arrapar-me en un escull i enfilar-m’hi fins a fora l’aigua; però, malgrat tot, el reflux m’arrossegà altre cop quan ja m’havia assegurat una presa. Em sentia com una sípia al mes de març, una sípia que un pescador agafa sense pietat, pel coll, i l’arrenca del forat de la roca on vivia i encara té pedretes enganxades a les ventoses. La roca se’m va emportar un bon tros de pell del palmell dret, mira!, però malgrat el dolor vaig aconseguir, lluitant amb totes les forces, sortir una altra vegada de l’onada lluny dels esculls de dents punxegudes; buscava, cada vegada que pujava sobre la cresta d’una onada, una obertura al llarg front de la batalla a mort del rompent. Finalment la vaig veure i vaig nedar cap allà. L’aigua semblava més freda, com si fos la desembocadura d’un torrent. Nadant desesperadament, vaig arribar fins a l’obertura i em vaig trobar dins un port d’aigües tranquil·les, envoltat de terra. No hauria pogut nedar ni una altra iarda, tot i que la dolça vida en depenia; però quan ja m’estava enfonsant, vaig sentir la sorra sota els peus i em vaig llançar endavant, ensopegant, gairebé sense sentits, tossint i vomitant aigua salada. Vaig arribar al terraplè i vaig anar pujant arrossegant-me, polzada a polzada, fins que vaig trobar el sotabosc i un racó arrecerat entre una olivera i un ullastre que sortien de la mateixa soca. Vaig treure’n les fulles mortes, m’hi vaig ajeure i les vaig tornar a posar sobre meu. Gairebé immediatament em vaig adormir i ara, tot just, m’he despertat.

És descortès demanar a un suplicant el seu nom, clan o país abans que hagi rebut les atencions que les lleis de l’hospitalitat requereixen.

—Estàs segur entre nosaltres —li vaig assegurar— i tindràs menjar i beguda sense demora.

M’agafà els genolls transportat d’alegria, mentre deixava anar un torrent de paraules incoherents de gratitud, i finalment implorà:

—Si he dit alguna cosa fora de lloc, deessa, tant de bo el gregal s’emporti aquelles paraules que t’hagin pogut ofendre.

Les dones s’acostaren i, ara que jo ja havia decidit apiadar-me d’aquell estranger, s’aventuraven a fer exclamacions de compassió i encoratjament.

Ell em deixà anar els genolls i digué, girant el cap amb allò que era un intent de rialla galant:

—Nobles dames, tot i que agraeixo la vostra gentilesa, i tot i que em turmenten la gana i la set, no podria ofendre la vostra modèstia. Ja em sento prou avergonyit de mostrar les meves natges nues així, en públic; si m’aixecava, seria pitjor. Potser aquell sac d’allà, que sembla que contenia la roba de la bugada, serviria per cobrir la meva nuesa.

Algú li atansà el sac i ell se’l lligà discretament al voltant de la cintura abans d’alçar-se.

—Noies —vaig dir vivament—, porteu aquest suplicant a les fonts perquè es renti i trieu-li un mantell i una túnica, de les millors. Són totes eixutes. Busqueu també el flascó d’oli i una rasqueta; i torneu-lo a portar aquí quan estigui vestit de forma decent.

Ell va insistir molt a demanar-los que es retiressin mentre es banyava —cosa que provava la seva delicadesa— i, quan tornà a aparèixer, vestit amb una de les túniques brodades del meu pare i un mantell escarlata que era d’en Laodames, vaig pensar que no havia vist mai en ma vida ningú tan elegant, tot i que tenia les cames un pèl curtes en proporció al seu cos musculat. Però, naturalment, un home pot ser bell com un déu i, en canvi, fals o no gaire llest.

Li vam parar al davant un àpat de carn rostida, pa i vi —havia sobrat de tot— i oh, amb quina gana queixalava la carn amb les seves dents fortes i blanques i com borbollava el vi dins el seu coll suau i bru!

Quan va haver acabat, li vaig preguntar:

—Qui ets, senyor, perquè segur que ets de naixença noble, i quin és el teu país? Per evitar qualsevol malentès, seria bo que em fessis saber de seguida si havies entrat mai en contacte amb el meu poble, els èlims.

