L’AUTOR DE L’OBRA
O UN DRAMA DINTRE D’UN ALTRE

L’estrena del drama d’en Víctor Montalvà havia estat una ovació contínua. A cada final d’acte havia hagut d’alçar el teló una infinitat de cops, entre els picaments de mans d’un públic entusiasmat, commogut, que no es cansava de cridar a les taules a l’autor triomfant, per a fer-li ofrena de la seva admiració. D’acte en acte, el deliri havia anat creixent, i a l’acabar-se la última escena de l’obra allò va ésser un devasall d’aplaudiments, de ¡bravos!, de crits, d’aclamacions. I encara s’estava dret l’auditori en massa, els homes aplaudint i victorejant al dramaturg, les dones fent voleiar els mocadors en senyal d’homenatge a l’heroi d’aquella nit… quan alçant-se de la butaca el cèlebre novel·lista en Carles Brujas, va córrer cap al foyer exclamant amb la més viva indignació:

—Això és una infàmia, una infàmia! L’èxit d’aquest home és una injustícia! ¡Una injustícia que clama al cel!

I com que semblants protestes eren fetes amb veu prou alta per a que se n’enteressin bastants concurrents, alguns íntims del novel·lista, amics i companys del món literari, vàrem seguir-lo cap al foyer ben estranyats d’aquella exaltació en un home tan de món, tan distingit, tan correcte.

—Però… què et passa? ¿què tens? —varen replicar-li alguns—. Què és el que dius?

—Dic que l’ovació tributada a n’aquest home, a n’aquest farsant, és un crim, i un crim espantós que fa erissar els cabells del cap!

—Però escolta, Brujas, escolta… —va fer-li l’autor dramàtic, en Montfret, tractant de calmar al seu amic de tota la vida—. Jo crec que estàs obcecat… i que confons els conceptes… Tots estem conformes en que en Montalvà és un subjecte poc escrupulós; un home indigne, si tu vols; un cínic, si tant em fas dir… però aquí no es tracta de l’home, sinó de l’obra, i una cosa és el drama i una altra cosa l’autor…

—¿Què no’t sembla superba aquesta obra? —li deia l’un.

—¿Què no t’ha seduït, com a tots nosaltres? —li saltava un altre.

—Què no la trobes forta i nova i veritat aquesta aspra concepció del món que respira tot el drama?

—Si la trobo potent i original, dieu? ¡Filla del geni, la trobo! ¡La més enlairada i la més grossa que mai hagi omplet la nostra escena! Però… com més gran considero el drama, menys comprenc com no us estranya aquesta mateixa grandesa de pensament, d’intenció. En Montalvà —tots ho sabem— mai ha passat d’un autor de drames d’aventures eternament aplaudit pels parlaments declamatoris que esvaloten la galeria o per les escenes sentimentals que fan enternir a les senyoretes. Però, digueu-me en quina obra ha reflexat mai aquesta visió fondament tràgica de la vida humana? ¿Quan vos ha fet assistir a n’aquestes tremendes batalles de l’home superior que lluita per rompre les xarxes de prejudicis i de rutines amb què vol enrotllar-lo tot una societat ben avinguda? Tu, Pere Aldraga, tu que ets el crític subtil de l’art escènic… tu, Angel Montfret, tu que ets l’autor dels grans anàlisis psicològics… tu, Puigdelfí, que saps renovar contínuament el teu art de dramaturg amb tots els corrents moderns… i vosaltres tots, gats vells de les lletres i de les taules… ¡no sabeu veure que en Montalvà és incapaç d’arribar a una creació com la que acabem de gaudir, a trossos encesa de flamerades de passió, a trossos espurnejant de cruelíssima ironia, a trossos emboirada de formosos somnis d’ideal?

I tots els circumstants varen fer anar el cap amb assentiment, com volen dir: ¡tot això és ben veritat! ¡L’observació no pot ésser més justa!

—Pero llavors… ¿com s’explica aquest misteri? —va interrogar el crític, fent-se intèrpret de la preocupació de tots.

