EN PERE PERDIS
O L’OCELL ARTIFICIAL

Havia sortit en Pere Perdis tan rumiador de tarannà que fins semblava tenir una vaga idea de què no hi cap més realitat de vida que la que neix del propi esperit. Però com que demés de rumiador, era curt de geni, al capdavall va haver de resignar-se als obstacles exteriors, reduint el seu somni de creació a l’expressió més mínima. No sentint-se amb prou cor per a edificar un palau de màrmol, ni tan sols una torreta de còdols, per a albergar-hi el seu món, va acontentar-se amb ficar-la dins d’una casa de fira.

És que en Pere Perdis ignorava que voler és poder. Ell res sabia de la vida exemplar dels homes forts, ni dels professors anomenats d’energia, ni d’aquells homes transatlàntics que consideren la pobresa com un pecat, com un crim. Oh, si n’hagués sabut alguna cosa! Potser aquells exemples li haurien servit d’estímul, i el dia més impensat s’ens hauria convertit en superhome, en emperador de multituds, en director de consciències… Però no, ell era un sumís, un obedient, que duia la modèstia per màcula original.

Nascut en un dels carrerons més estrets i foscos de la ciutat vella, allí s’havia criat, desnarit i pàl·lid com l’herba migrada que treia els brins per entre les llombardes del carrer. ¡I això que en Perdis eternament sospirava pels grans espais, pels horitzons infinits, per les muntanyes altívoles! Perquè de tant sentir-ho a dir als veïns s’havia arribat a creure que no hi ha joia comparable a la que proporcionen a l’esperit els espectacles grandiosos de la natura. I doblement meritòria resultava aquesta admiració, per quant, si en Perdis estava tan convençut de l’encís que causen els panorames naturals, era únicament per la paraula honrada del veïnat. Venia a ésser una suggestió, ja que ell, de visu, no la coneixia a penes la naturalesa sense adobs humans, la naturalesa salvatge, ruskiniana; però, pel mateix que a penes la coneixia, encara l’adorava més. Que no hi ha per a estimar les coses, com cobrir-les amb el misteri de lo inconegut.

Doncs, veu’s aquí que com en Pere Perdis era esdevingut sol en el món, sense parents ni adherents, el pobre xicot feia la viu-viu en un despatx comercial, on per un estipendi, de tan menut verossímil, li tocava escriure durant dotze hores diàries muntanyes de faixes amb noms de parroquians i amb senyes de les cases respectives. És clar que no era precisament aquell ofici a què el cridava el seu temperament somniador. Però… ¿què voleu fer-hi quan el geni no va acompanyat de voluntat?

Davant de l’escriptoriet tot el sant dia, ni un pam de cel blau podia veure, perquè els cristalls glaçats de la finestra li tapaven la vista del defora. Sort tenia de que allà on no hi arribava amb els ulls, hi arribava amb la imaginació, ajudada per la dita dels veïns. Així és que mentre maquinalment posava les adreces: Don Benet Grau. Sastre. Igualada… Donya Carme Serra. Merceria. Sabadell… Senyors Comerma Germans, Stat. en Comandita… en Pere Perdis reforjava la imatge ideal que s’havia fet de les prades maragdines, il·luminades per un sol rialler i enjoiades per ocells cantaires i reguerols murmuradors.

Al principi, en aquell paradís artificial, el poeta-dependent hi posava amb la imaginació una figura de carn i ossos: la de la donzella dels seus callats amors. Era una noia veïna de la dispesa on ell s’estava, que havia vist algun cop traient el cap a la finestra. ¡Quina aparició tan dolça a l’ànima! Si ell s’hagués trobat amb prou esperit, li hauria declarat el seu amor; però mai va gosar a dir que l’ànima fos seva. I és clar, va succeir el què sol succeir en aquests casos: que la noia va enamorar-se d’un altre i va desaparèixer del veïnat.

Des d’aquell dia en Pere va procurar esvair del pensament la deliciosa imatge, com un que es desfà d’un utensili preciós perquè no té casa per semblant moble. Era una ambició massa grossa per a la seva humilitat. Massa luxe per a la seva ànima i pels seus sentits. I aleshores la va donar per fer paisatges sense figures, pensant que més endavant potser podria posar-n’hi una altra, encara que fos filla de la invenció. Subconscientment i tot, ja li recava, ja li venia una mica malament haver-se d’empescar una donzella artificiosa, quan gairebé l’havia tinguda del natural. Perquè humil com era de per si, trobava pretensió massa alta i orgullosa això de mantenir un ideal d’amor platònic, creant una donzella tota d’artifici, bona segurament per a suprems rumiadors… però no per a ell, cuc de la terra, que amb una de real ja s’hauria tingut per satisfet…