—Mai, per sort —contestà—. Tu i les teves dones tan eficients sou els primers èlims que he tingut l’honor de conèixer. Però sé que sou la més occidental de les nacions civilitzades i he sentit a parlar de la gran reputació d’energia i honestedat que us heu bastit entre els pobles marítims del món. Sóc cretenc i el meu nom és Èton, fill de Càstor: sóc un cretenc de debò, de l’extrem oest, i també un homicida en fuga. Vaig matar un home en defensa pròpia, un traïdor, fill del rei de Tarra, i el Consell em va sentenciar a vuit anys d’exili; d’aquests n’he completat ara set, errant d’un país a l’altre. Puc ara, al meu torn, preguntar-te el teu nom, benefactora meva?

—Em dic Nausica —vaig contestar—, sóc l’única filla del rei i la reina dels èlims. El meu germà més gran, en Laodames, temem haver-lo perdut en mar; i el pare s’ha embarcat fa poc per anar a la sorrenca Pilos amb l’esperança de trobar-hi alguna nova d’ell. El noble Mèntor, el meu oncle matern, fa les funcions de regent i tinc a casa un germà crescut, amb prou feines adolescent, que es diu Clitoneu, i el meu germà més petit. En Telègon és encara sota la tutela de les dones. Escolta’m! Si et protegeixo, ha de ser amb la condició que m’obeiràs sense dir una paraula durant tota la teva estada aquí.

—No cal dir-ho —assentí l’Èton—. M’has salvat la vida i ara et pertany, perquè la puguis dirigir durant tot el temps que et dignis a fer-ho. Quines són les meves ordres?

Vaig callar un moment abans de contestar-li i ell acotà el cap amb resignació: d’alguna manera sabia que tenia una situació difícil amb què enfrontar-me.

—Per començar —vaig dir—, no has de venir a casa amb nosaltres, sinó seguir-nos a una distància prudencial, sense perdre de vista el carro, fins que arribarem en un mur fortificat que corre d’una banda a l’altra del coll d’aquell cap. La ciutat de Drèpan s’hi estén a l’altra banda, entre dos ports, i a prop de la porta s’alça un temple de Posidó, davant una plaça empedrada que serveix per al mercat, amb dàrsenes i drassanes a totes dues bandes i un obrador de rems, magatzems de materials per a la navegació, dos fabricants de cordes i molta activitat i moltes enraonies. Són aquestes enraonies que vull evitar de totes passades. No creguis que m’avergonyeixo que em vegin amb tu, noble Èton, però la meva posició ja és extremament delicada. Alguns joves èlims han demanat al pare la meva mà, però, per ser franca, els més influents dels meus pretendents em són fortament desagradables i, de moment, no he trobat tampoc cap possible afecte en ningú més. Si et portava fins a dins de la ciutat, la sensació que causaria que ens veiessin junts ens faria sentir incòmodes a tots dos. El fabricant de cordes cridaria, adreçant-se al reparador de xarxes: «Mira, mira. Qui és aquell jove alt i fort que va amb la princesa Nausica? D’on l’ha tret?». I continuarien: «Algú de vosaltres l’havia vist abans? O bé un déu ha baixat de l’Olimp per respondre als seus precs, ja que tothom sap que es considera massa important per casar-se amb un simple mortal, o bé, cosa menys improbable, ha salvat un mariner naufragat i li ha deixat alguns vestits dels que du en aquell carro i ara el porta al davant de la seva mare i el seu oncle. “Vet aquí el meu futur marit —els anunciarà—. Li acabo de donar la meva tan ben guardada virginitat, perquè l’estimo amb tot el cor”. Bona broma, ara que el seu pare és fora, eh?». No, Èton, no et ruboritzis i jo tampoc no ho faré. Has de comprendre que és així com funcionen les ments del poble baix per aquests voltants. Els odio a tots. I, si et plau, no pensis que aprovo que s’actuï sense discreció. La reputació de castedat d’una jove té per a ella un valor inestimable i sempre m’he preocupat que la meva fos irreprotxable; més encara, si mai tinc la sort de tenir una filla, haurà de fer el mateix o perdrà el meu amor. L’Èton somrigué.

