SEPELI IDÍL·LIC

Per a entretenir l’estona mentre a les oficines funeràries despatxaven els papers de l’enterrament, entre la gent del dol es referien històries d’altres viatges al cementiri, tots amb motiu d’acompanyar-hi algun mort. Naturalment, totes les històries eren tristes, o fúnebrement dramàtiques. Anècdotes luctuoses, episodis de desolació, escenes commovedores, fins casos tètrics i sinistres s’anaven relatant per torn, quan un de la comitiva va contar que ell havia presenciat en una ocasió el singular espectacle d’un sepeli alegre.

—Un dia —va dir— un dia de la darrera primavera, vaig haver d’anar al cementiri nou per a acompanyar-hi el cadàver d’un conegut. Feia un dia formós, clar, tebi, orejat per un ventet de mar que gronxava las primeres flors sortides al voltant de les tombes i els panteons.

Mentre ens esperàvem per a presenciar l’enterrament, tot de sobte vàrem veure arribar una gran gentada acompanyant a un altre mort. Quasi tot aquell seguici funerari era format per xicotes grans i xiques, noies del poble endolades pobrement, les unes amb peces de robeta fosca, de cotó, les altres amb fandilles de merino, d’un negre més o menys perdut. Tot plegat, aquell eixam de mosses traspuava una mena de pobresa i de tristor… Perquè més trista i pobra encara que la robeta que duien, era la cara que feien… cara de dolor i misèria, com de criatures pobretes de ciutat vella que han de viure tancades, encongides sense prou aire ni prou sol.

Jo vaig preguntar a un home de per allí:

—De qui és aquest enterro?

—De l’amo d’uns tallers de capses que hi ha al carrer de l’Allada… per allà els barris de Sant Cugat…

—I aquestes noies?…

—Les treballadores de la casa… Com és gent que ho pot ben fer, la família del difunt ha volgut que l’enterro fos lluit… i hi ha fet venir totes les noies de la fàbrica…

Jo no sé què ho feia, però la veritat és que no podia apartar la vista d’aquella munió de noies esgrogueïdes que anaven escampant-se per tot arreu. Bo i a mida que avançaven cap a dins del cementiri, semblava que s’anessin desencongint.

Més que amb el seu amo mort, feien posat de pensar amb aquell bé de Déu de primavera que tenien davant dels ulls. Poques vegades de la vida s’hi devien haver trobat en un indret tan bonic com el que contemplaven en aquella hora d’impensada llibertat.

El cert és que totes estaven amb la boca oberta, ara admirant les verdes planúries que s’extenien al peu de la muntanya, ara enfonsant la vista en aquelles llunyàries de mar i cel que es perdien a l’infinit. Es veia ben bé que des dels estrets carrerons en què vivien, des dels foscos celoberts de les cases que habitaven, mai de la vida havien ni sols somniat que hi pogués haver al món una formosor com aquella.

—Ai, Déu, que és formós! ¡Ai, reina, que és bonic! —es deien les unes a les altres, amb la mateixa alegria commoguda del navegant que descobrís un món.

I com bressades per un desig de vida i moviment, fins les més tristes i apocades s’acabaven de desencongir. N’hi havia que s’agafaven pel braç, i de dues en dues o de tres en tres, es passejaven per davant dels carrers de nínxols, com si es passegessin pel Paradís. N’hi havia d’altres que reien, reien, amb les cares grogues, totes transfigurades per una mena de beatitud. Fins n’hi havia que empaitades de ganes irresistibles de saltar i córrer, trescaven, adalerades, muntanya amunt.

—¡Quina manera d’assistir a un acte semblant! —em va dir un senyor estirat que anava al nostre acompanyament—. No troba que no està bé? I com que va veure que jo no responia a les seves reclamacions, distret potser en la contemplació d’aquelles criatures, va afegir al cap d’una estona:

—Miri que la nostra comitiva ja es posa en marxa… Què no ve?.

Quin remei tenia? Vulgues no vulgues, vaig haver de seguir el dol, perdent de vista a les pobres noies. Però encara no feia cinc minuts que caminàvem, que les vaig tornar a veure per entre uns salzes, al trencar per un rengle de panteons. I com corrien les poca pena! Tanmateix es devien haver determinat a gaudir de l’esbarjo a tutiplè… perquè tombes a través s’enfilaven cementiri amunt.

Jo vaig deixar passar el meu acompanyament a fi d’espiar a les noies, baldament fos d’un tros lluny. I com trescaven! Com corrien! Amb quin gust respiraven l’aire fi de la muntanya! Aixeribides per una mena d’enjogassament que les pessigollava el cos, les mústigues criatures prenien aires escaients i desinvolts. Amb la mica de cansament de la pujada, fins les més grogues començaven a agafar color, com si els hi nasqués un clavell a cada galta. Talment semblava que haguessin pres l’enterrament per una festa i el cementiri per un verger.

—Noies, veniu cap aquí, que estarem soles! —es cridaven amb veu baixa—. ¡Veniu, que no hi ha ningú!

Es veia que buscaven els llocs més solitaris per a no ésser sorpreses, per a no ésser vistes… I quan varen arribar a la vora del fossar comú, allí on fa una mena d’explanada, varen aturar-s’hi totes com si el paratge els agradés. Primer varen escampar-se per aquí, per allí, igual que si prenguessin possessió de l’indret i cada una hi triés el seu tros de terra per a edificar-s’hi el castell d’il·lusió… Després devien canviar de pensament… perquè varen ajuntar-se i varen fer una rodona, agafades per les mans, com si anessin a començar una sardana… Però en aquell mateix moment, una mosseta que acabava de descobrir unes mates florides darrera d’un rengle de nínxols per estrenar, va llençar un crit tot joiós:

—Noies… roses!…

I totes varen desfer-se de les mans, corrent cap allí com unes daines, per a veure aquell bé de Déu.

—Què ve o no ve? —va dir-me en aquell instant, tocant-me lleument l’espatlla, el senyor formal que tornava a passar per allà amb part del nostre seguici.

No vaig tenir més recurs que seguir.

Muntanya avall, muntanya avall, per entre carrers de tombes i panteons, vàrem pendre comiat del dol, vàrem pujar als carruatges, varem baixar la rampa d’entrada; i vàrem sortir del cementiri. Jo encara sentia una recança d’haver tingut d’abandonar la rara visió de la comitiva ajogassada…, però, així que anàvem a arrencar carretera avall, veu’s aquí que em veig una colla d’aquelles noies, dins d’uns carruatges grans, com òmnibus, que també se’n tornaven a ciutat.

Pel qui les hagués vistes arribar, estaven desconegudes, transfigurades. Conversaven, somreien, es feien signes… Semblava que l’alegria els rebotís pel cos. Però el que els donava un aire encara més estrany, era la manera d’anar adornades. Amb les flors de sepulcre, collides d’amagat, s’havien guarnit el cap i el pit… Semblava que tornessin d’unes bodes… A l’arrencar el carruatge, fins una noia es va posar a cantar:

Que vé la primavera, porta paners de flors; n’hi té de totes menes… n’hi té de tots colors.

—¡Ves quina manera de tornar d’un cementiri! —va recalcar el senyor estirat i circumspecte.

—Quina serietat!