I veu’s aquí que durant les inacabables hores d’escriptori tornava a pintar de pensament la seva personal visió dels boscos i les prades, de les florestes i dels rius. Mes, ni reals ni inventades, en aquells escenaris de paradís no hi havia Eves primicials, ni en aquells boscos dòrics hi trescaven Dianes enciseres, com si el pintor no esperés res d’un amor que si era espiritual esdevenia inassequible, per falles del pensament, i si era de sensació resultava irrealitzable per falles de voluntat. Va ésser la gran crisi de la seva vida. Un greu pesar li va venir de veure que entretant no tenia més recurs que eliminar, de les seves creacions, l’escalf d’humanitat sensible. Des d’aquella hora endavant, més retret va mostrar-se cada dia, més allunyat de socials contactes, més tancat en si mateix.

Ja no esperava com abans les tardes del diumenge per a fantasiar més o menys del natural, pels parcs i pels jardins públics, parat davant de les rengleres d’albes platejades o dels macissos geomètrics delineats amb flors, o dels gavials de fil metàl·lic on xerrotejaven aus canores, subdividides en seccions. Aquella naturalesa ordenada i cívica cada dia li desagradava més, no precisament pel que tenia de cívica i simètrica, sinó per ésser l’arranjament obra d’un altre… Perquè el que ell hauria volgut era una natura verge i escabellada per a domesticar-la, de pensament, al seu gust.

Demés, per una espècie de romàntic encongiment, els passejants li feien pena. Li semblava que la gent se’l mirava entre mofeta i acompadida pel seu posat esllanguit i per la roba que duia, lluent de tan usada. Sentia vergonya de si mateix, angúnia de que el vegessin… I aquella misantropia —que era tal volta recança de no poder realitzar el seu somni— li aigualia la festa del passeig dominical.

Cada dia més tímid, més esquerp, va començar per fugir dels indrets públics, acabant per estar-se a casa a continuar l’eternal cabòria com si volgués enquibir en el quartet de la dispesa el laboratori de les antigues creacions. Més, com a compensació a la soledat, aleshores va sentir una alegria desconeguda al veure que podia prescindir, per a l’infantament del món que veia en somnis, de les exteriors realitats. Allí al piset passava les tardes lliures de la festa rumiant, meditant, refent per milionèssima vegada el seu panorama original.

Però com sembla cosa enterament comprovada que àdhuc els més enlairats poetes han de fer aguantar per una banda o altra la creació en les apariències sensibles, ell, en Pere Perdis, per a renovar els temes de l’ideal va haver de recòrrer a la lectura que, com els parcs i els jardins, és un natural de segona mà. Posat en tan dura alternativa, ell hauria volgut almenys llibres bonics, dels que portaven versos amorosos o expliquen històries desenrotllades en vergers idíl·lics, perfumats de flors i plens d’ocells. Però el limitat pressupost no li arribava per a comprar-ne, i també li va caldre limitar el goig literari.

Ja que no podien ésser històries ben boniques, serien diaris vells dels que corrien pel despatx, llançats després de llegits. Però quasi mai trobava en la lectura d’aquells papers, farcits de política i notícies, el menjar saborós que desitjava. I era que en Perdis encara no sabia que del fet més ordinari, de l’actualitat més corrent, se’n poden treure històries i poesies perdurables que desafiïn el temps i la mateixa bellesa.

Un dia, no obstant, va voler la sort que arrencant el full d’un almanac de paret hi trobés darrera una quarteta impresa, que deia així:

Avui t’he vist passar per vora de l’estanyol… les canyes es decantaven per preservar-te del sol.

I darrera d’aquell, va arrencar un altre full i va trobar una altra quarteta cantant igualment l’amor i la natura. Per un xicot humil com ell, la troballa va ésser un tresor. Des d’aquell dia, cada matí recorria els distins departaments del despatx fent arreplega de fulls de calendari. I com de calendaris n’hi havia per tot arreu: al despatx del principal, al magatzem gran, al xic, a la botiga, a l’escriptori, a la secció de remeses… la collita de fulls era abundant. Ell els desenganxava del bloc amb gran destresa, els reunia amorosament, els ficava dins d’un sobre, i en essent a casa els llegia d’un a un. Era l’instant més feliç del dia. Allí hi trobava versos i proses de tots estils: epigrames i sentències, receptes útils i acudits, efemèrides i epitafis, acròstics i jeroglífics, dècimes i sonets, anècdotes i madrigals… Però a n’en Perdis les receptes no l’interessaven; les xarades l’entretenien però el deixaven fred; els fets històrics, com no fossin amorosos, res li deien; els acudits no el feien riure, i sentimental com era, les sàtires el posaven de mal humor com si l’insultessin o el ferissin… El que li agradava més eren les poesies que cantaven miracles de l’amor o meravelles del paisatge. Un dia n’hi va venir una als ulls que li va fer l’efecte d’una revel·lació. Era un senzill cantar, concebut en aquests termes:

A casa hi tinc un balcó que un monarca envejaria… hi ha tres olles amb marduix, cinc testos amb clavellines.