—Així sigui, princesa —va dir—. Però et prego, continua amb les teves ordres. He d’anar vagant per la porta de la ciutat, queixant-me perquè uns lladres m’han donat un cop al cap i no recordo res de qui sóc, de manera que em veig obligat a errar buscant algun amic que em pugui dir el meu nom i el de la meva ciutat?

—No és una mala idea —vaig contestar—, però podria portar complicacions desagradables. Algun capità estranger sense escrúpols et podria reclamar com un esclau fugitiu i qui podria contradir-lo? No pas tu, certament, si declares que no recordes ni tan sols el teu nom. No, escolta: no gaire lluny del mur de la ciutat passarem per un bosquet de pollancres consagrat a la deessa Atena (de qui sóc sacerdotessa), que creix enmig d’un parc; hi trobaràs un pou, amb una corriola i una galleda de roure, i més enllà una clapa de cigroneres i faveres. El parc és propietat de la Corona i ningú no gosaria destorbar algú que anés a pregar al bosquet. De manera que espera’t al costat del pou fins que et sembli que nosaltres hem arribat al palau, que s’alça gairebé a la punta del cap. Llavors adreça’t decididament a la guàrdia de les portes i declara que tens un missatge personal per a la reina. Qualsevol criatura et guiarà fins a palau, perquè és de molt l’edifici més gran i més majestuós de tota la ciutat. El meu avi el va fer de pedra; totes les altres cases, fins i tot el temple de Posidó, són construccions de fusta, amb parets fetes de llistons i argamassa, seguint l’estil sicà. Entra al pati dels sacrificis com si el coneguessis de tota la vida, després travessa el pati dels banquets i passa entre els dos gossos de marbre vermell a la sala del tron. Aquests vestits són prou bons per evitar que cap esclau et repti. El meu oncle, el noble Mèntor, serà sens dubte assegut al tron reial bevent vi. Inclina’t respectuosament davant d’ell, però vés directament cap a la meva mare. El seu alt seient de vori, amb l’escambell per als peus unit al seti, es recolza contra una columna al costat de la llar i ella estarà teixint propra marina o potser fent rics brodats amb una cistella amb rodes al costat. Agafa’t als seus genolls i parla-li com m’has parlat a mi. La seva comprensió és la teva esperança d’èxit més gran. Seria vergonyós per a mi si caiguessis dins les urpes del Consell de la ciutat, un cos d’homes no gaire compassiu, si el meu pare no és present per controlar-los, i et trobessis subhastat com a esclau i entregat al millor postor.

—Ser subhastat és una sort que no m’ha tocat mai, encara. Que Zeus no permeti que em toqui mai. Benefactora, faré el que m’has dit, i que Atena, la teva patrona, em sigui favorable!

Un cop decidit tot això, vaig dir a les meves dones que pleguessin bé la roba, la posessin sobre el carro, que havíem cobert d’herba, i recollissin totes les nostres coses —el corrent havia portat la pilota fins a l’altra banda de Rèitron i la Glauca la va recuperar des de la punta amb una branca llarga d’olivera— i després l’Èton ens va ajudar a agafar i posar els guarniments a les mules. Vaig enfilar-me i vaig fer sonar el fuet; el carro començà a sotraguejar pel prat fins que ens vam tornar a trobar sobre el camí de la costa.

Vaig mirar un moment enrere cap a l’Èton i vaig pensar: «Quin dia més singular ha estat aquest, ple de senyals i de meravelles… Estimada Atena, patrona meva, t’agraeixo mil vegades que hagis escoltat la meva pregària! Pot ser l’Èton l’home que em destines per a marit? Ara ja n’estic enamorada, però potser només perquè és un suplicant meu personal i confia en mi… (De la mateixa manera en Laodames estimava l’Argos, el seu gos de caça, que li feia festes i se li ajupia al davant quan arribava, com si fos un déu). I l’has enviat perquè salvi el nostre casal de la destrucció?».