—Com s’explica?… Aquí està el secret, el secret terrible que em tortura i que em fa esclatar d’indignació. Mireu… quan ha començat el primer acte, m’he trobat sorprès, parat, hipnotitzat, com tots vosaltres. Aquella exposició sòbria, naturalíssima, interessant, on es veu al protagonista enterament foraster a casa seva mateixa, foraster entre la seva família, foraster entre els seus amics de noi, foraster entremig de tota una societat que se’l mira de reull… cregueu que m’ha deixat estàtic d’admiració… Però han anat seguint escenes, i així que he vist que l’heroi va per destruir la prevenció calumniosa que veu surar sobre d’ell, apel·lant primer a la persuassió, després als precs, acabat a l’amenaça… aleshores he començat a rumiar, tot intrigat: «¡Aixó no m’és nou! Jo això ho conec!… Sí… això… jo ho he llegit… No, llegit… no. Ho he vist representar…; tampoc… Ho he sentit llegir… Sí, sentit llegir, sí. Però… quan? On? En quina ocasió? En quines circumstàncies?». I mentre em furgava el pensament fent esforços per lligar caps, per a reconstituir els boirosos elements d’una reminiscència que se m’escapava… sense que pugui dir com, se m’ha començat a dibuixar a la memòria, molt vagament al principi, després amb més precisió, el record d’aquell jove que feia d’escribent o secretari o copista a n’en Montalvà. ¿Us en recordeu d’aquell xicotàs, quasi bé esquerp de tant vergonyós, que es passava tot el sant dia en el despatx del seu amo, omplint-li quartilles o posant-li gargots en net?

—Sí, sí.

—Prou.

—Com si ara l’estés veient… —varen anar responent tots.

—Doncs féu-se càrrec —continuava el novel·lista— que aquell xicot tan alt i gros i tan tímid a la vegada, va interessar-me vivament com a tipus d’estudi, com a document humà, i que portat de les meves manies d’observador vaig començar a fer-li preguntes, a amoixar-lo, a distingir-lo, tot a fi i efecte de que s’espontanegés. Els corrents de confiança aviat varen ser establerts. Jo aleshores, com quasi tots els presents, encara freqüentava bastant la casa d’en Montalvà, i vaig tenir prou ocasions de recollir les confidències psicològiques de l’escribent. Oh! Quina ànima de poeta! ¡Quina ànima de somniador s’amagava sota les espesses formes d’aquell xicot! Amb una ingenuïtat encantadora em va explicar les seves aficions literàries; em va contar els seus projectes, els seus somnis, les seves ambicions. Em va dir que mogut per la gran vocació que sentia pel teatre, no havia parat fins a col·locar-se a casa d’en Montalvà, a fi de que amb la gran influència que aquest tenia sobre les empreses, li fes representar un drama que havia escrit: «Però fins ara no s’ha pogut aconseguir res», deia desesperat, «és tan difícil fer pujar l’obra d’un principiant dalt de les taules!». I va acabar dient: «Si vostè me’l volgués sentir llegir aquest drama…». «Ja ho crec que sí», vaig contestar-li. Figureu-vos la meva sorpresa, la meva suspensió, quan l’endemà se’m presenta a casa i comença a llegir-me unes escenes inspirades, vibrants, ardents, plenes de vida i passió, d’ideals de bellesa i justícia. Allò era el drama de l’home contra el món; el drama de l’individu il·luminat contra la societat cega d’esperit; el drama de qui porta una idea de redempció, i s’estrella contra l’egoisme estúpid de les multituds. En una paraula, senyors,… allò era el drama que acabem de veure representar!…

—Però això és horrorós! —va exclamar tothom.

—Veritat que sí? ¡És una infàmia que fa eriçar els cabells! Però espereu-se, espereu-se, perquè això no acaba aquí. Admirat jo d’aquella obra potent i original, vaig fer formal promesa a son autor de que remouria cel i terra fins aconseguir que el drama es representés. Però… la mort de ma filla i el meu viatge a Anglaterra per a cercar esbargiment al dolor, varen impedir la realització del meu propòsit.

Quan vaig tornar, de seguit vaig voler tenir notícies d’aquest jove i em varen respondre que havia mort.

—Mort de què?

—Oh!

—De quin mal?

—Oh!… No se sap.

—¡Un jove tan sapat, tan ferm!

—Sí… Va començar a decandir-se, a decandir-se… i un dia el varen trobar mort en un recó de cambra.

—Mireu, senyors, des d’aquell dia no em puc arrancar del cap la tenebrosa idea…

Però en aquell mateix instant va venir a ofegar la paraula del narrador un terratrèmol de crits i picament de mans que va deixar sobtats a tots. Els finestrals del foyer, que donen a la Plaça del Teatre, varen devenir instantàniament il·luminats amb apoteòsiques resplandors d’atxes enceses…

Era la multitud entusiasmada que portava triomfalment a l’autor de l’obra, a n’en Víctor Montalvà. I davant d’aquell espectacle cívic, comunió de centenars de ciutadans en l’idea i en la imatge, tant la història romàntica de l’aficionat rural com la sospita realista de la seva mort misteriosa, varen perdre tot l’interès emocionant.