LA MÀ DEL MISTERI

Abonats i concurrents a la primera llotja baixa del prosceni estaven, feia dies, intrigats. Des de la nit del debut, havien observat que l’hermosa diva Eliar-Emin no es treia mai el guant de la mà dreta. Ni que l’acció de la pessa ho demanés, ni que el caràcter del personatge ho exigís, ella no ensenyava nua aquella mà. Fins per a fer La Pastorel·la amorosa, va presentar-se enguantada tota la nit. I si, en les demés funcions donades a Varietats, algun cop que altre es treia el guant, era indefectiblement el de l’esquerra; l’altre, ni un sol cop per excepció… al contrari del que sol succeir, que un es lleva més aviat el de la dreta.

—Singularíssim!… —deia, meditatiu, un de la banda.

—Enigmàtic! —chorejaven molts.

I el col·loqui floria en rares conjectures i fantasioses hipòtesis així que es tractava d’aquest fet, que sols podia tenir per futilesa un esperit superficial.

Hi havia qui suposava que, si amb tanta persistència ocultava la diva aquella mà, era senzillament, perquè la tenia lletja. Aventuraven d’altres que potser la tenia deformada i tot, perquè essent com era, la gentilíssima diva, filla de la famosa domadora aràbiga Sarah-Emin, tal vegada, de criatura, havia sofert la bàrbara caricia d’alguna fera de les que la seva mare exhibia per Europa. I no mancava qui deixés volar l’espècie de que potser ni mà tenia, venint aquell guant indispensable a ésser l’amable superfície que cobrís un enginy meravellós d’ortopèdia… Sinó desbocada, la imaginació corria àgil entre els habituals de la llotja baixa de prosceni, més ansiosos cada nit de desxifrar l’obscur enigma.

Per ço és que, quan va saber-se que un tertuli de la llotja, el secretari de legació Pol Demar, havia aconseguit, després de lluïdes estratègies, fer capitular a la diva, l’elegant diplomàtic va esdevenir objecte de les més hàbils interpel·lacions. I es comprenia que fos així. El galan que havia tingut prou atractiu, prou eloqüència masculina per a apoderar-se amb arts d’amor d’aquella criatura estranyament preciosa, en apariència salvatge com la Venus del desert, i en realitat subtil com exquisit producte de les més oposades civilitzacions, per força havia de posseir el secret que torturava tantes curiositats. De que ell ho sabia, no se’n podia dubtar. Ara… tot consistia en què volgués revelar-ho. Perquè, correcte com era per habituds professionals, més propens a la reserva que a la comunicació, molts es temien que refusés espontanejar-se. I així, en efecte, va passar. A les insinuacions que se li feien, replicava ell amb eufemismes tan graciosos, amb tal enginy d’evasives, que, sense ofendre al curiós, deixaven la curiositat insatisfeta.

Tan solament a un amic, per a qui mai havia tingut el secret més mínim, en Delmar va aclarir un dia el misteri. I s’oferia la història tan excepcional, tan estranya i rara, que l’amic va restar meravellat. Meravellat fins al punt de que, no podent reservar-se per si sol la revel·lació impensada, la va confiar a un altre amic. I aquest amic també va tenir la debilesa de comunicar-ho tot a un altre. I, corrent així de boca en boca, va arribar a ésser la feta patrimoni de tots o quasi tots els concurrents a la llotja de prosceni. I la veritat sia dita, era el cas tan fora de lo normal, tan pintoresc, tan exòtic que, per lo extraordinari, quasi disculpava la sèrie d’indiscrecions.

