NO ES PERD QUI VOL
O L’AGULLA DE LA SEU

Quan el viatger experimentat per ses correries al través del món, va haver-se assegut prop de la llar espurnejant de foc rioler, va contar amb els mots següents, el cas que els companys li demanaven:

—Així que vaig haver entrat en aquella ciutat antiguíssima del Nord, ja sentia el desig que sento sempre que visito per primera volta una ciutat estrangera: perdre-m’hi, esgarriar-m’hi, enfonsar-me en el misteri dels barris estranys, dels indrets mai vistos, dels carrers desconeguts…

En sortint de la casa on posava, veig una gran plaça, hi entro, i a les poques passes em trobo a la presència d’una magnífica catedral. Era un airós bastiment del segle XIVè, tot ell flanquejat d’arcbotants que semblava que s’esforcessin en fer esqueneta per a aguantar la verticalitat miraculosa de l’afiligranada construcció. Tot eren esbelts pinacles que tenien l’aire d’estirar-se com pollancres a la creixença; tot eren arestes esprimatxades i llargues que aparentava que fessin punteria prenent per blanc el zenit… I com si tot aquell aixam de florides sagetes i empinades punxes no componguessin gran cosa, amb tot i ésser prou altes, prou arriscades, prou atrevides… d’entremig d’elles s’alçava, tota trepada de lòbuls i rosasses, una agulla colossal, de tanta volada, de tanta embranzida, que enfilant-se per sobre els monuments veïns més enlairats, s’obria pas per entre els núvols igual que si volgués foradar el cel!

Com es feia admirar aquella gegantina agulla! ¡quins somnis feia venir a l’esperit! Talment s’apareixia com el desig etern de l’home per a arribar al més enllà… o com un símbol de l’ideal que aixeca a l’ànima humana de la misèria de la terra, per a llançar-la a la visió del infinit…

Substraient-me a viva força a la meditació que m’allunyava del meu propòsit de perdre’m, vaig girar l’esquena a la catedral, desitjós d’entafurar-me per la ciutat, d’esgarriar-me pels seus carrers, com aquell que fes un viatge per un país desconegut. Perdre’s en una gran població mai visitada és un plaer semblant al que deuen sentir els navegants descobridors de terres noves, de mons nous. Quina sensació més agre-dolça, la de vagar a l’atzar per vies estranyes i entre ignorats monuments, sense saber mai on s’és, ni veure enlloc gent coneguda. No hi ha emoció més prenyada de sorpreses que la d’anar avançant sempre dins lo enigmàtic, amb la mica d’ànsia que causen a l’esperit totes les coses mai vistes, o potser amb la vaga esperança de topar-se amb rares aventures, d’aquelles que diu que passen, sinistres o luxurioses, en alguns barris dubtosos de les ciutats cosmopolites. Quin goig tan estrany el d’anar caminant, caminant misteri endins, fins a sentir-se temerós d’haver corregut tant, fins arribar a perdre l’esma del trajecte fet i del temps transcorregut.

Perseguit per aquesta dèria, vaig tirar pel primer carrer sense caràcter, sense fesomia, amb les botigues descolorides i les façanes borroses, com una via oberta d’alguns anys per a comunicar una part de ciutat amb l’altra. Vaig trencar per una travessia qualsevol i vaig trobar-me en un barri monumental i silenciós, tot poblat de cases d’aspecte senyorial i circumspecte, en sa major part tancades i barrades. Donava plaer passar per aquells viaranys aristocràtics i solitaris, bo i contemplant els antics palaus i palauets, aquí ogivals encara, tots els altres platerescs. Però, veu’s aquí que mentre alçava el cap per veure les pintoresques cobertes dels edificis, comunament rematades per escaient pinyó, m’adono de que es projectava sobre el cel la grandiosa silueta de l’agulla de la Catedral.

—Si que has caminat poc… —vaig dir entre mi—. Em pensava qui sap el camí que havia fet, i amb prou feines m’he mogut del mateix lloc…

Llavors vaig empendre amb més delit la caminata, i travessant carrers i carrerons, vaig arribar a una barriada nova, plena de bullícia i moviment. Tot eren botigues de joieria, pelleteries, basars de modes, aparadors de sedes i velluts, exposicions de quadres i mobles d’art. Sumptuoses dames baixaven dels cotxes amb aires de coqueteria i entraven als establiments, mentre que d’altres en sortien i pujaven, gracioses, als vehicles que un cop tancada la portella, amb soroll de detonació, arrencaven a córrer com un llampec. Jo contemplava, encuriosit, aquell espectacle de vida moderna i rica que es reflexava per tot arreu, des de les aceres poblades d’una gernació elegant i desinvolta, fins als balcons més alts de les construccions, plens de rètols d’or, d’esmalt i coloraines, pregonant mil articles i productes. Mes… altra volta m’adono, al contemplar aquells enlairats reclams, de que la immensa agulla, serena i majestuosa, presidia des de les altures l’agitació de luxes i fantasies mundanals.