Un altre esdeveniment estrany: de sobte, totes dues mules es van aturar, sense cap raó aparent, i tot i que jo les fuetejava, van fer almenys vint passos enrere i al final es van aturar tremolant. Vaig dir a l’Auge que els agafés el cap mentre jo baixava per descobrir què era que les havia espantades. Res. La carretera era buida, no hi havia ni tan sols una pedra blanca o un parrac voleiant per fer-los por, si no era aquell sarró vell i brut de pell de cabra, abandonat enmig de la cuneta, que potser havien pres per un gos amagat.

Em vaig quedar un moment quieta, dreta amb els braços estesos com si estigués pregant, amb gran desconcert per part de les dones. Llavors les vaig cridar totes i els vaig dir, amablement però amb severitat:

—Serventes lleials, gentils companyes de joc! Les mules s’han aturat en veure la deessa Atena, que ha aparegut esplendent al costat de la carretera, visible només per a la seva sacerdotessa. S’ha adreçat a mi amb versos oraculars, que ara us resumeixo: «Princesa Nausica, si alguna de les teves dones diu ni que sigui una paraula a la seva família o a alguna amiga o a alguna coneguda sobre el paladí cretenc que t’he enviat ara que el necessites, cegaré aquesta fastigosa i li cobriré el llavi superior de pèl negre i espès! I ara, filla meva, pots informar el foraster que he cancel·lat les teves instruccions: no ha de fer ni un sol pas més en direcció a la teva ciutat ben bastida de Drèpan, sinó que ha de girar-se per anar terra endins mentre encara és de dia i seguir el camí que arriba als afores de la ciutat d’Èrix i que s’enfila a la muntanya per la banda de llevant. Trobarà el porquer del teu pare a la roca del Corb, enmig dels roures que donen molts glans, amb grans ramats de porcs que s’hi engreixen; he ordenat a aquell honest servidor que en tingui cura. Que l’Èton es posi sota la protecció de l’Eumeu i s’estigui a casa d’ell fins que tu li facis arribar algun missatge que hauré posat a la teva boca. Però abans s’ha de treure aquests vestits esplèndids, que la reina reconeixeria immediatament com a propietat del palau i que farien que deduís que o be eren robats o bé li havien estat entregats com a present amorós. Després cal que s’empastifi el bell cos amb porqueria de vaca i s’emboliqui amb aquell sac vell que, incitat per mi, havia demanat; i no ha de revelar el seu nom ni el seu país a cap dels porquers. És com a un captaire malgirbat i sense nom que el portaré al palau dels reis èlims».

L’Èton semblava desconcertat per aquell sobtat manament diví, però l’acceptà sense una paraula. Llavors li vaig donar les instruccions sobre com arribar a la roca del Corb i li vaig aconsellar que es tallés una vara ben sòlida per defensar-se dels mastins ferotges de l’Eumeu i que agafés el sarró abandonat; a dins hi vam ficar alguns rosegons de pa i pells de formatge i la punta pelada de la nostra pota de be, de manera que al final semblava un captaire de debò.

Ningú més no va ser testimoni d’aquella transformació i, poc després, hi havia un horrible bergant que s’endinsava fatigosament dins el nostre bosquet de salzes, amb la vara a la mà, i ens saludava amb un gest. No m’agradava haver d’enviar l’Èton a fer una pujada tan llarga amb el seu estat d’afebliment, però era jove i valent, tenia bon menjar a l’estómac i jo havia de pensar en la seguretat. Si l’Eurímac i els seus companys descobrien que era un noble exiliat cretenc i a més a més un homicida, que res no aturaria per mostrar-se mereixedor de la meva protecció, la seva vida no valdria un ral. «Serà molt millor —pensava— tenir-lo en reserva com a aliat secret». I de les meves dones me’n podia fiar. Creien que tenia poders ocults, en tant que persona que tracta constantment amb els déus benaventurats. Cap d’elles no s’arriscaria a tornar-se cega o a aconseguir un bigoti ben espès per haver xerrat més del compte.

Vaig donar uns quants copets a les mules una estoneta fins que es van tornar a posar en marxa i les vaig fer continuar al trot, però no massa de pressa per a les dones. Després de passar vora el bosquet d’Atena, la guàrdia de la porta de la ciutat ens féu entrar. El nostre passatge pel moll no va desvetllar gaire interès; i finalment vaig frenar el carro fora el palau, vaig picar de mans per fer venir un mosso i me’n vaig anar corrents a dins per saber què havia passat durant el dia.