Però… Què es deia? Quin secret es referia? ¿Què es contava? Es contava que la diva, lluny de tenir la mà dreta lletja, i encara menys deformada, com a la lleugera s’havia suposat, la tenia tan agraciada de formes, tan fina i ben fusada de dits, com l’altra. El que hi havia és que al palmell s’hi dissenyava una taca carminosa, quasi bé circular i d’uns quatre centímetres de diàmetre, que en certes temporades adquiria un to vivíssim com de sang fresca, acabada de vessar. I de què pervenia la misteriosa taca? Pervenia d’un apetit vehement que havia sentit la mare d’Eliar, mentre duia a la futura diva a les entranyes. Es deia que un any, per la segona Pasqua musulmana, la famosa domadora es trobava a Alger i, al veure rajar la sang de l’anyell del sacrifici, fos per l’estat en que es trobava, fos per excitació de la festa religiosa, el cas és que li va entrar un desig irresistible de tocar aquella vermellor calenta que brollava a glops del coll obert de la víctima. I amb la mà dreta va tocar la sang, i la mà dreta va tenyir-se’n. Sort que màcules així aviat s’esborren. A la primera ablució, la taca de sang fugia de la mà de la domadora; però diu que al mateix moment l’estigma es va marcar indeleble en la de la filla que portava en el seu si. El cert és, al menys, que venir al món la criatura mostrava en el palmell la taca impresa i que, com més anava creixent Eliar, més visible el senyal es feia. Oh, i en certes tongades, encara més! Sobre tot, durant els setanta dies que separen la Pasqua gran de la Pasqua xica, la taca agafava els més encesos tons, com si la sang en rajés. Calia que passessin tres o quatre llunes, per a que el color comencés a esmortuir-se. I a l’acostar-se el Ramadan, altre cop la vermellor tornava a comparèixer, com les roselles pel juny…

Quan Eliar, púber tot just, va decidir-se per la vida de l’escena, entre ella i la seva mare va esclatar una dissenció. Volia l’ardent domadora que la nena anés ensenyant pel món, qui sap si a manera de reclam, qui sap si a manera de glòria ètnica, aquella taca sagnant que memorava una raça històrica, rituals sublims, costums pintoresques, tumultuoses maternitats… Però Eliar s’hi oposava. La nena preferia usos i estils europeus, modes sancionades, normalitats socials. I no cal dir que va triomfar la voluntat de la diveta. Com a tribut sentimental dedicat a la seva mare, no va tractar d’amagar el cognom… intent, per altra part, quasi bé inútil, ja que no podia ocultar tampoc l’especialíssima bellesa que denunciava el seu origen oriental. Però, en tot el demés, va voler ésser dona nova, filla únicament de la seva artística creació. En comptes d’adaptar-se a una fatalitat, se’n faria senyora i reina. I aquest és el motiu de que cobrís constantment la taca vermellosa que, ben lluny d’enorgullir-la com un segell personal, li donava pena com una tara d’origen vergonyós.

* * *

Des del moment en que el misteri els va ésser revel·lat, els habituals tertulis de la llotja baixa de prosceni esdevenien estranyament satisfets cada vegada que veien sortir en escena a Eliar. Com que el pintoresc enigma que encloïa la seva història havia, durant mesos, constituït per ells una obsessió, ara respiraven joiosos i amb el fervor dels aplaudiments traduïen el singular plaer que els feia l’aparició d’una dona que des d’aquell punt se’ls presentava deslliurada d’un dels seus capitals secrets. Els semblava que posseir aclarit el misteri d’aquella mà enguantada, inconegut dels demés mortals, els obligava a majors gentileses, a majors galanteries, com si haguessin aconseguit quelcom d’accés a la intimitat de la seductora actriu.

I aquesta, sense dubte, deuria ésser una de les principals raons de que, a l’anar-se a acabar la temporada, convinguessin els de la llotja en obsequiar a la diva amb un dinar d’amics, que era el menor homenatge que podien dedicar a qui tantes hores de delícia artística els havia consagrades. Però… ¿era realment, l’obsequi, desinteressat tribut a la celebrada artista? ¿O bé desig, comprensible, d’admirar la dona hermosa, contemplant, en una hora d’íntima expansió, la bellesa, lleument bruna del seu rostre, la fosquedat tornassolada del seu cabell, la brillantor obscura dels seus ulls, endiamantats i negres com una nit estrellada? ¿O seria potser més aviat ànsia d’observar a la diva posada en compromís de desguantar-se per menjar i veure com mostrava ella mateixa aquell signe original que encara a tots, obsessionava? Quelcom de tot això deuria haver-hi, per més que l’intent de veure nua aquella mà era tal volta el qui en predominava entre els propòsits dels comensals.

