L’ENCONGIDA

En aquelles valls ombrívoles, perpètuament entelades per boires de misteri, cap cas tan estrany com el de l’Úrsula.

Donassa com era i més espigada que un pollancre… mai de la vida l’havia vist menjar ningú.

Fos a migdiada, fos al vespre, quan s’aplegaven els sirvents del Mas al voltant de la llar fumosa, ella trobava enginy de fer-se fonedissa. Arribada que era l’hora del repàs, prenia el seu platet de rellisquentes, i tau, tau, s’esmunyia cap a un recó fosc, als esglaons del corral o al passadís de l’entrada, com si anés a fer una malifeta. Aprofitava per escorre’s el començament de l’àpat, quan tothom, mossos i mosses, s’empassava a crema-dent les primeres cullerades. Prou feines tenien tots en semblant punt per a poder distreu-re’s en res més… i ella aleshores passava silenciosa i llisa com un clap de núvol, anant-se a fondre en el seu amagatall.

Ho feia tan a la quieta, allò d’allunyar-se de la vista dels demés, que quasi mai ningú se n’adonava. I, si per atzar ho veia algú, ni en feia cas per la costum que hi tenia. Només se’n parlava a voltes, quan hi havia algun mosso llogat de poc, que s’estranyés de la facècia…

Una vetlla, a l’hora de sopar, un llenyataire que era al Mas de molts pocs dies, va preguntar amb estranyesa:

—Per què fa això aquesta dona?

—Perquè és dóna pena de que la vegin…

—De que la vegin quan menja?…

—Sí… —li varen respondre, mig rient.

—Ai, ai! És ben estràmbul això. Fos a vista dels amos, encara com aquell!… Veieu? Jo mai m’hi só pogut avesar a atipar-me a davant d’ells… No ho sé… Em fa una mena de recança, de temença. Sembla que hi estic encongit, desficiós, com si els fes un xic de mancament de xalar-me quan ells es xalen… Trobo que fa taujà, que fa dròpol per a un mosso… Mes, aquí a la cuina… nós amb nós, ja és altra cosa… No fa?

—Això qui ho sap dir bé és el pastor… —va saltar una mossa amb la boca plena—. Ell vos ho dirà si vol…

I les mirades d’homes i dones totes varen clavar-se sobre el jai, que fins aleshores no havia alçat el cap ni obert els llavis. Igual que si es despertès d’un ensopiment de rumiar, el pastor va aixecar la testa tota solcada d’arrugues, tota vestida de cabells blancs, i va dir aquestes paraules:

—Jo pens que això és una llei de vergonya. El que fa l’Úrsula, d’altres dones ja ho só vist… S’abscondeix un hom per a vestir-se i despullar-se. No volem ésser com les bestioles de Déu que mostren a la llum del dia les debilitats i les joies de la carn. Menjar és, pels mortals, plaer del cos, i ensenyar el plaer és cosa vergonyosa… Perxò hi ha ànimes santes que ho amaguen a la vista del proisme. Si poguessin passar-se del gust de la boca… qui sap si se’n passarien? Mes, el menjar és manament de vida, i com que criatura nada no se’n pot estar, al menys ho allunyen dels ulls del món com una misèria. Perquè misèria humana deu ésser per l’Úrsula el què pels altres és goig, i per no ofendre als demés cerca enterrar en la solitud aquesta llei de vergonyes.

Els sirvents del Mas varen restar somniosos, com si els costessin de capir les paraules del pastor.

Però a l’últim la mossa de la boca plena va afegir, tot aixugant-se els llavis amb el revés de la mà:

—Si sabéssiu el què vàrem arribar a patir quan va caure malalta, ara fa un any, crec que us en farieu creus. El llit li semblava massa regalat per a reposar-hi ella, i ni per precs ni per renys li podien fer dormir. Al capdavall li vàrem donar entenent dient-li que ho manava la mestressa. Mes llavors va venir la rampelleria del repàs, perquè… el què és de vianda no en volia per res del món. Com que no es podia amagar de menjar-se-la a davant nostre, deia que no li venia de gust… «Però, menja, dona de Déu!». «No no…». I ficava el cap sota el tapall. Al cap i a la fi vàrem veure que no li podíem vèncer la vergonya i aleshores li posàvem el plat vora del llit i la deixàvem una estona sola. Si la fam l’aturmentava massa, quan hi tornàvem li trobàvem el plat buit, i el cap tapat amb els llençols com si acabés de fer un mancament.

I encara no havia acabat la mossa de dir aquests mots, quan l’Úrsula va sortir del seu amagatall, lleu, silenciosa, amb el platet buit, mig tapat amb una punta del davantal. Tothom se la va mirar. I al sentir-se a sobre les mirades, la pobra Úrsula deuria conèixer que parlaven d’ella, perquè es va tornar roja com la grana i va abaixar els ulls, avergonyida.