L’oncle Mèntor, que esperava, assegut amb aire tenebrós sobre un banc de la sala del tron, es posà a plorar quan em va veure.

—Què ha passat? —vaig exclamar—. No hi ha noves de mort o de malaltia, espero! O potser els sículs han envaït les nostres fronteres? Oncle, per què no ets assegut sobre el tron?

—Neboda, les noves són dolentes! Encara que per la gràcia d’Artemis no sabem res de morts o de malalties, ni tampoc els sículs ni els fenicis ni cap altre poble estranger no ens ha amenaçat, són molt dolentes. Aquest enemic actua des de dins. Quan he arribat avui al Consell de Drèpan, hi he trobat mirades malèvoles i paraules dures. Els caps dels clans m’han ordenat que deposés la regència sobre la base que, en l’absència del rei, el ceptre èlim passa sempre al més honorable dels homes del seu clan mateix. He refusat d’obeir si no era obligat per una assemblea general dels èlims; perquè, després de tot, ha estat el rei mateix que m’ha atorgat la regència. I després, mentre sortia de la sala del Consell, l’Antínous m’ha informat que, d’acord amb el desig del teu pare, ell i uns altres dels teus pretendents faran d’aquí a poc una visita a palau; esperen trobar un banquet de carn rostida i vi en abundància parat per a ells al pati dels banquets. I aquest tracte haurà de continuar dia rere dia, durant un mes, o dos mesos, o encara més, fins que et sigui escollit un marit de dins el grup. També ha dit que la llei èlima em qualifica per escollir, ja que la teva mare i jo venim d’un llinatge egadenc i, com el rei mateix va admetre, un oncle pot disposar de la seva neboda a les nostres illes. Estimada, puc ser una persona fàcil, però en algunes ocasions clavo els peus a terra i em nego a mourem. He refusat categòricament de triar-te un marit sense el consentiment del teu pare.

—Te n’estic agraïda, oncle Mèntor. L’Antínous ha parlat del cas de la Ctímene?

—Sí: m’ha demanat amb impertinència que donés per segura la mort d’en Laodames i l’enviés a casa amb el seu pare a Bucinna. A això també he dit que no: perquè la Ctímene està decidida a quedar-se i ja s’ha plantat sobre la llar com a suplicant. Fer-la fora ara seria fer caure una maledicció sobre aquesta casa; a més, què els importa a ells si la Ctímene se’n va o es queda? Cosa prou estranya, l’Eurímac m’ha donat la raó en això i l’Antínous ha cedit. Però no sembles gens sorpresa, Nausica.

—Caldria molt més que això per sorprendre’m, aquests dies, oncle. Bé, què et proposes fer?

—Primer digue’m una cosa: has posat el teu cor en algun d’aquests joves?

—Certament que no. Els menys estúpids són els més detestables i, al contrari, els menys detestables són els més estúpids. Si se’m permet de casar-me per amor, la meva tria recaurà necessàriament en un foraster.

—En aquest cas, estic decidit a aguantar el ceptre fins que no em sigui arrabassat de les mans. Quan els teus pretendents entraran en aquesta casa, els oferiré un refrigeri lleuger i després els demanaré cortesament que es retirin; i si em desafien, posaré l’afer sobre els genolls dels Immortals.

—Estic segura, oncle —vaig dir—, que els Immortals ja s’han interessat per les nostres coses i que, si tenim cura de no ofendre’ls ni de paraula ni de fet, ens protegiran cobrint-nos amb un mur d’escuts impossible de trencar.

Em llançà un esguard interrogador, però la mirada que jo li vaig tornar era totalment inexpressiva.

—Espero que tinguis raó, filla meva, perquè he començat a sentir l’olor de la sang i el fum dels cabirons que es cremen. Però no tenim per què anticipar els problemes immediats. Demà trauré la quadriga ràpida del teu pare i faré una visita als ancians d’Egesta. Potser tindran un punt de vista diferent dels de Drèpan.