Oh, bon Déu, senyor! Aquells quatre versos li varen obrir tot un món de programes, de projectes. ¡Tenir un jardí invenció seva! ¡Un jardí a la finestra del quartet, fora del bullici públic, fora de la profanació de la gentada! ¡Un menut oasi creat per ell, arranjat per ell, conreat per ell i per ell fruït! És clar que no fóra gran com una avinguda de Versalles, ni frondós, com les Hespèrides… sinó un retallet, un escapuló, el retallet, seria tot obra seva.

—Si sé manejar-me amb mònita —va dir-se llavors en Pere Perdis—, jo també el podré tenir un jardinet per l’estil d’aquell del cantar, encara que sia més modest, més humil, sense aquella exuberància de clavellines i marduixos que correspon a la gràndaria d’un balcó. Per a la meva finestra, amb un testet o dos ja en tinc prou; però… en canvi, hi posaré una gàbia, amb un ocell que refili els dematins…

I de seguida es va posar a treure càlculs, mirant d’harmonitzar les ambicions de l’esperit amb els mitjants econòmics. Tot d’un cop no ho podia pas comprar, planta i test, gàbia i ocell. Per a aquelles coses plegades els diners no li arribaven de bon tros. Doncs, primer una cosa, després l’altra. I posant-se a meditar sobre l’ordre de les compres, al capdavall va deduir que dins d’una sana lògica, primer convenia el continent que el contingut. La gàbia abans que l’ocell, el test abans que la planta. Perquè sense test que sostingués la terra, la planta es marciria, i l’ocell sense gàbia es posaria a volar. I a l’acte va anar pel test pensant que per Sant Joan podria comprar una aufàbrega. I amb la gàbia va fer el mateix: adquirir-ne una que encara que venturera, estava en molt bon estat.

Des d’aquella hora a la finestra d’en Pere hi havia un test sense planta i una gàbia sense ocell. Però és clar. El xicot es migrava esperant el dia desitjat de fer servir les andròmines. I per més que ja sabia per una llarga experiència que l’ideal costa un xic de realitzar, li causava gran tristura contemplar aquells buits que eren com un símbol d’impotència. La gàbia, sobretot, li feia tanta pena de veure-la inhabitada, que un dia se li va acudir un gran pensament: poblar-la de la manera que pogués, encara que fos estrafent un ocell artificial i posar-lo a la gàbia d’interí.

Encara fora millor que un dels que volen, perquè el que ell estrafaria seria un joc, una imatge, un fill del seu poder imitador. Al moment va sentir un desfici febrosenc, una joia, un dolor, una ansietat, un desvari, que segons opinió autoritzada, són símptomes precursors en tot infantament d’una obra d’art. I agafant un full de paper de groc reial, va fabricar amb paciència un canari molt ben fet, encara que immòbil… Un cop va tenir construït l’ocell, el va ficar dins la gàbia, amb les potetes enganxades sobre un saltador. I com que no hi ha res que aconsoli com l’acció, en Perdis va gaudir el goig insuperable de trobar-se satisfet de si mateix.

S’ha de dir que va passar moments ditxosos, els més ditxosos de la seva vida, mimant, acariciant, cuidant aquell ocell que precisament per ésser il·lusori era el més real que mai hagués existit. En Perdis, que tot i essent un artista veritable, no es podia desfer encara de la sentimentalitat original, afalagava contínuament l’ocell fantàstic. Li mudava l’aigua de l’abeurador li netejava les canyes, li posava una fulla d’escarola, li bufava la menjadora, com si hi tingués realment menjar. I demés li feia festes: Ptiiit! Ptiiit!…

Però la gent veïna de l’altre part de carrer es mirava, estranyada, la maniobra i a voltes es preguntava:

—Un ocell així, tan pintat i tan estrany, que no piula ni es belluga… ¿quina mena d’ocell deu ésser?

I en Perdis deia per dintre:

—És l’ocell del meu esperit.