El que sense cap dubitació es pot dir, és que quan la diva, enllaçada al braç d’en Pol Demar, va presentar-se esplendent a la sala del dinar íntim, als circumstants els perseguia idèntica preocupació: Què faria Eliar? Es mantindria enguantada com en l’escena? Es treuria el guant i deixaria al descobert aquella taca de sang que ocultava als ulls del món? La gentil actriu ni sols semblava adonar-se de la unànime obsessió.

Perpètuament afable i plàcida, va tenir un somrís per a l’un, un mot amable per a l’altre, una estreta de mà per a tots, fins al moment de voltar la taula. Va asseure’s al costat d’en Pol, serena i somrient com sempre, i abans de servir-se el primer plat, va començar a desguantar-se davant la callada expectació dels amics. Havia arribat l’instant solemne. Contra el que tenia per costum, l’hermosa criatura va llevar-se tranquil·lament el guant de la mà dreta, mentre els ulls de tothom es clavaren com distrets, però amb avidesa, en el palmell fins aleshores eternament amagat. Però… veu’s aquí que al palmell res d’anormal s’hi va veure. ¡Quin desencant i quina confusió! Amb l’accionar coquetament versàtil, la mateixa diva semblava que ho fes a posta de mostrar a les clares tots els aspectes de la seva mà. I ni l’ombra més tènue ni el senyal més microscòpic de taca vermellosa es traslluïa enlloc. Al contrari. Una pell satinada i uniforme, com pètal de rosa pàlid lleugerament bru, tapissava suaument tot el palmell…

Doncs, llavors, era ficció el què s’havia contat? Lo de la Pasqua musulmana, lo de la sang de l’anyell del sacrifici, lo del desig de la domadora, tot venia a ésser faula únicament. ¿Però, en aquest cas, com s’explicava que la diva anés pel món eternament enguantada, donant motiu a la llegenda? ¿Seria una història hàbilment forjada per a auriolar a l’actriu de misteriós prestigi? Més això tampoc era de creure des del moment en què un galant home com en Pol Demar s’havia convertit en cavaller de la diva… Un celatge de sospites i de dubtes ennuvolava l’esperit dels comensals. Fins entremig de la joia discreta del dinar, a estones es transparentava l’ànsia que tots sentien de resoldre una incògnita cada vegada més tèrbola.

I quan a l’aixecar-se de taula en Pol Demar va trobar-se amb la mirada insistent de l’amic íntim que semblava interrogar-lo amb aires d’home estranyat i tal volta un xic ofès, el diplomàtic va dir-li, en un amistós apart:

—Però… de què et meravelles? ¿De no haver vist en la mà d’Eliar la taca sanguinosa de què un dia, confidencialment, vaig parlar-te? —Doncs, no has de meravellar-te’n. Ara, transcorre el període en què el senyal es fon completament. Fins que s’acosti altre cop la Pasqua musulmana, no tornarà la taca a fer la seva aparició. Ve a ésser com un planeta que tingui fases…

—Ah! —va exclamar l’amic tot somniós.

—Eliar, per a acceptar el convit —afegia en Pol— ha aprofitat aquest lapse de l’eclipsi o interregne regular, com ella diu… ¿Vols, tu, que essent com és, observadora de les normalitats fins a l’orgull, hagués consentit a venir aquí, de no haver pogut desenguantar-se i ensenyar una mà correcta, pura, de la pintoresca màcula que ella oculta com la d’un crim?