—No et podràs perdre —pensava jo—. Estàs condemnat a tenir per guia aquesta aresta…

I, decidit a fugir de la seva presència perfidiosa, jo que tombo a l’esquerra pel primer carrer que veig, un carrer llarg i porticat que va dur-me fins a una plaça espaiosa que era com el centre d’un barri de comerciants a l’engròs. Grans magatzems, fondos despatxos i retolades oficines, instal·lats en pesats edificis de llorda arquitectura, ocupaven l’una banda i l’altra del seriós escenari mercantil, travessat contínuament per colles de gent atrafegada i per munió de feixucs carros carregats de fardos i de bocois. Jo que llavors alço la vista i… veig que continuava acompanyant-me la punxa monumental!

Jo ja em sentia com vigilat, com perseguit, i apressant el pas tant com podia, vaig passar per un indret de poc trànsit, però animat per cants i músiques de piano que sortien dels pisos com riallera remor. Les cases tenien les finestres i els balcons velats per astors de puntes i persianes de tons clars, però per darrera les cortines s’hi endevinaven crespades cabelleres i cossos de dona mig desabillats. Mes, fins en aquell reialme de disbauxa vaig veure amb cert terror que m’anava seguint l’agulla de la Seu, com un fantasma inexorable.

Igual com si m’amagués, vaig ficar-me per un passatge, i caminant a marxes dobles com qui fuig d’una persecució, arribo a una barriada popular, a una barriada obrera, niuada de cases modernes, uniformes i vulgars, però amb les façanes decorades de virolats cartells anunciadors, plens de figures rioleres, grogues, verdes, blaves, roses, que proclamen l’excel·lència d’un bicicle, d’unes pastilles o d’un licor… Però l’espectre també em venia al darrera, vigilant-me des del cel!

Jo, aleshores, ja no sabent què fer, vaig pendre el determini de no alçar més els ulls enlaire. Caminaria sense parar, per avingudes i places, per passatges i travessies, per allà on se’m presentés, però mirant sempre a terra, decidit a perdre’m, a negar-me en les profunditats desconegudes de la ciutat, a emancipar-me així de la tutela humiliant, que no em volia abandonar al meu albir. Vaig rependre la marxa, resignat a caminar, encara que fos com l’Ahseverus de la llegenda, que hi està condemnat per tots els segles. Anava amb la vista clavada a terra, i l’un darrera l’altre veia canviar els trossos de paviment del carrer, aquí empedrat, allà ensocat, esfaltat el de més amunt, segons els indrets per on passava. Els edificis només els podia veure fins a certa alçada, però pel tros vist endevinava el restant… Ara venia l’escalinata d’una església, ara el parterre d’un jardí, ara els subterranis d’un magatzem, ara els pilans d’un pòrtic, ara el sòcol d’un monument.

Amb la llarga caminada jo em sentia cansat, aclaparat, retut. No poder alçar el cap enlaire era un suplici i encara m’afadigava més. Jo que aleshores aixeco un xic la vista, encara que sense arribar a mirar al cel. Quina visió més calmosa! Em trobava en un barri quiet i modest, com de vila o ciutat forana, tot ple d’intimitat i de recolliment. Per tot arreu es veien botiguetes d’objectes religiosos: en les unes venien sacres, viacrucis, imatges de pietat; en altres, breviaris, novenes i demés llibres de devoció. I el més estrany era que les casetes d’aquell barri devot, semblava que de tant menudes i neulides ni es poguessin tenir dretes, i que apilotades les unes amb les altres s’aguantessin totes arrambant-se a les macisses parets d’un edifici immens que els feia d’esquena i de contrafort.

Alçant una mica més els ulls, vaig reconèixer el grandiós edifici tot seguit. Era la Catedral, la Catedral superba, tota eriçada d’arestes i pinacles, però no veia l’agulla enlloc… Em va caldre recular algunes passes per a descobrir-la. És que em venia verticalment a damunt mateix del cap…

No hi havia altre remei. Si volia perdre de vista l’agulla de la Seu, havia d’abandonar la ciutat antiga, plena de memòries del passat.